20 de maig 2010

El Pla Armengou o l'Eixample de 1933

L'eixample manresà

El nom eixample ens porta indiscutiblement a la ciutat de Barcelona i al seu magnífic Pla Cerdà, però si ens fixem en els carrers i places de Manresa també podem veure que la nostra ciutat va ser traçada sobre plànol, tal com avui la coneixem la majoria de manresans i visitants. Abans d'entrar en matèria, primer cal definir o almenys donar una mica de contingut a la paraula en concret: eixample. El lingüista i professor de la Universitat de les Illes Balears Gabriel Bibiloni en descriu quin significat té la paraula eixample en llengua catalana a L'Espira, suplement cultural del dissabte del Diari de Balears: "eixample, el de les ciutats, que no pot ser mai un derivat d'eixamplar, sinó un apedaçament barroer d'un ensanxe inicial, que ja es veu d'on surt". El mot prové del castellà ensansche, per tant segons Bibiloni és un castellanisme acceptat pel català. La figura clau de l'eixample manresà fou l'arquitecte Pere Armengou i Torra, i el seu context històric la Segona República Espanyola. Ciutat sota plànol

"A tots els voltants de Manresa s'edifica de la manera més arbitrària, sense altra limitació que el caprici dels propietaris, puix en tants anys de parlar-ne encara no està confeccionat el plànol de l'eixample"

(Manifest de Concentració Republicana 8 d'abril de 1931)

Pere Armengou, va néixer a Manresa el 1905. Estudià als Germans de les Escoles Cristianes de Manresa. El 1922 comença estudis d’Arquitectura a Barcelona on aviat entrà en contacte amb l’avantguarda cultural dels anys vint, a través de l’Escola d'Arquitectura de Barcelona i el Cercle Artístic de Sant Lluc. Treballà amb l’arquitecte barceloní Francesc Folguera de 1928 fins al 1932, quan es llicencià com a arquitecte. Aquell mateix any 1932 va ser nomenat arquitecte municipal de la ciutat de Manresa. Armengou va començar a treballar en el projecte de l'eixample manresà a partir de l'obra dels arquitectes Josep Firmat i Ferran Tarragó, i finalment un any després, el 3 de novembre de 1933, firmà el projecte final del Pla de l'Eixample de Manresa.

El seu projecte ubicava una caserna per a la Guàrdia Civil, la piscina municipal de Manresa (estrenada aquell mateix any 1933), l'escola pública La Renaixença (inaugurada pel president Companys el 1934, i segurament la seva obra més important), el cobriment del torrent de Sant Ignasi (donant lloc a una de les vies d'entrada més important pels vehicles que travessaven la ciutat, fins a la construcció de la Ronda Exterior el 1984-1985) i la reorganització del barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent). També projectava obres que no serien realitzades fins després de la postguerra (i que ara formen part del paisatge manresà) com la reforma de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord (la Renfe), mitjançant la construcció d’un pont nou (construït a principis dels seixanta), i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII (obert l'any 1965) alineat amb el carrer del Born.

Armengou també tenia present les àrees verdes: Puigterrà i Puigberenguer havien de ser zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de casetes-jardí-hortet per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burges del president de la Generalitat Francesc Macià. No hi ha dubte, és l'actual circuit urbà de la capital del Bages, malgrat el retard de moltes de les obres, el Pla Armengou fou el model que s'ha seguit aquests darrers 77 anys per "ensanchar" la ciutat de Manresa. 

Més informació sobre l'eixample de Manresa:

- Consulteu aquí.

Bibliografia i imatges:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)
- Memoria.cat: Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)

Més informació:

- Bloc del professor Gabriel Bibiloni (www.bibiloni.cat)

Printfriendly