06 de juliol 2008

Les Bases de Manresa de 1892

La construcció del catalanisme polític

El text discutit, esmenat i aprovat a l'Assamblea de Manresa de 1892, constitueix una fita rellevant en la construcció del catalanisme polític, tant pel seu contingut teòric com pel que representà de mobilització efectiva d'una força emergent que pretenia consolidar-se. Al darrere de la lletra i l'esperit de les Bases de Manresa, s'hi pot copsar la intenció dels promotors de posar-se en primera fila de la línia de sortida del catalanisme naixent que, desmarcant-se de les opcions federalistes o carlistes, els atorgués l'hegemonia en la concreció i la proclamació de la nacionalitat pròpia de Catalunya.

El contingut del document dibuixava en divuit articles un projecte de poder autonòmic regional que comprenia els aspectes següents: un govern propi i unes corts, amb potestat per establir relacions amb l'estat espanyol i concordatàries amb l'Església catòlica; el català havia de ser l'única llengua oficial i seria exigit per a exercir qualsevol càrrec públic; el territori dividiria en comarques i municipis i l'ordre públic dependria exclusivament de les autoritats catalanes. Es negava l'obligatorietat del servei militar per als catalans, en canvi d'una compensació econòmica o un grup de voluntaris per al govern central. En mans d'aquest es deixarien les relacions internacionals, en matèria política i econòmica, l'exèrcit i la instrucció militar, i les grans obres d'infraestructura.

L'anàlisi del contingut de les Bases de Manresa, tenint en compte el context social i político-econòmic de l'època, reflecteix una ideologia anacrònica, que es concreta en unes formes polítiques pròpies d'una mentalitat rural temorosa de l'impacte de la industrialització i dels nous corrents de pensament liberal que portava implícits. Globalment, va ser un projecte conservador que configurava una societat tradicionalista, pairal i catòlica, inspirat en un neoforalisme, i que deixava sense definir qüestions importants com el model de l'Estat en monarquia o república, que constituïa el poder legislatiu a base d'un sufragi masculí censatari, corporativo-gremial i familiar. I és que, certament, el món de la Catalunya agrària era l'origen dels membres que componien la magna representació de la Unió Catalanista, promotora de l'Assemblea, i dels prohoms de la Lliga, responsables de la redacció de les Bases. Tanmateix, plana sobre el text la contradicció entre la voluntat manifestada pels catalanistes de modernització de l'Estat espanyol, i el refús a incorporar-se al parlamentarisme i la democràcia, conquestes de la petita burgesia i el proletariat europeu de l'època. Aquesta contradicció nomes és explicable pel temor que la plena democratització conduís a la formació de partits polítics catalans segons el model vigent a l'Espanya de la Restauració, que no garantia una autèntica representativitat i a més una impedia qualsevol altra expressió que no fos la de l'hegemonia centralista.

A la discussió del projecte a Manresa, tot i l'ambient d'eufòria que envoltà l'Assemblea, no hi va faltar un intens debat que va posar de manifest les tendències representades en la Comissió que va redactar les Bases. D'una banda, s'hi expressà la retòrica jocfloralesca d'Àngel Guimerà, que encapçalava la plèiade de literaris i historiadors renaixentistes amb més idealisme que contingut polític. De l'altra, els partidaris d'un tebi regionalisme, representats per Joan Josep Permanyer i Ayats, que optaven per una descentralització administrativa, per una política pragmàtica i accidentalista que evites excessives tensions amb el govern estatal. I, finalment, el grup dels joves del Centre Escolar, políticament més combatius en el sentit que les Bases esdevinguessin un autèntic cos teòrico-polític que assegurés l'autonomia per a Catalunya i els instruments per a gestionar-la.

El text aprovat no presentà variacions significatives respecte al projecte, a excepció de la base segona, que va ser rebutjada i exclosa del text definitiu. L'enunciat d'aquesta base deia: "Lo poder central monàrquich podrà ser representant a Catalunya per un Príncep de la sanch; en defecte d'aquest, aixís com en cas d'establirse una altra forma de govern, representarà lo Poder central un Delegat, que haurà de ser necessàriament català". L'advocat lleidatà Frederic Renyé Viladot va mostrar-se radicalment contrari a l'existència d'un representant del poder central a Catalunya i, malgrat les explicacions de J.J. Permanyer i Pau Font de Rubinat, la base fou suprimida, de tal manera que el redactat final constà de disset articles i no dels divuit que contenia el projecte.

El diputat manresà Leonci Soler i Mach va haver d'aclarir diverses vegades que "el programa de Manresa no es separatista"; i, a més, que era "legítimo, legal y está permitida su propaganda". Però el principal rebombori es va produir, sorprenentment, quan va confessar que "Cataluña está al lado de España"; una frase que va provocar la reacció irada d'alguns diputats conservadors, que van exclamar, a capella: "¡Cataluña es España! ¿Es que Cataluña es otra nación? ¡Esto no se puede decir aquí". El debat va acabar provocant la intervenció del president de la cambra, que va renyar el diputat dient que "no está ni puede estar en el ánimo de S.S. ni de la cámara que se cite a Cataluña como país diferente de España".

L'aprovació de les Bases de Manresa va ser aclamada per la premsa addicta a la Unió Catalanista, que va reproduir els efluvis entusiàstics emanats pels assembleistes en el sentit que s'havia fer un acte històric i transcendental. Josep Pella i Forgas, Valentí Almirall i Llozer o Antoni Rovira i Virgili van criticar la timidesa, la ingenuïtat i el tradicionalisme que traspuaven les Bases. A Madrid, les reaccions dels polítics van ser fulminants: Eduardo Dato titllà el contingut de les Bases de "tan utópico como el programa socialista, tan peligroso, quizá, como el anarquista", Antonio Maura afirmà que era "un programa de disolución y de negación de la patria". La premsa madrilenya va dedicar escassos comentaris a l'esdeveniment, però aquests foren pocs fidels i plens de sarcasme i de retrets contra el que considerava un atemptat contra la unitat de la pàtria.

Històricament, les Bases de Manresa han estat interpretades com el paradigma del separatisme per part de les generacions de defensors de "la unidad de la patria"; o com un referent inexcusable per a la construcció del catalanisme polític, per als qui han anat aprofundint el camí iniciat. Tot i que no es van arribar a votar, doncs, les bases aprovades a Manresa foren rebutjades en directe i en diferit. Malgrat tot, es van mantenir, durant una pila d'anys, com un referent, fins i tot per a aquells que les van combatre. El 25 de gener del 1939, poques hores després que Manresa fos ocupada per les tropes franquistes, les publicacions del règim van tenir un recordatori especial per a l'assemblea que s'hi havia celebrat quaranta-set anys enrere: "Ha sido tomada Manresa. ¡Cuántos recuerdos trae a la memoria este nombre! Las famosas bases de Manresa no han sido ajenas al deplorable proceso político que estamos ahora liquidando a punta de bayoneta". La força, efectivament, havia aconseguit vèncer la paraula.

(Entrada actualitzada el 17/12/2014)

Bibliografia:

- COSTAFREDA, Mercè (2001): Història: política, Societat i Cultura dels Països Catalans, Volum 7. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

- BOSCH, Pere: L'ombra allargada de les Bases de Manresa. Diari el Punt [16/12/2014]