16 de setembre 2008

La Fàbrica Nova

Un emblema manresà

La Fàbrica Nova és un dels testimonis del què va ser la indústria tèxtil a Manresa i el Bages, una ciutat i una comarca que vivien majoritàriament de les fàbriques de teixits fins que va arribar la crisi dels anys seixanta i setanta del segle XX.

Cap a finals del segle XVIII la fabricació de teixits s’havia desenvolupat molt i donava feina a molta gent, sovint en obradors i tallers on es treballava amb telers manuals que feien una notable producció de teixits de seda, generalment mocadors i complements.

A l’entrada del segle XIX aquestes indústries continuen fins que els telers es mecanitzen i funcionen amb l’energia, primer de l’aigua i més tard de la màquina de vapor. De la seda es passa al cotó. Es fan grans edificis fabrils.

La maquinària es perfecciona i la producció augmenta. Hi ha una nombrosa classe proletària al voltant de la filatura i el teixit: els treballadors i sobretot treballadores de les fàbriques, d’entre els quals s’hi compten un bon nombre de criatures a partir de l’edat de set anys. Enfront d’aquests, una altra classe social, els amos, formen una burgesia acabalada i poderosa que domina la política i la banca.

El 1860 ja es té notícia que Manuel Bertrand i Salses té una indústria cotonera a la ciutat de Manresa. El 1892 aquest senyor, juntament amb el seu sogre Eusebi Serra i Clarós, fan anar la fàbrica de les Fontetes al torrent de Sant Ignasi.

Més endavant, el 1894, Manuel Bertrand i la seva dona, Flora Serra, fan construir una fàbrica al Remei, no gaire lluny de l’antic molí de la Pixarada i que malgrat el pas del torrent, funcionava amb una caldera de vapor.

Aquesta família d’empresaris procedia de Barcelona i el capital i l’experiència venien de la família Serra i amb anterioritat dels Clarós, casats amb Serra. El 1730 es documenta un Llorenç Clarós que ja feia articles tèxtils a Barcelona.

El màxim exponent, però, d’aquesta nissaga fou Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945), fill del matrimoni anterior, sota el mandat del qual l’empresa va viure el seu moment d’esplendor.

L’any 1926 va fer construir una nau nova que va ser inaugurada pel rei Alfons XIII i que seria dedicada a la filatura. A la nau del davant es teixia i entremig, a la quadreta, es feia l’ordit. El gènere, majoritàriament, era de cotó i més endavant amb barreja de viscosa i polièster. Els Bertrand no van residir mai a Manresa ni es van integrar en la vida social de la ciutat, sinó que sempre van formar part de la burgesia barcelonina. Al front de la Fàbrica Nova hi havia un director, durant molts anys va ser Fèlix Busquets.

A més del complex fabril de Remei en Bertrand tenia també les fàbriques del Guix, Cal Serrano, Sant Fruitós, Minorisa i la fàbrica Blanca. El 1943 adquireix la fàbrica de la Colònia Güell a més d’una altra a Ordis (Girona) i diverses plantacions de cotó a Andalusia. També tenia una granja avícola al Prat de Llobregat en una finca anomenada “La Ricarda”, l’explotació de la qual fou considerada com a modèlica.

Eusebi Bertrand i Serra va ser un dels més grans industrials del seu temps. El 1935 aquest amo és citat pel butlletí de l’associació professional cotonera anglesa com el primer industrial cotoner individual del món. Certament hi havia empreses més grans, però no d’un sol propietari com era el seu cas. L’insigne industrial va presidir la Companyia Catalana de Gas i Electricitat i va ser conseller de la Maquinista Terrestre i Marítima, del Banc d’Espanya i del Banc Hispà Americà, conseller del Foment de Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner. En l’ordre polític va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista i Diputat a Corts per Puigcerdà entre 1907 i 1923. També va presidir el Saló de l’Automòbil i fou president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu.

En el seu punt més alt i entre totes les seves fàbriques, la firma Bertrand i Serra donava feina a tres milers d’obrers. Aquests treballadors i treballadores, veritable motor de les seves indústries, són els què amb el seu treball tiraven endavant la producció, es diu que sempre molt alta, de la Fàbrica Nova.

La conflictivitat laboral, però, va fer acte de presència en diverses ocasions i es va materialitzar en situacions de vaga i enfrontament amb la patronal que es van resoldre segons la situació política de cada moment. D’entre aquestes destaca la vaga de 1946 en temps de postguerra i amb el franquisme més dur i repressor.

Les circumstàncies eren d’escassetat i misèria. Els treballadors havien de fer moltes hores extres per poder reunir un sou decent. Amb les restriccions de llum, a les hores del torn no podien treballar i en acabat aquestes hores les havien de recuperar més tard, fora de l‘horari. Per acabar-ho d’adobar aquell any se’ls va descomptar la festa del 24 de gener que celebrava l’entrada dels nacionals a la ciutat. La tarda del 25 de gener la fàbrica va quedar aturada i hi va continuar el dilluns següent, dia 28.

Aquest fet va desplaçar fins a Manresa el Governador Civil senyor Barba Hernández, qui es va fer càrrec de les negociacions amb els obrers. Els treballadors van cobrar el dia 24 de gener i se’ls va donar un sistema complementari de racionament que més tard va donar lloc a l’economat tèxtil.

En contrapartida, es van detenir algunes obreres que havien animat la vaga i antics cenetistes que estaven fitxats, foren enviats a la Model. Formalment, tot el personal va ser despatxat i tornat a readmetre per salvar el principi d’autoritat.

Les treballadores de la fàbrica disposaven també d’un servei de guarderia dels infants que encara no podien anar a l’escola i que era atès per monges josefines. Al davant de la fàbrica també s’hi van fer vivendes pels treballadors. Un primer bloc pels encarregats els anys quaranta i més tard un segon pels altres treballadors.

Als anys seixanta la indústria tèxtil catalana entra en crisi. L’autarquia que havia seguit a la guerra civil havia perllongat artificialment un sistemes de producció que no es van modernitzar. El tèxtil havia de competir amb els productes que entraven de fora i s’imposava una reconversió del sector per fer-lo viable. Moltes empreses van tancar. D’altres, van emprendre aquest procés de transformació i van tancar igualment al cap de deu o quinze anys. La Fàbrica Nova també pateix aquesta crisi. Malgrat que es renova la maquinària i es fan vàries reduccions de plantilla, a fi de salvar l’empresa, després de moltes vicissituds i negociacions, arriba el tancament el 1989.

El món del tèxtil havia canviat i les gran fàbriques s’havien convertit en vells elefants mancats de l’agilitat necessària per sobreviure en un món altament competitiu. Els grans complexos fabrils cotoners havien deixat de ser rendibles. El futur de la indústria catalana ja no era el tèxtil.

Text de Jesús Segués Llombart, "La Fàbrica Nova"


1 comentari:

De Soca Arrel ha dit...

Fantàstic!

Disfruto llegint els teus textos.

Salut!