21 de maig 2019

Un dia de Festa Major


Fotografia de Teresa Miret Fortuny amb el seu futur marit i unes amigues a la plaça Major de Manresa durant la Festa Major de 1960. Al terra de la plaça es poden veure les restes cremades del regueró de pólvora de la tronada.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

07 de maig 2019

Busquem fotografies de la ciutat de Manresa (1960-1990)

L'editorial Efadós prepara el segon volum de l'Abans

Fa poques setmanes l'editorial Efadós va engegar els preparatius per treure la segona part del llibre l'Abans de Manresa. La primera versió de l'Abans va aparèixer l'any 2001 i la seva autora fou l'historiadora Gal·la Garcia Casarramona. El primer volum de l'obra, que duia per títol L'Abans. Memòria i història gràfica de Manresa, era una compilació amb fotografies (el llibre té 666 pàgines i actualment està exhaurit) inèdites compreses entre els anys 1876-1965, en què es tractava del Teatre Gran Kursaal, la Ràdio Manresa, l'automòbil PTV de fabricació manresana, la Misteriosa Llum, Favets i Tremendos, etc.

Per la preparació de la segona part, l'editorial i els autors del llibre, demanen la col·laboració de tots els manresans i manresanes, d'entitats, associacions, comerços, indústries i fins i tot de particulars, que tinguin material fotogràfic de la ciutat de Manresa, entre els anys 1960 i 1990, de diferents àmbits de la vida pública: societat, oci, política, comerç, esport, cultura, festa, lleure, etc. Totes les fotografies que apareguin a la segona part del llibre, seran referenciades amb el fons i l'autor de cada fotografia.

Si vols que les teves fotografies (o coneixes persones que tinguin fotografies) formin part de la segona versió de l'Abans, dues vies de contacte:

30 d’abril 2019

"Liber judeorum dei inimicorum"

Els jueus conversos, els criptojueus

El llibre sobre els jueus manresans de l'arxiver municipal Joaquim Sarret i Arbós, publicat l'any 1917 amb el títol Jueus a Manresa, és un dels estudis més complets del món jueu d'una ciutat catalana en època medieval i en aquest bloc ha estat un dels referents principals per descriure el món medieval manresà jueu. El llibre fou publicat com una ampliació d'una conferencia de Sarret i Arbós al Centre Escursionista de Bages el 16 de novembre de 1908, tal i com podem llegir a la portada del llibre. Ens aturarem precisament en aquest llibre novament, concretament al capítol 9 (IX) on es parla de la figura dels conversos, i l'autor ens aporta interessant documentació rescatada dels arxius de la ciutat que al final de l'entrada podeu llegir. Tanmateix és interessant comprovar com molt abans de l'edicte d'expulsió dels jueus dels Regnes Hispànics de l'any 1492, ja es produïen conversions de jueus al cristianisme, sobretot a partir dels atacs als calls dels anys 1348 i en especial de l'any 1391. De fet els atacs als calls (aljames), pogroms, foren un dels motius d'aquestes conversions.

Al segle XIV s'acaba el període de tolerància religiosa cap als jueus passant-se a una fase de conflictes creixents, a causa de les guerres i les catàstrofes naturals que precedeixen i segueixen a la Pesta Negra (1348) creen una situació nova. El poble es creu víctima d'una maledicció, castigada per pecats que hauria comès. Mentrestant el clergat convida els fidels a penedir-se, a canviar de conducta i tornar a Déu. És llavors quan la presència del poble deïcida [el poble jueu] entre els cristians es considera escandalosa. Com a conseqüència de les massacres de 1391 i les mesures que el van seguir, cap a 1415 més de la meitat dels jueus de Castella i d'Aragó havien renunciat a la Llei Mosaica (Torà) i s'havien batejat, entre ells molts rabins i personatges importants. Fou cop massa dur per la comunitat jueva de la Península Ibèrica, de fet mai es recuperarien d'aquest cop tal i com explicava l'hispanista francès Joseph Perez.

Els jueus de la Península Ibèrica que van preferir el baptisme a l'exili davant l'edicte de 1492 d'expulsió firmat pels Reis Catòlics, es van sumar com a nous cristians als descendents d'aquells milers que, un segle abans, ja s'havien convertit compulsivament durant les matances de finals del segle XIV per evitar la mort a mans de la torba. Succeiria el mateix amb els moriscos més endavant. L'ordre dels Reis Catòlics d'expulsió dels jueus els proposava aquesta alternativa: batejar-se o emigrar. Però no era alternativa, perquè no hi havia només aquests dos termes. Hi havia una tercera opció: batejar per fora i judaïtzar per dins, donant lloc al que més tard es coneixerien com els criptojueus. Generalment els més pobres, els que no tenien res a perdre, excepte la seva fe i la seva esperança, van batejar-se per romandre a les seves cases.

L'origen dels marrans i la Inquisició com a eina de combat

Els falsos conversos van ser també anomenats vulgarment marrans, que fa clara al·lusió al porc, carn abominable per als jueus, o ve de marrar, en el sentit d'errar, de desviar-se de la línia recta o, etimològicament, de «maranata», anatema. A Mallorca s'utilitzava el mot xueta. En tot cas tan marrans com xuetes, són dues paraules, que van tenir un sentit pejoratiu per anomenar els descendents dels jueus conversos. Avui en dia encara s'utilitza per insultar. Segons l'historiador Cecil Roth, els conversos practicaven les cerimònies de l'Església Catòlica externament, però a les cases mantenien les mosaiques. Roth afirmava que si els jueus es convertien, ho feien per evitar la pena de mort i, per tant, la majoria es mantenia fidel a les seves creences ancestrals. Fora del epítet de marrà, el poble feia servir una varietat de noms despectius per referir-se als conversos. Estrictament se'ls cridava cristians nous, ja que en aquesta forma se'ls separava dels cristians vells, o dels que havien estat cristians per dues generacions, almenys.

L'any 1413 les comunitats judaiques de la Corona d'Aragó estaven immerses en una profunda decadència iniciada amb els pogroms del 1348 i del 1391, coincidents amb les grans crisis que havien colpejat les classes populars d'arreu d'Europa. El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple.

La seva conversió al cristianisme els salvava de ser bandejats per la població cristiana. Per la seva nova condició, el convers era apte per a ésser subjecte de tots els drets polítics del ciutadà medieval, però tenia relacions tenses amb els ciutadans cristians “de natura” per la sospita, potser real o no, de la minsa sinceritat de les conversions i perquè no se’ls conceptuava com de la mateixa raça. Els jueus pensaven que un jueu, malgrat pecador, és a dir, convers, segueix sent jueu, per la qual cosa el convers que tornava al judaisme era rebut de bon grat.
¿Conversions sinceres? ¿Mitjà per a salvar la pròpia vida? Hom no dubta de la conversió de molts, però la historiografia sobre els conversos porta a fer pensar que la majoria dels conversos ho eren perquè no hi havia altre remei, com es pot deduir, entre d’altres fets, de les conversions massives produïdes l’endemà mateix de l’assalt al call de Barcelona el dia 5 d’agost de 1391.
Josep Hernando, Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. Anuari d'Estudis Medievals

L'origen de tot plegat és la Inquisició, la institució creada a Europa el 1184, segons un decret signat pel papa Lluci III, i que es convertiria en els segles posteriors en l'eina que va fer servir l'Església Catòlica per actuar contra tot allò que considerés que atemptava contra els seus fonaments. La Inquisició és configurada a Catalunya el 1232 de la mà del Papa Gregori IX i de Ramon de Penyafort, i a partir de llavors comença la seva croada contra l'heretgia, amb una dedicació especial a la persecució dels jueus. De fet la Inquisició dels Reis Catòlics seria vigent a l'estat espanyol fins l'any 1834, quan fou abolida definitivament.


Conversos al call de Manresa

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven a Manresa, forçaven els rabins a impetrar provisions reials de defensa per evitar linxaments dels jueus. El 27 d'agost de 1343 els jueus manresans obtenien del rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres. Un cop més les autoritats locals, obeint el rei, actuaven per frenar les temptatives dels conversos prohibint l'entrada d'aquests als calls i sinagogues.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe judaica i que probablement havia exercit de metge, denunciava a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

Quatre textos de la documentació històrica, recuperats per Sarret i Arbós

TEXT 1

1334 - Pridie idus (dia 12 de febrer)

Els Consellers y jurats nombran procuradors per fer pregonar que aquells qui capturaran als que mataren dos jueus en el camí públic qui va a Barcelona al lloc anomenat na Molela, y aquells els presentin vius o morts se 'ls donara 500 sous y als qui ho denunciaran 100 sous.

TEXT 2

1361 - 21 de desembre

El Consell general reunit en el Carme ordenà al Clavarí, entregui "cuidam converso vocato Nicholas de Gracia qui dimissa lege judayca excecata, ad fidem catholicam veridicam se conversit amore dei et intuitu pietatis" trenta sous barcelonesos.

TEXT 3

1414 - 12 de juny

Els Consellers admeten a Bernat de Santjoan en altre temps jueu, y ara per la gracia de deu cristiá nou, en ciutedá segons l' acord per l' any passat per el qual acordaren que per la major població de la ciutat tots els que no sian naturals y vingan a polbarse aquí sian franchs per tota sa vida de les questias que 's fassin en la ciutat, salvant les del cequiatge y de les obres dels murs de la ciutat, ab condició que durant la seva vida tingan de fer habitació en Manresa.

TEXT 4

1416 - 23 de desembre

Els Consellers concedexen llicencia a Arnal Rubei carniser que puga rifar y donar a rifar de aqui a carnestoltes (carniprivium) prop vinent "carnes porcinas", y que puga rifar de dia y no de nit ab llum.

Llegeix més al bloc sobre el call de Manresa i els conversos:

- Els metges jueus i la conversió: aquí
- Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call: aquí

Bibliografia:

- COSTA, Esperança. (2013). La doble condemna dels conversos. Quadern. [El País, 23/01/2013]

- GARCIA-OLIVER, Ferran. (coord.). (2012). Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada. Afers, 73

- HERNANDO, Josep. (2007). Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. Anuari d'Estudis Medievals 37/1

- PEREZ, Joseph. (2005). Los judíos en España. Madrid: Marcial Pons.

- ROTH, Cecil. (1979). Los judíos secretos. Historia de los marranos. Madrid: Editorial Altalena.

- SARRET, Joaquim. (1917). Jueus a Manresa. Manresa: Impremta Esparbé.

15 d’abril 2019

El carrer del Balç dels anys 60


Fotografia del carrer del Balç de Manresa els anys 1964-1965. El carrer formava part del nucli de la ciutat medieval, situat a l'entorn de l’actual plaça Major. De traçat estret i sinuós, el carrer s'adapta al perfil d'un balç o balcera, amb diferents nivells esglaonats.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-253 / Col·lecció de documents de Josep Muncunill i Camprubí

03 d’abril 2019

La Guerra Civil als museus

"1939: L'abans i el després", la guerra civil a Manresa

Aquest dijous, 4 d'abril a les sis de la tarda, tindrà lloc, al claustre del Museu Comarcal de Manresa, la presentació de l'exposició 1939. L'abans i el després, que es podrà veure fins al 26 de maig en el marc de la Commemoració dels 80 anys del final de la Guerra Civil a Manresa.

Es tracta d'una mostra dispersa i transversal en la qual vint-i-quatre museus de Catalunya exhibiran peces relacionades amb l'acabament de la Guerra Civil. A Manresa s'exposarà una pica baptismal del segle XIV de l'escultor Jordi de Déu, que havia estat a l'església de Sant Miquel de la ciutat fins a la tardor de 1936. A partir d'aquesta peça s'ensenyarà l'ensulsiada que en el patrimoni artístic va suposar la guerra i la funció de salvaguardar que va fer-se des del museu durant i després del conflicte.

L'objectiu d'aquesta proposta expositiva, organitzada pel Museu Comarcal de Manresa i la Diputació de Barcelona (Oficina del Patrimoni Cultural) a través de la Xarxa de Museus Locals, és afavorir la reflexió històrica sobre els precedents, esdeveniments i conseqüències de la guerra i la funció que desenvolupen els museus, ara i abans.

Igualment, i al voltant de la mostra, es podrà gaudir d'una activitat complementària que es farà pel Dia Internacional dels Museus, diumenge 19 de maig, i serà un itinerari guiat a l'entorn de la història del Museu de Manresa i la salvaguarda del patrimoni històric en aquells anys: des de l'Espai Manresa 1522 (Antiga església de Sant Pere Màrtir) fins a l'exposició al Claustre del Museu. Es parlarà de les esglésies enderrocades i es visitarà el magatzem del museu on es conserven elements procedents d'aquests enderrocs. També es recorrerà el carrer del Balç, que va ser utilitzat pels veïns com a refugi antiaeri.

Context històric

Encara no havia acabat el juliol de 1936 que l'Ajuntament de Manresa va habilitar, a la cova de Sant Ignasi, un lloc per salvaguardar els béns artístics. Amb l'actuació arriscada i valenta d'un grup de voluntaris que actuaren seguint les directrius de la Generalitat, es van poder recollir diversos objectes en risc de desaparèixer; en primer lloc, per l'actuació d'avalots anticlericals; després, pels enderrocs d'esglésies que es van produir en aquell moment, i finalment, pel moviment del front de guerra.

I és que recordem que els dies 21 de desembre de 1938 i 19 de gener del 1939 la població civil de Manresa va ser bombardejada per l'aviació franquista, ajudada per la de Hitler i de Mussolini, que va provocar la mort de, com a mínim, 35 persones. El dia 24 de gener les tropes franquistes van entrar a la capital del Bages posant punt i final a la Guerra Civil a la ciutat. Tres anys llargs d'un conflicte que van causar un gran nombre de víctimes mortals, persones desaparegudes i exiliades, por i repressió, destrucció de patrimoni i carestia general, i que va donar lloc a una llarga i fosca dictadura.

Enguany fa 80 anys de la fi d'aquell període tràgic.

Una mostra en xarxa

1939. L'abans i el després és una mostra que s'articula a l'entorn d'un fet històric de rellevància cabdal que assenyala els museus com a dipositaris de la seva memòria material i com a transmissors d'un llegat cultural comú.

Amb aquesta finalitat, els museus en xarxa presenten instal·lacions singulars que configuren un relat compartit al voltant de tres eixos temàtics: salvaguarda del patrimoni, guerra i repressió, i simbologia del canvi. El recorregut és transversal en l'espai i el temps, i es podrà veure simultàniament a diferents municipis des d'inicis d'abril de 2019 fins al gener del 2020.

També està disponible en la seva totalitat per internet (a través d'aquest enllaç), en el qual s'ofereix la possibilitat de planificar visites, crear itineraris personalitzats i tenir a l'abast el conjunt de les activitats programades.

Dos projectes més sobre la guerra a Manresa que també s'exposaran

Amb la mostra 1939, l'abans i el després també s'exposaran dos altres projectes fets a la ciutat i que contribueixen a la commemoració dels 80 anys del final de la Guerra Civil a Manresa.

Un d'ells és Guernica, Un gest per la Pau, una creació artística col·lectiva de joves de de 4t d'ESO de cinc centres educatius de Manresa conduïda per l'artista Txema Rico i estrenada el 30 de gener a la Plaça Sant Domènec com a acte de commemoració del Dia Internacional de la No Violència. Es tracta d'un projecte impulsat per les regidories d'Ensenyament, Cultura i Cooperació i dinamitzat per la Casa Flors Sirera que va constar d'un treball educatiu previ al voltant de la resolució pacífica de conflictes. Tot plegat, amb un doble objectiu: fer un reconeixement a les víctimes de les guerres i aprendre de la història per tal de prevenir-les, i conèixer les causes dels conflictes actuals per tal de coresponsabilitzar-nos en la construcció de societats educadores i pacífiques.

El segon projecte que s'exposarà serà K.L. Reich: la veu de l'infern nazi, que oferirà una visió de conjunt de la novel·la autobiogràfica de l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, que al llarg de quatre anys i mig va patir captiveri a Mauthausen -i altres camps de concentració nazis-, en va sobreviure i va escriure aquella experiència del terror per a donar-la a conèixer arreu.

En el marc de la mostra K.L. Reich: la veu de l'infern nazi (que va ser produïda per l'Ajuntament de Manresa i la Diputacióde Barcelona, amb el suport de Memorial Democràtic, amb motiu del centenari de Joaquim Amat-Piniella) es farà projecció contínua del documental Entre el soroll i el silenci. Els bombardejos franquistes a Manresa (1938-1939), realitzat per Jorge Caballero i Laura Casaponsa sobre recerca i documentació de Joaquim Aloy i Pere Gasol, produït l'any 2005 amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació, Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitatde Catalunya.

3.500 persones al refugi antiaeri de la Renaixença

Amb aquestes accions es continua el programa de la commemoració del final de la Guerra Civil a la ciutat, que es va engegar el mes de desembre de 2018 i que ha comptat amb l'homenatge a la Lleva del Biberó; obres de teatre; projecció de documentals; xerrades i taules rodones, i accions pedagògiques amb els centres educatius de la ciutat, entre d'altres.

També s'han fet diverses accions al refugi antiaeri del Grup escolar Renaixença, amb l'espectacle Refugiar-se i l'exposició I la mort va caure del cel, amb la qual el refugi va estar obert al públic durant un mes i mig. Les dues activitats van ser dutes a terme per l'Associació Memòria i Història de Manresa i per l'Ajuntament de la cuitat.

Entre aquestes dues accions, han passat pel refugi prop de 3.500 persones, fet que mostra el gran interès que genera aquest tema entre la ciutadania.

Més informació de la Guerra Civil a Manresa:

- Memoria.cat | El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): aquí

31 de març 2019

El balcó de la ciutat

La torre de Santa Caterina

Entre els equipaments militars que va tenir la ciutat de Manresa, a part de l'antiga Caserna del Carme al Puigmercadal (avui en dia és un alberg), destaquen altres fortificacions construïdes amb motiu de les guerres carlines del segle XIX, entre liberals i absolutistes. Una d'aquestes construccions és la torre de Santa Caterina, una torre del segle XIX, amb poca importància patrimonial i amb molta més de militar. L'altre construcció militar és la del castell de Puigterrà, que a finals del segle XIX, es va desmantellar i es va cedir a l'Ajuntament de la ciutat perquè tingués cura de la seva conservació.

La torre de Santa Caterina (declarada bé cultural d'interès nacional), situada en un turó a l'extrem sud-oest de la ciutat i a l'altra banda del riu Cardener, fou construïda l'any 1836 amb finalitats de defensa però també d'atac en cas de posar setge a la ciutat. La torre és de planta circular i tenia finestres i espitlleres al voltant, adequades per a l'ús de les armes de foc. El 1949 es va traslladar molt a prop de la torre un polvorí, que fins aleshores estava situat al sud-oest de la caserna del Carme, i es considerava un perill potencial per a la ciutat, ja que estava a tocar de les cases del carrer del Pedregar. La torre, gràcies a la seva situació estratègica, és avui una torre on pengen antenes de comunicació, la majoria propietat de l'Ajuntament de Manresa.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. Història de Manresa. Ed.Zenobita. Manresa, 2009

- GARCIA, Gal·la. L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Efadós, 2001

22 de març 2019

L'antiga església del col·legi Sant Ignasi

Un repàs al seu paisatge històric: de les confraries al col·legi de Sant Ignasi

La zona de l'actual plaça de Sant Ignasi, al barri de les Escodines, i els seus entorns té un gran pes històric per Manresa. Al llarg dels segles, les diferents construccions i reformes que es van fer en aquesta zona van anar descrivint l'evolució històrica de la ciutat des de l'edat mitjana fins pràcticament els nostres dies.

L'espai que ara ocupa aquesta illa s'estenia a la riba de llevant del torrent Mirable, fora de la ciutat emmurallada, davant d'un dels portals de la ciutat i al peu del camí ral de Barcelona. A la baixa edat mitjana era part d'un raval menestral i de pagesos on hi havia nombrosos obradors de cuireters a banda i banda del torrent. A mitjan del segle XIII, s'hi fundà un hospital que va rebre el nom d'Hospital Inferior, on s'atenien els viatgers que acudien a la ciutat. La capella d'aquest hospital va ser sufragada gràcies a la confraria de Sant Tomàs i Santa Llúcia. La capella es va construir el 1323 i va ser renovada als voltants de l'any 1428. Al decurs del temps, l'Hospital Inferior ja conegut millor com a Hospital de Santa Llúcia, va donar lloc al naixement d'un col·legi de la Companyia de Jesús. L'estada del fundador de l'ordre, Ignasi de Loiola, a l'hospital de Santa Llúcia l'any 1522, va marcar una fita important. En aquest indret es on va experimentar, segons els creients, l'episodi del rapte.

L'any 1623 la confraria de Santa Llúcia i Sant Tomàs van marxar cap a la Seu i els pares jesuïtes, que de fet eren ja els propietaris dels edificis de l'hospital des de l'any 1602, van convertir l'església en un temple dedicat a Sant Ignasi. Al en l'indret on es va produir el rapte, van dedicar-hi la capella del Rapte, oberta vers l'antiga església de Santa Llúcia. Els jesuïtes van fer obres a l'hospital per convertir-lo en el col·legi i la seva residència. Els jesuïtes havien fundat el col·legi de Manresa el dia 15 d’abril de 1622 aprofitant la donació que el consell de la ciutat havia fet de l’antic hospital de Santa Llúcia, indret que Ignasi de Loiola freqüentava durant la seva estada a la capital del Bages cent anys abans. 

El col·legi de Sant Ignasi va viure un període daurat al segle XVIII. Durant aquells anys es va plantejar la construcció d'un nou edifici pel col·legi, de grans dimensions, al costat de l'antic hospital de Santa Llúcia. Un nou edifici de quatre ales amb una església monumental, annexada a l'ala de ponent. Les obres es van iniciar el 1737, gràcies al mestre d'obres José Galván però es van aturar quan per ordre del rei Carles III es van expulsar els jesuïtes el 1767 de tots els territoris de la Monarquia Hispànica. Sis anys després el monarca espanyol va aconseguir fins i tot que el papa Climent XIV suprimís l'ordre dels jesuïtes. El projecte s'eternitzaria durant dècades i fins l'any 1820 l'església no es va consagrar i les ales de llevant i migdia del claustre es van construir entre els anys 1865 i 1881, seguint el projecte de l'arquitecte Modest Fossas Pi.

Més informació:

- La primera expulsió dels jesuïtes de Catalunya (1767): aquí

- El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de la seva fundació fins a la primera expulsió: aquí

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi. L’antic Col·legi de Sant Ignasi de Manresa. Una crònica de les seves vicissituds, Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1998.

- COMAS, Francesc. Història de Manresa, Zenobita, Manresa, 2009.

- VILA, Ignasi. Sant Ignasi (Sarrià). Història d’un col·legi centenari, Barcelona, 1995.

09 de març 2019

Les festes de la Divina Pastora de 1981

Fotografia de les festes de la Divina Pastora de l'any 1981, al carrer de la Sardana. A la banda dreta de la fotografia es pot observar l'escola Oms i de Prat, amb les aules del parvulari abans de la primera ampliació.

Fotografia: Arxiu familiar Castañé Planas

27 de febrer 2019

SEGONA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

Una venda frustrada, una batalla guanyada

Una de les escenes sobre la vida de Jesucrist del frontal florentí. Arxiu: Regió7, Salvador Redó

A la primera part de l'entrada dedicada al frontal florentí de la Seu (de la Passió de Crist) vam explicar les peripècies que va patir aquesta obra de gran valor artístic, fins al punt que es va arribar a proposar de tirar-la al drapaire per aprofitar-ne els marcs de fusta. L'èxit d'assistència a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, on fou exposada amb bones crítiques, i del retorn a la ciutat de Manresa, desprès d'un període d'estança al museu episcopal de Vic a principis del segle XX, van convertir el frontal florentí de la Seu en una peça d'anàlisis d'estudis més rigorosos.

Bona part del seu millor coneixement prové de Salvador Sanpere i Miquel, recollida a l'obra publicada l'any 1906 Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la Pintura en Cataluña en el siglo XV. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs també va estudiar el frontal florentí i ens va aportar la documentació bàsica l'any 1911 quan va rescatar el testament de Ramon Saera, on es mencionava l'obra en el seu testament. Però sens dubte l'autor que més va escriure sobre el frontal florentí fou l'arquitecte Alexandre Soler i March entre els anys 1918 i 1920. Llur text donava a conèixer totes les vicissituds que va patir el frontal florentí inèdites fins aquell moment, i també analitzava la seva iconografia i tècnica en profunditat, però el més important, es que va servir per presentar al gran públic una de les obres més importants del patrimoni artístic del país.

Les obres publicades d'Alexandre Soler i March parlant del frontal florentí van aixecar la llebre, ell mateix publicava que:
... un millonario americano instalado en nuestro país [...] admiraba este bordado en los Estados Unidos
La persona que descrivia Soler i March era el multimilionari filantrop Charles Deering (1852-1927), un ric industrial que es va instal·lar a Sitges i que residia al Palau Maricel. En aquest palau Deering va reunir una important col·lecció artística del qual figuraven obres medievals com el Retaule i Frontal d'altar de Quejana (1396), la Verge de Bellpuig de les Avellanes (segle XIV) de Bartomeu de Robió o la Taula de Sant Jordi matant al drac (1434-1436) de Bernat Martorell. També hi havia quadres de El Greco, Zurbarán, Casas o Rusiñol. Charles Deering, enginyer de professió i personatge polifacètic, tenia la intenció de reunir el millor del patrimoni artístic espanyol i bona part de la seva col·lecció fou adquirida gràcies a l'ajuda del seu assessor Miquel Utrillo.

Contactes amb el bisbat de Vic

Charles Deering, a través del seu assessor Utrillo, es van posar amb contacte amb el bisbat de Vic, amb la intenció d'adquirir el frontal florentí. Miquel Utrillo tenia una bona relació amb el bisbe Josep Torres i Bages i coneixia perfectament com funcionaven la majoria de bisbats catalans. Tan el bisbat com Utrillo van començar a negociar la venda de l'obra. Quan semblava que les coses anaven sobre rodes, un cop més, la mort d'un bisbe de Vic va tornar a salvar la ciutat de Manresa. La mort del bisbe Torres i Bages el 7 de febrer de 1916, va trastocar els plans d'Utrillo de forma considerable. El nou bisbe de Vic, Francesc Muñoz Izquierdo va emprendre de nou les negociacions per vendre l'obra però en l'ultim moment es va fer enrere, pel temor a la reacció de la ciutat de Manresa. El nou bisbe de Vic coneixedor que els manresans van començar una campanya als mitjans per reivindicar el frontal va decidir que la venda no es feia. Evitant un conflicte amb la societat civil manresana el bisbe de Vic va decidir que l'obra no es mouria de la Seu, tal i com va deixar per escrit en una carta enviada a Miquel Utrillo el 25 de novembre de 1920:
Por ahora no veo favorable la opinión por parte de los manresanos y temo se levantarán en polvoreda si se enteran de la salida de una obra de arte que la mayoría conoce y todos estiman en mucho.
El bisbe va aturar qualsevol negociació amb l'apoderat i finalment en prohibí directament la venda, tot i els intents de compra reiteratius d'Utrillo. Pocs mesos desprès el mateix Charles Deering i el seu representant, trencarien peres definitivament, i el primer marxaria amb tota la seva col·lecció als Estats Units, posant punt i final a la seva relació artística. Charles Deering moriria a Miami (Florida) l'any 1927.

Llegir la primera part:

- Així es va salvar el frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià. Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Num. 24, 2012-2013, pp. 169-179

20 de febrer 2019

Els reis del cel


Imatge d'un avió a punt d'aterrar al Camp dels barrets, de Manresa, al costat de la fàbrica de pneumàtics Nacional, al Congost. Els primes espectacles i exhibicions aèries de Manresa es van realitzar en aquesta zona, on actualment hi ha les instal·lacions esportives del Congost. Anys: 1920-1930.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113-N-204 / Col·lecció Arxiu Comarcal del Bages

05 de febrer 2019

PRIMERA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

El frontal florentí de Ramon Saera

L’any 1357, el prohom i jurisconsult manresà Ramon Saera (també apareix en el documents com: ça Era, de Area o Raymundus d’Area en llatí) veient pròxima la seva mort va decidir fer testament. Llur testament anunciava tot el que havia de ser portat a la Seu de Manresa: llibres, ornaments, objectes litúrgics, un pal·li valorat amb 110 lliures i un frontal d'estil florentí on es representa la Passió de Crist (encarregat a un mestre de la ciutat de Florència) cosit de seda amb imatges, tal i com podem llegir al document original: "quandam pallium sutum de sirico cum imaginibus, et quoddam frontale sutum sirico cum imaginibus". Segons el testament de Saera el frontal estava destintat al nou altar major de la Seu de Manresa, que en aquells anys s'estava construint sota les penúries de la pesta negra i la inflació dels preus, sobretot del menjar. Els canonges de la Seu havien de guardar-lo al temple i evitar que fos venut. Pels volts de 1350, és segur que l’altar major de la Seu ja estava enllestit i es podia decorar amb el preceptiu frontal d’altar. Durant els següents anys, el frontal florentí apareix de nou en la documentació: el 6 de maig de 1379, quan van prendre possessió de sagristà els clergues Salomó i Oliva, i en un inventari realitzat l'any 1452 pels administradors de la Seu.

Esquema de la Seu de Manresa, a l'any 1357
Durant el segle XV degut a la construcció de l'altar de la Seu en forma de tabernacle, va propiciar que el frontal florentí fos arraconat, excepte en dies festius on s'ensenyava al públic que es concentrava a la Seu. Als segles XVII i XVIII el frontal ja estava molt deteriorat i es van fer actuacions per salvar-lo, com els punts de cosits gruixuts que es poden contemplar avui en dia. No fou fins a mitjans del segle XIX que tornem a tenir noticies fidedignes del frontal florentí de la Seu i l'estat en que es trobava. L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:
Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.
El fuster que va salvar el frontal i l'Exposició Universal de 1888

L'any 1880, les paraules d'elogi de George Edmund Street, no van servir de gaire cosa. Segons explica Alexandre Soler i March a la revista Mvsevm (1918-1920), es va ordenar llançar el vell i brut frontal, per tal d'aprofitar el marc de fusta. El fuster encarregat de fer-ho es va negar a realitzar aquella tasca i va decidir construir un nou bastidor deixant el conjunt intacte. Una actuació vital que va evitar que el frontal florentí acabés en algun drapaire de la ciutat o venut a qualsevol col·leccionista de baixa estofa. Tot i l'escàs interès dels manresans en el frontal florentí, fora de la ciutat de Manresa tenia una excel·lent reputació. Pocs anys desprès del cas del fuster, l'any 1884, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, van recomanar la visita del frontal florentí de la Seu a la seva obra: España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza é historia.

El prestigi del frontal augmentaria de valor gràcies a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. La comunitat religiosa de la Seu de Manresa va acceptar cedir el frontal a la Secció Arqueològica, conjuntament amb d'altres obres procedents del Bisbat de Vic, on va continuar rebent elogis per part dels seus visitants. Francesc Miquel i Badia recollia l'èxit del frontal florentí, afirmant que era una de les peces més interessants exposades: "cuando se diga en alabanzas [...] no se igualará á su mérito y valor artístico". Acabada l'exposició, el frontal no fou tornat a Manresa, sinó a la ciutat de Vic, on va entrar a formar part de la secció del Museu Arqueològic-Artístic Episcopal. Aquesta era una decisió que no s'ajustava als desitjos que va fer en el seu testament Ramon Saera, però ningú es va atrevir a posar en qüestió les ordres del bisbe Morgades. Finalment el frontal florentí tornà a Manresa l'any 1901, aprofitant que es va celebrar l'Exposició General Manresana. Quan acabà l'exposició no fou retornat a Vic, sinó al seu emplaçament original de la Seu.

Bibliografia:

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià. Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Num. 24, 2012-2013, pp. 169-179

Webgrafia:

- El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa). Consulta l'enllaç: https://cutit.org/1KPIU

29 de gener 2019

Treballant a la farinera de la Florinda

Fotografia de grup de personal de la Farinera La Favorita, de Manresa. Possiblement es tracti dels propietaris, encarregats, personal d'oficines i càrrecs de confiança. Any: [1910-1925]

Arxiu Comarcal Bages. Fons: ACBG30-202 / FARINERA LA FAVORITA

15 de gener 2019

Inauguració de l’exposició sobre els bombardeigs franquistes

Quan plovien bombes

Aquest divendres, 18 de gener, a les 19h, al refugi antiaeri del Grup Escolar Renaixença (carrer del Canonge Montanyà), s’inaugurarà l’exposició “I la mort va caure del cel. 80 anys dels bombardeigs franquistes a Manresa”, produïda per l’Associació Memòria i Història de Manresa i l’Ajuntament de Manresa.

Durant l'acte inaugural també es descobrirà una placa oferta per la Comissió de Drets Humans del Col·legi d'Advocats de Manresa i el Consell de l'Advocacia Catalana que serà un homenatge permanent a les víctimes dels bombardejos de l'aviació franquista sobre la població civil.

Els comissaris de l'exposició són Joaquim Aloy, Pep Castilla, Pep Corral, Conxita Parcerisas i Teresa Torra, membres de l'Associació Memòria i Història de Manresa. La documentació històrica ha anat a càrrec de Pere Gasol i Joaquim Aloy. El disseny i la producció són de L’Arada Creativitat Social.

El 21 de desembre del 1938 i el 19 de gener del 1939, a finals de la Guerra Civil, l’aviació franquista va bombardejar la ciutat de Manresa produint un mínim de 35 víctimes mortals. L’exposició vol recordar aquests fets tràgics, acostar l’espectador a les circumstàncies de l’època i homenatjar les persones que hi van perdre la vida.

Trobareu informació, documents, imatges i vídeos de familiars de les víctimes i de testimonis dels bombardeigs al web:

- Els bombardeigs franquistes a Manresa (1938-39)

05 de gener 2019

Un préstec de guerra ruïnós per Manresa

La família de cavallers De Manresa

Comencem l'any 2019 amb una nova entrada sobre la Manresa baix-medieval i concretament farem un salt fins a l'any 1356. En aquell any la corona catalano-aragonesa es preparava per lluitar contra la seva veïna Castella, que tenia el suport dels mercaders genovesos, els grans enemics dels catalans al Mediterrani en aquells temps. La guerra costava diners, i com a tot arreu, es necessitaven recursos per sufragar tal despesa militar. Un cop més gràcies al Llibre Verd de Manresa, s'han pogut seguir els passos i les relacions epistolars per extreure una gran quantitat d'informació, que l'historiador nord-americà Jeff Fynn-Paul va publicar en el seu llibre: Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500.

A la tardor de l'any 1356 la corona anuncià que Manresa havia de pagar aproximadament uns 25.000 sous a un canvista barceloní. Una suma molt elevada i que representava la meitat dels ingressos anuals de la ciutat. Bona part dels patricis manresans no estaven disposats a pagar aquesta gran suma per anar a la guerra. Tot i això, la prioritat dels consellers manresans fou esbrinar com i quan s'aniria pagant aquest préstec. El dia 6 d'octubre de 1356 es va confeccionar una llista amb els residents de Manresa, que volia representar el consell general de la universitas de la ciutat, és a dir, un consell on hi havia tots els ciutadans lliures de Manresa. Un fet estrany, ja que aquest consell quasi mai es reunia. La reunió la va convocar el batlle de la ciutat, i en un acte sorprenent, va fer forçar als membres del consell a jurar que pagarien aquest subsidi sota pena de pagar 2.000 sous al veguer. Per aquelles dates el batlle de la ciutat era Ferrer de Manresa, que talment podria ser el mateix Ferrer citat a la crònica del rei Pere III. L'actuació del batlle podia respondre perfectament a un desig reial per ocultar el malestar de bona part de la ciutat de Manresa amb la guerra que es preparava contra Castella, la que és coneixeria amb el nom de La Guerra dels dos Peres. Fos com fos, els De Manresa eren una família important de cavallers que havia reivindicat el senyoriu de la ciutat durant el segle XII i a principis del segle XIII, gràcies al seu poder, Ferrer tenia legitimitat per amenaçar a tot un consell amb aquesta provocació tan impopular, fer pagar un préstec que suposava la meitat dels ingressos anuals de la ciutat de Manresa.

La lluita de poder, els censals i l'ampliació de la vegueria

L'actuació de Ferrer no va agradar a molts ciutadans importants de Manresa, els patricis i burgesos van maniobrar de forma intel·ligent per restar-li llur poder. L'any 1357 el consell de la ciutat va escollir a dos procuradors legals per a "perseguir en justícia alguns oficials que en els darrers anys han ocupat càrrecs reials a la vegueria i batllia de Manresa i que han causat cert prejudicis a la unviersitas i als habitants de la ciutat". Tot i que les accions de Ferrer aprofundien el caràcter legalment vinculant del deute dels patricis manresans, aquests no van resoldre un aspecte bàsic: com s'havia de liquidar el deute municipal? Els censals i violaris eren rendes anuals pagades per la ciutat a inversors a canvi d'una inversió inicial molt gran. Els censals podien ser pagats de forma perpetua, i, en aquells temps, tenien un interès de fins un 7%. Mentre que els violaris tan sols s'havien de pagar al llarg de la vida d'un o dos titulars, i tenien uns interessos molt elevats, de fins a un 16%. Aquests dos mètodes s'havien popularitzat al Principat de Catalunya i a Manresa es van començar aplicar l'any 1340, durant els conflictes mallorquins. Eren formes de recaptar petites quantitats de diners però altament eficients. Els consellers de Manresa havien de discutir qui vendria aquests censals pero temien com seria la reacció de la població. Un augment d'imposts podia ser del tot contraproduent i fer esclatar petites revoltes urbanes contra l'estament dominant. Finalment es va decidir vendre aquests censals a la companyia de Bernat Amargós, Bernat de Valls i Jaume Sarta.

La pressió fiscal cada cop era més forta i la ciutat es va enredar en litigis per la jurisdicció de la batllia i de la vegueria de Manresa. Es necessitaven urgentment recaptar més impostos i vendre més censals i novament es van recórrer a dos procuradors per defensar la vegueria de qualsevol intent de reducció territorial. Es van enviar cartes al rei per demanar l'annexió de la sots-vegueria de Moià i va esclatar un conflicte amb l'abat del monestir de Sant Benet de Bages, per la jurisdicció de les quatre parròquies que estaven al costat del monestir. La proximitat de les parròquies feia creure que era el propi monestir qui n'administrava els seus usos i el conflicte va acabar al bisbat de Vic, on el bisbe va fallar a favor del monestir, en un procés legal que s'allargaria fins l'any 1358 degut al recurs que va presentar la ciutat.

Finalment per acabar, el pagament del préstec i l'ampliació dels dominis de la vegueria de Manresa per aconseguir més recursos i imposar les seves taxes, cal mencionar d'altres despeses que la ciutat estava pagant com la construcció de la sèquia del riu Llobregat al Cardener, el temple de la Seu i sense oblidar l'impacte nefast que tenia la Pesta Negra al nostre territori des de 1348, quan aquesta funesta infecció va arribar al port de Barcelona via marítima.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2016) Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

28 de desembre 2018

La Seu de Manresa, del romànic al gòtic de la basílica de Santa Maria del Mar

L'origen romànic de la basílica de la Seu

Cap a l'any 947 es consagrà una església preromànica en el lloc que avui ocupa la basílica de la Seu de Manresa. En l'actualitat tan sols resta solament un capitell conservat al museu històric de la Seu. La primitiva església romànica fou destruïda a inicis del segle XI. La intervenció de reconstrucció del bisbe Oliba, i d’aquest període, en resta la porxada romànica de la canònica. A les darreries del segle XI se suposa que s’inicià la construcció de la seu romànica, de la qual queden fragments reutiliztats en l’església gòtica, especialment la porta de l’abadia i les arqueries, disposades en dues plantes al flanc esquerre de la Seu. 

Des del 1296 hi ha referències de l’intent de bastir una església dedicada a Santa Maria, més gran i ample que l’existent aleshores. El 1322 es procedí a la capta de diners per a les obres i el 30 de juny d’aquell any encarregaren el projecte a Berenguer de Montagut, que començà les obres tot seguit, per bé que oficialment s’ha dit que la primera pedra es va posar el segon diumenge d’octubre de 1328, i es prosseguí malgrat els entrebancs propis de les malvestats del segle XIV, entre les quals destaca la pesta negra de 1348. La destrucció de gran part de l’arxiu de la seu el 1714, fa que les dates vinguin donades pels historiadors amb diferències cronològiques notables. Tal és el cas de les opinions de Magí Canyelles i de Joaquim Sarret. 

Està provada documentalment una primera inauguració de la part bastida, el 12 de maig de 1353, la demolició de l'església vella el 1364 i la consagració del nou altar major el 1371, quan Berenguer de Montagut havia estat substituït per altres mestres com Arnau de Vellers o Pere Ermengou. El 1372 foren traslladats a la seu els “sants cossos” dels màrtirs Maurici, Fruitós i Agnès, procedents de Sant Fruitós de Bages, i, el 1578, es beneí la cripta en la qual foren dipositats i on continuen després de moltes vicissituds. També del segle XVI és el campanar de planta quadrada, situat a la part nord de l’església. El claustre es va fer a partir de 1628 i va patir molts canvis durant el segles XVII i XVIII.

Les dimensions de la Seu són 68 metres de llargada, 33 d'amplada i uns 30 d’alçada. L'amplada de la nau, 18,5 metres, la converteix en una de les més amples del gòtic europeu. El campanar de la torre és de planta quadrada, té una alçada de 50,5 metres i estava coronat per una balustrada, després substituïda per una barana neogòtica dissenyada per Alexandre Soler i March. L'interior, presidit per una talla de la Mare de Déu de l'Alba (còpia d'una del final del segle XIV, destruïda per un incendi "intencionat" l'any 1979), guarda una valuosa mostra de pintura gòtica catalana: el retaule de Sant Marc i Sant Anià, obra d'Arnau Bassa (1346); el monumental retaule de l'Esperit Sant, obra de Pere Serra (1394); el de Sant Miquel i Sant Nicolau, obra de Jaume Cabrera (1406); una llarga predel·la del desaparegut retaule de Sant Antoni Abat, obra de Lluís Borrassà (1411) i el retaule de la Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia (1501), seguidor de Jaume Huguet.

Els investigadors del segle XIX: la Seu a estudi

El segle XIX significà per a la Seu de Manresa l’aparició de diferents estudis històrics i tècnics. El 27 d’abril de 1896 el diari La Renaixensa publicà la recensió d’una conferència de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda Amigó a l’Ateneu Barcelonès, el primer estudi del gòtic fet en llengua catalana, on manifesta la presència de la influència germànica en l’estructura de la seu de Manresa. Però l’obra més destacable d’investigació del segle XIX és la que redactà l’arquitecte Josep Torres Argullol (1848-1911), que tingué ocasió de llegir en el curs de la visita corporativa de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya a Manresa, el 28 de novembre de 1897. Torres Argullol explica la història de l’edifici i també fa consideracions geomètriques sobre les seves proporcions, en seguir el pensament de Viollet-le-Duc, amb les corresponents figuracions geomètriques per aplicació de la teoria del triangle egipci. Torres Argullol opina, encertadament, que l’arquitecte de la seu de Manresa podia ser el mateix de Santa Maria de la Mar i deixà un seguit de plànols de planta, alçat i seccions, a més d’un projecte de restauració en el qual obria tres capelles absidals, convertia el campanar en planta octogonal i dissenyava una senzilla porta gòtica, a la façana de ponent. També comenta el que havien escrit amb anterioritat autors com Eduardo Támaro i George Edmund Street, a més de reproduir fragments de documents de l’arxiu de la seu.

La Seu vista per ulls foranis

L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L'any 1870 deia:
Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.
Bibliografia de referència:

- Lluís VIRÓS, La Seu: joia del patrimoni manresà. El Pou de la Gallina 25/11/2013

- Joan BASSEGODA NONELL, La Seu de Manresa i Santa Maria de la Mar. RACBASJ. Butlletí XIX, Num. 19. 2005

Llegiu més de la Seu al bloc:

- La comtessa Ermessenda i la Manresa del nou mil·lenni: aquí
- Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs: aquí
- Una joia florentina a la Seu de Manresa: aquí
- L'esplendor del gòtic català: aquí
- Antoni Gaudí i la Seu de Manresa: aquí
- Els jueus i la Seu, el llibre dels administradors de la Seu: aquí
- Els caps de moro de la Seu: aquí
- Els cossos sants: aquí
- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

Més informació:

- Anna ORRIOLS, La Seu de Manresa , Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, 2006.

- Eduardo TÁMARO FABRICIES, Monografía de la Seo de Manresa, Manresa, 1884.

- J. M. GASOL, La seu de Manresa, Manresa, 1978, pàg. 162-170.

- Magí CANYELLES, Descripció de la grandesa i antiquitats de Manresa, 1896. Joaquim SARRET I ARBÓS, Cronologia de construcció de la seu, 1911.

18 de desembre 2018

Un dels nostres: els serenos i els vigilants dels barris

La vigilància dels carrers

Els més grans de cada casa encara recorden un ofici, que amb el pas dels anys, s'ha perdut completament, el sereno. El sereno va desaparèixer dels nostres carrers a mitjans dels anys seixanta i setanta del segle passat, coincidint amb la proliferació dels cotxes patrulla policials i la instal·lació de porters automàtics a les cases. El folklore popular relacionava el nom de sereno amb la suposada constatació que a altes hores de la nit era l'únic individu al carrer que no estava borratxo. Amb tot, no sempre va merèixer el respecte de tot el món, tal com demostra l'expressió col·loquial "prendre a algú pel pito del sereno", un modisme que s'aplicava a una persona a qui no es donava cap importància. Durant la dictadura franquista, per Nadal, els serenos (igual que els escombriaires i els carters) demanaven una almoina als ciutadans (el famós "aguinaldo") a canvi d'una estampa amb la qual felicitaven a la població. En moltes ciutats, els serenos també col·laboraven amb la Policia Armada per enxampar gent que feia pintades nocturnes contra el règim. 

L'ofici de sereno consistia a vetllar per l'ordre públic durant la nit. La ciutat de Manresa tenia estipulada una divisió en demarcacions i barris (per exemple, l'any 1890 estrenava la divisió en cinc districtes), i per a cada un d'ells hi havia el sereno. La majoria d'ells començaven la seva feina, coneguda com "la ronda", a les deu del vespre durant l'hivern i a les onze en horari estival. El seu rellotge era el de la Seu de Manresa. Tan bon punt el rellotge de la Seu tocava les hores, es col·locaven en filera davant les voltes de l'Ajuntament a la Plaça Major, on un superior passava llista i feia inspecció del personal. Després del control rutinari, cada sereno es dirigia a la zona assignada per l'Ajuntament. Els serenos duien un uniforme que els proporcionava l'ajuntament de Manresa, un revòlver i una llanceta -sabre els dies de festa- com a armes personals, un xiulet i un fanal de vidre.

En determinats carrers de la ciutat i sempre que els veïns ho reclamessin, l'Ajuntament de Manresa col·lacava un vigilant particular, que era com un ajudant del sereno. El vigilant, no duia uniforme, tan sols una llanceta. Els vigilants ajudaven els serenos en barris més grans de la ciutat i ambdós intentaven mantenir l'ordre públic i ajudaven en casos de necessitat com ara anar a buscar un metge o la llevadora. Anunciaven en veu alta l'hora i el temps atmosfèric durant la matinada mentre feien el recorregut pel barri. Tanmateix els serenos són més recordats perquè eren els responsables d'obrir i tancar les portes dels habitatges dels carrers que vigilaven.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la: L'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. Efados, 2001

08 de desembre 2018

La ciutat dels obrers i les esglésies

Fotografia del nucli urbà Manresa d'inicis del segle XX, feta des del turó de Santa Caterina. A la dreta de la imatge, l'església de la Seu de Manresa; a la seva esquerra, sobresortint entre les cases, l'església del Carme. Al centre de la imatge, entre les cases, la part superior de la façana i el campanar de l'església de Sant Pere Màrtir. Al fons, el turó de Puigberenguer.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 / FRANCESC BLANCH i PONS

30 de novembre 2018

Aproximació històrica de la Manresa de 1892: la ciutat vista a ulls d'un escriptor romàntic

“Manresa, vista general per J.Carrasco” a La Ilustració Catalana. (1a etapa) Núm. 291. 31/08/1892

A l'entrada d'avui us parlaré de Luciano García del Real, molts i moltes segurament mai haureu sentit mai el seu nom. Del Real va néixer el 1835 a la ciutat d'Oviedo (Astúries) i pertanyia a una família d'escriptors, ja que també el seu germà Timoteo i les seves nebodes Elena i Matilde van conrear les lletres, i Matilde es va distingir com a pedagoga de prestigi. Luciano García del Real va cultivar preferentment la narració històrica. La seva descripció de la ciutat de Manresa de l'any 1892 (el mateix any que es va celebrar les Bases de Manresa), esdevé un exemple perfecte per descobrir com era la nostra ciutat. Una descripció sobre el terreny, sense filtres, sincera, d'un viatger que ens va deixar un magnífic retrat de casa nostra. La seva va ser una aventura que es va recollir al projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa de l'any 2016.

Com era la ciutat de Manresa l'any 1892?

L’any 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades del padró municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en que hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Sobre un total general de 7.063 treballadors registrats, el 53,3% treballava a la indústria, un 30,8% a l'agricultura i ramadera, i la resta -15,9%- en el sector dels serveis i el comerç. Dels treballadors de la indústria, uns 2.159 i el 30,6% de total general eren obrers del tèxtil, el qual consistia la principal i primera força d'ocupació de la ciutat. Manresa vivia plenament immersa en la industrialització tèxtil, l’obertura definitiva de la ciutat fora de les muralles medievals (aparició de nous carrers, places i avingudes), els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Se'ns dubte una ciutat de contrastos, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven

Luciano García del Real ens descriu la Manresa de l’any 1892 a la revista La Ilustració Catalana (primera revista gràfica publicada en català a Barcelona), on remarcava tres aspectes rellevants: la basílica de la Seu i el Puigcardener; el seu potent teixit industrial amb fàbriques funcionant tot el dia i els carrers ben empedrats en una ciutat amb fortes pendents. 

L’aspecte de Manresa es molt pintoresch, de qualsevol part que’s miri, sobre tot dominantla, com quan se puja al campanar de la Seu, ò tant sols desde’l bonich parch que volta a la catedral de la montanya y que constitueix un excelent passeig per pendre la fresca. […] A la nit los llums de las fábricas sembla que brollin del riu, y entre’l silenci solemne de la naturalesa se percibeix lo remor del treball, perqué moltas d’ellas funcionan sens descans de nit y de día. com abellas á las que exigexen incessantment cada cop mes productes, los mercats no sois d’Espanya, sino de sonas molt apartadas de nostre continent. Quasi tota la ciutat está molt ben empedrada, lo qual te mes mérit si’s considera la desigualtat de son terrer montanyós, perqué la base de Manresa es una veritable montanya. Tal volta aquesta desigualtat influexi á l’escassés de casas construidas ab l’amplitut moderna y en proporció á la fama d’aquesta ciutat, d’ésser de las que tenen mes diner. 

A Manresa, La Ilustració Catalana. Núm. 291. 31/08/1892.

Bibliografia: 

- Oliveras i Samitier, Josep "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

19 de novembre 2018

De convent a teatre, el Conservatori

La gran obra musical i social (1876-1949)

El teatre Conservatori ocupa un antic solar on abans hi havia el claustre de l'antic convent dels Predicadors (dominics) de Sant Domènec, aixecat en ple segle XIV. Aquest convent va estar actiu fins l'any 1835, quan es van exclaustrar els monjos dominics amb un procés de desamortització dels béns de l'església impulsat pel govern i l'Ajuntament en demanà la propietat a canvi de construir: "un conservatorio de música y declamación". Finalment al 1876, una iniciativa privada local, la Societat del Conservatori de Música i Declamació de Manresa, va presentar un projecte que consistia en la construcció d'un teatre i d'una escola de música annexa als terrenys de l'antic convent de Sant Domènec, que havien estat cedits el 1845 al consistori manresà. Entre el 1876 i el 1878, es construí l'actual edifici del Teatre Conservatori dins el pati del claustre aprofitant part de l'estructura de l'antic convent. S'inaugurà el dia 9 de novembre de 1878 amb l'obra teatral Don Juan Tenorio. L'arquitecte de l'edifici del Conservatori fou Josep Torres i Argullol, que hi conferí un aire classicista i d'ambient d'opereta italiana.

A principis del nou segle XX, amb el creixement de la ciutat (obertura de l'eixample, Carrer Angel Guimerà i Passeig Pere III), l'edifici va esdevenir teatre i conservatori de musica i de declamació alhora, on s'impartien classes de solfeig, teoria, cant, instrumentació, piano i composició. L'any 1910, l'Orferó Manresà signà un acord amb l'Ajuntament de Manresa per ocupar els locals del primer pis de la façana principal del Conservatori i s'encarregà de les classes. Els alumnes hi assistien de dilluns a dissabte: al matí es feia gimnàstica rítmica i, a la tarda, classes de solfeig, teoria, dictat, assaig i piano. S'hi entrava amb 10-12 anys i els cursos duraven vuit anys.

Al 1930 es va prendre la decisió de municipalitzar el Conservatori de Música, tot i que fins l'any 1932, no passaria a ser Escola Municipal de Música. El seu primer director en fou el mestre Miquel Blanch, director de l'orfeó i del Conservatori, regentat per l'entitat coral. Les classes i la seu de l'orfeó es van traslladar el 1937 a un pis del carrer Sobrerroca, quan l'ajuntament de Manresa tenia intenció de tirar l'edifici per fer-hi una enorme plaça. Finalment, passada la Guerra Civil, l'edifici no es va ensorrar i es torna a l'antic local al final de 1949, coincidint amb un increment d'alumnes. En aquells temps, els instruments més estudiats eren el piano (Blanca Morera n'era la professora), el violoncel i el violí. El Conservatori va passar a ser professional i admetia alumnes que feien exàmens lliures i que arribaven d'arreu de la comarca.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. L'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. Efadós, 2001. 

05 de novembre 2018

Manresa... final Bonavista?

Fotografia aèria de Manresa de l'any 1929, on es pot veure al centre de la imatge la Carretera de Vic i també el Puigterrà (Castell) sense arbres. 

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF.46967 | Fotografies aèries de Catalunya (Gaspar, 1929)

22 d’octubre 2018

Manresa, la ciutat dels esclaus del segle XV

Els registres d'esclaus del Liber Manifesti

Fa 10 anys l'historiador Jeff Fynn-Paul va presentar un resum i anàlisi dels esclaus i esclavistes que vivien en una ciutat medieval, concretament de la ciutat de Manresa. Ho va fer a la prestigiosa Journal of Medieval History, que porta celebrant-se des de l'any 1975, esdevenint en la més important revista acadèmica internacional dedicada a tots els aspectes de la història d'Europa a l'edat mitjana. Les dades d'aquesta visió provenen de l'any 1408 i són al Liber Manifesti de Manresa, un document fiscal molt semblant al Catasto florentí de 1427, i dels pocs que es poden trobar a Europa que continguin informació de caràcter fiscal tan especifica, com el citat Liber. Tanmateix, al contrari del Catasto florentí, el Liber Manifesti designa sistemàticament els esclaus com a distintius d'altres servidors. Com a resultat, el document manresà ens permet conèixer moltes figures bàsiques, però sovint poc treballades, com el nombre total d'esclaus de la nostra ciutat, la proporció d'esclaus a les persones lliures, el percentatge de llars que tenien esclaus, la proporció de dones i nens entre els esclaus i fins i tot el valor de mercat dels esclaus femenins, masculins i infantils respecte al cost de la contractació d'un criat domèstic. Fins i tot el seu origen ètnic i/o país de procedència, on per cert, destacaven els esclaus tàrtars (un poble turcomà de l'Europa oriental i Sibèria), i també alguns provinents de la zona Tracia, que actualment ocupen els estats de Grècia i Bulgària.

Existeix un altre font realment molt útil i fonamental que tracta sobre l'esclavitud a la ciutat de Manresa al segle XV, és el treball de Marc Torras i Serra (l'arxiver de l'Arxiu Comarcal del Bages) titulat: L'esclavisme a Manresa en el segle XV. Un cop més les dades obtingudes provenen del Liber Manifesti. Els documents esmenten 45 amos esclaus amb 67 esclaus, en general dones grans amb experiència sobretot al que avui en dirien la llar. Bàsicament eren dones domèstiques, que servien a casa dels seus amos. El preu dels esclaus adults a la ciutat de Manresa oscil·lava entre les 38 i les 55 lliures. El treball de Marc Torras remarca que els propietaris d'esclaus pertanyien a diferents estrats socials de la ciutat i que amb la crisi demogràfica i econòmica, el nombre d'esclaus a Manresa va disminuir fins a la completa desaparició dels esclaus després de l'any 1480, on es va perdre el rastre dels esclaus a la ciutat.

On es "compraven" els esclaus de Catalunya?

Gràcies a la tesi d'Iván Armenteros Martínez, podem fer un detallat recompte d'on procedien els esclaus de Catalunya entre els anys 1479-1516. Des de mitjans del segle XIV, l'activitat mercantil en l'Egeu va tenir importants conseqüències per al proveïment d'esclaus, especialment pel mercat de Barcelona. Malgrat que l'esclavitud sarraïna sempre va estar present a casa nostra, l'impacte del trànsit oriental és innegable. Així, els principals centres comercials de la Mediterrània occidental van actuar com a punts de proveïment per als mercaders catalans: Gènova va oferir, especialment, esclaus orientals (a través de Crimea, i d'on per cert, procedia la Pesta Negre); Sicília, sarraïns, orientals i subsaharians de Barqah; Marsella, esclaus de procedències diverses; els florents mercats de la costa dàlmata, balcànics i orientals, sobretot des de finals del segle XIV i durant les primeres dècades del XV, i llocs no tan destacats per al tràfic occidental d'esclaus, com Nàpols i Venècia, una oferta que basculava entre els esclaus orientals i balcànics i els sarraïns i subsaharians. En termes generals, l'esclavitud a terres catalanes es va caracteritzar per la diversitat etnogràfica.

Bibliografia

- FURIÓ, Antoni (2002), “Treball esclau i treball assalariat a la baixa edat mitjana. Una introducció”, Recerques, 52/53, pp. 7-18.

- FYNN-PAUL, Jeffrey (2008), “Tartars in Spain: renaissance slavery in the Catalan city of Manresa, c.1408”, Journal of Medieval History, 34, pp. 347-359.

- TORRAS I SERRA, Marc (1999), "L’esclavisme a Manresa en el segle XV". De l'esclavitud a la llibertat: esclaus i lliberts a l'edat mitjana. Actes del col.loqui internacional celebrat a Barcelona. CSIC 2000, ISBN 84-00-07873-X, pp. 341-361.

Printfriendly