23 de setembre 2013

El bandoler Capablanca

El camí ral de Coll de Daví 

Un dels camins més antics, encisadors i llegendaris del Bages és sense cap mena de dubte l'anomenat camí ral de Coll de Daví que comunicava Manresa amb Barcelona tot travessant el Llobregat pel Pont de Vilomara i enfilant-se per les carenes de la serra de l'Obac. Fins l’arribada del ferrocarril a Manresa, l'any 1859, fou la via més ràpida de comunicació entre Barcelona i la ciutat. Per aquesta ruta s’hi transportava, la llana des del port de Barcelona fins a les indústries tèxtils de la ciutat i la comarca del Bages; de la mateixa forma però a l'inrevés, el vi i l'aiguardent que produïen els ceps bagencs que es dirigien per aquest camí al port barceloní. Per fer el trajecte entre Barcelona i Manresa calien unes tretze hores per terme mig. En un trajecte tan llarg i freqüentat, era necessària la presència de diversos hostals per descansar o passar-hi la nit. No és gens estrany que la via estigui farcida de successos on es barregen història i llegenda; l'escenari adient perquè bandolers hi fessin de les seves com Pere Perdiguer, o en Joan Muntada; àlies "lo minyó de Sant Llorenç Savall", que formà part de la quadrilla del mític Perot Rocaguinarda. Però el bandoler més popular, enigmàtic i llegendari que actuà per aquestes terres fou l'anomenat Capablanca.

Sembla que aquest personatge, abans de dedicar-se a fer de saltejador de camins, fou un pagès que es llogava temporalment, com a mosso de bastaix, a les masies de les afores de Manresa. En una de les seves estades a la ciutat fou assaltat, robat i maltractat, la qual cosa el féu sentir profundament desenganyat de la societat i decidí viure'n completament al marge, com a bandoler.

Sobre l'origen del sobrenom Capablanca hi ha dues versions. Una explica que era degut al fet que duia sempre una capa de color blanc, que havia guanyat en una partida de cartes. L'altre conta que el bandoler -que era perseguit implacablement per un capità de miquelets- va retallar un tros de la capa blanca que duia el capità, mentre aquest, distret, contemplava una obra de teatre, i que després li envià a casa seva com a mostra de desafiament. Es féu ràpidament famosa la manera com Capablanca realitzava els seus assalts, especialment en el camí ral de Coll de Davi: quan veia a venir la víctima, estenia al terra la seva capa i, enfilat dalt d'un arbre amb el pedrenyal a la mà, esperava l'arribada de l'infeliç viatger, el qual havia de dipositar tot el que duia de valor damunt la capa si no volia deixar la pell.

La singularitat del Capablanca envers d’altres bandolers de l’època era la seva actuació solitària i la gran capacitat per moure’s pels amagatalls de la muntanya de Sant Llorenç, de la que coneixia tots els racons, forats i amagatalls. No se sap, ni se sabrà mai, quin fou el destí final del bandoler Capablanca. Alguns afirmen que va ser finalment agafat i pres pel sometent. D'altres pel contrari, diuen que va ser trobat mort sota d'una aixeta d’una bóta de vi del mas de la Teuleria. L'únic cert és que la seva memòria ha anat passant de boca en boca de pares a fills generació rere generació.

Els bandolers, herois o lladres?

El bandolerisme, amb una base popular i aristocràtica, té els seus orígens en la crisi de la baixa Edat Mitjana, tot i que el període de la seva màxima intensitat el trobem entre 1540 i 1640 per iniciar la seva declinació en la segona meitat del segle XVII.

La violència era una pràctica freqüent a la Catalunya de l'Edat Moderna. Els bandolers no eren cap mena de Robin Hood a la catalana, no donaven el botí als pobres, com a molt donaven una part com a agraïment als seus còmplices, els valedors o fautors. La literatura renaixentista del segle XIX els va transformar en elements heroics i fins i tot patriòtics. Per això molts d'aquests bandolers, lladres i assaltadors de camí ral, han passat a la mitologia popular catalana, no com a simples lladregots, més o menys polititzats, sinó en autèntics herois del poble que lluitaven contra la tirania i la injustícia moral dels senyors i dels reis.

Bibliografia:

- Antoni Ferrando i Roig: "Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac (història i àrquelogia vista per un excursionista)". El Pot, Sabadell, 1983.

- Antoni Ferrando i Roig: "Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt, El camí ral de Barcelona a Manresa". Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1988

- Bloc BTT La Pera: "El Bandoler Capablanca"

- Bloc Ciències Socials en Xarxa: "El bandolerisme a la Catalunya moderna", aquí

Més informació:

La cova d'en Capablanca, entre la llegenda del bandoler i el misteri de les estaques: aquí

- Fets més significatius del bandolerisme català als segles XVI i XVII: aquí