26 de setembre 2009

Joaquim Aloy: "Manresa té moltes coses que no s'han explicat"

Joaquim Aloy i Bosch (Manresa, 1956) és llicenciat en Història Contemporània i treballa com a tècnic en Cultura a la Diputació de Barcelona. L'any 2007 va rebre el Premi Bages de Cultura, concedit per Òmnium Cultural, "pel seu treball de recerca, investigació i divulgació de temes relacionats amb la memòria històrica, així com la tasca de recuperació de personalitats i persones anònimes".

Els seus treballs d’història es centren en l’època de la República, la Guerra Civil i el franquisme a Manresa, i alguns d’ells es poden llegir a la web: memoria.cat

- Podries presentar de forma breu quines feines realitzes habitualment?

- Tinc dos àmbits de treball: el de la difusió artística, a la Diputació de Barcelona, on treballo de gestor cultural, i el de la història, on des de fa molts anys faig treballs de recerca. Sóc llicenciat en història contemporània i m’ha apassionat sempre furgar en arxius per intentar trobar documentació de Manresa, contextualitzar-la i donar-la a conèixer. De tant en tant també faig xerrades als alumnes de batxillerat dels instituts sobre temes de memòria històrica, com la repressió, les fosses comunes, Amat-Piniella..., si bé mai m’he dedicat a la docència.

- Quan vas començar els teus primers treballs un cop llicenciat, vas pensar que acabaries fent història local de la ciutat de Manresa?

- Ja de seguida vaig començar a treballar el període de la República i la Guerra Civil a Manresa, que m’interessava moltíssim. Vaig poder constatar que el tema donava molt de si i era apassionant investigar-lo a fons, tenint en compte, a més, el gran desconeixement que hi havia d’aquella època. La història d’aquell període és molt rica, ja que Manresa era la setena ciutat de Catalunya i tenia un protagonisme molt accentuat en diversos àmbits (el cultural, el polític, el del moviment obrer...) i, per tant, permetia realitzar molts estudis. L’existència d’un fons documental molt voluminós a l’Arxiu Comarcal del Bages va esperonar del tot aquesta tasca.

Al costat de la recerca en arxius, el 1978 vaig començar a fer servir també la memòria oral, amb entrevistes a testimonis de l’època, per tal de procurar ampliar la informació dels temes tractats .

- Vas rebre algun tipus de suport econòmic o ajuda institucional en els teus primers treballs?

- De suports en vam tenir... però pocs. Algun de l’Ajuntament i, sobretot, del Centre d’Història Contemporània, que dirigia Josep Benet. Aquest centre, als inicis dels anys 80, ens va encarregar també l’estudi del cost humà de la guerra a la comarca del Bages. Posteriorment l’Ajuntament també ens ha fet algun encàrrec, com el documental del franquisme a Manresa. Tanmateix, la majoria de produccions (com el documental sobre els bombardeigs franquistes, els webs, les exposicions, etc.) són propostes nostres per a la realització de les quals sol•licitem suport. Els darrers anys els ajuts del Memorial Democràtic ens han permès executar projectes molt ambiciosos en poc temps. Sense el seu ajut, alguns d’aquests projectes no existirien o hauríem tardat anys a enllestir-los.

- Actualment ets el president de l’Associació Memòria i Història de Manresa, un grup de persones que els apassiona la història i que volen investigar i donar a conèixer el passat recent de Manresa. Com va sorgir l’idea de crear l’Associació Memòria i Història de Manresa?

- Volíem crear una entitat molt operativa, que facilités portar a terme alguns dels nombrosos projectes relacionats amb la memòria històrica de Manresa que teníem al cap.

L’associació és recent, neix el febrer del 2006, si bé amb un altre nom, Grup d’Estudis per a la Recerca i Difusió de la Memòria Històrica de Manresa. El gener del 2009 es va passar a denominar Associació Memòria i Història de Manresa

L’Associació té com a objectiu elaborar i impulsar projectes sobre la República, la Guerra Civil i el franquisme a Manresa i intentar donar a conèixer els resultats a un públic el més ampli possible, pensant molt especialment amb els joves, i utilitzant sovint les noves tecnologies, per les seves enormes possibilitats de difusió.

Quan es crea l’associació el 2006, el domini memoria.cat venia a ser una pàgina personal on havia agrupat diferents treballs d’història que jo havia anat fent els darrers anys. Aleshores ja portàvem 10 webs fets conjuntament amb el meu fill, que és dissenyador gràfic. A partir de la constitució de l’entitat, vaig creure que el memoria.cat havia de passar a ser el web oficial de l’associació, que agrupés els treballs d’història de tots els membres de l’associació. I així és. Ara ja inclou 13 webs i un munt d’informació més sobre.

- Creus que la ciutadania d’avui en dia té interès en la història local de Manresa, o únicament per commemorar efemèrides i anècdotes?

- Les efemèrides poden ajudar a conèixer un personatge, un fet o un capítol de la història i es bo aprofitar-les. D’interès per a la història, en general n’hi ha força. D’una banda, el de la gent gran que ha viscut la guerra i el franquisme i que valoren que, després de desaparèixer la llosa de silenci que va comportar la dictadura, ara es pugui tractar obertament, i amb aportacions documentals d’arxius militars que fins fa poc no s’hi tenia accés. Tot i així, encara hi ha gent gran, que té certa por a parlar de determinats temes. D’altra banda, també veig molta gent jove interessada. Aquest interès ho constato sovint en aquestes xerrades als instituts que comentava abans. Malgrat tot, és evident que n’hi hauria d’haver molt més d’interès i aquest és un dels grans reptes que ha d’afrontar la nostra societat: la de conèixer a bastament el nostre passat col•lectiu.

- Per últim, ens pots dir quin és el darrer projecte en el que estàs treballant?

- El més immediat és el projecte que presentarem el 19 d’octubre a La Plana de l’Om. L’hem fet en Jordi Basiana, en Pere Gasol i jo. És una nova web amb quaranta entrevistes, de les quals vint són a persones que van estar als camps de concentració o a les presons franquistes des de l’any 1939 fins a 1975 (s’acaba amb les detencions del PSUC l’octubre del 1975). Les altres vint entrevistes són a familiars de presos que van morir, i per tant, hem entrevistat a les viudes o els seus fills.

La nova web es titula: “La repressió franquista a Manresa en la veu de les víctimes”, i donem molta importància al testimoni dels protagonistes, de com els torturaven, de la fam que patien, de com agafaven sarna, rodejats de puces per tot arreu... dels camps de treball forçats i dels batallons disciplinaris... això explicat en directe i a través de la seva veu, té molta més força que si ho recollíssim en un llibre. Els vam preguntar sobre les condicions de vida a les presons, sobre els companys de captiveri que van afusellar... Algunes de les declaracions són realment colpidores, expliquen vivències que fan posar la pell de gallina. És una autèntica denúncia de les atrocitats del franquisme. Volem que el web constitueixi també un reconeixement a aquestes persones que van patir tota mena de privacions

El web contindrà un total de dotze hores de gravació. Per a la presentació estem preparant una tria de declaracions de les quaranta persones entrevistades. El reportatge que es projectarà durarà una hora i quart i serà un tast de la web, que també va acompanyada de molts documents.

(Entrevista publicada a Manresainfo.cat el 26/9/09)

24 de setembre 2009

Anem a veure els toros!

Les places i curses de braus abans de la Guerra Civil

L'afició a la tauromàquia va despertar entre la població manresana durant els últims anys del segle XIX, quan es construí una plaça a la caserna del Carme que va restar en actiu fins a l'any 1897, aproximadament, i on se celebraven festes taurines i cercaviles populars pels carrers cèntrics de la ciutat. En aquestes festes, a part de participar-hi bandes de música, prenien un paper rellevant, igual que va passar en els posteriors anys, fins a pràcticament els anys 50, les anomenades "manoles", noies típicament vestides a l'estil espanyol, amb la pinta i la mantellina cobrint el cap, i que a la plaça de braus animaven calorosament els joves toreros.

A part d'aquesta instal·lació, la ciutat va tenir un bon nombre de recintes per l'espectacle de braus al llarg de tot el segle XX fins a la dècada dels setanta, la majoria eren de curta duració i provisionalment s'instal·laven durant les festes dels barris, com la de 1901 que hi havia a prop del carrer del Bruc, entre la carretera de Cardona i el carrer del Cós. El 1904 s'instal·là una nova plaça al Passeig Pere III, en el solar que actualment ocupa la Telefònica i on hi havia hagut el Teatre Nou, que va durar poc temps. El 1915 es projectà una gran plaça de toros als terrenys del Blanqueig, a la Bonavista, sense èxit perquè mentrestant es construïa la plaça dels toros del futur Lluís de Peguera amb capacitat per 7.000 persones. Un any més tard, s'inaugurà les instal·lacions d'una nova plaça que el Catalonia Park tenia a la prolongació Guimerà, però el 1918 desapareixeria igual que la del Passeig Pere III.

Fins a l'any 1932 s'obrí un període d'inactivitat, va ser precisament l'any 1932 que s'inaugurà una de les places de més llarga durada, l'anomenada plaça d'Espectacles Monumental, situada a prop de l'actual Plaça 11 de setembre, va ser el primer cop on va aparèixer les discrepàncies entre detractors d'una festa nacional de caràcter espanyol i fervents defensors. La plaça s'inaugura oficialment el 18 de setembre de 1932 amb l'actuació dels toreros Nicanor Villalta, Pedro Basauri ("Pedrucho") i Enrique Torres. La Plaça tenia un caràcter polivalent, perquè a part d'espectacles taurins, també es feien obres de teatre, opera i fins i tot sarsueles, combats de boxa i lluita lliure. La plaça era feta d'una estructura de fusta i disposava d'estables per guardar els bous. L'any 1936 es va desmuntar definitivament, l'aforament era de 6.000 espectadors.

Els aficionats dels toros van crear la primera penya taurina fundada per Valentí Servitja, antic vaquer de la barriada de Saldes, i el seu punt de trobada era la Bodega Andalusa, que actualment encara podem visitar a la Via Sant Ignasi.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965. Barcelona: Efadós

Descripció imatges:

1) Plaça de Braus a prop de l'institut Lluís de Peguera, fotografia de 1916.
2) Plaça de braus a l'actual plaça 11 de Setembre, s'observa les banderes de la república espanyola i la Generalitat de Catalunya.

Fotografies: L'Abans, Manresa recull gràfic 1876 - 1965

23 de setembre 2009

Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 2. L'epidèmia de 1817 i la 1819

El 1817, l'Estat Espanyol es va alertar per l'epidèmia de pesta bubònica que patien Algèria, Bona i un gran nombre de pobles africans. La Junta Suprema de Sanitat redacta una instrucció per declarar el contagi de pesta, o d'alguna altra epidèmia, i així poder preservar la resta de les poblacions de la seva escomesa. Aquesta instrucció constava de 24 normes i es va difondre el 25 d'agost del 1817.

Les seves característiques es podrien resumir en els següents punts:

1. La difusió de comunicats quinzenals de l'estat de salut dels habitants dels pobles litorals i dels ports, en els quals els metges havien de comunicar l'aparició de les malalties sospitoses a les Juntes de Sanitat i autoritats locals.
2. Els malalts sospitosos serien sotmesos a aïllament per mar i per terra.
3. Prohibició de l'emigració i la desinfecció en vinagre dels plecs de les cartes i del correu.
4. Llatzerets per casos determinats, preferint els ingressos als Hospitals i a les pròpies cases.
5. Incomunicació total dels pobles afectats, mitjançant un cordó sanitari a mitja llegua de distància.

Novament, el 1819, una nova epidèmia de pesta bubònica va esclatar a diferents pobles d'Andalusia, concretament a San Fernando, la qual cosa va determinar l'aparició d'un seguit de mesures preventives a la ciutat de Manresa.

A nivell estatal, a primers de juny del 1819, es va establir l'impost de sanitat per atendre les despeses que ocasionaven les epidèmies en les quals la pesta atacava Andalusia i altres províncies d'Espanya. Per cobrir les despeses que aquest focus epidèmics ocasionaven, es varen demanar 516.300 rals mensuals per tot l'Estat, i cada província havia d'aportar una quantitat concreta. A la província de Barcelona s'havia de pagar 42.902 rals. El motiu d'aquest impost generalitzat era poder subsanar el gran dèficit econòmic que suposava mantenir les despeses que ocasionaven els soldats i vaixells que practicaven els cordons sanitaris.

Davant d'aquesta important epidèmia de pesta bubònica que afecta els pobles d'Andalusia, Manresa es va sensibilitzar i la primera mesura que va realitzar fou la creació de la Junta de Sanitat Local. L'Ajuntament va elegir com a llatzeret la Casa de la Culla, on es practicaven les quarantenes dels malalts sospitosos o amb contagi. A més a més, es van establir unes guàrdies o controls a diferents indrets de les entrades de la població, a fi de vigilar totes les possibles entrades dels forasters, i exigir-los el passaport. Aquest punts claus foren: Santa Clara, Pont Vell, Pont de Fusta, Pont Nou, Era del Milor i Remei.

La vigilincia es composava d'unes guàrdies integrades per quatre homes que depenien d'un superior, designat amb el nom de caporal o comandant de guhrdia. Les guàrdies es rellevaven tots els dies a les nou del matí . El primer d'aquests serveis de vigilincia començà el 19 d'octubre del 1819. La vigilància va durar fins el 19 de novembre del 1819, data en la qual va començar a decrtixer la intensitat de l'epidèmia a Andalusia, malgrat que encara se seguia exigint a la ciutat el passaport sanitari a tots els forasters, mitjançant el comissari de barri.

Aquestes guàrdies foren una bona mesura de control per evitar la propagació de la malaltia. Aquest servei de guàrdies va començar pels barris de la Plaça Major i Santa Llúcia, on era obligat que els caps de família realitzessin aquests torns. A més a més, es va encarregar una Junta per controlar i avisar els 24 homes que havien de cobrir les 6 guàrdies tots els dies. No estava permès llogar o pagar aquests serveis a cap altra persona que no fos el que li tocava, permetent-se que, entre les mateixes famílies, es pogués fer el canvi. Tampoc no es permetia la supressió d'aquest servei a cap classe social.

Totes les classes representatives de la ciutat tenien l'obligació de realitzar aquests torns de guàrdies. Així es va acordar que el clergat secular i regular, els nobles, artistes, facultatius, comerciants i tota la classe social representativa de la ciutat, realitzés el servei de guardies. Aquestes "classes privilegiades" començaren el servei el 17 d'octubre per donar exemple a la resta de la població. Aquestes guàrdies es varen instaurar de la següent manera: A l'Era del Milor, el clergat regular; a Santa Clara, el clergat secular; al Pont Nou, els nobles; al Pont vell, els artistes; al Pont de Fusta, els comerciants i al Remei, els facultatius.

El 24 d'octubre del 1819 la Junta de Sanitat demana a l'Ajuntament oli i llenya per a les sis guàrdies de vigilància que s'havien establert l'entrada de la ciutat. Aquest era l'únic privilegi d'aquestes guàrdies. El dia 24 d'octubre es va noticiar la mort a Balsareny de dues persones que foren visitades pel doctor Antoni Solà, metge de sallentí, amb la sospita de l'epidèmia. El mateix metge tambt visitar uns malalts de Viladordis víctimes d'una malaltia contagiosa.

El 25 d'octubre del 1819 es va requerir per l'Ajuntament i Junta de Sanitat l'informe del metge sallentí Antoni Solà, ja que havia visitat uns forasters a Balsareny que havien mort i que se sospitava que tenien la malaltia contagiosa. També, l'esmentat metge visita uns malalts de la "Casa del Grau" a Viladordis amb símptomes alarmants d'aquesta malaltia. Per tot això, es demanà un informe al metge Soll que immediatament contestà:

"En contestación al oficio de V. S. del 24 de octubre digo: que los enfemos de la casa del Grau de Viladordis, apesar de no ser de especie contagiosa a sus síntomas y el haverse transmitido a 6 ó 7 personas de la misma casa, podrían haber dado motivo de recelar algún contagio, pero por la Gracia de Dios, nada queda de practicar ni a mi parte, ni a la Junta. Lo mismo digo de uno los dos enfennos de Balsareny que enfermó a la Parroquia de Comet. Todos están perfectamente curados y reestablecidos menos dos o tres que están convaleciendo. En el mesón de Balsareny murió en pocos días un ofiastero a quien no he visitado y si quiere que le informe, mande Ud. al mesonero y me den notícias de loocurrido por medio de los facultatives que los visitaron. Dichas enfermedades son mucos-bilioso-nerviosa quales se han observado de 2 a 3 años de esta parte en Llusanés, Gironella y a otras parets de este principado desde que cesó el tifus castrense de la última guerra"

Així mateix, el Dr. Antoni Solà trobava una relació d'aquestes epidèmies de tifus castrense i de febre groga:

"En vista de la variación y sucesión de estas y otras epidemias a que he asistido desde el año 1786 hasta el presente y de otras que describen los autores, observo un cierto encadenamiento y un cierto enlace entre ellas y las que han ocurrido de fiebre amarilla en las Andalucías, aunque de especie distinta".

- Veure el capítol 1: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]

11 de setembre 2009

La Guerra de Successió, ultims dies

La Seu de Manresa, destrucció i reconstrucció

La nit del 5 al 6 de setembre de 1714, un incendi destruí gran part del mobiliari interior de la Seu, el retaule dedicat a Santa Margarida i al beat Salvador d'Horta van quedar devorats per les flames. D'entre les cendres es van recollir uns fragments de plata fosa i de fusta daurada del tabernacle i els bocins d'ossos corresponents al beat. Els bocins d'ossos es van portar al convent de Sant Carles de Manresa, sota la vigilància de sor Cecília Cors, per estudiar-ne l'autenticitat.

El 10 de maig de 1716, amb el Decret de Nova Planta en vigor, en presència del mossèn Esteve Aldrofeu, degà de Manresa i del Bages, i a petició dels administradors de la confraria de corders i espardenyers, s'iniciava un procés d'interrogatori de testimonis cridats a declarar sobre els fets, que va acabar declarant les restes supervivents del foc com a autèntiques el 23 de juliol de 1718.

Uns goigs anònims, escrits en castellà, fan al·lusió a l'incendi de l'altar i el salvament de les relíquies, "(...) del fuego abrasador -vuestra Reliquia librais- Vuestra Capilla en hoguera -de llamas se vio arder -mas, o prodigio! o poder! -que la Reliquia entera - Y quando todo es ardor - vos solo intacto quedais (...)".

4 de setembre 1714, Manresa últim combat

El coronel de la Generalitat de Catalunya Francesc Busquets i Mitjans, després del frustrat intent d'atacar Barcelona, va prosseguir amb la guerra de desgast del Front Exterior de les tropes catalanes i va atacar Manresa el 4 de setembre de 1714, sense èxit. Una setmana més tard es rendia al Castell de Cardona, on fou dels darrers resistents de la guerra.

Bibliografia:

- GASOL, Josep M. (1990). Culte al beat Salvador d'Horta a la seu de Manresa (1614-1936). Institut Ramon Muntaner.

- Pàgina web: 11desetembre1714.org

10 de setembre 2009

Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX

Capítol 1. La prevenció sanitària de 1809

En plena Guerra del Francès (1808-1814) ens consta un seguit de prevencions a la ciutat de Manresa contra l'epidèmia de pesta bubònica que assolava diferents pobles del Principat.

El 12 de juliol del 1809 es va formar a la ciutat la Junta de Sanitat. Aquesta Junta implanta un seguit de mesures preventives per evitar la propagació de la malaltia a la ciutat de Manresa:

"... Velando continuamente por la salut pública, había mandado la Junta que no se eniterre cadaver alguno en las sepulturas comunes que se hallan en las Iglesias de esta ciudad, sino que aquello se entimen en un campo bien ventilado; que no se toquen las campanas en las Iglesias señalando el viático, muerte y demás; y por fin que se fumiguen diariamente las iglesias una hora antes de abrir sus puertas, cerrando con cal las sepulturas a fin de que no despidan miasmas"

Aquesta curiosa mesura de tapar amb cals les sepultures no fou una mesura preventiva freqüent per la prevenció de les epidèmies. No ens consta que es realitzés en cap altra epidèmia de la ciutat durant tot el segle XIX. Malgrat tot, aquesta Junta de Sanitat va seguir demanant ajut a la Providència:

"... Y como que todo lo bueno viene de Dios, acordó la Junta que hiziese rogativas públicas y se exhortase a todos los ciudadanos a que cumpliesen exactamente las disposiciones de la Iglesia y sus ministros"

El 10 de juliol, dia de Sant Cristòfol, es va cel.lebrar una processó al santuari de Santa Caterina: "implorando alivio en las enfennedades que afligen al dia". Malgrat tot, no tenim constància de la invasió de la malaltia a la ciutat, puix que la ciutat tenia una altra greu preocupació: la guerra del francès. És a dir, que aquesta prevenció fou més religiosa que les que posteriorment adoptarien les Juntes de Sanitat respectives.

- Llegir segon capítol: aquí

Bibliografia:

- ROTLLÁN i VERDAGUER, Armand. «Prevenció sanitària a Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del 1809, 1817, 1819 i 1820». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], 1996, Vol. 25, p. 205-8, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/45075 [Consultat el setembre 2009]

07 de setembre 2009

L'Esbart Manresà

Fotografia de l’Esbart Manresà de l’Agrupació Manresana de Folklore, corresponent a la temporada 1961-1962.

Imatges com aquesta s’han repetit en nombroses ocasions al llarg dels cent anys de vida d’aquesta entitat. Si la música és llenguatge universal, la dansa també en forma part, com a eina d’expressió i de cohesió entre els pobles. A les festes de casa nostra i a diversos països d’Europa, ha portat les danses tradicionals del nostre país. Han estat cent anys de fidelitat a les arrels fundacionals regeneradores de la Renaixença.

Des d’una històrica fotografia de l’any 1909 fedatària de la fundació de l’Esbart: al redós de la Senyera creada per l’artista Francesc Cuixart, divuit dansaires i dos mestres; evocadora Centendansa, espectacle inoblidable amb arrels tradicionals i, tanmateix, fervorosa voluntat de pervivència, anhels d’un incomptable nombre de dansaires, sota el mestratge dels directors Antoni Reguant, Vicenç Orriols i Antoni Navarro –els que ho han estat en períodes llargs– adés els altres que han desenvolupat la direcció entre els quals el primer director Àngel López, i a partir de l’any 1993, Jesús Rubio, Joan Puiggrós, Roger Bernadich, Magí Guitart i l’equip de col·laboradors. Des de les primeres danses, el Ball de Gitanes –o les de la present fotografia de l’Esbart Manresà en la Trobada d’Esbarts a Montserrat, en què dansaren la Suit Mallorquina i Danses del País Valencià– i tantes i tantes altres, són el fruit d’un col·lectiu de persones que han treballat cent anys amb total abnegació en la difusió de la dansa, en els últims anys sota la direcció de Joan Manel Miquel, que aposta pel respecte a la tradició, l’exigència formativa, la qualitat d’interpretació i l’exemple de professionalitat (els valors humans de la il·lusió, l’esforç i l’empenta del treball en equip).

Bibliografia i fotografia:

- Revista El Pou de la Gallina, núm. 241, Febrer-Març 2009

05 de setembre 2009

"Manresans, lladres, pillos i gormands"

Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda: "Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, Sant Fruitós, Sant Maurici gloriós". La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys.

Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic.

Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament. Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies. Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost se celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge. Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran: "Manresans, lladres, pillos i gormands".

Bibliografia:

- GASOL, Josep M (1975). Història de Manresa explicada als infants. Manresa: Caixa de Manresa.

01 de setembre 2009

El Correfoc

El foc als carrers de Manresa

El 1982 va ser un any important per a la cultura popular. S’havien superat els primers anys de la transició després de la dictadura i, arreu de Catalunya i de l’estat, molta gent va tenir ganes de recuperar tradicions o, fins i tot, crear-ne de noves. Aquest és el cas del Correfoc de Manresa. Però també és el cas de la recuperació dels Cavallets de Manresa i de la creació dels nous gegants de la ciutat, que substituïen les centenàries imatges que encara, ara, puntualment els geganters de Manresa llueixen en alguna festa.

El Correfoc de Manresa va néixer de l’empenta d’uns manresans vinculats al món associatiu i, sobretot, va néixer amarat d’il·lusió de tots els seus organitzadors, una il·lusió que han sabut transmetre i que ha fet que el Correfoc, malgrat que sigui una festa jove, s’hagi convertit en tota una tradició, fins al punt que gairebé es pot afirmar que no hi ha Festa Major de Manresa sense Correfoc.

Malgrat que a Catalunya, de Correfocs, n’hi ha molts, el de Manresa és únic i diferent. I aquesta no és una afirmació gratuïta. El fa únic el fet que tota la imatgeria que apareix durant el Correfoc és pròpia de la ciutat, la gran quantitat i varietat de pirotècnia que s’utilitza, la singularitat de cada una de les places del llarg i tortuós recorregut, el seu vocabulari únic i exclusiu i la música que ha estat creada expressament per aquesta festa, malgrat que s’ha arribat a fer tan popular que l’imaginari col·lectiu està gairebé convençut que és una música tradicional ‘de tota la vida’.

El Correfoc està format per diferents grups:

Els Fogueres i Fogaines, que simbolitzen el foc de terra i que sobre la seva màscara cremen ‘canyardos’ que durant tres minuts llencen una espurna carabassa que acaba en un fort tro.

Els Capgirells, uns dimonis meitat bèsties, meitat dona, que simbolitzen la dualitat del bé i del mal i que llencen traques xineses.

Els Moixogants, que són ocells alats que amb les seves forques cremen carretons que escampen, per sobre del cap dels participants, espurnes de color blanc que acaben amb un fort tro.

També hi ha els grups de Dracs formats per la Víbria –una de les primeres que es van recuperar a Catalunya durant la transició-, El Drac –que destaca pel seu cap tort-, l’Asmodeu –que necessita dos portadors- i el Bou, que és un dels elements més característics del Correfoc que només surt un cop durant el recorregut, ja que la seva gran varietat i quantitat de pirotècnia requereix moltes hores de muntatge. També existeixen els Dracs Mòbils formats per uns dracs tipus Mulassa com el Coll-llarg, la Mulassa i el Nas de Sutja. Alguna vegada els acompanyen la Gàrgola –que imita una de les figures mitològiques de la Seu de Manresa- i la Tremenda –un drac pensat per a la Moscada que se celebra durant la festa major infant de la ciutat-.

Sens dubte un dels moments més espectacular de les més de tres hores de recorregut pel barri antic és a les places on salten les Moscades. A ritme de la música més popular de la festa, els correfocaires salten en sentit contrari a les agulles del rellotge mentre la plaça s’inunda de foc.

Xàldiga, entitat organitzadora del Correfoc, conjuntament amb l’ajuntament de Manresa, hi dedica tot un any a preparar la festa, a tenir cura dels vestits a repassar tots els punts del recorregut. En la festa hi participen prop de 300 persones, i el grup més nombrós és el del Servei d’Ajuda al Correfoc (SAC) que són els encarregats de coordinar, dirigir i vetllar per la seguretat de tots els correfocaires.

El Correfoc de Manresa se celebra el darrer dilluns de cada mes d’agost i, prèviament, el dissabte, s’ha celebrat la Mostra del Correfoc, una representació teatral i coreografiada pensada perquè la puguin veure totes les persones que no volen saltar durant el recorregut de foc del dilluns.

Bibliografia:

- JÒDAR, Carles: "El correfoc de Manresa", al web festes.org

- TORRAS, Marc (1997). La Festa a Manresa, un segle d'imatges. Manresa: Angle Editorial/CEB.

28 d’agost 2009

Joan Carles de Borbó a la Font dels Capellans

La primera visita del príncep Joan Carles de Borbó a Manresa

El 15 de juliol de 1975, els prínceps d'Espanya estaven a Catalunya, inaugurant carreteres, estacions de metro i assistint a actes de tota mena, una agenda que amb els anys seria la rutina diària del que pocs mesos més tard serien els reis de l'estat espanyol.

A continuació la notícia publicada a La Vanguardia Española, del dia 16 de juliol de 1975, on els prínceps acudeixen a Manresa, la seva primera visita oficial, com a futurs hereus de Franco.


Resum notícia de La Vanguardia Española, 16/7/1975:
"Entrega de 825 viviendas en el Polígono de la Font dels Capellans"


Després de recórrer el túnel fins a la boca nord (túnel de la carretera del Bruc) els Prínceps i el seu seguici van emprendre viatge a Manresa. La ciutat va aparèixer engalanada amb banderes d'Espanya, Catalunya i la ciutat. Al llarg de tot el recorregut un nombrós públic va oferir una càlida benvinguda, testimonis d'aquesta adhesió es van repetir al polígon Font dels Capellans, construït per la Obra Sindical del Hogar, amb 825 habitatges.

L'acte es va iniciar amb la benedicció dels 825 habitatges pel bisbe de Solsona i el de Vic, doctor Ramon Masnou. A continuació es va procedir a l'entrega dels títols de propietats als beneficiaris. El nombre dels beneficiaris, José Castro Ortega, va oferir un discurs marcat en la línia oficial, de renovació entre la classe treballadora (satisfeta per les cobertures socials que començava a oferir l'estat espanyol) i l'adhesió al règim, com a motor econòmic.

A continuació l'alcalde de Manresa, el senyor Ramon Soldevila va donar les gràcies per la visita dels prínceps, i va manifestar el seu suport incondicional de la ciutat de Manresa "al Caudillo y a sus principes", alhora que va mostrar una llista de mancances que patia la ciutat, dintre la famosa llista de reivindicacions de Soldevila de 1975, n'hi havia una de ben significativa, "la construcción de un eje que uniria las ciudades de Lérida y Gerona, pasando por las ciudades de Cervera, Manresa y Vich", curiosa reclamació va ser també el "expediente de crisis" que la factoria Pirelli va plantejar a la seva plantilla laboral, que l'any 1975 era de 2.500 treballadors.

Soldevila i "l'eix transversal" de Franco

El règim franquista va intentar durant els seus quaranta anys de sistema totalitari solucionar les comunicacions entre les comarques centrals de Catalunya. Va emprendre la construcció de la Nacional 141B, una via de caràcter "nacional" que havia de comunicar les poblacions de la Segarra, l'Alta Anoia, el Bages i Osona. La construcció es va aturar a principis dels setanta, i diferents trams pendents mai van arribar a construir-se, una carretera que avui en dia ha quedat reduïda al pas de tractors i vehicles especials, i que fins a la construcció de l'eix transversal, (1994-1997) era l'única via de comunicació dels manresans per anar a Calaf o a Vic.

Us heu preguntat mai perquè va tardar tants anys a construir-se el tram d'Eix Transversal entre Manresa i Calaf? Potser l'exalcalde de Manresa Ramon Soldevila, n'és el principal protagonista. Per què a Rajadell es va abandonar la construcció de l'N-141 fins a Manresa?

Bibliografia:

- Hemeroteca: "Diari Manresa" (Any 1975)
- Hemeroteca: "La Vanguardia Española" (Any 1975)

20 d’agost 2009

"Manresa Desconeguda" donarà a conèixer indrets relacionats amb els bombardejos franquistes

El programa de la Festa Major d’enguany inclou una nova edició de les Visites a la Manresa Desconeguda. Es tracta d’una iniciativa que va néixer l’any 1996 amb l’objectiu de donar a conèixer a la ciutadania indrets de Manresa poc coneguts però no per això amb poc interès.

En aquesta ocasió, les Visites a la Manresa Desconeguda proposen dos itineraris:

1. Les defenses de la Manresa medieval: del segle X al XIV (dijous dia 27 d’agost, de 17:00 a 20:00 h). L’itinerari es realitzarà pels trams més ben conservats de les muralles de Manresa, des de la Torre de Sobrerroca fins al Parc de la Seu, i també servirà per a donar a conèixer la nova senyalització de les muralles de la ciutat.

2. Bombes sobre Manresa (divendres dia 28 d’agost, de 17:00 a 20:00h). Serà un itinerari guiat pels espais de memòria històrica de la ciutat relacionats amb els bombardejos de l’aviació franquista al final de la guerra civil. Recentment s’ha commemorat el 70è aniversari dels dos bombardejos que va patir la ciutat amb diverses activitats, entre les quals s’hi inclou aquesta visita.

Els dos itineraris seran guiats i tindran una durada aproximada d’una hora. El punt de sortida en els dos casos serà el Museu Comarcal de Manresa (Via de Sant Ignasi, 40). Els dos dies, sortiran grups cada 15 minuts fins a les 19:45 h.

En la realització dels dos itineraris col·laboren les entitats Associació pel Museu Comarcal de Manresa, Associació Memòria i Història de Manresa i Centre d’Estudis del Bages.

Els itineraris

Bombes sobre Manresa: Els dies 21 de desembre de 1938 i 19 de gener de 1939, l’aviació franquista va bombardejar Manresa i va provocar la mort d’un mínim de 35 persones, tots civils: homes, dones, nens i nenes. Amb motiu del 70è aniversari d’aquests fets, s’ha organitzat una visita guiada que recorrerà alguns indrets relacionats amb aquests fets. En concret, el recorregut inclourà els següents indrets:

- Antic Col·legi de Sant Ignasi: L’antic col•legi de Sant Ignasi és un indret d’especial significació ja que durant la guerra va ser utilitzat com a centre de detenció de persones i va acollir diverses dependències militars. Les traces que va deixar la metralla en un dels bombardejos a la façana del carrer de Viladordis, junt al portal que dóna al claustre de l’antic col·legi de Sant Ignasi, representen una de les poques restes materials visibles que es conserven d’aquests fets.
- Exterior de l’Anònima. Era un objectiu militar i va ser metrallada, tot i que no la van tocar de ple.
- Refugi de l’antic Parc de Bombers (arran de la paret de la Muralla).
- Exterior de la Ferreteria Armengou, a la carretera de Vic, que va ser bombardejada el 19 de gener del 1939.
- Baixant pels Esquilets, la visita farà una parada a la confluència Guimerà/Casanova. S’explicarà que, també en el segon bombardeig, va caure una bomba a la part posterior de la Gran Saldadora (l’actual Creadora) i que va afectar a la façana de darrera d’una casa del carrer Casanova (núm. 7).
- Refugi del Grup Escolar Renaixença, que va ser un dels més importants de la ciutat.

Els historiadors Pere Gasol i Joaquim Aloy parlant amb el regidor de cultura, Ignasi Perramon.

Les defenses de la Manresa medieval: del segle X al XIV: La visita inclourà un recorregut pels trams oriental i nord de les muralles que van envoltar la ciutat medieval de Manresa. També serà una oportunitat per veure la nova senyalització de les muralles de la ciutat. En concret, l’itinerari serà el següent:

- Museu Comarcal de Manresa
- Plaça de Sant Ignasi
- Pujada cap al carrer de la Codinella
- Camí que passa sota la muralla del Parc de la Seu fins a veure la portella tapiada del cementiri antic
- Retorn cap al carrer la Codinella
- Parc de la Seu
- Carrer de Santa Llúcia fins a la plaça de Sant Ignasi
- Baixada dels Drets
- Torre de Sobrerroca
- Carrer Joc de la Pilota
- Plaça d’Europa
- Muralla del Carme

Recordem que Manresa ha tingut tres recintes emmurallats diferents, segons les èpoques:

- Un primer recinte murat, del segle X, del qual no queden restes visibles, envoltava el turó del Puig Cardener, adaptant-se a la seva orografia irregular. Aquest recinte estava habitat al seu interior i comptava amb una torre, anomenada vescomtal, que feia les funcions de castell.
- Un segon recinte murat va ser aixecat a l’entorn del segle XII. Encabia a dintre els turons del Puig Cardener i el Puig Mercadal, així com també l’església de Sant Miquel i el populós barri que havia crescut al voltant del mercat.
- El tercer circuit murat va ser aixecat entre el 1362 i el 1380, i tot i que aprofitava part de dels vells murs del segle XII, suposava una ampliació dels límits de la ciutat en incloure els nous carrers d’Urgell, d’Arbonés, de Vilanova, de les Barreres i el convent de Sant Domènec.

Entre els segles XVII i XVIII, sense importants situacions bèl·liques o de perill, les muralles van perdre la seva funció defensiva i van tenir un deteriorament progressiu, essent, molt sovint, utilitzades com a façana de les cases o bé desmuntades per a reutilitzar les pedres en la construcció de noves vivendes. També s’hi obriren nous portals per facilitar la comunicació amb l’exterior, on hi havia nous ravals o bé zones de camps i horts.

En la tercera Guerra Carlina (1872-1874) es van tornar a recuperar per al seu ús defensiu, però al 1877 ja se’n va autoritzar l’enderroc. La funció de les muralles era, evidentment, bàsicament defensiva en front a amenaces exteriors en moments de conflictes bèl·lics o episodis violents. Però també servien de sistema de control de la població. En moments d’epidèmies, com ara la pesta, les portes de les muralles servien per controlar l’accés a la vila i evitar que hi entressin aquelles persones susceptibles de ser contaminades.

Les restes que es veuran en la visita de dijous es corresponen bàsicament a:

- els murs del segle XIV, que en alguns trams van ser refeccions dels murs del segle XII (la diferència constructiva entre les dues èpoques és molt difícil d’observar a simple vista, ja que els materials i les tècniques utilitzades eren molt similars). Estan fets de carreus regulars, de mida mitjana, disposats en filades alineades i, en els del segle XIV, reforçats amb morter de calç que els relliga. Tenen un gruix d’entre 80 i 90 cm. Aconseguit mitjançant un doble mur farcit de pedruscall i morter.
- les parts de mur o els murs corresponents a les refeccions i modificacions de les muralles dels segles XVI al XVIII. Sovint són fets de pedres molt petites, poc o gens desbastades, que s’aguanten gràcies al morter de calç, molt més abundant. Són menys visibles, acostumen a ser fragments afegits
- alguns panys de murs del segle XIX (muralla del Carme), fets amb la mateixa tècnica del doble mur farcit, però amb carreus de mides més irregulars i amb fragments de maó com a falques.

Font: Memoria.cat (20/8/09)

13 d’agost 2009

La Generalitat destina 188.000 euros per a la recuperació de la memòria històrica

Recuperant la memòria perduda

Museus, fosses comunes, centres d’interpretació històrica i restauració de trinxeres són alguns dels projectes en que el Departament d’Interior ha invertit per tal de recuperar de la memòria històrica del segle XX a diverses localitats de l’Anoia, el Bages, el Berguedà i l’Osona. Són cinc projectes que es duran a terme en els dos propers anys i als quals Interior ha destinat un total de 188.000 euros. D’aquests, 120.000 finançaran cinc projectes de recuperació del patrimoni memorial de Catalunya i la resta s’invertirà en homenatges i investigacions històriques. Fins ara la Direcció General de Memòria Democràtica ha destinat 3,5 milions d’euros a la recuperació de la memòria històrica.

Els de Manresa i Pujalt són els projectes més destacats dels 21 que rebran ajudes de fins a 188.000 euros per a recuperar la memòria històrica del segle XX a les comarques centrals de Catalunya. Així, a Manresa es crearà l’Espai Memòries, que explorarà el paper de l’art com a transmissor de la memòria i es centrarà en la història de la capital del Bages des de la II República fins al període de Transició. L’Espai Memòries ocuparà part de la segona planta de l’edifici històric del Museu Comarcal de Manresa i tindrà una superfície total de 396,71 m2.

També en el marc de les noves ajudes hi ha el projecte d’acondicionament del Memorial de l’Exèrcit Popular, a Pujalt (Anoia). La situació estratègica del municipi, a la carretera de Cervera a Calaf, a mig camí entre el front i les grans ciutats de la rereguarda, van propiciar que a la primavera del 1938 es creés un centre d’instrucció republicà. Al llarg dels darrers anys s’han anat restaurant diversos espais emblemàtics del campament. El nou projecte té com a objectiu crear un centre de recepció i atenció al visitant, una exposició del campament, una zona audiovisual i una botiga. Tot plegat permetrà articular les diferents àrees de la base.

Altres projectes destacats són el del Consorci Parc Fluvial del Parc del Llobregat, que recuperarà la memòria dels maquis del Berguedà i del Bages amb el projecte "Territori maquis a la Catalunya Central". D’altra banda, l’ajuntament de Gurb proposa restaurar els materials trobats durant l’excavació de la fossa comuna d’aquesta localitat al juny del 2008. A més, s’emprendran obres per a l’adequació d’un cementiri i s’instal·laran dues làpides commemoratives als difunts d’aquesta fossa comuna.

A més d’aquests grans projectes, la Direcció General de Memòria Democràtica destinarà 58.000 euros a la commemoració de diferents fets històrics i a les persones que hi van participar. Així, el Centre d’Estudis Lacetans investigarà sobre la reraguarda al Solsonès, el Grup d’Estudis per a la Recerca Difusió de la Memòria Històrica de Manresa crearà una web sobre Jacint Carrió, supervivent del camp de Mauthausen, el Grup de Recerca en Ciències Socials editarà biografies a partir d’entrevistes filmades per al treball "Formes de vida quotidiana i consciència cívica: el pas de les generacions al nucli antic de Santa Margarida de Montbui", el Centre d’Estudis del Bages treballarà en la història del moviment obrer i sindical al Bages entre el 1939 i el 1980 i el Consell Comarcal d’Osona recollirà en una web la història dels alcaldes de la ciutat durant la Segona República.

La Direcció General de la Memòria Democràtica de la Generalitat ha atorgat 3,5 milions d’euros en ajudes a la recuperació del patrimoni històric català. D’aquests, 2,5 milions han estat destinats a 62 projectes de restauració de trinxeres, refugis i búnkers i 1 milió per a commemoracions, homenatges i activitats de recerca i difusió. Aquests projectes estan impulsats per ajuntaments i consells comarcals de tot Catalunya.

Font: ACN (13/8/09)

08 d’agost 2009

El Llibre Verd de Manresa

Dades tècniques Títol: Llibre Verd Data: Dates de creació: 1217-1902 / Dates d’agregació: 1358-1902 Suport material: pergamí. Cobertes de fusta folrades amb vellut. Mides: Fulls de pergamí: 307 x 225 mm; Cobertes de fusta: 340 x 230 mm Localització: Fons Ajuntament de Manresa.

El Llibre Verd de Manresa és un manuscrit on es recullen tots els privilegis atorgats a la ciutat pels reis de la Corona d'Aragó i d'Espanya, des de Jaume I fins a Maria Cristina d'Habsburg-Lorena. La primera data de l'any 1218 i el darrer del 1902. És, doncs, un llibre singular, possiblement el de major significació i interès per a la història local.

Des d'octubre de 1358 —quan el rei Pere el Cerimoniós va donar permís perquè el Consell de Manresa comencés la redacció d'aquest llibre de privilegis— fins a 1902 s'han copiat en aquest volum 194 privilegis complets i 2 fragmentaris, essent especialment nombrosos els instruments de l'època baix medieval. En definitiva, constitueix un treball essencial per donar a conèixer el funcionament del règim municipal de Manresa durant l'esmentat període.

Més informació:

— PRAT, Vicenç: Un «llibre verd». Visió parcial de Manresa, reedició del llibre editat l'any 1932, ed. Ajuntament de Manresa i Centre d'Estudis del Bages, 2002.

04 d’agost 2009

Una imatge peculiar: Correus el 1963

L'edifici de correus

La fotografia de l'edifici de Correus i telègrafs correspon a l'any 1963. Abans el servei de Correus havia estat al número 44 del tram del passeig nou, a tocar del davant de l'anomenada plaça de la Farola, ara etiquetada com a plaça de Crist Rei. La inauguració oficial i corresponent benedicció divina es va fer el dissabte dia 7 de setembre de l'any 1957, per bé que uns mesos abans ja hi funcionaven diversos serveis. El nou edifici de grans dimensions alçat a la plaça Espanya, fou construït pensant en l'increment constant del servei postal i telegràfic de la ciutat i la Catalunya central. Manresa era el primer centre postal de la província de Barcelona i en depenien 42 agències o carteries, sobretot de l'entorn del Llobregat i Cardener.

Retirada de la placa, el 25 de març del 2009 (Fotografia: David Vidal - Regió7)

L'any 1956 el nombre de carters era de 22, els quals havien repartit 2.700.000 cartes a domicilis, procedents de tots els punts de l'estat espanyol, sense incloure la correspondència rebuda de l'estranger. En l'ocasió de la inauguració oficial es va estrenar el nou segell de franquejar amb el nom de Manresa. Al mateix edifici quedaren instal·lats els nous apartats de correu i l'oficina de Telègrafs que va despatxar 28.000 telegrames. La imatge desèrtica que ofereix la fotografia de 1963, contrasta amb la constant circulació de cotxes del moment. En aquests darrers mesos s'han instal·lat rampes als accessos i s'ha reformat totalment l'edifici, s'ha modernitzat del tot i s'ha tret l'àguila franquista que havia estat tapa amb una planxa de ferro que estava situada a la part superior de l'entrada principal.

Bibliografia:

- Revista El Pou de la Gallina, Maig 2009, núm. 243

31 de juliol 2009

Noves imatges de la Setmana Tràgica

Deu imatges d'esglésies i convents cremats a Manresa durant la "Setmana Tràgica" a memoria.cat

El portal memoria.cat mostra 10 imatges de les esglésies i convents cremats a la ciutat el 29 de juliol de 1909 a la ciutat de Manresa. Els edificis religiosos incendiats van ser el de les Caputxines, el de Sant Francesc i el de Montserrat. La basílica de la Seu i la Cova de Sant Ignasi, afortunadament, es van poder salvar de la crema.

25 de juliol 2009

La Setmana Tràgica a Manresa

Annex: Cronologia

Il·lustració El Pou de la Gallina, núm. 245 (juliol-agost 2009)

27 de juliol: L'excitació social va anar en augment, i un dels obrers, Domingo Golet, va aconsellar els treballadors secundar la vaga, mentre les autoritats municipals van decidir expulsar els forasters i les persones desconegudes per evitar possibles alteracions de l'ordre públic, segons relata la historiadora Gemma Rubí.

28 de juliol: Els sabaters van deixar d'anar a la feina i van començar a unir-se a la vaga treballadors d'altres sectors. De fet, el mateix dia, el passeig de Pere III va viure una manifestació pacífica en protesta per la guerra del Marroc. Els manifestants el van recórrer tot cridant: "Visca la República!" i "Visca l'anarquia!".

29 de juliol: A les 8 del matí, es declara la vaga general a Manresa i s'aixequen les vies de l'estació del Nord de Manresa i del ferrocarril de Berga, al mateix temps que es destrueix una caseta de l'agulla amb una eina proporcionada pel guarda. Dues hores més tard, s'organitza una comissió que exigeix el tancament de tota mena d'establiments comercials. A les 3 de la tarda, es va obligar a desallotjar els cafès i els casinos, tant recreatius com polítics.

30 de juliol: Va ser una jornada "de rumors i alarmes". El fet més important va ser l'assassinat de l'alcalde de barri, Joaquim Cardona, en unes circumstàncies poc clares, al davant del teatre Conservatori. Cardona formava part del sometent que defensava la ciutat, com alguns veïns que es va decidir armar per tal de reforçar l'ordre públic.

31 de juliol: Manresa va tornar amb més o menys èxit a la normalitat, ja que alguns obrers van tornar a la feina, van obrir de nou alguns comerços i es van fer una seixantena de detencions. La normalitat no va tornar del tot, però, fins a principi del mes d'agost del 1909, quan es van restablir les comunicacions telegràfiques i telefòniques.

Més capítols:

- Primera part: La crida dels reservistes, aquí
- Segona part: La violència política, aquí

Més informació:

- Memoria.cat: La Setmana Tràgica a Manresa, en imatges, aquí

Bibliografia:

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa 1875-1923". Vol. 2, pp. 331-332. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "La Manresa amb la cara més tràgica", Diari Regió7 (25/07/09)

24 de juliol 2009

La Setmana Tràgica a Manresa

Segona part: La violència política

L'alcalde de Manresa Joaquim Gomis recordaria que amb aquests incendis "han perdido sus pequeños ahorros algunas mujeres pobres y han quedado huérfanas de la instrucción que en el segundo de dichos conventos recibían más de 600 niñas". Durant la nit, l'edifici de l'ajuntament va ser tirotejat per desconeguts, es van destruir fanals públics i la ciutat va quedar en la més profunda foscor. L'endemà va caure mort l'alcalde de barri i membre del Sometent, Joaquim Cardona, i en els diferents tirotejos va resultar víctima mortal un dels assaltadors, i d'altres van quedar ferits. També van resultar ferits alguns bombers que intentaven apagar el foc de les esglésies. La calma es va poder restablir el dia 31 de juliol, tot i que les fàbriques i tallers encara no havien tornat a la feina, cosa que farien l'endemà.

El cronista de la ciutat, Joaquim Sarret no dubtava a atribuir la responsabilitat dels incendis a la propaganda que es feia en diaris, mítings i reunions clandestines, perquè "molta part de aquella ataca sempre a la religió y al Estat ha de venir un dia que carregada la mina ab aquesta classe de combustible, necessàriament ha de rebentar y produir efectes desastrosos". El mateix Sarret calculava que més de la meitat dels ciutadans de Manresa eren republicans. Si bé, atribuïa la responsabilitat dels incidents als treballadors immigrants procedents d'Aragó i Castella s'havien instal·lat a Manresa per treballar. De manera que es confirmava la tendència a buscar bocs expiatoris fora de la comunitat a la qual un pertany.

Les conseqüències polítiques, tanmateix, encara foren molt superiors a l'abast dels aldarulls, ja que es practicaren mesures repressives que van afectar les classes populars i les seves institucions d'espai i d'instrucció. El governador militar va decretar el tancament fins i tot del moderat Ateneu Manresà de la Classe Obrera. Naturalment, s'acusà el Centre d'Unió Republicana d'haver volgut encapçalar en un principi el moviment, si bé no se li imputà directament la culpabilitat sobre els fets. Indirectament, si perquè els republicans esdevingueren el cap de turc políticament molt rendible per la dreta regionalista. Ells respongueren a l'ofensiva regionalista amb l'acusació de pusil·lanimitat que demostrà l'alcalde carlí Joaquim Gomis i Cornet durant aquesta setmana. En realitat, el governador militar va actuar un xic tard, perquè creia que l'odi de les masses no s'adreçaria a convents i esglésies. Sembla també que aquest ignoraria els precs de l'alcalde d'actuar amb immediatesa amb la participació del Sometent.

En protesta als incendis i saquejos, l'Ajuntament presidit per Joaquim Gomis que havia assumit l'alcaldia per designació reial l'1 de juliol de 1909, va redactar un manifest que envià al president del Consell de ministres, on es constatava que l'aldarull havia estat fruit de la introducció d'idees subersives en la classe obrera manresana "desgraciadamente inculta y por esta misma razón bien predispuesta al convencimineto de su opresión". Molt hàbilment es desprestigiava als líders republicans, amants del desordre i incitadors de la revolta. De forma que es pregava al Govern que es prohibís per sempre la "propaganda del crimen, la difamación de personas e instituciones religiosas y las incitaciones sediciosas en la prensa como en el míting y dentro de la escuela, suprimiendo aquellas sociedades, escuelas, periódicos y elementos todos de publicidad, en las que se haga la apología de ideas atenatorias a la libertad y a los fundamentos de la sociedad".

Ban del capità general de Catalunya, Santiago Manescau, un cop decretada la llei marcial (Arxiu: Revista Dovella, numero: 101)

Aquest document va ser signat per la majoria d'entitats catòliques, comercials i industrials, per les societats patriòtiques, per les corporacions professionals, i, també pel CNR. En canvi, la minoria consistorial formada pels regidors republicans radicals s'hi van oposar enèrgicament, perquè consideraven que aquesta protesta representava les aspiracions de determinats elements polítics. Malgrat aquesta oposició, la proposició seria votada al ple municipal i aprovada. Tampoc no seria acceptada la proposta de Maurici Fius i els seus correligionaris d'estendre la subscripció popular que el consistori havia obert per tal d'ajudar la família del caporal assassinat a totes les víctimes a condició que es pogués demostrar que no havien comès cap delicte.

Com a conclusió a La Setmana Tràgica a Manresa, no podem obviar que les conseqüències d'aquests esdeveniments van acabar de radicalitzar les actituds polítiques, tot exacerbant la por a la revolució en les classes d'ordre, i estimulant l'anticlericalisme per part dels elements d'esquerres.

Veure més capítols:

- Primera part: La crida dels reservistes, aquí
- Annex: Cronologia, aquí

Bibliografia:

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa 1875-1923". Vol. 2, pp. 331-332. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003

17 de juliol 2009

La Setmana Tràgica a Manresa

Primera part: La crida dels reservistes

El govern d'Antoni Maura va decidir enviar un cos expedicionari a l’Àfrica de més de 40.000 homes, reservistes casats i amb fills en la seva majoria, reclutats en bona part al Principat. L’embarcament de tropes a Barcelona va començar l’11 de juliol de 1909, la crida de reservistes per anar a lluitar al Marroc desencadenà l’esclat de la vaga general revolucionària a Barcelona, i aldarulls diversos que desembocaren en la crema de filats de consums i de convents. Seguidament, el govern central va suspendre les garanties constitucionals i decretà l’estat de guerra en tota la província de Barcelona.

El moviment també fou secundat a Manresa, on des de feia temps es vivia aguditzada crisi social i econòmica. Els obrers, en actitud de protesta, declararen la vaga pacífica i foren paralitzats els establiments comercials. Aviat, però es desbordaren els esdeveniments, i les comunicacions foren bloquejades (telèfon, telègraf i ferrocarril), mentre es cremaven algunes casetes dels consums i els convents de les monges caputxines, de Sant Francesc i del Sagrat Cor de Jesús. L’avalot fou sufocat amb la intervenció del Sometent, qui experimentà una important baixa, la de Joaquim Cardona, alcalde de barri, qui va esdevenir el màrtir i heroi dels sectors polítics dretans de la ciutat.

La virulència dels actes vandàlics comesos pels incendiaris de la Setmana Tràgica, de juliol de 1909, van posar al descobert un evident malestar social. La institució eclesiàstica no era aliena, des del moment que reproduïa la divisió classista de la societat, i accentuava així les diferències entre rics i pobres. En la ciutat de Manresa les protestes en contra de les lleves de reservistes per anar a lluitar a l’anomenada guerra del Rif van trigar dos dies a produir-se. Fins al dimecres dia 29 de juliol la població va romandre a l’expectativa dels esdeveniments que a Barcelona i d’altres ciutats catalanes s’estaven desencadenant de forma precipitada.

L’historiador manresà Joaquim Sarret relata el començament dels fets amb la realització d’una manifestació pacífica i la declaració de l’atur generalitzat de fàbriques i tallers. A primera hora de la tarda del dia 29, segons el cronista, la manifestació que es feia al Passeig de Pere III va derivar en revolta: “Uns quants xicots ganassos de 16 á 18 anys y algunas donas bagassas desfrenades han comensat a cridar ¡Viva la República! Viva la anarquia! produintse un motí y molts de curiosos que s’adherien a la manifestació que era ab la excusa de protestar de la guerra y el envío de tropes a Melilla”.

En efecte, la vaga general va ser decretada a primera hora del matí del dia 29 de juliol. Grups d’obrers van recórrer la ciutat obligant a l’atur forçós que es va generalitzar cap a les dues de la tarda. Després, un grup nombrós format per unes 200 persones aproximadament es van adreçar a les estacions del Nord i del ferrocarril de Berga per tallar tres raïls i interceptar les comunicacions telegràfiques. La ciutat quedaria incomunicada. Immediatament es formaren grups més petits que es disposaren a cremar els burots de consums repartits per la ciutat, i a saquejar la caixa d’administració de consums de Sant Domènec. Al vespre, van ser incendiats els convents de les Caputxines al carrer Talamanca, el del Sagrat Cor de Jesús situat al davant de la fàbrica Balcells, i el de les monges de l’Ensenyança al carrer de les Campanes, el qual, a més a més, va ser saquejat.

Sarret escriuria en les seves memòries que:
“aquellas turbas de homes xicots y dones se aumentaven y els crit també anaven sent mes forts. Proveits de materies incendiarias com anaven y armats de punyals, pistolas y revolvers, varen anar furiosos cap al convent de les Caputxinas y pegaren foc á la iglesia (...) Aquells salvatjes sen anaren al convent de les Sirventes del Sagrat Cor de la plassa de Montserrat y després á la Enseñansa de San Francisco y tot ho cremaren y robaren cometent mils sacrilegis ab els Sagraris y en les imatges que ni’ls mateixos dimonis haurian fet més”.
Més capítols:

- Segona part: La violència política, aquí
- Annex: Cronologia, aquí

Bibliografia:

- RUBÍ CASALS, Maria Gemma: "El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa 1875-1923". Vol. 2, pp.331-332. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003

15 de juliol 2009

Els últims dies del franquisme

Les detencions del 9 d'octubre de 1975: tortures indiscriminades

Portada del diari "Manresa" del 16 d'octubre de 1975 (Bages una història per conèixer. El moviment obrer i sindical al Bages 1939-1982)

El 9 d'octubre de 1975, la Guàrdia civil de Manresa va detenir una vintena de ciutadans coneguts pel seu activisme social, sobretot en l'aspecte veïnal. El comandant de la caserna va aplicar el decret antiterrorista i va procedir al seu interrogatori. El sergent Olmos i els guàrdies Rueda i Mansera s'hi van acarnissar de valent.

Teresa Vilageliu, de l'Associació de Veïns del Xup, va ser despullada i colpejada per tot el cos a discreció. El metge forense va certificar els senyals dels cops i la féu ingressar a l'hospital.

Joan Sala Fainé, treballador de Maquinària Industrial S.A., li van arrancar un tros de barba i li van cremar les puntes dels dits. Despullat de mig cos, passava les nits al ras, i de tant en tant, el mullaven amb galledes d'aigua freda. El van amenaçar amb una pistola al cap.

Josep Fuentes Ribas, secretari del jurat de l'empresa Lemmerz Española S.A., el van tenir tres dies torturant-lo sense deixar-lo seure. Quan el deixaven estar, el penjaven pels ronyons.

Josep Cònsola Cots, càrrec sindical del metall, va rebre cops de karate al coll que el van deixar inconsistent. Li apliquen el quiròfan colpejant-li als testicles.

I així diferents ciutadans i treballadors de Manresa van ser reprimits i torturats de forma animal a la comandància de la Guàrdia Civil de Manresa, faltaven pocs dies perquè morís el dictador, però les tortures i detencions arbitràries estaven a l'ordre del dia dels despatxos de la Policia franquista. Els darrers instants, amb el dictador morint-se literalment, se seguia practicant el terrorisme d'estat.

La distribució per la ciutat d'una carta oberta de denúncia publicada, signada per cinc detinguts, va esperonar la població manresana i la solidaritat civil.

Bibliografia:

- VV.AA. (2003). Memòria de la transició a Espanya i a Catalunya. Barcelona: Universitat de Barcelona.

Més informació:

- Memoria.cat: Les detencions de 1975, aquí

13 de juliol 2009

Un dels nostres

Pessarrodona campió de La Vuelta '76
Josep Pessarrodona Altimira

L'èxit de l'etapa del Tour al seu pas per Manresa el 10 de juliol, ha despertat de nou a la ciutat la vena ciclista. Manresa és una ciutat on el ciclisme no és una excepció, tenim diferents penyes ciclistes i també vam tenir un campió, no era del Tour, però va guanyar l'edició de "La Vuelta" l'any 1976. Després del Tour de França i el Giro d'Itàlia, la Vuelta és el tercer esdeveniment ciclista més important de la temporada.

En Josep va néixer a Sant Salvador de Guardiola l'any 1946, durant quasi 9 anys (1971-1979) va ser un ciclista professional de l'equip Kas (1971-1978) i de forma més breu de l'equip Teka (1979).

El seu triomf més important es produí l'any 1976 al proclamar-se campió de l'edició de la Vuelta a Espanya. El 16 de maig de 1976 després de la contrarellotge del Velòdrom d'Anoeta de Donosti, Pessarrodona s'alçava amb el triomf per davant de grans figures com Kuiper o Luis Ocaña. Dos anys més tard, el 1978 aconseguí ser el subcampió de la ronda espanyola, darrere el francès Bernard Hinault.

Pessarrodona també participà en l'edició del Tour de France, la primera el 1974, i els dos posteriors anys consecutivament. El seu currículum es pot resumir amb la seva millor classificació a la ronda francesa, l'any 1976 va acabar a l'onzena posició. L'altre ronda per excel·lència, el Giro d'Itàlia, Pessarrodona només hi participa dos anys (1972, 1973). L'any 1973 va estar molt a prop de pujar al podi de Roma, en acabar finalment quart en la ronda italiana.

L'any 1979 abandonà professionalment el món del ciclisme, avui en dia regenta amb la seva família un negoci dedicat al seu món, les bicicletes.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital El Mundo Deportivo
- "Manresa una ciutat esportiva" publicat per l'Ajuntament de Manresa el 1995

09 de juliol 2009

Els primers dies del ciclisme manresà

Esport de competició i un estil d'excursionisme

La primera entitat ciclista manresana, creada el 1895, va ser el Club Ciclista Manresà, que va començar organitzant les anomenades curses de velocípedes al pati del col·legi Sant Ignasi. Més endavant, durant la dècada dels anys vint i trenta, es van formar noves entitats, les més destacades de les quals van ser la Penya Ciclista Bonavista (1926), la Penya Ciclista Manresana (1930) i l'Esport Ciclista Manresà (1936). A més, també es formaren penyes d'efímera durada i, alhora diverses entitats que no eren específicament ciclistes també van entrar en el món del ciclisme organitzant festivals o impulsant l'excursionisme ciclista.

Els clubs els formaven aficionats a l'esport, que s'entrenaven tan sovint com podien per aconseguir bons resultats en les curses. Es reunien els diumenges al matí i emprenien el viatge sense gaires entrebancs a l'hora d'escollir el circuit. A part de la participació en les curses, un altre al·licient que va motivar el creixement de les penyes va ser l'afició per recórrer els paratges naturals i practicar i alhora fomentar l'excursionisme. A partir de la dècada dels anys trenta es va començar a viure una forta rivalitat entre les penyes ciclistes de la ciutat. Cada una organitzava diferents campionats, el més destacat dels quals era el Campionat de Manresa i Comarca, organitzat anualment per la Penya Bonavista i celebrat de 1927 a 1950 dins els actes de la Festa Major -exceptuant els anys de la Guerra Civil. La Penya Ciclista Bonavista organitzà també el Campionat Social del Ciclista, el campionat de Manresa de Cross-cicle i nombroses excursions ciclistes. Per la seva banda, la Penya Ciclista Manresana impulsà, entre d'altres, el Campionat de Cross Ciclopedestre, el Premi de Primavera i el Gran Premi Ciutat de Manresa. Entre les diferents competicions, una de les que despertava més expectació era l'arribada de la Volta Ciclista a Catalunya, de la qual la ciutat de Manresa era cada any el final d'etapa.

Bibliografia i fotografia:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic de Manresa 1876-1965. El Papiol: Efadós

06 de juliol 2009

Els Bombers de Manresa

Els apaga-focs

A partir de 1851 Manresa va començar a comptar amb un primitiu cos de bombers, que comptava amb una bomba de mà governada per dues persones i sis ajudants. A la recerca d’un bon funcionament l’1 de setembre de 1953 i sota l’assessorament d’Antoni Rovira i Trias, es va publicar el primer reglament per l’organització i règim de la companyia de bombers de Manresa. Es van establir quaranta places, amb un cap, un sots-cap, un brigada, dos primers capatassos, vuit segons capatassos, un guarda de magatzem, un avisador i vint-i-sis individus de les classes de fusters, manyans i manobres. Tots serien voluntaris, premiats i recompensats per actuació i amb professió pròpia fora del cos de bombers. La nova companyia també comptava amb un facultatiu que havia d’acudir als incendis i tenir cura dels ferits. Cada primer diumenge de mes la companyia es reunia per fer pràctiques i exercicis. Com a primer cap de bombers es va nomenar a Francesc Burés. L’allotjament del material estava a la plaça Major, als baixos de la casa consistorial i els bombers havien d’anar a buscar el material en cas d’un sinistre, avisats mitjançant l’avisador i els serenos i els tocs de campana.

Tres anys més tard, l’any 1856 es funda la Companyia d’Assegurances “La Union Manresana” amb l’objectiu de millorar el cos de bombers. L’abril de 1871 es nomena a Lluís Antonio Calver com a nou cap de bombers. El juliol d’aquell durant l’extinció d’un incendi en una casa van morir dos bombers, Francesc Ballús i Francesc Blanch.

L’any 1878 s’aprova un nou reglament, on per manar i dirigir la companyia es tria a un cap i dos subalterns, s’amplià el nombre de membres fins a 50 i es modifiquen algunes primes i modificacions. L’any 1879 el nou cap és Josep Arola i Tatjer.

Durant aquells primers anys, els bombers han de fer sortides per incendis en fàbriques accionades a vapor, i també per xemeneies en cases particulars i carboneres i pallers.

La primera bomba de vapor és comprada el febrer de 1896 i és de la casa Merrywather sistema Valiant model Sau Paulo, capaç de rendir 900 litres d’aigua per minut. Aquell mateix any es torna a modificar el reglament, amb la supressió dels dos subalterns, la creació del capatàs major, un professor de gimnàstica, un revisor de boques d’incendis i una secció de maquinistes. El nou reglament també preveu la possibilitat de nomenar bombers honoraris i la formació d’una secció de veterans. El mateix any es funda el Montepio de Bombers, amb la finalitat per a socors mutu en casos de malaltia.

L’any 1900 l’Ajuntament de Manresa comença a aprovar les primeres ordenances per la prevenció d’incendis. Com a sinistres destacats de principis de segle destacar l’explosió d’una caldera al Pont de Vilomara, a principis de gener de 1902, que va causar 12 morts i 40 ferits i una terrible aigua l’octubre de 1907, que si bé no va causar víctimes mortals, sí que va suposar importants i greus desperfectes i destrosses. L’any 1903 el cos de bombers de Manresa va estrenar el seu estendard propi.

El primer automòbil va ser adquirit l’any 1924, un Ford T, modificat per poder transportar personal, l’autobomba i les escales, amb un motor d’explosió de 15 cavalls de potència i 2’ 9 cilindres, amb dues velocitats. El 1926 és comprar la primera autobomba, de la casa Delahaye de París, model 47MP, amb un rendiment de 30.000 litres per hora. Quatre anys més tard, el 1930, es va adquirir un cotxe regadora Renault model MZ, que agafava una velocitat de 15 km/h i capacitat de llençar 80.000 litres d’aigua per hora.

L’estiu de 1932 es va inaugurar el primer parc de bombers, a la plaça dels Infants, i que comptava amb unes modernes instal·lacions, entre elles, un telèfon d’emergències, el número 1234. Al llarg de l’any 1934 es van establir les bases per a la fundació d'una federació de bombers de Catalunya i una mutualitat que es va fer realitat l’any 1935. El 16 de juny d’aquell any es va celebrar a Manresa una primera reunió per iniciar la creació d’aquesta federació mútua, on van assistir diferents caps de bombers, que van proposar uns primers acords i organitzar una assemblea constituent a Barcelona el 24 de novembre. Van assistir delegats de Sabadell, Badalona, Manresa, Mataró, Lleida, Igualada, Arenys, Granollers i la Seu d’Urgell i s’adherí a l’acte el delegat de Figueres.

D’aquells anys els sinistres destacats van ser l’incendi de la serradora Alter, el maig de 1932, i l’explosió d’una caldera de vapor de la Fàbrica Carreras amb set treballadors morts.

L’any 1936 es va comprar un nou vehicle, un Chevrolet sis cilindres amb capacitat per a transportar 6.000 litres d’aigua. Durant la Guerra Civil, el cos de bombers va entrar a formar part de la Junta de Defensa Passiva i en el mateix parc de bombers es va construir un refugi per a més de 700 persones. Finalitzada la guerra, la repressió franquista va comportar l’espanyolització del cos.

L’any 1944 es va inaugurar un panteó per a bombers en el cementiri municipal i deu anys més tard, el cos va celebrar el centenari de la seva fundació amb nombrosos actes.

Amb la creació del Servei Provincial d’Extinció d’Incendis i Salvaments de la Diputació de Barcelona, el cos de bombers de Manresa es va integrar l’any 1963. Aquest traspàs va significar moltes coses. Per començar una professionalització del servei, on els bombers passaven a ser professionals, la integració en una estructura provincial, on el parc de Manresa seria el parc principal de la seva zona, l’adquisició de nou material i un nou vehicle, un Pegaso-Comet, tipus 109, un nou reglament i nou funcionament.

Amb el pas a la Diputació, el nou cap de parc i fins al 1987 va ser Antoni Tàpias. El traspàs també va significar noves tècniques i materials en les lluites dels focs forestals, i com dos vehicles Unimog per a treballs logístics. En el període de la Diputació, la ciutat de Manresa va viure una crisi del sector tèxtil que es va traduir en nombrosos incendis a indústries tèxtils, entre la que podem destacar és l’Auxilar Tèxtil Manresana de l'any 1974.

El juny de 1980 d'acord amb les competències de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, els bombers de la Diputació van ser traspassats a la Generalitat de Catalunya. Això va provocar un nou canvi organitzatiu i també el trasllat al nou parc del Guix. L’època de la Generalitat ha estat marcada, sobretot pels incendis forestals, com els que van afectar la comarca del Bages, el juliol de 1986, el juliol de 1994 i el juliol de 1998.

Bibliografia i fotografies:

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans, Manresa Recull Gràfic 1876 - 1965. El Papiol: Efadós
Descripció fotografies:

- Primera fotografia - Cos de Bombers de Manresa l'any 1910
- Segona fotografia - Inauguració del vehicle del cos de Bombers a la Plaça Major l'any 1926

Printfriendly