Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Societat manresana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Societat manresana. Mostrar tots els missatges

14 d’abril 2022

El joc d'encistellar una pilota

Jugadors del CB Manresa i el CD Manresa a la pista de bàsquet de les Piscines Municipals l'any 1950. Arxiu: Col·lecció Pere Puig Vila
Els orígens del basquetbol a la nostra ciutat (1929-1950)

A les acaballes dels anys 20, el basquetbol (bàsquet) era una disciplina desconeguda pels aficionats a l'esport a la nostra ciutat. Esports com el ciclisme, la boxa o un incipient futbol gaudien de més públic i els diaris feien cròniques detallades dels resultats. Al nostre país, l'escolapi Eusebi Millán (del col·legi Sant Antoni de Barcelona) el va introduir a Catalunya l'any 1922, després d'haver-lo vist jugar a Cuba gràcies als nord-americans que havien aterrat a l'illa caribenya. El 30 de juliol de 1924 es creà la Federació Catalana de Basquetbol i l'esport es va començar a escampar per tot el Principat.

A casa nostra, el primer encontre d'aquest esport es va produir el dia 18 d'agost de 1929, quan un grup de joves manresans va fer una exhibició als espectadors d'un partit de futbol celebrat al mític estadi del Pujolet. El partit va ser disputat pel recentment creat Manresa Basket Ball. Començava així un viatge d'un esport que era desconegut pel gran públic, que tenia unes regles molt limitades, amb pocs jugadors sobre la pista, que no feia servir els peus i amb mitjans del tot rudimentaris. Els partits es jugaven a l'aire lliure i amb pistes de terra, dificultant les transicions i els moviments dels jugadors. El calçat eren espardenyes de vetes, i el joc va passar a dir-se el joc de les cistelles i la pilota.

Els primers anys d'aquest esport no van ser fàcils, tot i que els més joves els va agradar aquest nou esport i es van apuntar ràpidament a practicar-lo. L'any 1930 ja es va celebrar el primer torneig de bàsquet a la ciutat de Manresa. El torneig es va celebrar al camp d'esports Blanqueig -a la zona de la Bonavista-. Fins a l'esclat de la Guerra Civil es van celebrar cinc tornejos més de bàsquet locals. Van participar diferents penyes, amb noms peculiars: l'Iris, Majèstic, Penya X, Interrogant, Ciranos, Olímpics, Minverva, Vèrtix, Mar i Cel, Catalana, Cultura Clàxon, Poblenou i Atlètic, entre d'altres.

L'any 1931 va néixer el club de bàsquet, el Bages, adherit al Centre Excursionista de la Comarca del Bages, amb instal·lacions pròpies al camp de la Bonavista, davant el Blanqueig. Per la festa major de Manresa d'aquell any, al camp de futbol del Pujolet, es va presentar oficialment el Club Femení i d'Esports de Manresa. La situació es va normalitzar un cop passada la Guerra Civil, i van aparèixer nous equips de les organitzacions auxiliars del franquisme, com la secessió femenina de bàsquet de la Falange Espanyola i també del Centre d'Esports Manresa.

Llegir més:

- Un derbi a la màxima categoria: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2013). Bàsquet Manresa. 40 anys a l'elit. Manresa: Zenobita.

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Recull gràfic de Manresa (1876-1965). Barcelona: Efadós.

13 de gener 2022

Quanta gent vivia a Manresa al segle XIV?

Miniatura que il·lustra la celebració d’un mercat al segle XV. Wikimedia Commons
La població de Manresa del 1300 al 1500

Una de les grans preguntes que sempre ens han fet als historiadors i investigadors del període medieval, és quanta gent vivia en una població o ciutat. La resposta no pot ser mai exacta, puix que les fonts de les quals disposem no donen mai una xifra exacta i concreta, sinó estimacions. Les dades de població sempre són relatives si ens remuntem a èpoques no contemporànies, i evidentment la capital del Bages no en fou una excepció.

L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós, sense poder contrastar del tot el que exposa, deia que la població de Manresa l'any 1348, abans de l'arribada de la Pesta Negra, era de 5.000 habitants. La historiadora medievalista Carme Batlle parlava que la població de Catalunya era de mig milió a principis del segle XIV. La xifra provindria de l'estimació de 900.000 habitants pel conjunt de la Corona d'Aragó proposada per Vicens Vives. Per calcular la població del Principat de Catalunya s'utilitzava el fogatge.El primer fogatge del Principat de Catalunya és l'aprovat a Cervera i recaptat a partir de l'any 1360. D'aquesta forma s'iniciava una de les dècades de més intensa pressió fiscal de tot el període baixmedieval del nostre país i durant la qual aquesta creixent fiscalitat d'Estat tingué com a principal protagonista el fogatgeLa comparació dels fogatges de 1365-70 i 1497 permet fer un balanç de la primera crisi, la més llarga i profunda que pateix el Principat.

El Liber Manifesti de Manresa

Les fonts manresanes més valuoses són els llibres de manifests (Liber Manifesti), que ens donen els recomptes exactes de caps de casa, incloent-hi tots els nivells: rics i pobres, però s'exclouen els clergues i una petita part de la baixa noblesa manresana. L'any 1300, la ciutat de Manresa era una ciutat en plena expansió. Feia pocs anys que la ciutat havia esdevingut una vegueria, i s'havia posat en marxa grans obres civils i eclesiàstiques. L'autor Jeff Fynn-Paul (2016) destacava: "[...] Els seus ciutadans tenien prou confiança per a reclamar el seu dret al títol de civitas i aspirar a una seu episcopal"2

A finals del segle XV, la situació era totalment diferent. La ciutat de Manresa en prou feines era un poble "gran", malgrat tenir les esglésies (inacabades), un perímetre murallat amb torres i el seu títol de civitas. La taula de continuació demostra l'impacte de la Pesta Negra al segle XIV, i una estimació de la població de la ciutat de Manresa de l'any 1300 fins al 1500.
 

Data

Focs

Població estimada

% davallada (base: 1365)

Font

1300

1.000-1.500

4.500-7000

 

 

1365-70

691

3.110

0,0

Fogatge de 1365

1374

691

3.110

0,0

MC 20-12-1374

1378

463

2.084

33,3

Fogatge de 1378

1381

463

2.084

33,3

Fogatge de 1381

1408-1411

602

2.709

12,9

AHCM I-165

1453

425

1.913

38,5

AHCM I-168

1480-1482

263

1.184

61,9

AHCM I-169

1490-1493

263

1.184

61,9

AHCM I-171

1497

272

1.224

60,6

Fogatge de 1497

Font: FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d’una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d’Estudis del Bages. p. 245

** Nota: Població amb base de 4,5 habitants per casa. **

Bibliografia:

- BATLLE, Carme (1983). Conèixer la Història de Catalunya. Del segle XIII al XV. Barcelona: Vicens Vives Editorial.

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- ORTÍ COST, P. (1999). «Una primera aproximació als fogatges catalans de la dècada de 1360». Anuario De Estudios Medievales, 29 (1), 747–773. https://doi.org/10.3989/aem.1999.v29.i1.545

- PÉREZ GARCIA, J. M. (1990). «Historiografía En Demografía Histórica española Durante La Edad Moderna: Un Estado De La cuestión, La». Manuscrits: Revista d’història Moderna, Núm. 8, p. 41-70, https://raco.cat/index.php/Manuscrits/article/view/23163

- TORRAS, Marc (1994). Aproximació a la crisi del segle XV a Manresa a través dels llibres dels manifests. Tesi doctoral: Universitat de Barcelona.

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa: Una aproximació a partir dels Llibres de Manifests. Manresa: Angle.

Actes:

- Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya, Volum 1 (1984). Congrés d'Història Moderna de Catalunya, UB. Facultat de Geografia i Història: Departament Història Moderna.

1 El fogatge es basava en els focs: un "foc" era una casa, una família, i, per tant, una part del territori i una unitat contributiva. [BOLÓS, Jordi. Diccionari de la Catalunya medieval (ss. VI-XV). Barcelona: Edicions 62, 2000 (El Cangur / Diccionaris, 284). p. 127]
2 FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages. p. 246

13 de desembre 2021

Un carrer senyorial: prohoms i burgesos

Dibuix de Joan Vilanova del carrer Sobrerroca a finals del segle XIX. Publicat al llibre de Gasol, J. M. (1974) "Caja de Ahorrros de Manresa 1863-1973".
El carrer Sobrerroca i la Manresa del segle XIX

El caliu de la vida social manresana a finals del segle XIX era el trajecte que començava a la Plaça Hospital i que transcorria per Sant Andreu, la plaça dels Drets, carrer de Sobrerroca, per arribar a la Plaça Major, amb l'edifici noble de les Cases Consistorials. Igualment altres carrers eren també importants, com el carrer Sant Miquel i la Plana de l'Om i aviat entraria un altre carrer en disputa, el carrer del Born.

La vida senyorial i burgesa per excel·lència on es passejava, amb el trànsit de cavalleries i carruatges, era el carrer de Sobrerroca, assentat fermament sobre el balç del rocam abocat al carrer inferior de Santa Llúcia, com deia l'historiador Josep Camprubí i Plans. A l'hora típica del passeig, migdia o tarda, segons l'estació de l'any, el carrer s'omplia de noies casadores, amb bonics barrets. Els homes, la majoria tenien jornades laborals a les fàbriques de 12 hores diàries, vestien peces llargues i amb els seus barrets de copa alta o mitja copa, saludaven aixecant-se el barret del cap. Els passejants també es creuaven amb clergues, algun canonge i monges que feien una vida més apartada del bullici de la gent. El carrer era estret i sovint estava ple de mainada que jugava al carrer. Des dels balcons, gelosies i finestres, els veïns s'afanyaven a veure qui passa i es feien juguesques sobre una futura parella d'enamorats.

En aquest curt, però intens i apassionant itinerari manresà, hi vivien els prohoms de la ciutat més destacats. Els més destacats eren: l'advocat i diputat provincial monàrquic, Joaquim Soler i Arola; casat amb una rica propietària de Rellinars, la Teresa Padrós i Gilbert. En el mateix carrer, en el número 22, hi tenien estada els fabricants i propietaris Manuel i Ignasi Vallès i Pons, en una casa del gran propietari Llogari Torrens (el que més endavant feu aixecar la Casa Buresa l'any 1906). Al número 27, els ferreters Armengou, amb el ciutadà que uns anys després seria alcalde, Pere Armengou i Manso. Més avall, al número 38, l'advocat fundador de la Caixa d'Estalvis de Manresa, Manuel Oms i de Prat. A la Plaça Hospital, el número 24, primer, hi vivia el matrimoni format per Francesc Gomis i Francesca Soler, amb tota la família, entre ells, Joaquim i Enric, els futurs grans empresaris de l'electricitat manresana. A la mateixa plaça, el fabricant de cintes i mocadors de seda, Francesc March, el fill del qual, Francesc March Muntades, donaria la fortuna (1932), aconseguida teixint cintes, als germans de Sant Joan de Déu, per aixecar en lloc preeminent de la Culla un sanatori (avui Hospital de Sant Joan de Déu) per a nens malalts. A la Plaça Gran, en el número 12, a la casa propietat de la viuda Oms, segon pis, hi residia el matrimoni Àngel Ferrer i Maria Padrós, amb els fills d'un i altre matrimoni, en Lluís Espinalt, la seva germana Carme i els fills del segon casori per part de mare, Jaume i Fernando.

Llegir més:

- El carrer del Born: burgesos i obrers: aquí

Bibliografia bàsica:

- CAMPRUBÍ, Josep (1996). Una Revolució a Manresa. 100 anys de la llum elèctrica 1894-1994. Manresa: Llibreria Sobrerroca.

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita.

10 de maig 2021

L'obtenció del permís de conducció de vehicles, de Montjuïc a la Balconada

Zona de proves per a l'obtenció del carnet de conduir, Balconada (Manresa) 1974. Arxiu: Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga
El carnet de conduir l'any 1974, un circuit amb pocs aprovats

L'any 1975 es complia un any de la posada en marxa per la Jefatura de Tráfico de Barcelona (avui en dia DGT) de l'examen per a l'obtenció del permís de conduir de vehicles i ciclomotors a la ciutat de Manresa. Cada dilluns aspirants, curiosos, professors i examinadors es reunien als carrers i avingudes del barri de la Balconada (pendent d'execució de les obres dels habitatges) per realitzar les proves corresponents per gaudir del permís de conducció. El barri de la Balconada, era la zona on es feien les proves, els carrers i avingudes estaven ja pavimentats i acabats, però els populars blocs d'edificis encara estaven pendents d'executar i era un espai poc transitat i encara força allunyat del centre de la ciutat. 

Fins al 7 de gener de 1974, els manresans que volien obtenir el carnet de conduir havien d'anar a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc. Les gestions del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, l'Ajuntament de Manresa i el Ministeri de Governació (interior) van aconseguir que Manresa es convertís en una seu fixa, per a l'obtenció dels permisos de conducció de vehicles del Bages, Berguedà, Anoia i Osona. L'alta demanda d'aspirants havia disparat el nombre de sol·licituds que desitjaven aconseguir el permís de conduir i es van crear noves seus d'exàmens.

La revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, el gener de 1975, feia un repàs del primer any de proves de conducció a la ciutat de Manresa. L'any 1974 van optar un total de 25.586 aspirants a obtenir el carnet de conduir, amb un resultat no gaire esperançador. Tan sols 7.921 van superar l'examen de conducció. La mitjana era un 55% d'èxit en l'examen teòric, i un paupèrrim 31% en el pràctic. La premsa es feia ressò d'aquestes dades, i mirava de matisar-la, cenyint-se en el fet que el vehicle de motor era encara molt perillós i molta població desconeixia els riscos i la tecnologia que implicava circular amb un vehicle motoritzat pels carrers. Això deia el butlletí número 309 (gener 1975) del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa-Berga:

Para muchos, conducir un vehículo no tiene importancia, la conducción para ellos se limita únicamente a saber manipular el volante, el cambio de marchas, el embrague y el freno, pero olvidan lo más principal, que un vehículo debe saberse conducir.

Bibliografia:

- Revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga, núm. 309. Gener 1975.

28 de gener 2021

Els manresans més rics de 1408

Abraham von Kiduna en una xilografia alemanya, 1477. (Source: historytoday.com)
El Liber Manifesti i els ciutadans amb més ingressos

A inicis del segle XV, els manresans més rics eren els rendistes, aquells que vivien de les seves inversions i negocis més fructífers. Gràcies al gran treball de recopilació de l'historiador Jeff Fynn-Paul, Auge i declivi d'una burgesia catalana, Manresa a la baixa edat  mitjana, 1250-1500 (2016) podem comparar els ingressos dels rendistes manresans més rics amb el dels alts funcionaris municipals de moltes ciutats i viles catalanes. El Liber Manifesti (1408)1 es poden veure les quantitats que guanyaven els manresans més poderosos. Els ciutadans manresans més rics podien viure de les seves anualitats còmodament, en un nivell similar al del veguer de Manresa. De fet, alguns dels manresans més rics del moment, guanyaven tant com els ciutadans més rics de les dues ciutats més importants de la Corona d'Aragó d'inicis del segle XV: Barcelona i València.

A part dels rendistes i alts funcionaris, també destaquen alguns manresans que gaudien de grans ingressos gràcies a la seva feina, en especial destaquen els cuireters, els mercaders, els advocats i algun metge. Alguns d'aquests exemples són els advocats Arnau Mas i Berenguer de Comes, que a través dels seus ingressos podien haver viscut de les seves inversions (rendistes) però van decidir treballar de la seva professió. Fynn-Paul ho explica així: "En realitat es tracta d'una actitud econòmica lògica. Si aquests homes guanyaven entre 500 i 1.000 sous anuals fent d'advocats, això representa un increment d'entre el 25% i el 50% respecte als seus ingressos de rendistes. Per tant, practicar una professió era una de les poques vies que hom tenia per construir una fortuna."2

Estimació dels ingressos màxims (excloent tot el salari) dels vint ciutadans més rics de Manresa l'any 1408.3

NOM

PROFESSIÓ

RIQUESA D’INVERSIÓ (L.)

INGRESSOS ANUALS MÀXIMS (SOUS), CALCULATS AL 5%

Gamicans, Bernat

Sastre

3.698

3.698

Combs, Ramon des

Conseller reial

979

979

Amargós, Bernat de

Cap (rendista)

3.130

3.130

Grevalosa, Pere de

Cap (rendista)

2.450

2.450

Santa Conte, Guillem de

Cap (rendista)

2.678

2.678

Andreu, Francesc

Cap (rendista)

2.130

2.130

Sallent, Eimeric de

Mercader

1.792

1.792

Amargós, Jaume

Cap (rendista)

1.973

1.973

Mas, Arnau de

Advocat

2.058

2.058

Combs, Berenguer des

Advocat

1.777

1.777

Ferrer, Tomas

Cap (rendista)

1.898

1.898

Canyell, Joan de

Cuireter

1.818

1.818

Sant Joan, Bernat

Cuireter

1.566

1.566

Ubaco, Pere de

Cap (rendista)

1.275

1.275

Miquel, Bernat

Blanquer

1.421

1.421

Sarta, Jaume

Mercader

1.031

1.031

Draper, Arnau

Mercader

1.243

1.243

Valls, Asbert des

Cap (rendista)

1.050

1.050

Dalçamora, Francesc

Escrivà reial

963

963

Figuerola, Bernat de

Metge

881

881


Font: FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages. p. 262 (ACBG: Liber Manifesti)

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc (1996). La crisi del segle XV a Manresa: Una aproximació a partir dels Llibres de Manifests. Manresa: Angle.

- TORRAS, Marc (1994). «Les declaracions de béns dels metges i apotecaris de Manresa en el segle XV». Gimbernat: Revista d’Història de la Medicina i de les Ciències de la Salut, [en línia], Vol. 21, p. 288-92, https://raco.cat/index.php/Gimbernat/article/view/44646 <Consultat el 28/01/2021>

Liber Manifesti o "llibres de manifests", documentació d'origen fiscal on es recull en forma de llibre les declaracions dels béns mobles, immobles, censos i rendes que cada ciutadà tenia, amb la valoració econòmica en preus reals o de mercat d'aquestes pertinences.
FYNN-PAUL, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages. p. 262
La riquesa d'inversió s'estima restant els actius, com ara les cases i els béns mobles, i els deutes de la riquesa bruta. L'ordre dels noms és definit per la riquesa bruta. [NOTA D'AUTOR: Fynn-Paul, Jeff (2017). Auge i declivi d'una burgesia. p.281]

14 de gener 2021

Sant Antoni Abat, el "protector" dels animals

Celebració dels Tres Tombs amb el pendonista i els dos borlistes que l'acompanyaven a la dècada dels anys 50. Arxiu: Pere Busquet i Ribó
La Festa de Sant Antoni Abat

El dia 17 de gener és la Festa de Sant Antoni Abat, patró dels animals domèstics i també de tir, i forma part de l'anomenada setmana "dels barbuts". Aquest sobrenom prové de la setmana en la qual se celebren tres sants que són representats amb barba: sant Pau (l'ermità), sant Antoni Abat i sant Vicenç, entre d'altres. Fins a l'aparició dels vehicles de motor en gran massa a la dècada dels anys 60, la festa gaudia d'una gran participació de gent, en especial en aquells oficis i professions que estaven relacionats amb el bestiar: pagesos, carreters, vaquers, transportistes, traginers, esquiladors, ramaders, etc. Era una època on el treball i l'aliment, els animals tenien una gran importància i eren essencials pels humans per fer feines feixugues, de càrrega i de tir, en especial. Sant Antoni era una festa molt popular, perquè els animals eren imprescindibles per moltes professions que ara es fan de forma mecanitzada i amb grans vehicles.

Històricament, des del segle XIV, l'antic Gremi de Traginers i Carreters, ubicat a l'església del Carme, celebrava amb una gran solemnitat la diada dedicada al seu patró, sant Antoni. A les acaballes del segle XIX, en les misses que es feien en honor a aquest sant, es beneïen les famoses coques i els panets, que es feien amb matafaluga i sucre, anomenats panets de sant Antoni. El dia 17 de gener, a les 12 del migdia apareixia el rector del Carme, al portal del Carme, i beneïa a la multitud que venia acompanyada dels seus animals. Fins entrat el segle XX, la benedicció era individual, per a cada animal. Amos i animals passaven per davant del rector a la Plaça Infants, i el rector beneïa un a un tots els animals. Més endavant aquestes benediccions eren grupals. Els genets i els cavalls, eren els que anaven més engalanats per l'ocasió, portaven grans vestits i grans ornaments. També era habitual que el genet fes donar tres voltes al cavall (Tres tombs) per la benedicció popular, aixecant grans aplaudiments del públic que es concentrava davant el temple.

Un cop acabaven les benediccions, es feia una popular passada pels carrers de Manresa, els principals. S'instaurà el costum que els traginers del gremi sortissin de la comitiva en parella, lluint les millors cavalcadures. Els traginers no anaven sols, els acompanyava una banda de música i eren precedits de la bandera de la confraria del gremi. L'hospital de Sant Andreu, també celebrava en honor a sant Antoni Abat, una rifa de dos porcs, que acompanyats per un noi que tocava el flabiol, passejaven pels carrers de la ciutat portant una imatge del sant. El sorteig dels dos porcs eren en beneficència, i es feia el segon diumenge de Quaresma.

El pendonista de l'any

A inicis del segle XX, el Gremi de Vaquers i Traginers de Manresa fou la responsable dels festejos de sant Antoni Abat. Setmanes abans, el gremi escollia entre els seus associats, a través d'un sorteig, el nom del pendonista de l'any. El pendonista era el banderer, que escollia a dos borlistes (també dits cordonistes) que l'acompanyaven al capdavant de la cavalcada. Tots els socis i simpatitzants del gremi eren convidats a les celebracions. Tanmateix, el gremi també es feia càrrec de fer les invitacions a les altres entitats i gremis de la ciutat, sobretot aquells gremis relacionats amb el bestiar i els comerços que tractaven amb animals.

La tradició del dia 17 de gener, explicava que els socis i familiars del gremi, acompanyaven a una missa solemne al Carme, que durant la postguerra es feia a la Casa Caritat, aprofitaven les hores prèvies de la celebració per engalanar carruatges i animals, amb trossos de cuir i peces de metall lluent. Finalment, també era molt popular, que dies abans de la festa, els propietaris dels animals els portessin a esquilar, netejar els bridons i preparar els plomalls i els teixits per la festivitat.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). Històries de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCIA, Gal·la (2001). l'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós.

16 de desembre 2020

Els andalusos a Manresa, breu recorregut 1954-1979

El "Casal d'Andalusia" a principis dels anys 80, als baixos del Casal de les Escodines. Fotografia: Arxiu Associació Cultural Casa de Andalucía en Manresa
La ciutat de Manresa i la immigració dels anys cinquanta

L'any 1964, el govern espanyol va aprovar, la Llei d'Associacions que reconeixia tímidament les associacions a l'estat espanyol. En part, gràcies a aquesta reforma, es van articular el que més endavant serien les associacions de veïns de moltes ciutats industrials de Catalunya, un impuls bàsic i necessari que va ajudar molts barris a millorar els seus equipaments. Aquell mateix any, l'estat espanyol arribava a una xifra rècord, vorejant els 700.000 naixements, un autèntic baby-boom. Les desigualtats entre territoris dintre l'estat espanyol franquista eren evidents, malgrat que ja s'havia llançat el gran desarrollismo econòmic i des de Madrid ens cantaven les bonances del règim sota una campanya de propaganda dels 25 años de paz. La desigualtat va generar una onada d'immigració cap a les zones més industrialitzades de la península Ibèrica, com Madrid, Catalunya, País Valencià i Euskadi.

Mentrestant, la població de la ciutat de Manresa a les acaballes de l'any 1956 era de 46.681 habitants segons les estadístiques oficials, i sis anys abans, el 1950 era de 40.452 habitants. En un sexenni havia augmentat un 15%. Des de principis de la industrialització, el segle XIX, la ciutat de Manresa va ser receptora de mà d'obra a causa de l'oferta de treball i la demanda en indústries, fabriques i tallers. En diferents períodes, Manresa era la porta d'entrada per molta gent que venia a buscar-se un futur millor per la seva família i la capital del Bages era el seu destí.

El fort d'immigració a la ciutat de Manresa es va produir cap als anys 1954 i 1955. Els immigrants procedents de fora del Principat de Catalunya eren més de 12.000. Gairebé la meitat, venien d'Andalusia (un 43%), que començava a ser el lloc d'origen més important de la immigració manresana, que augmentaria durant la dècada dels anys seixanta, amb una nova onada. La seguia Castella la Nova (avui Castella-La Manxa) amb un 16% i finalment l'Aragó, que fins als anys cinquanta ocupava la segona posició, amb el 10%. Molts aragonesos venien a Manresa amb el tren de la línia Saragossa-Lleida-Manresa-Barcelona. Finalment, amb xifres entre el 10 i el 5%, hi havia altres regions de la península Ibèrica com Castella la Vella (avui Castella i Lleó), Múrcia i el País Valencià. I per sota del 5%, Extremadura, Lleó i Navarra.

L'arribada de nous habitants va originar nous barris a extraradis, amb un marcat caràcter obrer. A Manresa els més populars són el barri de Sant Pau i la barriada Mion. Aquests barris van néixer per la immigració peninsular que arribaria a Manresa atreta pels llocs de treball que oferia la indústria tèxtil, però també la metal·lúrgica, el sector serveis i d'altres rams. Aquests barris estaven formats amb habitatges molt humils, construïts amb planta baixa i amb escassos recursos econòmics. Durant anys van estar al marge del nucli de Manresa per les autoritats municipals, ja que la majoria no tenien escoles, centres d'atenció primària o equipaments com parcs, jardins o biblioteques. A la dècada dels anys 60 i 70 els fills dels immigrants, la primera generació, van començar a participar de forma activa en les mobilitzacions socials de Manresa contra el franquisme, passant molts d'ells per les entitats veïnals, que durant el franquisme, encara eren vistes com a nius de "rojos". A principis de la dècada dels anys setanta, el govern civil va permetre les primeres cases regionals (sobretot, andaluses i també gallegues), a condició que fossin per a un ús purament folklòric, allunyat de qualsevol reivindicació nacional, social o política.

La penya flamenca "Naranjito de Triana" i la creació de la Casa Regional d'Andalusia

Gràcies a aquest reconeixement del govern civil, va néixer la primera entitat andalusa amb el nom de Peña Flamenca Naranjito de Triana, on una sèrie d'amics andalusos es retrobaven i feien tertúlies sobre la seva pàtria. El nom de penya, ve molt lligat amb l'afició que tenien molts dels seus membres amb les veus flamenques de la música que escoltaven per la ràdio. Gràcies a les trobades de la penya flamenca, l'any 1978 els andalusos que vivien a Manresa i també a Sant Joan de Vilatorrada, van celebrar les primeres reunions per constituir-se legalment com a Casa Regional d'Andalusia. Aquestes reunions van celebrar-se a l'antic Bar Gim, situat al carrer Montcau de Manresa.

El 1979 el nou ajuntament de Manresa, encapçalat per l'alcalde Joan Cornet, va cedir un local municipal a la Casa Regional d'Andalusia. Aquest indret eren uns baixos de l'actual Casal de les Escodines. Era un espai que estava en desús i en unes condicions pèssimes: fortes humitats, porqueria i molta brutícia. L'espai fou ràpidament condicionat amb una gran força de voluntat dels seus membres, que aviat el van convertir en el seu punt de trobada, on se celebraven trobades, balls, xerrades, àpats i altres esdeveniments culturals que tinguessin sempre una relació amb Andalusia.

Bibliografia:

- CANAL, Ramon (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Ajuntament de Manresa.

- PLANES, Pere: "Quan les associacions de veïns rutllen". A: Presencia, 19/09/1974, p. 10

- OLIVERES, Xavier (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Dovella: revista cultural de la Catalunya central. Núm. 102.

- REDÓ, Francesc; COMAS, Francesc (2007). Manresa, la ciutat transformada vol. 2. Zenobita: Manresa.

Butlletí especial:

- XXXIV Jornadas Día de Andalucía Manresa 2018. Editada per l'Associació Cultural Casa de Andalucía en Manresa.

10 d’abril 2020

"Una vergonya manresana"

Segona part: el "debat de la inseguretat" que va acabar amb el barri (1981-1987). Era el Barri Antic insegur?

El novembre de 1980 l'Ajuntament de Manresa va notificar als veïns del Barri Antic que s'havia demanat un permís per instal·lar un bingo a la Muralla del Carme, participat pel Manresa Esportiu Bàsquet i Ampans1. La notícia no va ser benvinguda pels veïns que es van oposar a la seva obertura adduint que el barri necessitava instal·lacions de primera necessitat com una escola, una guarderia o un dispensari municipal, en comptes de negocis d'oci. L'Associació de Veïns del Barri Antic es va posicionar molt durament en contra d'aquest negoci al seu informatiu: "perquè creiem que contribuiria a accelerar la constant degradació en què es troba immens el nostre barri". Les raons que van mostrar els veïns eren el soroll al carrer, el malestar, la manca d'estacionament i el perill que les classes populars s'acostessin al perniciós món del joc i les apostes. Un altre punt de discussió entre els veïns i l'Ajuntament de Manresa, fou que l'obertura del futur bingo era en el radi d'acció del Puigmercadal.

Finalment, l'Ajuntament de Manresa va tirar pel dret, i va accedir a donar la llicència als promotors (Carles Casas Alàs i Andreu Dalmau Sitges) del bingo de la Muralla del Carme al ple municipal celebrat el 9 de desembre de 1981, tot i l'oposició dels tècnics municipals i del regidor Ramon Majó del PSUC. L'afer del bingo aviat va passar i l'any 1982 el tema de la delinqüència i la inseguretat al carrer va tornar amb força a l'agenda veïnal. El full informatiu número 3 (1982) de l'AV del Barri Antic avisava d'una forta campanya dels veïns i comerciants de la zona per aturar la conflictivitat i la delinqüència amb reunions amb els cossos policials, fins i tot amb Federico Ribas, comissari de la Policia Nacional de Manresa. L'efecte va resultar positiu, i es va aconseguir desactivar la delinqüència i la prostitució als carrers. Malgrat aquest relatiu èxit temporal, la delinqüència (robatoris), el tràfic de drogues, la prostitució en locals i baralles als bars, es van reactivar ben aviat. Els aldarulls en bars dels carrers Santa Llúcia i Arbonés (Tívoli i Málaga, entre altres bars) tornarien a omplir els diaris, sobretot a la primavera de l'any 1984. Els bars conflictius serien sancionats amb multes administratives i a l'estiu tornarien a reobrir amb tota normalitat, provocant l'estupefacció dels veïns, propietaris i comerciants de la zona.

El juny de 1985 una comissió de l'AV del Barri Antic visitava el nou comissari de la Policia Nacional, Valentín Juzdado, per explicar-li el malestar que patien al barri. Els veïns demanaven més vigilància policial al barri, i amb raó. A finals de 1985, els atracaments i robatoris es van disparar. L'any 1987, amb el triomf de CiU a les eleccions municipals, el nou alcalde Juli Sanclimens i el seu equip van proposar solucions com la creació d'un espai o local de prostitució controlada i regularitzada, mitjançant proves per detectar la sida i assistència mèdica integral a les prostitutes. La notícia no va agradar gens ni mica als veïns, que es temien, que el seu barri es convertís en una mena de barri xino com el de Barcelona. L'AV del Barri Antic va decidir donar dimensió mediàtica al problema i va denunciar-ho als mitjans nacionals per activar un fort debat entre l'opinió pública: el barri Antic de Manresa era un focus de delinqüència i prostitució. Periodistes com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní van parlar amb els veïns i es va fer una campanya duríssima al diari Regió7 durant l'any 1987 per denunciar al nou equip de govern municipal que segons la versió dels veïns, volia convertir el Barri Antic en un bordell municipal a l'aire lliure.

Llegir primera part:

- El debat de l'illa de vianants del Barri Antic (1979-1984): "Una vergonya manresana"

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; SARDANS, Jordi. (2019). Evolució de la prostitució a Manresa. Revista El Pou de la Gallina, núm. 354. pp. 16-23

- GARCIA, Gal·la; SARDANS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació d'Associacions de Veïns de Manresa (FAVM)

- LACUESTA, Raquel (1985). Informe ARQUITECTÒNIC. Manresa: Ajuntament de Manresa.

1 AMPANS es desvincularia definitivament del saló d'oci Bingo de Manresa l'any 2013.

07 de desembre 2019

Una ciutat buida, uns nous impostos i unes lleis draconianes antiemigració

Un futur incert, ciutats buides

La pesta negra dels anys 1362-1363 va afectar durament la ciutat de Manresa, com hem explicat en diferents entrades d'aquest bloc. La historiografia catalana anomenava aquest període de la pesta com la "mortaldat dels infants" però a casa nostra va afectar sobretot als menestrals. Els menestrals eren un estament social de l'Antic Règim, que feia referència a la petita burgesia, o el que és mateix, als treballadors que desenvolupaven diferents oficis, preferiblement mecànics. Fou precisament l'any 1362, que els consellers de Manresa van considerar que la ciutat estava despoblada i durant les dècades següents es van crear tota una sèrie de legislacions que afavorís l'augment dels caps de família de la ciutat, ergo, de futurs contribuents a un erari públic que estava totalment eixut.

L'any 1362 és un any psicològic en termes demogràfics, existia el perill real que la ciutat de Manresa fos pràcticament més un cementiri que una ciutat. Si fem cas dels fogatges, Manresa havia estat molt poblada, fins i tot superpoblada sobretot de les classes baixes, durant la primera meitat del segle XIV. Els ravals construïts fora les muralles en són un bon exemple. Entre 1348 i 1362, malgrat els efectes demolidors de la Pesta Negra, els consellers no consideraven que la població fos inferior per mantenir les despeses corrents de Manresa. Fou a partir de 1362-1363 que la situació va fer un tomb radical, per culpa de la demografia "negre" que presentava la ciutat. La política migratòria aniria atraient nous habitants durant gairebé els trenta anys següents, tot i que mai es recuperà el nivell de principis del segle XIV. Un exemple de les polítiques radicals de migració fou la vila de Cervera, quan els consellers van considerar que la vila estava tan despoblada que fins i tot van demanar els criminals que fugien de terres senyorials, es poguessin establir de forma legal a la ciutat. La petició fou acceptada.

La nova política migratòria: impostos anti emigració

Els consellers de Manresa van reformar la nova política migratòria de la ciutat. La nova llei migratòria oferia bons incentius a tots els que s'instal·lessin a la ciutat, però existien altres ciutats que oferien encara més condicions òptimes, sobretot Barcelona on els sous eren un 50% més elevats i la vida era molt més variada que a la paupèrrima Manresa. Davant aquesta situació, Manresa adoptà una posició pràcticament draconiana per pal·liar l'emigració de manresans cap a Barcelona i altres ciutats: tots aquells que venien la seva casa i les seves terres amb la intenció d'abandonar Manresa, havien de pagar al govern de Manresa un impost de 5 sous per livre, és a dir, un 25% sobre el total de les seves propietats. Aquests ingressos serien destinats a pagar el deute que la ciutat es veia obligada a afrontar. Igualment, els consellers de Manresa també feren abaixar la seva promesa inicial de deu anys d'exempció d'imposts a cinc anys. La majoria d'immigrants que es van instal·lar a Manresa durant aquest període eren veïns de la comarca del Bages. 

L'escassetat de mà d'obra va fer augmentar encara més el deute de la ciutat que no parava de créixer. Com que la població disminuïa el deute no parava d'augmentar. És fàcil, com menys gent vivint, menys gent pagant. Els consellers de Manresa establien la norma que tots aquells que visquessin dins de la batllia de Manresa havien de pagar les quèsties reials. Manresa prèviament havia aconseguit una ampliació del territori de la batllia (municipi) per augmentar la seva recaptació. En aquest sentit, encara existia un altre problema, la guerra contra Castella. L'estiu de 1365, els manresans encara estaven obligats a organitzar l'auxili de la ciutat portuària de Sagunt, perquè es temia un contraatac castellà en qualsevol moment. Aquell estiu, el govern local recaptà un nou impost setmanal, fent ús de la força per obligar-lo a pagar si fos necessari.

Més informació al bloc:

- El final del segle d'or manresà: aquí
- L'extorsió reial als jueus manresans: aquí
- Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472): aquí

Bibliografia:

- BENET, Albert. (1984). La població de la ciutat de Manresa als segles XVI i XVII. Al Primer Congrés d'Història Moderna de Catalunya (pp. 85-93). Barcelona: Universitat de Barcelona. 

- BENET, Albert. (1982). L'expansió de Manresa a comtat. Barcelona: Rafael Dalmau.

- FYNN-PAUL, Jeff. (2017). Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- TORRAS, Marc. (2008). Els consellers i altres càrrecs municipals de Manresa del segle XV. Societat d'Onomàstica: butlletí interior, 28, pp 329-342.

21 de setembre 2019

Del Barri Antic a la Balconada: l'habitatge al Casc Antic a la dècada dels 80

Canvi de rumb, la mort d'un barri: la fuga

A finals dels anys setanta, les associacions de veïns de Manresa van formalitzar la seva presència al carrer i les seves lluites socials han donat molts resultats positius en aquests últims quaranta anys. Les associacions de veïns, actuaven en la clandestinitat la majoria d'ocasions fins a l'any 1975, ja que el règim franquista, prohibia un dret elemental de la humanitat, el dret d'associació. Els principis van ser molt difícils, sobretot pels veïns del Barri Antic de Manresa. L'abril de 1979 es van constituir els ajuntaments democràtics. A Manresa el socialista Joan Cornet esdevenia alcalde de la ciutat per sufragi universal i directe, i no per capritx del governador civil de torn. L'associació de veïns del Barri Antic va començar les seves primeres accions denunciant l'excessiu abandonament de finques urbanes, baixos, pisos i espais del barri. Tanmateix, la manca d'equipaments, feia encara pitjor la situació, puix que faltaven serveis bàsics, des d'escoles, centres d'atenció primària o biblioteques.

L'1 de novembre de 1979 l'associació de veïns del Barri Antic instava a l'ajuntament a inspeccionar i revisar els contractes de lloguer que es feien en pisos insalubres. La majoria de pisos havien quedat totalment defenestrats, alguns encara no tenien ni tan sols una cambra o lavabo dintre el pis, i en molts llocs era freqüent anar a la comuna que estava situada a fora de l'habitatge i havia de ser compartida per altres persones que vivien al bloc. Igualment, passava que tampoc tenien un plat de dutxa, molts habitatges encara funcionaven amb cuines econòmiques molt modestes i fins i tot amb estufes de petroli que provocaven la inhalació de fums perjudicial per als seus inquilins.

El canvi de dècada dels anys 70 al 80, la situació dels habitatges del Barri Antic era preocupant i exasperant. Molts veïns feia anys que reclamaven millores als propietaris i també a l'ajuntament, demanant més inversió i la instal·lació de serveis bàsics al carrer, des de més lluminària pública fins a la instal·lació de papereres, parcs o simples bancs per seure. Molts veïns van optar per marxar cansats d'esperar millores que no es produirien mai. Un exemple d'aquest desencís, són les 3.000 sol·licituds d'habitatge al nou barri de la Balconada (coneguda com la Balconada I 1979-1980), quasi la meitat eren de veïns del Barri Antic. Una situació que es va repetir, ja que amb el també nou barri de la Font dels Capellans (1975), la majoria de veïns també procedia del Barri Antic. Les llistes provisionals d'adjudicataris a la Balconada va fer que hi hagués nombroses denúncies de ciutadans, per propietats no declarades en les instàncies dels beneficiats a l'hora de fer les sol·licituds. Per evitar aquesta trampa i picaresca, l'associació de veïns del barri va aconsellar presentar una nova declaració jurada de no posseir béns immobles. Aquesta situació es va agreujar amb l'entrada de la immigració magrebina amb pocs recursos econòmics de la dècada dels anys 80-90. 

Anys més tard, amb la construcció de la Balconada II, III i IV (1987-1995) l'associació de veïns es va manifestar totalment en contra d'aquesta ampliació. Des del Barri Antic es deia que: "s'estava convertint en un suburbi al mig de la ciutat". La construcció de nous pisos al barri de la Balconada, allunyada del centre neuràlgic de la ciutat, va fer que el Barri Antic continués perdent població.

[Veure més: treball sobre l'habitatge al Nucli Històric de Manresa, de Pere Santamaria: aquí]

Un barri en ruïnes, la dècada "desastrosa" del Barri Antic

A la dècada dels anys 60 la ciutat de Manresa estava partida en dos, el Nucli Històric (Barri Antic i tota la ciutat dintre l'antic perímetre de les muralles medievals) i la perifèria. Manresa havia crescut de forma irregular. La ciutat no tenia un pla d'ordenació urbà municipal actualitzat i les oligarquies que conformaven el franquisme local batallaven entre si per aconseguir més poder. Tan sols les tres vies de l'eixample (Passeig Pere III, carretera de Vic i carretera de Cardona) estaven degudament urbanitzats.

Durant els anys 80 els veïns del Barri Antic van lluitar per evitar la degradació del parc d'habitatges del barri, una lluita que va suposar un autèntic repte. Els veïns veien amb preocupació les pèssimes deficiències dels habitatges, molts d'ells quedaven buits, s'arruïnaven per falta de manteniment de propietaris i l'Ajuntament de Manresa es desentenia de la situació, sense sancionar a propietaris de finques i habitatges per la seva manca d'acció. Molts d'ells eren de propietaris, que havien arrendat durant anys els pisos a preus irrisoris, sense fer cap actuació de renovació, i molts pisos van quedar petits i sobretot insalubres, si els comparem amb pisos dels anys 70 i 80. Tanmateix, molts petits propietaris no tenien els recursos econòmics per rehabilitar els seus immobles, perquè els costos eren tan elevats que els era impossible emprendre accions de rehabilitació contundents.

Des de l'associació es va començar a fer una campanya a mitjans locals sobre la situació del barri. Segons els veïns la situació era pèssima i anunciaven que si no s'actuava, la situació s'aniria fent més gran i més difícil de solucionar en el futur. Finalment, l'ajuntament de Manresa va començar a actuar, el gener de 1985, quan un equip de tècnics començar a treballar amb l'elaboració del Pla Integral de Rehabilitació del Nucli Antic, amb Joan Ortiz al capdavant, alhora que organitzen l'Oficina Municipal de Rehabilitació, al segon pis de l'edifici nou de l'Ajuntament.

El fenomen de la SIDA, les prostitutes i el Barri Antic

La proposta del nou alcalde de Manresa l'any 1987, Juli Sanclimens, de promoure un únic bordell com a solució als problemes sanitaris i de seguretat derivats de la prostitució exercida al carrer, fou un dels debats que va generar més controvèrsia l'estiu d'aquell any. Les aproximadament 30 prostitutes que operaven al Barri Antic de la ciutat van afirmar que la majoria de prostitutes no tenien el virus de la sida i que l'únic que es pretenia era desacreditar la prostitució als carrers, mitjançant una "llegenda negra" sense fonaments. També es recollien diferents informacions que les prostitutes eren consumidores d'heroïna i atreien traficants, camells i politoxicòmans a la ciutat. Tot plegat una olla pressió social difícil de controlar.

Malgrat la proposta d'unificar la prostitució en un sol punt, la idea no va ser ben rebuda pels comerciants. Agustí Cler, president de l'associació local de comerciants afirmava: "Coincideixo plenament amb l'alcalde quan diu que les prostitutes han de ser controlades des del punt de vista sanitari". De tota manera des del punt de vista comercial, la zona on s'ubicaven les prostitutes estava allunyada dels carrers comercials, i els comerciants tampoc veien amb bons ulls la creació d'un bordell municipal. Fins i tot el rector de la basílica de la Seu, Jaume Franquesa, es va posicionar respecte al tema: "És un tema amb el qual no ens trenquem el cap, ja que la prostitució ha existit sempre i seguirà existint. Tanmateix, si afecta l'ordre públic, l'autoritat ha de regular-la. El com ha de fer-ho és una altra qüestió en la qual no vull entrar".

Bibliografia:

- CANAL i OLIVERAS, Ramon. (1996). Manresa: els seus barris i les seves associacions de veïns. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita.

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la; SARDANS FARRÀS, Jordi. (2004). Història de les Associacions de Veïns de Manresa. Manresa: Federació de Veïns de Manresa.

- OLIVERES, Xavier. (2009). Un estat de la qüestió. Les migracions interiors de la Catalunya central. Revisa Dovella, 102, hivern 2009.

- OLIVERAS, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PLANES, Pere. (19/09/1974). Quan les associacions de veïns rutllen. Presencia, 10.

Hemeroteca:  

- Diari Regió7 (Diverses entrades, any 1987)

Printfriendly