05 d’octubre 2011

La vaga de 1890

Capítol 1. Explotació i salaris baixos

Il·lustració a la "La Campana de Gràcia", en favor a les jornades laborals de vuit hores de la classe treballadora.

La segona meitat del convuls segle XIX i principis del segle XX es caracteritzen per ser un període de gran efervescència social i de lluita dels treballadors per assolir uns drets mínims i un reconeixement com a classe per part de la patronal i del estat.

Però de manera especial l'any 1890 serà un any clau pel moviment obrer internacional, ja que per primera vegada aconsegueix tenir una infraestructura organitzada que li permet tirar endavant la commemoració del primer de maig.

Les diferents organitzacions obreres existents a Catalunya no es quedaran al marge de la convocatòria i organitzaran el Primer de maig a cada ciutat, però aquesta celebració tindrà unes connotacions dramàtiques produïdes pel procés de solidaritat arran de les vagues de la ciutat de Manresa de 1890. Així doncs, durant l'any 1890 (any en que es reintrodueix el sufragi universal masculí i alhora es divideix la ciutat de Manresa en cinc districtes electorals) la capital del Bages gairebé esdevindrà l'eix de lluita obrera de Catalunya i ràpidament a altres zones, sobretot a les conques del riu Llobregat i Cardener.

Un encadenament de circumstancies portarà a la vaga general. A les fabriques tèxtils, sector hegemònic de l'industria manresana, els sous són en aquell moment irrisoris, es treballa moltes hores i la patronal gaudeix d'un control absolut, com per prendre represàlies sobre qualsevol treballador que gosi alçar la veu, al mateix temps que es nega a negociar qualsevol tipus de reforma laboral.

Moltes hores de feina i salaris irrisoris, era la tònica general dels obrers de les fàbriques tèxtils a finals de l'ultima dècada del segle XIX.

Aquesta actitud provoca un creixent malestar entre la classe treballadora. Peró aviat les coses començaran a fer un tomb, quan la federació de les Tres Classes del Vapor (TCV), convoqui un míting obrer al pati de davant de l'església del Carme, els principals oradors seran Brugueras, de les Tres Classes del Vapor; Sebastià Cots de Badalona i Antoni Sagués com a representant de la Federació Obrera de Manresa. En aquest míting es denuncia la jornada laboral, de fins a vuitanta hores setmanals i on rarament es respectava el descans dominical i els sous un 50% més baixos que a la capital (Barcelona), la qual cosa evidenciava greus problemes per a la manutenció de les famílies. En definitiva, el obrers que no estaven organitzats, es trobaven en mans de la patronal.

Durant el mes de febrer de 1890, s'inicia un proces critic que es reflecteix a través de la premsa local. Cada cop apareixen al·lusions més radicalitzades en motiu dels baixos sous i en contra l'actitud de la patronal que no admet representants obrers en diàlegs de negociació, acomiadant si fa falta a treballadors que, individualment, es queixen de la situació i practicant una campanya de desprestigi perquè no puguin trobar cap altre feina a la ciutat. Davant d'aquest desolador panorama es comença a plantejar la possibilitat d'endegar una vaga de caràcter general.

El dia 24 de març de 1890, la vaga esclatà a la fàbrica Vintró de Manresa, quan els treballadors exigeixen la demanda del compliment de la tarifa de preus defensada per les TCV. Els fabricants i la patronal responen amb un locaut, tanquen les portes de les fàbriques. El dia 27 de març, les Tres Classes del Vapor van a la vaga general a tot Catalunya en defensa dels treballadors fabrils manresans.

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Indústria i ofici: conflicte social i jerarquies obreres a la Catalunya tèxtil (1881-1923). Carles Enrech Molina. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí