Entre els anys 1311 i el 1315, el rei Jaume II, va engegar un paquet de mesures fonamentals per a l'increment de l'estatus legal de la ciutat de Manresa i dels seus habitants. Una epístola del monarca amb data de l'any 1311 donava als manresans el monopoli de la venda del vi dintre muralles, cosa que va significar que tot el vi que es venia a la ciutat de Manresa havia de venir de la parròquia (municipi) de Manresa, i també la celebració d'una segona fira (mercat) de "tardor", la de Sant Andreu que significava el reconeixement explícit de la categoria geogràfica, política, econòmica o comercial del lloc on se celebrava.1 Aquest monopoli del vi va ser un cop molt dur per a tots els senyors feudals de la rodalia de Manresa, perquè de cop i volta, van perdre el seu mercat principal. Per exemple, el vi provinent de les terres del bisbat de Vic quedava exclòs de la venda a la ciutat de Manresa. Si fou pèssim pels senyors feudals de l'entorn de Manresa, fou una autèntica benedicció per les elits terratinents de Manresa que podien permetre's cobrar una prima per les seves collites.
Aquest privilegi fou summament beneficiós pels patricis de la ciutat, ja que en aquells moments, la producció de vi era una de les seves inversions favorites. Aquest monopoli va encoratjar als manresans a invertir en les terres senyorials del camp, cosa que havia esdevingut viable gràcies a la protecció que garantia el veguer. Els suculents ingressos de la venda del vi amb exclusivitat es van notar a la ciutat, ja que els diners que generaven es van invertir al teixit urbà de Manresa (ampliació de muralles, construcció de nous ponts, etc.). Aquest monopoli vinícola implicava la creació d'una nova barrera econòmica entre les terres senyorials i les terres dels ciutadans reials. Aquest creixement del poder manresà al camp va contrarestar amb el poder de les propietats senyorials, entre els quals hi havia el bisbat de Vic.
Aquest privilegi fou summament beneficiós pels patricis de la ciutat, ja que en aquells moments, la producció de vi era una de les seves inversions favorites. Aquest monopoli va encoratjar als manresans a invertir en les terres senyorials del camp, cosa que havia esdevingut viable gràcies a la protecció que garantia el veguer. Els suculents ingressos de la venda del vi amb exclusivitat es van notar a la ciutat, ja que els diners que generaven es van invertir al teixit urbà de Manresa (ampliació de muralles, construcció de nous ponts, etc.). Aquest monopoli vinícola implicava la creació d'una nova barrera econòmica entre les terres senyorials i les terres dels ciutadans reials. Aquest creixement del poder manresà al camp va contrarestar amb el poder de les propietats senyorials, entre els quals hi havia el bisbat de Vic.
Impostos, privilegis reials i l'inici de la rivalitat amb Vic
Un altre privilegi del rei Jaume II d'aquell 1311, encara va ser més gratificant econòmicament per Manresa. El monarca va atorgar el privilegi a Manresa de col·lectar (cobrar) impostos sobre tota persona que tingués propietats dintre el terme de la ciutat. La formulació utilitzada per aquest privilegi, segons explica l'historiador Jeff Fynn-Paul al seu llibre Auge i Declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500 (2017) no s'hi especificava el tipus o quantitats de béns, de manera, que teòricament qualsevol persona que tingués una propietat per irrisòria o miserable que fos, podia ser obligat a contribuir plenament en els impostos reials o urbans. La frase in eius territorio no precisa tampoc el territori real, ni "parròquia" ni "batllia" són usats, deixant una interpretació indecisa. Probablement, el document del rei deixava la porta oberta a cobrar impostos a tota la vegueria, cosa que finalment es va fer l'any 1360 gràcies a la documentació rescatada.
Finalment, el rei Jaume II, l'any 1315, va decidir ampliar el poder de la ciutat de Manresa. La ciutat va passar de vila a ciutat (civitas), o sigui a ciutat de ple dret2. Igualment, la ciutat va rebre l'autorització per formar un govern conciliar. L'ascens de rang de la ciutat va fer aixecar la llebre als competidors i rivals econòmics de Manresa. El bisbat de Vic era considerat pels patricis manresans com el senyor de la ciutat rival, que tenia una dimensió similar o una mica més petita que Manresa, el qual s'interposava continuadament al camí dels manresans. Amb l'ascens de Manresa a "ciutat", es va adquirir un nou nivell. La representació manresana a les corts es va doblar, passant d'un a dos representants. La ciutat de Manresa s'equiparava a altres ciutats catalanes del moment com Lleida, Tortosa, Tarragona o Girona. D'altres viles de mides similars de Manresa, com Vilafranca del Penedès o Cervera no van tenir el mateix èxit. La ciutat de Vic també va ascendir al rang de civitas, ja que els ciutadans de Vic no hagueren tolerat l'ascens de Manresa si no fos que la seva ciutat tingués el mateix estatus legal, a diferència de Manresa, la ciutat de Vic era capital episcopal.
Bibliografia:
- BENET, Albert (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona.
- BENET, Albert (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau.
- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.
- MAS, Adrià (2016). La menestralia manresana medieval. Una radiografia social de la Manresa dels segles XIV i XV. Barcelona: Universitat de Barcelona.
- TORRAS, Marc (2012). «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, [en línia], Núm. 109, p. 31-35, https://raco.cat/index.php/Dovella/article/view/256881 [Consulta: 01-11-2019].
1 TORRAS, Marc. «Els privilegis concedits a Manresa durant la cort de 1311». Dovella, 2012, Núm. 109, p. 34
2 A finals del segle XVII tenien el títol de "ciutat" totes les seus episcopals, i Manresa i Balaguer. [FERRO, V. (2015). El Dret públic català. Les institucions a Catalunya fins al Decret de Nova Planta. Barcelona: Societat Catalana d'Estudis Jurídics. Col·lecció Estudis Núm.2, p.178]