26 de juny 2008

Carrer de Cantarell

Un carrer amb històries

Malgrat que és un carrer secundari, estret i costerut, és un carrer amb força història. El nom del carrer ve de la família Cantarell, perxers d'ofici que confeccionaven galons en el segle XIX. Van arrendar el solar i un salt d'aigua a un conjunt d'industrials que, després de diferents canvis i problemes, es va convertir en la fàbrica de filatura de Cal Serrano (1817). En aquesta fàbrica es va instal·lar la primera màquina de vapor de Manresa l'any 1856.

L'agost del 1909 es va fer l'escala per comunicar amb la plaça de l'Hospital, ja que hi havia un pendent molt pronunciat.

A la primera meitat del segle XX hi havia un prostíbul -ca la Cisca- que tenia molta fama. Al diari La Veritat nº36 trobem la nota següent: "De dotze a quarts d'una de la nit ha durat un fenomenal escandol qu'han donat un pinxo y la mestressa d'una casa de mala vida que hi ha en el cantó de'n Cantarell" (20-6-1901).

Un dels fets més importants del pistolerisme a Manresa va passar en aquest carrer. El 25 d'agost del 1922 el dirigent de la CNT Angel Pestaña va venir a Manresa per fer una conferència sobre "La Rússia soviètica" al Teatre Nou. Va arribar a l'estació del Nord en un tren procedent de Lleida acompanyat de Josep Espinalt, president del Sindicat Únic de Manresa, i Bruno Lladó. En baixar del tren, Angel Pestaña, que estava amenaçat de mort pels membres del Sindicat Lliure, i els seus companys van aconseguir esquivar la presencia a l'estació d'elements sospitosos. Tots tres, juntament amb dos sindicalistes que els esperaven, van creuar el riu pel Pont Vell, continuaren pel carrer de Sant Marc i l'actual Via de Sant Ignasi i s'enfilaren pel carrer del Cantarell direcció al Remei de Dalt, on vivia l'Espinalt. Mentre pujaven per aquest carrer els van sortir per davant quatre individus que estaven amagats a l'entrada del bordell. Un del grup va disparar contra Pestaña i no el va tocar. Quan Pestaña i els seus amics van intentar fugir va ser quan van rebre els impactes de bala. Es van disparar set càpsules de bala, tres de les qual van impactar al dirigent sindical, que va ser traslladat al hospital de Sant Andreu. Tenia una ferida lleu a l'avantbraç esquerre, vora del colze, amb orifici d'entrada i sortida, sense fractura; una ferida lleu a la cama esquerra, amb orifici d'entrada i sortida sense ruptura; i una ferida greu a l'espatlla -entre l'omòplat i la columna vertebral- que li afectava els pulmons. Es va haver de posar la policia a la porta de l'habitació perquè no anessin a rematar-lo. Pestaña va sortir recuperat de les ferides el 26 d'octubre. L'endemà de l'atemptat, Manresa va viure una jornada de vaga general en motiu de protesta.

Tota la premsa nacional va recollir en grans titulars l'atemptat. Els pistolers eren membres del Sindicat Lliure, dos de Manresa, que tenien la protecció del governador civil Martínez Anido. Aquest sindicat era una organització sindical anticenetista que utilitzava la violència per combatre la importància de la CNT dins la classe obrera catalana. Un dels pistolers, Ramon Ródenas, va ser objecte al cap de pocs dies d'un atemptat per part d'un cenetista, però va sobreviure. Els pistolers de Pestaña van ser absolts pel jutge encarregat del cas per falta de proves.

Un altre fet polític important relacionat amb aquest carrer va ser la descoberta de l'aparell de propaganda que CCOO i PSUC tenien a la casa número 11. El 1975 la Guàrdia Civil de Manresa va detenir durant el mes d'octubre 24 persones presumptament implicades en aquest afer, algunes de les quals van ser torturades per la Guàrdia Civil a la caserna de Manresa. Al final, cinc persones van ingressar a la presó mentre que que d'altres van fugir sota una ordre de crida i cerca. Va ser un dels últims espeternecs del franquisme però va deixar el comitè local del PSUC pràcticament desmantellat. Els detinguts van sortir en llibertat els dies 5 i 8 de desembre del mateix any sota una fiança de 50.000 pessetes. El dia 8 al vespre van arribar en tren a Manresa, on els esperaven unes cinc-centes persones, concentrades al pont de la Reforma, ja que l'andana de l'estació només hi deixaren ser els familiars.

Fins fa poc temps, al nº6 del carrer de Cantarell hi havia el Centre Islàmic Cultural. Aquesta mesquita es va obrir el 1990, quan la immigració àrab va començar a ser important a la ciutat, i va tancar per desnonament el novembre del 2007.

L'edifici on es troba el bar "Bodega Andaluza" es va construir poc després de la Guerra Civil, i fa cantonada amb la Via de Sant Ignasi.

Extracte del historiador manresà Francesc Comas Closas


Mostra un mapa més gran
Carrer Cantarell vist des de la Via Sant Ignasi

3 comentaris:

L'espia ha dit...

És molt especial el carrer Cantarell. Un carrer d'aquells durs de la Manresa de pujades i baixades. Les escales de pedra gastades, les parets velles, els darreres de les cases, l'església de Sant Andreu al capdamunt del carrer. Té uns bons punts de vista malgrat que estigui com està.

Àlex

Anònim ha dit...

Un carrer que s'esta morint... amb tanta història!

Joanet del cabàs ha dit...

I sembla mentida que segueixin tantes males situacions que es carreguin la història d'aquests llocs. I més si hi havia sindicals del PSUC i CCOO.