24 de maig 2012

El Casino dels Senyors

 Joaquim Amat-Piniella va publicar la novel·la "El casino dels senyors" el 1956, per a la redacció de la qual s'inspirà en l'edifici modernista i el grup social que el freqüentava. (Wikipedia.org)

"(…) el que sí puc assegurar és que el fer sedentari arrelà molt fort en mi, durant els anys que vaig ésser l’Administrador (nom oficial i una mica sumptuari del meu càrrec de Conserge) del Casino de la ciutat. No té res de particular, doncs, que a desgrat del llençol amb què ara em tapo i de la immaterialitat de la meva naturalesa, hagi conservat l’habitud de seure moltes hores al dia i de no bellugar-me més de l’indispensable (…)"
Joaquim Amat-Piniella, El Casino dels Senyors (1956)

La biblioteca del Casino, inaugurada l'any 1999, després d'una batalla legal entre els propietaris i l'Ajuntament de Manresa, es va construir el 1909 com una obra de transició cap al modernisme sota l'atenta mirada de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. Aviat va adquirir un alt contingut social, quan els manresans i manresanes van popularitzar el seu nou amb el de "El casino dels senyors" perquè funcionava com a club social i local de joc de les classes benestants de l'època. Els anys 60 amb l'aparició de les grans sales de festes i discoteques, i la progressiva democratització d'aquests espais juntament amb el poder adquisitiu cada cop més alt de les classes populars, els dirigents del Casino de Manresa van decidir obrir portes al public en general per tal de seguir mantenint l'hegemonia.

El Casino és l'edifici modernista més representatiu de la ciutat de Manresa; construït el 1909, obra de l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. (Ajuntament de Manresa)

Finalment el Casino de Manresa va tancar portes a finals dels 70, els manresans ja no anaven al Casino, l'oferta d'oci a la ciutat es va multiplicar i l'edifici va caure ràpidament en desús. L'emblemàtic "Casino dels Senyors" va deixar de ser rentable econòmicament. Els dirigents i llurs propietaris, davant aquest panorama tan desolador, van decidir tancar portes definitivament.

Veure més informació:

- El Casino, un final inesperat (al bloc Històries Manresanes): aquí
- "El Casino dels Senyors" (J. Amat-Piniella), aquí
- Lletra de batalla: "Amat-Piniella torna al Casino" (Diari Regió7, 28/04/12), aquí
- Indrets: "En obrir una de les finestres de la saleta...", aquí

Joaquim Amat-Piniella:

- Joaquim Amat i Piniella, el relat de K.L.Reich (al bloc Històries Manresanes): aquí
- Web del portal memoria.cat dedicat al escriptor: www.memoria.cat/amat 

Les escales del Casino:

- Manresa Calidoscopi: L'escalinata del Casino, aquí

21 de maig 2012

Que vénen els americans!


Visita de la banda musical de la VI Flota Americana, ubicada al Mar Mediterrani, al centre de Sant Joan de Déu de la ciutat de Manresa, 6 de febrer de 1961.

Fotografia: Rotlland, Armand: "La Sanitat a Manresa. Recull gràfic de 1876-1976"

19 de maig 2012

Feu callar aquest periodista!

Josep Maria Planes i Martí (1907-1936)
La mort de Josep Maria Planes 

Set trets de pistola al parietal esquerre van acabar amb la seva vida la matinada del 25 d'agost de 1936. Josep Maria Planes, de 29 anys, havia destacat pel seu periodisme modern i de recerca als diaris la "La Publicitat" i "Mirador" i era el director del setmanari satíric "El Be Negre".

Les informacions de Josep Maria Planes sobre les activitats dels gàngsters de Barcelona, ​​els anarquistes de la FAI, els falangistes i els "sicaris" d'Estat Català li havien fet guanyar no pocs enemics i problemes. Però seria una patrulla de "incontrolats", de marrecs faieros (segons el seu amic Tísner, pseudònim d'Avel·lí Artís-Gener), els que li propinarien "el paseíllo" aquella tràgica matinada d'agost a la carretera de l'Arrabassada i li dispararien set trets al cap. Es complia així l'amenaça que des de les pàgines de Solidaridad Obrera, el diari de la CNT i la FAI, se li havia fet: "Feu-lo callar!" per les seves denúncies de la violència anarquista, especialment a causa de l'assassinat dels germans Badia, el 28 d'abril de 1936, per pistolers de la FAI.

Carretera de l'Arrabassada
El mes d'agost de 1936 va ser extremadament calorós a la ciutat de Barcelona, Planes va cometre la ingenuïtat de sortir a fumar una cigarret al balcó d'un pis del carrer Muntaner on estava amagat, la tarda del 24 d'agost de 1936. Estant aquí, va ser vist per algú que, en veure la seva pell blanquinosa, el va confondre amb un capellà i va donar l'avís. Quan es va presentar una patrulla de la FAI, van trobar el seu passaport a la taula del menjador, un error garrafal que el portaria a la mort. Fou arrestat, i quan arribà la nit, fou abatut a trets a la carretera de l'Arrabassada.

L'endemà van trobar el seu cadàver, les seves restes foren traslladades a l'hospital Clínic.

"Sóc un periodista que comet la imprudència de dir en veu alta el que el 90% diu en secret. Nombrosos amics em diuen que aquesta franquesa em pot costar cara. Potser els que es donen per al·ludits en els meus articles sàpiguen si aquest advertiment és fonamental."
Josep M. Planes. La Publicitat, 1 de maig de 1936

"(Planes, de "La Humanitat", ha de rectificar sota pena) d'obligar-lo a emmudir si no adopta una postura d'imparcialitat i noblesa en tot el que es refereix a la CNT i l'anarquisme."
Solidaritat Obrera, 7 de juliol de 1936

"Si no ho entenc malament, això és una amenaça de mort. No conec altre sistema de obligar-me a emmudir (...). Jo signo els meus articles. Tinc, per tant, un cert dret a saber qui es fa responsable de l'amenaça que sóc objecte."
Josep M. Planes. La Publicitat, 9 de juliol de 1936

Bibliografia i recerca:

- "El asesinato de un periodista" (Fragments de Josep Maria Sòria, La Vanguardia 05/03/01) 
- "La penúltima crònica de Josep Maria Planes" (Diari Regió7 10/05/12)
- "Una camelia para Josep Maria Planes" (Marcos Ordóñez, El País - Cultura 21/03/12)
- Memoria.cat/planes
- "Josep Maria Planes, 7 trets a un periodista", aquí

Més informació sobre Josep Maria Planes al portal memoria.cat:

- Josep Maria Planes i Martí, una personalitat excepcional: memoria.cat/planes

16 de maig 2012

La Festa del Foc

La fotografia del Correfoc de l'any 1982, correspon a la segona edició d'aquesta festa del foc, on el temor a socarrimar-se i a la pólvora feia que la majoria d'assistents a la festivitat tinguessin por a participar-hi. Una por que amb els anys es va anar perdent, fins a esdevenir un dels pilars de l'agenda de la Festa Major de la nostra ciutat.

Fotografia: Jordi Pasqual - Hemeroteca diari Regió7

10 de maig 2012

La Nova Cançó al Kursaal

Un món per canviar 

L'any 1959 i amb la ferma idea d'arribar a un públic més jove a través d'un nova cultura de masses que és la música, es publicà un manifest de Lluís Serrahima titulat "Ens calen cançons d'ara", en què es deia "hem de cantar cançons nostres, fetes ara i que tinguin actualitat". Nova Cançó és el nom amb el qual es coneix aquest moviment que en ple franquisme impulsà una cançó catalana que reivindicava l'ús normal de la llengua alhora que denunciava les injustícies del règim. Malgrat les prohibicions, les multes i les censures, el moviment de la Nova Cançó fou una eina cultural i nacional que mostrava la realitat social del moment.

Fotografia: Concert de Raimon el març de 1977, amb un Teatre Kursaal ple de gom a gom. 
(Jordi Pascual a Kursaal, El Llibre 1927-2007)

El teatre Kursaal de Manresa no va quedar al marge d'aquest moviment i fou escenari de diferents concerts de la Nova Cançó. Un dels primers concerts va ser el del 30 de maig de 1967, amb la participació de Raimon, Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet i Guillermina Mota, entre d'altres. El 1970, concretament el 24 de febrer, i organitzat pels alumnes de sisè del Institut Lluís de Peguera, Lluís Llach va fer un recital al Kursaal amb un èxit d'assistents enorme.

Peró si hi ha un recital que va ser multitudinari, aquest fou el de Raimon el març de 1977 (en plena transició). El teatre Kursaal estava ple com un ou, segons la premsa del moment l'assistència es va comptabilitzar amb 2.000 persones. Tres anys més tard, l'11 de desembre de 1980, va actuar Joan Manuel Serrat, on va presentar el seu disc, Tal com raja.

El darrer recital que es va efectuar al Kursaal, fou a càrrec de Lluís Llach el 18 de març de 1988, al cicle Musibloc, que organitzava l'entitat Bloc. Segons el diari Regió7, després de cada interpretació del cantant de Verges els espectadors picaven tant fort de peus a terra que feien aixecar la pols del vell teatre que estava apunt de ser clausurat.

Bibliografia:

- VV.AA.: Kursaal, el llibre (1927-2007), "Nova cançó", pag.77
- "La Nova Cançó", bloc de Carles Gamez: aquí

Més informació:

- La Nova Cançó, aquí
- 50 anys de la Nova Cançó, aquí

03 de maig 2012

L'aparició de l'espiritisme

Capítol 3. "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes" 

Fotografia: Primer i únic full de l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva (Revista Dovella).

El dia 28 de juliol de 1887 es tornà a repetir el debat entre el pare Aguilera i el fuster espiritista Ribera, l'ultim "gran debat" a la Santa Cova. En aquesta ocasió en Ribera, després de l'anterior fracàs (veure capítol 2) va tornar a l'atac afirmant que la matèria era eterna i negava que Déu fos el Creador. Sostenia que no entenia com éssers sense fi poguessin tenir principi, i que la immortalitat de l'ànima era un invent del catolicisme. El pare Aguilera va reaccionar afirmant que abans de Jesucrist ja hi havia filòsofs que proclamaven la immortalitat de l'anima, i atacava amb arguments lògics l'eternitat de la matèria. El debat definitiu va acabar amb l'espiritista dient que Jesucrist no era Déu i no havia introduït el baptisme, el pare jesuïta Pere Aguilera fart d'escoltar-lo va donar el debat per acabat. Ni espiritistes, ni jesuïtes van tornar a veure's les cares a la ciutat de Manresa.

Com la immensa majoria de pamflets ideològics lligats a l'Església Catòlica, l'opuscle Los Espiritistas en la Santa Cueva es mostrava agressiu i atacà visceralment als espiritistes que van assistir als debats de la Cova. Remarcava sovint la condició de fuster del seu cap, Ignasi Ribera, i feia burla constant dels doctorats que suposadament tenia sobre la matèria espiritista. En certs moments, fins i tot es recorria al linxament, l'insult i la humiliació quan s'afirmava que Ribera era un ignorant i un mentider.

L'opuscle en qüestió deixa perles de l'estil: "Las fanfarronadas, las viles calumnias", "El honor de personas de gran mérito, pisoteado", "Esa casta de gentes a quienes el buen sentido de los pueblos obliga ordinariamente a vivir sepultados en las tinieblas de sus antros abominables", "Palurdo, ignorante", "Mísero fanfarrón", "Ignorancia supina", "Ese canalla", "Verdaderos farisesos del siglo XIX" o el títol del tercer capítol de la serie: "Unos farsantes. Unos ignorantes. Unos petulantes."

Fotografia: Detall de La casa i l’església de la Cova de Sant Ignasi i el convent dels Caputxins. Dibuix de Josep Sunyer i Josep Quer (segle XVIII) al Museu Comarcal de Manresa (MCM).

La vehemència amb que els espiritistes de casa nostra van defensar el seu cientifisme espiritual respon més a una idea que no a una reflexió. El fet de plantar-se i discutir amb tota una Companyia de Jesús ja era un èxit per la seva campanya. Era un triomf pels seguidors d'Allan Kardec a Manresa i per Ignasi Ribera i els seus. Al capdavall, la polarització de dues ideologies enfrontades no es resol mai per convicció, i si ens remuntem als nostres temps podem fer una analogia amb els resultats electorals on quasi ningú es declara perdedor després de recomptar els vots.

Veure altres capítols:

- Capítol 1. El fuster espiritista, aquí 
- Capítol 2. Els debats a la Cova, aquí

Bibliografia:

- Carreté i Parera, Ramon: "Espiritistes a la Santa Cova", Revista Dovella núm. 39, Octubre 1991