17 de juliol 2009

La Setmana Tràgica a Manresa

Primera part: La crida dels reservistes

El govern d'Antoni Maura va decidir enviar un cos expedicionari a l’Àfrica de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills en la seva majoria, reclutats en bona part al Principat. L’embarcament de tropes a Barcelona va començar l’11 de juliol de 1909, la crida de reservistes per anar a lluitar al Marroc desencadenà l’esclat de la vaga general revolucionaria a Barcelona, i aldarulls diversos que desembocaren en la crema de filats de consums i de convents. Seguidament, el govern central va suspendre les garanties constitucionals i decretà l’estat de guerra en tota la província de Barcelona.

El moviment també fou secundat a Manresa, on des de feia temps es vivia aguditzada crisi social i econòmica. Els obrers, en actitud de protesta, declararen la vaga pacífica i foren paralitzats els establiments comercials. Aviat, però es desbordaren els esdeveniments, i les comunicacions foren bloquejades (telèfon, telègraf i ferrocarril), mentre es cremaven algunes casetes dels consums i els convents de les monges caputxines, de Sant Francesc i del Sagrat Cor de Jesús. L’avalot fou sufocat amb la intervenció del Sometent, qui experimentà una important baixa, la de Joaquim Cardona, alcalde de barri, qui va esdevenir el màrtir i heroi dels sectors polítics dretans de la ciutat.

La virulència dels actes vandàlics comesos pels incendiaris de la Setmana Tràgica, de juliol de 1909, van posar al descobert un evident malestar social. La institució eclesiàstica no era aliena, des del moment que reproduïa la divisió classista de la societat, i accentuava així les diferències entre rics i pobres. En la ciutat de Manresa les protestes en contra de les lleves de reservistes per anar a lluitar a l’anomenada guerra del Rif van trigar dos dies a produir-se. Fins el dimecres dia 29 de juliol la població va romandre a l’expectativa dels esdeveniments que a Barcelona i d’altres ciutats catalanes s’estaven desencadenant de forma precipitada.

L’historiador manresà Joaquim Sarret relata el començament dels fets amb la realització d’una manifestació pacífica i la declaració de l’atur generalitzat de fàbriques i tallers. A primera hora de la tarda del dia 29, segons el cronista, la manifestació que es feia al Passeig de Pere III va derivar en revolta: “Uns quants xicots ganassos de 16 á 18 anys y algunas donas bagassas desfrenades han comensat a cridar ¡Viva la República! Viva la anarquia! produintse un motí y molts de curiosos que s’adherien a la manifestació que era ab la excusa de protestar de la guerra y el envío de tropes a Melilla”.

En efecte, la vaga general va ser decretada a primera hora del matí del dia 29 de juliol. Grups d’obrers van recórrer la ciutat obligant a l’atur forçós que es va generalitzar cap a les dues de la tarda. Després, un grup nombrós format per unes 200 persones aproximadament es van adreçar a les estacions del Nord i del ferrocarril de Berga per tallar tres rails i interceptar les comunicacions telegràfiques. La ciutat quedaria incomunicada. Immediatament es formaren grups més petits que es disposaren a cremar els burots de consums repartits per la ciutat, i a saquejar la caixa d’administració de consums de Sant Domènec. Al vespre, van ser incendiats els convents de les Caputxines al carrer Talamanca, el del Sagrat Cor de Jesús situat al davant de la fàbrica Balcells, i el de les monges de l’Ensenyança al carrer de les Campanes, el qual, a més a més, va ser saquejat.

Sarret escriuria en les seves memòries que “aquellas turbas de homes xicots y dones se aumentaven y els crit també anaven sent mes forts. Proveits de materies incendiarias com anaven y armats de punyals, pistolas y revolvers, varen anar furiosos cap al convent de les Caputxinas y pegaren foc á la iglesia (...) Aquells salvatjes sen anaren al convent de les Sirventes del Sagrat Cor de la plassa de Montserrat y després á la Enseñansa de San Francisco y tot ho cremaren y robaren cometent mils sacrilegis ab els Sagraris y en les imatges que ni’ls mateixos dimonis haurian fet més”.

Més capítols:

- Segona part: La violència política, aquí
- Annex: Cronologia, aquí

Bibliografia:

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa 1875-1923". Vol. 2, pp.331-332. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003

4 comentaris:

Anònim ha dit...

que eren els consums?

Joanet del cabàs ha dit...

El text està prou bé, però m'agrada més la versió que en va fer el Dani. Té un estil més reivindicatiu i més viu sobre els fets.
Avat, en faria algun sobre Sants, vull buscar informació sobre el què va passar.

Anònim ha dit...

Quin arquitecte va reconstruir l'esglesia de Sant Francesc de Paula despres de la seva destruccio

Anònim ha dit...

Els consums no eren petites botigues sino petites oficines de recaptació de l'impost de consums. Es trobaven a les entrades de la ciutat però també dins, donat que havien de recaptar de cada familia (segons tarifes anuals i per habitant) un tant.