29 de febrer 2016

Els noms antics dels carrers

Breu repàs històric a la nomenclatura

A Manresa ens trobem amb noms de carrers, que ja apareixien a la documentació segle XIII, i que han perdurat fins als nostres dies. Potser els més coneguts, són el cas dels carrers SobrerrocaEscodines ("Cudines"), que defineixen clarament una característica del relleu i permeten identificar un vial que s’assenta sobre la roca d’un cingle o una cudina de pedra. Un altre cas és el dels carrers Urgell o Viladordis, que apareixen ja amb aquest nom a finals del segle XIII, per tractar-se d’uns carrers que neixen als voltants d’antics camins rals. 

També es pot parlar de carrer Sant Miquel, conegut com el carrer que va de Sant Miquel a la Plaça, o el carrer Vilanova, que des del segle XIII feia referència a un nou vial nascut fora de les muralles. Altres espais coneguts són la Plana de l'Om, en referència al petit pla existent a tocar de l’església de Sant Miquel, o el Camp d’Urgell, en referència a la zona d’horta propera al carrer Urgell, que acabaria convertint-se en un carrer de la ciutat. 

Quan el carrer era conegut amb el nom d’una persona que hi residia, hi ha dues solucions, o bé el carrer s'ha mantingut fins a l’actualitat el nom d’aquesta persona: com el cas dels carrers Talamanca, Arbonés, Galceran Andreu o Fontanet, que són sempre precedits pel pronom en, en referència a persona; o bé que el nom del carrer anés canviant al llarg del temps i les generacions, en funció dels diversos personatges que hi han viscut, fins que finalment s’acabà perdent. La documentació medieval dóna nombrosos exemples d’aquest darrer tipus. Així, a principis del XIV, apareixen carrers anomenats d’en Romeu Casanova, d’Arnau Sallent, d’en Jaume de Solà, d’en Pere Saroca, d’en Pere Ricolf, d’en Jaume Ricolf, etc. Una sèrie de noms que s'han perdut en la nomenclatura actual de Manresa.

El problema fonamental per identificar correctament aquests vials és, que al cap d’uns anys de morir aquesta persona el nom es perdia i era substituït pel d’altra persona que hi vivia. Un exemple evident d’aquests canvis de nom dels carrers la presenta el carrer de Galceran Andreu. En aquest carrer hi residia la família Andreu almenys des de començaments del segle XIII. L’any 1306 el carrer era conegut com a carrer d’Ermengou Andreu, però a partir del 1387 apareix com a carrer de Galceran Andreu, i el 1490 es coneix ja com a carrer de Francesc Andreu. Evidentment, es tracta del mateix carrer on viu la família Andreu, però el nom del carrer va variant amb el temps en funció del nom de pila del cap familiar. Al segle XVI aquest costum d’aplicar el nom de persona a alguns carrers encara es manté, i per primera vegada apareixen els noms de carrer de Na Bastardes, placeta de Mossèn Creus o carrer Amigant, que segurament substitueixen noms anteriors, amb l'excepció que a partir d’aquest moment ja queden consolidats.

També el carrer del Balç podria ubicar-se en aquesta darrera categoria de carrers, el nom dels quals s’associa a algun dels seus habitants, i per tant va estar sotmès a canvis durant anys. En la documentació medieval i moderna no va ser localitzat cap carrer amb el nom de “Balç”, la qual cosa va fer sospitar que es tractava del nom que li havia estat atorgat al segle XX, concretament als anys 70 del passat segle, fent referència a la seva ubicació al mig d’una cinglera o balcera entre el carrer Sobrerroca i el carrer Santa Llúcia.

El carrer del Joc de la Pilota i el portal de Sobrerroca

Al segle XV el portal de Sobrerroca fou conegut com a portal de "Na Seniosa", segurament pel nom de la seva llogatera, i més endavant amb un altre nom: "Na Camps", pels mateixos motius. L'any 1559, una de les torres del portal de Sobrerroca es convertí en la botiga d’un sabater anomenat Joan Marcserra. El 1464 s’aixecà un pont llevadís que precedia l’entrada al portal i devia permetre el pas del fossat. Tot i això, cal pensar que ja devia existir algun tipus de pontarró que permetés el pas del vall o torrentera en direcció al barri de l’Hospital de Sant Andreu, i permetés seguir el camí de Vic.

Per la seva banda, el tram de muralla del carrer Joc de la Pilota es prolongava fins al final del carrer del Carme on s’obria un altre portal que tancava l’entrada a la ciutat pel sector del Puig Mercadal. Històricament, del Portal del Carme partia el camí cap a Cardona que seguia vers l’actual carrer de Guimerà fins a empalmar amb el camí de Juncadella. Fins al segle XV el carrer del Carme fou conegut com a carrer de Boadella, en referència segurament al fet que algun tram del carrer era cobert amb alguna boada o arcada petita. 

Bibliografia:

- VALDENEBRO, Raquel: "El carrer del Balç de Manresa a través de la documentació històrica". Revista Dovella, Any 2010, núm. 103

- VALDENEBRO, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles". Arqueologia Medieval, Any 2007, núm. 3

22 de febrer 2016

Manresa-Mauthausen-Gusen, el relat d'un supervivent

Deportació i retorn d’un home compromès amb la llibertat 


“Per més que expliquem les barbaritats que vam patir als camps nazis, cap paraula no és suficient per descriure’n l’horror” 

JACINT CARRIÓ VILASECA

És aquesta l’autobiografia pòstuma d’un manresà que va viure en la mateixa pell l’horror dels camps d’extermini nazis entre els anys 1940 i 1945. Sortosament per a ell –i foren percentualment ben poques les que tingueren la seva sort- en va poder sortir viu i ho ha pogut explicar. En Jacint Carrió va dedicar tota la seva vida a donar fe de les vivències d’aquell amarg període, portant a terme la promesa feta pels deportats, a l’hora de ser alliberats, de denunciar permanentment a totes les generacions presents i futures l’existència d’aquells camps de cara al fet que el rebuig social faci que no es tornin a repetir mai més. L’autor explica, per altra banda, els seus records de la infantesa i l’adolescència, com també el seu periple durant la Guerra Civil (1936-39). Posteriorment, i una vegada retornat a Manresa, ens mostra la ciutat durant la postguerra del règim franquista, per acabar als darrers anys del seu llarg periple vital, on el seu compromís social el va portar a tenir un paper polític actiu. L’obra de Jacint Carrió esdevé el millor testimoni d’uns anys difícils i dramàtics que, com ell mateix no s’havia cansat de repetir, convé tenir tothora presents.

Breu biografia

Jacint Carrió i Vilaseca neix a Manresa el 16 de setembre de 1916. De pares manresans: Marià fou pagès i treballador de l'Anònima i Dolors, teixidora de Bertrand i Serra. De ben petit estudia a l'escola de l'Hospital de Sant Andreu. Als tretze entra a la Ferreteria Sol, en un moment en què els dependents comencen a organitzar-se sindicalment. Aconsegueixen unes bases de treball que els duplica el sou i fan desaparèixer el règim d'internat dels aprenents. Organitzen la primera vaga mercantil a la ciutat. El 1936 entra a la Comissió d'Organització i Treball, on coneix Rafael Corvinos, líder local de la CNT. S'hi estarà fins a l'agost de 1937, en què s'haurà d'incorporar al front. Fugida per la frontera i exili a França, on el concentren al camp de Sant Ciprià, a la Catalunya del Nord.

Agafat pels alemanys a l'inici de la II Guerra Mundial, és internat al camp de concentració de Mauthausen a Àustria fins a l'octubre del 1941, en què passa al de Gusen fins a ser alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes aliades. Torna a França, on treballa de dependent en dues botigues de comestibles de la ciutat de Périgueux, fins que el 1949 decideix aterrar a Manresa. Torna a treballar a la Ferreteria Sol Germans, fins al 1964, en què tanquen per suspensió de pagaments. Tot seguit el fitxa la Ferreteria i Accessoris de Vilarmau i Freixa, on s'estarà fins a la jubilació, l'any 1981.

El 5 de maig del 1950 es casa amb Maria Grau Sisquella, amb qui tenen un fill, Joan, que és mestre del col·legi Puigberenguer. Morí a Manresa l'any 2000. Políticament i sindicalment, durant la República havia estat vicepresident a Manresa de l'ADCI (Associació de Dependents del Comerç i de la Indústria). L'any 1935 també va ser tresorer del Foment de la Sardana. Membre de les Joventuts d'Estat Català, arran de la desfeta del 6 d'octubre passarà a militar a les Joventuts d'ERC, recentment fundades per Amat i Piniella, un altre manresà que acabaria als camps nazis també. Participa en la batalla de l'Ebre com a enllaç de la XIV Brigada Mixta Internacional. Des de l'any 1997 fa xerrades i conferències als instituts sobre la seva experiència als camps nazis.

L'any 1976 reingressa a ERC. És membre fundador de l'Amical de Mauthausen des de l'any 1968, tot i que no foren legalitzats a l'estat espanyol fins al 1976, un any després de la mort del dictador Franco. A començaments dels anys 90 passa a militar a Esquerra Catalana i a les eleccions municipals de 1991 és elegit regidor com a independent a les files socialistes, on forma part de la Comissió de Medi Ambient. Fou militant del PSC de Manresa, des del 1995. Del 1995 al 1999 seria el regidor dedicat a la Gent Gran.

L'any 2001 l'Ajuntament de Manresa va anomenar al Centre de Formació d'Adults de la ciutat, "Escola Jacint Carrió".

Més informació:

- Memoria.cat: www.memoria.cat/jacint
- L'home dels ulls tristos: allunyament.wordpress.com
- Gusen, el matadero de Mauthausen: deportados.es/hechos-gusen

12 de febrer 2016

L'Anònima, la fàbrica de la Llum

El miracle de la llum elèctrica 

Antigament la ciutat estava a les fosques durant la nit. Al segle XVIII s’hi van posar graelles que cremaven teies que només s’encenien en els dies de festes públiques. Al final del segle es van posar als carrers llums d’oli en uns petits fanals que van quedar fixats a les parets i el sereno havia d’enfilar-se a una escala per encendre’ls. Més tard els llums d’oli van ser substituïts per llums de petroli que feien més llum. L’any 1859 el gas va arribar a la ciutat i els fanals de gas van substituir els de petroli per il·luminar els carrers. A partir d’aquells moments es van fer diferents projectes i experiments per portar la instal·lació elèctrica a Manresa i en diferents Festes Majors es van il·luminar edificis com l’ajuntament, la Seu, el Carme o el passeig de Pere III amb focus d’arc voltaic.

Finalment l’any 1892 l’ajuntament feia pública la convocatòria de subhasta per l’enllumenat públic per mitjà de llum elèctrica mitjançant la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies i 10 arcs voltaics de vuit amperes. La concessió es va donar a Lluís Muntadas, enginyer industrial de Barcelona, però al cap de quatre mesos els industrials manresans Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer li van comprar la concessió i es van convertir en els protagonistes de la llum elèctrica a Manresa si bé la instal·lació de la maquinària va anar a càrrec de Muntadas.

A primers de 1893 en un solar del carrer Llussà on hi havia el teatre d’estiu del Buen Retiro es va començar a construir la fàbrica d’electricitat, obra de l’arquitecte Ignasi Oms i Ponsa. L’emplaçament reunia molt bones condicions per la nova centralitat urbana –la ciutat creixia pel cantó de la carretera de Vic- i per instal·lar generadors d’electricitat per subministrar l’enllumenat públic i privat. És un edifici industrial de planta baixa més dues plantes. Oms va construir tres cossos d’edificació totalment diferenciats, responent a les diferents funcions de cada part, ja que la que dóna al carrer Llussà havia de servir de fàbrica tèxtil que aprofites el possible sobrant d’energia que generava el complex industrial i oficines de l’empresa. Per la portalada s’accedeix a un pati interior on hi ha dues naus paral·leles a la primera que havien de servir per fabricar electricitat: la nau d’entremig per a sala de calderes i l’altra, més espaiosa, ja que fa 28x10 metres i sense columnes per a sala de màquines, quadres de distribució, maquinària auxiliar, etc.

A sota dels edificis hi ha uns soterranis que contenen la carbonera, diversos espais de magatzem, el passadís de fums i la base de la gran xemeneia. La façana destaca per l’ús total del maó i les portes i finestrals amb arcs de mig punt o arc pla segons els pisos. Al mig trobem un arc central amb la porta de planxa i barrots de ferro i uns barrots superiors disposats radialment que envolten la data de 1894 i coronat per una torre de major altura, Un altre element destacable és la xemeneia situada a l’interior del recinte. Construïda amb maó i reforçada amb cèrcols metàl·lics està coronada per una espècia de barret.

En els seus orígens l’edifici fou ocupat per la Companyia d’Enllumenat que va destinar les naus a fàbrica tèxtil i a producció d’electricitat amb carbó. Per generar electricitat es va instal·lar una gran màquina de vapor de 200 cavalls que feia moure les turbines de la sala de màquines i els generadors, de corrent continu, que subministraven l’energia a la ciutat. La central consumia carbó de les mines de Fígols, quatre-centes cinquanta tones mensuals, que arribava amb el Carrilet i era transportat fins a la central tèrmica amb carros o des de l’estació del Nord si venia d’altres indrets. Posteriorment va ser ampliada fins a 1000 kW. El corrent produït era rebut en un quadre general de distribució amb dues xarxes que facilitaven l’enllumenat: una línia fins a mitjanit i l’altre per als llums que eren encesos fins que es deia clar. Les primeres proves es van fer per les Festes de la Llum de 1894 instal·lant uns focus a la plaça Major i els voltants del Carme. Però nova ser fins a l’1 d’abril del mateix any que es va fer la inauguració oficial de l’enllumenat elèctric amb l’encesa de 10 focus d’arc voltaic al Passeig de Pere III

El primer establiment particular il·luminat va ser la drogueria Ferrer –un dels propietaris de la companyia- de la Plaça Major. L'any 1899 es va posar en marxa una central hidroelèctrica a Les Hortes de Viladordis que aprofitava un ramal de la Séquia i el 1906 es va construir una nova central hidroelèctrica a les Marcetes al costat del Llobregat. Per problemes de liquiditat la Companyia es va transformar el 1910 en Companyia Anònima Manresana d’Electricitat (CAME) i la gent li deia, l’Anònima i aquest va ser el nom popular en què es va conèixer durant molts anys la companyia que se’n cuidava del subministrament elèctric de la ciutat i l’edifici del carrer Llussà. Tot i que hi va haver també, més endavant, altres companyies. El 1913 es va instal·lar Energia Elèctrica de Catalunya de la mà de la Cooperativa Manresana d’Energia Elèctrica que va fer l’estació receptora d'Els Dolors. Aquest fet va provocar una competència entre les dues companyies i als anys cinquanta la ciutat es va dividir en dues zones: a l’esquerra de la carretera de Vic i Santpedor per l’Anònima i la zona de la dreta per l’Energia (aleshores FECSA). 

El 1920 arribaria Catalana de Gas i Electricitat per subministrar energia a la Fàbrica Nova mitjançant l’estació receptora de La Catalana. Als anys vint la família Gomis que ja tenia negocis d’electricitat en molts pobles del Bages es van convertir en els propietaris de la Companyia Anònima. El 1945 es va constituir la nova societat Forces Hidroelèctriques del Segre SA que absorbia totes les empreses del grup Gomis. La companyia, després de la guerra civil, va fer l’embassament d’Oliana que es va inaugurar el 30 de juny de 1959 i que permetia transportar una gran potència (37.800 kW) a l’estació transformadora del Congost. Més endavant la companyia elèctrica local SEGRE, va ser absorbida per Forces Elèctriques de Catalunya FECSA, després FECSA-Enher i actualment Endesa.

L’any 2014, al cap de cent vint anys, l’empresa elèctrica ha deixat les instal·lacions del carrer Llussà i s’ha traslladat al complex elèctric de La Catalana a la vegada que l’edifici ha estat cedit a la ciutat perquè aculli equipaments municipals.

Bibliografia:

- Manresa Desconeguda 2015, text elaborat per Francesc Comas Closas.

30 de gener 2016

"A sota l'asfalt hi ha el torrent"

La via de Mèder i els set ponts

Durant l'època medieval, el torrent de Sant Ignasi se l'anomenava Mèder o Miràbilis. La zona era un punt d'atracció dels gremis de treballadors que assaonaven i blanquejaven pells, perquè podien utilitzar l'aigua del torrent. El vial d'aigua que separava l'actual barri de les Escodines i el de Sant Marc del nucli urbà, era creuat per una sèrie de ponts, passeres i pontarrons, fins a un total de set.

El torrent de Sant Ignasi a principis del segle XX, amb un dels set ponts que el creuaven, just a sota del carrer de la Codinella. A l'esquerra de la fotografia hi ha ca l'Asols. Fotografia: Arxiu Ramon Salisi i Bonastre

Segles més tard, amb l'arribada de la indústria, el torrent fou el lloc escollit per ubicar les primeres fàbriques de filats i teixits de cotó, com la de Ca l'Areny o la del Salt, que utilitzaven l'aigua del torrent per generar energia. La rodalia del torrent formaven una zona molt poblada. Eren els treballadors que vivien apinyats, en pisos, al costat de les indústries del torrent i a principis del segle XX, la situació es convertí en un problema greu d'higiene i un focus de malalties, ja que el torrent també era a la vegada el clavegueram de tota la ciutat de Manresa. L'any 1911 l'alcalde de Manresa Maurici Fius i Palà ordenà el cobriment del tram de torrent de la plaça Sant Ignasi fins a la font de l'Obac.

El torrent de Sant Ignasi en una fotografia de la dècada dels anys 20. Fotografia: Arxiu Payàs Bertran

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Zenobita. Manresa, 2005

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa, 2009

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós, 2001

- JUNYENT, Francesc: "Manresa. Guia de la Ciutat". Parcir/Ajuntament de Manresa, 1993

Llegiu més sobre el torrent de Sant Ignasi:

- Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi: aquí
- El cobriment del torrent de Sant Ignasi: aquí
- El cobriment del torrent de Sant Ignasi en imatges: aquí

19 de gener 2016

Louis Berger el jueu que va sobreviure a l'Holocaust

De Manresa a Barcelona (passant per Miranda de Ebro)

El web Històries Manresanes ha parlat en diferents entrades de les rutes d'evasió, dels passadors, dels maquis, dels evadits i dels jueus que s'escapaven de l'Europa dominada pels nazis, durant els anys de la Segona Guerra Mundial (1941-1944). Conegudes i estudiades a fons per molts historiadors i investigadors són aquestes rutes que utilitzaven els passadors per ajudar a travessar els Pirineus (i també bona part de la geografia del nostre país) a persones perseguides pels nazis: soldats aliats capturats pels nazis i ciutadans jueus dels països ocupats (Bèlgica, Països Baixos, França). En aquesta entrada us vull parlar de Louis Berger, un jueu polonès que va viure un autèntic periple per escapar dels nazis i que va aconseguir sobreviure a l'Holocaust, als camps de concentració de la França de Vichy i de l'Espanya de Franco i que finalment es va establir amb la seva família a la ciutat de Barcelona el 1946. Josep Calvet, doctor en història per la Universitat de Lleida ha estat uns dels investigadors que millor ha treballat les rutes d'evasió dels maquis a Catalunya. En el seu article publicat a la revista berguedana L'Erol número 123, repassa les rutes de la comarca del Berguedà que feien els passadors per arribar fins a Manresa i d'altres ciutats, per agafar el tren que els duia fins a Barcelona.

Berger havia estudiat ciències químiques a Viena atès que no aconseguí plaça a les universitats del seu país a causa del “numerus clausus” que afectava els estudiants jueus. A la Polònia d'entreguerres, del general Józef Piłsudski, els jueus eren tolerats, però se'ls tenia vigilats. Quan va acabar la universitat va començar a treballar en diverses fàbriques d’adobament, primer a Berlín i després a París. A la capital francesa contrau matrimoni amb una jueva també polonesa. L’any 1937 neixen les seves dues filles bessones. Quan va començar la Segona Guerra Mundial Louis s’enrolà a la prestigiosa Legió Estrangera de l'exèrcit francès, on hi havia molts jueus desitjosos de parar els peus als nazis. El 1940, després de ser desmobilitzat, aconsegueix passar a la França lliure (França de Vichy no ocupada pels nazis) amb tota la família, establint-se a les proximitats de la ciutat industrial de Lió. L’avenç de l’exèrcit alemany és imparable i l'any 1942, Louis decideix fugir cap a la "neutral" Espanya mentre la seva dona i les dues filles s'amaguen, ja que a la França de Vichy, titella dels nazis, havia començat a detenir tots els jueus que trobava. Berger havia estat denunciat per ser jueu i enviat en un camp de concentració francès on va entrar amb contacte amb republicans catalans que estaven connectats a la Resistència francesa i als maquis que operaven als Pirineus catalans. Berger s'escapa del camp de Vernet.

La Guàrdia Civil i els camps de concentració

Louis Berger contracta els servies d'un guia (passador) per travessar els Pirineus, el seu objectiu era l'estació de tren de Manresa (moltes estacions de tren com les de Lleida, Puigcerdà i d'altres viles, eren el punt final del trajecte, ja que amb tren el viatge fins a Barcelona era molt més segur), allà la xarxa que s'encarregava de passar els evadits, el faria pujar en el famós "electrico" que anava fins a Barcelona. Louis mai agafaria aquell tren, seria detingut per una parella de guàrdies civils a les proximitats de Manresa. A Manresa Berger és interrogat, i com que anava indocumentat és traslladat a la presó de la Model de Barcelona. La Guàrdia Civil de Manresa sospita que pot ser un espia aliat, o pitjor encara, un jueu que ha entrat de forma il·legal a l'estat espanyol, si és així, seria retornat a la frontera hispano-francesa, on la Gestapo vigilava que no escapés cap ciutadà jueu. La Guàrdia Civil de Manresa estava a l'aguait, tenia coneixement que la ciutat era un punt habitual de moltes xarxes d'evasió i l'estació del Nord sovint era vigilada per guàrdies i policies de paisà. Molts passadors (com en Joan Peremiquel) actuaven amb cautela, fent llargues esperes i amagant-se a la zona del Congost (propera a l'estació de tren) per evitar la policia, d'altres passadors (com en Josep Baldrich) optaven per una via més diplomàtica i "conciliadora", el suborn a policies i personal de l'estació del tren. Amb diners pel mig, les coses anaven millor, i ningú feia preguntes. Malgrat tot, més d'un ensurt s'havien endut moltes vegades, tal com va passar en una ocasió amb un passador, de nom Viadiu, quan fou interceptat per la policia. Viadiu va acabar amb el seu grup dispersat a trets a l'estació de tren de Manresa.

Berger fou tractat de forma cordial (li van donar cafè calent per reanimar-lo del fred) pels guàrdies manresans, tal com explicaria el seu gendre, Victor Papo, en una entrevista anys més tard. Aquí comença el seu periple de detenció i privació de llibertat. Un llarg viatge per les presons franquistes que el dugué a la presó Model de Barcelona i, més tard, al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) on es tancava a tots els nois en edat militar, 18 i els 40 anys. Gràcies a les gestions de l'American Joint Distribution Committee i el seu delegat a Barcelona (que disposava d'una important "xarxa" de cases segures pels refugiats jueus), Samuel Sequerra, que aconseguí sortir del camp de concentració. Berger fou dels escassos refugiats jueus que aconseguí establir-se a Barcelona després de la guerra. Muntà una fàbrica d’adobament a Badalona, tal com havia fet abans de l'esclat de la guerra. L’any 1946, finalitzada la Segona Guerra Mundial la família Berger aconseguí retrobar-se a la Ciutat Comtal després de quatre anys d'infausta guerra.

Bibliografia:

- CALVET, Josep: La fugida de jueus a través del Berguedà. Guies i xarxes d'evasió. L'Erol, revista cultural del Berguedà, núm. 123. Any 2015

- LUENGO, Andrés: Passadors, guies de la llibertat. Revista Sàpiens, núm. 73. Novembre 2008

- Televisió de Catalunya | Boira Negrahttp://www.ccma.cat/tv3/boira-negra/

Més informació:

- Perseguits i salvats: www.perseguitsisalvats.cat

08 de gener 2016

Jesuïtes contra caputxins

L'autenticitat de la balma de Sant Ignasi

Avui us vull parlar d'una polèmica, que va quedar enterrada i cap historiador, local o forà, la va tractar en profunditat i amb dades a la mà, més enllà de petites referències en algun article o notícia relacionada amb l'activitat dels caputxins a Manresa. Gràcies al llibre El Convent de Framenors caputxins de Manresa 1582-2007 de Pere Cardona, publicat a la col·lecció "Monogràfics" del Centre d'Estudis del Bages l'any 2014, ressuscitem l'agria polèmica entre els caputxins i els jesuïtes sobre l'autenticitat de la cova de Sant Ignasi.

La polèmica entre jesuïtes i caputxins manresans "per culpa" de Sant Ignasi va arrancar l'any 1662 i s'allargaria fins al 1734. Eren els manresans víctimes d'una estafa? Un engany potser? I si Sant Ignasi va anar a una altra balma de la qual trobem a la Santa Cova d'avui en dia? Aquesta polèmica donaria per un bon documental i seria motiu de debat en els mitjans sens dubte. El plet entre l'autenticitat de la balma de Sant Ignasi va durar 72 anys i va acabar amb una concòrdia signada per les dues parts. Els caputxins s'havien establert molt abans que els jesuïtes a Manresa, la ubicació de l'ermita de Sant Bartomeu i el convent (avui edifici municipal on es troba l'Associació de Veïns de les Escondines) estaven edificats sobre una de les moltes balmes que hi havia ("les codines") i des de les quals es podia veure tota la panoràmica de Montserrat, així com el Pont Vell i el riu Cardener, no és impossible que la cova situada sota Sant Bartomeu fos la o una de les coves en què Sant Ignasi féu vida de penitent. Per situar-nos al temps una mica millor, l’establiment de la primera fraternitat de caputxins a Manresa data del 24 d’agost de 1582. Els frares s’aplegaren a redós de la capella de sant Bartomeu, ubicada al barri de Les Escodines, en aquells temps a la zona d'extramurs de la població, és a dir, fora de la ciutat emmurallada.

Va ser amb motiu de la visita del pare general de l'Orde jesuïta, Innocenci de Calagirone, que va demanar que els frares de Manresa tinguessin una especial veneració i cura de la cova que era tinguda per la de Sant Ignasi (sempre segons la versió caputxina) i que, de tant en tant, s'hi retiressin a fer exercicis espirituals tal com havia fet el guipuscoà. El pare Ignasi de Sant Feliu Sassera va manar que s'arreglés de manera digna la cova situada sota el claustre del convent tal com havia ordenat el pare general de l'orde mendicant l'any 1649. La polèmica anà pujant de to entre caputxins i jesuïtes, i aviat els ciutadans de Manresa van anar prenent partit a favor d'uns o dels altres. Tant és així que l'any 1661 el Consell de la ciutat va voler acabar amb la discussió del "lloc" sant d'Ignasi de Loiola i va publicar un al·legat titulat Protesta de la ciudad a N.P: Provincal sobre la fingida cueva de S. Ignacio. 1661, amb un títol que donava com a versió oficial la versió dels jesuïtes. 

El novembre del 2014, durant les visites a la "Manresa Insòlita. La ciutat que no t'han explicat" organitzat pel Centre d'Estudis del Bages dintre les Aules de Cultura de l'Ajuntament de Manresa, els visitants van tenir l'oportunitat de veure "la cova de Sant Ignasi" dels caputxins. Per accedir aquest espai s'ha d'entrar a l'edifici de l'Associació de Veïns de les Escodines per la zona antiga. [Fotografia: Centre d'Estudis del Bages]

A la fotografia, la "creu" on va resar Sant Ignasi a la balma que es trobava sota l'antic convent dels caputxins de Sant Bartomeu l'any 1522. Suposadament, i sense que en tinguem cap coneixement de la persona concreta, l'espai es va anar pintant i restaurant de forma puntual. Difícilment és factible que aquesta creu es remunti fins al segle XVI.[Fotografia: Centre d'Estudis del Bages]

El 1663 els caputxins manresans van aixecar unes capelles en les coves que es trobaven sota el seu claustre i restaven protagonisme a la devoció del sant als caputxins. Davant aquest clima de confrontació el pare caputxí Ignasi de Sant Feliu Sasserra va delegar al pare Josep de Puigcerdà perquè aquest obris un procés d'informació sobre l'autenticitat de les coves i la seva devoció. Va presentar una súplica al degà de la Seu, mossèn Jaume Aldabó, demanant-li que interrogués a persones de "bona fe" per establir i fonamentar la versió que Sant Ignasi l'any 1522 féu penitència, en alguna o moltes vegades, en la balma o cova sota de l'era de Sant Bartomeu, situada en aquell temps sota el claustre del convent de caputxins. La petició anava acompanyada d'un qüestionari de nou preguntes per a interrogar els testimonis. Els interrogatoris van començar el 19 de desembre de 1664 i el lloc on van ser convocats a declarar fou el convent del Carme. Com a notaris actuaven Francesc Madriguera i Josep Rovira. Els ciutadans escollits per declarar  van ser mossèn Jaume Geli (canonge de la Seu), Joan Rovira (pagès) i el mossèn Leandre Capdepós.

Bibliografia:

- CARDONA, Pere (2014). El Convent de framenors caputxins de Manresa 1582-2007. Aproximació història. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció Monogràfics núm. 28.

- Monestirs.cat: http://www.monestirs.cat/monst/bages/ba15capu.htm

02 de gener 2016

Una de carrers estrets

La ciutat dels vials: peculiars i especials 

El carrer més curt de Manresa és el carrer de Vallcendrera que enllaça el carrer de Sant Miquel amb la plaça del mercat de Puigmercadal per damunt del carrer Nou. Es fa difícil situar-lo a la majoria de mapes de Manresa, i quasi ningú el fa servir per res, com molts altres carrers de l'anodí Barri Antic. Tan sols una placa penjada en una façana li dóna "el certificat" de carrer de Manresa. Aquest vial té tan sols 22 metres de llargada. Segons les dades que dóna l'Ajuntament, és el més curt de la ciutat. En contraposició, al més llarg, la carretera de Vic, té, entre la muralla del Carme i el Pont de Ferro, 2,3 quilòmetres de llargada. Tot i que aquí fem trampes, ja que aquest vial és una travessia i no un carrer, és una carretera dintre un tram urbà. Pel que fa a l'amplada, comparteixen protagonisme l'avinguda Universitària, a les Bases de Manresa, i el carrer de la Divina Pastora, al barri de les Escodines, ambdós amb una calçada de 40 metres.

Si hi ha quelcom que dóna caràcter peculiar a la ciutat de Manresa són les baixades i pujades. No és com les set muntanyes de Roma, però tenim uns quants puigs: Puigberenguer, Puigmercadal, Puigcardener... Això fa que alguns vials siguin especialment costeruts i amb pendents considerables. És el cas de la baixada del Pòpul, a la banda esquerra de la casa consistorial, i de la baixada dels Jueus, a la banda dreta. La nova estètica del primer, reurbanitzat fa pocs anys, contrasta amb la del segon, que probablement és igual ara que quan era l'epicentre del call jueu manresà, entre els segles XIII i XIV. Ja fora del Barri Antic, hi ha el Torrent dels Predicadors i el passatge Sinera, dos carrers que van deixar de ser cul-de-sac i a tenir sortida i entrada per les dues bandes. El primer, que comunica el carrer del Cós amb la carretera de Vic, té accés per aquest cantó gràcies a les escales. El segon serveix per lligar la carretera de Cardona amb el passeig de Salvador Espriu.

Per trobar l'accés més estret a un espai públic cal anar fins a la carretera de Santpedor. Al costat del semàfor per travessar, a la banda oposada de la plaça de Mallorca, hi ha l'entrada al parc infantil de la Mineta: un túnel no gaire llarg fet de maons que no supera el metre i mig d'amplada. Dues persones juntes de costat no hi passen.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita. Manresa, 2009

- Diari Regió7: "Del més ample al més estret i costerut" (11/08/2010)

23 de desembre 2015

Sant Ignasi al bell mig de la ciutat

L'espai Manresa 1522

Manresa es prepara per commemorar, el 2022, els 500 anys de l'estada de Sant Ignasi de Loiola a Manresa. L'antic convent de Sant Domènec, que estava situat al costat de l'església de Sant Pere Màrtir, és un dels quatre llocs principals de l'estada a Manresa d'Ignasi, juntament amb la Cova (la balma on feia oració), la Seu (on pregava diàriament) i l'antic hospital de Santa Llúcia, on es va allotjar en arribar a Manresa i fou escenari del seu defalliment. A l'antic convent de Sant Domènec, Ignasi va ser acollit i hi va veure una època de crisi, penitència i visions. El centre s'ubica doncs justament en aquest antic convent, on Ignasi va tenir vivències que el van transformar i que alhora és en ple centre de Manresa, al lloc on conflueix el nucli històric amb l'eixample de la ciutat. 

L'equipament ocupa 194,62 metres quadrats. Es tracta d'un espai que els darrers anys havia estat el local de diverses entitats (El Galliner, Cineclub, Imagina't), i on es conserven restes del claustre neoclàssic del convent. L'obra, feta a partir d'un projecte arquitectònic a cura de l'Ajuntament de Manresa, deixa a la llum un espai diàfan, sense divisòries interiors. Al mur est, es deixa vista la paret original de l'església de Sant Domènec. S'han enderrocat tots els trasfossats existents i s'ha arribat als paraments originals. També s'han enderrocat els cels rasos i s'han repicat i sanejat els arcs i les voltes. Entre els elements més remarcables que es podran veure al nou espai hi ha una pintura del segle XVII, situada originalment a Sant Domènec, on es representa Ignasi com a fundador d'un nou ordre, i amb el convent i Montserrat al fons. També hi ha àbacs, capitells, un escut, un sarcòfag i el medalló de l'antic convent de Sant Domènec; així com claus de volta, un sarcòfag, un escut heràldic i pilars amb capitells de l'església del Carme, entre altres elements. Un vídeo de 12 minuts mostra la Manresa ignasiana, amb elements que actualment estan desapareguts.

Un dels elements més destacats del nou espai és una pintura del segle XVII. S'hi representa Ignasi com a fundador d'un nou orde. En segon terme apareix el convent i al fons Montserrat. Als laterals es poden identificar quatre escenes. Seguint la numeració inscrita a la pintura, hi apareixen el dominic Galceran Perelló donant consell i llegint les escriptures al futur sant; Ignasi temptat pel diable a llançar-se des de la seva cel·la; Ignasi escrivint. Dos dels episodis transcorren en un pati o un hort. Potser es tracta del que hi havia al costat del convent, a l'actual carrer de Jaume I, regat per una canalització de la Séquia. Aquest conjunt artístic –juntament amb el text que l'acompanyava- va ser motiu d'una denúncia contra els dominics per part de la Companyia de Jesús, l'any 1650. Entre altres coses, els jesuïtes es queixaven que no hi havia cap referència a la cova i que es concedia un protagonisme excessiu al convent dels Predicadors. Darrere de tot plegat hi havia una competència per la memòria ignasiana, vinculada també a interessos econòmics. La denúncia va finalitzar amb la intervenció de la Inquisició, que va donar la raó als dominics. 

La maqueta per descobrir com era la Manresa de 1522 

Maqueta que recrea com era la ciutat de Manresa l'any 1522. Fotografia: Mar Martí

Una maqueta de grans dimensions i que es mostra al nou equipament reprodueix aproximadament la Manresa del segle XVI. També identifica els principals llocs d'estada d'Ignasi a la ciutat, entre 1522 i 1523. Manresa tenia aleshores uns dos mil habitants i començava a refer-se de la crisi del segle XV. Feia uns 150 anys que la Séquia portava aigua del Llobregat i assegurava la producció agrícola. Tot i que la majoria de la població era pagesa, s'hi concentrava un influent nucli de menestrals i professionals. Era una ciutat d'aspecte medieval, amb carrers estrets i tortuosos, una muralla i diferents edificis construïts durant l'esplendor gòtica dels segles XIII i XIV. Als afores, dos hospitals donaven acollida a aquells que estaven de pas o no tenien recursos, com era el cas d'Ignasi.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L'Espai Manresa 1522 es presenta com una eina per projectar la ciutat a l'exterior" (22/12/2015)

- Ajuntament de Manresa: Manresa 2022

Llegir més de Sant Ignasi i Manresa, amb l'etiqueta del bloc: "Sant Ignasi"

15 de desembre 2015

L'ensenyament nocturn en perill

El batxillerat de nit del Peguera

L'institut Lluís de Peguera era uns dels 26 centres dels 46 que oferien el batxillerat nocturn (únic del Bages que disposa d'estudis nocturns) que el curs 2008-2009 havia de reajustar la demanda d'inscripcions, és a dir, disminuir el nombre de nous estudiants per suprimir aquest servei de forma gradual. Els vint centres restants només podien fer segon de batxillerat nocturn i el curs lectiu vigent, i suprimir definitivament aquesta oferta lectiva el curs vinent. Durant la primera setmana del mes de maig del 2008, els estudiants del batxillerat nocturn de l'institut van portar a cap una setmana de lluita al carrer: manifestacions, tallades del trànsit, jornades d'agitació i sessions informatives a la població per explicar la problemàtica a la població. El divendres 9 de maig del 2008 una setantena d'estudiants del Peguera van fer una seguda al Passeig Pere III a l'altura de la Plaça Espanya, que va aturar el trànsit durant tres quarts d'hora i que va provocar retencions importants que van arribar fins al pont de Ferro, a l'entrada de la ciutat. Feia anys que cap sindicat, partit polític o organització efectuava un tall de trànsit al centre de Manresa.

Anna Rotllan, cap d'estudis de l'ensenyament nocturn al Lluís de Peguera, i Evelio Moreno, coordinador del batxillerat nocturn, van criticar amb molta duresa la decisió del Govern català de reduir a la meitat els instituts de nocturn. Consideraven un contrasentit si es tenia en compte que, com menys oferta, més necessitat de places hi hauria als instituts que mantinguessin aquests estudis. Per a Moreno, tot plegat el que es feia era "deixar el nocturn ferit de mort. Per desactivar la intensitat de les protestes que han sorgit arreu, fan que no sigui una mort súbita sinó un estrangulament més lent". Per a Rotllan, el problema era que "s'han avançat una altra vegada sense tenir-nos gens en compte. Com sempre". El departament d'Educació de la Generalitat havia de fer públic, el 9 de maig de 2008, quins centres continuarien oferint el curs 2008-2009 el primer curs del batxillerat nocturn. El batxillerat nocturn a la ciutat de Manresa, era un servei destinat a joves que treballaven al matí, i volien seguir estudiant el Batxillerat. L'únic centre gratuït per continuar estudiant a les tardes era l'institut Lluís de Peguera, la resta eren privats o espais concertats. 

Des de l'any 1957, el Peguera imparteix també els estudis de Batxillerat en règim nocturn. Primer va ser el batxillerat elemental, només per a joves treballadors que volien accedir al peritatge industrial; després el batxillerat superior i el PREU; durant els últims vint anys han estat el BUP i el COU, i un cop implantada la reforma de la LOGSE, l'institut imparteix al règim nocturn els dos cursos del Batxillerat, en les quatre modalitats bàsiques: tecnològico-científic, ciències de la naturalesa i la salut, ciències socials i humanístic.

Manifestacions de defensa del batxillerat nocturn

La manifestació impulsada des del Peguera va començar a 2/4 de 8 del vespre davant del mateix centre el divendres 9 de maig, després de conèixer el veredicte del Departament d'Educació sobre la continuïtat del nocturn. Darrere dues pancartes amb els lemes "Al nocturn volem estudiar sense a la privada haver d'anar" i "Maragall, Maragall, que el país va avall", i el crit "Per estudiar no volem pagar", la seguda es va traslladar uns metres, fins al final del tram del Passeig previ a l'institut, aturant el trànsit i provocant retencions importants. Fins allà va desplaçar-se la Policia Local, primer, i els Mossos d'Esquadra, després, que no van fer desistir els joves manifestants. A 1/4 de 9 van acabar la protesta. La manifestació, amb mig centenar d'estudiants, va arribar fins a l'auditori de Fundació Caixa Manresa, on van lliurar un manifest a Rafael Ribó, síndic de greuges de Catalunya, en què els alumnes de batxillerat nocturn, el claustre de professors i l´AMPA de l'institut Lluís de Peguera li preguen que intercedís davant la conselleria i no permetés que "es dugui a terme una decisió tan greu i negativa".

L'Ajuntament fora de joc: "no sabe, no contesta"

L'Ajuntament de Manresa havia demanat explicacions al Departament d'Educació perquè els informés de "primera mà" sobre quin era el futur del batxillerat nocturn a l'Institut Lluís de Peguera de Manresa. La regidora d'Educació, Aida Guillaumet, havia dit que va conèixer la decisió de suprimir els estudis de nocturn a través dels mitjans de comunicació. Guillaumet havia reclamat a Educació que els expliqués la seva proposta i les alternatives que s'oferien als alumnes que volien estudiar en horari nocturn. La regidora havia defensat que aquests alumnes necessitaven seguir estudiant i que, per tant, el consistori volia saber de quina oferta educativa disposaria la ciutat. Sobre la proposta del Departament d'Educació de fer estudis nocturns a distància la regidora Aida Guillaumet havia comentat que aquesta alternativa tampoc se'ls havia explicat i que per tant no en podien donar la seva opinió. La regidora havia dit que no estaven tancats a l'ús de les noves tecnologies, però que, de primer, volien conèixer la proposta concreta del Departament.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "El Peguera salva un nocturn que podria quedar retallat i els alumnes es manifesten al carrer" [10/05/2008]

- Diari Regió7: "Manresa demana explicacions a Educació sobre el futur del batxillerat nocturn a l'institut Lluís de Peguera" [05/05/2008]

- Revista El Breny: "El Peguera nocturn". Abril 2001, núm. 268

13 de desembre 2015

L'Assemblea del Bages

Sortint de la dictadura

La tardor del 1975 va ser una època moguda a Manresa, amb una repressió duríssima que implicà prop de 25 persones del moviment antifranquista local i el canvi al capdavant del consistori, amb l’arribada de Ramon Roqueta, en substitució de Ramon Soldevila, alcalde de Manresa des de feia 10 anys. La mort del dictador marcà l’inici de la Transició, un període en el qual va ser determinant l’experiència de lluita de l’Assemblea del Bages i la mobilització ciutadana per tal d’aconseguir la democràcia. El 7 de gener del 1976 va tenir lloc un ple municipal a l'ajuntament de Manresa concorregut, ja que moltes persones hi van acudir fent pressió en favor de la moció que havia impulsat el regidor Joan Ignasi Majó Grau. Membres del PSUC i gent procedent dels moviments d’Església ja s’havien manifestat a la plaça Sant Domènec, recollint firmes en favor de l’amnistia. Inicialment el consistori se’n va desentendre. Malgrat això, noves iniciatives ciutadanes seguiren pressionant fins que, finalment, l’Ajuntament no tingué més sortida que aprovar la petició. Aquest i altres casos mostren la importància de l’Assemblea del Bages en l'àmbit local per assolir la democratització de les institucions. 

La mobilització ciutadana també hi contribuí notòriament. En són exemples la manifestació l’abril del 1976 de 800 persones reclamant un Ajuntament democràtic o la celebració de la diada de l'11 de setembre d’aquell any, amb l’assistència de 3000 persones al vell pavelló del Congost, que l'Associació Memòria i Història de Manresa va recollir fa un parell d'anys en un web. Amb les eleccions de juny del 1977 hi va haver un punt d’inflexió. Les llibertats començaren a arribar, els partits anaren guanyant pes i notorietat, mentre l’Assemblea va quedar en un segon pla. Així, la seva desaparició a Catalunya arribà a escala formal el novembre del 1977 –malgrat que oficialment s’allargués fins al 1982–, mentre que a comarques va tenir més vida. Les últimes reunions de l’Assemblea del Bages daten del 1978, pocs mesos abans de les eleccions municipals del mes d'abril de 1979.

L’Assemblea del Bages va ser el primer nucli local i comarcal de funcionar i un dels que van tenir una trajectòria més important al país. L’Assemblea del Bages estava integrada dins l’Assemblea de Catalunya, l’òrgan opositor a la dictadura més gran de la història, creat l’any 1971 amb voluntat no de centralitzar-se sinó de ser present en els nuclis locals i comarcals. L’Assemblea de Catalunya va aglutinar la majoria de partits polítics d’esquerra junt amb sindicats, organitzacions socials i artistes i intel·lectuals importants d’aquell temps, i va coordinar, liderar i organitzar la resistència i les principals mobilitzacions populars contra la dictadura.

La primera reunió de l'Assemblea del Bages

Al voltant d’una seixantena de persones es van aplegar el març del 1971 a l’església de Santa Maria de Camps (Fonollosa), cedida pel rector Jordi Canamases, a la primera sessió plenària de l’Assemblea del Bages. Hi acudiren membres del PSUC, CPP, CCOO, UDC, Partit Carlí, sectors dels moviments catòlics i representants de la societat civil. També hi va ser Joan Colomines, del Front Nacional de Catalunya i com a representant de l’Assemblea de Catalunya.

Bibliografia:

- LUJÁN, Oriol: "L’Assemblea del Bages (1971-1979)". Ed.Zenobita, Manresa. 2012


- Revista Regió7: "Assemblea del Bages. La lluita a l'ombra" (12/01/2012)

07 de desembre 2015

Adéu i gràcies!

L'enderroc de la Sala Ciutat

L'1 d'octubre de 2015 els malls dels operaris van posar punt final a 249 dies d'ocupació de la Sala Ciutat per part d'un grup que s'oposava a la demolició de l'edifici. L'arrancada dels treballs va anar coordinada amb un desplegament policial que a primera hora va acompanyar els operaris, per evitar alguna concentració per evitar l'enderroc, la qual cosa no es va produir. Una vintena de persones convocades pel col·lectiu Recuperem la Sala Ciutat es van reunir al vespre abans de l'enderroc davant de l'edifici per mostrar el seu rebuig a l'enderroc i van col·locar una pancarta davant l'entrada del teatre desaparegut.

Els treballs per enderrocar la Sala Ciutat es van centrar primer a retirar les plaques de fibrociment d'amiant, conegut popularment com a "uralita", un producte altament tòxic i que requereix una equipació especial pels operaris que han de retirar-la. Una altra de les primeres coses que es va fer va ser situar a la cartellera de la façana de la sala una simulació de gran format de com ha de quedar l'entorn de la capella del Rapte. La làmina es va col·locar mentre els treballs de demolició de l'edifici avançaven a marxes forçades i s'eliminava la part posterior de la sala. Els operaris van tirar a terra el primer pis després d'haver reduït a runes la platea i l'escenari. A mesura que avançaven les obres anava quedant al descobert l'enorme pany de paret del lateral de l'antic col·legi de Sant Ignasi. A banda de la mitgera amb el museu, es va passar a desmuntar les encavallades de la coberta i a demolir el volum proper a la plaça. La darrera etapa ha estat la façana que s'ha anat desmuntant amb cura per la proximitat d'edificacions i espai públic.

El resultat, després de cinquanta dies d'obres d'enrunament, és l'aparició a la paret fins ara parcialment tapada de l'antic col·legi de Sant Ignasi (avui Museu Comarcal i Arxiu) l'antiga església de Sant Ignasi va ser enderrocada durant la Guerra Civil. Executats els treballs d'enderroc, i fent el recompte dels camions que s'han omplert, de la Sala Ciutat de Manresa n'han tret unes 1.200 tones de runa. El solar resultant –d'una superfície de 1.008 m²– limitarà a l'est amb el Museu Comarcal de Manresa, a l'oest amb la capella del Rapte, al nord amb la Via Sant Ignasi i al sud amb l'actual plaça de Sant Ignasi. Un cop conclòs tot l'enderroc s'obrirà un parèntesi en la intervenció que està fent La Caixa per transformar la Via de Sant Ignasi, com a contrapartida prevista en l'operació "fallida" de Fàbrica Nova, amb una inversió d'uns 2,7 milions d'euros. L'actuació urbanística té l'objectiu de millorar i fer valdre aquest àmbit de la ciutat de gran riquesa patrimonial ignasiana i condicionar de forma adequada un entorn que es considera estratègic per al projecte de la marca "Manresa 2022", que commemora els 500 anys de l'arribada de sant Ignasi a Manresa.


Apareix l'antiga església de Sant Ignasi

Antiga paret de l'església de Sant Ignasi. Fotografia d'autor

Una vegada eliminat del tot el terra de formigó de l'edifici, s'ha arribat a les bases dels murs de l'antiga església de Sant Ignasi, de la qual ja es tenia constància i que es documentaran abans de fer el projecte d'urbanització. Fonts de l'Ajuntament de Manresa van informar que s'està planificant l'estudi arqueològic i que, quan comenci, es preveu que hi hagi una màquina excavadora fent feines per "esgarrapar" a poc a poc i acabar de descobrir els murs de l'antiga església, juntament amb els arqueòlegs que ho supervisaran.

L'església de Sant Ignasi s'assentava on en l'actualitat es troba la capella del Rapte i hi havia la Sala Ciutat. L'església es va inaugurar el 1820, i es va enderrocar el 1937. Després de ser enderrocada, l'espai va quedar obert fins a la construcció de la Sala Ciutat (mítica "Sala Loyola") a finals dels 50.

Més informació:

- Adéu a la Sala Ciutat: http://www.elpou.cat/noticia/1860/sala/ciutat

- Cinquanta-quatre anys de records: http://tinyurl.com/salaciutat50anys 

Bibliografia:

- Diari Regió7: "42 dies que han canviat el sector de les Escodines" [14/11/2015]

- Diari Regió7: "Sala Ciutat: l'abans i el després de l´enderroc" [20/11/2015]

- Diari Regió7: "La Sala Ciutat demolida ha quedat convertida en 1.200 tones de runa" [06/12/2015]

28 de novembre 2015

Quan caminaven sobre llambordes

El raval de Sant Andreu i els llambordins del carrer Sobrerroca: pedres i carros (1840-1860)

Una de les reformes urbanes que més va captivar Manresa la segona meitat del segle XIX era la nova pavimentació dels carrers, i més quan el nou trànsit rodat causava desperfectes a les calçades de les vies públiques, algunes d'origen medieval i que havien aguantat quasi de tot durant segles. L'increment del comerç i la indústria va portar noves necessitats de transport. La majoria del transport es feia amb carro i la tracció (la força) era per mitjà de "matxos" i mules. A la dècada dels 60 del XIX, es van introduir nous carruatges més moderns i podien suportar més càrrega, eren de quatre rodes i coberts amb vela. Aquest augment del trànsit rodat significà un major desgast dels paviments de la ciutat.

Entre els anys 1840 i fins a 1860 els espais urbans més transitats no tenien res a veure amb l'actualitat. En aquests anys Manresa encara no s'havia eixamplat cap a la zona del Passeig Pere III i carrer Àngel Guimerà i l'entrada principal de la ciutat era pel carrer Sant Andreu, carrer Hospital i portal de Sobrerroca. De fet, el lloc amb més trànsit era el raval de Sant Andreu, per on entrava a la ciutat els traginers i els viatgers provinents del Bages, i d'altres comarques veïnes, com el Berguedà i l'Osona. Era l'indret on els paviments empedrats més reparacions i recanvis necessitaven. L'any 1843 l'Ajuntament es va empescar l'impost d'un ral pels amos dels carruatges que volien passar per Sant Andreu. Un impost de circulació "a l'antiga", amb el fi d'ingressar uns diners destinats exclusivament a la reparació dels empedrats i paviments de Manresa. Les despeses per l'arrengament dels empedrats es feien per mitjà de subhastes públiques entre els mestres paletes, i el guanyador era l'encarregat, durant un període estipulat de temps, d'arrengar camins, carrers i alguna plaça si era necessari. El primer mestre paleta en guanyar una subhasta d'obra pública per arrengar carrers fou Pere Lladó.

La destrucció dels empedrats pels carros va obligar a l'Ajuntament a prohibir el 1860 l'entrada de carros dins la ciutat, perquè els conductors no complien amb l'obligació de reparar els desperfectes i els carros havien "d'aparcar" al llarg de la Muralla. La prohibició no va durar molt temps, l'any següent es repararien els empedrats del carrer de Sant Andreu, i d'altres carrers com el Carrer Hospital, el Born, el Nou o Sant Miquel. La utilització dels llambordins ("adoquins") per primer cop a Manresa data de 1855 al carrer Sobrerroca. Aquell any, es va adjudicar per 18.950 rals de billó al mestre d'obres Josep Muntades, la reparació del paviment del carrer amb un nou sistema de pedres. Les condicions exigides eren:
"el empedrado y pavimentado de la calle se compondrá de losas y adoquines, será de adoquines la parte del centro que ocupaba la montea o bombado y losas las aceras... El arco de adoquines tendrá constantemente un diámetro de 16 palmos con 3/4 flecha o punta y las aceras serán lo restante de la calle. Los adoquines tendrán lo más un palmo 1/2 de longitud y un palmo de espesor lo menos y las losas serán de tales dimensiones que cada una de por sí ha de abrazar la latitud de la acera".
Bibliografia:

- DD.AA. (1991) «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

- GARCIA, Gal·la (2001) «L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965». Efadós Editorial

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

22 de novembre 2015

Que es faci la llum... i el negoci!

Un nou enllumenat públic i la subhasta de la concessió

Dibuix satíric del setmanari "La Llantera" que representa els empresaris de la companyia d'electricitat Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer. L'àngel que porta el llum és l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa, germà del Magí, el qual actuà com a defensor dels interessos del grup. (La Llanterna, 17-12-1898, Arxiu Comarcal del Bages).

Un dels serveis més importants del darrer terç del segle XIX a Manresa fou el telèfon i l'enllumenat elèctric. Tot i que la ciutat ja tenia un servei telegràfic, el telèfon s'hi va introduir molt ràpidament en aconseguir el 1888 la societat manresana Graell i Balet la concessió per instal·lar i mantenir aquest nou mitjà de comunicacions. La central s'ubicaria a la casa de Balet al carrer Nou de Sant Domènec i aviat la xarxa es va allargar per tot el Bages.

En expirar el contracte entre l'Ajuntament i la companyia del gas per l'enllumenat públic de Manresa, es va estudiar una nova possibilitat perquè la instal·lació fos elèctrica i no amb gas, com fins al moment. Després de diferents sessions dedicades a la instal·lació d'una xarxa elèctrica i d'unes proves pilot, el 16 de desembre de 1892 (pocs mesos després de la celebració de les Bases de Manresa) es va realitzar la subhasta per adjudicar l'enllumenat que inicialment havia de comprendre la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies cada una i de 10 arcs voltaics de 9 amperes, col·locats on l'Ajuntament estimés oportú i amb un cost de 27.000 pessetes anuals. La subhasta fou guanyada per Lluís Montada i Roca, enginyer de Barcelona, que poc després va transferir la concessió a la societat manresana formada per Ferrer, Vila i Gallifa, el primer dels quals havia estat justament el president de la comissió d'enllumenat que hauria intervingut en tot l'afer, i per tant la persona que tenia el poder de decisió sobre aquest tema.

La força elèctrica és fabricada per mitjà d'una central tèrmica instal·lada a la fàbrica que la companyia tenia entre els carrers de Llussà i Sant Salvador. El corrent produït era de tipus continu i per ampliar la producció es va construir una central hidràulica a les Hortes de Viladordris. Aquesta central funcionava a base de recollides d'un petit embassament i conduïdes amb canonades de ferro que les tirava sobre una roda Pelton que movia una dinamo. El creixement demogràfic i sobretot urbà de Manresa impulsava el naixement de noves necessitats i les innovacions tècniques possibilitaven la seva satisfacció.

Al mateix temps, la feblesa de la hisenda municipal impulsava l'empresa privada a fer-se càrrec de determinats equipaments i serveis, malgrat que haguessin de tenir a l'Ajuntament com al seu principal o client exclusiu, la ciutat continuava mobilitzant capitals i els manresans que en disposaven pugnaven per aconseguir concessions. Quedava clar que amb el capital suficient i uns bons contactes dintre l'Ajuntament es podia aconseguir concessions suculentes, com el telèfon i l'abastament de llum i electricitat, dos serveis bàsics per entendre la Manresa industrial i la Manresa burgesa. Tanmateix els amos de les concessions tenien així una porta oberta a participar en futurs ajuntaments de la ciutat i aconseguir una esfera de poder, que els permetés que els seus negocis fossin rendibles i obtenir més ingressos i al mateix temps més clients.

Bibliografia:

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

14 de novembre 2015

Els viatgers de Manresa

Nou projecte del Centre d'Estudis del Bages

Han estat molts els viatgers il·lustres que han visitat la ciutat de Manresa durant segles i n’han deixat constància escrita. El projecte que abordem des del Centre d'Estudis del Bages és a través d’aquesta constància escrita: les cròniques, descripcions, cartes, imatges, il·lustracions, monografies, relats i materials diversos d’aquests viatgers com a font per al coneixement de la història local, la nostra cultura, l’antropologia i patrimoni social, i al mateix temps, recuperar tot aquest material i fer valdre a través d’un projecte col·laboratiu entre el Centre d’Estudis del Bages, altres entitats de la ciutat i particulars interessats. “Els viatgers a Manresa” seria una compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fet parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit. Persones que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs. És per tant un projecte de recuperació de les impressions que han deixat destacades figures (escriptors, poetes, polítics, pintors, militars...) que van passar per la nostra ciutat i també d’altres de més anònimes. Descriure una ciutat es pot fer de moltes maneres, des de l'aproximació a la seva realitat social, passant per fets històrics fonamentals o relatant part de l'experiència del viatger, i és precisament aquesta última, la del viatger, la que volem posar en relleu i de marc de treball en aquest projecte. 

Viatjar i relatar sempre van lligats de la mà, i que visitants ens relatin les seves impressions de com és casa nostra ara i abans, ens ajuda a comprendre millor la nostra realitat local i quotidiana. La disposició del viatger en emprendre un viatge ha anat canviant amb el temps. Deia l’escriptor americà John Steinbeck que no són les persones les que fan els viatges, "sinó els viatges els que fan a les persones". El viatger il·lustrat del segle XVIII havia donat pas al viatger romàntic del XIX, i al viatger aventurer al segle XX. Com veien aquests viatgers la ciutat de Manresa? Que en van escriure? Que en queda? Preguntes que amb aquest treball volem respondre.

A qui va dirigit aquest projecte?

Amb aquest projecte la intenció del Centre d’Estudis del Bages és la de dur a terme una tasca de cerca i difusió de tot el que van deixar escrit els viatgers que van passar per Manresa durant diferents etapes de la història, i comprovar amb “ulls de fora” l’evolució de la nostra ciutat. Per això, considerem beneficiaris del projecte en qüestió tota la població de Manresa, posant especial èmfasi en aquells relats/escrits que veïns i particulars en general vulguin fer-ne un coneixement a través de cartes de familiars, fotografies i retalls de premsa de tota classe. Ens interessaria que tot aquest material quedés plasmat a la xarxa (a la Viquipèdia, en un bloc...), i que esdevingués per tant, un projecte compartit 2.0, que permetés la interacció de diferents persones, entitats i administracions interessades en la temàtica abordada en el projecte. En definitiva, desitgem que aquest projecte, tingui continuïtat un cop s’hagi realitzat i pugui ampliar-se sempre que sigui necessari.

Més informació:

- Els viatgers a Manresa: http://cebages.org/els-viatgers-a-manresa/
- La línia del Temps: Cronologia

07 de novembre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

TERCERA PART: El passador de Súria

Finalment arribem al tercer i últim capítol dedicat al passador de Súria, Joan Peremiquel i Sivila. En el capítol segon vam explicar com en Joan va començar a fer de passador i com se les empescava per fer arribar la gent des de la frontera andorrana fins a la nostra ciutat, seguint les rutes del contraban.

En un dels seus viatges Peramiquel va portar set aviadors i van anar a casa d'en Joan, a Manresa. Els va veure el sereno i els va dir que anéssim alerta. L'endemà van agafar el tren a l'estació del Nord, el popular "eléctrico" de Manresa a Barcelona. Els bitllets sempre els treien els guies i familiars o persones de màxima confiança dels passadors per dissimular. Que una única persona comprés molts bitllets aixecava sospites. En una ocasió, en Joan acompanya a un grup de militars belgues i dos no van pujar al tren i van tenir la pensada de tornar allà on estaven amagats, al Congost. Quan en Joan va tornar de Barcelona els va trobar, l'endemà al matí els va portar amb tren fins a Barcelona, ja que en els viatges dels passadors no se solia estar més d'una nit en un mateix lloc.

El company guia d'en Joan (durant molts viatges) es deia Salvador Calvet, era de Puigcerdà i després de la guerra es va establir a Andorra on feia de paleta i va arribar a tenir 60 paletes treballant per ell. Els seus fills viuen a Andorra; era germà del darrer alcalde de Puigcerdà durant la guerra. Quan eren a Barcelona anaven en petits grups, novament per evitar suspicàcies, i es dirigien cap al consolat anglès (els consolats dels països ocupats pels nazis hi havia substitut el personal per col·laboradors) que era a la cantonada del carrer de Consell de Cent i després anaven al carrer de Jonqueres, en una de les cases més altes de Barcelona, tenia 16 pisos. Al consolat els atenia Miss Corlin que era una secretaria i també feia d'intèrpret. Al consolat els donaven tres mil pessetes per cada persona que portaven. Cobraven una quantitat de diners elevada, però la feina era de màxim risc, no sols pels passadors sinó pels grups de persones evadits, ja que si eren descoberts i detinguts eren tornats a la frontera davant els nassos de la Gestapo. En la majoria de casos els passadors havien de repartir aquesta quantitat entre tots els que ajudaven, el que avui en dirien logística. Molts passadors no eren de fiar, i robaven als grups que ajudaven a escapar, la majoria solien ser ciutadans jueus, que duien quantitats elevades de diners i sobretot joies a sobre. Afortunadament en Joan mai va topar amb aquests estafadors. D'altres passadors eren infiltrats, que a canvi de diners o "favors", informaven la Guàrdia Civil i la Gestapo de la frontera, quins passos i rutes seguien. 

En Joan Peramiquel calcula que va portar un total d'unes cent persones entre francesos, belgues i aviadors de diversos països, anglesos, canadencs, etc. La majoria eren militars que s'havien escapat dels nazis, un cop aquests havien ocupat el seu país, i ciutadans jueus que fugien de la Gestapo per evitar ser enviats en camps de concentració. En un dels viatges en Joan va portar a una persona que feia d'enllaç del Partit Comunista, i en un altre viatge va portar un que era l'enllaç directe entre París i el Comitè Central del Partit Comunista a Espanya, que li deien el "Comprendes"; era Luis Márquez Rosillo. Quan el va agafar la policia "va cantar" tot el que sabia. Ho va explicar tot, com havia vingut des de França, com havia passat la frontera amb el grup d'en Joan que operava des de l'hotel Palanques d'Andorra i les cases per on havien passat fins a arribar a Manresa.

El recorregut d'en Joan: Andorra - Manresa

Passaven la frontera andorrana a la dreta del riu Valira i a la dreta de la Seu. Normalment passaven el riu Segre entre la Seu i Alàs, quasi sempre per dins l'aigua que els arribava fins a les cuixes. Una vegada, en Joan fins i tot va passar-lo amb una dona polonesa a coll. Després anaven cap a El Ges. Allà, a la vora de la serra del Cadí, descansaven i els feien menjar. Després anaven cap a la Vansa, després cap a Ossera i pujaven cap al Coll d'Ares. A l'altre cantó hi havia l'Alzina i Alinyà. Aquí reposaven i dormien en una fonda sense fer gens de soroll. 

L'endemà anaven en direcció cap a Solsona, cap a la serra de la Torregassa i fins a cal Rajolí, que era una casa de pagès, i allà paraven i passaven la nit. L'endemà continuaven cap a Castelltallat, fins a cal Pons on feien nit de nou. Allà hi passaven el dia i a entrada de fosc començaven a caminar fins a Manresa. Els portaven fins al Congost, molt a prop de l'estació del Nord. Després anaven a buscar bitllets i amb el primer tren del dia marxaven cap a Barcelona. En els viatges en Joan sempre portava unes espardenyes de recanvi lligades a la cintura. També portava un mocador de farcell amb la mica de menjar, que solia ser pa, xocolata i llonganissa. De beure no en portava perquè podia beure en fonts i rieres que trobava durant el trajecte.

En Joan va tenir sort i mai fou descobert. Encara que en alguna ocasió va estar en perill real. Una vegada a Cornellana els esperava la Guàrdia Civil perquè havien agafat a una persona que va xerrar per on passaven en Joan i els passadors. Però va resultar que un home de Cornellana els va avisar que havien mort un home. Es tractava d'un xicot de Fórnols que treballava de pagès i havia desertat. Aquest xicot sortia amb una noia de Cornellana i es va trobar la Guàrdia Civil, que li va demanar "l'alto". Espantat, va fugir, però la parella de Guàrdia Civil li van disparar i el van matar. Un veí de Cornellana que feia contraban va explicar als passadors l'ocorregut perquè canviessin de ruta. 

Bibliografia de referència:

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

Els dos primers capítols: "Joan Pere Miquel, el passador de Súria"

- Primer capítol: aquí
- Segon capítol: aquí

24 d’octubre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

SEGONA PART: El passador de Súria

Continuem amb la segona part de la vida d'en Joan Peramiquel i Sivila i com va decidir fer-se passador i fugir a les muntanyes per evitar ser capturat per la Guàrdia Civil.

El dia que en Joan va marxar, eren les deu del vespre. Cap a cal Trist, cap als Riols, tot eren camins de vinyes, cap a Pala Vell, cap a la Rata, va passar per les obagues de Valldeperes, allà va caure un xàfec que els va deixar amarats. A punta de dia cap a Cardona, en Joan va prosseguir el seu camí, passant per la vora del riu. Riu amunt va fer cap a una casa de pagès que en diuen Els Torrents. Allà el va acompanyar un altre guia fins a la Coma, una mica més amunt de Sant Llorenç de Morunys. En Joan coneixia una mica la zona perquè havia anat a Tuixent a buscar patates. Un cop allà va anar a dormir i al cap d'una mica, espantat va cridar: "Collons! Sento que enraonen en castellà i malament aquí, eh! No vols dir que és la Guàrdia Civil?" En efecte, era la Guàrdia Civil que va venir per demanar al xofer del cotxe de línia si havia pujat a ningú perquè ells n'havien agafat quatre. Per sort no va ocórrer res i en Joan es va adormir.

L'endemà va continuar sol cap a Tuixent, sense cap guia, cap al Molí de Fórnols, perquè li havien dit que en aquella zona sempre hi passaven contrabandistes i el portarien fins a Andorra. En Joan va anar cap a Cornellana. Allà va estar uns dies en una casa, un hostal que en deien Cal Roget. Allí es dedicaven a comprar fardos de contraban i després els venien avall. Hi havia un contrabandista que li deien "El Pequeño" que va ser el que li va dir que l'acompanyaria fins a Andorra, però amb el compromís de baixar un paquet des d'Estamariu fins a la Coma, a cal Joan del Batlle. Un cop a Estamariu va agafar el paquet i altre cop avall fins a la Coma. L'endemà en Joan va tornar cap a Cornellana. En aquest viatge en Joan anava acompanyat de més gent, el passador "Pequeño", un xicot de Cornellana que es llogava per portar paquets i una dona que havia marxat de l'home. Al cap de pocs dies, en Joan finalment va arribar a Andorra, on seguiria treballant.

L'estada a Andorra i els primers viatges a Manresa

En Joan un cop instal·lat a Andorra va començar a treballar per al batlle que li deien "el Cinto" i més endavant va treballar a Canillo per un fuster que es deia Jaume Garalt. Allà en Joan va tornar a treballar de fuster com quan era jove, però de tant en tant també feia algun viatge per portar gènere de contraban. Alguna vegada fins i tot havia baixat fins a la ciutat d'Igualada a portar paquets.

Va arribar un moment en què en Joan va començar a passar gent per la frontera i a baixar-los cap a Manresa. L'objectiu era l'Estació del Nord, la RENFE d'avui en dia. Un dels que hi intervenia era un que es deia Forner, que fou el pare del síndic d'Andorra anys més tard. Després de la guerra es va casar amb la pubilla de Cal Palanques, que era un hotel important que hi havia a la Massana, i així es va convertir en andorrà. Aquest és un dels que estava en sintonia amb gent de França que portaven gent i que eren aviadors i militars francesos que fugien dels alemanys i la Gestapo, i ciutadans jueus de diferents països d'Europa. A Andorra hi havia molts refugiats i hi havia una xarxa ben organitzada que els ajudava a sortir d'Andorra, travessar la frontera i arribar fins a Barcelona, on els consolats dels països aliats els aconseguien visats i tenien pisos segurs on poder amagar-se. 

En Joan aviat va formar part del grup de passadors de Cal Palanques. Els anava baixant i els portava al consolat anglès, belga o francès, depèn de l'ocasió. Quan baixaven gent ja no feien contraban. Portaven grups de persones, a vegades eren 7, a vegades 12, i en una ocasió en Joan arribaria a portar 21 persones. El trajecte era d'Andorra a Manresa a peu. Arribats a Manresa anaven fins al Congost i d'aquí cap a l'estació on agafaven el tren, el popular "eléctrico" fins a la Plaça Catalunya de Barcelona. En aquestes expedicions sempre anaven dos guies. En Joan mai va anar sol en aquests viatges, de fet en Joan no parlava francès i per tant era necessari un segon guia que parlés aquest idioma per assegurar el trajecte.

Bibliografia de referència: 

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

Printfriendly