Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política municipal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política municipal. Mostrar tots els missatges

31 d’octubre 2022

Censos, números i carrers. Per què tenim numeració senar i parell?

Rètol del carrer Camps i Fabrés (2009). Fotografia: Jordi Bonvehí
El padró de la ciutat de Manresa

L'any 1867 Manresa va estrenar un nou cens municipal. L'últim cens que s'havia fet era de fa 10 anys, tot i que el reglament establert obligava els municipis a fer-lo anualment. El reglament en qüestió, era un reglament policial de 1822 que establia a marcar els carrers i places, i també numerar les cases i places. El número de cada casa era el “número de policia”. Aquesta obligació mai fou portada de manera regulada i molts consistoris només l'aplicaven en funció dels tributs a cobrar, o per ordre del govern de Madrid. Aquest caos administratiu es va resoldre amb una Reial Ordre del 31 de desembre de 1858, on s'obligava a tots els ajuntaments a portar a terme una acció que resolgués de manera directa aquest desordre administratiu.

La nova ordre pretenia harmonitzar un nomenclàtor general per tot l'estat i ordenava als alcaldes que en termini de 60 dies havien de retolar tots els carrers, carreteres, places i avingudes i fixar la numeració de tots els immobles. Es va determinar una numeració fixa, senar (esquerra) i un parell (dreta). L'inici de la numeració es fixaria sortint del centre de la ciutat cap a l'exterior, en els carrers transversals des de la cruïlla més ampla cap a la més estreta, i en el cas de les cases desapariades, des de l'Ajuntament, en els sectors delimitats pels quatre eixos cardinals. Un cop acabada la relació completa del nomenclàtor i números, s'havia d'enviar al govern central.

Finalment, més endavant, es publicava una altra Reial Ordre de 24 de febrer de 1860 en què s'obliga a mantenir actualitzat el registre del nomenclàtor de les localitats i la numeració de tots els edificis existents, fossin habitacles, de producció i també oficials. Un altre punt important és l'obligatorietat de retolar les entrades dels pobles pels diferents camins d'entrada que hi menaven. La revisió del nomenclàtor es faria cada cinc anys, de la mateixa manera que el cens de la població local.

Qui faria els cartells de la ciutat?

L'any 1861 l'Ajuntament de Manresa va publicar un concurs públic per la fabricació i subministrament de les plaques dels carrers que s'havien d'entregar al consistori i un altre per a la col·locació d'aquestes plaques amb la numeració dels edificis de la ciutat que l'Ajuntament subministra. El plec tècnic o de bases d'aquest concurs porta la data del 26 d'abril de 1861. La subhasta es faria dos dies més tard. El preu de sortida era d'un ral (25 cèntims) per placa instal·lada.

L'afortunada seria l'empresa d'Hostafrancs denominada “La Porcelana”.

Bibliografia:

- VILA-MASANA, Joan (2022). «El padró de Manresa de 1867». Dovella, Núm. 134, pp.22-23

12 d’agost 2019

El dia que els japonesos ens van felicitar

Solidaritat imperial amb Manresa


L'Associació Memòria i Història de Manresa va descobrir l'any 2011 a l'Arxiu Municipal de Manresa, mentre estava realitzant un dels seus projectes d'investigació, una carta datada del 16 de setembre de 1923, del consolat imperial japonès de Barcelona, on donava les gràcies per escrit a l'alcalde de la ciutat de Manresa, per testimoniar-li el condol per les víctimes d'un terratrèmol que es va produir al Japó l'1 de setembre d'aquell any.

Carta del cònsol:
"Tan pronto fué en mi poder la attª Comunicación de V.E. de 7 actual dándome el sincero pésame en nombre del Excmo Ayuntamiento de esa fabril y heróica Ciudad, la trasladé al Excmo Sr. Ministro del Japon a Madrid, quien me encarga trasmita a V.E., al Excmo Ayuntamiento de su digna Presidencia y a la Ciudad toda, su mas sincero y profundo agradecimiento por las cariñosas y sentidas palabras de afectuosa simpatia de consuelo para la nación japonesa con motivo de la tremenda catástrofe sismica que ha cortado como una flor tantos miles y miles de vidas en plena laboriosidad. Uno mi modesta pero viva gratitud a la de la nación japonesa y en tan luctuosa circunstancia ruego a V.E. se digne aceptar el testimonio de mi consideración personal mas distinguida".
L'1 de setembre de 1923 s'havia produït un dels pitjors terratrèmols de la història, que va colpejar la regió de Kanto i va destruir gran part de Tòquio, Yokohama i els voltants. El total de víctimes fou de més de 140.000, entre morts i desapareguts.

Font documental: http://www.memoria.cat/

11 de juliol 2018

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica el nom dels treballadors de l'Ajuntament de Manresa de 1931-1939

Els treballadors municipals durant la Segona República

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa, compta a partir d’ara amb un nou web, “Els més de 1.000 empleats de la plantilla municipal de Manresa durant la República i la Guerra Civil (1931-39)”. En aquest web podeu trobar la relació dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Manresa durant tot el període republicà. 

Es pot consultar la llista alfabèticament i també pel departament o servei al qual treballaven. Es destaca el personal empleat més conegut i també es pot consultar els noms dels treballadors que es van jubilar i també d’aquells que van morir, víctimes de la repressió republicana, a conseqüència de la guerra o per mort natural durant aquells anys. L’autora del web és Carme Botifoll Benasat, membre de l’Associació.

- Pàgina web:

28 de març 2018

Educats, rics, manresans i... polítics!

El mirall manresà de finals del XIX

L'alternança pacífica del poder durant el període històric conegut com la Restauració Borbònica fou un sistema polític espanyol implantant l'any 1876 que va durar fins a l'any 1923, per alguns historiadors i per altres va acabar l'any 1931, quan es va proclamar la Segona República Espanyola. De fet aquest és un període que va durar molts anys, la constitució aprovada l'any 1876 que legitimava aquest sistema és la constitució que ha estat més anys vigent a l'estat espanyol i no pas l'actual de 1978, però tornem al cas que ens pertoca que és la nostra ciutat. El sistema de partits d'aquest període es tractava bàsicament en un "intercanvi" entre liberals i conservadors, seguint el model britànic, o cosa que és el mateix, i en argot mundà dels castellans: "quítate tu, que me pongo yo". Un intercanvi pacífic entre aquests dos partits que acceptaven de bon grat estar a l'oposició i al govern, mentre d'altres de més minoritaris no fessin la guitza, com els republicans, socialistes, carlistes o els primers partits catalanistes. Per donar joc aquesta trampa es feien unes eleccions de vidre, que fins a l'any 1890 no es van obrir a la ciutadania general, la masculina, les dones haurien d'esperar quaranta anys per votar. L'any 1890 l'estat espanyol recuperava el sufragi universal masculí (implantat per primera vegada al Sexenni Democràtic 1869-1874) a tots els homes majors de 25 anys. L'electorat passava de 800.000 electors a cinc milions d'electors a tot l'estat.

Dintre el món manresà, els anys 90 del segle XIX foren molt importants, la nova política de masses va suposar un canvi en la mentalitat de moltes persones: des dels més rics fins als més pobres. Es deixava de fer política en salons, casinos i cafès pels amics, familiars, socis i coneguts, i es portava la política al carrer, en bars, cantines i ateneus, ja que la majoria del nou electorat era de la classe treballadora. Calia exercir un control ideològic sobre aquestes noves capes de població, que no vivien precisament en l'abundància i el treball ben remunerat. La funció de la política manresana a grans trets, seguia sent la mateixa, protegir els drets dels amos, fabricants, grans comerciants i cacics locals. Grans propietaris agrícoles i amos de fàbriques aviat van donar importants sumes de diners als partits del torn dinàstic (liberals i conservadors), perquè aquests defensessin llurs interessos. Calia assegurar el poder, i el trampolí a la política municipal primer, i qui sap, potser estatal més tard. La carrera política era un camí per mantenir el poder i tenir contents als teus amics.

Igualment, la qüestió social va condicionar tota la política d'aquell període, i per exemple en les grans vagues de 1890 i 1897 de Manresa, molts treballadors van quedar-se sense feina, esdevenint la ciutat de Manresa en un autèntic polvorí, on fins i tot moltes famílies burgeses de Manresa van optar per abandonar la ciutat i instal·lar-se a Barcelona, la nova ciutat que s'havia annexionat els pobles del costat i havia construït un barri residencial de primer ordre com l'Eixample o el Passeig de Gràcia. Barcelona era on fer negocis i ampliar les xarxes amb noves oportunitats de fer més diners. Manresa s'havia quedat petita i encara més, hi havia una gran massa d'obrers, que en cas que es revoltessin podrien fer-se amb la ciutat. Manresa era una ciutat allunyada de tot, de fet als anys 30 del segle XX, les grans fortunes de la ciutat ja havien tocat el dos de Manresa i s'havien instal·lat a la ciutat comtal, on havien construït les seves grans cases modernistes, tot i això la nostra ciutat encara gaudeix de certs elements d'aquest tipus d'arquitectura, sobretot en l'espai que ocupa el primer tram del Passeig Pere III. Un petit regal en comparació amb les opulentes cases de Barcelona.

També cal mencionar un altre fet rellevant: el paper dels diaris, que treballaven al servei de grans partits polítics, fabricants i amos de la ciutat. Quan us diuen que un diari es basa en la llibertat d'expressió, és mentida, la llibertat d'expressió del diari és la de l'amo de la impremta i no la de la voluntat de la majoria. Un eufemisme recorrent dels periodistes per salvar el seu terreny i l'ofici. Paral·lelament les formes d'expressió populars van començar a expressar les seves idees polítiques mitjançant els fulletons i les proclames, i fins i tot es feia servir una paraula anglesa com míting per a les noves celebracions i concentracions d'obrers, que cada cop estaven més conscienciats políticament. Tanmateix per acabar, cal remarcar que la política local es feia exclusivament en castellà, arraconant el català en un estat d'abandonament administratiu, de fet era recurrent veure les plaques instal·lades, com la de l'alcalde Manel Oms i de Prat a la sala de plens de l'Ajuntament de Manresa en motiu de la seva reforma, en un perfecte castellà digne de Zorrilla. El català estava proscrit de la judicatura, la política i evidentment de tot el sistema educatiu espanyol, tot i que el poble de peu parlava exclusivament en català, el català no s'escrivia per enlloc i existien pocs diaris en català, un idioma que tothom escrivia com podia. Fins i tot els primers turistes espanyols que visitaven la ciutat es feien creus que els manresans i manresanes de carrer no entenguessin ni "papa" de castellà. El periodista Sinesio Delgado, natural de Palència (Castella), l'any 1897 explicava mig de broma, mig indignat, que quan va arribar a Manresa amb el tren, la gent no l'entenia!

Per saber-ne més:

- L'èxode burgès manresà cap a Barcelona. L'emigració a Barcelona: aquí
- El noble art de la política manresana. A tres quarts d'auca: aquí
- Carlistes i catalanistes en el consistori manresà: aquí

Bibliografia bàsica:

- PERRAMON, Montserrat (1990). Les vagues del 1890 a Manresa. Revista Dovella, núm.35, pp. 33-36.

- RUBÍ, Gemma (2005). El caciquisme i el despertar de la societat de masses. Manresa, 1875- 1901. Manresa: Centre d’Estudis del Bages/Arxiu Comarcal de Manresa.

28 de juliol 2017

La nova Plaça Gispert de 1932

La polèmica de la font i el nou fanal, el debat dels mitjans

Fotografia de la nova plaça Gispert l'any 1932. Les obres de la plaça van comportar l'eliminació de la font central i la seva substitució per un fanal de tres braços. El debat sobre la substitució va arribar als mitjans locals: l'esquerra estava a favor del nou fanal, mentre que la dreta defensava la font central. Fotografia: Arxiu Llorenç Gamisans i Villaplana.

El nou empedrat de la Plaça Gispert (Calsina) era una mostra de les grans obres i arranjaments de carrers i places que es van fer a la ciutat de Manresa durant els anys de la Segona República. L'any 1932 es feien unes obres de nou paviment que el diari Pàtria valorava de forma molt positiva:  
"... una de les millores més convenients si hom té en compte la situació d'aquella plaça, tan cèntrica, i a la qual desemboquen set carrers..."
Tot i l'important obra en aquest indret, aviat va sortir la polèmica, i si una cosa té la ciutat de Manresa, són les polèmiques i les discussions. Les noves obres van comportar la supressió de la font que hi havia al centre de la plaça i la substitució d'un fanal modern amb tres llums d'arc voltaic. Es van arribar a recollir firmes entre veïns i comerciants per salvar la font i la Lliga (partit moderat de dreta) va portar el tema en un ple de l'ajuntament de Manresa, que estava dominat per Esquerra Republicana de Catalunya. El diari conservador El Pla de Bages mostrava el seu malestar amb les idees urbanístiques de la Comissió de Foment de l'Ajuntament, que considerava diferents de les altres viles i pobles de Catalunya:
"una constant progressió i amplitud en crear dins les poblacions llocs apropiats i d'esbarjo, que trenquin la monotonia dels carrers i siguin com petits oasis en què les plantes i l'aigua amb el seu natural atractiu i el bon gust en combinar-los facin aparèixer aquells llocs com mostra de civilitat i modernitat, d'atenció i per alegria dels infants i de bell esplai per als majors".
Un cop arreglada la plaça, va desaparèixer la polèmica de la font i el nou fanal. Els diaris d'esquerra de la ciutat mostraven satisfacció. El diari El Dia (fundat el 1929, era l’òrgan de tots els republicans catalanistes i acabà essent el portaveu d’Esquerra Republicana de Catalunya), deia: 
"Tal com ha quedat després de les obres que s'hi han fet, dona la impressió d'ésser una plaça diferent. La farola, amb tres llums d'arc voltaic, li dóna un aspecte d'urbanització moderna. Nosaltres que hem estat i som partidaris de conservar les fonts en aquells indrets urbans on són un motiu decoratiu, no sabríem ara defensar l'antiga font de la Plaça Gispert enfront de la farola actual. Francament aquella farola, amb els tres llums, embelleix la plaça i li dóna una claror que no tenia abans amb els dos llumets elèctrics"
Bibliografia:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936). Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990

Més informació:

- Els mitjans de comunicació de Manresa durant la Segona República: aquí

27 d’agost 2015

La dictadura de Primo de Rivera

La Unión Patriótica

El cop d'estat del general Primo de Rivera de 1923, fou un intent fallit de portar el model italià de feixisme de Benito Mussolini a l'estat espanyol, i més concretament un intent per regenerar per enèsima vegada el nacionalisme espanyol entorn d'un sol partit polític i d'un cabdill que havia d'acabar amb les picabaralles polítiques i les eleccions viciades del sistema de la Restauració imposat des de 1876. Molts sectors conservadors van veure amb alegria aquest nou sistema pseudofeixista, però ben aviat i sobretot la burgesia catalana que volia tranquil·litat política perquè els seus negocis rutllessin, van veure com el dictador espanyol començava a fiscalitzar massa llur activitat econòmica. La dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1929) és l'expressió clàssica de la crisi de l’Estat burgès.

En política es va crear un partit únic des del poder, la Unión Patriótica Nacional, mentre d'altres partits eren més o menys tolerats, sobretot en la dreta catalanista com els carlins i la Lliga. És curiós veure quins eren els homes que formaven part de les estructures locals del nou partit de Primo de Rivera a Manresa. El partit estava format per homes que no tornarien a ser rellevants fins a una altra dictadura, la franquista 15 anys més tard. Aquest és el cas de Josep Rosal Esteve, el fabricant Jaume Sitges, Joan Gallifa, etc. El cap local de la Unión Patriótica de Manresa era el fabricant Fermí Rica Coma, que provenia de la Joventut Carlista. L'any 1927 la Unión Patriótica tenia més de 950 afiliats i era una de les organitzacions més important de la província de Barcelona.

L'any 1925 van publicar el seu ideari polític, al diari "Patria" on declaraven que:
"La Unión no es un partido, sino que aspira a ser generadora o propulsora de futuros partidos, cuando más adelante se disipen dentro de ella las tendencias y los matices que en su dia determinaran el nacimiento de nuevas agrupaciones políticas."
El diari Patria, escrit íntegrament en castellà, començà a publicar-se el 1920 i el 1925 va ser adquirit per la família Gomis i dirigit pel capellà Lluís Gomis i Cornet fins a 1934; durant aquesta etapa defensà la religió catòlica, el sentit tradicionalista de la "pàtria", i fou portaveu dels carlistes manresans. A finals de 1934 esdevé òrgan oficiós d'Acció Popular Catalana (branca de la CEDA estatal) i segueix una línia marcadament antirepublicana sota la direcció de Ramon Barniol Tuau.

El lema del partit de Primo de Rivera no deixava dubtes als indecisos: 
"...avivar el amor inextinguible de la pátria española y la adhesión a la Monarquia."
La Unión Patriótica va aparèixer tan de pressa com va desaparèixer la dictadura de Primo de Rivera a principis de la dècada dels anys 30. El manresà Vicenç Prat recull en les seves memòries quina fou la trajectòria del partit i comparà el partit a una bombolla de sabó.

Bibliografia:

- Ciències Socials en Xarxa: La dictadura de Primo de Rivera: el directori militar (1923-1925)

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936) 

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

- VV.AA. (1991) Història de la ciutat de Manresa. Volum 2. Caixa d'Estalvis de Manresa. Manresa

07 d’agost 2015

Les eleccions generals de 1936: cara o creu

El Front Català d'Ordre contra el Front d'Esquerres

Resultat de les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, per districtes a la ciutat de Manresa.
(Diari "Pla de Bages", Any 32, núm. 89 - 17/02/1936)

La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern a Madrid. El Partit Radical va veure’s afectat per un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una ruleta trucada que, mitjançant suborns a les autoritats, s’havia implantat en diferents casinos espanyols) i els casos de malversació de fons públics per part de diferents polítics radicals (conegut com el cas "Nombela"). Aquests escàndols van agreujar les diferències a la coalició governamental, ja que el cap de govern Alejandro Lerroux havia quedat esquitxat per la corrupció dintre les files del seu propi partit. La descomposició de les forces de la dreta va dur al president de la República, Niceto Alcalá Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles esdevingués el cap del govern, a convocar unes noves eleccions pel 16 de febrer de 1936. Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes eleccions es van presentar com una clara polarització de la vida política. Les eleccions generals a les corts espanyoles del 16 de febrer de 1936 foren sens dubte les eleccions més especials de la Segona República, on els discursos polítics previs a la jornada electoral van pujar més de to. La campanya per a aquestes eleccions fou una batalla dialèctica (i en alguns casos excepcionals, més enllà de les mateixes paraules) carregada d'una gran expectació, on els polítics, sindicats i periodistes van elevar la crispació fins a quotes altament inflamables.

La demagògia, la retòrica simplista, les acusacions de malversació, la intimidació patronal o els titulars sensacionalistes de bona part dels mitjans escrits van recórrer pàgines i pàgines. Les tertúlies radiofòniques eren tenses i la gent omplia hores i hores en cafès, ateneus i bars discutint de política. En definitiva, les eleccions del 16 de febrer de 1936 van esdevenir, un autèntic cara a cara entre la dreta clàssica (propietaris, amos, cacics, sometents rurals, fabricants i burgesos de diferent gamma) i l'esquerra (obrers, menestrals, intel·lectuals comunistes, pagesos, masovers, petitburgesos i sobretot la gran massa de treballadors de les ciutats catalanes, on cada cop vivien més i més obrers). Pràcticament tots els partits catalans que van concórrer a les eleccions del 16 de febrer, tan de dreta, com d'esquerra, i també de centre van conformar llistes unitàries i es van presentar en un sol bloc unitari, on l'eix dreta-esquerra era el pol on girava tot. Alguns corresponsals de mitjans estrangers van afirmar que eren: "unes eleccions entre feixistes i comunistes". Excepte partits polítics residuals i amb poc recorregut, la majoria de partits polítics van optar per agrupar-se en un front únic. La dreta ho féu sota "El Front Català d'Ordre" i l'esquerra sota "El Front d'Esquerres".

La participació fou molt elevada, la qual cosa va evidenciar que l'ambient polític que es respirava era molt intens. Dretes i esquerres mobilitzaren al màxim la seva maquinària electoral: foren les eleccions que van tenir un nombre més elevat de mítings propagandístics a la ciutat de Manresa. Tot i aquest clima d'alta tensió política, a la ciutat, al Bages i a la resta de Catalunya, les eleccions es van celebrar amb absoluta tranquil·litat i sense fets greus a remarcar. El diari El Pla de Bages de l'endemà, dia 17 de febrer, ho recalcava a la pàgina tres:
Es va significar per una completa tranquil·litat i per l'extraordinari número de ciutadans que emeteren el seu vot.
La victòria de les esquerres va comportar l’amnistia dels presos polítics de 1934, va permetre a les forces d'esquerres recuperar l’alcaldia de Manresa (Francesc Marcet tornava a ser alcalde) i es van depurar els càrrecs que s'havien instal·lat arbitràriament i sense eleccions arran dels Fets d'Octubre de 1934. Precisament el jutge encarregat dels Fets d'Octubre a la ciutat de Manresa, notificaria el sobreseïment del cas pocs dies després del triomf de les esquerres a bona part dels processats per aquests fets. La majoria d'acusats de rebel·lió i sedició a la ciutat de Manresa i la comarca foren indultats i el cas es va arxivar. Un cop més la premsa en tornava a informar:
El jutge senyor Peñalver ha notificat el sobreseïment de la causa pels fets d'octubre a Manresa, als que apareixien processats. Solament quedaran a disposició de la jurisdicció ordinària, Lluís Soler i Terol, Marian Aranda i Josep Tarrés i Torres, per tinença il·lícita d'armes.
(El Pla de Bages, 18/02/1936, p.4) 

Bibliografia:

- Ciències Socials en Xarxa: La victòria del Front Popular

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

13 de febrer 2014

El noble art de la política manresana

Tres quarts d'auca

L'última dècada del segle XIX l'estat espanyol va restablir el sufragi universal masculí gràcies a l'ampliació de la llei electoral del 26 de juny de 1890. La primera vegada que es va aplicar el sufragi universal masculí fou el 1868 en el context revolucionari propiciat per la fugida de la reina Isabel II. Les dones haurien d'esperar fins a l'any 1933, ja a la Segona República, per exercir el seu dret a vot igual que els homes. La reforma electoral va ampliar el vot a tots els homes majors de 25 anys, per tant dels 800.000 electors del sufragi censatari espanyol es va passar a prop dels cinc milions.

La nova reforma electoral també obligava a introduir urnes transparents, notaris a les meses electorals i una presidència dels candidats. Tot i aquesta façana democratitzadora l'estafa electoral, aviat es deixaria veure. Paraules com tupinada, roda falsa d'electors o candidat cunero van formar part del sistema polític del període de la Restauració Borbònica fins a l'any 1923. Aquest règim, significava el predomini polític dels propietaris agraris beneficiats per la desamortització i les classes conservadores (mitjana i alta burgesia) propietàries de grans indústries, que bloquejava l'accés al poder dels partits d'oposició (republicans, socialistes, regionalistes...), per als que no quedava altre recurs que el pronunciament o la revolució.

El frau electoral generalitzat que va caracteritzar el sistema polític de la Restauració tenia lloc en el context d'un estat agrari i endarrerit, només trencat per les zones industrials de la Península, com la província de Barcelona o la de Biscaia. La clau de l'adulteració electoral estava en els cacics, que eren els encarregats de portar a la pràctica els resultats electorals acordats per les elits dels partits. Els cacics eren personatges rics i influents de les zones rurals (terratinents, prestadors, notaris, comerciants, militars...), que seguint les instruccions del governador civil de cada província, manipulaven les eleccions. Els governadors havien estat al seu torn informats pel ministre de Governació dels resultats que havien de sortir a les seves províncies, seguint "les recomanacions" acordades per les elits polítiques de torn.

Pareu màquines i voteu!

Les primeres eleccions amb la nova llei electoral es van celebrar el 1891, i en aquesta ocasió es tractava de l'elecció de diputats a les Corts. L'alcalde de Manresa, Pere Arderiu i Brugués veient un possible panorama d'agitació política i mítings a la via pública va guardar-se les espatlles i va publicar un ban on anunciava que tan sols es permetia que als ciutadans amb dret a vot anar a les meses i dipositar el seu vot, així mateix es prohibia les reunions a la Plaça Major i en els carrers adjacents per evitar aglomeracions. L'alcalde Arderiu era el responsable legal que havia de vetllar per la puresa del sufragi, evitant aldarulls o manipulacions a les urnes. 

A les eleccions municipals és on més es va evidenciar la tupinada, i l'estafa electoral. Durant aquests primers anys de la dècada de 1890 la mobilització i la intensitat política es va disparar a Manresa, per primera vegada apareixien desenes de diaris, butlletins, sàtires, auques i pamflets polítics on les masses, els obrers i la petita i mitjana burgesia competien per obtenir més vots que les candidatures "oficialistes" del sistema polític de la Restauració, controlades pels cacics i els grans propietaris fabrils de la ciutat. La censura de premsa i la prohibició de criticar les institucions va ser compatible amb la pervivència d'una premsa satírica que va explotar a fons la corrupció electoral i el caciquisme que li servia de base d'operacions.

Tot i aquesta empenta a la política local, els primers deu anys de la reintroducció del sufragi universal les eleccions municipals mai arribarien a superar més de la meitat del cens, i això que les dones no tenien el dret a vot. Tot plegat evidenciava l'estafa i la nul·la capacitat transformadora que va representar el sistema electoral espanyol de finals del segle XIX i del principi del segle XX. Algunes xifres fins i tot fregaven el ridícul i l'escarni, com les de l'any 1895 on tan sols un 11% dels manresans acudiria a votar a les eleccions municipals. La filiació política de les actes de regidor estava repartida de la següent forma: 42,2% dels seients eren per candidats oficialistes, mentre que els republicans de diferents tendències, els carlins i integristes van ocupar el 46,8% dels escons fins a l'any 1899. 

Evolució de la participació de les eleccions municipals, Manresa (1891-1899)

Eleccions (any)                 Participació (en %)

1891                                       45,95
1893                                       37,62
1895                                       11,13
1897                                       35,61
1899                                       27,54


Bibliografia de referència:

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- Perramon i Augué, Montserrat (1990): "Les Vagues del 1890 a Manresa". Revista Dovella, núm. 35, pp. 33-36.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "L'Univers de la Política en la Catalunya de la Restauració. Manresa, 1875-1923". Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics Núm. XVI, pp. 237-259.

- Rubí i Casals, Maria Gemma (2005): "El caciquisme i el despertar de la societat de masses Manresa, 1875-1923". Centre d'Estudis del Bages, Monogràfics 27, Manresa.

Més informació general:

- Las 72 familias de caciques que están arruinando a España: aquí
- La manipulació electoral de la Restauració per Valentí Almirall: aquí
- Entre el caciquisme i la revolució (1875-1936): aquí

07 de febrer 2014

Les llistes de la discòrdia

El relleu d'Antoni Arderiu del Partit Popular manresà

La direcció del Partit Popular de Manresa no havia aconseguit recuperar la iniciativa i posar fi a la crisi oberta en el partit després de l'elecció de Xavier Jovayoles com a líder local en detriment de l'històric Antoni Arderiu, advocat de professió, l'any 1999. Semblava que Arderiu no havia paït la derrota interna dintre les seves files, arran d'unes declaracions al diari Regió7 l'agost de 1999 quan va tractar d'escòria a la cúpula del Partit Popular de Catalunya, que en aquell moment estava sota les ordres d'Alberto Fernandez Díaz. La reacció a les manifestacions de l'expresident Antoni Arderiu en què acusava la direcció regional i provincial del partit de ser l'"escòria de la classe política" i d'haver triat com a candidats a "falsos inspectors del gas, insolvents professionals i algun delinqüent" no es va fer esperar. El nou president del partit, Xavier Javaloyes, va qualificar el seu antecessor de "personatge ridícul i penós" i afirmava que elements com ell "no tenien cabuda al Partit Popular"

El procés d'elecció interna entre els afiliats al Partit Popular va ser confusa i va aixecar rebombori pels problemes amb el cens electoral de la formació. Arderiu havia airejat suposades anomalies en el funcionament d'aquesta formació. Havia declarat a la premsa que només 26 persones de la secció local estaven al corrent de pagament com a militants i entenia que aquest era el cens real, i no els 143 afiliats que va presentar el partit en el moment de la votació. Entre aquestes 143 persones es trobaven personatges força rellevants, com el candidat de CiU a les eleccions municipals de 1999, Francesc de Puig (avui en dia càrrec de confiança dintre l'organigrama de l'ajuntament de Manresa), que va militar a Alianza Popular a principis dels anys vuitanta. De Puig tot i haver-se donat de baixa feia anys, continuava figurant en les llistes de militants del Partit Popular de Manresa, quan el mateix Arderiu assegurava que ell mateix es va encarregar de donar-lo de baixa.

Un any més tard del seu abandó del Partit Popular de Manresa, Arderiu tornaria a ser el protagonista dels mitjans de comunicació, en aquest cas, per un recurs que va presentar al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra els estatus del Col·legi d'Advocats de Manresa on afirmava que el castellà estava bandejat, ja que els nous estatuts dels advocats manresans afirmaven que el català era la llengua pròpia de l'entitat.

Recerca:

- Hemeroteca Regió7 (diverses entrades, any 1999)

- AGÈNCIES: El president del PP manresà assegura que Arderiu es "un personatge ridícul" (Vilaweb, 05/08/1999)

- SOLANELLAS, T.: El ex jefe del PP en Manresa tacha de "escoria" la dirección catalana (El País, 04/08/1999)

- BADIA, E.: El ex líder popular en Manresa denuncia la alteración del censo de militantes (El País, 17/04/1999)

02 de desembre 2013

Els papers de la guerra

Els consells municipals prenen el poder


Formació del Consell Municipal (21/10/1936)

En aquest document publicat per l'Ajuntament de Manresa el 21 d'octubre de 1936, es notifica a la Generalitat de Catalunya que s'ha constituït un nou ajuntament, seguint el decret que instava als ajuntaments a dissoldre els Comitès de Milícies Antifeixistes i assegurar les llibertats de la ciutadania. Fins aquell moment els Comitès Antifeixistes havien ostentat el poder real, deixant de banda a les institucions com la Generalitat o els mateixos ajuntaments. A la ciutat de Manresa, alguns individus d'aquest comitè, entre els quals el seu president Rafael Corvinos, s'integraven al nou ajuntament. El Comitè Revolucionari desapareixia i Josep Corbella, de la CNT, esdevenia alcalde de la ciutat.

Dificultats al Consell (09/03/1937)

Els ajuntaments passen a denominar-se Consells municipals l'octubre de 1936. Davant la complexitat política del moment es va desencadenar una "guerra dintre la Guerra", on cada partit i sindicat defensava les seves postures. En aquest segon document del 9 de març de 1937 es pot llegir la dificultat que tenia el Consell Municipal de Manresa per organitzar-se, com així li fa saber a la Generalitat.

Bibliografia de referència utilitzada:

- ALOY, J.; GASOL, P.; BASIANA, J.; "Els nostres papers a Salamanca". Capítol 11 [Diari Regió7] dintre el llibre Papers catalans espoliats. L’Arxiu de Salamanca i la Catalunya central, publicat per Zenobita l'any 2007

- Memoria.cat: Les repressions de la guerra i la postguerra a Manresa

Més bibliografia sobre el tema:

- Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. Catalunya sota les bombes (1936-1939). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1986)

- Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villarroya. La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939). (2 volums). Publicacions de l’Abadia de Montserrat (1989)

16 de maig 2013

Manresans a la División Azul

Al servei del feixisme internacional

El juliol de 1941 el diari Ciudad anunciava el comiat de voluntaris de Manresa i també de Berga que emprenien un viatge cap a la Unió Soviètica "para combatir al lado del formidable Ejército del III Reich en la Cruzada emprendida contra el comunismo". Aquests voluntaris s'enrolaven a la División Azul, un cos de voluntaris organitzat pel mateix règim franquista i que tenia com a destinació el front oriental. El seu objectiu era combatre el comunisme al costat de l'exèrcit alemany juntament amb altres països que estaven sota l'òrbita dels nazis, com els romanesos, búlgars o finlandesos. Molts joves feixistes exultants amb el triomf de Franco el 1939 van apuntar-se ràpidament a la crida de la División Azul, d'altres els "recomanaven" que s'apuntessin a les famoses llistes per evitar tenir problemes amb les autoritats, una espècie de penitència per purgar els pecats de joventut i agradar a les noves autoritats.

A casa nostra el consistori municipal així com la delegació local de la Falange no van dubtar en exaltar el patriotisme dels herois de Rússia i la seva creuada contra el marxisme internacional. Els diaris i la ràdio narraven les batalles d'aquests soldats com si fossin autèntiques epopeies d'herois mitològics que lluitaven contra terribles monstres de dos caps que llançaven raigs de foc incandescent.

El 1943 Fulgencio Antonio Audina moria en ple combat i esdevenia el primer manresà que moria sota les ordres de Hitler, l'alcalde de Manresa li entregaria la Medalla de Bronze de la Ciutat pòstumament en reconeixement a la seva tasca. Un any abans un altre manresà, José María Checa Jiménez s'incorporava a la Unitat 250 de la Wehrmacht, que corresponia a la División Azul. Mentrestant també es va batejar la "Plaza División Azul" a l'actual Plaça 11 de Setembre, nom que es mantindria fins a l'any 1979.

Malgrat que havien passat quasi 10 anys de la Segona Guerra Mundial, el 17 de juliol de 1954 (coincidint amb el Día del Alzamiento Nacional) el banderí de la División Azul fou homenejat amb tots els honors en un gran acte d'adhesió al règim. Un any més tard, la ponència de Governació de l'Ajuntament de Manresa proposava lliurar la Medalla de Bronze de la Ciutat als excombatents de la "Centúria Audina" (nom del primer soldat manresà mort a la División Azul) que no havien estat condecorats l'any 1943.

Bibliografia:

- "Manresans i la División Azul": El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959) realitzat per memoria.cat

18 de juny 2012

La ciutat de les Bases de Manresa

Capítol 3: Fabricants, amos i obrers

Fotografia: La ciutat de Manresa a principis de segle XX (Arxiu Històric Comarcal de Manresa).

Els personatges més rics, influents i amb un gran poder econòmic que els permetia accedir fàcilment a la política de Manresa de finals de segle XIX eren una minoria molt selecta. A les eleccions municipals de 1889 (les últimes amb sufragi masculí censatari) només eren elegibles 468 persones, que representava un 2,3% dels habitants de la ciutat, i els electors eren 1.373, o sigui prop del 7% de la població, la qual cosa demostrava fins a quin punt la participació en els afers de la municipalitat quedava reduït a un petit grup de persones.

En el quadre (més avall) hi figuren els noms, adreces i activitat econòmica dels 25 majors contribuents de les llistes electorals de les eleccions de 1889, els personatges mencionats d'aquesta llista tenien dret a vot i podien escollir els governants locals, membres sempre del seu grup social: fabricants, amos, burgesos i terratinents.

Font: AHCM, Cens electoral de l'any 1889 (revista Dovella, núm.41, p.54)

Els elegits com a regidors municipals aniran a l'Ajuntament més per defensar interessos de sectors determinats que no programes generals del municipi o opcions polítiques més amplies i globals. L'actuació de molts regidors es regia sempre en benefici propi o de les famílies dels fabricants, terratinents i comerciants de torn. Aviat es demostrarà en les actuacions d'obres públiques i el programa d'urbanització municipal, amb l'adjudicació de les obres i els contractes de serveis a determinats individus poderosos de la nostra ciutat.

Manresa tenia una minoria de propietaris molt rics, amb un grau de riquesa i patrimoni molt per sobre la mitjana, i entre els seus béns destacaven propietats rústiques (de secà i regadiu) i un gran nombre de finques urbanes. Al capdavant d'aquest grup destacava Marià Batlles que posseïa 24 peces de terra, set cases, dues fàbriques, dos molins i un blanqueig; el seguien altres fabricants o fills de fabricants que també eren propietaris de finques urbanes i rústiques.

Fotografia: La carretera de Vic, a principis de segle XX. Igual que la carretera de Cardona, les activitats industrials tèxtils es combinaven amb les foneries, tallers mecànics i magatzems comercials (l'Abans: Manresa Recull Gràfic 1876-1965).

Les rendes de la terra i els lloguers completaven els beneficis empresarials. Per als fabricants posseir cases i terres era ampliar els seus actius familiars i empresarials, això era altament rendible perquè aquests actius generaven plusvàlues en un altre moment, o servir de garantia real en cas de necessitar un préstec. En un període en què la propietat era considerat un bé sagrat (més que els diners en circulació) i de distinció social, ser propietari era gaudir d'un prestigi real que només discutien i posaven en dubte dues tendències polítiques que a les acaballes del segle XIX encara restaven força desconegudes: els anarquistes i socialistes.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. La seva participació política en els afers municipals era marginal, no fou fins a 1890 quan el govern liberal de Madrid va restaurar el sufragi universal masculí, obrint al vot a tots els homes majors d'edat. Les dones haurien d'esperar 40 anys per poder votar. Les úniques referències polítiques de les masses obreres eren els partits republicans, perquè tenien discursos amb certa base social i reivindicaven millores bàsiques pels treballadors i pagesos de la ciutat de Manresa.

L'any 1892, any en què es van reunir els ponents de les Bases de Manresa, encara no feia dos anys que la ciutat s'havia iniciat una important vaga d'obrers de les fàbriques tèxtils que ajudada pel sindicat moderat i reformista de les "Tres Classes del Vapor" s'estengué per altres poblacions de l'interior de la província de Barcelona. Més informació sobre la vaga de 1890, aquí.

Veure altres capítols:

- Capítol 1: La població, una ciutat de contrasts: aquí
- Capítol 2: Les activitats econòmiques, "la Manchester de Catalunya": aquí

Més informació al bloc:

- La vaga de 1890 (I), (II), (III)
- Les eleccions de 1891, escàndol a les urnes: aquí
- Manresa al tombant del segle XX: aquí

Bibliografia i recerca:

 - Josep Oliveras i Samitier: "La ciutat de les Bases de Manresa". Revista Dovella, núm.41, abril 1992

 - Francesc Comas Closas: "Històries de Manresa". Ed.Zenobita. Manresa, 2009

24 de juliol 2011

El buròcrata perfecte, Ramon Soldevila

L'alcalde gestor del franquisme: asfalt i obres

Fotografia: Ramon Soldevila amb les autoritats a l'obertura del nou carrer Alfons XII, 1966 (Arxiu: Jaume Quintana i Torres)

Ramon Soldevila Tomasa va néixer al poble Sant Mateu de Bages l'any 1920, i era advocat de professió. Els manresans i manresanes d'una certa edat el recordaran com a figura política, però sobretot com a alcalde de la ciutat de Manresa, durant la darrera etapa del franquisme (dècades de transició entre els 60 i 70), una època relativament còmoda en l'àmbit econòmic, on el desarrollismo havia fet que les classes populars obtinguessin un nivell de vida més desacomplexat, gràcies a l'accés de béns de consum bàsics i sobretot de luxe, com vehicles privats, telèfons, neveres o televisions. Malgrat l'immobilisme polític, el nivell de vida de la ciutat de Manresa havia augmentat, a causa d'una economia de consum planificada, dictada pels tecnòcrates de Madrid.

El pare d'en Ramon Soldevila havia destacat dins la conservadora Lliga Regionalista. Després de la Guerra Civil Espanyola (on no participà, en passar-se al bàndol revoltat, tot i formar part de la lleva del biberó), la seva promoció política estigué determinada per la relació personal amb el manresà Mariano Calviño de Sabucedo, amb l'afiliació a FET-JONS i la vinculació, en condició d'assessor legal, amb l'Organización Sindical Española.

Entrada al consistori manresà

El 1960 entrà al consistori manresà com a regidor pel terç familiar i primer tinent d'alcalde, fins a l'accés a l'alcaldia l'any 1964 substituint a l'anterior batlle, Joan Moll. Soldevila ocuparia la màxima magistratura municipal fins a l'any 1975, deu anys al capdavant de la nostra ciutat.

El seu llegat, en matèria urbanística, es resumia en un condicionament dels carrers i accessos de la ciutat i la supressió de la xarxa ferroviària per dintre el nucli urbà perquè hi poguessin accedir de forma més fàcil els vehicles privats que augmentaven any rere any, sacrificant les antigues vies del tren que desdibuixaven el plànol urbà de Manresa i pavimentant grans avingudes com la carretera de Vic o la Muralla (Avendia del Caudillo durant el franquisme) amb materials de primera qualitat. També fou l'impulsor del Parc de l'Agulla, inaugurat de forma oficiosa el 1974 i l'alcalde que va fer clausurar el Museu de Manresa.

Imatge del Parc de l'Agulla, amb el llac artificial.

L'any 1966 convidà al dictador espanyol Francisco Franco a Manresa, per intentar guanyar-se el respecte dels aparells del règim i alhora exigir millores bàsiques per la ciutat en matèria d'infraestructures com la tan desitjada connexió entre Monistrol de Montserrat i Abrera, evitant el pas per Collbató. Era una persona obstinada, i gran professional (malgrat que mai va arribar a ser escollit en unes eleccions lliures), el seu despatx obria a les 6 del matí, i personalment es dedicava a revisar totes les obres que dictava el seu equip de govern.

Després d'abandonar l'alcaldia (el nou alcalde, Ramon Roqueta seria proclamat batlle el 3 de novembre de 1975), s'incorporà a l'equip del governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, com a subgovernador, càrrec que conservà amb el posterior delegat governatiu a la província, Salvador Sánchez-Terán Hernández.

Durant el període que es coneix com la Transició, essent molt proper, però no militant, de la Unión de Centro Democrático (partit fundat per franquistes moderats com Adolfo Suàrez), fou designat governador civil de Lleida (1977-1980), aquest seria el seu darrer càrrec com a polític i gestor.

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Retirades, condemnes, expulsions i banderes robades: aquí
- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició:
aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí
- Les eleccions municipals de 1983: aquí

Bibliografia:

- El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): http://www.memoria.cat/franquisme

- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col·lecció Seminari

07 de maig 2011

Retirades, condemnes, expulsions i banderes robades

Avui en aquest post, un repàs a tres successos, amb l'ajuntament i llurs regidors que l'integraven com a principals protagonistes, que van marcar la trajectòria política de la nostra ciutat, durant els anys 1996 i 1997. Cap dins!

Retirada de la bandera espanyola del consistori

Els grups municipals d'Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-AUP, amb el suport dels regidors de Convergència i Unió, van aprovar el 16 de juliol de 1996 la retirada de la bandera espanyola durant la celebració de la diada nacional de l'11 de setembre. La mesura va aixecar un gran impacte mediàtic a la majoria de mitjans de comunicació i Manresa es va fer famosa per ser la ciutat "de la bandera". L'alcalde, el socialista Jordi Valls, es comprometia a respectar la resolució aprovada i presentada pels seus socis minoritaris en el govern municipal, tot i que hi votà en contra. El resultat de la votació seria de 14 vots a favor de retirar la bandera i 11 en contra, aquests últims del Partit dels Socialistes de Catalunya i del Parit Popular. Aquesta última formació, representada per Antoni Arderiu, votà en contra de la proposta per considerar-la anticonstitucional. Per la seva banda, el líder convergent (i cap de l'oposició), Pere Oms, aclareix que la decisió no pretenia generar cap animadversió contra la bandera espanyola, "sinó donar més relleu a la bandera catalana".

L'expulsió del regidor Toni Casserras del equip de govern

El juliol de 1997, la banda terrorista ETA segresta i executa el regidor del Partit Popular a Ermua (Euskadi), Miguel Angel Blanco, la qual cosa crea una gran commoció a tot l'estat espanyol. De seguida arreu dels ajuntaments es presenten mocions unitàries a favor de la democràcia i de condemna explícita a qualsevol forma de violència i la pràctica del terrorisme com a arma política. A casa nostra, es convoca un ple extraordinari a l'ajuntament, presidit per l'alcalde Jordi Valls, on es condemna aquest fet de forma unànime. Totes les formacions polítiques donen suport a la condemna excepte una, l'Assemblea d'Unitat Popular (AUP). 
 
A finals del 1992 neix l'AUP (Assemblea d'Unitat Popular), el nou intent en l'àmbit nacional de crear una organització independentista àmplia i plural. En les eleccions municipals de 1995, l'AUP es presenta en coalició amb Iniciativa per Catalunya i aconsegueix que Toni Casserras (que anava de número dos) entri de regidor. 

L'AUP es negava a donar suport a la declaració del ple perquè no s'hi feia cap referència a les causes del conflicte basc de forma concisa i imparcial. El fet va aixecar una enorme controvèrsia, i finalment els seus socis de govern: ERC, IC i PSC-PSOE expulsen de forma immediata al representant de l'AUP, Toni Casserras, que era el regidor d'ensenyament. Poques setmanes després Casserras dimitiria com a regidor. La bandera robada i els Setze Jutges El regidor del grup municipal del PP a Manresa Antoni Arderiu va rebre el 29 d'agost de 1997, un sobre que contenia un tros de la bandera espanyola, que fou robada de l'ajuntament poques hores abans, acompanyada d'una carta d'un grup que s'autodenominava Setze Jutges on es firmava explícitament "Qui la fa, la paga" i se'l convidava a abandonar la ciutat de forma immediata. El tinent de la Guàrdia Civil, el responsable de l'hamburgueseria McDonald's (situada en aquells moments al Passeig Pere III) i fins a un total de 15 persones de Manresa van rebre també un tros d'aquesta bandera acompanyada, així mateix, d'una carta, diferent en tots els casos.

No obstant això, només la dirigida al regidor del PP Arderiu tenia un to amenaçant. Setze Jutges es va atribuir el dijous 28 d'agost de 1997, el robatori de la bandera espanyola que onejava al consistori, i va anunciar la seva intenció d'enviar més trossos de la mateixa a una sèrie de polítics, entre d'altres el president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Bibliografia:

- Anuaris, anuaris.cat
- Diari Regió7 (hemeroteca, 1997)
- Diari El País, 30/8/1997: "Un concejal del PP de Manresa recibe amenazas y un trozo de bandera española"
- Diari La Vanguardia, 26/8/1997, p. 4

06 de maig 2011

Llàgrimes electorals

Un canvi inesperat al consistori, les eleccions de 1987

Fotografia: Joan Cornet amb Ramon Puig (diari Regió7 - Joan Esteve)

Les eleccions municipals del dia 10 de juny de 1987 van comportar el final de l'hegemonia del Partit dels Socialistes a l'alcaldia de Manresa que n'ostentava el poder des dels comicis de 1979. Convergència i Unió obtenia la victòria contra tot pronòstic, el seu candidat Juli Sanclimens esdevenia el segon alcalde de la democràcia restaurada.

Una imatge val més que mil paraules per sintetitzar una derrota inesperada (perquè quatre anys abans, els socialistes manresans obtenien la majoria absoluta a les darreres eleccions municipals) del fins aleshores alcalde Joan Cornet. Manresa canviava el color vermell del Partit dels Socialistes (PSC), pel color blau de Convergència i Unió (CiU).

Resultats de les eleccions de 1987


Eleccions municipals 1987 | Històries Manresanes

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició:
aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí
- Les eleccions municipals de 1983: aquí

30 de març 2011

Les eleccions municipals de 1983

Joan Cornet reelegit alcalde

La continuïtat va ser el referent més significatiu a la majoria de municipis catalans a les eleccions municipals del 8 de maig de 1983. La democràcia feia poc més de quatre anys que havia tornat a les nostres vides i els polítics tenien un munt d'idees, projectes i obres al cap. Continuïtat de l'alcalde o del mateix grup municipal, fos amb el mateix nom o fent entrar un antic grup d'independents en un partit o coalició.

A la comarca del Bages per fer una aproximació a la ciutat de Manresa, el partit amb més vots fou Convergència i Unió (CiU) amb un marge còmode respecte a la segona formació més votada. Així i tot, a Manresa, Joan Cornet, del Partit dels Socialistes, no només tornava a guanyar les eleccions, sinó que ho feia amb una majoria absoluta de 13 escons. CiU va aconseguir 10 escons, mentre que AP (Alianza Popular) tan sols n'era capaç d'obtenir 2.

Joan Cornet entrava en la història de la ciutat per esdevenir un dels pocs alcaldes elegits per majoria absoluta pels seus electors, per tant repetia com a alcalde quatre anys més, fins a la derrota a les eleccions municipals del 10 de juny de 1987 davant el candidat de CiU, Juli Sanclimens.

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició:
aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí

04 de juliol 2010

Josep Maria Mas i Casas

"Los judíos o hebreros, esa gente infeliz y desgraciada, que anda errante, espulsa de su patria, y sin formar nación, en castigo a su atroz crimen, que cometieron sus padres, y de su loca temeridad, sufrió en todas ultrages, desprecios y denigrante baldon por parte de de las demás naciones."

Memòria Històrica dels Jueus a Manresa: Ensayos-históricos sobre Manresa, José M. Mas y Casas (1837)

Josep Maria Mas i Casas fou un d'aquells manresans que van entrar al compuls món de la política del segle XIX, on destacà com a alcalde de Manresa durant el Sexenni Democràtic (1868-1874), concretament als primers mesos de la Revolució de 1868, però sobretot per deixar un important llegat com a escriptor en el camp de la història local.

Biografia

En Josep Maria Mas i Casas va néixer a Manresa l'any 1803 procedent d'una família benestant, aviat va començar a escriure articles als periòdics de la ciutat El Lacetano i La Correspondencia Periódica. Els grans dots per escriure van portar-lo a publicar dues obres cabdals per entendre la història de la nostra ciutat: Ensayos históricos sobre Manresa (en dues parts, la primera el 1836 i la segona pocs mesos abans de la seva mort, 1882) i Memoria histórica de los hebreos y de los árabes en Manresa (1837). Un gran fons que posteriorment, ja al segle XX, un altre historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs utilitzaria en llurs estudis.

El 1852 entraria al consistori manresà procedent de les llistes unitàries on romandria fins al 1858. Durant els primers mesos de la Revolució de 1868, en Josep Maria Mas arribaria a l'alcaldia de Manresa. L'ajuntament de Manresa es va adherir el 30 de setembre de 1868 al cop d'estat del general espanyol Topete de la badia de Cadis, poc després de la ciutat Barcelona, que posava fi al regnat d'Isabel II. Es crearia una Junta Revolucionaria on el nostre protagonista formaria part d'aquesta per escollir un nou alcalde.

A les eleccions del desembre de 1868, amb el triomf de les llistes monàrquiques, Josep Maria Mas i Casas es convertiria en el nou batlle fins a l'octubre de 1869. El gener de 1870 la victòria de les candidatures republicanes, portaria a Esteve Burés i Soler a l'alcaldia de Manresa.

Finalment Josep Maria Mas i Casas moriria a Manresa el 1883, però abans tindria temps per revisar i reescriure una de les obres més importants de la seva polifacètica carrera, Ensayos históricos sobre Manresa, d'on he extret el text inicial que il·lustra la història de la comunitat jueva de la nostra ciutat al capítol Memoria-Historica de los Judíos de la Ciudad de Manresa.

Bibliografia:

- Rubí i Casals, Gemma (2003): El món de la política en la Catalunya urbana de la restauració. El cas d'una ciutat industrial. Manresa: 1875-1923. Manresa: Centre d'Estudis del Bages.

- Enciclopèdia Catalana, Josep Maria Mas i Casas.

- Josep Maria Mas i Casas, a Google Books: Ensayos-históricos sobre Manresa (1837)

Printfriendly