A la ciutat de Manresa es documenta el primer jueu cap a l'any 1274. Tot i això, dos anys abans, la corona els va concedir als jueus el privilegi per la ubicació d'una fossana (cementiri) a canvi d'una ajuda econòmica de 1.500 sous barcelonesos al rei. De fet, és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits “catalans”, apareixen en la documentació i, per tant, podem afirmar amb rigor històric la seva presència real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l'any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa —segons l'historiador Albert Benet— es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I. La gran sort que van tenir els historiadors manresans és la disposició dels anomenats Llibres dels Jueus. 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu històric de la ciutat. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d'Artés, el mateix que va recollir en paraules el miracle de la Llum de 1345.
Els oficis que realitzaven els jueus a Manresa coincideixen en el període de màxima esplendor de la ciutat medieval («L'Edat d'Or Manresana» dels segles XIII i XIV). A part de la usura i la compravenda de possessions (algunes incloïen esclaus), eren molt diverses les feines, oficis i tasques que feien, des de sastres, enquadernadors, metges i cirurgians, a agricultors, vinicultors, comerciants i fins i tot hi ha documentats astròlegs. Per tant, era mentida que tots els jueus fossin prestadors de diners o que la majoria visquessin sense treballar gràcies a les rendes dels interessos (“lucros”). A tall d'exemple, destacaven sobretot els jueus manresans dedicats a la medicina, podem anomenar els sis més importants: Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.
La presencia en l'àmbit quotidià, estava força tolerada, dintre el que era possible en els cànons i prejudicis que hi havia a l'Edat Medieval. Gaudien de la protecció de la corona que els considerava “cofre i tresor”, per tant, qui atacava o robava a un jueu significava que atacava una possessió del rei. Els dies de mercat a Manresa, per exemple, podien establir-se amb els seus veïns cristians als mateixos llocs públics per vendre, però se'ls reservaven els pitjors llocs (sovint llocs estrets i bruts o en zones on no tocava l'ombra) i havien d'assenyalar la seva carn amb símbols perquè el consumidor pogués distingir les viandes cristianes i les jueves. Fins a la segona meitat del segle XIV, no hi ha documents dels primers conversos jueus a Manresa, que predicaven la conversió al cristianisme dintre el call. El 18 d'octubre de 1421, el batlle de Manresa, Albert Merles i els consellers de la ciutat, dicten l'ordre, seguint la nova reglamentació establerta, segons la qual els jueus havien de “ser diferenciats de la resta de ciutadans amb un distintiu o marca a la vestimenta exterior o al centre del pit”.
Quants jueus vivien al call de la ciutat?
És difícil fer una valoració demogràfica de la població jueva de Manresa amb força exactitud, comparant amb d'altes viles catalanes, hauria d'estar a la franja compresa entre els 50-100 focs. Una població considerable per la Manresa medieval, però no comparable en percentatge a altres ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Tortosa, les quatre ciutats catalanes on vivien més jueus el segle XIV. Una carta firmada del rei Joan I al batlle de Manresa datada l'any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. De fet, el document en qüestió no diu que a Manresa hi haguera víctimes mortals ni tampoc cap brot de violència greu. Que el document no ho digui —bàsicament perquè bona part d'aquest fou robat de l'arxiu manresà—, no significa que no sigui veritat o que s'ometés per falta de fonts directes, sinó que algú es va preocupar que aquest fet s'esborrés de la història de Manresa. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven dels elements primordials que indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple.
Segons Salvador Garcia-Arbós (2010) un 1,5 % de la població catalana medieval professava la llei mosaica. En el moment de màxima esplendor, al començament del segle XIV, van arribar a ser 12.000 a Catalunya i 30.000 al conjunt de la Corona d’Aragó. En els indrets amb més presència jueva, mai no van superar el 7 % de la població. A Barcelona hi havia la comunitat més gran: quasi 5.000 persones. A Perpinyà i Girona, prop de 1.000. A Lleida, mig miler. A Tortosa i a Cervera, poc més de 300. A Castelló d’Empúries, Solsona, Balaguer, Tàrrega i Besalú, entre 100 i 200. Després dels atacs i massacres del 1391 i de l’onada de conversions, la població decau fins a les 2.000 persones el 1419, i eren 1.500 en el moment de l’expulsió.
Comparant els tributs recaptats en altres calls catalans, el de Manresa era el més baix del Principat.
Per fer-nos una idea del que pagaven els jueus manresans a l'erari públic, podem mencionar que l'any 1348, l'aljama de jueus de Manresa pagava tan sols 5.000 sous, una quantitat de diners de les més minses del país juntament amb la de Tarragona, si es compara amb les quantitats exigides per aquell temps a altres comunitats de jueus, com les de Lleida (8.000 sous), les de Montblanc (13.000 sous), les de Vilafranca del Penedès (18.000 sous) i la compresa entre Tàrrega-Vilagrassa (20.000 sous), poblacions amb un fogatge (habitants) semblant a la nostra ciutat. Molt per sobre de la contribució de Manresa, se situava les de Barcelona (30.000 sous) i la que pagava més de tots, Girona-Besalú (amb 35.000 sous). Els sous a pagar dels calls no eren quantitats fixes i variaven cada any, per exemple a partir de 1350, quan la Pesta Negra va afectar la població de forma directa, aquests sous serien reduïts en la majoria de casos fins a la meitat.
Sous que pagaven els calls catalans, any 1348:
Els oficis que realitzaven els jueus a Manresa coincideixen en el període de màxima esplendor de la ciutat medieval («L'Edat d'Or Manresana» dels segles XIII i XIV). A part de la usura i la compravenda de possessions (algunes incloïen esclaus), eren molt diverses les feines, oficis i tasques que feien, des de sastres, enquadernadors, metges i cirurgians, a agricultors, vinicultors, comerciants i fins i tot hi ha documentats astròlegs. Per tant, era mentida que tots els jueus fossin prestadors de diners o que la majoria visquessin sense treballar gràcies a les rendes dels interessos (“lucros”). A tall d'exemple, destacaven sobretot els jueus manresans dedicats a la medicina, podem anomenar els sis més importants: Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.
La presencia en l'àmbit quotidià, estava força tolerada, dintre el que era possible en els cànons i prejudicis que hi havia a l'Edat Medieval. Gaudien de la protecció de la corona que els considerava “cofre i tresor”, per tant, qui atacava o robava a un jueu significava que atacava una possessió del rei. Els dies de mercat a Manresa, per exemple, podien establir-se amb els seus veïns cristians als mateixos llocs públics per vendre, però se'ls reservaven els pitjors llocs (sovint llocs estrets i bruts o en zones on no tocava l'ombra) i havien d'assenyalar la seva carn amb símbols perquè el consumidor pogués distingir les viandes cristianes i les jueves. Fins a la segona meitat del segle XIV, no hi ha documents dels primers conversos jueus a Manresa, que predicaven la conversió al cristianisme dintre el call. El 18 d'octubre de 1421, el batlle de Manresa, Albert Merles i els consellers de la ciutat, dicten l'ordre, seguint la nova reglamentació establerta, segons la qual els jueus havien de “ser diferenciats de la resta de ciutadans amb un distintiu o marca a la vestimenta exterior o al centre del pit”.Els Consellers de Manrèsa, en virtut d'aquesta disposició superior acordaren als 18 d'octubre de 1421 que "tots els jueus y jueues que sian ó 's trovin en aquesta ciutat es posin al instant en les vestidures y en les ligars semblants senyals que portan els jueus y jueuas que viuen a barcelona".
Els jueus a Manresa (1917), Joaquim Serret i Arbós, p.22
És difícil fer una valoració demogràfica de la població jueva de Manresa amb força exactitud, comparant amb d'altes viles catalanes, hauria d'estar a la franja compresa entre els 50-100 focs. Una població considerable per la Manresa medieval, però no comparable en percentatge a altres ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Tortosa, les quatre ciutats catalanes on vivien més jueus el segle XIV. Una carta firmada del rei Joan I al batlle de Manresa datada l'any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. De fet, el document en qüestió no diu que a Manresa hi haguera víctimes mortals ni tampoc cap brot de violència greu. Que el document no ho digui —bàsicament perquè bona part d'aquest fou robat de l'arxiu manresà—, no significa que no sigui veritat o que s'ometés per falta de fonts directes, sinó que algú es va preocupar que aquest fet s'esborrés de la història de Manresa. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven dels elements primordials que indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple.
Segons Salvador Garcia-Arbós (2010) un 1,5 % de la població catalana medieval professava la llei mosaica. En el moment de màxima esplendor, al començament del segle XIV, van arribar a ser 12.000 a Catalunya i 30.000 al conjunt de la Corona d’Aragó. En els indrets amb més presència jueva, mai no van superar el 7 % de la població. A Barcelona hi havia la comunitat més gran: quasi 5.000 persones. A Perpinyà i Girona, prop de 1.000. A Lleida, mig miler. A Tortosa i a Cervera, poc més de 300. A Castelló d’Empúries, Solsona, Balaguer, Tàrrega i Besalú, entre 100 i 200. Després dels atacs i massacres del 1391 i de l’onada de conversions, la població decau fins a les 2.000 persones el 1419, i eren 1.500 en el moment de l’expulsió.
Sous que pagaven els calls catalans, any 1348:
Ciutat (call)
|
Sous/any
|
Girona-Besalú
|
35.000
|
Barcelona
|
30.000
|
Tàrrega-Vilagrassa
|
20.000
|
Vilafranca del
Penedès
|
18.000
|
Montblanc
|
13.000
|
Lleida
|
8.000
|
Manresa
|
5.000
|
Tarragona
|
5.000
|
Font: MORELLÓ, Jordi: “En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona”
Bibliografia:
- BENET, Albert: "L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392)". Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30, 1983
- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Manresa: Zenobita, 2009
- GARCIA-ARBÓS, Salvador: "Catalunya no era Sefarad". Presència, núm. 1985, 2010
- MORELLÓ, Jordi: "En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona". Sefarad, vol. 71:2, pp. 293-348, Juliol-desembre 2011
- GARCIA-ARBÓS, Salvador: "Catalunya no era Sefarad". Presència, núm. 1985, 2010
- MORELLÓ, Jordi: "En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona". Sefarad, vol. 71:2, pp. 293-348, Juliol-desembre 2011
- PONS, Josep: "Els jueus i el Call de Manresa". Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345, 1987
- SARRET i ARBÓS, Joaquim: "Els Jueus a Manresa". Manresa; Esparbé y Sèrra, 1917