24 de gener 2013

La creu de la Culla

El camí ral de Barcelona

A l'edat mitjana, les creus de pedra que trobem entorn de la ciutat, al costat de les principals vies d'accés a la mateixa, tenien la funció d'indicar on arribava el terme o jurisdicció del batlle de Manresa, delegat judicial del rei a la ciutat, i on començava la jurisdicció del veguer, representant del rei en un territori més ampli anomenat vegueria.

Així, tenim noticies que l'any 1358 el monarca Pere III ja va manar que es separés amb fites els termes d'ambdues jurisdiccions. Sens dubte, la creu de la Culla, que en els documents antics també surt esmentada com a creu de Santa Clara, i que es trobava al costat del camí ral de Manresa a Barcelona, és una d'aquestes creus de terme que separaven les jurisdiccions dels veguer i del batlle.

Possiblement, la primera creu de la Culla va ser construïda l'any 1413.

Aquesta creu, d'estil gòtic, es va desmuntar el 3 de maig de 1906, quan ja estava molt malmesa degut a les condicions climatològiques. Avui en dia la creu original es pot visitar al Museu Comarcal de Manresa. En substitució d'aquesta creu i en el mateix indret que ocupava, l'any 1925 se n'aixecà una de nova. Pocs anys després, però, aquesta fou enderrocada per uns desconeguts la nit del 9 de maig de 1930 i restaurada novament a finals d'any, el 14 de desembre.

La imatge que presenta l'actual creu de la Culla és fruit d'una darrera restauració de l'any 1987.

La Creu de la Culla per Mossèn Jacint Verdaguer

El poeta Jacint Verdaguer va visitar Manresa en diverses ocasions, i atesa la predilecció que sentia pels sants d'Assís, Francesc i Clara, no és estrany que s'interessés pel convent i, també, per la creu i la llegenda que hi està lligada.

Fill ets, pare seràs:
tal faràs, tal trobaràs.

Un manresà del Castell, 
que en passava gran penúria, 
tenia el pare malalt 
 i a l'hospital se l'enduia. 
Duent-se'l a collibè, 
a reposar-ne s'atura 
en un dels tres escalons 
que hi ha a la Creu de la Culla.
- Pare meu, què us dóna angúnia? 
- Me dóna angúnia el pensar que, 
quan jo a mon pare duia 
a l'Hospital del Remei, 
fa a prop de mitja centúria, 
aquí també reposí 
sota la Creu de la Culla. 
- Doncs, tornem's-en, pare meu: 
si vostra neulia dura, 
jo captaré pel veïnat i 
serà lo que Déu vulla. 
Lo vellet fa un gran sospir.

("Los pobres" p.894, extracte de endrets.cat)