07 de desembre 2019

Una ciutat buida, uns nous impostos i unes lleis draconianes antiemigració

Un futur incert, ciutats buides

La pesta negra dels anys 1362-1363 va afectar durament la ciutat de Manresa, com hem explicat en diferents entrades d'aquest bloc. La historiografia catalana anomenava aquest període de la pesta com la "mortaldat dels infants" però a casa nostra va afectar sobretot als menestrals. Els menestrals, eren un estament social de l'Antic Règim, que feia referència a la petita burgesia, o el que és mateix, als treballadors que desenvolupaven diferents oficis, preferiblement mecànics. Fou precisament l'any 1362, que els consellers de Manresa van considerar que la ciutat estava despoblada i durant les dècades següents es van crear tot una series de legislacions que afavorís l'augment dels caps de família de la ciutat, ergo, de futurs contribuents a un erari públic que estava totalment eixut.

L'any 1362 és un any psicològic en termes demogràfics, existia el perill real que la ciutat de Manresa fos pràcticament més un cementiri que una ciutat. Si fem cas dels fogatges, Manresa havia estat molt poblada, fins i tot superpoblada sobretot de les classes baixes, durant la primera meitat del segle XIV. Els ravals construïts fora les muralles en són un bon exemple. Entre 1348 i 1362, malgrat els efectes demolidors de la Pesta Negra, els consellers no consideraven que la població fos inferior per mantenir les despeses corrents de Manresa. Fou a partir de 1362-1363 que la situació va fer un tomb radical, degut a la demografia "negre" que presentava la ciutat. La política migratòria aniria atraient nous habitants durant gairebé els trenta anys següents, tot i que mai es recuperà el nivell de principis del segle XIV. Un exemple de les polítiques radicals de migració fou la vila de Cervera, quan els consellers van considerar que la vila estava tan despoblada que fins i tot van demanar els criminals que fugien de terres senyorials, es poguessin establir de forma legal a la ciutat. La petició fou acceptada.

La nova política migratòria: impostos antiemigració

Els consellers de Manresa van reformar la nova política migratòria de la ciutat. La nova llei migratòria oferia bons incentius a tots els que s'instal·lessin a la ciutat, però existien altres ciutats que oferien encara més condicions optimes, sobretot Barcelona on els sous eren un 50% més elevats i la vida era molt més variada que a la paupèrrima Manresa. Davant aquesta situació, Manresa adoptà una posició pràcticament draconiana per pal·liar l'emigració de manresans cap a Barcelona i altres ciutats: tots aquells que venien la seva casa i les seves terres amb la intenció d'abandonar Manresa, havien de pagar al govern de Manresa un impost de 5 sous per livre, és a dir, un 25% sobre el total de les seves propietats. Aquests ingressos serien destinats a pagar el deute que la ciutat es veia obligada a afrontar. Igualment, els consellers de Manresa també feren abaixar la seva promesa inicial de deu anys d'exempció d'imposts a cinc anys. La majoria d'immigrants que es van instal·lar a Manresa durant aquest període eren veïns de la comarca del Bages. 

L'escassetat de mà d'obra va fer augmentar encara més el deute de la ciutat que no parava de créixer. Com que la població disminuïa el deute no parava d'augmentar. Es fàcil, com menys gent vivint, menys gent pagant. Els consellers de Manresa establien la norma que tots aquells que visquessin dins de la batllia de Manresa havien de pagar les quèsties reials. Manresa prèviament havia aconseguit una ampliació del territori de la batllia (municipi) per augmentar la seva recaptació. A tot això, seguia existint un altre problema, la guerra contra Castella. L'estiu de 1365, els manresans encara estaven obligats a organitzar l'auxili de la ciutat portuària de Sagunt, perquè es temia un contraatac castellà en qualsevol moment. Aquell estiu, el govern local recaptà un nou impost setmanal, fent ús de la força per obligar-lo a pagar si fos necessari.

Més informació al bloc:

- El final del segle d'or manresà: aquí
- L'extorsió reial als jueus manresans: aquí
- Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472): aquí

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona. 

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc. (2008). Els consellers i altres càrrecs municipals de Manresa del segle XV. Societat d'Onomàstica: butlletí interior, 28, pp 329-342.

29 de novembre 2019

El portal memoria.cat publica els continguts de l'exposició “I la mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa”

Fotografia de l'exposició. Arxiu: Conxita Parcerisas
El portal memoria.cat publica un web que aplega, degudament adaptats, els continguts de l’exposició “I la mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa”, que va acollir el refugi antiaeri del Grup Escolar Renaixença de Manresa entre el 18 de gener i el 3 de març de 2019. Els bombardeigs van produir un mínim de 35 víctimes mortals.

L’exposició va ser produïda per l’Associació Memòria i Història de Manresa i l’Ajuntament de Manresa, en col·laboració amb L’Arada Creativitat Social. El muntatge va formar part del programa d’activitats “Manresa, Capital de la Cultura Catalana” i va ser finançat per l’Ajuntament de Manresa. 

En aquest web podeu veure’n els continguts: fotografies de la mostra, el guió, els plafons, els objectes exhibits, els materials de difusió, el dossier didàctic, els àudios, el vídeo, el llibre de visites, el ressò als mitjans, etc. També s’inclou informació sobre les activitats paral·leles que es van dur a terme a l’entorn de la mostra, com l’espectacle Refugiar-se i una taula rodona sobre els bombardeigs. L’elaboració d’aquest web ha estat finançat per l’Ajuntament de Manresa.

Podeu consultar el web al següent enllaç:

17 de novembre 2019

Quan en deien el Casino dels Senyors...


Fotografia de la façana del Casino vista des del passeig de Pere III. Anys: 1950-1960

Arxiu del Comarcal Bages. Fons: ACBG30-156 / Ramon Soler i Casanovas

01 de novembre 2019

El monopoli del vi, l'ascens a "civitas" i l'inici de la rivalitat amb el bisbat de Vic

"Autèntic vi manresà, pels manresans"

Entre els anys 1311 i el 1315, el rei Jaume II, va engegar una paquet de mesures fonamentals per a l'increment de l'estatus legal de la ciutat de Manresa i dels seus habitants. Una epístola del monarca amb data de l'any 1311 donava als manresans el monopoli de la venda del vi dintre muralles, cosa que va significar que tot el vi que es venia a la ciutat de Manresa havia de venir de la parròquia (municipi) de Manresa, i també la celebració d'una segona fira (mercat) de "tardor", la de Sant Andreu. Aquest monopoli del vi va ser un cop molt dur per a tots els senyors feudals de la rodalia de Manresa, doncs de cop i volta, van perdre el seu mercat principal. Per exemple, el vi provinent de les terres del bisbat de Vic quedava exclòs de la venta a la ciutat de Manresa. Si fou pèssim pels senyors feudals de l'entorn de Manresa, fou una autèntica benedicció per les elits terratinents de Manresa que podien permetre's cobrar una prima per les seves collites.

Aquest privilegi fou summament beneficiós pels patricis de la ciutat, ja que en aquells moments, la producció de vi era una de les seves inversions favorites. Aquest monopoli va encoratjar als manresans a invertir en les terres senyorials del camp, cosa que havia esdevingut viable gràcies a la protecció que garantia el veguer. Els suculents ingressos de la venta del vi amb exclusivitat es van notar a la ciutat, doncs els diners que generaven es van invertir al teixit urbà de Manresa (ampliació de muralles, construcció de nous ponts, etc.). Aquest monopoli vinícola implicava la creació d'una nova barrera econòmica entre les terres senyorials i les terres dels ciutadans reials. Aquest creixement del poder manresà al camp va contrarestar amb el poder dels propietats senyorials, entre els quals hi havia el bisbat de Vic.

Impostos, privilegis reials i l'inici de la rivalitat amb Vic

Un altre privilegi del rei Jaume II d'aquell 1311, encara va ser més gratificant econòmicament per Manresa. El monarca va atorgar el privilegi a Manresa de col·lectar (cobrar) impostos sobre tota persona que tingués propietats dintre el terme de la ciutat. La formulació utilitzada per aquest privilegi, segons explica l'historiador Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500 (2017) no s'hi especificava el tipus o quantitats de béns, de manera, que teòricament qualsevol persona que tingués una propietat per irrisòria o miserable que fos, podia ser obligat a contribuir plenament en els impostos reials o urbans. La frase in eius territorio no precisa tampoc el territori real, ni "parròquia" ni "batllia" són utilitzats, deixant una interpretació indecisa. Probablement el document del rei deixava la porta oberta a cobrar impostos a tota la vegueria, cosa que finalment es va fer l'any 1360 gràcies a la documentació rescatada.

Finalment el rei Jaume II, l'any 1315, va decidir ampliar el poder de la ciutat de Manresa. La ciutat va passar de vila a ciutat (civitas), o sigui a ciutat de ple dret. Igualment la ciutat va rebre l'autorització per formar un govern conciliar. L'ascens de rang de la ciutat va fer aixecar la llebre als competidors i rivals econòmics de Manresa. El bisbat de Vic era considerat pels patricis manresans com el senyor de la ciutat rival, que tenia una dimensió similar o una mica més petita que Manresa, el qual s'interposava continuadament al camí dels manresans. Amb l'ascens de Manresa a "ciutat", es va adquirir un nou nivell. La representació manresana a les corts que es va doblar, passant de un a dos representants. La ciutat de Manresa s'equiparava a d'altres ciutats catalanes del moment com Lleida, Tortosa, Tarragona o Girona. D'altres viles de mides similars de Manresa, com Vilafranca del Penedès o Cervera no van tenir el mateix èxit. La ciutat de Vic també va ascendir al rang de civitas, doncs els ciutadans de Vic no haguessin tolerat l'ascens de Manresa si no fos que la seva ciutat tingués el mateix status legal, doncs a diferència de Manresa, Vic era capital episcopal.

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona.

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- MAS, Adrià. (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.

31 d’octubre 2019

Memoria.cat publica 8 fotografies inèdites de Manresa i de Sant Benet de Bages del fotògraf Joan Artigues i Carbonell

El portal web Memoria.cat publica 6 fotografies inèdites de Manresa i 2 de Sant Benet del Bages, del fotògraf Joan Artigues i Carbonell (Vilanova i la Geltrú 1894 – Barcelona 1953), procedents del seu fons, que es conserva a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Amb molta probabilitat aquestes fotografies deuen correspondre a la visita que el fotògraf Joan Artigues devia fer a Manresa i a Sant Benet de Bages el 21 de maig de 1922. Aquell dia se celebrava a Sant Benet l’Aplec Excursionista de Catalunya, organitzat pel Centre Excursionista de la Comarca de Bages. Hi assistiren excursionistes de tot Catalunya. A 2/4 de 8 del matí els excursionistes podien oir missa a l’església de Sant Pere Màrtir, al centre de la ciutat. A les 9 sortien amb “autocamions” cap a Sant Benet. Al migdia tornaven a Manresa i dinaven als voltants del Grup Escolar (l’actual plaça d’Espanya), on després se celebrava un acte amb diferents parlaments i proves atlètiques.

A les fotos de Manresa podem veure retratats parcialment l’església de Sant Pere Màrtir i l’edifici del Teatre Conservatori (amb una pancarta del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, que hi tenia el local); el torrent de Sant Ignasi (amb “les Fontetes” i la fàbrica de l’Areny); la capella del Rapte i el Pont Vell. A Sant Benet de Bages, a part d’un detall del claustre, s’hi pot veure el mateix ”autocamió”, ple d’excursionistes, que apareix fotografiat a Manresa.

- Les fotografies es troben en aquest web: 

23 d’octubre 2019

Records taurins


Fotografia del solar que havia ocupat la plaça de braus de Manresa, entre els carrers Primer de Maig i Camps i Fabrés i el passeig de Pere III de Manresa. A l'esquerra de la imatge, al fons, hi ha el pati d'una llar d'infants. Fotografia de mitjans dels anys 70.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-18 / Antoni Quintana i Torres

09 d’octubre 2019

La fira de l'Ascensió

La gran fira de la primavera

Per l'Ascensió, del mes de maig, la ciutat de Manresa celebra, des de l'època medieval, la fira de l'Ascensió, establerta segons la documentació pel monarca Pere II el Gran l'any 1284. Va aparèixer per impulsar l'intercanvi agrícola, comercial i industrial amb els pobles del voltant de la comarca del Bages i també de la resta, i la seva gran acceptació va fer necessari el naixement d'una segona fira, la de Sant Andreu (novembre) el 1311. A la baixa edat mitjana, només el rei podia concedir el privilegi de la celebració d’una fira a una vila o poble. A Manresa, la celebració d’un mercat setmanal es pot documentar a partir dels segles X-XI, però la presència d’una fira era un esdeveniment molt més important, ja que les fires es poden considerar com el màxim exponent del comerç medieval. En aquesta fira els manresans podien adquirir productes de l'àmbit local però també de poc usuals (seda, espècies, etc.), gràcies a l'arribada de comerciants arribats d'altres indrets de Catalunya i de fora.

Segons consta en el Llibre Verd de Manresa, el document amb validesa jurídica on el Consell de la Ciutat anotava els privilegis més importants amb què el rei havia anat distingint la ciutat gràcies al privilegi de Pere III durant la Cort de 1358, l’11 de gener de 1284 el rei Pere II el Gran atorgava el privilegi a Manresa per tal que s’hi pogués dur a terme una fira, que havia de durar vuit dies, i que havia de començar el dia de la Festa de l’Ascensió. Aquesta festa cristiana es celebra quaranta dies després del Diumenge de Pasqua i commemora l’ascensió al cel de Jesús després de la seva resurrecció. Sempre és un dijous i sol escaure’s al mes de maig.

La fira més actual

Amb el pas dels anys i dels segles, aquesta fira de primavera va adquirir un caire cada cop més lúdic i festiu, amb la proliferació de parades de joguines i de comerç al detall, i atraccions, entre d'altres. A les acaballes del segle XIX, els firaries s'instal·laven a la Plaça Major, la plana de l'Om i les places del voltant del que ara en diem Casc Històric, i a poc a poc, van anar ocupant la muralla del Carme i la plaça de Sant Domènec. Cap a mitjans del segle XX, la fira va traslladar-se al primer tram del Passeig Pere III, des d'on va estendre's per tota la via fins arribar a la Plaça Bonavista.

Una data important fou l'any 1952, amb la Gran Fira Extraordinària de l'Ascenció, de les noces d'or de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis i les noces d'argent de l'Institut Lluis de Peguera. Els estands de la fira de mostres es van col·locar dins i fora de l'institiut, i van rebre una enorme quantitat de visitants. La fira es va complementar amb actes esportius, culturals i lúdics que van donar un relleu encara més especial a la diada.

Llegir més:

- Apugem la Persiana | La fira de l'ExpoBages: aquí

Bibliografia:

- FITA, Fidel. (1880). Lo llibre vert de Manresa. Barcelona

- GALOBART, Josep. (25/05/2015). Les Fires de Manresa. Recuperat el 09/10/2019, de "Història de Manresa. La història documentada de Manresa". Lloc web: https://historiademanresa.wordpress.com/2015/05/25/les-fires-de-manresa/

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965: Efadós.

- TORRAS, Marc. (2012). Els privilegis concedits a Manresa durant la Cort de 1311. Dovella, 109

28 de setembre 2019

Nou curs de genealogia del Centre d'Estudis del Bages

Coneixent la història familiar

El Centre d'Estudis del Bages (CEB) ha programat, per aquest mes de novembre, un curs de genealogia que té la voluntat de donar eines i facilitar recursos per a l'elaboració d'arbres genealògics. Es tracta d'una proposta dividida en tres sessions de tres hores cadascuna (de deu del matí a una del migdia): la primera es durà a terme el dissabte dia 9; la segona, el dissabte 16, i la tercera, el dissabte 23. Les dues primeres tindran lloc a la seu del CEB i la darrera, que serà la més pràctica, a l'Arxiu Comarcal del Bages.

En la primera sessió, que estarà conduïda per la historiadora Raquel Valdenebro, els participants aprendran com començar un arbre genealògic (fonts orals i escrites) i estudiaran els models de família i polítiques matrimonials. Pel que fa a la segona classe, impartida per l'investigador Ernest Molins, l'alumnat descobrirà quins recursos hi ha per editar les dades recollides durant la recerca i es familiaritzarà amb el concepte d'implexió. Finalment, la darrera sessió, a càrrec de l'historiador i director de l'Arxiu Comarcal del Bages, Marc Torras, posarà en pràctica tots els conceptes apresos amb una sessió de pràctiques a l'Arxiu Comarcal del Bages (Via Sant Ignasi 36-40).

El curs de genealogia té un preu de 60 euros per a les persones no sòcies del Centre d'Estudis del Bages, i de 30 euros per a les que ho siguin. Aquest curs de genealogia, és la repetició del curs que es va fer a principis del 2019. Degut a l'èxit d'assistència, es va decidir repetir aquest curs ja que les 30 places es van omplir amb dues setmanes.

Les inscripcions per a prendre-hi part ja estan obertes i es poden formalitzar enviant un correu electrònic a cebages@cebages.org, des del web de l'entitat o trucant al 93 873 65 25.

21 de setembre 2019

Del Barri Antic a la Balconada: l'habitatge al Casc Antic a la dècada dels 80

Canvi de rumb, la mort d'un barri: la fuga

A finals dels anys 70, les associacions de veïns de Manresa van formalitzar la seva presència al carrer i les seves lluites socials han donat molts resultats positius en aquests últims 40 anys. Les associacions de veïns, actuaven en la clandestinitat la majoria d'ocasions fins l'any 1975, doncs el règim franquista, prohibia un dret elemental de la humanitat, el dret d'associació. Els principis van ser molt difícils, sobretot pels veïns del Barri Antic de Manresa. L'abril de 1979 es van constituir els ajuntaments democràtics. A Manresa el socialista Joan Cornet esdevenia alcalde de la ciutat per sufragi universal i directe, i no per capritx del governador civil de torn. L'associació de veïns del Barri Antic va començar les seves primeres accions denunciant l'excessiu abandonament de finques urbanes, baixos, pisos i espais del barri. Tanmateix la manca d'equipaments, feia encara pitjor la situació, doncs faltaven serveis bàsics, des d'escoles, centres d'atenció primària o biblioteques.

L'1 de novembre de 1979 l'associació de veïns del Barri Antic instava a l'ajuntament a inspeccionar i revisar els contractes de lloguer que es feien en pisos insalubres. La majoria de pisos havien quedat totalment defenestrats, alguns encara no tenien ni tan sols una cambra o lavabo dintre el pis, i en molts llocs era freqüent anar a la comuna que es trobava situada a fora de l'habitatge i havia de ser compartida per altres persones que vivien al bloc. Igualment passava que tampoc tenien un plat de dutxa, molts habitatges seguien funcionat amb cuines econòmiques molt modestes i fins i tot amb estufes de petroli que provocaven la inhalació de fums perjudicial pels seus inquilins.

El canvi de dècada dels anys 70 al 80, la situació dels habitatges del Barri Antic era preocupant i exasperant. Molts veïns portaven anys reclamant millores als propietaris i també a l'ajuntament, demanant més inversió i la instal·lació de serveis bàsics al carrer, des de més lluminària publica fins a la instal·lació de papereres, parcs o simples bancs per seure. Molts veïns farts d'esperar, van optar per marxar cansats d'esperar millores que no es produirien mai. Un exemple d'aquest desencís, són les 3.000 sol·licituds d'habitatge al nou barri de la Balconada (coneguda com la Balconada I 1979-1980), quasi la meitat eren de veïns del Barri Antic. Una situació que es va repetir, doncs amb el també nou barri de la Font dels Capellans (1975), la majoria de veïns també procedia del Barri Antic. Les llistes provisionals d'adjudicataris a la Balconada va fer que hi hagués nombroses denuncies de ciutadans, per propietats no declarades en les instàncies dels beneficiats a l'hora de fer les sol·licituds. Per evitar aquesta trampa i picaresca, l'associació de veïns del barri va aconsellar presentar una nova declaració jurada de no posseir bens immobles. Aquesta situació es va agreujar amb l'entrada de la immigració magrebina amb pocs recursos econòmics de la dècada dels anys 80-90. 

Anys més tard, amb la construcció de la Balconada II, III i IV (1987-1995) l'associació de veïns es va manifestar totalment en contra d'aquesta ampliació. Des del Barri Antic es deia que: "s'estava convertint en un suburbi al mig de la ciutat". La construcció de nous pisos al barri de la Balconada, allunyada del centre neuràlgic de la ciutat, va fer que el Barri Antic continués perdent població.

[Veure més: treball sobre l'habitatge al Casc Històric de Manresa, de Pere Santamaria: aquí]

Un barri en ruïnes, la dècada "desastrosa" del Barri Antic

A la dècada dels anys 60 la ciutat de Manresa estava partida en dos, el Casc Històric (Barri Antic i tota la ciutat dintre l'antic perímetre de les muralles medievals) i la perifèria. Manresa havia crescut de forma irregular. La ciutat no tenia un pla d'ordenació urbà municipal actualitzat i les oligarquies que conformaven el franquisme local batallaven entre si per aconseguir més poder. Tan sols les tres vies de l'eixample (Passeig Pere III, Carretera de Vic i Carretera de Cardona) estaven degudament urbanitzats.

Durant els anys 80 els veïns del Barri Antic va lluitar per evitar la degradació del parc d'habitatges del barri, una lluita que va suposar un autèntic repte. Els veïns veien amb preocupació les pèssimes deficiències dels habitatges, molts d'ells quedaven buits, s'arruïnaven per falta de manteniment de propietaris i l'Ajuntament de Manresa es desentenia de la situació, sense sancionar a propietaris de finques i habitatges per la seva manca d'acció. Molts d'ells eren de propietaris, que havien arrendant durant anys els pisos a preus irrisoris, sense fer cap actuació de renovació, i molts pisos van quedar petits i sobretot insalubres, si els comparem amb pisos dels anys 70 i 80. Tanmateix, molts petits propietaris no tenien els recursos econòmics per rehabilitar els seus immobles, doncs els costos eren tan elevats que els era impossible emprendre accions de rehabilitació contundents.

Des de l'associació es va començar a fer una campanya a mitjans locals sobre la situació del barri. Segons els veïns la situació era pèssima i anunciaven que si no s'actuava, la situació s'aniria fent més gran i més difícil de solucionar en el futur. Finalment l'ajuntament de Manresa va començar a actuar, el gener de 1985, quan un equip de tècnics començar a treballar amb la elaboració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic, amb Joan Ortiz al capdavant, alhora que organitzen l'Oficina Municipal de Rehabilitació, al segon pis de l'edifici nou de l'Ajuntament.

El fenomen de la SIDA, les prostitutes i el Barri Antic

La proposta del nou alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any. Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al Barri Antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus del SIDA i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien a traficants, camells i politoxicomans a la ciutat. Tot plegat un olla a pressió social difícil de controlar.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, l'idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava: "Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal. Fins i tot el rector de la basílica de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte el tema: "És un tema amb el que no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon. (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita.

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la; SARDANS FARRÀS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

- OLIVERES, Xavier. (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Revisa Dovella, 102, hivern 2009.

- OLIVERAS, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PLANES, Pere. (19/09/1974). Quan les associacions de veïns rutllen. Presencia, 10.

Hemeroteca: 

- Diari Regió7 (Diverses entrades, any 1987)

09 de setembre 2019

Un teatre des de l'aire: el Conservatori


Vista panoràmica i parcial de la ciutat de Manresa l'any 1962 on, es destaca el Teatre Conservatori, la Plaça de Sant Domènec i el Passeig de Pere III.

Arxiu Nacional de Catalunya. Fons: ANC1-564 / TAF HELICÒPTERS, SA

31 d’agost 2019

Els ponts de la retirada republicana

El pont de Sant Francesc de Manresa, el gener del 1939. Els explosius col·locats pels soldats sapadors republicans durant la retirada van fallar i només van ocasionar alguns desperfectes a l’arcada de la dreta. (Col·lecció Família Singla)

El portal www.memoria.cat, de l’Associació Memòria i Història de Manresa, publica 28 fotografies dels ponts destruïts a la ciutat la matinada del 24 de gener de 1939 per les forces republicanes per endarrerir l’avenç de les tropes franquistes i facilitar la retirada de l’exèrcit i la població civil, i també imatges de la reconstrucció d’alguns d’aquests ponts. Les explosions destruïren el Pont Vell, la passarel·la de l'Estació del Nord, el pont de Can Poc Oli, el pont del ferrocarril, el Pont Fumat, el Pont Llarg i el Pont Nou. A causa d’un problema tècnic amb les càrregues de dinamita, el pont de Sant Francesc no es volà. Algunes d’aquestes estructures tardaren molts anys a ser reconstruïdes.

- Podeu veure les 28 fotografies i tota la informació corresponent en aquest enllaç: www.memoria.cat/pontsdestruits

19 d’agost 2019

La ciutat deserta: l'estiu de 1348

Els efectes mortals de la Pesta Negra: una ciutat sense govern

A l'hivern de l'any 1362 es va fer evident els efectes devastadors de la Pesta Negra a la ciutat de Manresa, malgrat que feia més de deu anys s'havia estès per tota la Península Iberica. Els seus efectes no van ser aïllats ni a la nostra ciutat, ni al Principat ni fins i tot a l'espai del Mediterrani, sinó que va esdevenir un dels primers fenomens globals del període baix-medieval, una autèntica pandèmia que va afectar Europa, Àfrica i Àsia durant segles, i amb cicles continuats. El punt més àlgid de la Pesta Negra a Manresa es va produir en la tercera onada, a partir de 1374, si fem cas als medievalistes que han estudiat aquest fenomen (Samuel K. Cohn Jr, Epidemiology of the Black Death and Successive Was of Plague, 2008), i ens confirmaven que els cicles de la pesta a Europa, anaven entre els 10 i 15 anys. La tercera onada de la Pesta va afectar a una ciutat com Manresa de la pitjor forma, asfixiada pels impostos i els deutes (censals), amb una economia pràcticament de subsistència, amb una carestia d'aliments bàsics, la crisi del blat (1374-1376) i una població que s'havia reduït a la meitat.

La "primera" pesta de 1348 fou la més mortal per Manresa, fins al punt que la ciutat es va quedar sense govern (batlle ni veguer), durant quasi un any i causà una sèrie de greus desprevistos legals, econòmics i judicials que no es van arribar a solucionar dècades desprès, com els pagaments de la construcció de la futura Sèquia de Manresa o les obres de la Seu de Manresa, per posar un parell d'exemples definidors. Tot i aquests efectes pèssims, el funcionament de la societat medieval i llur sistema econòmic es va mantenir intactes. Gràcies a la documentació de la família Sarta, tan el rei Pere III com els consellers de Manresa no van dubtar ni un instant en anar a la guerra amb la poderosa república mercantil de Gènova l'any 1351 i 1352. Fou precisament en aquests anys quan els salaris i preus no paraven de créixer i que les pressions causades amb la Guerra de Castella no cessaven. La carrega fiscal per mantenir ambdues guerres seria mortal per la ciutat de Manresa, tal i com hem explicat en d'altres entrades d'aquest bloc. Els excessius tributs per mantenir soldats i vaixells en una guerra llarga, es pagaven molt cars.

La pesta arribà al port de la ciutat de Barcelona el maig de 1348 i en una setmana o dues ja s'havia instal·lat a Manresa. La malaltia s'apoderà de les cases ràpidament durant tres mesos. Cap a finals de l'estiu de 1348, la meitat dels manresans "criaven malves" i els supervivents estaven en males condicions per treballar. La Pesta Negra no feia distincions de gènere ni tampoc d'estament, rics i pobres, nobles i esclaus, queien per igual. Aquest fenomen va despertar un fort sentiment anti-jueu, que culminà amb els primers assalts en calls i sinagogues.

Les rates que van venir d'Orient: una mort instantània

La pesta, segons l'autor àrab Ibn al-Wardi, va poder tenir origen en el «País de la Foscor», el khanat de l'Horda d'Or, en territori de l'actual Uzbekistan. Des dels ports a les zones interiors, la terrible plaga procedent d'Àsia es va estendre per tot Europa en poc temps, ajudada per les pèssimes condicions higièniques, la mala alimentació i els elementals coneixements mèdics. Únicament en el segle XIX es va superar la idea d'un origen sobrenatural de la pesta. El temor a un possible contagi a escala planetària de l'epidèmia, que llavors s'havia estès per àmplies regions d'Àsia, va donar un fort impuls a la investigació científica, i va ser així com els bacteriòlegs Kitasato i Yersin, de forma independent però gairebé a l'uníson, van descobrir que l'origen de la pesta era el bacteri Yersinia pestis, que afectava les rates negres i altres rosegadors i es transmetia a través dels paràsits que vivien en aquests animals, especialment les puces (chenopsylla cheopis), les quals inoculaven el bacil als humans amb la seva picada. La pesta era, doncs, una zoonosi, una malaltia que passa dels animals als éssers humans. El contagi era fàcil perquè rates i humans estaven presents en graners, fonts, molins i cases -llocs on s'emmagatzemava o es transformava el gra de què s'alimenten aquests rosegadors-, circulaven pels mateixos camins i es traslladaven amb els mateixos mitjans, com els vaixells.

Alguns historiadors proposen que la modalitat majoritària va ser la pesta pneumònica o pulmonar, i que la seva transmissió a través de l'aire va fer que el contagi fos molt ràpid. No obstant això, quan es afectaven els pulmons i la sang la mort es produïa de forma segura i en un termini d'hores, d'un dia com a màxim, i sovint abans que es desenvolupés la tos expectorant, que era el vehicle de transmissió. Per tant, donada la ràpida mort dels portadors de la malaltia, el contagi per aquesta via només podia produir-se en un temps molt breu, i la seva expansió seria més lenta.

Més informació:

- Què és la Pesta Negra?
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/09/12/que-es-la-pesta-negra/

Bibliografia:

- BENEDICTOW, Ole. (2011). La Peste Negra (1346-1353). Madrid: Akal.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- JP i Feliu. (1988). La Pesta Negra dels anys 1348-1350 als Països Catalans. Gimbernat: revista catalana d’història de la medicina i de la ciència, 9, 271-285.

12 d’agost 2019

El dia que els japonesos ens van felicitar

Solidaritat imperial amb Manresa


L'Associació Memòria i Història de Manresa va descobrir l'any 2011 a l'Arxiu Municipal de Manresa, mentre estava realitzant un dels seus projectes d'investigació, una carta datada del 16 de setembre de 1923, del consolat imperial japonès de Barcelona, on donava les gràcies per escrit a l'alcalde de la ciutat de Manresa, per testimoniar-li el condol per les víctimes d'un terratrèmol que es va produir al Japó l'1 de setembre d'aquell any.

Carta del cònsol:
"Tan pronto fué en mi poder la attª Comunicación de V.E. de 7 actual dándome el sincero pésame en nombre del Excmo Ayuntamiento de esa fabril y heróica Ciudad, la trasladé al Excmo Sr. Ministro del Japon a Madrid, quien me encarga trasmita a V.E., al Excmo Ayuntamiento de su digna Presidencia y a la Ciudad toda, su mas sincero y profundo agradecimiento por las cariñosas y sentidas palabras de afectuosa simpatia de consuelo para la nación japonesa con motivo de la tremenda catástrofe sismica que ha cortado como una flor tantos miles y miles de vidas en plena laboriosidad. Uno mi modesta pero viva gratitud a la de la nación japonesa y en tan luctuosa circunstancia ruego a V.E. se digne aceptar el testimonio de mi consideración personal mas distinguida".
L'1 de setembre de 1923 s'havia produït un dels pitjors terratrèmols de la història, que va colpejar la regió de Kanto i va destruir gran part de Tòquio, Yokohama i els voltants. El total de víctimes fou de més de 140.000, entre morts i desapareguts.

Font documental: http://www.memoria.cat/

31 de juliol 2019

Les dones de Sant Ignasi

L'entorn femení d'Ignasi de Loiola a Manresa

La historiadora Mireia Vila Cortina (Artés, 1985), arxivera de Santpedor, va presentar el passat dilluns 29 de juliol el llibre Les ínyigues, que busseja en la vida de les dones que van tractar el futur sant Ignasi de Loiola durant l’estada que va fer a la ciutat de Manresa l’any 1522. El projecte ha estat impulsat des de l’associació Dones Emprenedores i Innovadores de Manresa i les Terúlies a la Cuina.

Les ínyigues. L’entorn femení d’Ignasi de Loiola a Manresa analitza amb profunditat qui eren les dones que van acompanyar el futur sant durant els onze mesos que va deambular emmalaltit i famèlic pels carrers de la ciutat de Manresa. L’autora posa noms i cognoms a les dones que van ser importants durant aquesta etapa de la vida d’Ignasi de Loiola, que el van alimentar, vestir i curar, però que també el van aconsellar espiritualment i li van obrir nous horitzons en el seu autoconeixement. En l'entrevista realitzada al diari Regió7 el 26/07/19 assegurava que: "només ha consultat el vint per cent dels protocols notarials d’entre final del segle XV i inici del XVII que hi ha a l’arxiu de Manresa, i per això encara es pot indagar molt més en la vida de les dones que van tractar Íñigo de Loiola l’any 1522 a la ciutat."

Aquesta publicació també s’endinsa en el context social, econòmic i cultural de la Manresa del segle XVI i el paper que tenien les dones en aquest engranatge, en un moment clarament marcat pel pes de la religió. Així mateix, la historiadora s’aproxima a la biografia d’Ignasi de Loiola, qui esdevindrà el líder dels jesuïtes, i als seus exercicis espirituals, però amb l’objectiu final de conèixer millor un col·lectiu fins ara ignorat com són les dones manresanes del segle XVI.

- Llegir l'entrevista sencera a Mireia Vila: aquí

19 de juliol 2019

Manresa capital internacional del cotó


Retrat de tres dones assistents al XIV Congrés Internacional Cotoner, celebrat dins dels actes de l'Exposició Internacional de Barcelona, durant una visita a la fàbrica Textiles Bertrand Serra SA, a Manresa. 20 de setembre de 1929.

Arxiu Nacional de Catalunya. ANC-1-585-N-7773. Fotografia: Gaspar - Sagarra y Torrents (Barna)

03 de juliol 2019

La gentrificació social a Manresa, una realitat palpable al Barri Vell?

La lluita de classes, el motor imprescindible per entendre la Història: els espais socials

Sobre el Barri Vell (Barri Antic) de Manresa s'han escrit moltes coses, de tot color i en base a l'interès que cadascú en vulgui extreure. Històricament, fa més de 180 anys que la burgesia manresana ja emprenia el viatge de no retorn cap a la ciutat comtal o se'n anava al Passeig Pere III, la nova avinguda de fora muralles que havia d'ajudar a "oxigenar" una ciutat encara ofegada dintre unes muralles medievals del tot inútils en ple segle XIX. La ciutat ja no havia de defensar-se de cap atac carlista, les industries de manufactures i transformació anaven prenen forma, i la població es disparava, al igual que el comerç majorista i al detall. Manresa enfilava a finals del segle XIX, com una de les ciutats més importants de Catalunya, a nivell econòmic. Tot i aquest zenit, les diferències socials van augmentar.

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Se'ns dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries. El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en que hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època.

L'escletxa de la industrialització, un passat difícil de superar?

El segle XIX va marcar com mai la història de Manresa, la ciutat va viure de primera mà la Revolució Industrial. L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de Manresa. Els ingressos d'aquests burgesos i rics fabricants van deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els ingressos de les grans fàbriques de cotó no es s'invertien a casa nostra tot i que la feina atreia a molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma més digna i honrada que en el medi rural.

En aquest llistat, el·laborat per l'historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se'n anava a la metròpoli.

1825 Ignasi Torres Galobardes
1844 Josep Solà Perramon
1828 Llogari Serra
1846 Maurici Pla
1853 Francesc Sacristà Font
1855 Joan Arañó Argelaguet
1855 Lluís G. Pons Enrich
1856 Caietà Arañó
1857 Jacint Vidal Torres
1858 Josep Balet Bellver
1860 Ramon Enrich
1865 Ignasi Prat
1870 Josep Torras Corrons
1871 Magí Gallifa Perera
1875 Josep Oller Bages
1888 Josep Torrents Serra
1892 Ignasi Vidal Balet
1893 Lluís G. Pons Enrich
1904 Joan Guitart Santasusanna
1905 Heribert Pons Arola
1906 Josep Portabella Cots
1915 Josep Perera Vives
Ferrer i Alós, Llorenç: El poder de Manresa al llarg del temps, a "Calidoscopi Manresa". p. 90

Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos, patrons i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. Aquests habitatges miserables, sovint eren remuntes, pisos que augmentaven la seva alçada construïts amb materials de baixa qualitat, que avui encara podem veure en molts carrers del Barri Vell. Un herència post-industrial palpable, tan sols cal aixecar el cap i comprovar l'arquitectura i els materials emprats per la construcció d'aquests habitatges.

La gentrificació... pobres cada cop més pobres, rics cada cop més rics. Un retorn al passat?

La gentrificació, un concepte en ocasions impronunciable, ha saltat al nostre país des de la literatura acadèmica a qualsevol debat sobre la ciutat, des de mitjans de comunicació fins a moviments socials. Però que carai significa aquesta paraula? El terme gentrificació ve de la veu anglosaxona Gentry, que significa aristocràcia. L’origen de la paraula gentrificació es remunta als anys seixanta, quan la seva autora, la sociòloga marxista Ruth Glass, la va utilitzar, l’any 1964, per explicar el què estava passant a Londres amb l’invasió per part de les classes mitjanes al centre de la ciutat, deixant a la població més marginal fora del que havia estat fins al moment el seu hàbitat natural.

La gentrificació és el canvi que es produeix en la població dels usuaris d'un territori tal que els nous usuaris són d'un estat socioeconòmic superior al dels previs, els quals són desplaçats dels seus barris en aquest procés. El mecanisme bàsic que genera la gentrificació -que és el diferencial de renda o rent gap en un territori que permet comprar barat i, amb una certa inversió, vendre car- és cada vegada més complex. Si les classes mitjanes locals s'empobreixen, la demanda s'internacionalitza, especialment quan un determinat mercat local -com l'espanyol després de la crisi- resulta barat en el context internacional.

Una vegada que el barri els pertany inmobiliariament en gran part, i una vegada que se li ha efectuat el necessari rentat de cara de carrer, ve el procés de gentrificació pròpiament dit. Es comencen a oferir locals atractius i amb molt bona imatge en condicions econòmicament molt avantatjoses. Comencen per establiments a les zones del barri més atractives i confrontants amb les zones prime dels voltants. A poc a poc, i atrets per la nova seguretat als carrers, per un florent comerç minorista, i per uns preus sensiblement inferiors a les zones circumdants, comencen a arribar massivament nous negocis. Després d'aquesta renovació dels aparadors, aquesta incipient vida comercial i econòmica, aquesta nova sensació de seguretat que es respira als carrers acaben arribant també els habitants de rendes superiors, d'acord amb el nou aire que se li ha donat al barri.

Amb això, tant els preus de locals comercials, com també dels pisos, es comencen a revaloritzar, la qual cosa comença ja a atreure l'atenció de tercers inversors i altres grans empreses que no han promogut aquest procés de gentrificació. Tot acaba redundant en un efecte crida que onada sobre onada acaba convertint al barri en un barri d'activitat econòmica puixant i preus alts, d'acord amb els barris adjacents. I per descomptat, això acaba resultant en un procés d'enriquiment de les empreses i particulars que van iniciar aquest procés de gentrificació, van comprar massivament a preu de barri deprimit, i veuen ara suculentes guanys amb la revalorització dels lloguers i de les propietats que van acaparar abans de la transformació.

L’antropòleg Manuel Delgado, definia així aquest fenomen: “Tot centre marcat com a històric a les guies o inventaris reclama, per poder exercir com a tal, mantenir allunyada la vida real, amb tots els seus ingredients d’inestabilitat incompatibles amb la tematització de la qual és objecte un territori per ser posat en venda”.

La gentrificació al Barri Vell: "la doble velocitat"

La gentrificació modifica els espais relacionals de Manresa, amb una conclusió sobre la taula a estudiar: les dues comunitats diferenciades al Barri Vell. La vida s'estratifica i s'eternitza marcant rols clarament definits: la vida de l'immigrant (del canvi de segle XX-XXI) es buida de forma progressiva perquè no consumeix als nous establiments de nova creació del barri, ni participa de l'activitat lúdico-privada de l'espai on viu ni al mateix temps es programen activitats fora de l'emergència social o la simple figuració de rols culturals. D'altra banda, el mal anomenat "ghetto" s'eternitza i crea vincles propis, amb una sèrie de relacions interpersonals i econòmiques prou definitoris (proliferació de negocis d'alimentació 24 hores, per exemple, al costat del mercat municipal del Puigmercadal amb la meitat de les parades tancades).

Hem de focalitzar bé el tema de la gentrificació a Manresa com a concepte més cultural i d'una determinada indústria de l'oci local que ha fet vincles amb l'administració municipal per imposar una certa calendarització dels esdeveniments a la zona del Barri Vell per incentivar llurs negocis i/o botigues amb un màrqueting encobert -força interessant en termes econòmics- que no pas d'alça de preus estudiada i programada de l'habitatge (seria un tema a tractar a part) ni tampoc en l'expulsió de veïns i veïnes al Barri Vell, deguda a la particularitat habitacional de la ciutat de Manresa, amb gairebé 8.000 pisos buits i el 90% d'aquests en mans de petits propietaris. Tot i això, darrere aquest fenomen hi ha un objectiu primordial: substituir la classe empobrida i envellida del Barri Vell per una nova classe més desacomplexada, i sobretot més rica, que gaudeixi dels nous espais socials i d'oci d'un barri antic, on els serveis bàsics cada cop són més difícils de trobar.

Per tant la pregunta és: quin sentit té la gentrificació en l’urbanisme neoliberal i postindustrial en una ciutat empobrida com Manresa? Tot i res. Les ciutats han esdevingut els espais centrals de disseny d'estratègies político-ideològiques i han anat agafant un nou rol econòmic i una nova forma de govern: la partició entre l'inversor privat i el públic, on el primer posi el capital i el segon posi les llicències. I que passa amb l'arquitectura? Que fem amb el disseny? Doncs una arquitectura superficial i anodina, que defuig de la problemàtica dels barris que històricament han patit un abandonament regressiu. Un episodi clàssic de la gentrificació, de manual, veïns que han deixat de ser fidels amb el barri i la seva història per convertir-se en consumidors de nous establiments, que no s'ajusten molts cops amb la realitat social ni econòmica de la comunitat resident.

Les ciutats són vives i dinàmiques, d'això no en tenim dubte. Les transformacions han fet dels éssers humans una matèria d'estudi inacabable i com a "individus socials" necessitem relacionar-nos en els entorns on vivim. Hi ha barris que canvien, alguns fins al punt que expulsen els veïns de tota la vida i els substitueixen per altres, o en el cas de Barri Vell de Manresa, no es tracta d'expulsions indiscriminades, sinó de canvis socio-econòmics a "peu de carrer" ja sigui amb l'ocupació d'espais públics per a terrasses de bars i cafeteries, o per actuacions artístiques via murals street-art (la majoria fets per persones que no viuen al barri), per camuflar l'abandonament de finques i solars urbans.

En l'anàlisi dels agents gentrificadors, no només hem de considerar a ciutadans particulars que decideixen mudar-se, també juguen un paper important les administracions públiques i les empreses privades que poden dinamitzar un barri. Diferents corrents teòrics urbanístiques consideren que, respectant la premissa de canvi gradual de població que ha de succeir, no sempre és causa de economies més benestants. La immigració, el turisme low-cost, i fins i tot els millennials tenen i tindran capacitat per a canviar els barris que habiten. Són aquests canvis i tots els agents que en participen qui marcaran si la gentrificació s'accelera.

Actuacions fredes al Barri Vell, on són els veïns?

Per acabar, tal i com deia l'arquitecte manresà Marc Ballús l'any 2018 al portal NacióManresa, les actuacions al Barri Vell s'han fet sense cap tipus d'incidència amb el teixit associatiu del barri:
Una certa prepotència de caire urbanístic ha donat lloc a actuacions com la dels 4 Cantons, amb la construcció d'un edifici que no dóna resposta a la trama de la ciutat, i que està totalment fora d'escala. O també com la de la Via Sant Ignasi, on s'han fet entrar amb calçador edificis moderns en en teixit que no és el seu, obrint una ferida de la que la ciutat ja no es recuperarà. El pitjor del cas és que aquestes dues actuacions són les que han generat habitatge social al barri, però en comptes de fer-ho d'una manera respectuosa amb l'entorn, li ha passat per damunt. I és que tot enderroc en el Barri Antic, ni que sigui d'un edifici humil, és una pèrdua irreparable. La substitució dels edificis i els carrers antics per d'altres de nous acabarà donant lloc a un barri que ja no serà històric.
Bibliografia:

BENACH, Núria i ALBET, Abel. (2015). La gentrificación como una estrategia global. Papers, 60, 17-23.

- CAMPS, Gemma. (09/10/2018). MAPA | Més del 64% dels edificis del Barri Antic de Manresa tenen entre un segle i un segle i mig. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/10/09/mes-del-64-dels-edificis/502564.html

DÍAZ PARRA, Ibán. (04/07/2019). La gentrificación en la cambiante estructura socioespacial de la ciudad. 03/07/2019, de UB. Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana. Lloc web: http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1030.htm

- FERNÁNDEZ DURAN, R. (2000). Capitalismo financiero global y guerra permanente, Barcelona: Virus.

- FERRER ALÓS, Llorenç. (2009). La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27. Barcelona: Col·legi de Notaris de Catalunya, pp. 321-366.

- FIORI, Mirela. (09/04/2014). Gentrificación, ¿presagio o realidad? 03/07/2019, de UOC Ciudades. Blog del Máster oficial de Ciudad y Urbanismo. Lloc web: http://ciudad.blogs.uoc.edu/2014/04/gentrificacion-presagio-o-realidad/

- GARCIA, Gemma. (Abril 2017). Comprar, expulsar, reformar i vendre. 03/07/2019, de La Directa. Lloc web: https://directa.cat/comprar-expulsar-reformar-vendre

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PUIG SEDANO, Xavier. (04/06/2017). La sacsejada dels barris vells. 03/07/2019, de El Temps. Lloc web: https://www.eltemps.cat/article/1564/la-sacsejada-dels-barris-vells

- REDACCIÓ. (10/05/2019). «La cultura té un efecte col·lateral en la gentrificació» conclouen a la jornada del FABA. 03/07/2019, de NacioDigital. Lloc web: https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/83439/cultura/te/efecte/collateral/gentrificacio/conclouen/jornada/faba

- REDACCIÓ. (19/08/2018). El 90 % dels habitatges buits, de petits propietaris. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/08/19/90--dels-habitatges-buits/493214.html

- SANTAMARIA GARCIA, Pere. (2013). Anàlisi urbanística, constructiva i energètica del Casc Antic de Manresa. Tesina: http://santamariaarquitectes.cat/wp-content/uploads/2019/01/tesina.pdf

30 de juny 2019

Taller Història i Educació per al curs 2019-20

La Història a les teves mans

Per al proper curs 2019-20 l’Associació Memòria i Història de Manresa i CIFE UManresa organitza el Taller Història i Educació. S’adreça a la població en general però, de manera prioritària, als docents d’ensenyament secundari. Inclou 4 mòduls de 5 hores cada un, reconeguts i inclosos dins del pla de formació del professorat del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Els mòduls es poden cursar de manera independent.

El preu del mòdul és de 15€ cada un. ​El preu de la matrícula conjunta als 4 mòduls és de 50€.

Programa

Mòdul 1 | Estudi de les arrels familiars: fonts, recursos i utilitats

Com iniciar la recerca d’informació per fer o reconstruir un arbre genealògic. Treball sobre fonts orals i fonts escrites. Consulta d’arxius.
  • A càrrec de: Raquel Valdenebro
  • Dia: 19 d’octubre de 2019
  • Horari: de 10.00 a 14.00 (+ 1 hora de dedicació no presencial)

Mòdul 2 | Instamaps i Catalunya offline: dues eines digitals per fer itineraris i mapes històrics

Realització d’itineraris històrics amb les aplicacions Catalunya Online i Instamaps.
  • A càrrec de: Marc Torres
  • Dia: 16 de novembre de 2019
  • Horari: de 10.00 a 14.00 (+ 1 hora de dedicació no presencial)

Mòdul 3 | Eines digitals per a la gestió, recerca i divulgació de les Ciències Socials

Ús de les Tecnologies d’Aprenentatge i Coneixement (TAC) en l’entorn educatiu. Google maps, Simbaloo, Kahoot, Timeline, Mahara, Mendeley, Canva; fons de Memòria Digital de Catalunya.
  • A càrrec de: Pep Castilla, Jordi Pons i Genís Frontera
  • Dia: 15 de febrer de 2020
  • Horari: de 10.00 a 14.00 (+ 1 hora de dedicació no presencial)

Mòdul 4 | Patrimoni i paisatge industrial a la Catalunya Central

El patrimoni industrial de Manresa, el Bages i comarques veïnes. Visita a instal·lacions fabrils i al Museu de la Tècnica de Manresa.
  • A càrrec de: Josep Oliveras i Samitier
  • Dia: 21 de març de 2020
  • Horari: de 10.00 a 14.00​ (+ 1 hora de dedicació no presencial)

Més informació i inscripcions: www.umanresa.cat/historia-educacio

21 de juny 2019

Un rei espanyol mort i un alcalde preocupat per Manresa

Capítol 1: L'origen de la plaça de la Reforma

L'any 1859 arribava el tren a Manresa amb tota la pompa del moment. Per comunicar l'estació del Nord (actual Renfe) amb el centre de la ciutat, s'havia anat formalitzant el projecte d'obrir un nou i ample carrer que unís el Born i la plana de l'Om amb el sector del portal de les Piques, a la part esquerra del riu Cardener just davant de l'estació de tren. Aquest nou vial s'havia d'anomenar en un principi, carrer Príncep d'Astúries, en honor a l'infant Alfons, però els anys van anar passat, i el príncep va acabant esdevenint rei, Alfons XIII, i el carrer encara s'havia de fer, tot i la voluntat desesperada dels prohoms de la ciutat de Manresa. Les obres no van començar mai i el segle XIX es va acabar.

L'any 1901, quan feia més de 16 anys que el rei Alfons XII criava malves, l'alcalde de Manresa Ignasi de L. March, preocupat per la pèssima imatge de l'entrada de la ciutat, va proposar una sèrie de reformes i inicià les obres d'obertura del carrer. El consistori manresà va arribar a un acord amb la vídua del fabricant Esteve Burés per enderrocar la casa número 16 del carrer Arbonés, però l'any següent les obres seguien aturades.

L'entrada de Manresa pel Cardener, fos per mitjà del tren o per la carretera del Bruc i la que va a Montserrat, oferia una imatge llastimosa de ciutat urbanísticament abandonada i amb poc criteri, que no coincidia amb la importància econòmica de Manresa, doncs a finals del XIX, la ciutat esdevenia de les cinc ciutats més importants del Principat gràcies a la seva potent xarxa industrial i comercial. La premsa local es va acarnissar amb aquest tema i reclamava l'execució de les obres sense més demora. El diari Pla de Bages, carregava contra aquesta deixadesa tal i com podem llegir en aquest escrit de P. Ribera Font:
[...] Les vores del riu, són el lloc propici a abocar-hi totes les runes de les obres, els desperdicis de moltes indústries i tota mena d'immundícies. La Seu s'aixeca damunt unes roques, en les quals aprofitant les seves balmes, s'hi han bastit unes cofurnes que sembles habitacions de troglodites.
Els jardins penjats "de Manresa": la gran Reforma

Per millorar aquesta imatge de la ciutat en aquest entorn, l'alcalde manresà Joaquim Gomis i Cornet proposà l'estiu de 1909 la realització d'uns jardins que servissin de nexe d'unió entre l'entrada del carrer pendent d'obrir i el nou pont que hauria de substituir la pobre palanca que conduïa a l'estació i a la carrereta d'Esperreguera. Un any més tard, amb un nou alcalde, el republicà Maurici Fius i Palà, es va encarregar a l'arquitecte municipal Ignasi Oms la realització d'un projecte que havia de comprendre una gran plaça enjardinada a l'extrem del nou pont de l'estació, pendent de construir, i unes grans escalinates que anirien de la plaça fins a la basílica de la Seu. Aquest projecte, anomenat la Reforma, implicava donar una nova cara a la façana meridional de la ciutat, i va comptar amb amb el suport de l'opinió pública, mitjans de comunicació i el més important, el suport de la Junta de Propietaris, així com d'importants comerciants com Joan Jorba i Rius.

El senyor Jorba era un dels defensors més acèrrims d'aquesta nova "reforma" i de l'obertura del que seria l'actual carrer Alfons XII, perquè conduiria directament als seus establiments comercials del carrer del Born. Jorba va exposar fins i tot a l'aparador del seu comerç l'obra futura, pintada per Francesc Cuixart, i també va vendre postals amb el que seria la gran Reforma de Manresa.

Havia nascut un mite, la Reforma, la Plaça de la Reforma. Una campanya publicitària en tota regla propiciada per Joan Jorba.

Bibliografia de referència:

- DD.AA. (1991). Història de la ciutat de Manresa 1900-1950. Volum I. Manresa: Caixa de Manresa

09 de juny 2019

Quan compràvem al centre


Fotografia de la muralla del Carme, de Manresa, vista des del davant de la cantonada amb la carretera de Vic. Dècada dels anys 50.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-156 / Ramon Soler i Casanovas

31 de maig 2019

Un passeig pels comerços emblemàtics

Botigues contra els temps moderns

L'any 1991 es va instal·lar a Manresa el primer centre comercial anys després del triomf dels hipermercats de barris. Als 90 i sobretot a l'entrada del nou segle van aparèixer els parcs comercials (cinemes, restaurants de menjar ràpid, etc.) i es va donar més importància a l'oci sent la primera dècada d'aquest segle l'època daurada dels centres comercials al nostre país. Es van construir centres comercials per tot arreu en les principals ciutats que van aixafar paulatinament al petit comerç amb certa connivència institucional. La resta de la història ja la coneix tothom, un mercat on el peix gran es menja el petit, millor dit, el devora sense miraments.

Fa poques setmanes l'Ajuntament de Manresa, a través del Comissionat del Centre Històric, va organitzar la primera ruta pels establiments emblemàtics de Manresa, aquells comerços que encara aguanten i apugen la persiana, malgrat els temps moderns i les presses que tenim molts quan anem a omplir el carro de la compra. La consolidació definitiva de Manresa com una ciutat industrial es va produir a la segona meitat del segle XIX, un fet que va comportar l'obertura de molts comerços i botigues, amb un repertori d'elements i decoracions propis dels estils modernista, noucentista, i posteriorment racionalista. Generalment se situaren en els baixos dels habitatges benestants i en els carrers i places del que avui és el Centre Històric de Manresa, o el Barri Antic com li diu la majoria de la gent de Manresa.

El carrer del Born, l'epicentre de la ciutat petit-burgesa

L'efervescència social, cultural i comercial d'aquesta Manresa petitburgesa és concentrava al carrer del Born. Establiments tan antics com la loteria del Born, establerta el 1910 per Emili Llatjós; la carnisseria de Josep Fainé, fundada el 1911; els calçats d'Antoni Torra de 1916; la fotografia Villaplana de 1923; la joiera de Salvador Tous de 1927; la Sasterira Tuneu -Señor des de 1961- establera el 1909: la llibreria Rubiralta, el Caribú i la Farmàcia Riu són els noms dels comerços que encara podem veure avui. Negocis que han passat de generació en generació. També la pastisseria Marsinyach, avui l'Englantina fundada per Josep Marsinyac el 1916, on esdevenia el primer lloc de la ciutat on es parlava d'un esport que amb el temps seria conegut per tothom, el foot-ball, el futbol. El propietari de la pastisseria, el senyor Marsinyac, escrivia en un pissarra els resultats dels partits desprès de trucar a Barcelona. Els aficionats esperaven la pissarra per veure quin resultat havia fet el seu equip.

La ruta dels comerços emblemàtics

El mapa de la ruta dels 21 comerços emblemàtics de la ciutat.



Més informació:

- Bloc Apugem La Persiana, entrevistes als antics botiguers de Manresa.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc. (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- REDÓ, S.; COMAS, Francesc. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita

Printfriendly