Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Prehistòria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Prehistòria. Mostrar tots els missatges

04 de març 2015

El mamuts del Puigberenguer i els fòssils amagats

Els ullals dels turons, restes d'antics elefants

Grup de treballadors de la gravera de la Riera (al turó del Puigberenguer) amb l'ullal d'elefant trobat l'any 1957. (Font: Arxiu Comarcal del Bages)

El turó del Puigberenguer és la terrassa més alta de la ciutat, està per sobre el nivell del riu Cardener entre 80-90 metres. És una gran muntanya de grava que es va aprofitar durant molts anys com a gravera per la construcció de moltes cases i edificis. La segona terrassa més antiga és la del Tossal dels Cigalons (a la zona entre el carrer Navarra i la Plaça Catalunya). L'explotació d'ambdues graveres va permetre descobrir restes fòssils de mamífers que habitaven per aquesta zona.

"L'any 1957 els treballadors de la gravera de la Riera, al Puigberenguer, van trobar un ullal d'elefant meridional de 380 cm de longitud i 24 cm de diàmetre. La peça que fou catalogada pel geòleg Valentí Masachs i l'arxiver municipal, el mossèn Santamaria, es va portar al Museu Comarcal de Manresa, on encara es pot veure exposat".

Les restes més antigues que es van trobar són de l'any 1936 al Puigberenguer, concretament a la gravera Masats. Es tractava d'una defensa dreta d'un elefant meridional d'uns tres metres de llarg i de més de 200 kg de pes. Les fotografies que es van realitzar, no s'han pogut trobar, com que fou l'any que va esclatar la Guerra Civil i es va destruir molta documentació. El 1955 es va trobar un nou ullal a la gravera Riera, també al Puigberenguer, però els obrers la van destruir pensant que eren ossos d'animals corrents de la zona. El 1957 amb la trobada d'un tercer ullal, a la mateixa gravera de la Riera, el geòleg i professor de l'institut Lluís de Peguera, Valentí Masachs i l'arxiver municipal, mossèn Santamaria, van poder datar de quina espècie era l'ullal, concretament d'un Elphas meridionalis, espècie extingida. La troballa fou significativa perquè es va datar l'ullal en uns 300.000 anys.

Finalment, el 1960, al tossal dels Cigalons, situat a uns 35 metres per sobre el nivell del riu Cardener quan es feien els fonaments per un edifici del carrer Navarra, una nova descoberta d'un altre ullal d'elefant. La peça era diferent, ja que en aquest cas es tractava d'un Elphas antiquus, d'uns 100.000 anys d'antiguitat i que està exposat al Museu Comarcal de Manresa.

Els fòssils amagats

Al voltant del polígon industrial de Bufalvent, podem trobar autèntics tresors naturals valorats en centenars d’euros cadascun. Aquestes joies geològiques són caragols marins de grans dimensions, uns quaranta centímetres de llarg. Caragols fòssils que van viure fa uns 40 milions d’anys submergits en un mar tropical amb esculls, el que avui seria la comarca del Bages. Són pistes de com era l’espai ocupat per la Manresa actual fa uns 40 milions d’anys. Un punt amb menys vegetació i molt pedregós, però igualment molt interessant és la zona del Malpàs. Allà s'hi poden veure fòssils d'antigues algues marines sobre unes grans lloses. I tot i que ja no en queden gaires encara podreu trobar algun fòssil d'animal marí perdut entre les pedres. Ponts naturals, fòssils marins, estrats de roques sedimentàries característiques... En total són catorze, els punts d’interès inventariats dins del patrimoni geològic i paleontològic de la ciutat de Manresa.

Al terra de l'accés a una perfumeria situada en ple Passeig de Pere III, molt a prop de l'església de Crist Rei, podem veure restes de fòssils que passen totalment desapercebuts. És un terra embellit amb peces d'un material sedimentari, una calcària cristal·lina. Un altre lloc és l'oficina que Catalunya Caixa té uns metres més avall (xamfrà Carrer Casanova) podem descobrir que el material que en revesteix façanes i terres no en conté cap, de fòssil, perquè és granit, una roca magmàtica que en el seu procés de formació va estar sotmesa a grans pressions que la fan especialment resistent.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. Història de Manresa. Manresa: Zenobita, 2009

- Diari Regió7: Un fòssil a l'entrada d'una perfumeria de Manresa [20/05/2014]

- Revista El Pou de la Gallina: El patrimoni geològic [16/09/2014]

13 de setembre 2013

Buscant els orígens

La Manresa prehistòrica 

Trobar els orígens i l'àmbit dels primers pobladors del terme de Manresa no és gens fàcil, ja que cal endevinar les petjades humanes mitjançant l'arqueologia, la qual, sense una excavació sistèmica de la ciutat és difícil de localitzar.

Els inicis de la ciutat de Manresa són confusos, ja que les prospeccions arqueològiques no han aportat material que ens indiqui quan va començar la nostra història. Ens hem de remuntar al període del neolític on tenim algunes informacions relacionades amb la presència humana dins l'actual terme municipal de Manresa, a partir d'unes troballes realitzades a les Marcetes, a la zona de Viladordis. En aquest lloc, l'any 1905 quan es feien unes obres d'una central hidroelèctrica, van aparèixer dues sepultures corresponents a la cultura dels enterraments típica del neolític mitjà. En la mateixa zona, l'any 1980, també es va descobrir accidentalment una altra fossa neolítica. Les darreres aportacions referents al període neolític corresponen a les excavacions realitzades l'any 1986 al mateix indret de Viladordis, on es van trobar cinc fosses més.

Durant l'edat del Bronze hi ha un buit, que no ens permet dir gran cosa. Després d'aquest buit històric, podem confirmar l'existència d'un poblat ibèric al Puigcardener gràcies a la troballa d'una necròpoli baix imperial i d'un lot de ceràmiques gregues localitzades l'any 1915 en aquest lloc, mentre s'executaven les obres de la façana neogòtica de la Seu.

La importància d'aquest descobriment i l'estudi que se'n va derivar, sobretot tenint en compte la manca de restes constructives, rau en el fet que els ibers compraven i utilitzaven aquestes peces de ceràmica àtica, datables dels segles VI i IV abans de Crist. Actualment aquest material està exposat al Museu Comarcal de Manresa. El lot descobert de 1915 constava de trenta peces, de les quals onze són vasos d'origen àtic, mentre que la resta són atuells protocampanians i campanians. Conjuntament amb aquestes peces, també se'n localitzen unes altres, de color gris monocrom, provinents de Catalunya.

L'excavació fou assumida per mossèn Josep Guitart, del Centre Excursionista de la Comarca de Bages, que es va fer càrrec de la direcció dels treballs. Aquests treballs també van dur al descobert en una àrea de 120 metres quadrats algunes restes de paviments i conduccions d'aigua d'època romana posteriors en un tall estratigràfic de 8 metres d'alçada resultat de l'acumulació de terra per anivellar el paviment.

El material recuperat pel mossèn Guitart no va ser estudiat rigorosament fins que a la dècada dels 80, Miquel Cura i Enric Sanmtartí van fer el seu treball, on s'establia per primera vegada el tipus i la cronologia de cada una de les peces descobertes l'any 1915. La peça més antiga es tractava d'un lekytos de tipus Black Deianeira entre tipologies més modernes com stemless, skyphos, llànties, bols, cràteres i kylix de figures roges.

La protohistòria manresana: "Menresa"

D'altra banda, les fonts històriques també semblem confirmar l'existència d'un nucli habitat per ibers, tal com es descriuen els texts romans, concretament Tit Livi, en el que es fa referència a un oppidum ibèric anomenat Mentissam que, segons Miquel Cura i Albert Benet, es pot relacionar amb l'evolució etimològica de Menresa, mot utilitzat en documents del segle X per designar la nostra ciutat, tot i que posteriorment seria utilitzat en major freqüència la seva forma llatina per excel·lència: Minorisa. Tit Livi descrivia l'organització de les tribus iberes, que es basaven en petits territoris controlats per un cabdill (T.L. 21, 12, 7). A més afegeix que el 195 aC Cató convocà els senadors de les ciutats ibèriques situades al nord de l'Ebre.

La protohistòria se situa cronològicament entre la Prehistòria i la Història. Les fonts per al seu estudi són gairebé completament arqueològiques, encara que també existeixen tradicions orals. La majoria de pobles i civilitzacions, especialment els ibers o celtes, en coneixem la seva història de forma indirecta a través dels escrits dels romans i grecs.

Bibliografia:

- Junyent i Maydeu, Francesc: "Manresa, Guia de la Ciutat". Parcir, Manresa 1993

- Vilar, Carles; Santamaria, Jordi; Lladó, Meritxell; Martín, José Andrés: "L'evolució del món ibèric a la Catalunya Central. L'skyphos del Museu Comarcal de Manresa". Revista Dovella, núm. 105. Hivern 2010

15 de març 2013

Un camió a les Marcetes

El jaciment funerari del Pla del Riu de les Marcetes 

El 1980 van aparèixer, a conseqüència del pas d'un camió que realitzava tasques forestals, tres sepulcres d'una fossa al Pla del Riu de les Marcetes (a prop de l'alzinar de les Marcetes o conegut per la seva forma més popular, Bosc de les Marcetes). La màquina excavadora que es va utilitzar per treure el camió del sot, va remoure la terra i va deixar al descobert la troballa. 

No fou fins sis anys més tard, el 1986, que es va realitzar una excavació d'urgència a càrrec del Servei d'Arqueologia de la Generalitat. L'excavació es va fer amb dues campanyes, la primera va durar 16 dies (22 de març al 6 d'abril) i la segona campanya 21 dies (del 3 de juliol al 24 de juliol). La necròpolis del Pla del Riu de les Marcetes es troba en un planell com indica el seu nom, a 200 metres del vessant dret del Riu Llobregat. La finca on es va realitzar la troballa pertany a la família Altimiras i està situada a Viladordis, entitat de població del municipi de Manresa. 

El material procedent de la troballa accidental, constava d'una destral de serpentina polimentada, un ganivet de sílex blanc, dues fulles de sílex retocades, un caragol foradat doblement que servia com a penjoll, un micròlit trapezoïdal i dos ullals de senglar. El 1986 es van trobar cinc tombes que, junt amb les tres anteriors, sumen un total de vuit. Les fosses no tenien cap mena de protecció lateral i eren cobertes amb simples lloses. En una de les fosses s'hi va trobar una inhumació doble. Com a característica comuna a totes les fosses cal dir que el material estava dipositat a la meitat superior del mort. La seva datació es remunta al 4000 aC, per tant en període Neolític. 

Bibliografia: 

- 100 anys d'Arqueologia al Bages. Web realitzada pel Museu Comarcal de Manresa 

- Guitart Perearnau, Imma: "Memòria d'Excavacions de la Necròpolis neolítica del Pla del Riu". Biblioteca del Patrimoni Cultural. Generalitat de Catalunya 237 (1986)

Printfriendly