06 de desembre 2017

Els genis de la Llum

L'electricitat a casa, una meravella!

L'electricitat va fer la seva primer aparició a casa nostre el 1876 a la fabrica Hijos de Ricart amb la instal·lació de tres llums d'arc i una màquina Gramme. Al primer pis de la fabrica, en una sala de filats de gènere de punt de 33 x 21,2 metres en la que hi havia 10 màquines, s'hi instal·laren dos llums i al segon pis, en una sala de 16 x 21,2 metres amb cinc màquines selfactines, s'hi instal·là un llum.

La primera línia elèctrica que es va instal·lar pels carrers de la ciutat de Manresa va ser la que permeté il·luminar l'església del Carme, la plaça de la Constitució (Plaça Major) i la Seu durant la festa de la Misteriosa Llum de Manresa de l'any 1886. L'església del Carme s'il·luminà amb tres focus d'arc elèctric i sembla que l'excés de llum no va agradar a molts manresans i manresanes, ja que hi havia qui preferia que l'església tingués el caliu de les espelmes, la tradició era la tradició. El corrent elèctric fou subministrat des de la fàbrica de vetes de cotó Viuda Lluviá e hijo, situada al carrer Vestals (carrer Na Bastardes) número 12. La fàbrica tenia un generador elèctric que utilitzava pel seu propi autoconsum. El senyor Ignasi Lluviá Vidal va ser l'administrador de la festa d'aquell any, la seva contribució fou prou generosa, era la primera on es va contemplar de forma majestuosa l'electricitat a tota la ciutat.

L'any 1894 l'electricitat va arribar als carrers de Manresa, els antics fanals d'oli passaven a ser els nous fanals elèctrics, tota una revolució que aniria transformant la ciutat: fàbriques, comerços i llars anirien canviant per adaptar-se als nous temps moderns: l'electricitat. L'enllumenat públic, instal·lat per l'empresa Gallifa, Vila i Ferrer, va començar a estendre's per Manresa, primer eren les empreses i després foren les cases particulars. Els carrers més importants de la ciutat foren els primers on es va gaudir d'aquest invent revolucionari que acabaria per sempre amb les nits fosques a la ciutat.

El consum d'abonats es registrava mitjançant una caixa instal·lada a les cases, que deixava a les fosques els que encenien alhora més bombetes (potència) de les que tenien contractades. La companyia Gallifa, Vila i Ferrer es va dissoldre l'any 1910 i va néixer una de nova, que molts segurament us sona més, la Companya Anònima de Manresa d'Electricitat (CAME), coneguda popularment com la "Vella" i també més endavant com "l'Anònima". Pocs anys després el 1912 es va crear la Cooperativa Manresana d'Energia Electrica, la "Nova", que el 1951 entrà a formar part de Fecsa. Manresa quedava dividia en dues zones, els clients de la NOVA i els clients de la VELLA, un mur invisible partia la ciutat en dos.

Bibliografia:

- ARROYO MANUBENS, Joan Carles (2000). Els inicis del gas i de l'electricitat a Manresa. Revista Dovella. Núm 69. pp. 23-28

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

16 de novembre 2017

Un carrer que val tres places

Passejant pel carrer Urgell

A la fotografia el carrer d'Urgell i la plaça Clavé, antigament coneguda com a Plaça Urgell. Va denominar-se Plaça Clavé quan es va instal·lar el Monument dedicat a Anselm Clavé l'any 1918 al bell mig de la plaça. En aquesta imatge podem observar encara l'antiga Farmàcia Balaguer. (Arxiu: Payàs Bertran)

Un dels principals nuclis comercials i històrics de la nostra ciutat es concentrava al carrer Urgell. Aquest carrer era, i és encara, el nexe de tres places de la ciutat, antigament plenes d'establiments i botigues de tot tipus. Aquestes tres places són: la plana de l'Om, la plaça Anselm Clavé (Plaça Clavé) i la Plaça Valldaura, aquesta ultima havia estat una porta d'entrada a l'antic recinte emmurallat de Manresa. Tant l'activitat comercial com la social, i també cultural, van formar part durant anys d'aquesta zona que avui sobreviu com pot, res a veure amb l'esplanador comercial d'anys anteriors. Per exemple, en aquest eix es on va començar l'aventura comercial la poderosa família Jorba, molt abans d'establir-se al carrer del Born.

El carrer Urgell ha estat el bressol de botigues i negocis molt importants de la ciutat de Manresa. A continuació en repassarem els més importants i probablement més coneguts per tothom. La botiga de calçat fundada per Manuel Peñarroya -fabricant d'espardenyes- va obrir el 1928; l'establiment de cristalleria i parament de la llar El Caribú (situada al carrer Born cantonada amb Urgell) va obrir l'any 1941 i els magatzems de roba de vestir Valentí Iglesias van obrir el 1923. També destaquen d'altres negocis i establiments, com el tradicional Forn de Sant Joan i l'antiga casa Sileta (venedor de màquines de cosir). Tanmateix diferents entitats i associacions van veure la llum en aquest eix, com el Centre Excursionista de la Comarca del Bages (1940) i el Cercle Artístic de Manresa (1930). Igualment destaquen altres establiments mítics i molt recordats, com la Llibreria Boixeda (famosa pel seu arc triomfal per la diada de Sant Jordi), la Impremta Torras o la Tintoreria Lladó, situada a la plaça Clavé des del 1920. També durant una bona època, al carrer Urgell, s'hi va allotjar la Comandància de la Guàrdia Civil.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

04 de novembre 2017

El final del segle d'or manresà

Les conseqüències de la guerra contra Castella per Manresa

A mitjans del segle XIV la Corona d'Aragó i el regne de Castella van lliurar una dura guerra que va acabar sent coneguda com la Guerra dels Dos Peres, pel fet que en tots dos regnes governaven monarques amb aquest nom: Pere III "el Cerimoniós" d'Aragó i Pere I "el Cruel" o "el Justicier", segons el corrent historiogràfica. Aquesta va ser una guerra molt complexa, amb multitud de factors que van suposar el seu començament i amb diferents participants i variants, doncs va prendre tints de guerra entre dos estats, però també de guerra civil a Castella. A més va ser un teatre d'operacions entre França i Anglaterra, que ja en aquests anys caminaven embrancats en la famosa Guerra dels Cent Anys

L'any 1375, desprès de vint anys de guerra continuada amb el regne de Castella que havia eixugat bona part dels diners de la corona, els habitants de Manresa estaven en una situació límit. Asfixiats econòmicament pels impostos que havien de pagar per mantenir la guerra del rei Pere III contra Castella, i amb els efectes brutals de la pesta bubònica que havia esquinçat bona part de la població fins pràcticament la meitat, la situació es presentava exasperant i molt complicada. Tanmateix, els preus dels productes havien augmentat, i el menjar escassejava.

Els consellers de Manresa havien de bategar amb una situació difícil, combatre la pesta i recuperar la vida comercial de la ciutat desprès de 20 anys de guerra amb la veïna Castella. Però aquí no s'acabaven els problemes, en restava encara un de prou greu: l'aigua. Les obres de la sèquia, des d'un punt de vista econòmic, eren desastroses i la ciutat no tenia diners, i els pocs que quedaven era per pagar el deute públic. L'única via per sortir d'aquesta atzucac era la privatització de les obres. La gana, la fam i la guerra, igualment havien deixat Manresa amb molts pocs homes per continuar una obra que durava més de 30 anys. Al novembre de 1375, els consellers manresans autoritzaven la venda periòdica de censals per a cobrir els pagaments ordinaris que s'havien de fer al consorci privat, que s'havia fer càrrec de continuar les obres de la Sèquia per un preu de 42.800 sous.

Aquestes noves innovacions fiscals van permetre alleugerir la misèria de la ciutat, de la mateixa manera encara quedava un altre problema a resoldre, trobar els ingressos necessaris per combatre les companyies castellanes i franceses. Aquestes companyies eren mercenaris, que amb el final de la guerra dels Cent Anys entre Anglaterra i França, corrien pel territori robant, saquejant i causant autèntic pànic entre la població. 

El gran deute de la ciutat: emigració, pobresa i disputes

Amb la treva de 1375 entre els reis Peres, Catalunya viuria un període ampli sense invasions estrangeres. Tot i aquesta pau, la ciutat de Manresa tenia un enorme deute a pagar, però en realitat la ciutat no era la única endeutada, totes les grans viles del Principat estaven en bancarrota tècnica. Les guerres eren cares, i els sacrificis que demanaven els reis als seus súbdits, sovint eren autèntics saqueigs organitzats. Els jueus que quedaven encara a Manresa, havien estat literalment linxats a base de tributs, impostos i crèdits draconians. De fet poc abans de l'arribada de la Pesta Negra el 1348, havien hagut de pagar més d'una questias (impost especial, a part dels ordinaris) que eren un robatori a mà alçada. 

L'any 1377 Manresa va començar a perdre habitants, no solament marxaven els jueus, sinó també molts cristians. Aquell any els consellers de la ciutat es van queixar que la emigració començava a resultar un problema greu. Si continuava marxant la gent, no hi hauria prou habitants per pagar els censals que arruïnaven la ciutat. Tot i aquestes dificultats el rei Pere III estava disposat a recuperar tots els diners de la forma més ràpida possible. De fet el rei envià una carta als consellers de la ciutat l'any 1380 demanant als manresans que paguessin el deute de la forma més ràpida.

La guerra va convertir la ciutat de Manresa en una ciutat pobre, els anys d'opulència d'abans de la guerra i la pesta havien acabat. Durant els anys de penúria, tan els metges com els professors foren eliminats dels pressupostos de la ciutat i els costos d'aquests serveis van recaure directament als contribuents. Els que van sortir més perjudicats, van ser els ciutadans pobres. Una dada que demostra que la ciutat s'havia empobrit era que l'any 1370, els ciutadans notables de la ciutat no volien ocupar els càrrecs municipals. Segurament l'incapacitat de cobrar impostos en fos el seu màxim exponent. Les revoltes contra els senyors, liderats per ciutadans urbans (soldats empobrits o agremiats que s'havien quedat sense feina) eren un risc que no volien corre els patricis medievals de Manresa.

L'any 1382 el rei Pere estava a València, el dia 15 de gener envià una carta als manresans ordenat-los a sotmetre's a la pau i treva del veguer i el batlle de la ciutat i deixar de banda les seves desavinences. El monarca exigia a la ciutat, aparcar les disputes locals, ja que els feien distreure de la seva feina, que no era cap altre que pagar els diners que devien. Pere es mostrava intransigent amb Manresa. La qual cosa no deixa de ser contraproduent, d'un rei que avui en dia porta el nom de l'avinguda més important de la ciutat: el Passeig de Pere III.

Davant aquest clima de misèria econòmica seguia existint el conflicte entre els cavallers i la ciutat de Manresa. Els habitants de Manresa i els cavallers (persones generoses) que posseïen béns dintre de la ciutat, estaven en una disputa perpetua ja que els primers pagaven les obres de la ciutat (muralles, camins...) i els segons no. El descontentament pels impostos que pagaven els manresans de finals del segle XIV anava en augment, i de fet, no es descartava un brot revolucionari. Un cop més el rei Pere III va recorre a la concessió de més representació a les classes baixes per contrarestar aquest malestar.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff: Auge i declivi d’una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa (2017) 

- MUNTANÉ, Josep Xavier: Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 (2016)

01 de novembre 2017

Els militars controlen la Plaça


Camions militars a les portes de l'Ajuntament de Manresa l'any 1932, habilitat com a caserna del general Molero, encarregat de controlar el moviment revolucionari anarcosindicalista conegut com la Revolta de l'Alt Llobregat.

(Fotografia: Arxiu Nacional de Catalunya. FONS: ANC1-42-N-24083)

22 d’octubre 2017

"Pàtria" el diari dels catòlics de Manresa

L'antirepublicanisme manresà

L'any 1920, en plenes eleccions al parlament espanyol (unes eleccions amb un cens universal masculí, les dones haurien d'esperar encara 13 anys a poder votar), va sortir als carrers de Manresa el diari Pàtria, un diari d'avisos i noticies de Manresa, un mitjà dirigit per les classes més reaccionaries de Manresa com veurem més endavant. El primer número es va publicar el 13 de desembre de 1920. Durant els primers anys va tenir la seva redacció i administració al carrer Àngel Guimerà de Manresa. Posteriorment van traslladar la seva redacció al Carrer del Pedregar i l’administració la va ubicar a la llibreria Romaní del carrer de Sobreroca. Fundat per la família Gomis i escrit majoritàriament en català, l'any 1925 va passar a ser dirigit i controlat pel capellà Lluís Gomis i Cornet. El preu del diari era de 10 cèntims i la subscripció mensual era de 2 pessetes. Pels residents de fora de la ciutat, la subscripció era de 7,50 pessetes el trimestre.

La línia editorial era conservadora, tradicionalista, monàrquica i cap a la dècada dels anys 30 abraçaria sense miraments el reaccionarisme, la fòbia al progressisme, al laïcisme i per suposat l'antirepublicanisme, en definitiva i sense gaire més etiquetes, era el diari de la gent d'ordre de Manresa. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), tota la vella guàrdia reaccionaria de la ciutat va recolzar sense miraments al dictador espanyol Primo de Rivera i el seu cop d'estat de 1923, que liquidava la constitució de 1876 i la Mancomunitat de Catalunya. Durant els primers anys de vida del diari, molts dels avisos i noticies que publicaven estaven sense signar o utilitzant pseudònims impossibles de desxifrar. És més, a cap exemplar del diari els lectors podien llegir el nom del director o del propietari, fet que dificultava conèixer quina era la propietat i la direcció postal de la publicació. Cinc anys després de la seva fundació, l'any 1925, Lluís Gomis i Cornet en va prendre la direcció del diari. Gomis es mantindria al capdavant fins el 1934, quan el càrrec de director passaria a Ramon Barniol Tubau fins a la desaparició del diari l'any següent.

El diari Pàtria aviat seria el portaveu oficial del partit creat pel dictador Primo de Rivera la Unión Patriótica. Igualment durant tots els seus anys d'existència va ser portaveu dels carlins de Manresa (els carlins serien els col·laboracionistes fàctics del franquisme a Manresa de 1939 i 1941, durant els anys de més de repressió) i amb la proclamació de la Segona República el 1931 el seu discurs anti-republicà i anti-intel·lectual va anar in crescendo, amb bromes de mal gust (destacaven les opinions que eren autèntics panegírics carregats d'odi al republicanisme), utilitzant un nivell satíric de pèssim gust i agafant una tonalitat cada cop més feixistoide, linxant a figures republicanes de Manresa utilitzant l'atac personal i no l'argumentació política. L'any 1934 poc abans del seu tancament, va ser el mitjà de comunicació oficial del partit Acció Popular Catalana, sorgit per esclafar la Revolució d'Octubre de 1934 i "l'estat català" proclamant pel president de la Generalitat Lluís Companys.

La lluita visceral contra el progrés, l'obrerisme, el laïcisme i l'intel·lectualisme

Des de la seva fundació, aquesta mitjà fou un clar defensor de les idees conservadores i tradicionals. En l'article de presentació del primer número es pot llegir sense cap pudor: "Catòlics i monàrquics fins a l'abnegació", uns valors que la publicació seguirà amb rigor i màxima fidelitat fins a la seva desaparició. En la seva carta fundacional afirmen que apareixen a la palestra periodística amb un "fervent amor a la causa de la monarquia". L'any 1931 a través dels seus articles d'opinió defensarà principis cristians, la moral i l'ètica dictada des de l'església, amb una obsessió permanent: l'educació i el model d'escola laica que s'anava imposant via reforma educativa.

Aquesta tendència conservadora s'aguditza cap a finals de l'any 1934 fins a la seva desaparició, el febrer de 1935. Durant aquesta darrera etapa el diari atacà de forma consistent l'ensenyament públic que estava implementat la República i la Generalitat, de la que en va parlar de forma exhaustiva. Van publicar nombrosos articles en contra de l'escola laica i gratuïta, ridiculitzant als seus impulsors, els pares que optaven per aquest model educatiu i qualsevol argument que defensés la separació entre escola i religió. Recorrien a l'insult, el linxament i la desqualificació personal per ferir. Els seus arguments no eren suficients per convèncer a la població manresana i van morir matant. El 25 de febrer de 1935, van treure el seu últim exemplar al carrer.

L'altre gran leitmotiv del diari era l'obrerisme i el comunisme. Pàtria va publicar nombrosos articles on analitzava la qüestió soviètica i l'evolució de la revolució. Va tractar molts aspectes de la vida quotidiana de l'URSS (qüestions més aviat poc rellevants o futileses sense gaire interès pel lector), sempre amb esperit de fiscalització, banalització i amb un clar protagonisme: criminalitzar l'ateisme soviètic, parlarà de la persecució dels religiosos russos i denunciarà els perills de la influència comunista a l'estat espanyol.

Bibliografia:

  • ALMENDROS, Josep M. Gasol. c, 1981 editorial = Col·legi Doctors i Llicenciats (Quaderns de recerca i divulgació). 
  • CAMPRUBÍ i PLANS, Josep «Visió contemporània de la premsa Manresana». Dovella, revista cultural de la Catalunya central, octubre 1994. 
  • TORRENT i FÀBREGAS, Joan; TASIS i MARCA, Rafael. Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Editorial Bruguera, 1966. 

Webgrafia: 

15 d’octubre 2017

90 anys de l'institut Lluís de Peguera


Acte oficial d'inauguració de l'Institut de Segona Ensenyança de Manresa i del curs acadèmic 1927-28, realitzat a la sala d'actes de l'Institut Lluís de Peguera. 

(Arxiu Comarcal del Bages. Fons: Ignasi Bajona i Oliveras / ACBG30-153-N-145)

08 d’octubre 2017

L'afició per les motos

L'any 1946, l'any del Moto Club Manresa

L'entitat Moto Club Manresa es va constituir de forma oficial el 6 de març de 1946, impulsat per un grup de joves apassionats a les motocicletes. Entre els iniciadors i socis de l'entitat hi havia Joan Vila, Àngel Setvalls, els germans Tachó (socis també del popular PTB), els germans Pusó, Joan Riera, Xavier Oms, Ignasi Oms, Joan Benet, Josep Maria Cantarell, Esteve Marsal, Paulí Gros, Benito Guitart i Josep Serra. El seu primer local era el popular establiment de La Cerveseria, a la muralla del Carme, i allà organitzaven les sortides, excursions i activitats del club. L'Àngel Setvalls era mecànic de professió i va comprar una cinquantena de motos de segona mà que anava arreglant mica en mica. Les marques que tenien eren Norton, Tiger i Routge. Un cop aquestes motos estaven llestes per córrer, van ser de les primeres que van tenir els socis de l'entitat, ja que la compra de motocicletes noves en plena postguerra, anys 40 amb racionament de combustibles, era quasi impossible.

Una de les primeres sortides del Moto Club Manresa va ser una excursió a Berga, era el dia 31 de març de 1946 i es va prendre part en la cursa en costa de Vallvidrera del Reial Moto Club de Catalunya. També van participar en altres competicions motociclistes, com la prova dels Quatre Rius (Llobregat, Cardener, Segre i Ter) i en proves de regularitat per equips, on destacava una clàssica de la nostra comarca: la pujada en costa al Pont de Vilomara i a Montserrat.

La majoria dels aficionats i socis de l'entitat eren homes de Manresa i comarca, però també hi havia alguna dona emprenedora. Els socis es reunien dos cops per setmana, dimarts i sobretot divendres per programar les proves del cap de setmana. Moltes de les seves activitats es feien coordinades amb altres entitats dedicades al motor, sobretot amb el Reial Moto Club de Catalunya, com la Volta a Catalunya. Tanmateix a part de les sortides en moto, també es feien d'altres trobades, activitats i celebracions. La més important era la que aplegava als socis, simpatitzants i amics del Moto Club per Cap d'any.

Bibliografia 

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

20 de setembre 2017

La fàbrica de farines: "La Favorita"

La fàbrica del cunyat de Pere Jorba

El nom popular que se li dóna és el de farinera de les Obagues, perquè s’establí en aquest paratge. Normalment s’ha conegut com “La Favorita”, que és la marca amb la que treballava l’empresa, que estava pintada a la façana. L’any 1902 l’empresa s’anomenava Casajuana, Gabriel, Borràs i Cia. i el 1907 s’havia transformat en Casajuana, Gabriel i Masana. Al començament de la dècada dels vint era de l'industrial i advocat Sants Yellestich Ferrer, cunyat de Pere Jorba i Rius, i la va mantenir durant el franquisme.

Edificada l’any 1861 a la carretera d’Esparreguera, a la partida de les Obagues, per la família de Vicenç Francesc Gabriel i Balaguer, home influent de la Manresa de l’època. L’any 1916 es construeixen les sitges, element que li dóna significat modernista perquè són atribuïbles a Alexandre Soler i March, deixeble de Domènech i Montaner, a l’estudi del qual va treballar un temps. El conjunt fabril de La Favorita, està compost per diversos edificis amb diferents tipologies i funcions. El que es pot considerar fàbrica està format per un grup de cinc edificis annexos en paral·lel al riu i sembla que l’ordre d’antiguitat va de sud a nord. 

Tots ells presenten teulades a dues aigües i els principals segueixen l’esquema de fàbrica de pisos. Primer trobem una casa de planta baixa i dos pisos que es podria correspondre al molí primitiu. Al costat hi ha un edifici amb forma de fàbrica de planta baixa i tres pisos, que podria ser la filatura de cotó de mitjan segle XIX. Més al nord hi ha un cos que enllaça l’edifici anterior amb la gran fàbrica, on hi ha la porta principal que té gravada a l’arc la data de 1861 –en la reixa de la mateixa porta hi posa 1871-. El següent edifici és la fàbrica principal, amb planta baixa i tres pisos. Aquest esquema es va repetir en l'ampliació que es va fer al cap de pocs anys. A més, s’hi va afegir un mòdul de circulació vertical jerarquitzat amb una torre, que té una altre cos annex al darrera.

Al nord de la torre de l'escala hi ha un altre edifici de planta baixa i un pis i la xemeneia, que està en bon estat de conservació. L'any 1916 es va construir un nou edifici al davant, al costat de la carretera de Manresa a Abrera, que fa d’embolcall a les sitges. Aquest edifici queda jerarquitzat amb una coberta a dues aigües amb amplis ràfecs que deixen l'estructura de fusta vista. A l'altre costat de la carretera hi ha una edificació situada a un nivell superior –el de les vies de ferrocarril– que té la funció de moll de càrrega del gra i la farina. Té una planta rectangular i la coberta a dues aigües.

Els anys 1923 i 1936 la fabrica es va cremar i es va refer. La farinera, la més important en el seu temps a tota la ciutat, era explotada per la família Gabriel, des de l’any 1861. L’any 1907, en que hi hagué un gran aiguat a Manresa, la raó social era Casajuana, Gabriel i Masana, però posteriorment Casajuana i Masana se separaren i varen aixecà una nova farinera a Manresa, La Florinda, on actualment hi ha la seu de la Policia Local de Manresa. L'any 1907 “La Favorita” tenia una cinquantena de treballadors. Per maridatge d’una filla de Gabriel, Pilar Gabriel i Miralles, amb l’advocat Sants Yellestich i Ferrer, amb el temps aquest darrer passà a dirigir la farinera i es visqué una època de prosperitat, durant la qual no es perdé la descendència familiar.

Sants Yellestich (1875-1956), empresari i polític d'incis del segle XX

Sants Yellestich Ferrer era advocat de professió i un dels industrials més importants de la ciutat de Manresa durant el primer terç del segle XX. Va ingressar a la Lliga Catalanista pocs anys desprès de la seva fundació i fou una de les figures claus d'aquesta organització política dintre el consistori municipal. Era natural d'Arenys de Mar i la seva relació amb la família Jorba, una de les més riques de la ciutat, li va servir com a trampolí en la seva carrera política i industrial. L'any 1909 seria nomenat alcalde de Manresa fins que el va substituir, per reial decret, el nou alcalde Joaquim Gomis Cornet l'1 de juliol de 1909. Igualment Yellestich també fou el representant manresà del primer congrés internacional de la Llengua Catalana que es va celebrar l'any 1906 a Barcelona i un dels organitzadors de la primera Exposició Manresana (1901).

Segons les dades de l'any 1922, l'advocat Sants Yellestich era la tercera persona que més contribuïa al fisc manresà, convertint-se en l'industrial fariner més important de la ciutat. Després del franquisme va mantenir la propietat de la fàbrica farinera La Favorita, tot i que formaria part del consell d'administració dels magatzems Jorba de Barcelona i l'any 1948 n'esdevindria el president i tot.

Bibliografia:

- CAMPRUBÍ, Josep; Fàbriques i empreses. 10 anys de reportatges a Regió 7 1984-1994, Fundació Caixa Manresa, Manresa, 1994.

- OLIVERAS, Josep, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800- 1870), Ed. Caixa de Manresa, Manresa, 1985, 316 p.

- RUBÍ, M. Gemma; VIRÓS, Lluís, La Cambra de Comerç i Indústria de Manresa (1906- 2006). Cent anys d’impuls econòmic, Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Manresa i Angle editorial, Manresa, 2006.

- SARRET, Joaquim, Història de la indústria, del comerç i dels gremis de Manresa, Impremta i enquadernacions de Sant Josep, Manresa, 1923

13 de setembre 2017

Els jueus a Manresa

Una història a reivindicar

A la ciutat de Manresa es documentà el primer jueu cap a l'any 1274. De fet és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits "catalans", apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l'any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l'historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I. 

La gran sort que tenim els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. Són 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu històric de la ciutat de Manresa. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d'Artés. La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que es troba just al costat dret de la Casa de la Vila i arriba fins al carrer Na Bastardes. Destaca el Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. L’Arxiu Comarcal del Bages de Manresa, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca a l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país. 
"En que el primer llibre comènsi en 1294, no vol dir que aquest any fos el de la vinguda dels jueus a Manresa, dòncs tením datos de fetxa anterior que revèlen havèrni molt avans, prò còm eren pòcs en número y no havíen obtingut gran importáncia, el seu periodo de propsperitat y relatiu benestar no fou fins a primers del sigle XIV, en que es pogueren dedicar tranquilament a la reglametnació de servèys y actes públics de la seva comunitat o Aljama". 
Joaquim Sarret i Arbós, Els Jueus a Manresa (1917) 

El call de Manresa 

Els barris del nucli històric de Manresa es van desenvolupar prenent com a eixos dos turons: el turó del Puigcardener i el turó del Puigmercadal. Els carrers d'ambos turons són estrets i tortuosos. En aquesta xarxa de carrers i carrerons s'obren un parell de places principals: la plaça Major, presidida des del segle XVIII per la Casa de la Ciutat i anteriorment pels palaus de la Cort del Veguer i del Batlle, i la plaça de l'Om. El call de Manresa estava ubicat just al costat de la Plaça Major de Manresa, és el que es coneix com la Baixada dels Jueus, o el Grau dels Jueus. Comptava amb una sinagoga, una escola i un cementiri propi (a extramurs), a tocar de Puigterrà. Fins l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col•lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col•lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col•lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona. 

El segle XIV Manresa va encetar el segle d'or manresà: es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec, per citar les obres més importants, i és també quan es concentra la concessió de privilegis reials, especialment per part del rei Pere el Cerimoniós. Fins a quaranta famílies havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel Carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus. 
"Tenien ses habitacions en el carrer Grau dels jueus a la cara de ponent de les Cases Consistorials. De dies, podien tranzitar pels carrers de la ciutat y a la nit eren vigilats y guardats pels oficials reals. Eczercien les arts y oficis y fèyen contractes ab els cristians, en lo tocant al comèrs, establiment de finques y prèstams de diner que, sa avarícia fèya pujar a bòn preu". 
Joaquim Sarret i Arbòs, Història de Manresa (1910) 

Un passat mal reivindicat? 

Els jueus manresans han estat negligits pels historiadors forans. Només s'han publicat dins dels estudis manresans dos treballs referents a l'existència de la comunitat jueva de Manresa. El més antic és un opuscle de vuit pàgines titulat: Memoria-Histórica de los judíos de Manresa, sense data, ni autor; però sabem que fou redactat per Josep Maria Mas, que fa unes disquisicions sobre els jueus manresans sense aprofundir-hi gaire, essent la part més interessant la relació dels jueus manresans i d'altres poblacions detectats a les actes notarials, i menys interès tenen les quatre pàgines dedicades a copiar o extractar algun dels documents que considera més interessants. No diu res, o molt poc, sobre la vida i vicissituds de la comunitat jueva manresana. 

Una publicació molt més completa sobre aquest tema fou elaborada per l'historiador manresà i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, que el 1917 publicà un treball de 67 pàgines titulat: Jueus a Manresa, un dels primers llibres en català que abordava la historia dels jueus d’una localitat catalana amb un estudi previ de les fonts originals. Aquí ja ens trobem davant d'un estudi ampli i seriós i, com tot el que generalment publicà, ben documentat. Pocs aspectes deixen de ser analitzats: el call, el cementiri, l'escola, els banys, les activitats econòmiques, els oficis, la vida privada, la sinagoga, les relacions amb la monarquia, les conversions i altres aspectes més o menys interessants. Tot complementant amb la publicació d'un apèndix de cinc documents sobre el tema de les relacions entre l'aljama manresana i la monarquia catalana. És, en resum, un bon treball per conèixer els diversos aspectes d'aquesta comunitat jueva. 

La vida dels jueus manresans 

Gràcies a investigacions realitzades al llarg d’aquests últims anys, amb el temps hem pogut esbrinar com era la vida dels jueus manresans. Un document firmat pel rei Joan I datat a l'any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven de certs elements primordials segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple. 

També sabem gracies a la documentació, la primera data on apareixen els primers conversos entre la comunitat jueva local és de 1314. L'any 1361 el convers Nicolau de Gràcia predicava la conversió entre els jueus manresans del call amb l'assignació de fins a 30 sous com almoina per encàrrec del batlle de Manresa. El cas de Nicolau de Gràcia no és l'únic ni tampoc exclusiu, tot i que és dels pocs que ha estat documentat. Nicolau de Gràcia, dos anys més tard, seria assassinat a la vila de Puigcerdà, a raó per la qual foren jutjats els jueus del call d'aquella vila. Pocs anys més tard, el 1366, el convers Jaume Desfar denunciava al inquisidor dominic Bernat Armengol el metge jueu manresà Astruc Jucef i llurs fills, per amenaçar-lo a ell i a la seva família d'haver-se batejat i convertir-se al cristianisme sense comunicar-ho als jueus del call. 

Un altre fet important per descobrir com era la vida dels jueus medievals, fou la troballa de la “ketubà manresana”, contracte matrimonial d’una parella jueva de la ciutat. La ketubà manresana fou descoberta l'any 1985 pel doctor i historiador Francesc Rafat i Selga, que mentre repassava els volums dels protocols notarials del segle XIV, va trobar-se un tros de pergamí (de 35 x 44 cm), escrit a la part interior amb caràcters hebreus i orlat parcialment amb un dibuix d'inspiració geomètrica a dues tintes. Posteriorment es corroborà que el document trobat era efectivament un contracte de matrimoni d'una parella jueva. Gràcies a la traducció del professor Moshe Lazar i la doctora Teresa Alsina, es va aconseguir descobrir els noms dels nuvis, els testimonis i els assistents al enllaç. Diverses anotacions manuscrites demostrarien la seva reutilització com a coberta d'un volum notarial en el mateix segle XIV. 

L’alimentació i els dies de mercat 

Els consells més moderats per l'obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l'any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on es servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a que informés als seus clients que aquesta carn: "la mort a jueu". Es deixava d'aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciencia personal del comprador. 

Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans es centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat junt al fermentat que feien els cristians. L'única alternativa era coure'ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d'Aragó, a la ciutat de Manresa el 1326 que permetia els jueus d'ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor per utilitzar llurs forns per l'elaboració del pa) als arrendadors. 
“Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos” 
ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (9/3/1326), J. Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372 

Negocis al call 

L'activitat creditora dels jueus manresans la podem trobar molt ben documentada degut a la infinitat de préstecs que els cristians manresans i d’altres ciutats van sol•licitar als seus veïns jueus. Els seus negocis no quedaven reduïts a Manresa, gent de fora muralles, també visitava els jueus de casa nostre per demanar diners per avançat amb el llur interès corresponent "lucro". La religió cristiana prohibia aquesta pràctica als seus fidels durant l’edat mitjana, de forma que la usura fou lligada a una activitat reduïda als jueus. 

Molts cristians, tot i això, no acudien davant de notari per legalitzar els préstecs que feien davant els jueus. Es pot trobar algun cas perdut entremig de molts protocols medievals, com és el de dos manresans cristians que van vendre's a un tercer els crèdits que tenien per la quantitat de 1270 sous, que ells devien al comprador. Aquest "tercer" fos molt probablement un jueu de la ciutat de Manresa. Els venedors fan relació dels deutes traspassats, la qual relació ocupa tota un a plana del llibre, amb quasi un centenar de deutors. També existien formes encobertes de deixar diners entre els cristians amb usura davant de notari, com era la de fer un document de comanda o dipòsit de diners, que, naturalment, s'havia de tornar amb el seu lucre. 

Bona part dels préstecs que feien els jueus tenien el 20% anual de "lucro" (interès), la majoria dels seus clients eren de Manresa però també dels pobles del costat com Sant Fruitós de Bages o Santpedor, aquest últim, sembla que va tenir una petita comunitat hebraica provinent de Manresa. Els préstecs es firmen davant testimonis, dos de cristians i un de jueu. Pel que fa a la quantitat de diners, es feien servir sous barcelonesos. El sou barceloní, sou de plata o, simplement "sou" fou una moneda d'argent que el rei Pere III va encunyar per primer cop l'any 1285. El major crèdit del que és té constància a Manresa durant aquelles data, era d'un préstec de 3.000 sous barcelonesos. 

El 4 de juliol de l’any 1308, Arnau Morera (fill de Ròmia Oller) i la seva esposa, de la casa Ollera (Oller del Mas), demanen al jueu manresà Salomó Vital la quantitat de cinquanta sous. Tres anys després, el 1311, Berenguer Morera i Ròmia, juntament amb el seu fill Guillem, sol•liciten a Salomó Vital un altre préstec de cinquanta sous. El desembre de 1319, Bernat Morera de les Torres de Fals (al municipi de Fonollosa, Bages) visita Salomó Vital i li va manllevar setanta sous, amb el compromís de retornar-los el dia primer d'agost, juntament amb cinc sous de "lucro" o interessos. A finals del segle XIII, el monestir de Sant Pere de Casserres (Osona) havia caigut en un notable desori. Cap el 1277, els documents transcrits de l’acte de visita que els delegats de la casa matriu de Cluny van fer-hi, van observar que el monestir pràcticament no es feien misses, faltaven monjos i s'havien demanat préstecs que arribaven a les 300 lliures, als jueus de Vic, Barcelona i com no, els del call de Manresa.
"Salomon Vitalis judeus habitator Minorise, confiteor vobis Petro Vitalis de Salellis et Romie uxoris ejus, quod solvistis mihi ad meam voluntatem, to turn lucrum seu usuram, quod seu quam, mihi usque ad festum Natalis Domini solvere debebatis et tenebamini de quodam debito centum solidorum Barehin, quos mihi confessi fuistes debere cum publico instru- mento confecto ante Notario subscripto in kalendis Februarii anno Dfii M cccxx primo, et totum lucruin seu usuram quod debebatis et tenebamini usque ad dictum festum natalis Drii proximo precedente, de quodam alio debito et ducentarum quadraginta solidorum Barehin, quos rnihi confessi fuistis debere in publico instrurnento con fecto auctoritate Notario subscripto xm kal. Julii anno Dni Mcccxx. Et idcireo & Testes E. Resells Engratius de Petra et Michaelis Granoya." 
Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro (1894) 

El call avui en dia 

La ciutat de Manresa té la sort de disposar d’una fantàstica documentació als seus arxius, però a nivell patrimonial i fins i tot turístic, el patrimoni jueu ha estat pràcticament oblidat i quasi ignorat. Tot i no disposar d’un call gran, avui en dia encara es pot observar una xarxa de carrers petits que conformaven l’antiga aljama de Manresa. Poc s’ha fet a nivell de conservació més enllà de mesures puntuals i de sanejament públic. L’any 2010 l’Ajuntament de Manresa va decidir canviar l’empedrat i renovar les lloses de pedra de la Baixada dels Jueus, que dataven del segle XIX. En resum, la ciutat de Manresa tot i disposar d’una de les millors fonts documentals del món jueu català, la història local jueva mai ha tingut un pes reivindicatiu a la ciutat. Tot i aquests impediments, la ciutat de Manresa pot reivindicar amb orgull el seu passat jueu i disposa de fonts molt potents per recuperar tota la història dels jueus manresans i fins i tot catalans.


Entrada apareguda a la Revista Amics dels Castells Nucli Antic Tortosa, dedicada als jueus catalans. Pàgines: 40-43. Número 1. Tortosa. Estiu 2017

Bibliografia:

• BENET, Albert (1983): L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

• COMAS, Francesc (2009): Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa

• GASOL, J. (1991): Notícia d'un “ketuba” del segle XIV de l'Arxiu Històric de Manresa, Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 71

• FERRAGUD DOMINGO, Carmel (2005): Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid 

• GARCÍA MARSILLA, J.V. (1993): Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó. Universitat de València 

• MUNTANÉ, Josep Xavier (2016): Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 

• MORELLÓ, Jordi (2011): En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

• PONS, Josep (1987): Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345 

• RIERA i SANS, Jaume (1987): Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a “Calls 2”, pp. 114-131 

• SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa 

• TAMARO, Eduardo (1894): Los Judíos en Manresa. Eduardo Tamaro. Extret de An Inquiry into the sources of the history of the jews in Spain / Joseph Jacobs. London : David Nutt 

• TORRAS I CORTINA, Miquel (2004): L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona

04 de setembre 2017

La ciutat de Manresa i la religió al segle XIV

Cristians, jueus i sarraïns, una convivència pacífica?

Tot i que no es pot parlar, realment, de convivència idíl·lica entre cristians, mudèjars (sarraïns) i jueus durant gran part de l'Edat Mitjana, no hi ha dubte que, si comparem amb el que va passar en la crisi baixmedieval, es pot considerar que durant els segles XI i XIII els jueus i mudèjars van viure en relativa pau als regnes cristians de la Península Ibèrica. La majoria dels jueus habitaven a les ciutats en calls o call, exactament el mateix que els mudèjars (de l'àrab mudayyan, que significa "aquell a qui se li ha permès quedar-se", musulmans que s'havien quedat en els regnes cristians "reconquistats"). Els pobladors de religió musulmana dels territoris conquerits que van decidir quedar-s’hi es van convertir majoritàriament al cristianisme mitjançant les capitulacions reials. En molts indrets, sobretot al País Valencià, van continuar la pràctica de la religió musulmana i van conservar la llengua àrab i els costums propis. Tanmateix, és probable que al Principat, i fins i tot al Regne d’Aragó, en el moment de la seva expulsió de 1609 es trobessin en un procés força avançat d’assimilació cultural. En canvi, els jueus tenien la condició de servi regis, és a dir, dependents dels reis, els quals tenien l'obligació de protegir-los. Coneguts com el "cofre i tresor" de la corona, els jueus eren una font d'ingressos pel fisc català, que els compatibilitzava a part de la població cristiana. Els jueus de la Corona d'Aragó per exemple, gaudien d'autonomia administrativa i religiosa, però no política. Tenien un status més elevat que els musulmans, fins que va arribar la Pesta Negra a Catalunya el maig de 1348 (via vaixells genovesos) i van reproduir-se atacs contra els jueus catalans, usats com a metxa incendiària al culpar-los d'enverinar l'aigua i portar la mort als gentils.

Gràcies a l'obra de l'historiador Jeff Fynn-Paul, publicada per Cambridge l'any 2016 i traduïda pel Centre d'Estudis del Bages aquest any, Auge i declivi d’una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500 podem saber de primera mà si la ciutat de Manresa va patir persecucions de tipus religiós i quin impacte van tenir a la societat baixmedieval local. Segons l'historiador nord-americà Manresa no es va caracteritzar per patir tensions socials i existeix poca documentació específica al respecte. Tot i que la comunitat jueva de Manresa fou molt activa a principis del segle XIV (metges, astròlegs, sastres, vinicultors...), aquesta va reduir-se dels registres manresans després de la Pesta de l'any 1348. La pesta va causar un autèntic deliri juedeofòbic i van esclatar els primers casos de pogroms, com la matança del call de Tàrrega de 1348, la qual va deixar unes 300 víctimes, esdevenint el primer atac judeofòbic de grans proporcions al nostre país. Les restes trobades a la necròpolis jueva de Les Roquetes (el "fossar dels jueus" de Tàrrega), que es van excavar l'any 2007, van corroborar arqueològicament la magnitud de l'assalt al call. Molts jueus manresans van marxar per evitar mals majors, tot i que encara alguna família va sobreviure a Manresa fins l'any 1391, any en que va esclatar el gran pogrom de Barcelona. La majoria dels jueus manresans van anar a Barcelona o van marxar cap a Vic, d'altres van convertir-se al cristianisme per evitar la mort o el linxament públic.

La poca rellevància dels jueus manresans a partir de 1348 va evitar mals majors, tot i que en anys posteriors diferents juedoconversos, pagats pels veguers, "animaven" a la conversió al cristianisme dels hebreus manresans, provocant denúncies i atacs entre els propis jueus del call manresà. Igualment cal destacar que tampoc existien conflictes amb els pagesos islàmics: sarraïns o mudèjars. Ambdós noms significaven el mateix, musulmans que vivien en territori cristià. Tot i que a la corona d'Aragó el terme més utilitzat era el de sarraí. Molts sarraïns i mudèjars serien coneguts més tard (a l'entorn de 1570) com a moriscos quan aquests van convertir-se al cristianisme a partir de pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer del 1502. A causa d'aquesta homogeneïtat accidental, Manresa era una ciutat on els conflictes religiosos no tingueren un paper destacat durant el període baixmedieval.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL Jeff (2017). Auge i declivi d’una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

- NIRENBERG, David (1996). Communities of Violence: Persecution of Minorities in the Middle Ages. Priceton (New Jersey): Priceton University Press

- RIERA i SANS, Jaume. (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

29 d’agost 2017

Les noves carreteres de l'estat

Dels camins medievals a les carreteres modernes

Panoràmica de la ciutat de Manresa l'any 1890. A sota l’imatge una rajoleria, el pont de ferro que unia el ferrocarril de Berga amb la línia del Nord (Barcelona-Saragossa) i el pont de Sant Francesc. Al costat del riu les fàbriques del Pont de Fusta i Cots. Al fons destaquen l’església del Carme, les sederies Balcells i com no, la basílica de la Seu. Fotografia: Germans Bressanini Sans, al llibre: Oliveras, Josep: “La consolidació de la ciutat industrial” (1985), pàgs. 16 i 28

A mitjans del segle XIX, la carretera de terra de Can Maçana era l'única via apta per a carros que hi havia al Bages. Per aquesta via, de Manresa a Barcelona es trigava unes catorze hores i mitja, amb parades als hostals del recorregut, per fer el viatge menys feixuc. Els altres camins eren de ferradura, aptes només per a cavallers i caminants. Fins a Barcelona, pel coll d'en Daví i Terrassa, es tardava tretze hores; de Manresa a Berga, onze hores; de Manresa a Vic, onze hores i mitja; de Manresa a Igualada, sis hores i un quart; de Manresa a Calaf, set hores i mitja i de Manresa a Cardona, set hores i un quart, i si es volia continuar fins a Solsona encara feien falta cinc hores més per arribar.

Altres camins de ferradura del Bages anaven de Manresa cap a Santpedor, cap a Rellinars i Vacarisses des de Castellbell, de Manresa cap a Castellfollit del Boix pel Servitja, de Santpedor cap a Sallent, de Callús cap a Sant Mateu de Bages, etc.

Pascual Madoz, ministre d'hisenda de la reina Isabel II, escrivia a l'article Manresa, partido judicial del seu Diccionario que hi havia projectats:
"otros caminos carreteros desde Manresa a Vich, Berga, Cardona, Calaf, Cervera, los cuales serían de suma importancia y utilidad para el país, pues que falicitarían la exportación a la montaña de vinos y otros frutos que no se dan en ella, y en retorno la importación de maíz, trigos, aceites y demás atrículos que escasean en el particular".
Aquestes carreteres es van començar a fer gràcies al pla elaborat de la Junta de Carreteras de Cataluña, activat pel capità-general Manuel Pavia (1848), amb la finalitat d'aillar les partides carlistes del territori català. La burgesia de Barcelona no va perdre l'oportunitat de veure en aquesta nova infrastructura de carreteres una via d'ingressos i va donar suport econòmic al govern de Madrid amb el seu pla de carreteres. Gràcies al pla, l'any 1851 es construïa la carretera de Manresa a Cardona per Súria, i pocs anys més tard la carretera de Manresa a Vic (1853). Aquesta via havia de formar més tard un traçat semicircular que havia d'anar de Tarragona a Palamós per Montblanc, Tàrrega, Cervera, Calaf, Manresa, Moià, Vic i Girona. Aquesta carretera ja va rebre aleshores el nom d'Eix Transversal.

Més lleis i més carreteres?

La nova llei estatal de carreteres de l'any 1877 i el pla provincial de Melcior de Palau de 1878 donarien una nova empenta a la construcció de les carreteres de Manresa i comarca, amb el projecte, entre molts d'altres, de la famosa carretera de la vila de Gràcia a Manresa per la Rabassada, Terrassa, Rellinars, i les d'Esparraguera a Manresa per Collbató, amb el ramal a Olesa de Montserrat; de Manresa a Igualada; de Moià a Calaf per Santa Maria d'Oló. Avinyó, Balsareny i Súria, i de Cardona a Berga. No tots els projectes van ser una realitat, alguns van quedar a mitges i d'altres van quedar en un calaix d'un ministeri sense que mai més ningú en sabés res més. Les carreteres tenien un rival molt dur en aquells anys, el ferrocarril, una forma de viatjar tan moderna, que els viatges es feien curts comparant les hores que es passaven travessant els antics camins, molts d'ells, dataven de l'època dels romans. Quasi 2.000 anys d'antiguitat!

Anys més tard, la Mancomunitat de Catalunya (1914-1925) va impulsar la rectificació d'antics camins per la seva transformació en carreteres i va continuar alguns dels projectes inacabats. Obres d'aquesta època i dels anys immediatament posteriors són la carretera de Manresa a Fonollosa, l'acabament de la carretera d'Igualada o la nova carretera de Manresa al Pont de Vilomara.

Bibliografia:

- MADOZ, Pascual. Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de ultramar, Any 1845, t XI, pp. 181

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. Implicaciones de la industralización y la red de transportes en la formación de los desequilibros regionales de Catalunya", investigació per al concurs a la càtedra d'Anàlisi Geogràfica Regional de la Universitat de Barcelona, 1990, pp. 289-319.

16 d’agost 2017

Presentació del llibre sobre la Manresa medieval editat per Cambridge

La Manresa medieval al detall

El dijous 31 d’agost, a les set del vespre, a l’Espai 1522 (Carrer Mestre Blanch, 4) es presentarà el llibre Auge i declivi d’una burgesia catalana, Manresa a la baixa edat mitjana 1250-1500 de l’historiador i professor de la universitat de Leiden, Jeff Fynn-Paul. The Rise and Decline of an Iberian Bourgeoisie. Manresa in the Latter Middle Ages, 1250-1500 és l’obra de Jeffrey Fynn-Paul que el Centre d’Estudis del Bages ha traduït aquest any al català amb el suport de l’Ajuntament de Manresa, el Parc de la Sèquia i la UManresa. L'obra original la va publicar la prestigiosa universitat britànica de Cambridge, a la sèrie Cambridge Studies in Medieval Life and Thought: Fourth Series, l'any passat. 

L’obra dóna a conèixer al públic la història política, econòmica i social de la ciutat de Manresa, que es converteix així en un dels pocs municipis de Catalunya, i de l’estat, que compta amb una anàlisi tan completa, detallada i actualitzada de tot el que va succeir durant el segle XIV i el primer terç del XV. La presentació del llibre anirà a càrrec de Francesc Comas, president del Centre d’Estudis del Bages; Marc Torras, director de l’Arxiu Comarcal del Bages i Valentí Junyent, alcalde de la ciutat de Manresa. 

L’autor del llibre

Jeffrey Fynn-Paul nascut als Estats Units, treballa a la Universitat de Leiden, als Països Baixos, però ha treballat en universitats del Canadà, Estats Units i Anglaterra. Fynn-Paul es va doctorar l’any 2005 a la Universitat de Toronto amb la tesi The Catalan City of Manresa in the 14th and 15th Centuries. A Political, Social and Economic History, estudi que va ser la llavor per aquesta obra sobre l’època medieval. El seu àmbit de recerca comprèn la història econòmica i social de la zona mediterrània des de 1300 fins a l’actualitat, molt centrada en investigar com les institucions han creat les condicions per al desenvolupament econòmic i social al llarg de la història, és a dir, en la creació de conceptes com el capitalisme, els mercats, la democràcia, el pensament científic o els drets humans. Pels volts del mes de març del 2018, Fynn-Paul publicarà Family, Work, and Household in Late Medieval Iberia: A Social History of Manresa at the Time of the Black death, un llibre que es presenta com a la continuació d’aquest The Rise and Decline.

28 de juliol 2017

La nova Plaça Gispert de 1932

La polèmica de la font i el nou fanal, el debat dels mitjans

Fotografia de la nova plaça Gispert l'any 1932. Les obres de la plaça van comportar l'eliminació de la font central i la seva substitució per un fanal de tres braços. El debat sobre la substitució va arribar als mitjans locals: l'esquerra estava a favor del nou fanal, mentre que la dreta defensava la font central. Fotografia: Arxiu Llorenç Gamisans i Villaplana.

El nou empedrat de la Plaça Gispert (Calsina) era una mostra de les grans obres i arranjaments de carrers i places que es van fer a la ciutat de Manresa durant els anys de la Segona República. L'any 1932 es realitzaven unes obres de nou paviment que el diari Pàtria valorava de forma molt positiva: 
"... una de les millores més convenients si hom té en compte la situació d'aquella plaça, tan cèntrica, i a la qual desemboquen set carrers..."
Tot i l'important obra en aquest indret, aviat va sortir la polèmica, i si una cosa té la ciutat de Manresa, són les polèmiques i les discussions. Les noves obres van comportar la supressió de la font que hi havia al centre de la plaça i la substitució d'un fanal modern amb tres llums d'arc voltaic. Es van arribar a recollir firmes entre veïns i comerciants per salvar la font i la Lliga (partit moderat de dreta) va portar el tema en un ple de l'ajuntament de Manresa, que estava dominat per Esquerra Republicana de Catalunya. El diari conservador El Pla de Bages mostrava el seu malestar amb les idees urbanístiques de la Comissió de Foment de l'Ajuntament, que considerava diferents a les altres viles i pobles de Catalunya:
"una constant progressió i amplitud en crear dins les poblacions llocs apropiats i d'esbarjo, que trenquin la monotonia dels carrers i siguin com petits oasis en què les plantes i l'aigua amb el seu natural atractiu i el bon gust en combinar-los facin aparèixer aquells llocs com mostra de civilitat i modernitat, d'atenció i per alegria dels infants i de bell esplai per als majors".
Un cop arreglada la plaça, va desapareixer la polèmica de la font i el nou fanal. Els diaris d'esquerra de la ciutat mostraven satisfacció. El diari El Dia (fundat el 1929, era l’òrgan de tots els republicans catalanistes i acabà essent el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya), deia: 
"Tal com ha quedat després de les obres que s'hi han fet, dona la impressió d'ésser una plaça diferent. La farola, amb tres llums d'arc voltaic, li dóna un aspecte d'urbanització moderna. Nosaltres que hem estat i som partidaris de conservar les fonts en aquells indrets urbans on són un motiu decoratiu, no sabríem ara defensar l'antiga font de la Plaça Gispert enfront de la farola actual. Francament aquella farola, amb els tres llums, embelleix la plaça i li dóna una claror que no tenia abans amb els dos llumets elèctrics"
Bibliografia:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936). Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990

Més informació:

- Els mitjans de comunicació de Manresa durant la Segona República: aquí

18 de juliol 2017

Breu història de l'antiga fàbrica de Ca l'Enric Calderer

Les arrels de l'empresa Hayes-Lemmerz

Commemoració de les noces de plata del matrimoni Marquet-Casals, propietaris de l'empresa el setembre de 1944. Festa celebrada a la nau  principal de caldereria del carrer del Bruc. Hi van assistir els treballadors de Manresa i Sallent. La commemoració familiar la va presidir el bisbe de Zamora, Jaume Font i Andreu. Fotografia: Marc Vilarmau i Vilella.

L'empresa Hayes-Lemmerz té els seus origens en el taller de caldereria d'Enric Casals, obert l'any 1894 al Carrer del Bruc. La fàbrica construïa i reparava calderes, però, a partir dels anys 30 del segle XX, van introduir noves funcions que la van catapultar: la fabricació i l'embotellament d'oxigen i gas acetilè. L'empresa va crear la societat Oxígeno y Construcciones Metlálicas, SA (OCOMESA), tot i que ben aviat es va conèixer pel seu nom més popular, cal Marquet. L'empresa va créixer ràpidament degut al seu gran èxit. Va construir més espais industrials i també van adquirir nous tallers a la ciutat de Manresa i fins i tot una forja fora al poble de Sallent.

Abans de la Guerra Civil, va començar a fabricar rodes per a vehicles de la marca Atril i va entrar amb contacte amb potents industrials alemanys del sector. Amb el temps serien absorbits per aquests empresaris alemanys i l'any 1960 es construí oficialment l'empresa Lemmerz Española, S.A. Cap a finals de la dècada dels anys 60, el 1968 concretament, s'abandonen els locals que l'empresa tenia al carrer del Bruc i Carrer de Francesc Moragas i es traslladen a un nou indret més gran i a les afores de la ciutat, a la carretera de Sant Joan de Vilatorrada.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009), Història de Manresa. Manresa: Ed. Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001), l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

08 de juliol 2017

Postals pel record, la canalla de la plaça


Postal editada per Àngel Toldrà i Viazo l’any 1906 on es veu la Plaça Major de Manresa plena de canalla. L'any 1892, la mortalitat infantil manresana era molt elevada, però malgrat tot, la ciutat eminentment industrial guanyava població gràcies a la gent que abandonava el camp i anava a la ciutat a buscar-hi feina. Manresa esdevenia la quarta ciutat més gran de tot Catalunya a finals del segle XIX.

("Postals de Manresa. Imatges per a la història" de Joan Vila-Massana i Portabella, publicat a Dovella, num. 101, 2009)

26 de juny 2017

"La Ciutat de l'Esdevenidor"

Créixer a l'engròs: la ciutat del futur

La ciutat de Manresa va aprovar el seu primer "Pla d’Eixample" l’any 1933, quan la seva població superava els 34.000 habitants i esdevenia una de les cinc ciutats més importants de Catalunya. 

Pere Armengou va començar a treballar en el projecte de l'eixample manresà a partir de l'obra dels arquitectes Josep Firmat i Ferran Tarragó, i finalment un any després, el 3 de novembre de 1933, firmà el projecte final del Pla de l'Eixample de Manresa. El seu projecte ubicava una caserna per a la Guàrdia Civil, la piscina municipal de Manresa (estrenada aquell mateix any 1933), l'escola pública La Renaixença (inaugurada pel president Companys el 1934, i segurament la seva obra més important), el cobriment del torrent de Sant Ignasi (donant lloc a una de les vies d'entrada més important pels vehicles que travessaven la ciutat, fins la construcció de la Ronda Exterior el 1984-1985) i la reorganització del barri de Valldaura (l’anomenat eixample de ponent). 

També projectava obres que no serien realitzades fins després de la postguerra (i que ara formen part del paisatge manresà) com la reforma de l’entrada de la ciutat per l’estació del Nord (la Renfe), mitjançant la construcció d’un pont nou (construït a principis dels seixanta), i les realitzacions de la plaça de la Reforma, la façana de la Seu i l’actual carrer d’Alfons XII, (obert l'any 1965) alineat amb el carrer del Born. Armengou també tenia present les àrees verdes: Puigterrà i Puigberenguer havien d'esser zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de casetes-jardí-hortet per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burges del president de la Generalitat Francesc Macià.

La nova Manresa republicana

Manresa "La ciutat de l'esdevenidor", de 1933. Arxiu Nacional de Catalunya. Foto Ferran. ANC1-21-N-11190 

Bibliografia:
  • Manresa i la seva rodalia / [equip base: Francesc Mestres i Angla, Ricard Fayos i Molet, Josefina Recasens i Guitart] ... [et al.] Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques, DL 1988 
  • OLIVERAS, Josep, La Consolidació de la ciutat industrial: Manresa (1871-1900) / Josep Oliveras i Samitier, Manresa : Caixa d'Estalvis, DL 1986 
  • OLIVERAS, Josep, Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa: 1800-1870 / Josep Oliveras i Samitier, Manresa: Caixa d'Estalvis, DL 1985 
  • OLIVERAS, Josep. El Bages: transició industrial i centralitat territorial / [aquest estudi ha estat realitzat per Josep Oliveras i Samitier, José Antonio Giménez Ruiz; amb la col·laboració de Montserrat Jardí i Porqueras; Caixa de Catalunya
  • RELAT, Claudia: El pla de Manresa de 1933. Màster oficial d’urbanisme- Projectar la ciutat; 2009

Webgrafia:
  • Civtat.cat: Pere Armengou i Torra (1905 ·1990)
  • Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936) 
  • Memoria.cat: Joves i Republicans. La República a Manresa (1931-1936)

19 de juny 2017

La Plaça del Pes Vell de la Farina i el carrer de les Piques

Espais històrics mal interpretats, un ateneu obrer i una plaça que ha perdut el nom

Un dels carrers característics de la Manresa Vella, amb la seva clàssica i típica orografia: de pendents i terres empedrats és el carrer de les Piques i la Plaça del Pes Vell de la Farina, reformada durant els darrers anys del segle XIX, en ple període d'expansió de la ciutat i d'obertura de Manresa muralles fora. El carrer va ser un cop més la seu de diversos establiments comercials, sastres i serrallers, d'entre d'altres, i la plaça (avui desapareguda del nomenclàtor oficial) va acollir fins i tot un teatre cafè molt concorregut entre les classes populars. El cafè-teatre era el de l'entitat Ateneu Obrer Manresà, nascut l'any 1887, i que havia tingut diversos emplaçaments: carrer d'Urgell, carrer del Born, passeig de Pere III i, finalment el carrer de les Piques. En aquest punt, l'Ateneu desenvolupà una intensa activitat instructiva i de lleure, orientada, sobretot, a la classe obrera de la ciutat, que a finals del segle XIX va augmentar de forma considerable. L’any 1922 l’Ateneu Obrer Manresà es va traslladar al carrer de les Piques 1, edifici que actualment està buit, formant el trist catàleg d'edificis abandonats que assolen el centre de la ciutat. A escassos metres de l'Ateneu Obrer Manresà, hi ha la Casa Llissach, un altre edifici emblemàtic, que literalment s'està podrint a l'aire lliure. Tornant a l'ateneu, en aquest local també es va crear una escola, aquest cop ja fundada específicament sota els principis de Ferrer i Guàrdia. Una escola moderna, una escola dirigida per als fills i filles dels treballadors de Manresa i comarca.

A l’escola de l’Ateneu s’ensenyaven conreus, sembra, poesia, literatura, fauna i es feien excursions. Cal remarcar que abans de l’època republicana la ciutat de Manresa només tenia dues escoles, ambdues religioses. Tot i això, l'escola no va estar exempta d'atacs i dures campanyes reaccionaries, com per exemple durant el període conegut com el Bienni Negre (1934-1935). El conservador doctor Isidre Alabern, cap de l’Associació Catòlica de Pares de Família, va exigir durant anys a les autoritats que tanquessin l’escola. El doctor va enviar al diari El Pla de Bages un article que deia que a l’escola racionalista s’ensenyava els nens i nenes a utilitzar la pistola i fabricar bombes, i que era un centre satànic on s'orinaven sobre un crucifix. De fet un dels seus mestres, el professor Díez fou empresonat gràcies a la campanya retrograda que es va fer durant aquells anys als diaris de Manresa.

Un carrer nexe d'espais fins els anys 60

Una part de les cases del carrer de les Piques es va haver d'enderrocar al tombant del segle XX per urbanitzar el sector de la Reforma. Amb aquestes obres, el carrer de les Piques va esdevenir un carrer molt important de la ciutat, un enllaç directe entre l'estació del Nord i la ciutat de Manresa. En aquest carrer hi havia un establiment molt popular, el Restaurant el Suís, obert l'any 1940. La seva cuina aviat seria una de les més completes del panorama manresà amb reconegudes especialitats en plats empordanesos, com el pollastre amb llagosta o la sèpia amb mandonguilles, plats internacionals com la bullabessa, o els populars esmorzars de forquilla de menuts de l’escorxador, com el morro i tripa o el cap i pota. En Sebastià Rodà Llorens (1904-1982), nascut a Sant Pere Pescador (Alt Empordà), anomenat “Sebastiani” per alguns clients pel bigotet que li donava aspecte de cuiner italià, va ser l’expert xef que va donar nom i reputació al restaurant. Li van posar el nom de Suizo per un restaurant de molt renom de Barcelona situat entre la Rambla i la plaça Reial, que va ser centre de trobada d'intel·lectuals i de comerciants i corredors de borsa a finals del segle XIX i primers del XX.

L'obertura del carrer Alfons XII a meitats dels anys 60, va deixar el carrer de les Piques en un carrer de segona fila, ja que la nova via que es va obrir enllaçava de forma directa a la Plana de l'Om, i permetia continuar el recorregut pel carrer del Born direcció al centre neuràlgic de la ciutat. El carrer va patir un canvi de nom durant la dictadura franquista, les noves autoritats feixistes van canviar el nom pel de carrer Tercio de Nuestra Señora de Montserrat, un nom que seria abolit de forma oficial l'any 1979, durant la primera sessió del nou ajuntament democràtic encapçalat pel socialista Joan Cornet, quan va derogar i suprimir tots els noms que la dictadura va imposar l'any 1939. El carrer va tornar a denominar-se pel seu nom original: carrer de les Piques.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Ed.Efadós.

Webgrafia:

- Bloc Apugem La Persiana: Restaurant Suís

- GÓMEZ, Miguel. L’educació racionalista a Manresa durant les primeres dècades del segle XX (Article aparegut al portal bllibertari.org el 17/04/2017 inspirat en el llibre del mateix autor Teixint el fil roig i negre. La història llibertària de Manresa i comarca del segle XIX als nostres dies)