24 de març 2017

Les fàbriques del torrent de Sant Ignasi

A salt de fàbrica!

El torrent de Sant Ignasi desemboca al riu Cardener. Avui en dia forma part del sistema de clavegueram públic de Manresa, i és quasi impossible veure'l a ull nu gràcies al cobriment d'aquest. Al segle XIV, en plena esplendor manresana de l'Edat Mitjana, pràcticament portava el cabal natural de les aigües de la pluja, però la construcció de la séquia, que permetia regar els voltants de la ciutat, va augmentar-ne el cabal amb les escorrialles de l’aigua de regadiu.

El fort desnivell, en un recorregut força curt, el va convertir en el lloc ideal per instal·lar-hi les adoberies de la ciutat, de tal manera que en el segle XIV ja apareixen dues formes de cuireters: cuyrateria superior i de la cuyrateria inferior i aquesta tradició es va mantenir fins al segle XVIII, tal i com va dir el cronista i arxiver Sarret i Arbós. El barri de la Cuirateria estava format pels carrers de Santa Llúcia i Sant Marc on els gremis de blanquers, assaonadors i pelleters van instal·lar els seus obradors. Vora el torrent també hi havia l'anomenat Hospital Inferior (on s'allotjà Sant Ignasi a l'arribar a Manresa) i al seu costat la capella gòtica de Santa Llúcia. A partir del segle XVII, quan els jesuïtes construeixen el seu Col·legi (avui Museu Comarcal de Manresa) el torrent passa a anomenar-se de Sant Ignasi. També tenim una prova clara d'aquesta activitat, quan el 2016 es va tirar a terra el teatre de la Sala Ciutat i van aparèixer de nou les restes del que havia estat un espai dedicat al tractament del cuir.
"Durant l'època medieval, el torrent de Sant Ignasi, aleshores anomenat Meder o Mirabilis, era una zona que atreia els gremis de treballadors que assaonaven i blanquejaven pells, perquè podien aprofitar l'aigua del torrent, que llavors corria a cel obert. El vial d'aigua separava l'actual barri de les Escodines i el de Sant Marc del nucli urbà, i era creuat per set ponts petits i una passera davant la font de l'Obac." 
Extret de Garcia. Gal.la: Manresa. Recull gràfic 1876-1965. (Pàg. 283). Col·lecció L'Abans. Ed. Efadós, 2001

A la segona meitat del segle XVIII, es van ubicar en aquesta zona les tres fàbriques d’indianes que van existir a Manresa, potser per aprofitar l’aigua per al blanqueig i per als prats d’indianes. Al costat esquerre del torrent en qüestió hi haviala fàbrica d’indianes de Joan Baptista Soler que s’havia posat en marxa l’any 1785; en el marge dret, més avall, la fàbrica de Joaquim Argullol que havia estat la primera (1759), després l’adoberia Cantarell i la fàbrica de Joan Arenys (1790), les adoberies de Miquel Dalmau i Maurici Perera i, per acabar, allà on el torrent arriba al riu Cardener, el molí del Salt, que era de propietat municipal. Va ser sobre aquestes estructures antigues que es van construir les primeres fàbriques.

Mapa elaborat a partir de: Ferrer i Alós, Llorenç a SOCIOLOGIA DE LA INDUSTRIALITZACIÓ. DE LA SEDA AL COTÓ A LA CATALUNYA CENTRAL (SEGLES XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58 (2011)

L'aigua putrefacte i els atacs de les rates 

El torrent de Sant Ignasi de Manresa discorria a cel obert separant el barri de les Escodines de la resta de la ciutat. Al llarg del segle XIX, i a mesura que la ciutat s’industrialitzava i creixia, el torrent s’anà convertint en el col·lector d’una gran part de la xarxa de clavegueres de la ciutat, que recollia els detritus de la població, de les indústries i dels regadius. El torrent un espai brut, pudent i antihigiènic.

Des de feia molts anys, es reclamava el cobriment del torrent per evitar el perill de malalties infeccioses a la població, per una qüestió estètica i també per un motiu urbanístic, ja que permetria la connexió i circulació entre diferents parts de la ciutat. El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases del voltant sovint no passaven dels tres anys.

Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de dos anys: 
“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”. 
El nen va morir pocs dies després al hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa, el republicà, Maurici Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla. L'any 1911 s'inicien les obres de cobriment del torrent amb moltes interrupcions fins que el 1935, després de l'incendi i enderroc de la fàbrica de ca l'Areny, es va cobrir el torrent fins al salt dels Gossos. No és fins el 1956 que no es canalitzà i cobrir el tram final del torrent fins al desguàs amb el Cardener.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador: Manresa: la ciutat transformada 2. Zenobita, Manresa 2007

- FERRER i ALÓS, Llorenç: Sociologia de la industrialització. de la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX). pàg. 213-214. Fundació Noguera, Estudis 58 (2011)

- SOLÀ PARERA, Àngels: Aigua, indústria i fabricants a Manresa, 1759-1860. Centre d'Estudis del Bages, Manresa 2004

Webgrafia:

- Bloc "Les Escodines" de Jordi Grigera: El torrent de Sant Ignasi

- Bloc "Historia de Manresa. La història documentada de Manresa": El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de l’estada de Sant Ignasi fins a la seva fundació (1522-1622)

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): El cobriment del torrent de Sant Ignasi

17 de març 2017

Els orígens de les Saleses

Un convent i residència d'avis

Les Saleses, les religioses de l'ordre de la Visitació de Santa Maria, fundat per Sant Francesc de Sales, van aterrar a la nostra ciutat l'any 1898. En un primer moment es van establir de forma provisional en una casa del carrer de Sant Andreu. El 15 de març de 1900 van inaugurar el nou convent -conegut popularment amb les Saleses-, construït a l'Era de l'Huguet (barri de les Escodines) seguint el projecte de l'arquitecte Bernat Pejoan. L'edifici, format per dues grans naus al voltant d'un cos central amb elements decoratius, estava presidit per una estàtua del Sagrat Cor de Jesús, que es va instal·lar al cim de l'edifici a principis de 1903 i fou beneïda de forma solemne per tres bisbes, el de Vic, Lleida i Tortosa. La estàtua fou destruïda el juliol de 1936, durant els primers dies de la Guerra Civil, i substituïda per una de nova el 1950.

Al costat del nou edifici de les Saleses hi havia la casa del capellà, de l'any 1903. Durant els anys de la Guerra Civil, el convent va ser confiscat per l'Ajuntament de Manresa, i la Generalitat tenia el propòsit de transformar-la en una Escolta de Readaptació de Mutilats de la Guerra, però va ser més útil destinar-la a un hospital militar, doncs la Clínica de Sant Josep era molt a prop. Acabat el conflicte civil les monges van tornar al recinte. Aquest edifici té un lligam molt fort amb un altra comunitat religiosa de la ciutat, les Germanetes dels Pobres, que hi van arribar l'any 1863. Les Germanetes dels Pobres es van instal·lar a Manresa, a instàncies del cardenal Marià Lluch, per fundar un asil-residència i van ocupar l'antic convent dels frares caputxins al costat de l'església de Sant Bartomeu. Un cop més a l'inici de la Guerra Civil, l'església de Sant Bartomeu fou destruïda i el convent on vivien les germanetes fou destinada per una presó. Gràcies a la nacionalitat francesa de la fundació, les germanetes van aconseguir sortir de Manresa el 1936, abans l'Ajuntament els havia confiscat la casa i havia traslladat els asilats al convent de les Reparadores, que va passar a dir-se Casal de la Vellesa.

Passat els anys de Guerra Civil, les Germanetes van recuperar part de l'antic asil, mentre la resta de l'edifici feia funcions de presó. Però la precarietat del local i la demanda en augment d'asilats van obligar a la comunitat a buscar un nou espai més gran per cobrir les seves necessitats. Es va iniciar una campanya d'ajuda, tant a nivell de particulars com d'empreses i fins i tot d'institucions, que van facilitar a les religioses el condicionament de l'edifici i la inauguració de la nova residència d'ancians, al carrer que porta el seu nom: Les Saleses que va de les Piscines Municipals fins al carrer dels Caputxins. A la dècada dels 70 es va reformar i ampliar l'edifici amb una nova església.

Més informació:

- El Pou de la Gallina: 150 anys de les Germanetes dels Avis a Manresa, aquí

Bibliografia bàsica:

- COMAS CLOSAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Zenobita

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Edadós

11 de març 2017

Primer itinerari guiat a través de les plaques Stolpersteine, de record als deportats

El passat i el futur: les stolpersteine

El diumenge 19 de març, a les 11 del matí, a la plaça de Sant Domènec, s’iniciarà un itinerari guiat per algunes de les plaques Stolpersteine, que recorden els manresans que van ser deportats als camps nazis. La visita, gratuïta i d’una hora i mitja de durada, serà conduïda pels autors de la recerca: Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, ex-alumnes de l’Institut Pius Font i Quer, i Jordi Pons, historiador, professor de l’esmentat Institut i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa. El seu treball va permetre conèixer la identitat de 29 manresans deportats.

Els dies 25 i 26 de gener el creador de les plaques Stolpersteine, l'artista alemany Gunter Demnig, va col·locar a Manresa 21 plaques de domicilis identificats dels 25 deportats que el 1936 residien a la ciutat. Les plaques es col·loquen al paviment, just davant de la porta de casa d’on els va treure el cop d’estat militar del juliol de 1936 i la guerra civil que la va seguir. L’any vinent es col·locaran les 4 restants. L’itinerari guiat per les Stolpersteine és una activitat organitzada per l’Ajuntament de Manresa, Òmnium Cultural i l’Associació Memòria i Història de Manresa.

Les 21 plaques en memòria dels manresans deportats:
  1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
  2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
  3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
  4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
  5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
  6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
  7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
  8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
  9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
  10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
  11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
  12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
  13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
  14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
  15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
  16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
  17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
  18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
  19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
  20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
  21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

03 de març 2017

L'extorsió reial als jueus manresans 1343-1346

Cornuts i pagar el beure...

Les aljames de jueus de la Corona d'Aragó del segle XIV van ser considerades "cofre i tresor" del rei, cosa que, lluny de ser una expressió metafòrica, es corresponia amb l'alt nivell d'extorsió fiscal que van tenir de suportar els calls catalans a instàncies de la monarquia. Els jueus que estaven sota la protecció del rei van passar a ser tractats com servents del fisc, per això mateix sotmesos a tota classe de contribucions; així, a més dels tributs que ja pagaven de forma ordinària, com els anomenats trahuts i/o questias, les aljames catalanes, com totes les altres de la Corona d'Aragó, van haver de fer front, cada vegada més, al pagament d'ajudes extraordinàries que la monarquia va acostumar a demanar per al finançament de les seves empreses bèl·liques o per altres motius.

La implementació d'una fiscalitat extraordinària sobre els jueus també va poder ser una forma de sobrepassar els límits del domini real, a força d'estendre aquells subsidis, no només a les comunitats de jueus de les ciutats i viles de reialenc, sinó també a les que estaven establertes en altres territoris de senyoriu nobiliari o eclesiàstic. De fet, poc importava. Encara que fluctuants, les quanties d'aquestes ajudes o subsidis solien estar molt per sobre del que havia de ser satisfet a la Corona a títol ordinari. Amb tot, no es pot passar per alt que hi va haver un altre tipus de prestacions extraordinàries, ja fos en forma de préstecs o "bestretes", com també remissions de penes o multes, pagaments realitzats a canvi de la obtenció de determinats privilegis..., la qual cosa podria situar aquests índexs de pressió fiscal bastant per sobre del que la sola demanda de subsidis permetia entreveure.

Durant les dècades de 1330-1340, paral·lelament amb un augment de les sumes exigides, es van arribar a assolir índexs fins mai vistos. Per més inri, la Pesta Negra de 1348 i els seus posteriors rebrots van tenir un doble impacte en la població jueva. No només va reduir la població a causa de la malaltia sinó que també van ser atacats calls, en ser acusats els jueus d'haver provocat la epidèmia i la mort. El cas de Cervera de 1348 n'és un trist exemple. L’arribada de la pesta a Catalunya el juliol de 1348 es produeix l’assalt al call de Tàrrega i posteriorment el de Barcelona i Cervera. A Manresa els jueus es van escapar dels atacs, gràcies a la protecció reial i del batlle de la ciutat.

Els pagaments dels jueus de Manresa registrats als llibres 

La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials que ens van deixar els jueus.

El Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise és, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. Els secretaris de la comunitat hebraica apareixen a la majoria d'aquests documents, especialment en els acords econòmics pactats amb jueus no residents a Manresa però amb activitat creditícia a la ciutat (1343-1346). De fet, el fons medieval de l’Arxiu Comarcal del Bages, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca a l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.

Les referències a pagaments de subsidis ordinaris i extraordinaris són abundants i entre les quantitats que l’aljama de Manresa hagué de satisfer al fisc reial n’hi ha de considerables: una assignació de 2.000 sous per a la reina Maria; un subsidi extraordinari de 1343 amb motiu de les accions bèl·liques empreses contra Jaume III de Mallorca al Rosselló i la Cerdanya, de 6.500 sous, apareix en nombrosos documents; una bestreta de 3.000 sous del subsidi ordinari de l’any 1344; un subsidi ordinari de 7.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1345; l’ordre reial de repartir entre l’aljama de Barcelona i les que havien format part de la seva col·lecta 4.000 sous, que havia de percebre Joan Porta, ciutadà de Barcelona; en les dues ocasions en què apareixen desglossades les assignacions locals de 200 lliures que s’havien de recol·lectar entre diverses aljames catalanes, la contribució de Manresa és similar: 12 lliures, 7 sous i 6 diners, l’any 1346, i 25 lliures pels anys 1348 i 1349 junts; un subsidi ordinari de 2.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1348; un subsidi ordinari de 3.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1351.

La pressió fiscal a la que estaven sotmesos els jueus de Manresa era tan asfixiant i draconiana, que el call de Manresa es va endeutar més d'una vegada, degut a que en moltes ocasions no podien pagar les quantitats que se'ls exigien, ja que no disposaven de prou moneda corrent (sous barcelonesos). Els jueus manresans havien de demanar aplaçaments constantment a la Corona. Fins i tot en algun cas, es van arribar a empresonar a membres de l'aljama de Manresa per no pagar. Tanmateix a l'aljama manresana hi havia les despeses pròpies de la seva comunitat, com el lloguer del local que feia de sinagoga, els dels banys i de l'almoina, i també tot el relacionat amb la festivitat de la Pasqua jueva, la més important del calendari jueu.

Bibliografia:

- BENET, Albert: L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. (1983)

- MORELLÓ, Jordi: En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 (2011)

- MUNTANÉ, Josep Xavier: Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 (2016)

- SARRET, Joaquim: Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. (1917)

23 de febrer 2017

Les confraries, els canonges i l'escolania de la Seu, un breu resum

L'altra història del temple: devoció i organització

La Seu sempre ha estat el temple de referència de la comunitat religiosa catòlica manresana i ha acollit tot tipus de cerimònies tan festives com individuals. Cada una de les capelles laterals del temple és dedicada a un patró dels diversos gremis i confraries de la ciutat: la del Pilar, Sant Isidre, Sant Honorat, Santíssima Trinitat, Dolors, Santíssim, Sant Salvador, la Puríssima, Verge de Lorda, Sant Antoni Maria Claret, l'Esperit Sant, Sant Josep, Sant Nicolau, Sant Pere (o de l'orgue), Sant Marc, Mare de Déu de Montserrat i Sant Crist. Com veieu una bona llista de sants i patrons!

Les confraries sempre han tingut la Seu com espai de referència, tot i que algunes confraries havien tingut un altar en altres temples de la ciutat, que fins l'enderroc massiu de 1936, estaven repartides per una bona pila d'esglésies de Manresa. La Reial Confraria de la Purísima Concepció (fundada el 1489 i coneguda amb la "dels Favets"), la Confraria dels Cossos Sants (1379), la de Minerva o del Santíssim Sagrament, la de la Puríssima Sang i la de Sant Isidre. Després de la Guerra Civil, va acollir la Congregació dels Dolors, que es va establir el 1704 a l'església de Sant Miquel, fins que el temple fou destruït l'estiu de 1936. També en podem trobar de més recents en la nostra història com la de Sant Josep (1902), la de Sant Antoni Maria Claret (1949) o la de la Verge d'Alba (1944). Els membres de la Confraria de Minerva organitzaven les festes del Corpus, una de les celebracions més populars del calendari festiu de la ciutat.

En el capítol de la Seu de Manresa la comunitat de canonges i de preveres beneficiats de la col·legiata, configuren la corporació eclesiàstica més antiga de Manresa i es formada per un nombre de preveres que ha variat al llarg dels anys. Un canonge és un dignitari dins l'església catòlica i apostòlica romana, membre d'un capítol d'una catedral o d'una col·legiata. Hi ha diferents canonges, com ara: els canonges seculars i els canonges regulars, els canonges agustinians, els premonstratencs o els del Sant Sepulcre. La funció dels canonges d'un capítol està regulada pels cànons 503 a 510 del codex del dret canònic. Mentre que un prevere és un sacerdot (també dit capellà) que ha rebut l’orde del presbiterat per a exercir, en comunió amb el bisbe propi, el ministeri eclesial en una comunitat de creients. Té per missió primordial de presidir la celebració de l’eucaristia. També li pertany dirigir la proclamació de la paraula cristiana, batejar, fer la unció dels malalts, administrar el sagrament de la reconciliació o de penitència i, per dret —el qui és rector—, ésser testimoni principal del consentiment matrimonial.

Tornem a la Seu de principis del segle XX fins l'any 1936, moment que esclata la Guerra Civil, el nombre de canonges i residents al temple va disminuir de forma dràstica per manca de vocacions. La Seu havia estat servida per un rector i vicari. Un fet destacat fou la creació, als anys 40, de l'Escolania de la Verge de l'Alba, que va tenir una molt bona acollida. Els escolans, a més, podien assistir a una escola gratuita finançada pels propis responsables del temple i situada a la Baixada de la Seu. L'organista oficial de l'escolania era el mossèn Eudald Pla i el mestre, Francesc Marigot. El vicari era mossèn Genís Padrós, un dels impulsors d'aquesta escolania, així com també de les activitats de l'escolania. com per exemple la del grup Acció Catòlica. Les activitats que es realitzaven en els antics locals adjacents a la casa parroquial van començar a ser recollides en el butlletí d'Acció Catòlica de la Seu, anomenat "Pax" a partir de l'any 1943, dirigits per Emili Vilanova els primers anys.

Bibliografia:

- COMAS i CLOSAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita, 2009

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965". Edaifós, 2001

12 de febrer 2017

Quan explotaven bombes a Manresa

L'endemà de l'atemptat al Casal Alimara 

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme "extraparlamentari", de fet l'indepenentisme d'aquells temps era una corrent política minoritària i subscrita a determinats col·lectius de joves, res a veure amb el que avui ens podem trobar. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan a la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat afortunadament no va causar danys personals. 

L’estructura de l’edifici -on es trobava el local Alimara- al número 53 del carrer Àngel Guimerà, va resultar seriosament malmesa per l’explosió, segons l’informe que va havia elaborat l’arquitecte municipal. Això significava que, si es volia habitar de nou l'edifici, s’hi havien de fer obres considerables per assegurar la seva fortalesa. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. L’alcalde de Manresa en aquells temps, Juli Sanclimens, havia visitat l'edifici el dilluns 6 de novembre i s'havia reunit amb els afectats, veïns i comerciants de la zona. Sanclimens va comunicar als afectats per l'explosió que s’havien fet gestions al ministeri de l’Interior per saber quina classe d’ajut hi podria haver en casos d’aquests, però només n'hi havia per les víctimes mortals. En declaracions de l'alcalde al diari Regió7 es va anunciar una intensa campanya per trobar ajuda i descobrir quin artefacte havia explotat el dissabte dia 4 de novembre.
"Esgarraparem allà on sigui per veure quines possibilitats hi ha de trobar ajuda". 
Juli Sanclimens, alcalde de Manresa, 6 de novembre de 1989

Passats pocs dies de l'atemptat, es van fer públics els resultats de l’anàlisi de l’artefacte explosiu, segons les fonts de Govern Civil la bomba estava formada per cloratita dins d’una olla de pressió. Un dels dos comerços de la planta baixa havia tornat a treballar normalment i l’altre va tornar a obrir dos dies desprès de l'atemptat. La mateixa nit que va esclatar la bomba al Centre Alimara de Manresa, en va esclatar d'altres a la Clínica Dexeus de Barcelona, contra els avortaments, i al domicili de Sant Boi de Llobregat del militant del PSAN Jordi Moners. Les tres accions van ser reivindicades pel grup d’extrema dreta Milícia Catalana.

El Casal Alimara va obrir la tardor de 1986 al carrer Àngel Guimerà numero 53. El nou espai era la seu del MDT, però també s'hi trobaven altres col·lectius i diverses associacions, com el Casal d’Amistat catalano-cubà, el Centre de Solidaritat amb Nicaragua o la CUP, que era el Centre d’Unitat per la Pau, amb Carles Franco, al capdavant. Poc temps desprès s'afegirien diversos grups com ara Bandolers, amb Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira; Segadors, amb Toni Francitorra o Jordi Grané; Serrallonga, amb Jordi Bardina i Enric Lázaro; Acció estelada, amb Lluís Salsamora i Raül Miras; Almogàvers-2, Folls, F4b (Fills de les quatre barres) i RNI (Resistència de Nens Independentistes).

Forces de xoc para-policials? La confessió de Joan Carles Criado

La policia va pactar al juliol de 1986 la desarticulació del grup terrorista d'extrema dreta Milícia Catalana, segons havia declarat el comandant general de la banda terrorista, Joan Carles Criado, en una conversa amb periodistes del diari EL PAÍS l'any 1989. Malgrat aquest pacte -desmentit sempre per la policia nacional- Milícia Catalana va ressuscitar el mes de maig de l'any 1989 a Catalunya per atemptar contra la seu principal del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a la ciutat de Barcelona.

Joan Carles Criado era un dels màxims responsables i fundadors del grup terrorista Milícia Catalana, i l'any 1989 es trobava en llibertat provisional des de l'11 d'abril, després d'haver complert la major part de la condemna imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona, ​​per la seva participació en els atemptats perpetrats entre agost de 1985 i juliol de 1986, contra llibreries catalanistes i locals especialitzats en la comercialització del sexe. De fet a partir del seu alliberament les activitats terroristes de la banda van tornar a l'escenari públic, i en un dels seus atemptats es va decidir atemptar contra la seu del MDT de Manresa, l'espai més important de l'indepenentisme a la ciutat en aquells anys.

Més informació al bloc:

- L'atemptat al MDT i el final del comando Manresa, aquí
- La ciutat dels ultres, aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’atemptat de Manresa va causar «danys seriosos» a l'estructura de l'edifici" (07/11/1989), p.13

- Diari El País: "El general del grupo 'ultra' Milicia Catalana asegura que pactó con la policía" (04/12/1989)

- Llibertat.cat: "Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)" (03/05/2014)

- SARDANS, Jordi: "Entrevista a David Martínez Sala" | El Pou de la Gallina, número: 280, pp. 23-26. Octubre 2012.

06 de febrer 2017

El convent de Santa Clara

La història d'una comunitat religiosa (1602-1936)

L'avui en dia comunitat de monges dominiques de clausura del convent de la Mare de Déu dels Àngels i Santa Clara és a la ciutat de Manresa des de l'any 1602, tot i que la presència de monges contemplatives en aquest edifici es remunta fins al segle XIV, més concretament els anys 1322 i 1326, amb una antiga comunitat de clarisses que va desaparèixer el 1599 per la falta de noves vocacions.

El convent de Santa Clara es troba al vell camí que unia Manresa amb la ciutat comtal de Barcelona passat pel Pont de Vilomara, als afores de Manresa i molt a prop de la Casa de la Culla. En aquest indret, envoltat de verd, hi havia al segle XIII, un capella molt petita dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer, construïda per ordre de Guillem de Coromina, rector del santuari de Viladordis. De fet al nomenclàtor actual, podem trobar el carrer "Sant Llàtzer" i "Sant Blai" relativament a prop del convent de Santa Clara. La capella dedicada a aquests dos sants era atesa i cuidada, en aquell temps, per dos capellans.

L'antiga capella de Sant Llàtzer i Sant Blai es va convertir en un espai de culte del monestir del nou convent, que es va construir l'any 1326 i que va ser ocupat per les monges clarisses, formada per l'abadessa i cinc monges més. L'any 1346 ja hi havia setze monges, però el nombre de religioses va disminuir considerablement al principi del segle XV, fins que només n'hi restaren dues el 1546. Per evitar que el convent quedés del tot abandonat, els consellers de Manresa es van posar en contacte amb diverses ordres religioses del Principat, perquè el convent quedés sota la jurisdicció d'alguna ordre que se'n fes càrrec. Finalment, el 1602, es va signar un acord amb el monestir de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona sobre la fundació del monestir; el bisbe de Vic el va erigir de nou aquell mateix any i les monges dominiques -onze monges més la priora- es van comprometre a viure-hi.

El nou convent de Santa Clara, les obres de 1904

El nou convent va adoptar el nom oficial de monestir de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara, unint el seu doble origen històric. Amb l'ordre de les dominiques, van començar tot un seguit d'obres de millora de les instal·lacions, la més important fou la de 1904, sota la direcció de l'arquitecte Alexandre Soler i March. De fet la seva família fou la que va pagar les obres. A principis del segle XX l'edifici estava envoltat de xiprers, i davant l'edifici, al costat del camí de Barcelona, hi havia un pou amb un altar i una imatge dedicada a Sant Domènec. Havia estat costum dels veïns de la zona pujar a beure aigua del pou i a menjar anisets per la festa de Sant Domènec el dia 4 d'agost.

La comunitat es va mantenir i va augmentar el nombre de religioses, l'any 1905 ja hi havia 28 monges. Onze d'elles eren manresanes, sobretot del barri de les Escodines, i d'altres eren filles de persones benestants de la ciutat i fins i tot de l'alta societat manresana. Al llarg del primer terç del segle XX, la zona de Santa Clara va anar creixent amb lentitud. A la dècada dels 20, els carrers Nou i Vell de Santa Clara encara no estaven pavimentats. D'alta banda, el convent va patir els efectes de la Guerra Civil, i de fet, el juliol de 1936, va ser saquejat i transformat de forma provisional en una presó. Les monges foren evacuades i no hi tornaren fins l'any 1939.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876 - 1965. Ed. Edaifos, Barcelona.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Ed. Zenobita, Manresa

29 de gener 2017

Les stolpersteine ja són a Manresa!

La memòria dels deportats

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del professor d’història Jordi Pons que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats de la capital del Bages. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. Els dies 25 i 26 de gener es van instal·lar 21 stolpersteine a la ciutat. Igualment a la Plaça Sant Domènec també es va instal·lar una placa amb tots els noms dels manresans deportats en camps de concentració nazis. 
  1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
  2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
  3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
  4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
  5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
  6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
  7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
  8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
  9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
  10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
  11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
  12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
  13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
  14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
  15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
  16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
  17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
  18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
  19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
  20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
  21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

20 de gener 2017

Homenatge solemne als manresans deportats als camps de concentració nazis

S'instal·laran llambordes "stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

Els dies 25 i 27 de gener Manresa homenatjarà els seus deportats als camps nazis amb un acte solemne al saló de sessions de l’Ajuntament, amb la presència dels familiars (el dia 27) i la col·locació de llambordes stolpersteine davant els habitatges on van viure i una placa amb tots els noms, a la plaça de Sant Domènec (el dia 25). Les llambordes seran instal·lades pel seu creador, l’artista alemany Günter Demnig

Les stolpersteine són llambordes quadrades de 10 centímetres de costat, fetes de formigó i cobertes amb una làmina de llautó on es graven les dades de cada persona deportada. Stolperstein significa en alemany “pedra que fa ensopegar”. Es pretén d’aquesta manera mantenir viu el record les víctimes del nazisme, lluitant contra l'oblit. Manresa serà el segon municipi de l’Estat espanyol que tindrà stolperstein. El primer va ser Navàs. A Europa ja n’han estat instal·lades unes 60.000, en vint estats diferents. S'instal·laran llambordes "stolpersteine" davant els domicilis on van viure 

La iniciativa d’aquests homenatges a Manresa va néixer a partir d’un treball de recerca d’Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, estudiants de l’Institut Pius Font i Quer, a través de la tutoria del seu professor d’història, Jordi Pons (col·laborador de la nostra Associació), que, al seu torn, ha fet un treball exhaustiu d’investigació i actualització del llistat de deportats i dels seus familiars. L’Associació Memòria i Història de Manresa hi va donar suport des del primer moment i va presentar, conjuntament amb Òmnium Cultural del Bages, una instància que demanava a l’Ajuntament que la proposta de les estudiants fos una realitat. El Consistori la va aprovar per unanimitat al ple del mes de febrer de 2016. 

Un total de 29 manresans van ser deportats als camps nazis, dels quals 18 van ser assassinats i 10 alliberats. D’entre tots ells, s'han localitzat 21 dels domicilis on vivien. És per això que es col·locaran 21 stolpersteine als carrers de la ciutat. A Catalunya el projecte Stolperstein és coordinat i finançat pel Memorial Democràtic i la Direcció General de Relacions Institucionals, juntament amb el Parlament.

10 de gener 2017

La gran escola manresana del segle XVII

Els tallers del barroc

L'art barroc i la ciutat de Manresa tenen una relació especial, sobretot a partir del segle XVII, quan adquireix un gran prestigi pel que fa a les talles d'imatges i els retaules de fusta. Els tallers eren de tipus familiar, motiu pel qual a molts talleristes van acabar compartir el cognom del fundador de la saga. D'aquesta forma podem parlar de families d'escultors de forma genèrica: els Sunyer, els Grau, els Padró o els Generes. Els obradors d'aquestes grans families del barroc manresà es trobaven localitzats el que avui és la ciutat vella de Manresa. Per exemple els Generes tenien el taller al carrer del Born; els Grau a la Plana de l'Om (on avui hi ha la sala d'exposicions de l'antiga Caixa de Manresa) i els Sunyer tenien el taller al carrer del Pedregar. Si parlem de noms podem mencionar a: Joan i Francesc Grau, Antoni i Miquel Vidal, Josep Generes, Pau i Josep Sunyer, Josep Padró... són alguns d'aquests autors que varen conformar nissagues d'artistes que aplegaven fins a tres generacions d'artistes.

Les feines dels tallers manresans no solament eren a nivell local, sinó que arribaven per tot el país: Barcelona, Poblet, Tarragona, Igualada, els comtats del Rosselló, etc. Molt d'aquest material artístic fou destruït, cremat o saquejat durant els primers mesos de la Guerra Civil. Malgrat aquest espoli i destrucció al Museu Comarcal de Manresa encara trobem un conjunt de retaules i imatges barroques que es van salvar in extremis de les esglésies cremades i destruïdes de 1936. Entre tots aquest material artístic exposat, podem veure fragments historiats del retaule del Roser de Joan Grau; l'adoració dels pastors, l'anunciació, la presentació de Jesús... Recollit de l'església de Sant Pere Màrtir, església que fou desconstruïda per ordre de l'ajuntament de Manresa la tardor de 1936.

D'altra banda al Museu també hi podem trobar fragments del retaule major de l'església del convent del Carme i un relleu pertanyent al retaule de Sant Eloi, procedent de la Seu, i d'altres plafons de Joan Grau, així com un escut de la ciutat de Manresa signat per Josep Sunyer. I encara més elements aquests col·locats en el seu lloc original. A la façana dels antics Jutjats de la ciutat es pot veure un escut de la ciutat, obra de l'escultor Joan Grau. A la Cova, el retaule i l'altar, així com la decoració de la façana, Josep Sunyer, també va dur a terme els plafons de l'interior de la Cova. Finalment a la cripta de la Seu hi ha medallons amb escenes dels patrons de la ciutat de l'escultor Jaume Padró.

Una visita al Museu Comarcal de Manresa

L'exposició il·lustra la producció retaulística catalana de l'època del barroc amb una intensa i extensa mostra d'obres que va des dels primers anys del segle XVII fins al XVIII. Com una introducció prèvia al museu també es poden veure algunes peces (pintura sobre taula) del segle XVI que manifesten la presència d'alguns referents renaixentistes en la producció artística local.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc (2005): Manresa. Una història per conèixer. Editorial Zenobita, Manresa

04 de gener 2017

Els gremis manresans

El món laboral durant l'Edat Mitjana

Entre els segles XI i XIII Europa va experimentar un gran impuls demogràfic acompanyat del creixement de les ciutats i l'aparició d'una nova classe social formada per mercaders i artesans. Aquests es van agrupar en confraries segons els oficis per donar cobertura als seus membres: els "gremis", paraula que prové del llatí i significa "si", "falda" o "protecció". Els gremis consistien en corporacions de treballadors integrades per artesans d'un mateix ofici tenia per finalitat defensar els seus interessos professionals. Entre els seus objectius estaven aconseguir un equilibri entre la demanda d'obres i el nombre de tallers actius, garantir la feina als seus associats, millorar el seu benestar econòmic i els sistemes i tècniques d'aprenentatge de l'ofici. Els primers que es tenen notícia van sorgir al nord de França al segle XII: es tractava del gremi dels forners de Pontoise, creat el 1162, i el dels adobers de Rouen (1163), que van ser legitimats per les autoritats per exercir en exclusiva les seves activitats. Per la mateixa època es va crear la Hansa de Paris, gremi mercantil que es va atribuir poders municipals, va monopolitzar el comerç fluvial al Sena i percebia drets sobre el trànsit de vaixells a Normandia.

En els gremis, es podia identificar tres nivells de treballadors. Aquests eren: aprenent, el nivell més baix dins del taller. Aquest entrava al taller als 7 anys i durava fins als 14 anys. Els seus compromisos estaven contemplats en què havia d'obeir al mestre, no absentar-se i romandre tot el temps establert amb el mestre. Després venia l'oficial, el nivell intermedi dins el taller. A aquest nivell s'hi accedia a través del que ara en dirien un "examen". Aquests podien obrir el seu propi taller i cobraven el seu propi sou. Finalment hi havia el nivell més alt, el mestre. Aquest acollia als aprenents a la família, els ensenyava la tasca destinada i els donava alimentació i allotjament. Tenia com a compromisos sustentar l'aprenent, ensenyar la tasca i donar una representació econòmica a l'aprenent. Per accedir a aquest nivell, també era necessari presentar una mena d'examen "per ascendir".

En tots els tallers que componien el gremi, s'utilitzaven les mateixes eines perquè la qualitat del treball, les condicions del mateix i tant els aprenents com oficials fossin igualitaris per a tothom. Els tallers de tots els pertanyents al mateix gremi es situaven en un mateix carrer. En aquests tallers, el treball artesanal era el més important. Aquests tallers es trobaven en cases de propietat del mestre. A causa de l'analfabetisme del període medieval, per identificar a què es dedicava cada taller, es situava una imatge al·lusiva al taller per reconèixer la tasca. Cada taller tenia la seva pròpies normes. Aquests tallers fixaven unes normes que havien de complir de forma obligatòria que indicaven les tècniques de treball, els instruments de treball, els dies festius i el nombre d'empleats. En aquestes normes, també, s'especificava la suma de remuneració i el lloc de veneració per al sant que representava la seva tasca.
 
Gremis i confraries a Manresa

Les diferents professions medievals es van agrupar en zones concretes de la ciutat, i a aquest fet es deu el que alguns carrers portin encara en el dia d'avui el nom d'oficis que van desaparèixer molt temps enrere, com és el cas de la ciutat de Barcelona, però i la ciutat de Manresa? Conservem encara els noms dels carrers medievals amb el nom característic del gremi? I els seus patrons i confraries? Quan els gremis eren constituïts, se'ls hi assignaven barris o carrers, a Manresa hi havia els carrers de Clavetaires, Sabateria, la Cuirateria, dels Sastres, la Bosseria, dels Especiers, entre altres. Cada gremi tenia un patró, un sant protector.

La confraria i el gremi tenien a l'església una capella dedicada al patró del gremi, i allí es reunien els membres de cada gremi per escollir els càrrecs o comunicar una nova disposició. Les eines de l'ofici més humil eren gravades en uns escuts heràldics, que ostentaven amb orgull i es transmetien de pares a fills, els agremiats com a herència gloriosa. Per exemple, a la capella del Sant Esperit de la Seu, pròpia dels cuiraters, s'hi veuen escuts amb les eines de l'ofici. Igualment n'hi ha al museu comarcal de Manresa, procedents de l'Església del Carme, on hi havia establerts diversos gremis antics. La bandera del gremi, sostinguda amb honor per mans plenes de durícies en l'ofici mecànic, onejava no menys en les festes cívico-religioses que en els camps de batalla.

Gremis
Confraries
Any de Fundació
Església
Sabaters
Sant Antoni Abat
1322
La Seu
Blanquers
Sant Esperit
1322
La Seu
Paraires
Sant Pere Màrtir
1370
Sant Pere Màrtir
Traginers
Sant Eloi i Sant Mateu
1379
El Carme
Pagesos
Sant Salvador
1379
El Carme
Font: Sarret i Arbós, J. (1923), Història del Indústria i comerç de Manresa 

Webgrafia:
  • Bloc Gremios Medievales
  • Les crónicas de Thot: Los gremios de Barcelona

Bibliografia:
  • BENET, Albert. Història del Bages . (Vol.1). Ed. Parcir. Manresa, 1987. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1921. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de l' Estat Polític i Social de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1925. 
  • SARRET i ARBÓS, J. Història de la Indústria, el Comerç i els Gremis de Manresa. Monumenta Historica Civitatis Minorisae. Manresa, 1923. 
  • AA.DD. La crisi de la Baixa Edat Mitjana a la Catalunya Central . Col. Miscel·lània d'Estudis Bagencs. Centre d'Estudis del Bages. Manresa, 1994. 
  • JUNYENT, Francesc. Història Gràfica de Manresa: El patrimoni històric i Artístic. Ed. Parcir Selectes.

19 de desembre 2016

La Plaça Major de 1906

Breu repàs dels negocis de la plaça gran

La plaça Major és probablement l'espai que menys ha canviat de fisonomia de la ciutat vella de Manresa amb tots aquests anys. Tan sols s'han substitut les antigues façanes per altres de més modernes i elegants. Un factor clau per entendre aquest manteniment històric ha estat mantenir l’alineació de les cases de la Plaça donant una imatge de continuïtat que ha permès identificar de forma inqüestionable la Plaça Major. La història del comerç en aquesta plaça forma part de la història de la nostra ciutat en majúscules. A continuació fem un repàs dels comerços de que hi havia a la Plaça tal i com els va fotografiar l'any 1906 l'editor barceloní de postals, Àngel Toldrà. Àngel Toldrà i Viazo va editar un segon grup de 12 postals de Manresa el primer semestre de 1908, de les fotografies que havia fet l’any 1906. El col·leccionista Joan Vila-Massana i Portabella les va tornar a recollir per la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l’any 2009.

Començant per l’esquerra cap a la dreta veiem en primer terme les dues portes, sota tendals, de la pastisseria, confiteria i botiga de queviures La Virreina d’en Josep Fàgregas on s’hi venien els articles de menjar més selectes de la ciutat. A continuació, sense tendal, la Impremta Vinyals Germans on s’editaven llibres, s’en venien i es feien qualsevol treball d’impressió. Els tres tendals següents eren de la Drogueria d’Àngel Ferrer i Granera i la Farmàcia de Ramon Oliveras. El següent tendal correspon a la Cansaladeria Torner, però fins pocs anys abans hi havia hagut el cafè més famós de Manresa: el Café Gual on es reunien la gent de la ciutat per parlar de moltes coses, entre elles de política, el que va fer que hagués estat tancat en més d’una ocasió segons el moment polític en què es vivia. A continuació hi havia la Carnisseria de Francesc Tomàs i a sobre, al primer pis, la consulta de l’odontòleg Francesc Horta i Felip que tenia un rètol negre d’anunci que ocupava tot el balcó. A continuació a la part dreta de la plaça des del carrer de Sobrerroca hi tenim l’altre pastisseria que hi havia a la plaça, parlem de la Pastisseria i confiteria La Palma. Al costat, amb un tendal, hi ha l’espardenyeria La Permanent i a sobre al primer pis amb un gran rellotge que presideix aquell costat de la plaça la popular i coneguda Rellotgeria i joieria de Joan Bransuela. Al costat i per acabar un dels establiments emblemàtics de la plaça, la Barberia de Jaume Blanch que al mateix temps feia d’agència d’encàrrecs i ell mateix feia de comissionista per a qualsevol afer degut a la gran quantitat de relacions que tenia.

Bibliografia:
  • Vila-Massana i Portabella, Joan (2009): “Postals de Manresa. Imatges per a la història”, Revista Dovella, num. 101.

16 de desembre 2016

Una capital de bisbat

Un bisbe propi a Manresa?

Els antics jutjats de Manresa. Fotografia: Jordi Preñanosa

El 5 de febrer de 1955 el diari Manresa es feia ressò d'un rumor, amb el títol: ¿Manresa, capital del Obispado? on és parlava de crear un nou bisbat de Manresa, concretament es volia convertir els antics jutjats de la Baixada de la Seu en la nova seu episcopal del bisbat manresà. La noticia explicava fins i tot que el bisbe de Vic passés mig any a Manresa i l'altre a la capital de l'Osona.
"Se rumorea insistentemente sobre la creación de una nueva diócesis, cuya capital radicará en esta ciudad, en la que, de tiempos remotos, se levanta un edificio destinado al palacio episcopal. Exponen los historiadores que en el año 1351, los consejeros municipales, por carecer de local propio para celebrar sus sesiones, adquirieron en propiedad un huerto y patio delante el cementerio de la Seo para levantar en dicho solar la primera Casa de la Ciudad que a últimos del siglo XVII se pensó destinarlo a palacio episcopal ante la expectativa de contar Manresa con obispo propio, o al menos con la probabilidad de que dicha jerarquía eclesiástica residiera seis meses del año respectivamente en Vich y Manresa, creando en ésta un vicario general independiente del de aquella ciudad. Por eso los consejeros determinaron trasladar el Consistorio en las casas de la Plaza Mayor y poner en condiciones de estabilidad el edificio de la bajada de la Seo y ofrecérselo al señor obispo, consignándole, además una subvención. Las aspiraciones de los manresanos no tuvieron efecto a causa de las guerras que sucedieron y por la tenaz oposición de algunos diocesanos"
Webgrafia:

  • El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): Manresa i el bisbat de Vic

09 de desembre 2016

La Manresa medieval com mai la podràs llegir

El proper dilluns dia 12 de desembre, a dos quarts d’una del migdia, a l’Espai 1522 (Plaça Sant Domènec), el Centre d’Estudis del Bages farà una roda de premsa als mitjans de comunicació locals per presentar el llibre de Jeffrey Fynn-Paul (professor de la Universitat de Leiden, Països Baixos) The Rise and Decline of an Iberian Bourgeoisie. Manresa in the Latter Middle Ages, 1250-1500, publicat per Cambridge University Press el novembre de l’any 2015. Com indica el subtítol, aquesta obra de nivell acadèmic analitza la ciutat de Manresa a les acaballes de l'Edat Mitjana. Atès l'innegable interès per a la ciutat, l’estudi de Fynn-Paul es traduirà al català per iniciativa del Centre d'Estudis del Bages amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manresa, i es previst que estigui a la venda per la diada de Sant Jordi. 

El llibre suposa una fita destacada en la historiografia medieval de la ciutat i del país perquè dóna a conèixer al públic anglòfon la història política, social i econòmica d’una capital regional del Principat de Catalunya a finals de l’Edat Mitjana. Amb aquest llibre, Manresa es converteix en una de les primeres ciutats catalanes i de la Península Ibèrica que disposa d’una anàlisi tan completa i detallada d’aquest període històric.

Pel que fa al contingut de l'obra, les més de 350 pàgines que té el llibre estan organitzades en dos grans blocs temàtics. El primer bloc tracta l'organització política de la ciutat, especialment centrada en la gènesi del règim municipal a principis del segle XIV basada en la sinergia entre la burgesia urbana i els monarques del Casal de Barcelona. Aquesta unió d'interessos entre el rei Jaume II i els seus successors i la burgesia urbana va néixer com a contraposició al feudalisme secular representat per la noblesa i l'estament eclesiàstic.

El segon bloc analitza l'evolució econòmica de la ciutat i l'efecte dels diversos esdeveniments del segle XIV, com ara la irrupció periòdica de la Pesta Negra a partir de maig de 1348 o la guerra contra el Regne de Castella de 1356-1375. En l'àmbit econòmic, també hi té un paper destacat l'anàlisi de les conseqüències que va tenir a nivell local l'anomenada “revolució financera de la Corona d'Aragó” del segle XIV, és a dir, la implantació per primer cop en la història medieval d'un sistema de deute públic a escala “nacional”. Gairebé com un subbloc de la part econòmica, el llibre també conté una anàlisi comparativa del nivell de vida durant el primer terç del segle XV entre la ciutat de Manresa i Pistoia, una ciutat de mida similar a tocar de Florència. Aquesta comparació és possibles gràcies a l'existència de sengles documents fiscals detalladíssims únics a Europa (el Liber Manifesti de 1408-1411 en el cas de Manresa; i del Catasto de 1427 en el cas de la ciutat toscana). Sorprenentment, la conclusió és que a principis de segle XV es vivia millor a Manresa que a la Toscana en termes de nivell de vida.

01 de desembre 2016

L'home que atacava els jueus

Un misteriós assaltant de camins: com tractaven els bojos a l'Edat Mitjana?

Les relacions entre jueus i cristians han patit diverses vicissituds al llarg de la Història. Si a l'Edat Antiga existia un judaisme anticristià, a l'Edat Mitjana, sense desaparèixer el primer, pot parlar-se més bé, almenys en determinats casos, d'un cristianisme popular antijueu. Els antics emperadors romans que van abraçar el cristianisme, com es veu en el codi de Teodosi i en el de Justinià, van tractar de restringir els drets dels jueus en matèria de propietat, de successió i en les seves relacions socials. Anàlogues restriccions trobem en els concilis de la França merovíngia i dels visigots de la Península Ibèrica. El papa Gregori I, cap a l'any 600, va expedir un decret, pel qual prohibia atacar els jueus, encara que d'altra banda inculcava la separació de jueus i cristians. A partir dels segles XII i XIII, els jueus havien d'habitar separats dels cristians en un barri, el call o aljama. Perquè la distinció fos més clara i consegüentment es poguessin evitar amb més facilitat el tracte mutu i les celebracions de persones d'una i altra religió, se'ls obligava, des del Concili IV del Laterà, a portar un distintiu, consistent en una gorra punxegut i una franja groga o vermella cosida al vestit.

Mentrestant al segle XIV, Manresa viva, segons la historiografia local, el "gran segle de Manresa" o el segle d'or manresà. Un període puixant on es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec. També es constitueix el call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266. El call manresà tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona del Passeig Pere III, darrere Puigterrà), en aquell temps fora del perímetre emmurallat de la ciutat. Fins a quaranta families havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel Carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1320 els jueus de Manresa es queixaven que un estrany home, que vagava sense rumb pels camins que rondaven la nostra ciutat, els atacava quan els veia. Aquest home, aparentment era un boig que es dedicava a maleir els jueus manresans, els insultava i en alguns casos els colpejava. Els oficials reials s'havien negat a actuar davant les supliques dels jueus, van dir, que aquell home els atacava no perquè fossin jueus, sinó perquè estava boig i era millor deixar-lo en pau, que ja es cansaria de fer-ho. El cas va portar cua, de fet els jueus manresans veient que no se'ls feia cas van acudir a la corona. El rei va ordenar que si l'home era detingut com un llunàtic o arrestat com un assaltant de jueus, hauria de ser tancat en qualsevol dels casos. La seva pista es perdria aviat, tot i que ja podem documentar un atac judeofòbic a la nostra ciutat al segle XIV. De fet, aquest segle es succeirien més atacs, avalots, desgreuges i insults als jueus catalans. Però que passava amb els bojos a l'Edat Medieval? Eren individus embruixats? Posseïts pel dimoni potser? Com se'ls tractava? Era realment boig l'individu que atacava els jueus de Manresa?

La bogeria, un capritx diví?

Des de la Antiga Grècia els "bojos" eren percebuts com uns individus que havien patit el càstig dels déus. Davant la inutilitat de la raó per explicar aquest mal, amb el pensament escolàstic medieval se'ls va estigmatitzar. Segons la medicina antiga, el cos humà estava compost per diferents temperaments que tenien la seva correspondència amb els elementals: foc, aire, terra i aigua. Així, d'acord al temperament, vindrien els nostres mals, com enviats per una divinitat capritxosa. Quan es declarava que algú "estava boig" a l'Edat Mitjana, els seus béns passaven a ser administrats per la Corona, qui es responsabilitzava de cuidar-los, sent responsable que no es deterioren ni destruïssin i que seguissin generant beneficis, a fi d'afrontar les despeses durant la malaltia, i li fossin després lliurats al malalt si millorava. No podia prendre res en el seu propi benefici. Val la pena remarcar que aquestes mesures no només eren aplicades a les classes acomodades del Antic Règim, ja que existeixen registres de l'època on es pot veure que el 60% dels bojos pertanyien del món dels artesans, agricultors i treballadors. No era un privilegi per a pocs.

La cura dels bojos en general estava a càrrec de la comunitat. Quan això no era possible, eren atesos en els hospitals i en els monestirs locals. Aquells que es pensava que estaven bojos eren examinats per una comissió integrada per "membres de la comunitat a la qual pertanyia el presumpte malalt, els que havien de ser bones persones i lleials". Aquesta comissió avaluava si el pacient s'orientava correctament, la seva memòria i seva capacitat intel·lectual. Per exemple, se li deia que nomenés els dies de la setmana, amb qui estava casat, que nomenés a les persones que coneixia. se'ls mostraven monedes i se'ls demanava que fessin càlculs elementals amb elles. s'analitzava seus vida quotidiana i els seus hàbits.

Arxiu:

  • Corona d'Aragó (ACA):C 364:190v (Any 1320/ 6/ 7)

Bibliografia: