02 de gener 2014

L'expedició manresana de 1848: crònica d'una derrota

Absolutistes i liberals a la comarca del Bages

El 16 de novembre de 1848 un miler soldats de la caserna de Manresa van sortir d'Artés en direcció a la població veïna d'Avinyó. El brigadier Joaquín Manzano havia tingut notícies que algunes partides carlines, a les ordes de Ramon Cabrera i Rafael Tristany, es movien per la comarca del Bages. De bon matí, l’exèrcit isabelí, aquarterat a Manresa i sabedor que al poble d'Avinyó s’hi estan concentrant un munt de tropes carlines, començarà els preparatius per venir-les a expulsar. Hores després, allò que inicialment pretenia ser una operació de càstig més o menys rutinària, es va convertir en un autèntic desastre de magnitud considerable. El que havia de ser un simple exercici de tir de les tropes liberals (coneguts com isabelins) esdevindria una derrota sense precedents. Coneixedora del terreny i ben informada per una potent xarxa d'espies i confidents, la guerrilla carlina concentrà reforços i parà una emboscada a les tropes liberals.

Uns set-cents homes van caure presoners, entre ells el mateix Manzano. Un munt d'armes i munició anaren a parar a mans dels rebels absolutistes. L’enfrontament va ser molt desigual, els carlins amb un nombre superior d’efectius i ben disposats sobre el terreny van sorprendre als isabelins amb una emboscada. El resultat fou la derrota de la columna isabelina, amb la detenció del propi Manzano i entre 250 i 700 soldats. La notícia corregué com la pólvora, mai millor dit: no només en parlà el Diario de Barcelona (un dels diaris més antics d'Europa), sinó també des de la capital britànica, el diari Times.

El desastre d'Avinyó provocà un escàndol a Madrid i precipità la caiguda del capità general de Catalunya. Els carlins celebraren la victòria. Rafael Tristany fou nomenat Comte d'Avinyó. Aleshores comptava 34 anys i tenia encara per davant una llarga carrera militar que el convertiria en mariscal i general, fins a esdevenir una figura llegendària de diverses guerres. Per sempre més faria servir el títol de comte d'Avinyó, en record d'aquella efemèride de la Segona Guerra Carlina, coneguda també com a Guerra dels Matiners. Ramon Cabrera abans de derrotar els liberals a Avinyó, havia entrat a Mura, un poble als peus de la Serralada de l'Obac, el 20 de juny de 1848, des d’on dirigí una proclama a tot Catalunya. Aquests van ser els motius de que, al llarg del segle XIX, molts hisendats de masos de la zona del sud-est de la comarca del Bages deixessin les seves masies a mans de masovers i ells amb la família es traslladessin a ciutats més segures.

Un any abans, el 1847, els absolutistes havien estat durament castigats, el mariscal de camp Benet Tristany havia estat afusellat a Solsona pel exèrcit liberal i el brigadier carlí Bartomeu Porredon havia estat assassinat a cops de baioneta a Clariana de Cardener (Solsonès) per tropes liberals com a diversió per la soldadesca. A Manresa, la ciutat es preparava per una atac carlí i les autoritats militars van acordar la fortificació del Pont Vell per reprimir un possible atac sobre la ciutat. Els fets ocorreguts a la comarca del Solsonès havien posat la por el cos, les muralles de Manresa estaven en un estat ruïnós i presentaven moltes deficiències. El 22 de novembre de 1847 es podia llegir el següent al periòdic El Español:

"Des de la llegada á esta ciudad [Manresa] del Excmo. señor capitan general, vienen todos los dias columna de nuestro ejército con objeto, segun parece, de recibir órdenes para el próximo plan de campaña que tiene dispuesto S.E.  Entre tanto se van fortificando los puentes de estos alrededores com el de Cabrianas, Navarcles y Vilomara, habiendo llegado tambien á esta la batería que estaba en Cardona."

La Segona Guerra Carlina o la Guerra dels Matiners: asfixia econòmica

La segona guerra Carlina, dita també la guerra dels Matiners, s’inicià pel setembre de 1846 i durà fins al maig de 1849. Més que no pas una guerra estrictament carlina, fou una revolta catalana contra la dictadura dels moderats i contra un seguit de mesures que pertorbaven la vida del país, en la qual participaven a més dels carlins (anomenats en aquesta època montemolinistes), progressistes i republicans. Una de les conseqüències més importants d’aquesta segona guerra fou la crisi econòmica de 1846-1848, que deixà sense feina molts treballadors i abocà a la misèria moltes famílies. A la crisi industrial i de subsistència, s’hi afegia la monetària. L’alça de preus i la paralització de l’activitat industrial provocaren una recessió en la circulació de monedes, cosa que va fer que bancs i caixes no disposessin de líquid efectiu, tot perjudicant les transaccions comercials i els crèdits industrials, la qual cosa accentuà encara més la crisi general.

Bibliografia consultada:

- OLLÉ ROMEU, Josep M. (2007). Matiners. Barcelona: Editorial PPU, S.A.

- PLANES, Ramon. (1989). L'ocupació de Solsona pels carlins l'any 1837 segons la Relació de Jaume Riu i Ribera, Revista Dovella núm. 32, pp. 13/21

- BERDÚN COLOM. Montserrat. (2012). Els encunys falsos de 6 quartos d'Isabel II del Museu d'Història de Barcelona. I Jornades d’estudi: La falsificació de moneda a la Catalunya del segle XIX.

- Bloc Navarcles: notícies aparegudes en diaris i revistes antigues: "La Fortificació del Pont Vell"

- Pàgina web Matiners.cat