13 de febrer 2018

No és Israel... és Manresa: el mur d'en Jaffa

I més històries de les muralles!

En aquest bloc hem parlat molt de les muralles de la ciutat de Manresa, un tema apassionant sens dubte i que encara ens donarà per fer un parell més de bones històries. Com moltes de les principals ciutats i viles catalanes, Manresa, com a nucli urbà, va néixer durant el segle X en un punt fortificat i es va consolidar a partir del segle XII entorn a un mercat i, sobretot, en el segle XIV, la seva època de màxima esplendor. D'aquestes èpoques en perduren elements tan rellevants i singulars com la basílica de la Seu i la Sèquia de Manresa, però també les Muralles, els ponts Vell i Nou, i nombrosos elements immersos en la trama urbana de la ciutat, també d'origen medieval. Manresa havia crescut tant, que ja era tres vegades més gran que abans d'ésser destruïda pels moros. Si primerament tota la ciutat cabia a la petita esplanada del Puig Cardener, ara ocupava també el Puig Mercadal i tot l'espai entremig.

Si ens situem al tram on encara podem veure l'antic mur medieval de Manresa, entre el Puig Cardener i el final del carrer de Galceran Andreu, un nom surt als panells explicatius i turístics del recorregut, és el nom de “mur d’en Jaffa”. Un nom peculiar i que avui en dia molts visitants de la ciutat i també molts manresans despistats, es pregunten quin és l'origen d'aquest nom. El tram de muralla de Manresa dita, mur d'en Jaffa era, i de fet encara hi és, just al darrere de la casa de la família Jaffa, que ocupava el solar dels jutjats vells de la Baixada de la Seu. El nom venia d'un important llinatge manresà, amb una llarga tradició de càrrecs públics al Consell de la Ciutat. Aquest tram de mur del segle XII fou refet el 1380 aprofitant les pedres del tram del mur que anava de Sant Miquel al Puig Cardener, que s’estava desmuntant.

En vermell, el mur d'en Jaffa. Dibuix de Lluís Comallonga
"Aquest fragment de muralla era conegut com el mur d’en Jaffa, per trobar-se proper a la casa de la família Jaffa. En aquest tram, tot i la vegetació, s’aprecia un mur que pertany clarament al circuit de muralles del segle XII. Actualment és un dels trams més antics conservats de la muralla. A la part posterior encara es pot apreciar el que podria haver estat el corredor interior del mur, convertit actualment en un carreró entre el mur i les cases".
Raquel Valdenebro, Les muralles de Manresa. Itineraris per la història de la ciutat.
Bibliografia:

- GASOL, J.M. La història de Manresa explicada als infants, Llibreria Símbol, Manresa 1975 

- VALDENEBRO, Raquel. El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97, 2007

04 de febrer 2018

Es col·loquen tres noves stolpersteine en record a més manresans deportats als camps nazis

Construint el record i la condemna 

Col·locació d'una llamborda stolpersteine a Manresa
El passat dia 26 de gener, en la vigília del Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l'Holocaust, es van col·locar tres llambordes stolpersteine més davant de domicilis dels deportats manresans als camps nazis. Justament feia un any a Manresa se’n van posar 21 i va venir a col·locar-les el seu creador, l'alemany Gunter Demnig. En aquesta ocasió Demnig no va assistir a la ciutat i fou el propi Ajuntament de Manresa qui va instal·lar les llambordes. Els tres manresans homenatjats el dia 26 de gener eren Àngel Sánchez López, Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena (pare i fill). Tots tres van sobreviure l’infern del camp de concentració de Mauthausen. 

Ubicacions:
  • Àngel Sànchez López, al carrer de Folch i Torres número 18 (a tocar del Passeig del Riu). 
  • Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena, al carrer del Bruc número 41, prop de les Dominiques.

Alumnes de diferents instituts de Manresa van participar en els diferents actes i prèviament van realitzar un recorregut per diverses llambordes stolpersteine, acompanyats de Jordi Pons, professor, historiador i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa.



Més informació:

- Manresans deportats en camps nazis 
www.memoria.cat/deportats

- Les stolpersteine ja són a Manresa! La memòria dels deportats
historiesmanresanes.blogspot.com.es/2017/01/stolpersteine-ja-son-manresa.html

24 de gener 2018

Els pioners del gas

Manresa i el gas, un bon experiment

Manresa fou de les primeres ciutats de Catalunya que va construir una fàbrica de gas, amb l'objectiu de proporcionar energia a l'enllumenat públic i privat. El 1858 es va fundar l'empresa de Marià Torrens i Companyia, impulsada per un grup de gent de la població amb la intenció de crear una societat d'enllumenat de gas -la qual va prendre el nom del soci majoritari. Tot just acabada de fundar, el consistori manresà es va posar mans a l'obra i li va arrendar el servei d'enllumenat públic dels carrers i places de la ciutat.

La fàbrica del gas es va construir a l'extrem nord del Passeig del Riu, a la vora del riu Cardener, en un espai que popularment els manresans coneixien com el Molí d'en Travessa. L'edifici es va fer a prop de l'estació i dels molls del ferrocarril de Manresa a Berga (el "carrilet" del Llobregat), d'on arribava el carbó procedent de les mines, que era la font natural i motriu per a la fabricació del gas. Mentre es construïa la fàbrica de gas, pels carrers i places de Manresa s'estenia la canalització de les canonades que conduirien el gas. Les obres ban durar fins l'any següent, i es va inaugurar de forma oficial i amb tota la pompositat del moment, a la Festa Major de Manresa de 1859 (el mateix any que el tren havia arribat a la ciutat). Un total de 140 fanals públics i 1200 punts de llum en cases privades van il·luminar la nit manresana. Per primer cop en la història els manresans van gaudir de la claror que no provenia de torxes i del foc. 

Una empresa en expansió (1876-1931)

L'empresa de Marià Torrens la va adquirir el 1876 el barceloní Josep Mansana i Dordan, que va continuar impulsant l'activitat de l'empresa a la ciutat, més endavant el seu fill faria el mateix. El nom de l'empresa passa a denominar-se Gas Mansana, tot i que al segle XX, el nom popular i que quedaria al record seria la fabrica del gas, o senzillament Gas de Manresa. L'empresa Gas Mansana va patir tot una sèrie de cops i importants sacsejades. Al final del segle XIX l'Ajuntament de Manresa va canviar l'enllumenat públic del gas per l'elèctric, més beneficiós per la ciutat i menys perillós. Igualment també cal dir que el terrible aiguat del 12 d'octubre de 1907 va destruir les instal·lacions i gasòmetres que tenia l'empresa. La ciutat va quedar completament a les fosques.

Tot i aquests problemes l'empresa va seguir amb la seva activitat, oferint els seus serveis com la calefacció a les primeres llars manresanes i sobretot l'ús del gas en la industria, en una ciutat amb un gran nombre de fàbriques, tallers i oficines. Al marge de les grans instal·lacions al costat del riu, l'empresa tenia les seves oficines al carrer de Sant Miquel de Manresa, i l'any 1930 fins i tot va estrenar un establiment on es venien aparells de calefacció i d'enllumenat, amb descomptes pels consumidors que tenien un contracte amb l'empresa.

Més informació de l'aiguat de 1907:

- Història de Manresa, la historia documentada de Manresa: aquí

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa, Zenobita. Manresa

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa Recull Gràfic (1876-1965), Efados.

- OLIVERAS, Josep (1986). La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900). Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

13 de gener 2018

L'art amagat de la Seu

Una joia florentina a la Seu de Manresa

El Museu Històric de la Seu, amaga entre les seves peces de més valor un frontal florentí de mitjans del segle XIV, que sembla ser que per fi veurà la llum pública, desprès d'una dura tasca de recuperació i dignificació d'aquesta peça d'art d'altíssim valor patrimonial. Es tracta d'un frontal únic al món, de grans dimensions i que escenifica moments de la vida de Jesucrist, centrat en el seu crucifix. La historiadora de l'art, Sílvia Ruiz va qualificar aquest frontal com la "joia de la Seu". La peça va ser adquirida pel mercader manresà Ramon Saera l'any 1357 i fou un exemple evident que la Manresa del segle XIV era una ciutat rica i puixant que es podia permetre tenir grans obres artístiques, igual que les importants ciutats mercaderes italianes com Gènova, Florència o Pisa. 

El frontal de la Passió o florentí va ser encarregat el segle XIV al brodador Geri di Lapo pel manresà Ramon Saera, una de les personalitats més importants de la ciutat de l'època i que, a la seva mort l'any 1357 va deixar la peça en herència a la Seu. És sense dubte la peça més important del Museu Històric de la Seu i de tota la ciutat de Manresa a nivell artístic. Per cert el museu de la Seu segueix sent el gran desconegut dels manresans, de fet la majoria de nosaltres ignoren que existeixi un museu a la basílica de la Seu. Ningú en parla més enllà dels especialistes de l'art o els vells historiadors de la ciutat que encara el freqüenten de forma molt esporàdica.

A finals de l'any 2017 els responsables de la Seu de Manresa van encarregat a experts del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat un estudi per tal de saber en quin estat de conservació es troba el valuós frontal florentí de la basílica. La petició, coordinada amb el Bisbat de Vic, es va demanar per tal de poder disposar d'un full de ruta per millorar-ne la conservació i la seva exposició al públic de nou. El valuós frontal fa 90 centímetres d'alçada i 3,33 metres d'amplada i en ell s'hi representen la crucifixió de Jesús a la part central mentre que els laterals estan disposats de tres en tres fileres. La seva importància rau en el fet que és un dels pocs frontals d'altar gòtics conservats a nivell mundial d'aquesta època. L'any 2012 es va denunciar als mitjans l'estat precari en què es trobava la peça i les dificultats que tenien les institucions museístiques per conservar la peça del Museu de la Seu i d'altres de la col·lecció.

El llegat de Geri Lapi com a artesà del brodat perviu bàsicament a casa nostra, on hi ha l'única peça seva que consta que s'ha conservat sencera i sense modificacions posteriors. No obstant això, també es pot apreciar la destresa de l'artista italià al prestigiós Metropolitan Museum of Art de Nova York, on es guarda un fragment de 26,7 x 40,6 cm d'un altre frontal. El retall presenta l'escena de la flagel·lació de Crist i és la peça més important d'una sèrie de dotze de les quals el centre nord-americà n'hostatja nou. De fet, ja els hi agradaria als nord-americans tenir l'obra de Lapi de la Seu al seu catàleg!

La visió romàntica d'un anglès de l'època victoriana

L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:
"Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat".
Una obra única i revolucionària

La tesi doctoral de l'italiana Elena Chiti va obrir la caixa de pandora l'any 2013. Segons la doctora italiana el frontal florentí de Manresa va ser brodat a la rica ciutat de Florència en la primera meitat del 1300 i va ser elaborat per Geri Lapi. Es va usar per primera vegada en la consagració de la Seu de Manresa en 1353 amb la presència del rei Pere III, segons va explicar al seu bloc l'expert en arquitectura medieval, Jaume Espinalt. El frontal es troba al fons de la sala del museu, al qual únicament es pot accedir a través d'una escala de cargol peculiar. El frontal està penjat i tapat per una caixa de fusta. L'arquitecte Jaume Espinalt afirmava amb un to preocupat: "Cada vegada que s'obre la caixa el cor es capgira perquè tems que caigui el vidre de tres metres de llarg que cobreix el frontal i que faci malbé la peça. I pot ser que algun dia passi".

Més informació:

- Arquitectura Medieval: El frontal florentí de la Seu de Manresa, enllaç

- Història de Manresa: El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió, enllaç

Bibliografia:

- CARDÚS, Mar: Estat de la Qüestió: frontal florentí de Manresa. Romànic i Gòtic: l'Art dels Segles XII i XIII. 2017

- NOGUERA, Montserrat. Els tresors desconeguts de la Seu de Manresa. Publicat al Butlletí de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, Volum 18. Barcelona, 2004

- SOLER i MARCH, Alexandre. El frontal bordado de la Seo de Manresa. Muesum: revista mesnual del arte español antiguo y moderno y de la vida artística contemporánea. Vol. VI, nº 12. 1920

Hemeroteca:

- Diari Regió7: El valuós i oblidat frontal florentí de la Seu de Manresa serà analitzat (21/12/2017)

07 de gener 2018

Una entrada diferent

Vista panoràmica de Manresa, a la dècada dels anys 30, des de la carretera d'entrada a la ciutat: l'església de Santa Maria de la Seu al cim del Puigcardener, el convent dels jesuïtes, el Pont Vell sobre el riu Cardener i la carretera d'entrada a la vila, paral·lela al riu i amb horts al costat. 

(Arxiu Nacional de Catalunya. Fons ANC1-57 / Institut Escola)

30 de desembre 2017

L'èxode burgès manresà cap a Barcelona

L'emigració a Barcelona i l'abandonament de la ciutat

El segle XIX va marcar com mai Manresa, la ciutat va viure de primera mà la Revolució Industrial. Van sorgir les primeres fàbriques, va arribar el ferrocarril i les muralles medievals van caure, entre les fites més importants del segle. La ciutat creixa al ritme del soroll de les industries, el petit comerç i els grans majoristes feien les primeres fortunes i arribaven els primers immigrants a la ciutat de Manresa per treballar, deixant el món rural. Tot i aquest zenit, els grans burgesos manresans (propietaris de grans marques industrials, patrimonis opulents i cases majestuoses) van començar a marxar de Manresa, la ciutat era massa petita i calia fer un gran pas: Barcelona.

Un exemple el podem trobar amb Pilar Cots, l'hereva de Francesc Cots Argullol, amb fàbriques a Manresa, Balsareny i Sant Vicenç de Castellet vivia a Barcelona. La compra de cotó i la comercialització es feia des de Barcelona, per tant, els fabricants van acabar pactant i fent tractes amb els seus importadors i socis barcelonins. Molts obrien despatxos a la capital per fer els tractes de primera mà. Barcelona fascinava per moltes coses als burgesos manresans: era el centre de la vida social, política i sobretot financera. Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.

L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de Manresa. Els ingressos d'aquests burgesos i rics fabricants van deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els ingressos de les grans fàbriques de cotó no es s'invertien a casa nostra tot i que la feina atreia a molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma digna i honrada.

En aquest llistat, el·laborat per l'historiador Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se'n anava a la metròpoli.

1825 Ignasi Torres Galobardes
1844 Josep Solà Perramon
1828 Llogari Serra
1846 Maurici Pla
1853 Francesc Sacristà Font
1855 Joan Arañó Argelaguet
1855 Lluís G. Pons Enrich
1856 Caietà Arañó
1857 Jacint Vidal Torres
1858 Josep Balet Bellver
1860 Ramon Enrich
1865 Ignasi Prat
1870 Josep Torras Corrons
1871 Magí Gallifa Perera
1875 Josep Oller Bages
1888 Josep Torrents Serra
1892 Ignasi Vidal Balet
1893 Lluís G. Pons Enrich
1904 Joan Guitart Santasusanna
1905 Heribert Pons Arola
1906 Josep Portabella Cots
1915 Josep Perera Vives
Ferrer i Alós, Llorenç: El poder de Manresa al llarg del temps, a "Calidoscopi Manresa". p. 90

Propietaris manresans a Barcelona

Entre els propietaris de cases modernistes del que seria la Barcelona noucentista, a finals del segle XIX ja hi trobem molts manresans. Moltes de les cases que amplien el catàleg modernista de la ciutat comtal, es van fer amb l'esforç dels treballadors de Manresa. Les cases més importants són la de Francesc Burés (Carrer d'Ausiàs March, 30-32), Antònia Burés (Ausiàs March, 46), Antoni Salvadó (Casp, 45), Heribert Pons (Rambla Catalunya 19-21), Anna Salvadó de Guitart (Enric Granados, 48), Josep Portabella (Gran Via, 616), Josep Batlles (París, 202) i d'altres noms. Els industrials manresans estaven com peix a l'aigua en una ciutat rica, gran i amb una classe opulent burgesa cada cop més poderosa, amb comparació amb la ciutat de Manresa, una ciutat reduïda i habitada per molts treballadors, amb salaris irrisoris, que malvivien en ravals i carrers bruts i plens de pols. 

Tot i aquesta fugida massiva, alguns fabricants van quedar-se a Manresa, el pastís s'havia reduït però encara es podien fer nous negocis, sobretot de caràcter immobiliari i de serveis, com l'establiment de la xarxa elèctrica per la ciutat, bàsica perquè les fabriques manresanes poguessin continuar creixent. L'especulació urbana va sorgir de forma pronunciada i també van aparèixer nous fabricants, menys poderosos que els del segle XIX, que van començar a fer negocis a una escala menor.

Bibliografia:

- DD.AA, Manresa Calidoscopi. Visió parcial de la ciutat. Ajuntament de Manresa, 2004 

- FERRER ALÓS, Llorenç, La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27, Barcelona, Col·legi de Notaris de Catalunya, 2009, pp. 321-366

20 de desembre 2017

El convent de les clarisses caputxines del carrer Talamanca

El segon més antic de la ciutat

L'any 1638, el monestir de Sant Carles Borromeu, de les religioses clarisses caputxines va establir-se a la nostra ciutat. Encara avui és el segon convent més antic de Manresa. La fundadora de l'ordre de les caputxines a Catalunya i a l'estat fou la manresana Àngela Margarita, coneguda com la mare Serafina, per cert la única dona manresana il·lustre dels més de 25 noms que la componen. El primer convent de l'ordre fou el de Barcelona, el de Santa Margarita la Reial.

Del convent de Barcelona, l'any 1638, van arribar cinc monges a Manresa per establir-se a la ciutat. En un primer moment i de forma provisional es van instal·lar en un asil mentre s'edificava el nou monestir, en un solar de l'antiga Casa del Trull, un molí de Valldaura, del qual es va aprofitar el seu claustre gòtic. El solar era al carrer Talamanca, i al costat del convent es va construir una església, que va obrir-se l'any 1681. L'ordre de religioses va passar per diverses vicissituds, durant el segle XIX els liberals parlaven de suprimir les ordres religioses per primer cop en la història, però seria el segle XX, el segle on la seva presencia seria discutida i fins i tot atacada. Durant la Setmana Tràgica de 1909, l'església i una part del monestir foren saquejats i cremats per un avalot de manresans descontents amb la crida a files de joves per part del govern espanyol per anar a lluitar al Marroc. El convent va ser dels tres més castigats i només restaren dretes les parets mestres de l'edifici. Les religioses van aconseguir fugir en cases de particulars que les van allotjar temporalment. Les obres de reconstrucció van durar dos anys.

Un episodi més fou la Guerra Civil (1936), les monges també es van veure obligades a marxar del convent, aquest cop per salvar la seva vida. En aquell moment, l'Ajuntament de Manresa volia tirar endavant un projecte per fer una plaça de mercat en el solar de l'església de les caputxines, que havia quedat deserta després que l'octubre de 1936, fou desmuntada per una brigada de treballadors municipals. No fou fins l'any 1944 quan l'ajuntament nacional de Manresa va desestimar aquest projecte i les religioses van començar la reconstrucció de l'església i van poder restituir els capitells gòtics de l'antic claustre de Valladura, que ja havien estat salvats abans que fossin destruïts l'any 1936 al Museu de la ciutat. 

Sobreviure al convent, amb les teves mans!

A part de les almoines i caritat de molta gent, les germanes del convent de Sant Carles Borromeu han sobreviscut durant aquests anys del seu propi treball, el més antic des de la fundació és la fabricació del pa eucarístic, destinat a totes les parròquies i esglésies del Bages. L'elaboració del pa ha evolucionat amb el pas dels anys però encara avui en dia el pa del convent segueix mantenint el que ara en dirien la elaboració "tradicional". A més, les germanes també s'han dedicat a tot tipus de treballs manuals, com ara els ornaments de les esglésies, i han conreat un hort, situat al pati interior del convent. Destaca igualment la participació del convent en les diverses celebracions religioses, les mes populars com la benedicció del Diumenge de Rams, que encara avui es celebra al claustre del monestir.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Zenobita: Manresa

- COMAS, Francesc (2017): Històries de Manresa, vol 2. Zenobita: Manresa

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

06 de desembre 2017

Els genis de la Llum

L'electricitat a casa, una meravella!

L'electricitat va fer la seva primer aparició a casa nostre el 1876 a la fabrica Hijos de Ricart amb la instal·lació de tres llums d'arc i una màquina Gramme. Al primer pis de la fabrica, en una sala de filats de gènere de punt de 33 x 21,2 metres en la que hi havia 10 màquines, s'hi instal·laren dos llums i al segon pis, en una sala de 16 x 21,2 metres amb cinc màquines selfactines, s'hi instal·là un llum.

La primera línia elèctrica que es va instal·lar pels carrers de la ciutat de Manresa va ser la que permeté il·luminar l'església del Carme, la plaça de la Constitució (Plaça Major) i la Seu durant la festa de la Misteriosa Llum de Manresa de l'any 1886. L'església del Carme s'il·luminà amb tres focus d'arc elèctric i sembla que l'excés de llum no va agradar a molts manresans i manresanes, ja que hi havia qui preferia que l'església tingués el caliu de les espelmes, la tradició era la tradició. El corrent elèctric fou subministrat des de la fàbrica de vetes de cotó Viuda Lluviá e hijo, situada al carrer Vestals (carrer Na Bastardes) número 12. La fàbrica tenia un generador elèctric que utilitzava pel seu propi autoconsum. El senyor Ignasi Lluviá Vidal va ser l'administrador de la festa d'aquell any, la seva contribució fou prou generosa, era la primera on es va contemplar de forma majestuosa l'electricitat a tota la ciutat.

L'any 1894 l'electricitat va arribar als carrers de Manresa, els antics fanals d'oli passaven a ser els nous fanals elèctrics, tota una revolució que aniria transformant la ciutat: fàbriques, comerços i llars anirien canviant per adaptar-se als nous temps moderns: l'electricitat. L'enllumenat públic, instal·lat per l'empresa Gallifa, Vila i Ferrer, va començar a estendre's per Manresa, primer eren les empreses i després foren les cases particulars. Els carrers més importants de la ciutat foren els primers on es va gaudir d'aquest invent revolucionari que acabaria per sempre amb les nits fosques a la ciutat.

El consum d'abonats es registrava mitjançant una caixa instal·lada a les cases, que deixava a les fosques els que encenien alhora més bombetes (potència) de les que tenien contractades. La companyia Gallifa, Vila i Ferrer es va dissoldre l'any 1910 i va néixer una de nova, que molts segurament us sona més, la Companya Anònima de Manresa d'Electricitat (CAME), coneguda popularment com la "Vella" i també més endavant com "l'Anònima". Pocs anys després el 1912 es va crear la Cooperativa Manresana d'Energia Electrica, la "Nova", que el 1951 entrà a formar part de Fecsa. Manresa quedava dividia en dues zones, els clients de la NOVA i els clients de la VELLA, un mur invisible partia la ciutat en dos.

Bibliografia:

- ARROYO MANUBENS, Joan Carles (2000). Els inicis del gas i de l'electricitat a Manresa. Revista Dovella. Núm 69. pp. 23-28

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

16 de novembre 2017

Un carrer que val tres places

Passejant pel carrer Urgell

A la fotografia el carrer d'Urgell i la plaça Clavé, antigament coneguda com a Plaça Urgell. Va denominar-se Plaça Clavé quan es va instal·lar el Monument dedicat a Anselm Clavé l'any 1918 al bell mig de la plaça. En aquesta imatge podem observar encara l'antiga Farmàcia Balaguer. (Arxiu: Payàs Bertran)

Un dels principals nuclis comercials i històrics de la nostra ciutat es concentrava al carrer Urgell. Aquest carrer era, i és encara, el nexe de tres places de la ciutat, antigament plenes d'establiments i botigues de tot tipus. Aquestes tres places són: la plana de l'Om, la plaça Anselm Clavé (Plaça Clavé) i la Plaça Valldaura, aquesta ultima havia estat una porta d'entrada a l'antic recinte emmurallat de Manresa. Tant l'activitat comercial com la social, i també cultural, van formar part durant anys d'aquesta zona que avui sobreviu com pot, res a veure amb l'esplanador comercial d'anys anteriors. Per exemple, en aquest eix es on va començar l'aventura comercial la poderosa família Jorba, molt abans d'establir-se al carrer del Born.

El carrer Urgell ha estat el bressol de botigues i negocis molt importants de la ciutat de Manresa. A continuació en repassarem els més importants i probablement més coneguts per tothom. La botiga de calçat fundada per Manuel Peñarroya -fabricant d'espardenyes- va obrir el 1928; l'establiment de cristalleria i parament de la llar El Caribú (situada al carrer Born cantonada amb Urgell) va obrir l'any 1941 i els magatzems de roba de vestir Valentí Iglesias van obrir el 1923. També destaquen d'altres negocis i establiments, com el tradicional Forn de Sant Joan i l'antiga casa Sileta (venedor de màquines de cosir). Tanmateix diferents entitats i associacions van veure la llum en aquest eix, com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1940) i el Cercle Artístic de Manresa (1930). Igualment destaquen altres establiments mítics i molt recordats, com la Llibreria Boixeda (famosa pel seu arc triomfal per la diada de Sant Jordi), la Impremta Torras o la Tintoreria Lladó, situada a la plaça Clavé des del 1920. També durant una bona època, al carrer Urgell, s'hi va allotjar la Comandància de la Guàrdia Civil.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

04 de novembre 2017

El final del segle d'or manresà

Les conseqüències de la guerra contra Castella per Manresa

A mitjans del segle XIV la Corona d'Aragó i el regne de Castella van lliurar una dura guerra que va acabar sent coneguda com la Guerra dels Dos Peres, pel fet que en tots dos regnes governaven monarques amb aquest nom: Pere III "el Cerimoniós" d'Aragó i Pere I "el Cruel" o "el Justicier", segons el corrent historiogràfica. Aquesta va ser una guerra molt complexa, amb multitud de factors que van suposar el seu començament i amb diferents participants i variants, doncs va prendre tints de guerra entre dos estats, però també de guerra civil a Castella. A més va ser un teatre d'operacions entre França i Anglaterra, que ja en aquests anys caminaven embrancats en la famosa Guerra dels Cent Anys

L'any 1375, desprès de vint anys de guerra continuada amb el regne de Castella que havia eixugat bona part dels diners de la corona, els habitants de Manresa estaven en una situació límit. Asfixiats econòmicament pels impostos que havien de pagar per mantenir la guerra del rei Pere III contra Castella, i amb els efectes brutals de la pesta bubònica que havia esquinçat bona part de la població fins pràcticament la meitat, la situació es presentava exasperant i molt complicada. Tanmateix, els preus dels productes havien augmentat, i el menjar escassejava.

Els consellers de Manresa havien de bategar amb una situació difícil, combatre la pesta i recuperar la vida comercial de la ciutat desprès de 20 anys de guerra amb la veïna Castella. Però aquí no s'acabaven els problemes, en restava encara un de prou greu: l'aigua. Les obres de la sèquia, des d'un punt de vista econòmic, eren desastroses i la ciutat no tenia diners, i els pocs que quedaven era per pagar el deute públic. L'única via per sortir d'aquesta atzucac era la privatització de les obres. La gana, la fam i la guerra, igualment havien deixat Manresa amb molts pocs homes per continuar una obra que durava més de 30 anys. Al novembre de 1375, els consellers manresans autoritzaven la venda periòdica de censals per a cobrir els pagaments ordinaris que s'havien de fer al consorci privat, que s'havia fer càrrec de continuar les obres de la Sèquia per un preu de 42.800 sous.

Aquestes noves innovacions fiscals van permetre alleugerir la misèria de la ciutat, de la mateixa manera encara quedava un altre problema a resoldre, trobar els ingressos necessaris per combatre les companyies castellanes i franceses. Aquestes companyies eren mercenaris, que amb el final de la guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França, corrien pel territori robant, saquejant i causant autèntic pànic entre la població. 

El gran deute de la ciutat: emigració, pobresa i disputes

Amb la treva de 1375 entre els reis Peres, Catalunya viuria un període ampli sense invasions estrangeres. Tot i aquesta pau, la ciutat de Manresa tenia un enorme deute a pagar, però en realitat la ciutat no era la única endeutada, totes les grans viles del Principat estaven en bancarrota tècnica. Les guerres eren cares, i els sacrificis que demanaven els reis als seus súbdits, sovint eren autèntics saqueigs organitzats. Els jueus que quedaven encara a Manresa, havien estat literalment linxats a base de tributs, impostos i crèdits draconians. De fet poc abans de l'arribada de la Pesta Negra el 1348, havien hagut de pagar més d'una questias (impost especial, a part dels ordinaris) que eren un robatori a mà alçada. 

L'any 1377 Manresa va començar a perdre habitants, no solament marxaven els jueus, sinó també molts cristians. Aquell any els consellers de la ciutat es van queixar que la emigració començava a resultar un problema greu. Si continuava marxant la gent, no hi hauria prou habitants per pagar els censals que arruïnaven la ciutat. Tot i aquestes dificultats el rei Pere III estava disposat a recuperar tots els diners de la forma més ràpida possible. De fet el rei envià una carta als consellers de la ciutat l'any 1380 demanant als manresans que paguessin el deute de la forma més ràpida.

La guerra va convertir la ciutat de Manresa en una ciutat pobre, els anys d'opulència d'abans de la guerra i la pesta havien acabat. Durant els anys de penúria, tan els metges com els professors foren eliminats dels pressupostos de la ciutat i els costos d'aquests serveis van recaure directament als contribuents. Els que van sortir més perjudicats, van ser els ciutadans pobres. Una dada que demostra que la ciutat s'havia empobrit era que l'any 1370, els ciutadans notables de la ciutat no volien ocupar els càrrecs municipals. Segurament l'incapacitat de cobrar impostos en fos el seu màxim exponent. Les revoltes contra els senyors, liderats per ciutadans urbans (soldats empobrits o agremiats que s'havien quedat sense feina) eren un risc que no volien corre els patricis medievals de Manresa.

L'any 1382 el rei Pere estava a València, el dia 15 de gener envià una carta als manresans ordenat-los a sotmetre's a la pau i treva del veguer i el batlle de la ciutat i deixar de banda les seves desavinences. El monarca exigia a la ciutat, aparcar les disputes locals, ja que els feien distreure de la seva feina, que no era cap altre que pagar els diners que devien. Pere es mostrava intransigent amb Manresa. La qual cosa no deixa de ser contraproduent, d'un rei que avui en dia porta el nom de l'avinguda més important de la ciutat: el Passeig de Pere III.

Davant aquest clima de misèria econòmica seguia existint el conflicte entre els cavallers i la ciutat de Manresa. Els habitants de Manresa i els cavallers (persones generoses) que posseïen béns dintre de la ciutat, estaven en una disputa perpetua ja que els primers pagaven les obres de la ciutat (muralles, camins...) i els segons no. El descontentament pels impostos que pagaven els manresans de finals del segle XIV anava en augment, i de fet, no es descartava un brot revolucionari. Un cop més el rei Pere III va recorre a la concessió de més representació a les classes baixes per contrarestar aquest malestar.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff: Auge i declivi d’una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa (2017) 

- MUNTANÉ, Josep Xavier: Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 (2016)

01 de novembre 2017

Els militars controlen la Plaça


Camions militars a les portes de l'Ajuntament de Manresa l'any 1932, habilitat com a caserna del general Molero, encarregat de controlar el moviment revolucionari anarcosindicalista conegut com la Revolta de l'Alt Llobregat.

(Fotografia: Arxiu Nacional de Catalunya. FONS: ANC1-42-N-24083)

22 d’octubre 2017

"Pàtria" el diari dels catòlics de Manresa

L'antirepublicanisme manresà

L'any 1920, en plenes eleccions al parlament espanyol (unes eleccions amb un cens universal masculí, les dones haurien d'esperar encara 13 anys a poder votar), va sortir als carrers de Manresa el diari Pàtria, un diari d'avisos i noticies de Manresa, un mitjà dirigit per les classes més reaccionaries de Manresa com veurem més endavant. El primer número es va publicar el 13 de desembre de 1920. Durant els primers anys va tenir la seva redacció i administració al carrer Àngel Guimerà de Manresa. Posteriorment van traslladar la seva redacció al Carrer del Pedregar i l’administració la va ubicar a la llibreria Romaní del carrer de Sobreroca. Fundat per la família Gomis i escrit majoritàriament en català, l'any 1925 va passar a ser dirigit i controlat pel capellà Lluís Gomis i Cornet. El preu del diari era de 10 cèntims i la subscripció mensual era de 2 pessetes. Pels residents de fora de la ciutat, la subscripció era de 7,50 pessetes el trimestre.

La línia editorial era conservadora, tradicionalista, monàrquica i cap a la dècada dels anys 30 abraçaria sense miraments el reaccionarisme, la fòbia al progressisme, al laïcisme i per suposat l'antirepublicanisme, en definitiva i sense gaire més etiquetes, era el diari de la gent d'ordre de Manresa. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), tota la vella guàrdia reaccionaria de la ciutat va recolzar sense miraments al dictador espanyol Primo de Rivera i el seu cop d'estat de 1923, que liquidava la constitució de 1876 i la Mancomunitat de Catalunya. Durant els primers anys de vida del diari, molts dels avisos i noticies que publicaven estaven sense signar o utilitzant pseudònims impossibles de desxifrar. És més, a cap exemplar del diari els lectors podien llegir el nom del director o del propietari, fet que dificultava conèixer quina era la propietat i la direcció postal de la publicació. Cinc anys després de la seva fundació, l'any 1925, Lluís Gomis i Cornet en va prendre la direcció del diari. Gomis es mantindria al capdavant fins el 1934, quan el càrrec de director passaria a Ramon Barniol Tubau fins a la desaparició del diari l'any següent.

El diari Pàtria aviat seria el portaveu oficial del partit creat pel dictador Primo de Rivera la Unión Patriótica. Igualment durant tots els seus anys d'existència va ser portaveu dels carlins de Manresa (els carlins serien els col·laboracionistes fàctics del franquisme a Manresa de 1939 i 1941, durant els anys de més de repressió) i amb la proclamació de la Segona República el 1931 el seu discurs anti-republicà i anti-intel·lectual va anar in crescendo, amb bromes de mal gust (destacaven les opinions que eren autèntics panegírics carregats d'odi al republicanisme), utilitzant un nivell satíric de pèssim gust i agafant una tonalitat cada cop més feixistoide, linxant a figures republicanes de Manresa utilitzant l'atac personal i no l'argumentació política. L'any 1934 poc abans del seu tancament, va ser el mitjà de comunicació oficial del partit Acció Popular Catalana, sorgit per esclafar la Revolució d'Octubre de 1934 i "l'estat català" proclamant pel president de la Generalitat Lluís Companys.

La lluita visceral contra el progrés, l'obrerisme, el laïcisme i l'intel·lectualisme

Des de la seva fundació, aquesta mitjà fou un clar defensor de les idees conservadores i tradicionals. En l'article de presentació del primer número es pot llegir sense cap pudor: "Catòlics i monàrquics fins a l'abnegació", uns valors que la publicació seguirà amb rigor i màxima fidelitat fins a la seva desaparició. En la seva carta fundacional afirmen que apareixen a la palestra periodística amb un "fervent amor a la causa de la monarquia". L'any 1931 a través dels seus articles d'opinió defensarà principis cristians, la moral i l'ètica dictada des de l'església, amb una obsessió permanent: l'educació i el model d'escola laica que s'anava imposant via reforma educativa.

Aquesta tendència conservadora s'aguditza cap a finals de l'any 1934 fins a la seva desaparició, el febrer de 1935. Durant aquesta darrera etapa el diari atacà de forma consistent l'ensenyament públic que estava implementat la República i la Generalitat, de la que en va parlar de forma exhaustiva. Van publicar nombrosos articles en contra de l'escola laica i gratuïta, ridiculitzant als seus impulsors, els pares que optaven per aquest model educatiu i qualsevol argument que defensés la separació entre escola i religió. Recorrien a l'insult, el linxament i la desqualificació personal per ferir. Els seus arguments no eren suficients per convèncer a la població manresana i van morir matant. El 25 de febrer de 1935, van treure el seu últim exemplar al carrer.

L'altre gran leitmotiv del diari era l'obrerisme i el comunisme. Pàtria va publicar nombrosos articles on analitzava la qüestió soviètica i l'evolució de la revolució. Va tractar molts aspectes de la vida quotidiana de l'URSS (qüestions més aviat poc rellevants o futileses sense gaire interès pel lector), sempre amb esperit de fiscalització, banalització i amb un clar protagonisme: criminalitzar l'ateisme soviètic, parlarà de la persecució dels religiosos russos i denunciarà els perills de la influència comunista a l'estat espanyol.

Bibliografia:

  • ALMENDROS, Josep M. Gasol. c, 1981 editorial = Col·legi Doctors i Llicenciats (Quaderns de recerca i divulgació). 
  • CAMPRUBÍ i PLANS, Josep «Visió contemporània de la premsa Manresana». Dovella, revista cultural de la Catalunya central, octubre 1994. 
  • TORRENT i FÀBREGAS, Joan; TASIS i MARCA, Rafael. Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Editorial Bruguera, 1966. 

Webgrafia: 

15 d’octubre 2017

90 anys de l'institut Lluís de Peguera


Acte oficial d'inauguració de l'Institut de Segona Ensenyança de Manresa i del curs acadèmic 1927-28, realitzat a la sala d'actes de l'Institut Lluís de Peguera. 

(Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Ignasi Bajona i Oliveras / ACBG30-153-N-145)

08 d’octubre 2017

L'afició per les motos

L'any 1946, l'any del Moto Club Manresa

L'entitat Moto Club Manresa es va constituir de forma oficial el 6 de març de 1946, impulsat per un grup de joves apassionats a les motocicletes. Entre els iniciadors i socis de l'entitat hi havia Joan Vila, Àngel Setvalls, els germans Tachó (socis també del popular PTB), els germans Pusó, Joan Riera, Xavier Oms, Ignasi Oms, Joan Benet, Josep Maria Cantarell, Esteve Marsal, Paulí Gros, Benito Guitart i Josep Serra. El seu primer local era el popular establiment de La Cerveseria, a la muralla del Carme, i allà organitzaven les sortides, excursions i activitats del club. L'Àngel Setvalls era mecànic de professió i va comprar una cinquantena de motos de segona mà que anava arreglant mica en mica. Les marques que tenien eren Norton, Tiger i Routge. Un cop aquestes motos estaven llestes per córrer, van ser de les primeres que van tenir els socis de l'entitat, ja que la compra de motocicletes noves en plena postguerra, anys 40 amb racionament de combustibles, era quasi impossible.

Una de les primeres sortides del Moto Club Manresa va ser una excursió a Berga, era el dia 31 de març de 1946 i es va prendre part en la cursa en costa de Vallvidrera del Reial Moto Club de Catalunya. També van participar en altres competicions motociclistes, com la prova dels Quatre Rius (Llobregat, Cardener, Segre i Ter) i en proves de regularitat per equips, on destacava una clàssica de la nostra comarca: la pujada en costa al Pont de Vilomara i a Montserrat.

La majoria dels aficionats i socis de l'entitat eren homes de Manresa i comarca, però també hi havia alguna dona emprenedora. Els socis es reunien dos cops per setmana, dimarts i sobretot divendres per programar les proves del cap de setmana. Moltes de les seves activitats es feien coordinades amb altres entitats dedicades al motor, sobretot amb el Reial Moto Club de Catalunya, com la Volta a Catalunya. Tanmateix a part de les sortides en moto, també es feien d'altres trobades, activitats i celebracions. La més important era la que aplegava als socis, simpatitzants i amics del Moto Club per Cap d'any.

Bibliografia 

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

20 de setembre 2017

La fàbrica de farines: "La Favorita"

La fàbrica del cunyat de Pere Jorba

El nom popular que se li dóna és el de farinera de les Obagues, perquè s’establí en aquest paratge. Normalment s’ha conegut com “La Favorita”, que és la marca amb la que treballava l’empresa, que estava pintada a la façana. L’any 1902 l’empresa s’anomenava Casajuana, Gabriel, Borràs i Cia. i el 1907 s’havia transformat en Casajuana, Gabriel i Masana. Al començament de la dècada dels vint era de l'industrial i advocat Sants Yellestich Ferrer, cunyat de Pere Jorba i Rius, i la va mantenir durant el franquisme.

Edificada l’any 1861 a la carretera d’Esparreguera, a la partida de les Obagues, per la família de Vicenç Francesc Gabriel i Balaguer, home influent de la Manresa de l’època. L’any 1916 es construeixen les sitges, element que li dóna significat modernista perquè són atribuïbles a Alexandre Soler i March, deixeble de Domènech i Montaner, a l’estudi del qual va treballar un temps. El conjunt fabril de La Favorita, està compost per diversos edificis amb diferents tipologies i funcions. El que es pot considerar fàbrica està format per un grup de cinc edificis annexos en paral·lel al riu i sembla que l’ordre d’antiguitat va de sud a nord. 

Tots ells presenten teulades a dues aigües i els principals segueixen l’esquema de fàbrica de pisos. Primer trobem una casa de planta baixa i dos pisos que es podria correspondre al molí primitiu. Al costat hi ha un edifici amb forma de fàbrica de planta baixa i tres pisos, que podria ser la filatura de cotó de mitjan segle XIX. Més al nord hi ha un cos que enllaça l’edifici anterior amb la gran fàbrica, on hi ha la porta principal que té gravada a l’arc la data de 1861 –en la reixa de la mateixa porta hi posa 1871-. El següent edifici és la fàbrica principal, amb planta baixa i tres pisos. Aquest esquema es va repetir en l'ampliació que es va fer al cap de pocs anys. A més, s’hi va afegir un mòdul de circulació vertical jerarquitzat amb una torre, que té una altre cos annex al darrera.

Al nord de la torre de l'escala hi ha un altre edifici de planta baixa i un pis i la xemeneia, que està en bon estat de conservació. L'any 1916 es va construir un nou edifici al davant, al costat de la carretera de Manresa a Abrera, que fa d’embolcall a les sitges. Aquest edifici queda jerarquitzat amb una coberta a dues aigües amb amplis ràfecs que deixen l'estructura de fusta vista. A l'altre costat de la carretera hi ha una edificació situada a un nivell superior –el de les vies de ferrocarril– que té la funció de moll de càrrega del gra i la farina. Té una planta rectangular i la coberta a dues aigües.

Els anys 1923 i 1936 la fabrica es va cremar i es va refer. La farinera, la més important en el seu temps a tota la ciutat, era explotada per la família Gabriel, des de l’any 1861. L’any 1907, en que hi hagué un gran aiguat a Manresa, la raó social era Casajuana, Gabriel i Masana, però posteriorment Casajuana i Masana se separaren i varen aixecà una nova farinera a Manresa, La Florinda, on actualment hi ha la seu de la Policia Local de Manresa. L'any 1907 “La Favorita” tenia una cinquantena de treballadors. Per maridatge d’una filla de Gabriel, Pilar Gabriel i Miralles, amb l’advocat Sants Yellestich i Ferrer, amb el temps aquest darrer passà a dirigir la farinera i es visqué una època de prosperitat, durant la qual no es perdé la descendència familiar.

Sants Yellestich (1875-1956), empresari i polític d'incis del segle XX

Sants Yellestich Ferrer era advocat de professió i un dels industrials més importants de la ciutat de Manresa durant el primer terç del segle XX. Va ingressar a la Lliga Catalanista pocs anys desprès de la seva fundació i fou una de les figures claus d'aquesta organització política dintre el consistori municipal. Era natural d'Arenys de Mar i la seva relació amb la família Jorba, una de les més riques de la ciutat, li va servir com a trampolí en la seva carrera política i industrial. L'any 1909 seria nomenat alcalde de Manresa fins que el va substituir, per reial decret, el nou alcalde Joaquim Gomis Cornet l'1 de juliol de 1909. Igualment Yellestich també fou el representant manresà del primer congrés internacional de la Llengua Catalana que es va celebrar l'any 1906 a Barcelona i un dels organitzadors de la primera Exposició Manresana (1901).

Segons les dades de l'any 1922, l'advocat Sants Yellestich era la tercera persona que més contribuïa al fisc manresà, convertint-se en l'industrial fariner més important de la ciutat. Després del franquisme va mantenir la propietat de la fàbrica farinera La Favorita, tot i que formaria part del consell d'administració dels magatzems Jorba de Barcelona i l'any 1948 n'esdevindria el president i tot.

Bibliografia:

- CAMPRUBÍ, Josep; Fàbriques i empreses. 10 anys de reportatges a Regió 7 1984-1994, Fundació Caixa Manresa, Manresa, 1994.

- OLIVERAS, Josep, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800- 1870), Ed. Caixa de Manresa, Manresa, 1985, 316 p.

- RUBÍ, M. Gemma; VIRÓS, Lluís, La Cambra de Comerç i Indústria de Manresa (1906- 2006). Cent anys d’impuls econòmic, Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Manresa i Angle editorial, Manresa, 2006.

- SARRET, Joaquim, Història de la indústria, del comerç i dels gremis de Manresa, Impremta i enquadernacions de Sant Josep, Manresa, 1923

13 de setembre 2017

Els jueus a Manresa

Una història a reivindicar

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l'any 1274. De fet és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits "catalans", apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l'any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l'historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I. 

La gran sort que tenim els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d'Artés. La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que es troba just al costat dret de la Casa de la Vila i arriba fins al carrer Na Bastardes. Destaca el Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. L’Arxiu Comarcal del Bages de Manresa, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca a l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país. 
"En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". 
Joaquim Sarret i Arbós, Els Jueus a Manresa (1917) 

El call de Manresa 

Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d'ambos turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s'obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l'Om. El call de Manresa estava ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, és el que es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà. Fins l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col•lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col•lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col•lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona. 

El segle XIV Manresa va encetar el segle d'or manresà: es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel Carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus. 
"Tenien ses habitacions en el carrer Grau dels jueus a la cara de ponent de les Cases Consistorials. De dies, podien tranzitar pels carrers de la ciutat y a la nit eren vigilats y guardats pels oficials reals. Eczercien les arts y oficis y fèyen contractes ab els cristians, en lo tocant al comèrs, establiment de finques y prèstams de diner que, sa avarícia fèya pujar a bòn preu". 
Joaquim Sarret i Arbòs, Història de Manresa (1910) 

Un passat mal reivindicat? 

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva manresana. 

Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa, un dels primers llibres en català que abordava la historia dels jueus d’una localitat catalana amb un estudi previ de les fonts originals. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva. 

La vida dels jueus manresans 

Gràcies a investigacions realitzades al llarg d’aquests últims anys, amb el temps hem pogut esbrinar com era la vida dels jueus manresans. Un document firmat pel rei Joan I datat a l'any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven de certs elements primordials segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple. 

També sabem gracies a la documentació, la primera data on apareixen els primers conversos entre la comunitat jueva local és de 1314. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans del call amb l'assignació de fins a 30 sous com almoina per encàrrec del batlle de Manresa. El cas de Nicolau de Gràcia no és l'únic ni tampoc exclusiu, tot i que és dels pocs que ha estat documentat. Nicolau de Gràcia, dos anys més tard, seria assassinat a la vila de Puigcerdà, a raó per la qual foren jutjats els jueus del call d'aquella vila. Pocs anys més tard, el 1366, el convers Jaume Desfar denunciava al inquisidor dominic Bernat Armengol el metge jueu manresà Astruc Jucef i llurs fills, per amenaçar-lo a ell i a la seva família d'haver-se batejat i convertir-se al cristianisme sense comunicar-ho als jueus del call. 

Un altre fet important per descobrir com era la vida dels jueus medievals, fou la troballa de la “ketubà manresana”, contracte matrimonial d’una parella jueva de la ciutat. La ketubà manresana fou descoberta l'any 1985 pel doctor i historiador Francesc Rafat i Selga, que mentre repassava els volums dels protocols notarials del segle XIV, va trobar-se un tros de pergamí (de 35 x 44 cm), escrit a la part interior amb caràcters hebreus i orlat parcialment amb un dibuix d'inspiració geomètrica a dues tintes. Posteriorment es corroborà que el document trobat era efectivament un contracte de matrimoni d'una parella jueva. Gràcies a la traducció del professor Moshe Lazar i la doctora Teresa Alsina, es va aconseguir descobrir els noms dels nuvis, els testimonis i els assistents al enllaç. Diverses anotacions manuscrites demostrarien la seva reutilització com a coberta d'un volum notarial en el mateix segle XIV. 

L’alimentació i els dies de mercat 

Els consells més moderats per l'obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l'any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on es servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a que informés als seus clients que aquesta carn: "la mort a jueu". Es deixava d'aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciencia personal del comprador. 

Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt al fermentat que feien els cristians. L'única alternativa era coure'ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d'Aragó, a la ciutat de Manresa el 1326 que permetia els jueus d'ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l'elaboració del pa) als arrendadors. 
“Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos” 
ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (9/3/1326), J. Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372 

Negocis al call 

L'activitat creditora dels jueus manresans la podem trobar molt ben documentada degut a la infinitat de préstecs que els cristians manresans i d’altres ciutats van sol•licitar als seus veïns jueus. Els seus negocis no quedaven reduïts a Manresa, gent de fora muralles, també visitava els jueus de casa nostre per demanar diners per avançat amb el llur interès corresponent "lucro". La religió cristiana prohibia aquesta pràctica als seus fidels durant l’edat mitjana, de forma que la usura fou lligada a una activitat reduïda als jueus. 

Molts cristians, tot i això, no acudien davant de notari per legalitzar els préstecs que feien davant els jueus. Es pot trobar algun cas perdut entremig de molts protocols medievals, com és el de dos manresans cristians que van vendre's a un tercer els crèdits que tenien per la quantitat de 1270 sous, que ells devien al comprador. Aquest "tercer" fos molt probablement un jueu de la ciutat de Manresa. Els venedors fan relació dels deutes traspassats, la qual relació ocupa tota un a plana del llibre, amb quasi un centenar de deutors. També existien formes encobertes de deixar diners entre els cristians amb usura davant de notari, com era la de fer un document de comanda o dipòsit de diners, que, naturalment, s'havia de tornar amb el seu lucre. 

Bona part dels préstecs que feien els jueus tenien el 20% anual de "lucro" (interès), la majoria dels seus clients eren de Manresa però també dels pobles del costat com Sant Fruitós de Bages o Santpedor, aquest últim, sembla que va tenir una petita comunitat hebraica provinent de Manresa. Els préstecs es firmen davant testimonis, dos de cristians i un de jueu. Pel que fa a la quantitat de diners, es feien servir sous barcelonesos. El sou barceloní, sou de plata o, simplement "sou" fou una moneda d'argent que el rei Pere III va encunyar per primer cop l'any 1285. El major crèdit del que és té constància a Manresa durant aquelles data, era d'un préstec de 3.000 sous barcelonesos. 

El 4 de juliol de l’any 1308, Arnau Morera (fill de Ròmia Oller) i la seva esposa, de la casa Ollera (Oller del Mas), demanen al jueu manresà Salomó Vital la quantitat de cinquanta sous. Tres anys després, el 1311, Berenguer Morera i Ròmia, juntament amb el seu fill Guillem, sol•liciten a Salomó Vital un altre préstec de cinquanta sous. El desembre de 1319, Bernat Morera de les Torres de Fals (al municipi de Fonollosa, Bages) visita Salomó Vital i li va manllevar setanta sous, amb el compromís de retornar-los el dia primer d'agost, juntament amb cinc sous de "lucro" o interessos. A finals del segle XIII, el monestir de Sant Pere de Casserres (Osona) havia caigut en un notable desori. Cap el 1277, els documents transcrits de l’acte de visita que els delegats de la casa matriu de Cluny van fer-hi, van observar que el monestir pràcticament no es feien misses, faltaven monjos i s'havien demanat préstecs que arribaven a les 300 lliures, als jueus de Vic, Barcelona i com no, els del call de Manresa.
"Salomon Vitalis judeus habitator Minorise, confiteor vobis Petro Vitalis de Salellis et Romie uxoris ejus, quod solvistis mihi ad meam voluntatem, to turn lucrum seu usuram, quod seu quam, mihi usque ad festum Natalis Domini solvere debebatis et tenebamini de quodam debito centum solidorum Barehin, quos mihi confessi fuistes debere cum publico instru- mento confecto ante Notario subscripto in kalendis Februarii anno Dfii M cccxx primo, et totum lucruin seu usuram quod debebatis et tenebamini usque ad dictum festum natalis Drii proximo precedente, de quodam alio debito et ducentarum quadraginta solidorum Barehin, quos rnihi confessi fuistis debere in publico instrurnento con fecto auctoritate Notario subscripto xm kal. Julii anno Dni Mcccxx. Et idcireo & Testes E. Resells Engratius de Petra et Michaelis Granoya." 
Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro (1894) 

El call avui en dia 

La ciutat de Manresa té la sort de disposar d’una fantàstica documentació als seus arxius, però a nivell patrimonial i fins i tot turístic, el patrimoni jueu ha estat pràcticament oblidat i quasi ignorat. Tot i no disposar d’un call gran, avui en dia encara es pot observar una xarxa de carrers petits que conformaven l’antiga aljama de Manresa. Poc s’ha fet a nivell de conservació més enllà de mesures puntuals i de sanejament públic. L’any 2010 l’Ajuntament de Manresa va decidir canviar l’empedrat i renovar les lloses de pedra de la Baixada dels Jueus, que dataven del segle XIX. En resum, la ciutat de Manresa tot i disposar d’una de les millors fonts documentals del món jueu català, la història local jueva mai ha tingut un pes reivindicatiu a la ciutat. Tot i aquests impediments, la ciutat de Manresa pot reivindicar amb orgull el seu passat jueu i disposa de fonts molt potents per recuperar tota la història dels jueus manresans i fins i tot catalans.


Entrada apareguda a la Revista Amics dels Castells Nucli Antic Tortosa, dedicada als jueus catalans. Pàgines: 40-43. Número 1. Tortosa. Estiu 2017

Bibliografia:

• BENET, Albert (1983): L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

• COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa

• GASOL, J. (1991): Notícia d'un “ketuba” del segle XIV de l'Arxiu Històric de Manresa, Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 71

• FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005): Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid 

• GARCÍA MARSILLA, J.V. (1993): Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó. Universitat de València 

• MUNTANÉ, Josep Xavier (2016): Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 

• MORELLÓ, Jordi (2011): En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

• PONS, Josep (1987): Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345 

• RIERA i SANS, Jaume (1987): Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a “Calls 2”, pp. 114-131 

• SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa 

• TAMARO, Eduardo (1894): Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro. Extret de An Inquiry into the sources of the history of the jews in Spain / Joseph Jacobs. London : David Nutt 

• TORRAS I CORTINA, Miquel (2004): L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona

Printfriendly