10 de maig 2014

El camí cap a la llibertat

L'estació del Nord i els evadits

Entre el 1940 i el 1944, prop de cent mil persones -sobretot, jueus que fugien de la solució final, ciutadans francesos en edat militar i aviadors aliats abatuts sobre l'Europa ocupada- van travessar els Pirineus buscant la seguretat dels consolats britànic i nord-americà a Barcelona. Els van ajudar centenars de guies, la majoria antics combatents republicans reconvertits en resistents o contrabandistes.

En aquest bloc fa anys vam explicar una d'aquestes aventures, la de Ginetté Eboué. Durant els anys que va transcorre la Segona Guerra Mundial, l'estació del Nord de Manresa (Renfe) va esdevenir el darrer capítol per fugir dels nazis. L'estació era el punt final dels "passadors" (persones encarregades d'acompanyar als evadits), el darrer tram del viatge que havia començat als Pirineus i acabava a la nostra ciutat, concretament al tren, amb el viatge a Barcelona amb aquest mitjà de transport. 

Un d'aquests famosos "passadors" va ser en Joan Català. En Joan passava els Pirineus per Andorra o per un itinerari més assequible a través de la Cerdanya francesa des d’Osseja. En funció de l’edat i la resistència física de les persones que calia acompanyar, es decidia quina ruta s’utilitzava. Si eren famílies de jueus que escapaven de l'Holocaust es feien rutes més segures, en canvi si eren soldats aliats es feien rutes més perilloses. L’hotel Jaume d’Alp, a la Cerdanya catalana, era el lloc d’aturada abans d’emprendre la travessa de la serra del Cadí. La ruta es feia a peu fins a Manresa a través de camins de muntanya i descansant en masies segures. A Manresa agafaven el tren fins a Barcelona i acompanyaven els evadits al Consolat Britànic, aleshores situat a la Plaça Universitat, molt a prop de la cèntrica plaça Catalunya. En altres ocasions en Joan Català travessava la frontera per l’Alt Empordà aprofitant la facilitat de pas pels colls de muntanya d’aquella zona, que no arriben als mil metres. A més el trajecte que duia a Barcelona des de les comarques gironines era molt més ràpid i segur.

A principis del 1940 Joan Català començà a col·laborar amb els serveis secrets dels aliats, majoritàriament els britànics i també amb individus que ajudaven a la Resistència Francesa contra els nazis. El 1940 va ser sorprès a Cadis i tancat a la presó del Cisne de Madrid, d'on aconseguí evadir-se i tornar a Andorra. A partir d'aleshores començà una intensa tasca per passar refugiats estrangers. Però, com a gran caminador de muntanya, Català preferia fer de correu. El 1941 fou novament detingut a Barcelona quan acompanyava dos aviadors nord-americans, però durant el trasllat per al judici va fugir novament i va tornar a Andorra. Això no el va deturar de continuar fent viatges a Barcelona portant documentació per a la CNT. L'enèsima evasió va arribar el desembre de 1942, després de ser capturat en reunir-se sense saber-ho amb un confident franquista. Al cap de pocs dies va ser detingut novament, però un error burocràtic li va permetre sortir de la presó de Lleida.

Altres rutes anaven del Cadí fins a Gósol i Saldes on alguns cops s’utilitzava com a mitjà de transport un camió que transportava carbó fins a Guardiola de Berguedà. Cal Brau a Guardiola era un altre lloc central de l’actuació d’alguna de les xarxes que provenien d’Andorra. Allí dormien i menjaven abans d’anar a Manresa o Sabadell que acostumaven a ser les ciutats de destinació abans d’efectuar el desplaçament a Barcelona.

Recreacions dubtoses de TV3 i trets a l'estació de Manresa

L'any 2000 Televisió de Catalunya va emetre la minisèrie "Entre Torb i la Gestapo". La sèrie descrivia les aventures dels passadors que ajudaven als jueus i soldats aliats a escapar cap a Catalunya. La reemissió de la sèrie, a finals del 2013, fou una excel·lent ocasió per recordar com van encaixar aquesta sèrie els dos testimonis reals i qualificats dels fets que s'hi relataven. Un era en Joaquim Baldrich (1916-2012), i Jaume Ros (1918-2005): el primer, era membre de la cadena que des de l'hostal Palanques de la Massana (Andorra) organitzava les xarxes d'evasió; el segon, pertanyia al partit Estat Català que operava en la clandestinitat des de Perpinyà (malgrat no ser ocupada pels nazis, formava part del nou estat titella d'aquests, conegut com la França de Vichy).

Tant Baldrich com Ros van mostrar-se molt escèptics amb la minisèrie que va realitzar Televisió de Catalunya, inspirada en una novel·la homònima. En una entrevista al Periòdic d'Andorra, els fets que apareixien en la sèrie eren "mentida". Pitjor encara: tant Ros com Baldrich posaven en qüestió el paper de Viadiu –Viel, a la sèrie en qüestió– en les cadenes d'evasió. Segons paraules de Baldrich, "era un home de lletres, sí, però de passar muntanyes...". L'únic viatge que va realitzar, va acabar amb la seva colla dispersada a trets a l'estació de tren de Manresa. Recorda que "el consolat britànic no hi va tornar a confiar".

Baldrich també va relatar que quan arribava a l'estació de Manresa, passant pel costat de la Fàbrica Pirelli, per exemple, només es podien comprar un màxim de set tiquets per persona, però que ell arribava i deia: "trenta-dos, i posava un feix de bitllets damunt el taulell"; i afirmava amb rotunditat: "el canvi per a vostè. Ja ho entenien, ja... i problema arreglat!". El venedor de torn d'aquell dia s'havia guanyat el cel!

Bibliografia de referència:

- Calvet, Josep: "L’adéu a Joan Català, un resistent per la llibertat". La Directa (18/10/2012)

- Calvet, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012

- Diari Regió7: "Els àngels de la guarda dels Pirineus" (19/01/2010)

- El Periòdic d'Andorra: "Història, ficció i llicència poètica" (23/12/2013)

- Luengo, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

Printfriendly