02 de maig 2008

El pistolerisme manresà

L'atemptat contra Àngel Pestaña


Fotografia: Ángel Pestaña al llit de l'Hospital de Sant Andreu, acompanyat de la seva companya Maria i la seva filla Azucena (agost de 1922)

El 25 d'agost de 1922 el militant anarcosindicalista de la Confederació Nacional del Treball (CNT) Ángel Pestaña cau greument ferit en un atemptat de pistolers del Sindicat Lliure. A instàncies de la Federació Local de Sindicats de Manresa Pestaña s'havia desplaçat a la ciutat per fer una conferència al Teatre Nou sobre el tema de la Unió Soviètica i el problema social. Sobre les 7 de la tarda, després de sortir amb uns companys de la fonda on s'hostatjava en direcció cap el teatre i creuar el torrent de Sant Ignasi, a prop del carrer de Cantarell, lloc poc freqüentat, un grup de tres pistolers disparen a boca de canó sis trets sobre Pestaña fugint immediatament. Els qui acompanyaven Pestaña van sortir sans i estalvis i fugiren. La primera persona que va sortir en auxili del sindicalista va ser una noia que treballava en un prostíbul proper, a la que ajudaren uns soldats del batalló de Reus; entre tots van portar ràpidament Pestaña a l'hospital de Manresa. Pestaña va rebre quatre trets: al cap, a la gola, al pit i al braç; i el pronòstic va ser gravíssim.

Fotografia: Carrer Cantarell on fou disparat Pestaña

L'operació, però, va anar bé i va restar fora de perill, almenys clínicament parlant, ja que els assassins van restar a la ciutat amb la intenció de rematar-lo. Els metges van demanar protecció a les autoritats davant l'actitud dels pistolers, que assetjaven l'hospital decidits a acabar amb la vida de Pestaña, i va ser enviada la Guàrdia Civil. Tots els periòdics van donar la notícia i va sorgir una àmplia resposta solidària en contra de l'atemptat (partits polítics, ateneus, sindicats, intel·lectuals...) i dels mètodes repressius emprats pels generals Martínez Anido i Arlegui, responsables dels pistolers del Sindicat Lliure. Els terroristes van ser perfectament identificats, pertanyien a la banda d'Honorio Ingles i els seus homes eren Isidre Viñals -que va ser qui va disparar-, Joan Pladevila (Joan de la Manta) i Vilajoana (el Trompi); i van ser detinguts, però alliberats tot d'una i mai no van ser processats. Ángel Pestaña es va restablir feliçment de les seves ferides.


L'atemptat contra Pestaña va conduir a la destitució del general Arlegui i del governador civil de Barcelona, Martínez Anido, i va posar fi a la sinistra "llei de fugides", consistent en l'assassinat legal de sindicalistes.

Fotografies:

Ateneu llibertari Estel Negre

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

3 comentaris:

rosalia ha dit...

M’ha impressionat la “llei de fugides”, desconeixia la seva existència, com es pot fer una llei tant bèstia? En el teu escrit queda reflexat la importància i, la conseqüència, de la denúncia social així com, de les seves diferents entitats. Molt interessant!

Jordi Bonvehí Castañé. ha dit...

Llei de fugues la pràctica consistent en simular la fugida d'un detingut i abatre'l a trets amb aquesta excusa que intentava escapar-se.

Va ser ideada el 1920 pel governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido a principi dels anys 20. Va ser molt usada a l'Estat Espanyol, especialment entre 1920 i 1923, per a reprimir el moviment obrer i sobretot anarquista. El seu punt àlgid va ser en 1921.

Es considera que Gregori Daura Ràdua, militant de la CNT, mort el 5 de desembre de 1920, va ser la primera víctima de la llei de fugues.

Miguel Primo de Rivera, en una carta de 1920 a Eduardo Dato (assassinat poc després per membres del grup "Los Solidarios"), aleshores president del govern espanyol, li deia:

«Comprenc que l'instint de defensa busqui mitjans extralegals... Una redada, un trasllat, un intent de fuga i uns trets començaran a resoldre el problema.»

(cit. wikipedia "llei de fugues")

Venceslau ha dit...

Ei! hole, gràcies per les lloànces.
Tu també tens un bon bloc, aveure si entre tots i totes podem dotar de qualiat el moviment.

Endavant amb la feina i el Front Cultura Popular.

Ens llegim