L'instituit Lluís de Peguera, un premi per l'esforç al Bruc

La piràmide que va esdevenir un institut

Si hi ha un edifici de Manresa que tingui una relació directa amb la Guerra del Francès és l'institut Lluís de Peguera. Com consta el Llibre de Privilegis de la Ciutat, les Corts Generals reunides a Cadis, com a reconeixement de l'heroica actitud demostrada pels manresans durant l'ocupació francesa, van acordar donar a Manresa els títols de "Molt-Noble i Molt Lleial", i, a més, que "cuando las circunstancias lo permitan se levatará en un lugar oportuno de dicha ciudad una pirámide que constantemente recurerde a la posteridad su conducta en grado inminente". Perquè les paraules d'aquell decret del 9 de juliol de 1812 es materialitzessin va haver de passar un segle. Tot això ho explica Ignasi Bajona en un llibre sobre l'institut Lluís de Peguera publicat pel Centre d'Estudis del Bages l'any 2003.

L'any 1906, en aproximar-se la data del primer centenari de les batalles del Bruc, i gràcies a les gestions fetes pel diputat al Congrés pel districte, Leonci Soler i March, reclamant al govern de Madrid que es complís aquella promesa, aquest va convidar a l'Ajuntament a presentar els projectes que volia dur a terme. El 19 de juny del 1907 l'alcalde de Manresa, Pere Armengou i Manso, explicava en una reunió del consistori que dos dies abans s'havien enviat a Madrid els plànols del projecte d'un grup escolar, signat per l'arquitecte Alexandre Soler i March, en substitució del monument o piràmide commemorativa, i es demanava la subvenció promesa pel govern. Tot just dos mesos abans de la data que commemorava les dues batalles del Bruc, el projecte de substitució del monument commemoratiu va ser acceptat, i el maig del 1908 l'estat espanyol concedia a l'ajuntament la subvenció de 152.768,87 pessetes per la construcció del grup escolar.

Coincidint amb els actes del primer centenari de les batalles del Bruc, la ciutat va convidar el monarca, la família reial i els ministres del govern, en particular el d'Instrucció Pública, a presidir la col·locació de la primera pedra del grup escolar, però el ministre va delegar la seva presència en el sotssecretari del ministeri. Per això l'acte, que va tenir lloc sota un arc simbòlic aixecat al començament del segon tram del Passeig, davant d'on hi havia hagut el mític Moka, el 7 de juny del 1908, no va sortir en els documents oficials que parlen d'aquella commemoració. Aleshores, encara no se sabia exactament l'espai on s'aixecaria. Dificultats de tota classe -sobretot econòmiques- van entorpir i aturar la construcció de l'edifici. Alhora, durant el llarg camí fins a tenir-lo acabat, es va demanar en diverses ocasions la creació d'un institut per a la ciutat, que el 1925 es va traslladar als corresponents ministeris de Madrid. El 19 d'octubre del 1926 el rei Alfons XIII va visitar el grup escolar, i tres dies després s'acordava la concessió d'un institut a la ciutat, concessió que el 20 de maig del 1927 va rubricar el rei en un reial decret. Dos anys després, va fer la inauguració del centre.

- Més informació:

https://inspeguera.cat/institut-lluis-de-peguera/la-historia/

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi (2003). L’Institut Lluís de Peguera de Manresa, 75 anys d’activitat docent (1927-2002). Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- BAJONA, Ignasi (2002). "El llarg i dificultós procés que suposà la construcció del Grup Escolar, seu del que seria l’Institut "Lluís de Peguera". Dovella, [en línia], 2002, Núm. 75, p. 23-29, https://www.raco.cat/index.php/Dovella/article/view/20531

Escodines, 1823

"Un matrimoni format per un home anomenat Josep, de 40 anys d'edat, i una dona de 35, la Maria. Amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys, la Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador. Així era l'escodinaire de 1823".

Les Corts Espanyoles redacten el desembre de 1822 un reglament de policia en el qual s'obliga els ajuntaments a nomenar els carrers per realitzar a continuació els primers censos generals de l'estat. L'Ajuntament de Manresa el porta a terme entre febrer i juny de 1823.

Les Escodines, el barri més poblat de Manresa

En aquells anys les Escodines era el barri de la ciutat més poblat, amb 1544 habitants (14% de la ciutat, que llavors tenia 10829 habitants). El barri estava format per 11 carrers: un primer tram anomenat Escodines amb la plaça dels Bergant (actual Plaça Sant Ignasi), el carrer de les Escodines, que era el més llarg del barri amb 75 cases, el Cantó del Jubells (actualment passatge dels Jubells), carrer Montserrat, Sant Bartomeu, Aiguader i Viladordis, el carrer de la Roqueta (actualment Sant Antoni), el carrer Cases de les Escodines a la Carretera (actualment carrer Nou de Santa Clara), un carrer sense nom amb 9 cases que podria ser el carrer dels Caputxins, i la Baixada dels Drets que aleshores formava part del barri de les Escodines.

De la població de 1544 persones, 829 eren dones (54 %) i 715 homes (46 %), amb un 54% de persones casades, un 39% de solteres i un 7% de vídues. Aquest darrer col·lectiu estava format per 84 dones vídues i només 22 homes vidus. Curiosament la persona de més edat era un home de 84 anys i la dona de més edat tenia 80 anys (les de més edat de la ciutat tenien 88 anys). La piràmide d'edats del barri correspon a una societat jove amb una gran proporció d'infants i de joves. El 48% de la població tenia menys de 19 anys. L'edat mitjana era de 24,5 anys i la de Manresa era de 25,2 anys, el que ja ens demostra que era una població més jove que la de la ciutat.

El matrimoni tipus del barri era una parella formada per un home de 40 anys (8% dels matrimonis) i una dona de 35 anys (9%). Els matrimonis més joves del barri eren un format per un xicot de 19 anys amb una noia de 22 anys i un altre format per un noi de 25 anys amb una jove de 18. El matrimoni amb més diferència d'edat corresponia a una parella formada per un home de 60 anys casat amb una dona de 36 (24 anys de diferència). La família mitjana tenia dos fills (30%) del total i d'aquests un 45% estava format per una parella (noi i noia). La família més nombrosa tenia 8 fills: 3 noies i cinc nois. El nombre mitjà de fills per matrimoni era de 2,65 fills. Únicament hi havia dues famílies que tenien bessons.

242 edificis, la majoria habitatges unifamiliars

Al barri de les Escodines hi havia un total de 242 edificis. Al carrer on hi havia menys edificis del barri era el de la Roqueta (actual St. Antoni) amb 5 edificis. Al moment de fer el padró, a la primavera de 1823, dels 242 edificis censats un 20% no es trobaven habitats (48 edificis). El nombre total d'habitatges era 387 dels quals el 23% (89 habitatges) es trobaven al carrer Escodines que era un dels carrers més llargs de Manresa després dels carrers del Remei i Valldaura tots situats a extramurs de la ciutat.

Per tant a les Escodines existien una mitjana d'1,60 habitatges per edifici i que el situava a la banda baixa de la ciutat que tenia una mitjana d'1,64 habitatges per edifici. El carrer nomenat Escodines fins a la Carretera tenia el ràtio més baix del barri i un dels més baixos de la ciutat, ja que tenia 1,14 habitatges per edifici. Que significa això? Doncs que el tipus d'habitatges era majoritàriament habitatges dels quals actualment anomenem unifamiliars. Així les Escodines tenien el 71% dels habitatges d'aquest tipus. Si fem la mitjana dels habitants (1544) pel nombre d'habitatges (387) tenim que a cada un d'ells hi vivien una mitjana de 4 persones que era el valor més baix de tot Manresa.

Els llauradors, el grup de treballadors més nombrós

La professió més nombrosa era la de llaurador amb 241 persones (69%) i era el 30% de tota la ciutat. Després venien 25 velers (teixidors de seda) que eren el 7% del barri. En tercer lloc venien els dels fabricants i el dels teixidors amb 13 professionals cadascú. Hi havia, però, dues professions genuïnament del barri: els rajolers i els saliners. Al barri existien 5 rajolers i 2 saliners que eren els únics de Manresa. També hi vivien 2 pintors que eren el 50% de la ciutat.

Josep, Ignasi, Maria i Francesc, noms més comuns

El nom masculí més corrent era el de Josep, se'n deien 114 (el 16% del barri i el 14% de la ciutat). Era el barri que tenia més persones anomenades Josep de tot Manresa i aquest era el nom més nombrós a tota la ciutat. Després venia el nom d'Ignasi que el portaven 71 persones (11%), Francesc amb 69 persones (10%) i Joan que el portaven 60 persones (8%). Al barri també cal destacar tres noms que eren més específics, com Emmanuel (10 persones) i Valentí (25 persones), que eren una tercera part de les persones de tota la ciutat que el portaven.

En el cas de les dones el nom més corrent era el de Maria que el portaven 124 persones (15% del barri i de la ciutat) i que també era el més freqüent de la ciutat. Després venien Francesca que el portaven 77 persones (9%), Antònia amb 69 persones i el de Rosa, 68 persones (8%). Com a noms específics del barri cal destacar els de Maria Rosa i els de Maria Teresa que eren el 40% i el 50% de tota la ciutat. Quasi la meitat de la població del barri tenia 4 noms d'home: Josep, Ignasi, Francesc i Joan; i 4 noms de dona: Maria, Francesca, Antònia i Rosa.

La situació majoritària del barri de les Escodines correspon a: Un matrimoni format per un home anomenat Josep de 40 anys i una dona anomenada Maria de 35 anys amb dos fills, un noi de 8 anys i mig de nom Ignasi i una noia de 8 anys de nom Francesca. La família vivia en una casa d'un sol habitatge i el pare era llaurador.

Bibliografia:

- Joan Vila-Masana i Portabella, Revista Escodines núm. 9, setembre 2008

Lemmerz, el malestar obrer de 1981

Un dels conflictes laborals que més es recorden a Manresa

La proposta de reducció de 187 treballadors de la plantilla de la factoria manresana de la multinacional Lemmerz, dels 630 que tenia l'empresa l'any 1981, va portar a la fàbrica de llantes una vaga que va durar tres mesos i mig i que va comportar la manifestació obrera més recordada a Manresa dels darrers anys. Fins i tot 400 treballadors van manifestar-se davant del Palau de la Generalitat, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona el juliol d'aquell any 1981.

La vaga indefinida va començar el 16 d'octubre amb l'objectiu de fer retirar l'expedient de crisi. A començament de novembre de 1981, malgrat l'advertiment de la direcció, en el sentit que podria haver-hi sancions si persistia la vaga, l'assemblea de treballadors va decidir continuar-la. El 16 de novembre, la policia va obligar amb l'ús de la força, els 600 treballadors en vaga concentrats a l'entrada de Lemmerz a deixar entrar un reduït nombre d'oficinistes. Així ho recollia el rotatiu La Vanguardia el 18 de novembre de 1981 a la pàgina 24:

"La fuerza pública disolvió ayer una concentración de trabajadores de la empresa Lemmerz, que se hallaban en la puerta de la fábrica manifestándose contra el expediente de rescisión de contratos solicitado por la empresa para 180 trabajadores y del cual la Delegación de Trabajo ha autorizado 80, pero con un plazo de seis meses para que empresa y trabajadores negocien. El incidente se originó al llamar a la fuerza pública unos 30 oficinistas y técnicos de la empresa que querían trabajar y a los cuales los manifestantes impedían el acceso a la fábrica. Posteriormente se produjeron nuevos incidentes e intercambios de golpes entre trabajadores y partidarios de la huelga y oficinistas y técnicos partidarios de trabajar."

Per la seva banda, les esposes dels treballadors dels obrers afectats van adreçar una carta al president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Després de problemàtiques fins i tot amb grups d'extrema dreta (el sindicat CCOO denunciava que s'havien presentat feixistes amb pistoles contra els treballadors en vaga), el 28 de novembre de 1981, 6.000 persones van fer una gran manifestació de solidaritat pels carrers de Manresa i fins i tot una marxa a peu a Barcelona a principis del nou any 1982. El conflicte va acabar amb laude (decisió arbitrària) de la Generalitat, davant la manca d'acords. L'1 de febrer de 1982 els treballadors tornaven a la fàbrica, s'acabava una de les vagues més llargues de la història de la ciutat de Manresa.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital La Vanguardia
- Hemeroteca Diari Regió7, any 1981
- Quadern didàctic: "Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages (1939-1982)"

La Fàbrica Nova

Un emblema manresà

La Fàbrica Nova és un dels testimonis de què va ser la indústria tèxtil a Manresa i el Bages, una ciutat i una comarca que vivien majoritàriament de les fàbriques de teixits fins que va arribar la crisi dels anys seixanta i setanta del segle XX. Cap a finals del segle XVIII la fabricació de teixits s’havia desenvolupat molt i donava feina a molta gent, sovint en obradors i tallers on es treballava amb telers manuals que feien una notable producció de teixits de seda, generalment mocadors i complements. A l’entrada del segle XIX aquestes indústries continuen fins que els telers es mecanitzen i funcionen amb l’energia, primer de l’aigua i més tard de la màquina de vapor. De la seda es passa al cotó. Es fan grans edificis fabrils. La maquinària es perfecciona i la producció augmenta. Hi ha una nombrosa classe proletària al voltant de la filatura i el teixit: els treballadors i sobretot treballadores de les fàbriques, d’entre els quals hi compten un bon nombre de criatures a partir de l’edat de set anys. Enfront d’aquests, una altra classe social, els amos, formen una burgesia acabalada i poderosa que domina la política i la banca. El 1860 ja es té notícia que Manuel Bertrand i Salses té una indústria cotonera a la ciutat de Manresa.

El 1892 aquest senyor, juntament amb el seu sogre Eusebi Serra i Clarós, fan anar la fàbrica de les Fontetes al torrent de Sant Ignasi. Més endavant, el 1894, Manuel Bertrand i la seva dona, Flora Serra, fan construir una fàbrica al Remei, no gaire lluny de l’antic molí de la Pixarada i que malgrat el pas del torrent, funcionava amb una caldera de vapor. Aquesta família d’empresaris procedia de Barcelona i el capital i l’experiència venien de la família Serra i amb anterioritat dels Clarós, casats amb Serra. El 1730 es documenta un Llorenç Clarós que ja feia articles tèxtils a Barcelona. El màxim exponent, però, d’aquesta nissaga fou Eusebi Bertrand i Serra (1877-1945), fill del matrimoni anterior, sota el mandat del qual l’empresa va viure el seu moment d’esplendor.

L’any 1926 va fer construir una nau nova que va ser inaugurada pel rei Alfons XIII i que seria dedicada a la filatura. A la nau del davant es teixia i entremig, a la quadreta, es feia l’ordit. El gènere, majoritàriament, era de cotó i més endavant amb barreja de viscosa i polièster. Els Bertrand no van residir mai a Manresa ni es van integrar en la vida social de la ciutat, sinó que sempre van formar part de la burgesia barcelonina. Al capdavant de la Fàbrica Nova hi havia un director, durant molts anys va ser Fèlix Busquets. A més del complex fabril de Remei en Bertrand tenia també les fàbriques del Guix, Cal Serrano, Sant Fruitós, Minorisa i la fàbrica Blanca. El 1943 adquireix la fàbrica de la Colònia Güell a més d’una altra a Ordis (Girona) i diverses plantacions de cotó a Andalusia. També tenia una granja avícola al Prat de Llobregat en una finca anomenada “La Ricarda”, l’explotació de la qual fou considerada com a modèlica.

Eusebi Bertrand i Serra va ser un dels més grans industrials del seu temps. El 1935 aquest amo és citat pel butlletí de l’associació professional cotonera anglesa com el primer industrial cotoner individual del món. Certament hi havia empreses més grans, però no d’un sol propietari com era el seu cas. L’insigne industrial va presidir la Companyia Catalana de Gas i Electricitat i va ser conseller de la Maquinista Terrestre i Marítima, del Banc d’Espanya i del Banc Hispà Americà, conseller del Foment de Treball Nacional i de l’Institut del Foment del Conreu Cotoner. En l’ordre polític va ser un dels fundadors de la Lliga Regionalista i diputat a Corts per Puigcerdà entre 1907 i 1923. També va presidir el Saló de l’Automòbil i fou president honorari vitalici de la Junta Directiva del Gran Teatre del Liceu. En el seu punt més alt i entre totes les seves fàbriques, la firma Bertrand i Serra donava feina a tres milers d’obrers. Aquests treballadors i treballadores, veritable motor de les seves indústries, són els que amb el seu treball tiraven endavant la producció, es diu que sempre molt alta, de la Fàbrica Nova. La conflictivitat laboral, però, va fer acte de presència en diverses ocasions i es va materialitzar en situacions de vaga i enfrontament amb la patronal que es van resoldre segons la situació política de cada moment.

D’entre aquestes destaca la vaga de 1946 en temps de postguerra i amb el franquisme més dur i repressor. Les circumstàncies eren d’escassetat i misèria. Els treballadors havien de fer moltes hores extres per poder reunir un sou decent. Amb les restriccions de llum, a les hores del torn no podien treballar i en acabat aquestes hores les havien de recuperar més tard, fora de l'horari. Per acabar-ho d’adobar aquell any se’ls va descomptar la festa del 24 de gener que celebrava l’entrada dels nacionals a la ciutat. La tarda del 25 de gener la fàbrica va quedar aturada i hi va continuar el dilluns següent, dia 28. Aquest fet va desplaçar fins a Manresa el governador Civil senyor Barba Hernández, qui es va fer càrrec de les negociacions amb els obrers. Els treballadors van cobrar el dia 24 de gener i se’ls va donar un sistema complementari de racionament que més tard va donar lloc a l’economat tèxtil. En contrapartida, es van detenir algunes obreres que havien animat la vaga i antics cenetistes que estaven fitxats, foren enviats a la Model. Formalment, tot el personal va ser despatxat i tornat a readmetre per salvar el principi d’autoritat. Les treballadores de la fàbrica disposaven també d’un servei de guarderia dels infants que encara no podien anar a l’escola i que era atès per monges josefines.

Al davant de la fàbrica també s’hi van fer habitatges pels treballadors. Un primer bloc pels encarregats els anys quaranta i més tard un segon pels altres treballadors. Als anys seixanta la indústria tèxtil catalana entra en crisi. L’autarquia que havia seguit a la guerra civil havia perllongat artificialment un sistema de producció que no es van modernitzar. El tèxtil havia de competir amb els productes que entraven de fora i s’imposava una reconversió del sector per fer-lo viable. Moltes empreses van tancar. D’altres, van emprendre aquest procés de transformació i van tancar igualment al cap de deu o quinze anys. La Fàbrica Nova també pateix aquesta crisi. Malgrat que es renova la maquinària i es fan unes quantes reduccions de plantilla, a fi de salvar l’empresa, després de moltes vicissituds i negociacions, arriba el tancament el 1989. El món del tèxtil havia canviat i les grans fàbriques s’havien convertit en vells elefants mancats de l’agilitat necessària per sobreviure en un món altament competitiu. Els grans complexos fabrils cotoners havien deixat de ser rendibles. El futur de la indústria catalana ja no era el tèxtil.

 

Text de Jesús Segués Llombart, "La Fàbrica Nova"

José de Armendáriz i l'incendi de Manresa

La ciutat cremada: 13 d'agost de 1713

Durant la Guerra de Successió, Manresa va patir les conseqüències catastròfiques del general filipista José de Armendáriz, que ordenà que les cases dels 41 més destacats i il·lustres manresans fossin incendiades. El foc s'escampà ràpidament per Manresa i gran part de la ciutat patí un incendi que n'arrasà 522 cases. Aquell dia era el 13 d'agost de 1713. Entre les nombroses cases arrasades pel foc hi havia l'edifici del veguer, que es reconstruí de nou donant lloc a l'edifici de l'ajuntament manresà tal com coneixem avui en dia.

Armendáriz deixà una guarnició acantonada a la Seu de Manresa i als convents de Sant Domènec i del Carme. Així i tot, durant la nit els manresans continuaren els atacs contra els ocupants. El coronel Josep de Peguera i Cortit, austriacista i partidari de la Guerra d'Ultrança (seguir lluitant sense el suport dels anglesos), amb un esquadró de 60 cavalls, se'l designà per ocupar Manresa abans que hi arribessin les tropes castellanes. Però quan hi arribà, Armendàriz ja hi era. Pogueren escapar 400 manresans austriacistes, abans que les seves cases fossin saquejades i cremades per l'exèrcit borbònic.

Manresa militava en el grup català partidari de l'arxiduc i tingué un paper principal entre les ciutats i viles reunides en la junta de braços de Barcelona.

A les acaballes de la Guerra, el 5 d'agost de 1714, un altre incendi devastador —aquest provocat pels voluntaris catalans del marquès del Poal, Antoni Desvalls i de Vergós— destruïa tot l'interior de la Seu, i una setmana després el mateix marquès de Poal va aconseguir derrotar les tropes filipistes al municipi de Talamanca els dies 13 i 14 d'agost de 1714, en total els filipistes van patir 600 baixes, entre morts i ferits.

Després del Decret de Nova Planta, Manresa es va confirmar com la capital del corregiment de Manresa, que agrupava els territoris del Bages, Berga, el Lluçanès i el Moianès. El corregiment va subsistir fins a l'any 1839.

9 d'agost - 5 d'octubre. 1713.
Expedició del Diputat Militar de la Generalitat de Catalunya Josep de Peguera i Cortit

Els botiguers en guerra

Una revolta mediàtica

Un dels màxims ressons periodístics aconseguits per Manresa durant aquells anys es va produir el 1983, a causa de l'anomenada "revolta dels botiguers". La cronologia del conflicte va arrencar el 7 de novembre, quan l'ajuntament (governat pel PSC) va informar de la propera arribada d'inspectors per a la revisió de llicències fiscals, que va començar una setmana més tard. Aquell mateix dia, la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa (UIBC) va posar de manifest la seva protesta i va llançar la primera ombra de dubte sobre la culpabilitat municipal. Una qüestió que es va convertir en acusació oberta entre polítics de l'oposició i dins l'assemblea empresarial. Una reunió de l'UBIC va aplegar als Carlins més d'un miler de comerciants, amb tots els mitjans informatius de l'estat a l'expectativa. Enmig d'aquest clima, un petit grup de botiguers es va mobilitzar davant del domicili del diputat Jordi Marsal, i l'alcalde Josep Cornet va rebre amenaces de mort. Tothom va lamentar els fets, però govern i oposició es van culpar mútuament d'haver creat l'ambient que els va permetre.

El 21 de novembre a la tarda van tancar totes les botigues per protestar contra l'augment de la pressió fiscal, i, sobretot, per la inspecció fiscal, que qualificaven de desmesurada i tolerada pel consistori. Durant molts dies, les botigues van deixar els carrers a les fosques. Joan Parcerisa, era el president de l'UBIC l'any 1983, i va declarar més tard: "Les inspeccions ens van recordar un altre cop els temps franquistes". El cas va ser tan mediàtic que, un dia que a Parcerisa li van dir que tenia una trucada del periodista manresà Felip Gonzàlez, va creure que li telefonava el president del govern espanyol. En aquest sentit, la mobilització dels botiguers a Manresa va marcar una època, tant que, gràcies al cas manresà, es va crear la Unió de Botiguers de Catalunya.

 

Font original: Diari Regió7, especial 25 anys 1978 - 2003

Can Jorba tanca portes

Adéu als grans magatzems

El 30 de juny de 1984 els magatzems Jorba, ubicats a l'emblemàtic edifici can Jorba, van tancar portes de manera definitiva després de 49 anys de funcionament. Els magatzems, que des de feia deu anys formaven part de la cadena Europrix, es van veure arrossegats per la forta crisi que travessava l'empresa mare, i com la resta d'establiments que la companyia tenia oberts a Catalunya i Andalusia, van ser forçats al tancament. En no res quedaven les especulacions que afirmaven que una nova empresa inversora adquiriria els magatzems i la iniciativa de formar una societat anònima laboral per part dels seus treballadors. El tancament de can Jorba significava posar punt final a una aventura que havia començat el 1869, any en què Pere Jorba, originari de Calaf, fundava una botiga al carrer de Na Bastardes.

El negoci aniria canviant de lloc -plaça Major, carrer Urgell, plaça Sant Domènec- fins a arribar que a la dècada dels anys 30 els Jorba van decidir encarregar el nou edifici a l'arquitecte barceloní Arnald Calvet. Tot i que a hores d'ara l'edifici conserva el nom dels seus fundadors, la saga dels Jorba ja no tenia relació amb els magatzems en el moment del seu tancament. Feia tretze anys que s'havien traspassat el negoci a l'empresa andalusa Gicos. El 1974 els magatzems van tornar a canviar de mans i van passar el grup Europrix. I finalment, cal cap de deu anys, els magatzems, que havien estat en la seva millor època l'establiment més innovador i expansiu de la ciutat, tancava portes. En canvi, els Jorba continuaven dedicant el seu esforç a mantenir en funcionament la colònia tèxtil Jorba.

 

Font original: Diari Regió7, especial 25 anys 1978 - 2003

L'antic recorregut dels Catalans

Els catalans i la travessia per l'interior de Manresa

El tren dels catalans de la línia Barcelona-Manresa arribava al terme municipal de la ciutat seguint el marge esquerre del Cardener a través de diferents terraplens i dos túnels, el de Rajadell i el de Sant Pau, de 199,66 metres i 247 metres respectivament. L'entrada a Manresa s'efectuava pel túnel de Santa Clara de 421,19 metres de longitud, que es va prolongar el 1983 (amb el soterrament de la línia del col·legi Oms i de Prat fins al carrer Sant Cristòfol) fins a quasi un quilòmetre, concretament 986,42 metres donant lloc a l'Avinguda Francesc Macià. En el seu interior es va construir el baixador subterrani, Manresa-Viladordis.

Les vies voregen el terraplè una bona part de la ciutat i després de travessar la carretera de Vic per un pont de ferro, arriben finalment a l'estació Manresa-Alta, on s'uneix la línia de Barcelona amb la de Sallent i el ramal de Súria. El recorregut continua a través d'un túnel per sota la carretera de Santpedor i arriba al baixador a l'altura del carrer Primer de Maig, és Manresa-Baixador. Aquí acaba l'actual traçat de la línia (R5) dels FGC Barcelona-Manresa.

Antigament la xarxa ferroviària continuava per l'actual carrer Carrasco i Formiguera fins al baixador de Guimerà, després de travessar-lo mitjançant un pas a nivell guardat per barreres. Aquesta fou fins a l'any 1969 l'estació final de tots els trens de viatgers, ja que quedava a prop del centre de la ciutat. El 6 de novembre d'aquell any es va vendre l'últim bitllet a la taquilla del baixador de Guimerà. L'espai que ocupaven les vies i l'andana de l'apeaderu, com es deia en aquell temps, és l'actual pàrquing públic gratuït del carrer Saclosa.

Però la línia no s'aturava al carrer Àngel Guimerà, continuava travessant, a través d'un pas a nivell amb barreres, el carrer Saclosa i per darrere del col·legi la Renaixença, passava per sota el carrer del Bruc a través d'un petit túnel i continuava, descrivint un gran revolt, per l'actual passeig de Salvador Espriu i, pels darreres de les cases del carrer Prudenci Comellas (encara existeix un tram de recorregut tapat), arribava a la carretera de Cardona, molt a prop del cuartel de la Guàrdia Civil. La línia travessava la carretera amb un nou pas a nivell amb barreres. Baixava pel cantó esquerre de l'actual carrer de Francesc Moragues i arribava al costat del riu, on hi havia una estació a l'espai que actualment ocupa el local d'oci, les Carpes del Riu i el parc del Passeig del Riu.

L'estació anomenada Manresa-Riu estava formada per una gran esplanada i un edifici destinat a habitatges dels treballadors de la companyia i oficines també de la companyia.

La desaparició del tram Guimerà - Passeig del Riu

Les vies que s'estenien des del baixador del carrer Àngel Guimerà fins a Manresa-Riu van ser aixecades el maig de 1965, durant l'alcaldia de Ramon Soldevila i Tomasa. En aquells temps, des del baixador fins a baix del riu només circulava el tren dels Reis per obsequiar els fills dels treballadors de la companyia. L'últim tren que hi va circular va ser el 6 de gener de 1963. Fins aquesta data l'estació de Manresa-Riu va funcionar com a enclavament de vagons i zona de mercaderies.

Com a curiositat cal dir que una visita que va fer l'alcalde Juan Prat a Madrid l'any 1947 ja es parlava de la "supresión de la vía de los FFCC que desde el Apeadero de la calle Angel Guimerà hasta la estación de Manresa-Río, con lo cual se eliminarían los pasos a nivel y se permitiría a la ciudad un más desahogo desarrollo" (Diari de Manresa, 11/3/47).

La xarxa ferroviària passava el riu Cardener per un pont amb dos pilars de 21 i 25 m de llum, i després pel costat del pont de Sant Francesc entrava a l'estació on enllaçava amb la companyia dels Caminos de Hierro del Norte de España, popularment coneguda com l'Estació del Nord. Aquest enllaç es va clausurar al trànsit el 1939, després que la matinada del 24 de gener les tropes republicanes volessin el pont quan es disposaven a retirar-se de la ciutat. Actualment encara es pot veure un pilar d'aquest pont al mig del Cardener.

Des de feia anys aquest punt d'unió entre les dues xarxes ferroviàries només es feia servir com a estació de mercaderies.

Plànol de Manresa amb les tres estacions dels FGC

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: Històries de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador: Manresa, La Ciutat Transformada 2, Manresa: Zenobita, 2007

Els Tirallongues

Els castells arriben a Manresa

L’any 1992 no va ser un any qualsevol per als catalans. Va ser l’any en què es van disputar els Jocs Olímpics d’estiu a la ciutat de Barcelona. Durant molts dies la capital catalana havia estat el melic del món. La cerimònia d’inauguració d’aquells Jocs Olímpics havia de ser un aparador important per a les tradicions catalanes, entre aquestes la d’aixecar castells, un costum molt arrelat a la zona sud de Catalunya. Efectivament els castellers van fer viure un dels moments més intensos i emocionants de la cerimònia d’inauguració. És molt probable que aquell fos l’inici del boom expansiu de la tradició castellera a la resta de territori català.

El 1992 també va ser any de concurs casteller a Tarragona. Quatre manresans, que jo sàpiga, van ser-hi presents entre el públic: els germans Joan i Domènec Forns, el Pere Bartomeus i el Ricard Riu. Van gaudir tant d’aquella jornada que van decidir que per què no crear una colla castellera al Bages. No ho van dubtar, i van decidir explicar-ho tot a una periodista manresana, la Montse Xixons. El tema va interessar i es va començar a posar fil a l’agulla: una pàgina al diari Regió7, el 14 de novembre de 1992, anunciava la intenció d’uns joves manresans de crear una colla castellera. La notícia del diari va tenir la seva repercussió –i algunes trucades telefòniques dels inventors de la idea- i un grup de persones van començar a trobar-se per fer realitat la creació d’una colla castellera. Corrien els darrers mesos de l’any 1992. El Pere Bartomeus i el Ricard Riu es van convertir en president i vicepresident respectivament de la colla castellera, mentre que els germans Forns van ser els primers integrants de la junta tècnica de l’entitat. Com sempre, a l’hora d’embarcar-se en una aventura com aquesta, la il·lusió era l’únic patrimoni del qual es disposava, només il·lusió, però molta.

 

Text de Carles Jódar (www.festes.org)

La Festa Major

Tronada a la plaça Major, durant la Festa Major de l'any 1900. Amb el nou segle, els manresans van demostrar una gran afició tant pels castells de foc com per les tronades, que consistien en un regueró de pólvora combinada amb petards i trons. La tronada típica Manresa era la que es feia representant una forma del rosari.
(Fotografia: Garcia, Gal·la: l'Abans, recull gràfic 1876-1965)

Cartell de la Festa Major de Manresa (1939). Es pot apreciar com el nou règim franquista celebrava la Festa dins el seu marc del "Año de la Vitoria".
(Fotografia: memoria.cat)

Una commemoració solemne i festiva: les relíquies i el castell de foc.

En els darrers posts publicats a Històries Manresanes parlava sobre l'aparició de la Festa Major Alternativa de Manresa, però no m'he pogut estar de publicar sobre l'origen històric de la Festa Major de la nostra ciutat. La Festa Major de Manresa d'estiu commemora històricament el trasllat a Manresa de les relíquies dels patrons Sant Maurici, Sant Fruitós i Santa Agnès. La celebració -que es remunta des del segle XV- tenia lloc els dies 29, 30 i 31 d'agost. Va anar evolucionant amb els anys i va deixar enrere els actes més solemnes i religiosos per ampliar el ventall d'activitats lúdiques, culturals i esportives.

Al final del segle XIX i al principi del segle XX, el dia 29 es feien dues cercaviles amb el pregoner, els músics, els gegants i els nans, i després s'organitzava una tronada a la Plaça Major. Al vespre, hi havia representacions teatrals, concerts, balls a l'envelat i actuacions diverses a la societat i els casinos de la ciutat, que duraven els tres dies de la Festa Major. La gran celebració s'iniciava l'endemà amb els oficis solemnes a la Seu, processó pública amb les relíquies dels Cossos Sants i castell de focs artificial al vespre. Tant els castells de foc -que van canviar molt sovint d'ubicació: Plaça Sant Domènec, Passeig... - com les tronades esdevingueren activitats destacades del programa d'estiu de principis del segle XX, facilitades per la presència de fàbriques i molins polvorers a la ciutat. A més, des de 1910 fins a 1935 també es van celebrar quinzenalment Jocs Florals per la Festa Major. El 31 d'agost la festa seguia el mateix esquema que el dia anterior, amb la incorporació d'un concurs ocellaire i, a la tarda, una processó per l'interior de la Seu per retornar les relíquies a la cripta. L'1 de setembre s'oficiava una missa a la Seu per als manresans difunts des de la Festa Major anterior.

A partir de la segona meitat del segle XX, el programa festiu va canviar de forma considerable: increment d'activitats i més dies de festa. La processó solemne va anar perdent importància, fins que, el 1966, es va deixar de fer (curiós fet, tractant-se d'una "fiesta nacional" pel règim franquista); també va desaparèixer les tradicionals tronades -recuperades més tard. Van aparèixer en canvi, nous "clàssics" com les sardanes, l'elecció de la pubilla, les batalles de flors i confeti; els concerts de Cors de Clavé, l'exposició d'artistes manresans i una gran varietat d'actes esportius i culturals.

L'envelat (Monumental Entoldado) fou organitzat de 1946 fins a 1976 per la iniciativa d'un grup de 28 manresans i manresanes que omplien el programa anual amb balls de gala, elecció de miss, actuacions d'artistes famosos i el ball de la pubilla. L'envelat es llogava a fora. L'empresa Ca l'Alter cedia la fusta i els espectacles comptaven amb la col·laboració de molts manresans, que hi reservaven una llotja d'un any per l'altre. El darrer envelat es va celebrar l'any 1976.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2008). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

- TORRAS, Marc (1998). La Festa a Manresa. Un segle en imatges. Manresa: Angle

Els oficis artesanals del tombant de segle XIX

El comerciant artesà Magí Mestres, juntament amb els seus col·laboradors, aprofitant el bon temps per confeccionar espardenyes al mig de la Plaça Gispert, el 1922. L'establiment era uns quants metres més enllà. Quan el temps convidava, els veïns es reunien al vespre per fer petar la xerrada i prendre la fresca. L'arribada del sereno era el senyal d'anar a dormir.
(Fotografia: Valls Cabanes, Família / Vidal i Grifull, Jaume)

Sabaters i espardenyers a casa nostra

Els oficis de sabater i espardenyer tenien, anys enrere, un caràcter netament artesanal. L'espardenyer feia el típic calçat de sola de cànem trenat (o espart), amb puntera i taló de roba gruixuda, generalment amb dues vetes que es lligaven al turmell, i també cordes de cànem o de fil. El sabater, per la seva part, es dedicava a fer i arranjar les sabates a mà, i les venia en el seu establiment. A més, molt sovint feia el calçat per encàrrec i a mida. Poc abans del segle XIX, concretament l'any 1890 hi havia a Manresa una vintena de sabaters amb botiga i 23 espardenyers. El Gremi de Sabaters era dels més antics de la ciutat, aixoplugat sota la Confraria de Sant Antoni Abat. Els espardenyers -units gremialment amb els corders- tenien la seva confraria, des del segle XVII, sota l'advocació de santa Marfarida, a l'església de la Seu.

Al carrer Sant Miquel hi havia concentrades algunes espardenyeries molt antigues, com la de Bertran Esquius (1880) o la de Joan Guix, traslladada més tard al passeig de Pere III. També hi havia sabateries destacades com la Salvadó (1889), Fàbregas (coneguda per les seves vambes) o Can Jorba, en un temps en què per 125 pessetes es feien sabates d'encàrrec i a mida del consumidor. Al segle XX, entre les dècades de 1920 i 1930, hi havia espardenyeries destacades com la d'Antoni Dalmau, a l'Era de l'Esquerra i al carrer del Canonge Montanyà, Xandri, a la Muralla; Sala, al Born; Rusiñol, a Sobrerroca; Rosell, cal carrer de les Barreres; Naval, al Born; Mitjana, a Santa Llúcia; Garriga, a la baixada del Pòpul; Fornells, cal carrer de l'Hospital; Cors, a Santa Clara i Clotet, al Carme.

En aquell temps, la fàbrica de penumatics Pirelli també fabricava soles de goma per les espardenyes amb la marca Wamba. Sabateries destacades eren la Torra, al Born; Font, a Puigterrà de Dalt; Cortés, al Born; Colell, a Jaume I, i Franquesa, a Sobrerroca, entre d'altres.

D'altra banda, Manresa també tenia, a més dels comerços de fabricació i venda artesanal, importants fàbriques de calçat. La majoria tenia establiment de venda al detall, com la fàbrica dels germans Cortés (Cal Mandaina), la Moltó, la dels germans Jou o la de Josep Casanova. La més rellevant era Manufactures de la Pell (Pielsa), fundada el 1921 al carrer Carrió i amb venda directa en l'establiment ECSA, situada al carrer d'Àngel Guimerà.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009) "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa

- GARCIA, Gal·la. (2001) "l'Abans, Recull fotogràfic de de Manresa 1876-1965". Efadós, El Papiol

L'origen de la Festa Major Alternativa

Cartell de la FMA de 1992

L'alternativa de Manresa

Fa 17 anys que es va celebrar la Primera Festa Major Alternativa a la ciutat de Manresa, concretament l'agost de 1992. En aquells temps l'Esquerra Independentista de Catalunya estava al primer ordre del dia amb diferents lluites com els Judicis a la insubmissió, Barcelona 92, el Quinto Centenario, l’Operació Garzón, l’Ateneu Popular “La Seca", On The Road al so, etc.

Des d’aleshores la Festa Major Alternativa (FMA) va evolucionar, créixer i consolidar com una de les "alternatives" amb més solera dels Països Catalans. La festa continua sent fidel a l’esperit amb el qual es va organitzar la primera edició l'any 1992: l'autogestió, la denúncia, la lluita i la festa en una pila d'actes al carrer i de franc.

Manresa volia gaudir d'una festa popular, organitzada pels col·lectius socials que lluitaven a casa nostra, fugir de les festes "enllaunades" i consumistes, com els macroconcerts que organitzava l'ajuntament a la Florinda o al Congost (és el cas del concert de Mecano de 1989, on més de 10.000 manresans i manresanes van omplir el solar de la Florinda) i garantir un accés gratuït a tots els espectacles i concerts.

La plaça de Puigmercadal i el seu entorn són el centre indiscutible dels manresans i manresanes per celebrar la setmana d'actes que proporciona la festa alternativa manresana. Aquest és el centre neuràlgic de la Festa Major Alternativa de Manresa, on es concentren tots els actes que organitza la FMA.

Actualment, els col·lectius i associacions que formen part de l'organització de la Festa Alternativa de Manresa són: la Candidatura d'Unitat Popular de Manresa (CUP), l'Assemblea de Joves de Manresa (AJM), el Casal Popular de la Fadulla, la Colla Tirallongues de Manresa, el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans de Manresa (SEPC) i Maulets.

- Més informació:

https://fmamanresablog.wordpress.com/

L'autobús es consolida gràcies a les associacions de veïns

L'autobús urbà, el nou transport públic. Tercera part (1975 - 1978)

L'any 1975 es torna a canviar la situació dels terminals de sortida. Ara es divideixen en ambdós punts: Plaça Infants i Plaça Sant Domènec. Les línies que sortien des de la Plaça Infants pujaven a la Plaça Bonavista per la carretera de Vic i baixaven pel centre de la ciutat per la plaça Espanya i el Passeig Pere III, per contra les línies que sortien des de la Plaça Sant Domènec pujaven - en direcció Plaça Bonavista - pel Passeig Pere III i Plaça Espanya i baixaven per la carretera de Vic.

A més, aquell mateix any 1975, es va crear una nova línia al barri de la Font dels Capellans, que aviat esdevindria un dels barris manresans més populars.

Línies de l'autobús urbà, any 1975:

Sant Domènec - Dolors
Anada i tornada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint la Cta. de Vic fins a Casa Subirana.

Sant Domènec - Estació del Nord
Anada i tornada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint la Muralla, el Pont de Sant Francesc fins a l'estació del Nord (RENFE)

Sant Domènec - Era Huguet
Anada: Origen a Pl. Sant Domènec, seguint Angel Guimerà, Passeig Pere III, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilamora, Viladordis, Sardana fins Era Huguet. Tornada: Era Huguet, Sant Llorenç Brindis, Sant Maurici, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

Plaça dels Infants - Barriada Mión - Matadero
Anada: Origen a Pl. dels Infants, Cta. de Cardona, Bruc, Sant Fruitós, Av. Tudela, Camí de la Gravera, Pirineu, Cadí, Callús, Av. Joncadella fins a la Pl. Bages. Tornada: Pl. Bages, Sant Josep, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle i Pl. Infants.

Sant Domènec - La Culla
Anada: Origen en Pl. Sant Domènec, seguint Àngel Guimerà, Pº Pere III, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilomara fins Bisbe Perelló (La Culla). Tornada: Bisbe Perelló, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

Plaça dels Infants - La Salle
Anada: Origen a Pl. dels Infants, Cta. de Vic, Cta. Santpedor, Pl. Creu fins la Pau. Tornada: Origen en Cta. de Santpedor, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle i Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Tossal del Coro
Anada: Origen en Pl. dels Infants, carretera de Vic, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilamora, Viladordis fins a Tossal del Coro. Tornada: Viladordis, Cta. Pont Vilamora, Cta. de Vic, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle, Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Viladordis
Anada: Origen a Pl. dels Infants, carretera de Vic, Bisbe Comes, Cta. Pont Vilomara i Viladordis. Tornada: Camí de Viladordis, Viladordis, Cta. Pont Vilomara Cta. de Vic, Passeig Pere III, Àngel Guimerà, Sant Joan Baptista de la Salle, Pl. Infants.

Plaça dels Infants - Sant Pau
Anada i tornada: Origen a Pl. dels Infants, Muralla, Passeig del Riu, Camí de Sant Pau fins a la Barriada Sant Pau.

Sant Domènec - Font dels Capellans
Anada: Origen a Pl. Sant Domènec, seguint Àngel Guimerà, Passeig Pere III, Cta. Vic, Gaudí fins Font dels Capellans. Tornada: Font dels Capellans, Sabadell, Cta. Viladordis, Cta. Pont Vilomara Cta. de Vic fins Pl. Sant Domènec.

L'any 1978, gràcies a l'esforç incansable de les AV (Associacions de Veïns) per obtenir un millor servei i qualitat de bus urbà, i a partir d'un projecte presentat a l'ajuntament manresà per la Comissió d'Urbanisme del col·lectiu de barris, el mes d'agost de 1978 el govern municipal posa en funcionament una profunda transformació del servei de transport urbà.

Això no obstant, el servei aprovat el mes d'agost va patir un retard considerable, l'ajuntament havia començat a discutir-ho dos anys abans, el març de 1976.

Posteriorment, els serveis tècnics municipals al·legaren que no es podia acceptar aquell projecte veïnal per un seguit de consideracions legals, desconegudes pels mateixos promotors de les AV Es van iniciar unes converses entre l'Ajuntament (tot i estar en ple tardofranquisme, l'ajuntament manresà no serà democràtic fins a l'any 1979) i les AV sense arribar a cap acord.

Durant aquest període es produeix un llarg silenci, i finalment, sense consulta prèvia es presenta l'aprovació de la junta municipal, davant la sorpresa de tothom, el nou servei d'autobusos urbans del mes d'agost de 1978, modificant sensiblement amb relació a la proposta presentada per les AV

L'esforç de les AV va aconseguir que l'ajuntament predemocràtic manresà, renovés el servei de bus urbà segons les expectatives dels habitants de Manresa i no per iniciativa de la mateixa burocràcia municipal.

Les línies del 1978, renovades per l'ajuntament eren les següents:

Línies servides per autobusos:

1 SANT DOMÈNEC - FONT DELS CAPELLANS

2 PLAÇA VALLDAURA - ELS DOLORS

3 SANT DOMÈNEC - SANT PAU

4 SANT DOMÈNEC - LA BALCONADA

5 PLAÇA INFANTS - LA PARADA

Línies servides per microbusos:

V PLAÇA INFANTS - VILADORDIS

B PLAÇA INFANTS - LA BALCONADA

C PLAÇA INFANTS - LA CULLA

M PLAÇA INFANTS - MION

P PLAÇA INFANTS - LA PARADA

S PLAÇA INFANTS - SANTA CLARA

T PLAÇA INFANTS - TOSSAL DEL CORO

Bibliografia:

- MORA, José: "Los autobuses de Barcelona" (Manresa). [En línia: www.autobusesbcn.es]

L'autobús urbà: expansió i creixement

L'autobús urbà, el nou transport públic. Segona part (1940 - 1974)

La dècada dels 50 i 60 estaven en servei les línies restablertes l'any 1940, sense patir modificacions destacables. En concret eren sis les línies urbanes i una interurbana a Sant Joan de Vilatorrada, les que funcionaven regularment a Manresa. La concessió seguia en mans de la família Castellà. Les línies urbanes eren les següents:

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
SANT DOMÈNEC - PLAÇA PARE ORIOL
SANT DOMÈNEC - MATADERO
SANT DOMÈNEC - BISBE PERELLÓ
SANT DOMÈNEC - CARRETERA SANTPEDOR

El parc mòbil el formaven: 2 Ford, model T (núm. 1 i núm. 2), 1 Chevrolet (núm. 3) i 2 Hansa Lloyd (núm. 4 i núm. 5). Tenint en compte l'antiguitat dels vehicles, durant la dècada dels 50 es van adquirir tres autobusos Henschel (dos de nous i un d'usat) núm. 9 i 10, i l'usat amb el núm. 7.

L'expansió econòmica dels 60 (desarrollismo) va permetre molts manresans i manresanes gaudir de l'autobús urbà, i a la dècada dels 70, amb l'augment de passatgers es va ampliar el servei amb tres línies noves: Tossal del Coro, Viladordis i Sant Pau, i es canvià el nom de tres línies ja existents.

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
SANT DOMÈNEC - ERA HUGUET (abans Pare Oriol)
SANT DOMÈNEC - MATADERO
SANT DOMÈNEC - LA CULLA (abans Bisbe Perelló)
SANT DOMÈNEC - LA SALLE (abans Carretera Santpedor)
SANT DOMÈNEC - TOSSAL DEL CORO
SANT DOMÈNEC - VILADORDIS
MURALLA - SANT PAU

Respecte al parc mòbil, després de quaranta anys de servei, es van retirar els dos primers vehicles amb el que va començar el servei públic urbà: els autobusos Ford T (núm. 1 i 2), a més del Chevrolet (núm. 3), mentrestant la resta (Hansa Lloyd i Henschel - núm.: 4, 5, 7, 9 i 10) van continuar en actiu. Les línies Dolors, Estació del Nord i Sant Pau estaven cobertes amb autocars de línia.

L'any 1974 es va renovar tot el parc mòbil amb la introducció de microbusos: 4 Barreiros Saeta 35 (núm.: 16, 17, 18 i 20) i 3 Sava (núm.: 26, 30 i 31). Totes les línies utilitzaven aquests vehicles, excepte la dels Dolors, Estació del Nord i Sant Pau que continuaven -com l'any anterior- amb els autocars de línia. També es va canviar la terminal de sortida que passà a la Plaça Infants, excepte per les línies Dolors i Estació del Nord que continuava sortint des de la Plaça Sant Domènec.

Per poder donar servei a la barriada Mión, reivindicat des de feia temps, es modificà la línia Sant Domènec-Matadero que passà a denominar-se: Plaça Infants-Mión-Matadero, el nou recorregut d'anada era per l'avinguda Tudela i el camí de la Gravera fins a arribar a la Mión i la tornada per la Plaça Matadero (actual Plaça Bages) i el Poble Nou. La gran diferència és que abans el servei era directe al Poble Nou i ara només aprofitava la tornada per passar pel centre de la ciutat.

Finalment la línia d'autobusos urbans de Manresa l'any 1974 era la següent:

SANT DOMÈNEC - DOLORS
SANT DOMÈNEC - ESTACIÓ DEL NORD
PLAÇA INFANTS - ERA HUGUET
PLAÇA INFANTS - MION - MATADERO
PLAÇA INFANTS - LA CULLA
PLAÇA INFANTS - LA SALLE
PLAÇA INFANTS - TOSSAL DEL CORO
PLAÇA INFANTS - VILA DORDIS
PLAÇA INFANTS - SANT PAU

Llegir la tercera part:

- L'autobús es consolida gràcies a les associacions de veïns: aquí

Bibliografia:

- MORA, José: "Los autobuses de Barcelona" (Manresa). [En línia: www.autobusesbcn.es]

Arriba el transport públic

L'autobús urbà, el nou transport públic. Primera part (1929 - 1940)

La història del transport públic urbà a Manresa comença l'any 1929. L'Ajuntament manresà aprovà el 18 de març de 1929, atorgar la concessió del servei d'autobusos al Sr. Prudenci Castellà Vila. El servei s'inaugurà tres meses després, el 29 de juny. Es van destinar dos autobusos Ford, model T, amb les matrícules següents: B-39.377 i B-39.378 (números 1 i 2) muntats als tallers Novell de Manresa. La concessió finalment es convertí en definitiva l'any següent, el novembre de 1930.

El preu del bitllet oscil·lava entre els 10 i els 25 cèntims. Els autobusos estaven pintats, per l'artista Josep Olivet, de color vermell amb una línia negra a l'exterior i una blanca en el seu interior.

La primera xarxa estava formada per dues línies que unien l'estació del Nord (actual estació de la RENFE) amb els diversos punts de la ciutat (Plaça Sant Domènec, carretera de Cardona, carretera de Vic i Plaça Espanya).

Aquestes van ser les dues primeres línies de l'autobús urbà a Manresa:

Estació del Nord - Sant Domènec - Plaça Bonavista - Docs - Sant Domènec - Estació del Nord: Iniciava el recorregut a l'Estació del Nord, seguia per la Plaça Valldaura, Plaça Sant Domènec, carretera de Vic, Bonavista, Docs, Plaça Constitució (avui en dia Plaça Major), Sant Miquel, Plana de l'Om, Plaça Sant Domènec, Plaça Valldaura i Estació del Nord.

Estació del Nord - Passeig Pere III - Plaça Bonavista - Carretera de Vic - Sant Domènec - Estació del Nord: Iniciava el recorregut a l'Estació del Nord, Plaça Valldaura, carrer del Cós, carretera de Cardona, continuava pel Passeig Pere III fins a arribar a Plaça Bonavista, i seguia per la carretera de Vic fins a la Plaça Sant Domènec, Plaça Valldaura i Estació del Nord.

A partir de 1930 es van anar modificant el recorregut de les dues línies:

1930: El servei s'amplia fins a la fàbrica "Els Dolors", al final de la carretera de Vic.
1931: A finals de 1931 es crea la tercera línia, una nova línia que arribava fins a la Plaça Caputxins (actual carrer Era de l'Huguet). També s'adquireixen dos nous autobusos: un Columbus i un Hansa Lloyd, amb matrícula: B-49.021, núm. 4.
1932: Prudenci Castellà i el taxista Amado Ubiach posen en marxa un autobús de línia destinat a fer el recorregut des de l'estació del Nord fins al Guix i des de Sant Domènec fins a Sant Joan de Vilatorrada, ambdues línies no es consideraven urbanes.
1935: Es crea una quarta línia al nou barri de Pau Sabater, al Carrer Sant Josep del Poble Nou.
1936-1939: Durant el període de la Guerra Civil, el servei d'autobús es col·lectivitza, patint modificacions, tant amb les línies com amb el parc mòbil, segons les disposicions bèl·liques del conflicte.
1939-1940: L'empresa Castellà reprèn el servei amb les lògiques limitacions del període postbèl·lic, amb un parc mòbil disminuït i la falta de recanvis i combustible obliguen a adoptar mesures alternatives, com els gasògens o buscar vehicles de segona mà per ser transformats en autobusos.

Llegeix més:

- L'autobús urbà, el nou transport públic. Segona part (1940 - 1974): aquí

Bibliografia:

- MORA, José: "Los autobuses de Barcelona" (Manresa). [En línia: www.autobusesbcn.es]

Catalanistes i carlins en el consistori manresà

La llarga alcaldia de Pere Armengou i Manso, un català del temps antics

Fotografia: GARCIA, Gal·la: L’abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965. Edafos Editorial. Manresa, 2001.

L'any 1904 s'inaugurà amb la presència a l'alcaldia d'un element procliu al regionalisme, Pere Armengou i Manso, qui romangué en la presidència del consistori fins a la seva mort, ocorreguda el febrer de 1909. En realitat, mai no s'arribaria a pronunciar sobre la seva adscripció política, però sembla clar que la seva militància en el passat havia estat al costat del carlisme, conjuntament amb la seva família, i després formaria part del sector integrista escindit d'aquell. Després de frustrats intents d'aconseguir dominar l'alcaldia per part de la coalició carloregionalista, aquesta suposà l'ocasió daurada de lluïment de la força política assolida pel regionalisme a la ciutat. Un altre fet, l'inici de la publicació diària, El Pla de Bages, portaveu oficiós d'aquest corrent polític, el 12 de març de 1904, constituí, d'altra banda, el començament d'una hegemonia política de llarga durada que s'estroncà l'any 1923. Consolidació política que hagué de vetllar periòdicament enfront dels elements republicans i liberals, coaligats o dividits entre si, i eterns oponents a allò que denominaren el domini carlocatalanista de l'escenari polític.

Per fi, el districte i l'alcaldia de Manresa estaven en mans dels regionalistes. Ara havia arribat el moment de fundar un diari combatiu i modern, El Pla de Bages, que fos capaç d'aglutinar tots els sectors d'ordre de la ciutat que “pensa i sent a Déu y a la Pàtria, dexant que les fraccions federades s'anomenin com vulguin, sostinguin en altres llocs els ideals que cada una ben legítimament persegueix, per a dedicar aquestes planes ben senceres á les lluytes contra'ls enemics de Déu, de la Pàtria y de la pau social de Manresa y sa Comarca” [1]. Per la seva banda, el nou alcalde Pere Armengou acomiadava Fius tot elogiant la seva eloqüència, segons diria, difícil d'imitar, i pronunciava el discurs de benvinguda després del seu nomenament de Reial Ordre. En aquest, Armengou va desgranar el seu programa de govern que es concentraria a potenciar la instrucció, la beneficència pública i privada, i la salubritat pública. Així mateix, va desitjar harmonia entre els companys del Consistori, i s'oferí, amb un to molt paternalista, al poble manresà com a alcalde, benefactor i pare [2].

El cronista Joaquim Sarret i Arbós, que militaria en les files de la Lliga Regionalista, descrivia l'ambient imperant en la ciutat era el del domini de la política. Aquesta observació tan elemental no seria altra cosa que el procés de politització de les masses. Segurament els canvis de govern continuarien estant orquestrats des de Madrid, però per primera vegada començaven a funcionar unes autèntiques dretes i esquerres manresanes, alimentades amb les lluites del passat i la memòria de la tradició política de cada bàndol, si bé, al mateix temps, renovades amb els conflictes del present. Al darrere de l'enfrontament ideològic, Sarret hi endevinava els partits dominants que eren “els conservadors y els regionalistes: el primer, si vol tenir forsa en dia de eleccions se ha de amparar ab els republicans socialistas y els lliberals democratas; el segon se ha de amparar ab els carlistas, els nocedalistas y els catalanistas” [3].

En definitiva, els dos blocs polítics que s'enfrontarien durant tot el període que estudiem en aquest capítol. Sense, però, avançar gaire en l'àmbit de l'adquisició d'una cultura per la democràcia. El sectarisme, així, hi seria predominant.

De nou, el cicle electoral s'encetaria amb la celebració de comicis provincials del 12 de març de 1905, en les quals concorrien una candidatura de signe regionalista, una monàrquico-liberal i una de republicana. Els quatre llocs reservats seran per a un carlí (Joan Pelfort i Cirera), dos monàrquics l'un conservador, Lluís Vila i Miralles, i, l'altre liberal, Manuel Farguell de Magarola, i per al regionalista Ignasi de L. March i Batlles [4].

Diem reservats perquè aquests comicis tornaren a tenir un caràcter estipulat, fet denunciat pel centre de Fraternidad Republicana (que va proclamar una candidatura formada per Josep Garreta i Casals, i Carles Castos i Álvarez, candidatura dissuadida per la Junta d'Unió Republicana) i evidenciat pel pacte establert entre regionalistes, carlins i dinàstics [5].

Els quatre electes van obtenir uns percentatges similars de vots, seguits a molt poca distància pel candidat regionalista i fabricant de Sant Joan de Vilatorrada, Joan Guitart i Santasusana. Als pobles les tupinades van continuar estant a l'ordre del dia. Només cal fixar-nos en el mateix nombre de vots que curiosament obtindrien els quatre candidats elegits al municipi d'Aguilar de Sagarra.

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap.VI pp. 310-312

____________

[1] El Pla de Bages, 12-III-1904, nº 1.
[2] Sessió del ple municipal de l'1 de gener de 1904 a Llibre d'actes municipals de l'ajuntament de Manresa. Any 1904, p. 93.
[3] Joaquim Sarret i Arbós, Efemèrides, 1898-1916, Manuscrit inèdit (A.H.C.M.), p. 18 bis.
[4] Joan Pelfort i Cirera = 8539 vots; Manuel Farguell de Magarola = 8529; Lluís Vila i Miralles = 8507; Ignasi de L. March i Batlles = 8480 (Font: A.D.B., expedients Eleccions provincials, Lligall 2668).
[5] Soler i March informà a Prat de la Riba que el Govern li havia recomanat pactar amb els elements d'ordre al districte de Manresa. Carta de Soler i March a Prat de la Riba de 12 de febrer de 1905, a P. Martínez Ascaso, op. cit., p. 108.

El triomf de Maurici Fius i Palà

Un alcalde republicà de veritat

A la ciutat de Manresa, l'any 1902 es va encetar amb la primera alcaldia del republicà Maurici Fius i Palà format, en els càrrecs principals, per republicans i liberals [1]. Com era de suposar, els membres de la coalició catòlica i regionalista no podien tolerar una situació d'aquesta mena, i s'esforçaren a impedir que Fius i Palà continués conservant l'alcaldia. En aquest sentit, Leonci Soler i March, que va rebre amb entusiasme la notícia de l'entrada d'Antonio Maura al Govern amb la cartera de Governació, el felicitarà i aprofitarà per demanar-li que "nos haga con merced de librarnos cuanto antes mejor del Alcalde republicano-socialista que padecemos, D. Mauricio Fius y Palá, nombrado de Real Orden!" [2].

Fins i tot Fius es va veure obligat a portar als Tribunals als diaris La Veritat i La Lucha a causa de la campanya de difamació i insult que duien a terme contra la seva persona [3]. Tanmateix, la gran prioritat era el sanejament de la hisenda municipal i la implementació del seu programa de reformes.

Maurici Fius i Palà (1864-1920) havia entrat a formar part de la corporació municipal l'any 1897 quan va aconseguir per primera vegada una regidoria, càrrec que revalidaria als comicis de 1899, si bé fins al 1902 no fou designat alcalde. Fius s'havia destacat per les seves continuades intervencions en conflictes socials, sobretot en la vaga de la fàbrica Bertrand i Serra l'any 1897. Així mateix havia estat el corresponsal del diari barceloní La Publicidad, durant les vagues de 1890, l'únic mitjà possible de donar a conèixer l'evolució d'aquestes a conseqüència de la censura governativa. Sempre havia estat republicà, primer federal, després possibilista, i a partir de 1895, s'erigí en un notable republicà, deslligat de tota tendència.

El nou alcalde va inaugurar el seu mandat amb el pronunciament d'un discurs molt ben travat on, a banda de prometre l'abolició dels consums i la seva substitució per un repartiment veïnal, a fi d'abaratir les subsistències, va centrar les directrius de la seva actuació política en la reforma urbanística de Manresa, la potenciació de la instrucció de les classes populars, la millora de la beneficència pública, i el foment de la higiene i la salubritat de la ciutadania. En definitiva, va insistir en el fet que continuaria perseverant en els ideals de democràcia, benestar i llibertat. Uns ideals que es concretarien en l'àmbit de la salubritat pública amb la construcció d'un nou escorxador que reunís les condicions higièniques adequades, i amb el cobriment dels torrents de Sant Ignasi i de Predicadors, que en l'època eren focus continuats d'infecció.

En el terreny de la instrucció pública, es disposava a obrir classes nocturnes per als obrers, i a inaugurar l'Escola d'Arts i Oficis, "que impulsará a las clases obreras a salir del círculo rutinario en que se hallan encerradas de modo que cuando en lo sucesivo pretendan entrar en el ejercicio de las diversas industrias que puedan procurarles la subsistencia tengan nociones de lo que son y deben ser los trabajos a que han de dedicarse." [4]

Poc després, l'escola seria inaugurada pel ministre d'instrucció José Canalejas Méndez, i dos anys després visitada pel rei Alfons XIII en la seva primera visita a la ciutat. Les escoles nocturnes tindrien també un ampli ressò, perquè al final del mes de gener de 1902 ja s'hi havien matriculat 760 alumnes.

L'any 1903 tornà a ser decisiu en matèria electoral, ja que el catalanisme conservador al districte de Manresa començava a consolidar les seves posicions polítiques. Les eleccions generals van ser convocades per al 26 d'abril de la mà de Francisco Silvela, que substituïa al vell Sagasta qui amb la seva dimissió de la presidència del Govern posava fi a una llarga i dilatada carrera política. Silvela es proposà de dur a terme, tot apropant-se a Antonio Maura, que tot just s'acabava d'afiliar al partit conservador, allò que Miguel Martínez Cuadrado ha anomenat la "segunda ofensiva regeneracionista del partido conservador" [5]. El partit liberal es trobava submergit en una gran crisi interna provocada per les lluites originades al voltant de la successió de Sagasta. A Catalunya, regionalistes i republicans intentaren de consolidar les posicions electorals assolides en les darreres generals de maig de 1901, sobretot en la circumscripció de Barcelona, on, malgrat això, l'ambient preelectoral no estigué tan escalfat com en aquelles eleccions.

Eren tres candidats els que es disputaven l'acta uninominal del districte de Manresa: el regionalista Leonci Soler i March, el conservador Lluís Vila i Miralles, i el republicà possibilista, Eusebi Corominas i Cornell. I una darrera candidatura presentada pel Comité Democràtico Socialista de Manresa en favor del propagandista obrer Josep Comaposada [6]. El candidat conservador comptà lògicament amb els ressorts governamentals, i a més, tenia l'avantatge de pertànyer a la comissió provincial de la diputació de Barcelona per la seva condició de diputat, si bé al mateix temps aquest fet el podria limitar per retenir la representació parlamentària. Igualment, Soler i March, en ser cap del Sometent del districte de Manresa, l'incapacitava per ser diputat a Corts [7].

Extracte:

- Rubí i Casals, Maria Gemma: El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923, Cap. VI pp. 297-299

___________

[1] Les tinences d'alcaldia van correspondre als republicans Miquel Oms Viñas, Josep Defís Aleger, Manuel Castellà, al liberal fusionista Bernardino Alcañiz i al liberal gamacista Eloi Torras. Les dues sindicatures als republicans Ramon Trulls i Antoni Oriol, respectivament.
[2] Carta de Soler i March a Antonio Maura, 9-XII-1902 (Lligall 102, Fundación Antonio Maura). Soler també comunicarà al seu amic Prat de la Riba el nomenament de Fius, tot afegint que aquest ha estat obra dels caciquets fusionista i conservador de Manresa de brasset ab el gran Junoy ... (Carta de Soler i March a Prat de la Riba, 2-I-1902 a Pilar Martínez-Ascaso, op. cit., p. 95).
[3] Vid La Montaña Republicana, 24-VII-1903.
[4] Sessió del ple municipal de l'ajuntament de Manresa de l'1 de gener de 1902 al Libro de Acuerdos Municipales, 1902, pp. 2 i 2v.
[5] M. Martínez Cuadrado: Elecciones y partidos políticos de España (1868-1931), Vol. II, Madrid: Ed. Taurus,1969,pp. 683 i ss.
[6] Fundador i director del diari barceloní La Publicidad.
[7] Tal com ho testimonià Emili Junoy en el vot particular que va formular a la Comissió d'Actes del Congrés de Diputats. Vegeu el vot particular emès per Emili Junoy el 29 de maig de 1903, on indicava que el diputat electe Soler y March es cabo de Somatenes y está, por tanto, incluído en el párrafo 3º del art. 5º de la ley electoral (A.C.D., sèrie "Doc. Elec.", lligall 118, exp 1).