En aquest bloc s'ha repassat l'empremta que van deixar els jueus a la ciutat de Manresa, però un dels casos que sovint s'ha omès més en la història són les feines que realitzaven fora de les més conegudes i probablement més odiades, la usura, ergo, el préstec de diners. Al call de Manresa els jueus estaven segurs, durant els segles XIII i XIV, vivien dintre el seu barri, no se'ls podia atacar ni insultar, ja que fer-ho, era insultar directament al rei, ja que els jueus eren "el cofre i tresor" del rei, patrimoni de la corona.
El terme a quo de la presència de jueus dintre el call, es remunta al 1294, i el terme ad quem, és el de 1392, cent anys d'hebreus manresans ben documentats gràcies als Llibres dels Jueus, libri iudeorum de la ciutat. Aquests llibres van servir de font primordial als historiadors Albert Benet, Joaquim Sarret i Arbós i José Maria Mas y Casas per realitzar les seves publicacions sobre la comunitat hebraica manresana del segle XIV.
La majoria dels jueus manresans provenien d'altres ciutats de la Corona d'Aragó (Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca del Penedès, Camprodon, Besalú o Montpeller), atretes per l'esplendor i el ritme frenètic de la Manresa del segle d'or. El segle XIV va ser per a Manresa un veritable “segle d’or”, marcat per un període d’esplendor en els àmbits demogràfic, econòmic i urbanístic. Després d’uns dos segles de pau, de viure allunyada de la frontera andalusina i de no patir ràtzies com la d’Almansor del 999, Manresa havia iniciat un fort creixement afavorit per la seva situació al centre de Catalunya, i pas obligat entre la muntanya i la costa.
Durant la seva arribada a casa nostra a finals del segle XIII Manresa estava en plena ebullició: construcció de la Seu, del Pont Nou, ampliació de les muralles... Ràpidament els jueus van ubicar-se al costat de l'actual ajuntament de Manresa i van constituir el seu call, amb la seva sinagoga i l'escola (domo uocata schola ebrayca), i fins i tot un cementiri, fora de les muralles. L'aljama de Manresa és de sobres coneguts per la seva activitat creditícia (tot i l'enemistat dels cristians, el rei tolerava aquesta situació perquè era la primera font d'ingressos de la corona) i la pràctica de la medicina moderna, amb els metges Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamó-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.
Tot i que el 1392 es perd el rastre dels jueus manresans, un any després de l'assalt de 1391, s'han conservat documents que prevalen la tesi que l'aljama de Manresa es va diluir per la conversió dels seus habitants i per l'emigració. La data de 1392 es força relativa perquè en un document de l'historiador Joaquim Sarret i Arbós en el seu treball Jueus a Manresa (1917) aporta un document datat el 3 de març de 1395, i que és probablement l'única mostra a Manresa del que al principat de Catalunya era una ocupació freqüent dels jueus, fora de l'estigmatització de la usura, la relligadura de llibres, o el que ara se'n diria l'enquadernació de llibres. De fet en aquell temps era força habitual reutilitzar documents hebraics per la confecció de nous llibres, així és habitual que molts administradors de les catedrals acudissin als jueus per dur a terme aquesta tasca.
També podem mencionar un document firmat pel rei Joan I el 1391, on deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica del Principat que menys diners pagava a l'erari públic. El mateix document afirmava que els jueus de la ciutat vivien còmodament però sense moltes ornamentacions luxoses en els seus habitatges. Tot i això, si disposaven de certs elements primordials, segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús.
Bibliografia:
Durant la seva arribada a casa nostra a finals del segle XIII Manresa estava en plena ebullició: construcció de la Seu, del Pont Nou, ampliació de les muralles... Ràpidament els jueus van ubicar-se al costat de l'actual ajuntament de Manresa i van constituir el seu call, amb la seva sinagoga i l'escola (domo uocata schola ebrayca), i fins i tot un cementiri, fora de les muralles. L'aljama de Manresa és de sobres coneguts per la seva activitat creditícia (tot i l'enemistat dels cristians, el rei tolerava aquesta situació perquè era la primera font d'ingressos de la corona) i la pràctica de la medicina moderna, amb els metges Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamó-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.
Tot i que el 1392 es perd el rastre dels jueus manresans, un any després de l'assalt de 1391, s'han conservat documents que prevalen la tesi que l'aljama de Manresa es va diluir per la conversió dels seus habitants i per l'emigració. La data de 1392 es força relativa perquè en un document de l'historiador Joaquim Sarret i Arbós en el seu treball Jueus a Manresa (1917) aporta un document datat el 3 de març de 1395, i que és probablement l'única mostra a Manresa del que al principat de Catalunya era una ocupació freqüent dels jueus, fora de l'estigmatització de la usura, la relligadura de llibres, o el que ara se'n diria l'enquadernació de llibres. De fet en aquell temps era força habitual reutilitzar documents hebraics per la confecció de nous llibres, així és habitual que molts administradors de les catedrals acudissin als jueus per dur a terme aquesta tasca."El document que avala Sarret i Arbós ens diu que els jueus de Manresa van enquadernar (relligar) un llibre de vital importància per la ciutat, el llibre pels administradors de l'obra de la Seu"El document que avala Sarret i Arbós ens diu que els jueus de Manresa van enquadernar (relligar) un llibre de vital importància per la ciutat, el llibre pels administradors de l'obra de la Seu, perquè llur construcció havia patit deficiències al pressupost i s'havia aturat per manca de diners. En el llibre en qüestió es van utilitzar 72 fulls (tres mans) amb un cost de 4 sous i 6 diners, el pergamí per les cobertes 9 diners, i juntament amb el cuir i el correig el fil per relligar, la tasca pujà a 7 sous i 5 diners. D'altra banda el cirurgià jueu Astruc Jucef el 20 d'abril de 1391 efectua un inventari dels béns relictes, en el qual hi havia tres llibres escrits en hebreu, que atès que el notari o escrivà desconeixia l'idioma no els pot fer constatar en cap registre, excepte l'únic que porta per títol Magdassia.
També podem mencionar un document firmat pel rei Joan I el 1391, on deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica del Principat que menys diners pagava a l'erari públic. El mateix document afirmava que els jueus de la ciutat vivien còmodament però sense moltes ornamentacions luxoses en els seus habitatges. Tot i això, si disposaven de certs elements primordials, segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús.
Bibliografia:
- Benet i Clarà, Albert (1983). L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30
- Pons i Agulló, Josep (1987). Els jueus i el Call de Manresa. Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345
- Sarret i Arbós, Joaquim (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa
- Torras i Cortina, Miquel (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autònoma de Barcelona. Departament de Ciències de l'Antiguitat i de l'edat mitjana