21 de març 2014

Que vénen els almoràvits!

La devastació dels temples

L'any 1114 els almoràvits provinents de la ciutat de Saragossa envaïren Manresa i destruïren els seus temples, tal i com havia fet el cabdill Almansor l'any 999. Als afores de Manresa el santuari de la Mare de Déu de la Salut de Viladordis fou novament atacat i pràcticament destrossat, tan sols hi restaren les pedres més grans. L'antiga basílica de la Seu fou saquejada i parcialment destrossada pels hàbils genets dels almoràvits. Més tard durant la reconstrucció de la nova Seu, tan sols se'n va salvar el mur del costat nord i una portalada. Antigament aquesta portalada era coneguda com el portal de l’Abadia, però avui en dia rep el nom del portal dels Claustres. Una dècada més tard, encara es tindria constància dels almoràvits quan a l'any 1125, ataquen el monestir de Sant Benet de Bages i destrueixen bona part del conjunt, en una nova ràtzia sobre els comtats catalans.

La incursió almoràvit a la Península Ibèrica va provocar que molts jueus hispànics que vivien sota la tutela musulmana, on se'ls respectava les seves creences, fugissin cap el nord atemorits pel seu fervor religiós. Les possibles dates per la vinguda de jueus a Manresa, ja que ni en el segle X, ni el segle XI, ni el XII els trobem documentats, podrien ser, en primer lloc en el moment en què els almoràvits fan la seva aparició a al-Andalús el 1086, i arriben a les fronteres catalanes cap a l'any 1098. Aquests musulmans almoràvits feien ostentació d'un fanatisme religiós que no admetia la tolerància que els musulmans de l'al-Andalus tenien amb els mossàrabs (cristians que vivien sota el domini musulmà) i els jueus, fet que pogué produir l'emigració de comunitats jueves cap a Catalunya a establir-se en ciutats que començaven a expansionar-se econòmicament. Però abans de continuar, qui eren els almoràvits que feien tanta por?

Els almoràvits foren un poble de nòmades berbers del Sàhara, que van actuar com a tropes de xoc (mercenaris) dels diferents regnes de taifes musulmans que s'havien establert al sud de la Península Ibèrica entre els segles X i XI, després de la caiguda del gran califat de Còrdova, i que veien impotents com els exèrcits cristians els anaven prenen posicions. El regnat dels almoràvits es caracteritzà per la seva intransigència religiosa, principalment amb els mossàrabs, molts dels quals foren deportats al Magrib, i d’altres, arran de l’expedició a Granada (1125) d’Alfons I d’Aragó, anaren amb ell per repoblar terres acabades de conquerir pels aragonesos.

L'antic comtat de Manresa dominava un territori molt extens que arribava, de Manresa, fins a prop de Lleida, vigilat per les altes torres anomenades “manresanes”, però no va comptar amb cap estructuració política diferenciada i sempre va aparèixer com a domini del comtat d’Osona. Per assegurar el control dels territoris que s’anaven conquerint als musulmans, calia repoblar-los. En el procés de repoblació del territori i d’avançada de la frontera de la marca del comtat de Manresa-Osona, es va originar un nou sistema de poblament resultant de les estratègies de repoblament aplicades: les concessions i franqueses.

Bibliografia:

- Bramon, Dolors (2013). "Moros, jueus i cristians en terra catalana. Memòria del nostre passat", Lleida: Pagès editor

- Ginesta, Salvador (1987). "La Comarca del Bages". L'Abadia de Montserrat

- Opuscle, Castells de frontera: una ruta de gran potencialitat turística (Generalitat de Catalunya)

- Revista Amics de l'Art Romànic de Sabadell: "La Col·legiata de Santa Maria de la Seu", núm. 127, Abril 2013