Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manresa fosca. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Manresa fosca. Mostrar tots els missatges

12 de febrer 2017

Quan explotaven bombes a Manresa

Operari retirant la runa desprès de l'explosió. Fotografia: Joel L. Nadeu
L'atemptat al Centre Alimara del MDT

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme “extraparlamentari”, de fet l'independentisme d'aquells temps era una opció política minoritària i subscrita a determinats col·lectius de joves, res a veure amb el que avui ens podem trobar. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan a la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat afortunadament no va causar danys personals. 

L’estructura de l’edifici —on es trobava el local Alimara— al número 53 del carrer Àngel Guimerà, va resultar seriosament malmesa per l’explosió, segons l’informe que va havia elaborat l’arquitecte municipal. Això significava que, si es volia habitar de nou l'edifici, s’hi havien de fer obres considerables per assegurar la seva fortalesa. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. L’alcalde de Manresa en aquells temps, Juli Sanclimens, havia visitat l'edifici el dilluns 6 de novembre i s'havia reunit amb els afectats, veïns i comerciants de la zona. Sanclimens va comunicar als afectats per l'explosió que s’havien fet gestions al ministeri de l’Interior per saber quina classe d’ajut hi podria haver en casos d’aquests, però només n'hi havia per les víctimes mortals. En declaracions de l'alcalde al diari Regió7 es va anunciar una intensa campanya per trobar ajuda i descobrir quin artefacte havia explotat el dissabte dia 4 de novembre.
"Esgarraparem allà on sigui per veure quines possibilitats hi ha de trobar ajuda". 
Juli Sanclimens, alcalde de Manresa, 6 de novembre de 1989

Passats pocs dies de l'atemptat, es van fer públics els resultats de l’anàlisi de l’artefacte explosiu, segons les fonts de Govern Civil la bomba estava formada per cloratita dins d’una olla de pressió. Un dels dos comerços de la planta baixa havia tornat a treballar normalment i l’altre va tornar a obrir dos dies després de l'atemptat. La mateixa nit que va esclatar la bomba al Centre Alimara de Manresa, en va esclatar d'altres a la Clínica Dexeus de Barcelona, contra els avortaments, i al domicili de Sant Boi de Llobregat del militant del PSAN Jordi Moners. Les tres accions van ser reivindicades pel grup d’extrema dreta Milícia Catalana.

El Casal Alimara va obrir la tardor de 1986 al carrer Àngel Guimerà número 53. El nou espai era la seu del MDT, però també s'hi trobaven altres col·lectius i diverses associacions, com el Casal d’Amistat catalano-cubà, el Centre de Solidaritat amb Nicaragua o la CUP, que era el Centre d’Unitat per la Pau, amb Carles Franco, al capdavant. Poc temps després s'afegirien diversos grups com ara Bandolers, amb Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira; Segadors, amb Toni Francitorra o Jordi Grané; Serrallonga, amb Jordi Bardina i Enric Lázaro; Acció estelada, amb Lluís Salsamora i Raül Miras; Almogàvers-2, Folls, F4b (Fills de les quatre barres) i RNI (Resistència de Nens Independentistes).

Forces de xoc para-policials?

La policia va pactar el juliol de 1986 la desarticulació del grup terrorista d'extrema dreta Milícia Catalana, segons havia declarat el comandant general de la banda terrorista, J.C.C., en una conversa amb periodistes del diari EL PAÍS l'any 1989. Malgrat aquest pacte —negat sempre per la policia nacional— Milícia Catalana va ressuscitar el mes de maig de l'any 1989 a Catalunya per atemptar contra la seu principal del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a la ciutat de Barcelona.

J.C.C. era un dels màxims responsables i fundadors del grup terrorista Milícia Catalana, i l'any 1989 es trobava en llibertat provisional des de l'11 d'abril, després d'haver complert la major part de la condemna imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona, ​​per la seva participació en els atemptats perpetrats entre agost de 1985 i juliol de 1986, contra llibreries catalanistes i locals especialitzats en la comercialització del sexe. De fet, a partir del seu alliberament les activitats terroristes de la banda van tornar a l'escenari públic, i en un dels seus atemptats es va decidir atemptar contra la seu del MDT de Manresa, l'espai més important de l'independentisme a la ciutat en aquells anys.

Més informació al bloc:

- L'atemptat contra el MDT i el final del comando Manresa, aquí
- La ciutat dels ultres, aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: «L’atemptat de Manresa va causar «danys seriosos» a l'estructura de l'edifici» (07/11/1989), p.13

- Diari El País: "El general del grupo 'ultra' Milicia Catalana asegura que pactó con la policía" (04/12/1989)

- Llibertat.cat: «Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)» (03/05/2014)

- SARDANS, Jordi: Entrevista a David Martínez Sala. El Pou de la Gallina, número: 280, pp. 23-26. Octubre 2012.

08 de juliol 2016

Les parets que ens parlen

Personatges sense cara i amb mal nom

Ara que han començat, per fi, les obres al Museu Comarcal de Manresa, que deixaran un espai més obert i sobretot més presentable d'aquest equipament públic, us vull parlar en aquesta entrada del Draculino, un personatge conegut gràcies a pintades que van realitzar els soldats que s'havien allotjat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi. Us preguntareu amb tota la bona fe del món, qui és en Draculino? Aquest peculiar nom apareix escrit unes quantes vegades, aquí i allà, amb frases amenaçadores com "Draculino Draculino no te duermas" i "Draculino pelao es un cagao". La identitat de l'individu que va merèixer aquest nom funest, va sortir a la llum per primer cop l'any passat, durant les visites de la Manresa Desconeguda que se celebren amb èxit cada Festa Major de Manresa. Un enigma que també podria afectar els motius pels quals l'apel·latiu es podia llegir a la paret d'una escala que porta al segon pis de l'edifici de Sant Ignasi que en el seu moment va ser una escola i ara acull les dependències del Museu i l'Arxiu Comarcal del Bages. El nom real del nostre amic Draculino és una incògnita que difícilment podrem resoldre. Durant part del segle XX, aquest edifici, fundat al segle XVIII per jesuïtes, va ser un apèndix de la caserna del Carme. Les inscripcions com aquesta d'en Draculino, i d'altres de contingut més obscè i sexual, eren guixades de militars amb moltes hores d'avorriment a sobre.

Dibuix obscè de grans dimensions, al Museu Comarcal de Manresa. Fotografia: Salvador Redó (Regió7)

Entre 1917 i 1924, es portaren a terme obres d'ampliació de la caserna del Carme (avui alberg) per acollir tots els soldats, i els que encara no hi cabien s'enviaven al Col·legi de Sant Ignasi. Durant molts anys, la caserna va tenir un polvorí situat molt a prop de les cases del carrer del Pedregar, que no es va traslladar als afores fins a 1949, vora la torre de Santa Caterina. Al principi del segle XX, a la caserna del Carme hi havia de guarnició el Batalló de Caçadors Alfons XII, el comandament del Regiment de Reserva d'Infanteria Bruch i la Zona de Reclutament. A la primeria de novembre de 1903, el Batalló Alfons XII va ser rellevat pel Batallón de Cazadores de Merida, procedent de Lleida, que va ser substituït, poc després, el 1906, pel Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus. Al principi del segle XX, els soldats de la caserna feien instrucció al camp dels Barrets, a prop de la fàbrica Pirelli, i al pati d'armes de l'edifici. També van fer servir altres indrets, com ara el camí de l'Escorxador o l'esplanada on avui s'alça l'institut Lluís de Peguera. Les pràctiques de tir es feien a Can Poc Oli, als afores de la ciutat. A l'estiu, un cop acabada la instrucció, els soldats solien refrescar-se i banyar-se al riu Cardener o a la Piscina Municipal abans de continuar la jornada. Els darrers soldats van marxar de Manresa al final de gener de 1965.

Visita guiada del passat mes de maig (coincidint amb el Dia Internacional dels Museus) al pati interior de l'edifici de Sant Ignasi. Fotografia: Jordi Bonvehí

Històries de soldats a Manresa, "gent que va fer la mili a casa nostra"

- Victor Papo, jueu italià supervivent de l'Holocaust: aquí
- Josep Maria Espinàs, escriptor català: aquí

Bibliografia:

- MATA RIU, Toni: "El Museu de Manresa posa al descobert unes pintades dels seus anys de caserna" (Diari Regió7, 30/08/2015)

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial, 2001

15 de juny 2016

El tabac de la llibertat

El contraban dels passadors: dos dies a peu fins a Manresa 

El novembre del 1942 els nazis decideixen envair la part no ocupada de França, coneguda com la França de Vichy. Les cadenes d’evasió que ajudaven a fugir persones (ciutadans jueus i soldats aliats escapats dels camps de concentració) de la rereguarda nazi han de buscar nous camins, més difícils de controlar, i les parts més centrals dels Pirineus esdevenen rutes més transitades. El Principat d'Andorra i el Pirineu central veuen augmentar el nombre de refugiats provinents de França a partir de l'hivern de 1943. La vall del Nord, la vall del Valira d’Orient i la vall del Valira del Nord eren les més seguides pels passadors.

L’excusa del contraban de tabac permetia sortir de casa sense que els veïns sabessin que una persona era un "passador". Els contrabandistes sovint eren persones desconegudes pels habitants dels pobles del Pirineu. De totes maneres les activitats de contraban es combinaven sovint amb el de persones o de documents en sobre segellats. En aquest bloc ja hem explicat la vida i miracles de passadors com en Joan Peramiquel o d'en Joaquim ("Quimet") Baldrich. Per altra banda, els passadors no coneixien el nom dels refugiats que passaven ni aquests tampoc no sabien els noms dels qui els ajudaven, s'utilitzaven noms inventats o en la majoria d'ocasions, sobrenoms, per evitar qualsevol suspicàcia. Els intercanvis durant el viatge, que durava uns dos dies entre Andorra i Manresa, eren limitats, sovint perquè no parlaven el mateix idioma i perquè valia més guardar silenci durant el trajecte per por de ser descoberts per alguna parella de la guàrdia civil. El trajecte es feia sovint de nit, evitant el màxim ser interceptats per a ulls de curiosos (no se sap qui podia denunciar o avisar a les autoritats) i s’intentava recuperar forces durant les hores de sol.

La sort o la desgràcia era pur atzar. Alguns, la fortuna se’ls acabava ben d'hora, concretament a la Seu d’Urgell, on eren descoberts per la guàrdia civil i enviats directament a la temuda presó de Lleida, un antic seminari reconvertit en lloc d’empresonament per als evadits i antifranquistes. Per contra, els més valents i afortunats, els tocava sovint haver de caminar des d’Andorra fins a la nostra ciutat, Manresa, on, per fi, podien agafar el tren fins al consolat britànic de Barcelona, situat davant mateix del consolat alemany, a la plaça Universitat, tota una aventura! La majoria d'evadits arribaven a Manresa per la zona del Congost, i s'amagaven en els forats i mines pròximes a l'estació del Nord i del riu Cardener.

Els evadits i els passadors baixaven a la Plaça Catalunya, i eren conduïts en parelles fins al consolat britànic, per no aixecar sospites o malentesos. Es tractava d'evitar grans aglomeracions de gent i passar el màxim desapercebut. Els camins de sortida d’Andorra cap a Catalunya eren diversos i es canviaven per esquivar als sometents, informadors o la mateixa guàrdia civil. Pràcticament tots els passadors cobraven, segons explicava Joaquim Baldrich, 3.000 pessetes per persona, una enorme quantitat de diners per a l’època de la postguerra, tot i que després calia descomptar-hi les despeses d’allotjament i menjar en les cases de pagès segures o fondes utilitzades, sempre amb persones de màxima confiança dels passadors. El suborn de les patrulles de la guàrdia civil i altres despeses, com els bitllets de tren, també eren necessàries i bàsiques perquè els evadits aconseguissin arribar fins a Barcelona.

Bibliografia de referència:

- BENET MAS, Claudi: "L’Andorra 'fosca' i l’Andorra 'generosa' durant la Segona Guerra Mundial". Papers de Recerca Històrica, 4: (2004)

09 de juliol 2015

Vides creuades

Passadors sense escrúpols: els lladres de jueus

En aquest bloc, hem parlat de com la ciutat de Manresa era un punt vital, de moltes rutes d'evasió dels nazis. Durant l'ocupació nazi de França (a partir de 1943 efectiva a tot el país) molts refugiats jueus, comunistes o soldats aliats (americans, anglesos, polonesos...) capturats a la rereguarda nazi, havien d'enginyar-se una via de fuga i evitar ser capturats per la Gestapo. Molts travessaven la frontera hispano-francesa i els Pirineus. La majoria van ser guiats per experimentats passadors (guies), com hàbils contrabandistes, soldats republicans i maquis, que es coneixien les muntanyes del Pirineu com la palma de la seva mà. Moltes de les rutes d'evasió passaven per la ciutat de Manresa, on agafaven el tren per anar a Barcelona, i refugiar-se en els consolats dels aliats i les "cases segures" que hi havia a la capital catalana. La participació dels passadors fou vital per salvar la vida a milers de persones. Molts d'aquests passadors van cobrar molts diners i d'altres no tant per fer aquesta feina. Alguns fins i tot, ho feien per vocació idealista i no cobraven ni cinc, ja que creien que un cop derrotats els nazis d'Europa, el següent a caure seria el dictador Franco i tot seria més fàcil.

Mapa de les rutes d'evasió utilitzades pels refugiats jueus per fugir de la França ocupada i llocs d'estada i detenció a la península Ibèrica. Font: mhcat.cat

Fer la travessa amb l’ajut d’algun passador també tenia el seu risc, ja que no tots tenien els mateixos principis morals i ètics, alguns d'aquests passadors eren estafadors, lladres, assassins i delinqüents que s'aprofitaven dels jueus per robar-los (perquè solien anar amb joies, or i molts diners durant la travessia), fins i tot alguns acabarien sent confidents de la Guàrdia Civil i la Gestapo que vigilava les rutes d'evasió d'Andorra. Molts jueus foren assassinats pels seus passadors per evitar descobrir aquest pèrfid doble joc. Calia, per tant, vigilar molt bé amb qui anaves i sobretot no fer res que aixequés sospites a tercers. Van ser anys difícils, on la gent de la muntanya estava molt vigilada. Confidents per tot arreu, gent que delatava, gent que denunciava, els diners eren un bon al·licient en una època de dura postguerra on no hi havia quasi de res enlloc per menjar. Denise Berger, esposa d’en Víctor Papo (un jueu italià, nascut el 1927, més endavant parlarem d'ell) i jueva natural de la devastada Polònia, explica l’itinerari que va fer el seu pare fugint pels Pirineus el 1942, i el perill que representaven els estafadors i lladres que assassinaven els jueus per robar-los. El seu cas ens porta fins a Manresa:
«Mi padre emprende el camino con el guía y creo que el guía lo dejó en la misma frontera. Creo que era español, era español, lo dejó en la frontera realmente, había patrullas alemanas constantes allí y bueno seguramente conocía un buen camino y entonces desde la frontera hasta Manresa o cerca de Manresa donde lo detuvieron, tuvo que andar, entonces se paraba en granjas, [...] tenía un poco de dinero, le preparaban algunos huevos fritos, y tengo que decir que tuvo, mucha, mucha suerte con el guía, porque había muchos guías que mataban a los judíos o simplemente los daban a los alemanes para robar el poco oro que llevaban encima o lo que sea».
Louis Berger era el pare de la Denise, un ciutadà francès jueu d'origen polonès que havia estat delatat per ser jueu i detingut quan intentava travessar la frontera hispano-francesa. La policia feixista de Vichy el va tancar al camp d'internament de Vernet, un camp de concentració infestat de republicans catalans i espanyols. Allà molts presoners del camp, que tenien contacte amb la resistència francesa i els maquis, van recomanar a Berger, que fugís cap a l'estat espanyol. Berger s'escapa del camp de concentració de Vernet amb l'ajuda d'un guia, i aconsegueix finalment travessar la frontera sense ser descobert. Va estar de sort, el guia era una bona persona, no el va trair ni tampoc robar, el va deixar a Andorra, on les xarxes d'evasió catalanes tenien diferents rutes per arribar fins a Barcelona. Berger va entrar amb contacte amb els passadors, Joan Català i Joaquim Baldrich, que el va portar fins a Manresa, on havia d'agafar el tren per arribar a Barcelona. 

La travessia d'en Berger per territori català començava a Andorra, d'Andorra fins a la Seu d'Urgell i després direcció a la Serralada del Cadí per anar a agafar "l'elèctric" (el tren) a la ciutat de Manresa. Tot això a peu i vigilant de no ser capturats per la Guàrdia Civil ni tampoc els seus col·laboradors. A prop de Manresa Berger fou detingut i enviat directament a la caserna de la Guàrdia Civil, era l'hivern i feia molt de fred. Els guàrdies li van donar una tassa de cafè calent (molt poc habitual a la postguerra i primer franquisme, i encara menys en un detingut) i el van portar fins a la presó Model de Barcelona, que estava plena fins dalt.

Victor Papo i les misses militars

Precisament en Victor Papo i el seu sogre, tenen en comú la ciutat de Manresa. Històries creuades, històries que passen per un mateix lloc, i en aquest cas, històries familiars. Victor Papo arribaria a Catalunya l'any 1941 fugint de la França de Vichy, on havia estat denunciat per un treballador de l'hotel del seu pare. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París: “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que era també una refugiada jueva, a Barcelona.

Papo viuria a l'estat espanyol com a ciutadà neòfit, si volia ser ben vist, havia de fer el que es deia en aquell temps, tal com recordava la propaganda franquista: "Si eres español, habla español". Papo havia de semblar espanyol, o almenys actuar com ho feia un espanyol compromès amb l'estat filofeixista del moment. Passada la Segona Guerra Mundial, l'any 1947 Victor Papo es desplaçaria a Tolouse a estudiar enginyeria, amb la condició que havia de retornar a realitzar el servei militar, que hauria de fer a Manresa.

Papo va ser fidel a la seva paraula i tornà el 1950 a la capital del Bages a realitzar el servei militar obligatori. Durant el seu servei militar, Papo es feia un fart d'assistir a misses catòliques, fins que se'n va cansar i va anar directament al despatx del seu tinent coronel de la caserna del Carme. Quina excusa posaria aquest cop? Volia "escaquejar-se" de la missa, però com? Va optar per dir la veritat. A veure què passava... El mateix Papo ho explicaria en una entrevista radiofònica:
«Estuve un año y medio en el servicio militar sin ningún problema, no tuve nunca problemas de ninguna clase, por cierto, te cuento una anécdota, en el servicio militar en Manresa un día fui a ver al teniente coronel y le pedí permiso para no ir a misa y me preguntó: ¿porque?, porque soy hebreo, soy judío, y dijo: Ah!! que interesante. Me dio el permiso y nada más y ya está».
Bibliografia:

CALVET, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012

- Diari ARA: "L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus" [07/07/2015]

- Documental "Boira Negra" (2008): www.ccma.cat/tv3/boira-negra

- LUENGO, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

- Museu d'Història de Catalunya: Vides silenciades

- Perseguits i salvats. Itineraris per la memòria: www.perseguits.cat

Més informació referent al bloc:

El camí cap a la llibertat. L'estació del Nord i els evadits: aquí
- L'oficial francès i el seu estrany maletí. L'home de la bomba atòmica: aquí

10 de juny 2015

La prostitució a la ciutat de Manresa

Històries de l'ofici més antic del món

En aquest bloc hem parlat del fenomen de la prostitució a la ciutat de Manresa des d'un vessant de respecte i com a fenomen purament històric i del tot antropològic. Qui no recorda la famosa prostituta de la plaça de la Reforma, la Quica, que guardava de peu hores i hores amb sol, neu o pluja? I l'intent de l'alcalde Juli Sanclimens d'instal·lar el primer bordell municipal de l'estat espanyol el 1987, per acabar amb la prostitució, la sida i la marginalització al degradat Barri Antic de la ciutat?

El tema de la prostitució sempre ha anat acompanyat de la hipocresia relacionada amb l'estigmatització que va fer la tradició cristina de les persones que venien el seu cos, a canvi de diners, serveis o favors de tota mena. De fet sempre ha estat un tema tabú per a molta gent, en canvi per d'altres purament un tema escatològic, higiènic o de precarització i estigmatització social. No fa falta recordar que és la prostitució i com sorgeix, de fet tothom ja sap el que està en joc i la nostra ciutat no ha estat precisament una excepció. La prostitució, des del punt de vista laboral, no és pitjor que altres activitats que poden exercir persones amb escassa formació o possibilitats laborals. El món de la prostitució és i ha estat tan divers com diverses són les persones que l'exerceixen durant al llarg de tots els períodes històrics.

Els models de tractament normatiu de la prostitució que han estat emprats al llarg de la història es redueixen a quatre: el reglamentarisme, l'abolicionisme, el prohibicionisme i el regulacionista. El reglamentarisme s'imposa a Europa des de mitjan segle XIX i culpa a la prostituta per promoure un mercat de compravenda del sexe, definint la prostitució com un mal inevitable que en qualsevol cas cal reglamentar. L'abolicionista, per la seva banda, respondran més endavant a aquesta estigmatització, culpabilització i confinament de la prostituta, denunciant les insuficiències del reglamentarisme i propugnant un món nou sense prostitució. El prohibicionisme comparteix amb el reglamentarisme la culpabilització de la prostituta per l'existència del negoci del sexe, i amb l'abolicionisme l'objectiu d'acabar amb la prostitució. Per acabar, el model regulacionista, també anomenat de legalització o laboral, comença a prendre forma en els anys vuitanta del segle XX, al fil de l'impuls de creació i mobilització de les associacions de prostitutes en sindicats de treballadores del sexe i amb polítiques d'inclusió al sistema social de cotitzacions públiques.

Recorregut històric dels bordells de la ciutat

Al canvi de segle, del XIX al XX, Manresa va arribar a tenir fins a 20 bordells que van conviure de forma alterna. Alguns van perdurar anys i d'altres no tant. Destaquen noms com el de Cal Pitango amb la fama de ser un bordell brut i miserable, el de La Punyalada (el nom pot semblar fins i tot perillós pels clients) però en realitat era un espai de relaxament d'alt nivell, i d'altres més populars com el de Ca l'Adela o el de Cal Guarro. Durant més de cent anys, la ciutat va tenir diferents espais, residències, pisos i habitatges on es practicava la prostitució, de tal manera, que en molts d'aquests espais va quedar una forta impregnació social al paisatge local. Encara alguns d'aquests indrets són recordats pel seu passat sexual.
Mapa realitzat a partir de la informació de Francesc Comas a: "Quan en deien cases de barrets" (Diari Regió7, el 24/01/15)

1. Ca l'Adela o Casablanca, els anys 30 era al camí de la Cova. Després va anar al carrer Rajadell al barri de la Mion-Puigberenguer. Fins a l'any 1961 la senyora Adela n'era la mestressa. El 1975 es va fer un intent de reobertura avortada per l'associació de veïns.

2. Cal Ciera, al carrer amb el mateix nom. Hi treballa "La Manresana" que va morir a mans del seu marit l'any 1947, fart que de les bromes que li feien els companys de la feina a causa de la feina de la seva dona.

3. Ca la Cisca, al carrer Cantarell. El 1922 davant d'aquest bordell el sindicalista Àngel Pestaña fou disparat per tres mercenaris del Sindicat Lliure.

4. Cal Guarro o cal Pepe, al carrer de les Beates, conegut com el carrer de les "putes" durant anys. Bordell de categoria. Les prostitutes que hi exercien eren de Barcelona i per tant la discreció estava assegurada. A partir de la dècada dels 40 va guanyar fama, sobretot per la gent de fora la ciutat de Manresa que acudia al mercat de la Plaça Major a vendre.

5. Ca la Lola, al carrer del Joc de la Pilota cantonada amb el carrer de la Dama, de principis del segle XX.

6. Ca l'Onze, al carrer de l'Era d'Esquerra número 11, durant la postguerra, anys 40 bàsicament.

7. Cal Pitango, a prop dels Dipòsits Vells (Museu de la Tècnica). Era el bordell més barat de la ciutat. Brut, miserable i fastigós, era de sobres el pitjor lloc on s'exercia la prostitució a Manresa. Al lloc hi havia un "palanganero" que netejava els baixos del personal. Va tenir el seu auge durant la postguerra.

8. Ca la Sara, al carrer de la Font del Gat. La dona que el regentava es deia Sara, hi havia arribat de Barcelona. Fins als anys 90 estava actiu.

9. Cal Set, carrer de la Beata Soledad Torres 7, a prop de la Fàbrica Matamala. Va funcionar durant la postguerra.

10. Carrer de les Barreres. En aquest vial, entre la Muralla de Sant Francesc i la Plaça Gispert, era on es concentrava un gran nombre de bordells. A finals del segle XIX els veïns es van queixar a l'ajuntament d'una casa situada en aquest carrer, al número 28.

11. El Chivo, casa de cites situada a prop de la passarel·la que hi havia a l'estació del Nord (Renfe), durant la postguerra.

12. El Petit Doré, al carrer de les Piques el segle XIX i a principis del XX, al de la Sabateria. Els senyorets de casa bona de Manresa feien el coit a les llotges amb les coristes i artistes, que hi actuaven despullades.

13. Ocell de Foc, barri de la Sagrada Família, funcionant durant la postguerra i posteriors anys.

14. La Punyalada, al carrer d'Àngel Guimerà. Bordell de qualitat molt habitual per la burgesia local a principis del segle XX.

15. Salón Rosa, a la plaça Clavé. Bar de copes amb uns reservats on es feien tocaments de tot tipus. Habitual durant la postguerra i entrat els anys 60.

16. Les tres columnes, al barri de la Mion. Anys de postguerra i posteriors.

Bibliografia de referència:

- CAMPS, Gemma: "Quan en deien cases de barrets" [Diari Regió7], 24/01/15; pàg. 2-3

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

26 de maig 2015

L'autopista més cara i l'Operació Roca

La intrahistòria de l'autopista Terrassa-Manresa

El 1985, la gran banca espanyola es va adonar que Felipe González podria obtenir la majoria absoluta a l'any següent, possibilitat inquietant d'acord amb episodis com l'expropiació del holding Rumasa de 1983. Els banquers temien una deriva esquerrana del PSOE després de les eleccions generals de l'any 1986, cosa que finalment no es va produir, tot i que l'expropiació de l'empresa del controvertit empresari Ruiz Mateos va provocar un cert pànic a les grans fortunes i banquers de l'estat.

Tal preocupació era comprensible si tenim en compte les possibilitats reals dels contrincants de Felipe González: el líder d'Aliança Popular, Manuel Fraga, havia aconseguit el seu sostre electoral a causa del seu passat franquista, i les querelles internes havien acabat per descompondre a l'UCD, el partit que va crear Henry Kissinger i Adolfo Suàrez per "controlar" la Transició espanyola. Pel que fa als partits de dretes, només CiU es mantenia constant a Catalunya i el PNB, al País Basc, però el problema era que eren dos partits nacionalistes, o com deien abans regionalistes. Calia fer el salt, a Madrid i potser, qui sap, a les autonomies que feia poc que s'havien creat. Aquí és on neix l'Operació Roca, crear un partit conservador, deslligat del franquisme, o el que es deia en aquella època, una dreta a l'estil Tatcher, cosa que a l'estat espanyol era difícil, ja que la dreta vivia dels rèdits que havia donat el franquisme. Banquers, grans empresaris i mitjans de comunicació volien un partit nou, un partit liberal, democràtic i sense el tuf de naftalina provinent del franquisme, per donar una projecció de l'estat espanyol a Europa i món anglosaxó de país compromès amb els valors democràtics. A més, l'any 1985 l'estat espanyol estava en negociacions per entrar a la Unió Europea, que en aquells dies es deia Comunitat Econòmica Europea.

Els bancs espanyols van creure necessari catapultar des de les files de Jordi Pujol a un nou partit polític capaç de convertir-se en la frontissa entre els dos partits majoritaris (PSOE i AP) i expulsar del poder a González o, almenys, evitar que obtingués una majoria absoluta. El candidat idoni per a aquesta missió no va ser altre que Miquel Roca (diputat de CiU i un dels pares de la Constitució espanyola de 1978, juntament amb Manel Fraga per exemple), i el partit en qüestió va ser batejat com Partido Reformista Democrático. Un jove empresari madrileny, Florentino Pérez es va unir al projecte com a número dos de bord. De moment havien començat amb bons peus, ara faltava crear una base sòlida i consolidar un programa i obtenir els vots d'una classe mitjana-alta, una classe desacomplexada, que fugís dels clixés del nacionalcatolicisme i apostés pel que es coneixeria com a "nou-rics" de la dècada dels vuitanta. Es buscaven (sobretot) els vots dels yuppies (pares de l'Ibex-35) i gent de casa bona vinguda a menys, més interessada a fer diners, passar una bona estona a la borsa i esquiant a les millors estacions del país que en banderes, nacionalismes i lleis.

Els bancs, els deutes pendents i la "Operación Reformista"

El PRD va rebre dels grans bancs espanyols la suma de 24 milions d'euros (prop de 4.000 milions de pessetes, una xifra espectacular en aquells temps), tenint en compte els préstecs que van rebre els altres dos partits majoritaris per aquell temps: 9,6 milions d'euros per al PSOE i 7,2 milions per AP. Semblava que afluixant la cartera i posant els diners sobre la taula, la cosa seria fàcil i aniria tot vent en pompa.

L'èxit que va suposar la campanya electoral del PRD (més de 1.700 actes en 37 províncies de les 51 que té l'estat espanyol) va contrastar amb el sonor fracàs dels seus resultats. És el fracàs polític més important de tota la democràcia espanyola moderna, mai ningú amb tants diners ha fet el ridícul com ho va fer Miquel Roca Junyent i Florentino Pérez. Fou la darrera vegada des de Francesc Cambó en què el nacionalisme moderat català es va involucrar fins al coll en la política espanyola a canvi d'un increment de fortunes privades.

El partit liderat per Roca no va aconseguir ni un sol diputat, i el PSOE va guanyar les eleccions amb majoria absoluta. Van resultar ser els 24 milions d'euros pitjor invertits de la història de la política espanyola. Però evidentment tal suma de diners no era un regal, sinó un préstec, i els mesos següents a les eleccions els creditors cridarien a la porta del despatx de Roca per saldar deutes, volien recuperar la seva inversió.

Com és lògic, ni el senyor Roca ni el partit CiU disposaven de tals fortunes, així que el desemborsament va provenir del poble català, que va pagar de la seva butxaca sense saber-ho les aventures de polítics i banquers per intentar assaltar el poder a la capital de l'estat. Al Banc Hispano Americano, per exemple, se li coneix el seu cobrament per mitjà de l'empresa constructora Ferrovial (empresa controlada per CiU), a la qual va ser adjudicada la construcció i explotació de l'autopista Terrassa-Manresa, per decisió personal i directa de Jordi Pujol, president de la Generalitat.

Tot i que el projecte presentat a última hora per Ferrovial estava inacabat, no complia amb els requisits de l'adjudicació de l'autopista que havia d'unir Terrassa amb Manresa, i, en definitiva, no podia competir amb les altres ofertes, es va moure cel i terra perquè Ferrovial es fes càrrec de la construcció de l'autopista. Va ser el mateix Pujol qui el 20 de juny 1989 inaugurava amb tota la pompa corresponent aquest tram d'autopista, ple de revolts tancats i sense un trist túnel, de tan sols 33,5 quilòmetres el recorregut i que costava 360 pessetes de l'època, tot un dineral... i cosa curiosa, s'inaugurava abans de la data oficial establerta.
"La Generalitat había concedido a Ferrovial la construcción de una autopista de peaje entre Tarrasa y Manresa, pese a que estos, había presentado un proyecto deficiente e incompleto. El banco Hispano Americano, el de mayor participación en Ferrovial, gracias a la concesión, sufragó la enorme deuda dejada por la calamitosa Operación Reformista de Miguel Roca y Florentino Pérez. Como tantas otras veces, se utilizó dinero de los contribuyentes para pagar gastos de los partidos, y quizá también, gastos particulares". 
Memorias líquidas, d'Enric González

Bibliografia:

- Albert Rivera o l’operació Roca a la inversa [Diari ARA, 23/02/2015]

- El estrepitoso fracaso de la 'operación Roca' [El País, 15/05/1988]

- Miquel Roca o cómo medrar con España rompiendo España [Vozpópuli, 10/08/2014]

- Hemeroteca Diari Regió7 [diversos anys i entrades]

03 d’abril 2015

Un alemany enterrat a la Seu

La llosa sepulcral del comte d'Egkh

Llosa sepulcral del comte d'Egkh al claustre de la Seu. Fotografia: Revista Dovella

Al claustre de la basílica de la Seu, en un espai reduït entre la paret i la capella dedicada a Sant Agustí, si fixem la vista a terra, hi trobem una llosa de marbre negre amb una inscripció en llatí que porta encastada una peça de marbre blanc ornada amb un escut rodó, una corona i rodejat per una ornamentació barroca. L'heràldica de l'escut roman esborrada pel desgast del material.

La misteriosa llosa sepulcral és la d'un coronel alemany, el comte d'Egkh i Hungersbach, governador del castell de Cardona, on fou ferit defensant-lo dels atacs de les tropes castellanes de Felip V durant la guerra de Successió. A conseqüència de les ferides fou traslladat a Manresa i acollit pel metge i conseller en cap Tomàs Mollet, on morí a principis de l'any 1712. De la inscripció de la llosa, l'historiador local Joaquim Sarret i Arbós en féu un intent de transcripció en la seva obra Història de Manresa publicada l'any 1910. A continuació i gràcies a l'historiador del Centre d'Estudis del Bages Xavier Sitjes i Molins reproduirem la traducció que se'n podia deduir, ja que moltes lletres i paraules s'havien desgastat de la pedra i eren illegibles:
"L'il·lustríssim Frederic Cristià, comte cesari d'Egk i Hungersbach, cambrer general de les àuries provisions (?) de l'emperador Josep i de les seves (...) pel qual i per al rei (d'Espanya), després emperador de romans, aquest home, i fins als voltants del dia de la romana coronació, defensà estrènuament Cardona. Ací jau, gloriosa víctima del regi servei. No pogué fer altrament que caure pel rei. Morí el 6 de gener de l'any 1713, confortat amb els sagraments de l'Església (...). Descansi (en pau)".
Bibliografia:

- SITJES, Xavier: "La llosa sepulcral del comte d'Egk a la Seu de Manresa". Revista Dovella, núm. 103, p. 34

També et pot interessar:

- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

20 de febrer 2015

Qui va matar a Juan Manuel Sarmiento Somoza?

Terrorisme antiturístic?

El manresà Juan Manuel Sarmiento Somoza, de 63 anys, va morir el 13 de febrer del 1999 a conseqüència de l’explosió d’un artefacte explosiu (un cilindre metàl·lic de 30 cm) a la platja de Cala Cranc de Salou. Una setmana després un guàrdia civil va quedar ferit quan intentava desactivar un explosiu a la mateixa platja. Des del punt de vista judicial, el cas no va tenir avenços ni tampoc hi havia informació de l’autoria del succés, de fet tan sols un periodista fou detingut per aquest succés. Per la seva banda la família continuava esperant que el ministeri d’Interior reconegués l'acció com a atemptat terrorista, cosa que no havia fet perquè no va ser reivindicada mai per cap organització terrorista o grup criminal. L'any 2007 finalment fou reconegut oficialment pel govern espanyol, com a víctima d'un atac terrorista.

Segons el diari Regió7 del 13 de febrer del 2003, l'atemptat que li va costar la vida a Sarmineto era part d'una campanya contra el turisme a la localitat de Salou. L'alcalde de la localitat, Esteve Ferran, revelava que el Patronat Municipal de Turisme havia rebut recentment dues cartes anònimes en què s'amenaçava de col·locar bombes a les platges si no s'entregaven 100 milions de pessetes. Els patronats de turisme de Salou, Cambrils i Tarragona havien rebut els anònims, signats per Robin i Malena, en els quals se'ls exhortava al pagament de 100 milions de pessetes que havien de lliurar si no volien que es col·locaran nous explosius a les platges. La carta exigia la publicació en la secció de desapareguts d'un diari local del nom i la foto d'una terrorista dels GRAPO juntament amb el número de telèfon. Si la foto era publicada, l'autor de l'anònim hagués descobert que els patronats s'havien posat en contacte amb la policia (l'única que podia tenir en el seu poder la imatge de la terrorista).
"Sarmiento, de 63 anys, feia dos mesos que residia a Manresa, on s’havia traslladat des de Sant Jordi de Cercs. El cas de l’explosió que va costar-li la vida de seguida va convertir-se en un misteri, ja que els investigadors van descartar que una banda armada hagués col·locat l’explosiu i enviés als anònims que van arribar al Patronat de Turisme per exigir el pagament de 100 milions de pessetes sota l’amenaça d’una campanya de bombes contra interessos turístics. Només un jove periodista tarragoní va ser detingut com a presumpte autor de l’enviament dels anònims, però va ser posat el llibertat sota fiança".
El jove periodista detingut era Sergi Uzquiano, corresponsal del diari Avui. Després d'aquestes explosions, Uzquiano va signar un ampli reportatge al diari Avui amb relació a aquestes amenaces i oferint tota mena de detalls dels anònims. Una crònica massa perfecta. Dos anys més tard, el 2001, la fiscalia de Tarragona no havia trobat proves que impliquessin el periodista a la col·locació dels artefactes explosius a les platges de Salou i Cambrils que van causar la mort de Sarmiento i ferides greus a la mà a un guàrdia civil. La fiscalia considerava que Uzquiano, era el responsable de l'enviament de les amenaces anònimes que va rebre el Patronat de Turisme de Salou. El periodista sempre va negar la seva implicació en els atemptats a les platges, encara que va reconèixer l'autoria dels escrits amenaçadors.

Uzquiano va ser condemnat a un any i mig de presó per haver enviat el 2000 "cartes anònimes extorsionant" als tres patronats de turisme de la Costa Daurada. En elles afirmava que faria esclatar bombes en platges i al parc temàtic Port Aventura si no li pagaven 100 milions de pessetes. El periodista va confessar que va actuar per reactivar el cas de l'explosió de dues bombes a Salou el 1999. El jutge va exonerar Uzquiano de tenir res a veure amb aquell episodi, encara que mai es va detenir a ningú.

Càndida Lasbats, la vídua de Juan Manuel Sarmiento Somoza, estava convençuda que la mort del seu marit es devia en gran part al fet que l'Ajuntament de Salou no va informar que hi havia una campanya contra els interessos turístics de la costa en aquest municipi per evitar generar pànic entre la població i els turistes. S'havien pres les mesures necessàries i fins i tot la Diputació de Tarragona, amb coordinació amb els municipis afectats, havia preparat un dispositiu per tal de contrarestar les informacions que poguessin sortir a la llum i poder evitar l'alarmisme i les repercussions negatives en el sector turístic en unes dates de gran afluència de visitants com són les de Setmana Santa. Lasbats, no només va perdre el seu marit, sinó que va viure un malson quan va veure que en un primer moment s'apuntava la peculiar hipòtesi, descartada per la Guàrdia Civil amb posterioritat (tot i que havien registrat el seu domicili a Manresa), que podia haver estat el seu marit el que estava manipulant l'artefacte per deixar-lo a la platja.

Convençuda de l'absoluta innocència del seu marit, Càndida Lasbats no entenia com es va relacionar la col·locació de l'artefacte explosiu amb el treball del seu marit, perquè només havia treballat a la central tèrmica de Cercs i no havia tingut mai ni una escopeta de balins, segons manifestava poques setmanes després del tràgic succés al diari El País. La seva vídua i les seves dues filles, Lídia i Irmina, van sol·licitar acollir-se a la Llei de Solidaritat amb les Víctimes del Terrorisme. No obstant això, el Ministeri d'Interior, havia considerat en una resolució de 12 de desembre de 2000 que la mort de Sarmiento no era "conseqüència d'un atemptat terrorista", ja que no havia estat reivindicat per ningú, per la qual que va desestimar indemnitzar i donar una pensió extraordinària als seus familiars.

Bibliografia:

- Hemeroteca digital: Diari "Regió7" / Diari "El País" / Diari "La Vanguardia"

25 de gener 2015

Els manresans d'Estrasburg

Les tortures als independentistes de 1992

El 3 de novembre del 2004 el diari Regió7 publicava que el Tribunal d’Estrasburg havia condemnat l’Estat espanyol per no haver investigat les denúncies de tortures a 15 independentistes catalans detinguts abans dels Jocs Olímpics del 1992, entre els quals hi havia tres manresans: David Martínez, Esteve Comellas i Jordi Bardina. Com a la resta dels detinguts, l’estat espanyol els va indemnitzar amb el pagament de 8.000 euros a cadascun (un total de 120.000 euros) per danys morals, així com 12.009 euros per despeses legals. El tribunal establia que no es podia acreditar els maltractaments i les tortures que havien denunciat els independentistes per falta de proves. Com que els fets van passar fa massa temps, no podia condemnar l’estat per incompliment de l’article 3 del Conveni Europeu de Drets Humans, en què prohibeix aquestes pràctiques taxativament.

El procés que va portar els 15 independentistes al Tribunal d’Estrasburg va començar els dies 29 de juny i 9 de setembre del 1992 quan més de quaranta persones van ser detingudes a Catalunya per ordre de Baltasar Garzón. La majoria estaven vinculades a moviments independentistes, i entre aquestes hi havia David Martínez (que havia estat víctima d'una pallissa per part d'un grup d'ultres el 1988), Esteve Comellas i Jordi Bardina. Els dos primers van estar més de tres anys empresonats, mentre que Jordi Bardina ho va estar més d’un any. Des del primer moment els detinguts van denunciar que havien estat objecte de tortures davant instàncies estatals i internacionals, des de jutjats ordinaris fins al Tribunal Constitucional, però mai no van investigar el seu cas. L'operació va ser dirigida pel mateix Garzón des del Jutjat Central d'Instrucció número 5 de l'Audiència Nacional. Hi va haver 15 detinguts i el 1995 l'Audiència Nacional va condemnar a sis d'ells a penes d'1 a 10 anys per pertinença o col·laboració amb banda armada i va absoldre quatre. L'any 1997 van iniciar un nou procés col·lectiu de denúncia perquè l’estat espanyol no havia investigat les seves tortures que va arribar a la cort d’Estrasburg. El judici es va fer el 18 de novembre del 2003.

En la vista de la causa al Tribunal dels Drets Humans, el principal advocat dels independentistes, Sebastià Salellas, va acusar els tribunals espanyols de "negar-se a investigar els fets del 1992, sota el control del jutge Garzón", de l’Audiència Nacional. Segons l'advocat, aquesta va ser "la infracció fonamental" que va cometre l’estat espanyol, mentre que l’advocat de l’estat, Ignacio Blasco, va assegurar que "el jutjat encarregat del cas va ordenar en el seu dia un exhaustiu informe sobre les condicions en què s’haurien produït" els fets denunciats. "En els repetits i nombrosos informes mèdics no es revelen tortures", per la qual cosa "el govern va entendre que s’havia fet tot el necessari" per aclarir aquests fets, segons Blasco.

L'Operación Garzón: acabar amb Terra Lliure abans dels Jocs Olímpics

L’operatiu per desvallestar l’independentisme combatiu de Terra Lliure –decidit prèviament en una reunió a Baden-Baden (Alemanya) on haurien participat Narcís Serra (ministre de Defensa), José Luis Corcuera (ministre de l’Interior), Felipe Gonzàlez, Pujol i Maragall– es va idear a principis de 1990, quan l'agent Mikel Lejarza "el Lobo" –l’històric infiltrat a ETA– va visitar el despatx de l’Audiència Nacional per proposar al jutge la introducció d’un infiltrat policial a Terra Lliure. El jutge Garzón va acceptar la proposta del "Lobo", a més va garantir plena immunitat policial i judicial per l'infiltrat.

L’infiltrat ja havia estat escollit: es tractava de Josep Maria Aloi, àlies Txema, un manresà. La seva missió, infiltrar-se en un dels nuclis més actius de l’independentisme combatiu. Aloi, aficionat a les curses automobilístiques del circuit de Can Padró i treballador de banca en una entitat situada al Passeig de Pere III, va contactar amb membres de l’organització armada. Fins i tot va participar el març del 1992 en la col·locació d'un explosiu a l'estació de tren de Sant Sadurní d'Anoia. La informació facilitada per Aloi va ser utilitzada pel jutge Baltasar Garzón en la seva ofensiva contra l'organització en vigílies de la celebració dels Jocs Olímpics.

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme extraparlamentari. Un dels moments més crítics es visqué el novembre del 1989, quan la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba, reivindicat per Milícia Catalana, grup paramilitar de tendència espanyolista, ultracatòlic i antimarxista.

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’Estat espanyol haurà d’indemnitzar tres manresans per no investigar les tortures del 92" [04/11/2004]

- Diari de Girona: "El talp manresà de Terra Lliure" [11/01/07]

- Documental: "Terra Lliure: espies infiltrats" (Televisió de Catalunya, 2006)

- Diari El País: "Detenidos siete disidentes de Terra Lliure tras colocar tres bombas en Cataluña" [30/06/1992]

- Setmanari La Directa: "Una d'infiltrats" [Agost 2012]

07 d’octubre 2014

L'oficial francès i el seu estrany maletí

L'home de la bomba atòmica

En diferents entrades d'aquest bloc hem explicat com moltes persones que fugien dels nazis durant els anys 1940-1944, van passar per l'estació del Nord de Manresa emprenent un llarg camí que començava als Pirineus (frontera francesa) i acabava al consolat britànic de Barcelona, ubicat a la Plaça Universitat. Un testimoni vital d'aquestes aventures d'evadits i xarxes per ajudar a passar persones era la del passador Joaquim Baldrich. Segons el testimoni d'en Quimet Baldrich, la nostra ciutat era el penúltim punt d'una xarxa d'evasió que començava als Pirineus i al Principat d'Andorra. Concretament era a l'estació del Nord (Renfe) on els evadits (jueus que fugien de l'Holocaust i soldats aliats escapats de la rereguarda nazi) emprenien el darrer tram del viatge en direcció Barcelona amb el tren de la matinada:
"L'excursió acabava a Manresa, on els fugitius es canviaven de roba per no aixecar sospites i es distribuïen per parelles al llarg del primer comboi del dia, que sortia a les 5 del matí, amb la consigna de no obrir la boca en tot el trajecte. Arribats a l'estació de França de Barcelona, recorrien a peu el camí fins al consolat britànic, que inicialment es trobava a la plaça Universitat, en el mateix edifici que ocupava el consolat alemany, i que després es va traslladar a la plaça Urquinaona. Aquest últim trajecte també ho feien per parelles, separades l'una de l'altra per una desena de metres i que seguien al guia fins a la seu del consolat, custodiat per una parella de guàrdies que també estaven subornats".
La carrera de Baldrich com passador guarda, però, un detall que sobrepassa el costat més novel·lesc de la peripècia i el catapulta cap a la llegenda. Segons el veterà guia, mort l'any 2012, en una de les missions que li van encomanar, va ajudar a passar a un oficial francès, un home gran d'entre 65 i 70 anys, que caminava enganxat a un maletí que no deixava mai. Un estrany company de viatge que pesava més del compte. Que duia aquell bon home? Lingots d'or? Armes? Un maletí que va fer el trajecte complet, i que va passar com no per l'Estació del Nord, on la xarxa d'evasió tenia subornats a un parell de treballadors, que feien els ulls grossos, cada cop que l'experimentat passador es presentava amb un grup de persones. De nou, el mateix Baldrich explica com va anar el viatge amb aquell peculiar home i el seu maletí:
"De camí a Manresa ens vam aturar a dinar a una masia a prop de la Mansa. Vaig observar una peculiar maleta que era massa per al pobre home que la duia, pesava com un mort. I em preocupava perquè podia posar en perill a tota l'expedició. Però no hi havia manera de convèncer l'home, no permetia que la carregués ningú més. Així que li vaig fer entendre a un tal ''Ramon'', un australià que viatjava amb nosaltres i que parlava no sé quantes llengües, i que era la tercera ocasió que ajudàvem a creuar el Pirineu [...] Li vaig explicar la situació i es va posar a parlar amb l'oficial francès. I el va convèncer amb l'argument que si ell no arribava al consolat, jo segur que sí que arribaria. Va accedir a que fos jo qui carregués la maleta, però abans em va fer jurar que si calia mataria per tal de que la maleta arribés al seu destí. Quan finalment vam arribar al consolat, el francès, el mateix cònsol i la secretària em van abraçar amb llàgrimes als ulls. Jo seguia sense tenir ni idea de què podia haver a la maleta. Va ser la secretària, que em coneixia, qui em va revelar el secret: aquella punyetera maleta contenia aigua pesada per a la bomba atòmica!"
Bibliografia de referència: 

- Calvet, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Núm. 114. Any 2012 

- El Periòdic d'Andorra: "Història, ficció i llicència poètica" (23/12/2013) 

- Luengo, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Núm. 73. Novembre 2008

15 d’abril 2014

La ciutat de les bombes

El polvorí manresà, els pisos francs i una carta compromesa d'un marit a la seva esposa

El 25 de maig de 1932, bona part dels diaris d'àmbit estatal es van fer ressò de la troballa de bombes i armes blanques a la ciutat de Manresa. Un d'aquests indrets on van trobar-se va ser en una casa del carrer del Carme, llogada a nom de Pere Ballús, un constructor d'obres, que guardava les eines de treball en un petit magatzem on la Guàrdia Civil havia trobat bombes, armes blanques, cartutxos de dinamita i motlles per a la fabricació d'explosius. La gran quantitat d'armes va fer aixecar totes les alarmes. El detingut Pere Ballús va facilitar els noms d'algunes persones als agents policials relacionades amb les armes. També va mencionar que no havia fabricat les bombes, i no tenia coneixements en la manipulació d'aquestes. En un primer moment Pere Ballús va reconèixer que per culpa de la seva professió, passava molts dies a Barcelona i desconeixia els moviments, entrades i sortides de l'habitatge. Tot i aquesta coartada, la policia va trobar una carta de Ballús dirigida a la seva dona, on d'una forma encoberta parlava de les bombes. Pere Ballús veient que no tenia escapatòria, va admetre que emmagatzemava armes al pis del carrer del Carme. 

Dos dies abans de la troballa de l'arsenal del carrer del Carme, els diaris informaven que el cap superior de la Policia de la brigada d'investigació criminal, acompanyat per sis agents de Vigilància, es van traslladar de Barcelona fins a Manresa per seguir amb el jutge instructor, les actuacions sobre el descobriment d'explosius en un habitatge del carrer Circumval·lació número 56. Per tant, s'havien descobert dues cases on es guardaven bombes, la mencionada del carrer del Carme del llogater Pere Ballús i aquesta última del carrer Circumval·lació. Els sis agents van fer nit a Manresa i el cap policial, tornaria a la ciutat comtal. Segons els informes policials sembla que Manresa era un autèntic niu de bombes, armes i cartutxos. La investigació policial, gràcies a la detenció d'Anna Santamaria que va facilitar els noms dels individus que freqüentaven l'habitatge del carrer Circumval·lació, es van conèixer els noms dels detinguts en aquesta acció portada a cap des de brigada d'investigació criminal de Barcelona. Anna Santamaria inquilina del pis de Circumval·lació, aviat seria posada en llibertat. Es va detenir a un jove paleta, de nom Matíes Cubero, conegut amb el sobrenom de Macià. La policia el va acusar de ser el traficant de bombes i qui organitzava els transports d'aquestes. Els altres noms que van sortir a la premsa van ser José García Narváez i Lluís Sabartés. La resta de detinguts mai se'n va dir els noms.

Feia pocs mesos que s'havia esclafat la Revolta de l'Alt Llobregat i la policia vacil·lava sobre si s'havien entregat totes les armes i bombes als cossos de seguretat. La ciutat era un autèntic polvorí segons les versions policials, tot i que el mateix ajuntament de Manresa es feia creus de què la ciutat quedessin armes i bombes d'efectes de la Revolta de l'Alt Llobregat. 

Per acabar, sabeu qui era la dona de Pere Ballús, ja que ni menys ni més que Anna Santamaria. La famosa carta on es mencionaven les bombes de forma encoberta fou el detonant que va permetre als cossos policials trobar els dos pisos francs on es van localitzar els arsenals d'armes, bombes i cartutxos. Això és el que passa quan no es cremen les cartes compromeses. El jutge instructor en comprovar que l'esposa de Ballús estava implicada en l'afer de les bombes, va aixecar la seva llibertat condicional i va ser conduïda de nou a la presó. El mateix jutge va ordenar aïllar-los dintre el recinte penal, a l'espera del judici. Per cert, dies abans de ser detinguts, la policia va prendre declaracions a coneguts i amistats de Ballús, el qual els havia manifestat en més d'una ocasió, la seva intenció d'anar a Amèrica a començar una nova vida. 

Bibliografia:

- Hemeroteca digital, La Vanguardia (22/05/1932) - (24/05/1932)

- Hemeroteca digital, ABC (25/05/1932)

Més informació:

- ALOY, Joaquim. SARDANS, Jordi: "Història gràfica de Manresa. LA REPÚBLICA (1931-1936)". Volum I. Parcir Edicions Selectes. Manresa. 1990 

- BENGOECHEA, Soledad: "Reacció en temps de canvis: la patronal catalana davant la República (1931-1936)" Societat Catalana d'Estudis Històrics. Barcelona. 2005 

- Memoria.cat: La Revolta de l'Alt Llobregat

01 de setembre 2013

Els espies que van sorgir del no res

Tempus fugit

En dues entrades del bloc del 2009 vaig explicar la rocambolesca història de dos espies de l'estat francès que van ser interceptats amb un potent arsenal a l'interior del seu vehicle. Els Mossos d'Esquadra van detenir l'abril de 2002, a la rotonda d'accés a l'Eix Transversal del barri de Miralpeix, un marsellès amb un rifle de mira telescòpica i una pistola. Unes hores després van arrestar un altre home relacionat amb ell a la ciutat de Barcelona. Tots dos treballaven per als serveis d'espionatge francesos. Avui en dia encara no se n'ha resolt la incògnita principal: conèixer l'objectiu del potent armament descobert pels Mossos d'Esquadra al cotxe d'un espia francès quan, desorientat, intentava trobar la sortida de Manresa cap a Barcelona, on s'havia de trobar amb el seu cap, també arrestat.

Durant tot l'any 2003, les autoritats franceses van lluitar perquè es tanqués el sumari obert a Manresa, però no ho van aconseguir. El judici es fixà per al 28 de gener del 2004 a la secció cinquena de l'Audiència de Barcelona, amb la petició fiscal de set anys de presó per a cada un dels processats. Dies abans, els seus advocats ja havien renunciat als seus propis testimonis, cosa que feia presagiar el que va acabar realment succeint: la incompareixença dels dos espies que havien retornat a França. La justícia espanyola va dictar aleshores una ordre internacional de recerca i captura que, amb els anys no va prosperar, ja que a França no la va arribar a executar mai. El diari El País descobriria posteriorment, que durant dos anys, l'espia detingut pels Mossos a Manresa havia viscut al mateix domicili de la ciutat de Marsella que va facilitar el 2002, sense que la gendarmeria l'hagués detingut. Sobre tots dos, encara plana una ordre de recerca i captura, tot i que, molt probablement, les seves identitats i les seves fisonomies ja hagin canviat substancialment.

Han passat més de deu anys i segueix sent un misteri, per què el servei secret francès emmagatzemava armament tan potent fora de les seves fronteres? Quin era l'objectiu a eliminar? Al més estil James Bond una de les perles de l’arsenal, que els Mossos van decomissar, era el que a simple vista semblava una senzilla càmera fotogràfica Kodak d’un sol ús que en realitat no era tal cosa, perquè la carcassa amagava un sofisticat equip emissor de ràdio balisa que els agents francesos utilitzaven per localitzar el punt en què amagaven les armes. El treball era tan perfecte que fins i tot al passar-la pels raigs X, la Kodak no presentava cap diferència amb una càmera original. Curiosos, els Mossos van desmuntar la carcassa de plàstic i van obrir la càmera. Al laboratori dels Mossos, els agents policials van quedar-se petrificats de la sofisticació de la ràdio que portava. Utilitzant components electrònics de miniatura, l'artesà havia construït un emissor de ràdio balisa compatible amb un receptor del tipus Tracker.

Dos mesos després de la detenció dels dos espies, un comissari de policia francès que es va identificar com Bernat Chardonye es va presentar davant els Mossos d'Esquadra acompanyat del tinent coronel de la Guàrdia Civil Ángel Gozalo Martín, aleshores cap del servei d'Informació a Catalunya. L'emissari francès volia traslladar als mossos tres idees: una, que l'espia detingut era un funcionari de l'Estat, els seus caps desitjaven que fos posat en llibertat i que garantirien que aquest compareixeria davant la justícia.

Ramon Menac, coordinador dels fiscals bagencs, va demanar presó provisional per als dos espies gals per la gravetat del delicte, que era de tinença d'armes de guerra, un delicte tipificat al Codi Penal amb penes de cinc a deu anys de presó. Era un delicte insòlit per la fiscalia manresana. A causa de la transcendència del tema, la responsabilitat va ser assumida pel fiscal en cap de Catalunya, que aviat els deixà en llibertat condicional gràcies a les negociacions del govern francès amb l'espanyol. El general Rondot, el superespia que va detenir a Ilich Ramírez Sànchez, alies "Carlos" l'any 1994, fou qui pressionà a les autoritats espanyoles perquè alliberessin als dos espies.

Fonts policials van estudiar com a hipòtesi més factible la d'atemptar contra un terrorista cors, precisament en una època en què s'havia intensificat l'ofensiva dels independentistes de Còrsega, i molts d'ells es trobaven instal·lats a Barcelona o la costa catalana. Altres fonts especulen amb la possibilitat que l'objectiu fos un islamista relacionat amb els atemptats de l'11-S als Estats Units. Corsos o islamistes, Christian Piazzole, el Chacal francès, tenia un objectiu en el seu punt de mira.

Mai sabrem perquè aquestes armes s'amagaven a casa nostra i pitjor encara, perquè l'estat francès disposava d'aquest arsenal tan sofisticat fora de les seves fronteres. Havia de ser algun molt perillós per la República Francesa. En el dubte i la hipòtesi del que podia o no podia passar ens quedarem.

La història dels agents francesos detinguts a casa nostra, va ser el punt de partida de la novel·la de Carles Quilez La Soledad de Patricia. La novel·la reprodueix l'informe que els Mossos d'Esquadra van redactar sobre la detenció d'aquell 18 d'abril del 2002.

Entrades referents:

- El servei secret francès entre nosaltres: aquí
- La unitat "alpha": aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "La decisió de posar-los en llibertat va ser errònia, perquè tots dos van fugir" (04/12/2009)

- Diari Regió7: "Manresans contra les lleis dels espies" (04/12/2009)

- Diari El País: "La misión secreta del 'Chacal' francés" (15/11/2009)

10 de juny 2013

Una trucada anònima a Ràdio Manresa

Els incendis de la muntanya de Montserrat del 1986

El 19 d'agost de 1986 la muntanya de Montserrat fou el tràgic escenari d'un incendi forestal, que tant de mal han fet a la comarca del Bages aquests últims 40 anys. Un incendi provocat va aïllar més de mil persones al santuari de Montserrat, però el més estrany de tot plegat va ser la trucada que va rebre Ràdio Manresa, on l’extrema dreta, concretament el grup Milícia Catalana, va reivindicar diferents focs produïts a la serralada de Montserrat aquell mateix any. La policia arribaria a trobar diferents conills amb cotó untat amb líquid inflamable com a causant dels focs. En total durant tot l'estiu de 1986, s'arribarien a cremar més de 5.000 hectàrees de massa forestal de la muntanya.

La tarda del 18 d'agost de 1986 els treballadors de Ràdio Manresa van rebre una trucada anònima amb una veu gravada que afirmava: “Soy el responsable de las llamas” i en trucades a altres mitjans de l'època es va reivindicar en nom de Milícia Catalana. La veu anònima era d'un home jove que parlava un català central que afirmava ser membre del grup terrorista d'ultradreta Milícia Catalana, i que la dita organització havia decidit provocar el foc a Montserrat perquè la muntanya era un niu de separatistes catalans i també com a resposta als actes que perpetraven els escamots de Terra Lliure pel Bages.

Els paranoics de la conspiració van afirmar que molts incendis s'havien iniciat en dates pròximes al 18 de juliol com a possible celebració del Alzamiento Nacional franquista. El conseller d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat l'estiu de 1986, Josep Miró Ardèvol, havia subratllat aquesta hipòtesi com a possible fil conductor dels incendis, no obstant això, el mateix conseller afirmava que no era una via d'investigació a seguir tot i que la data en qüestió si tenia un alt significat polític per l'extrema dreta.

Incendis del Bages a partir de l'any 1970 
(Il·lustració: Federació ADF del Bages)

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (diverses entrades)

- "Un incendio provocado aislo a mil personas en Montserrat" (Diari el País, 19/08/1986)

- "Tres mil personas, atrapadas durante varias horas al monasterio" (Diari La Vanguardia, 19/08/1986)

Més informació:

- Fotografies dels incendis de Montserrat de 1986: aquí
- Notícia del telenotícies de TV3 del 19/08/1986: aquí
- Montserrat, un polvorí: aquí
- 25 anys dels incendis de Montserrat: aquí

06 de juny 2013

L'assassinat de Joana Garrucho

La caixera del restaurant McDonald's

La nit del 4 al 5 de desembre de 1994, la caixera del restaurant de la cadena McDonald's Joana Garrucho Valle de 30 anys es dirigia a una oficina bancària per dipositar la recaptació de la jornada (728.000 pessetes) un cop finalitzat el seu horari laboral. Era de matinada, les dues de la nit tocades, quan a pocs metres del caixer la van abordar tres individus i la van obligar a introduir-se en un vehicle amb el qual es van traslladar al poble de Castellfollit del Boix, on es va produir el robatori i possiblement l'assassinat a mans de Javier Amaya.

El cadàver es va trobar el 3 de gener de 1995 en un terraplè del terme municipal de Sant Salvador de Guardiola (Bages). Un conductor d'un camió va trobar casualment el cadàver de Joana Garrucho entre uns matolls al costat de la carretera que va de Manresa a Igualada mentre orinava. El cadàver de la noia, en avançat estat de descomposició, feia pensar a la policia que va ser assassinada el mateix dia de la desaparició. 

Durant el mes que va durar la seva desaparició la ciutat de Manresa va desplegar un operatiu de recerca intensiu de la noia, milers de persones coordinades per les autoritats policials van buscar-la, en especial al barri de la Font dels Capellans d'on era la Joana.

Un excés de confiança i una banda criminal

La mort de la caixera del McDonald's podia haver-se evitat si no l'haguessin enviat, de matinada i sola, a ingressar en el caixer les 728.000 pessetes de la recaptació. Una negligència que li va costar la vida, difícil d'entendre i d'assumir per una ciutat que s'havia bolcat en les tasques de recerca. L'any 1996, l'empresa que explotava la franquícia del McDonald's Bages Food SA, fou sancionada per una inspecció de treball per no oferir protecció als treballadors que ingressaven les recaptacions en entitats bancàries, fora de les hores d'obertura al públic. La inspectora Mercedes Vidal va afirmar que l'empresa fou la responsable de la mort de Joana Garrucho per no escortar-la amb seguretat privada fins a l'entitat financera.

Durant el judici, els tres processats per la mort de Garrucho van responsabilitzar dels fets a un quart acusat que es trobava fugitiu. Els processats també estaven acusats de dos assassinats més, però havien negat qualsevol implicació i havien atribuït els fets al fugitiu de la banda, Francisco Ruiz, àlies el Pocero. 

Bibliografia:

- "La empleada de la hamburguesería de Manresa murió el día de su desaparición" (Diari el País, 5/01/1995)

- "Restos de un medicamento calcinado llevan hasta una banda de atracadores y asesino" (Diari La Vanguardia, 15/06/1997)

- "Unas joyas conducen hasta el último acusado del crimen de Manresa y de dos muertes más" (Diari La Vanguardia,  28/09/1996)

- Hemeroteca Diari Regió7 (diverses entrades)

21 d’abril 2013

Assalt armat a la caserna de Berga

La gran fuga de la Catalunya central

El 16 de novembre de 1980, mentre la ciutat de Berga dormia, un escamot format per deu independentistes catalans de l'òrbita del PSAN, amb l'ajut de membres bascos de la banda ETA, intentava fer un assalt a la caserna militar de la capital del Berguedà. L'objectiu eren les instal·lacions militars del Batalló de Muntanya Catalunya IV. L'acció va resultar ser un fracàs, i l'escamot es va veure obligat a fugir per evitar caure al cercle policial.

El pla d'assalt va topar des del principi amb obstacles que van acabar frustrant-lo. D'entrada, l'acció s'havia previst per al mes d'agost d'aquell any, però es va acabar endarrerint uns mesos a conseqüència de les declaracions públiques que va realitzar l'aleshores vicepresident del govern central, Manuel Gutiérrez Mellado, quan va manifestar públicament que hi havia sospites que ETA estava preparant alguna acció terrorista en un quarter militar. Refets els plans, tot estava a punt per al divendres 14 de novembre a la nit, però un sobtat canvi de guàrdia a la caserna berguedana va fer endarrerir un dia més l'operació.

L'operació va esdevenir un cúmul d'errors i despropòsits. D'una banda, perquè a l'hora de la veritat els uniformes que els assaltants s'havien comprat dies abans al mercat del Rastro de Madrid no es van ajustar a la mida dels qui a la pràctica havien de perpetrar l'assalt, la qual cosa va motivar que l'executessin els que no ho havien de fer, i que per contra els més experts es quedessin a fora realitzant tasques de suport logístic. Una vegada es van veure descoberts, els assaltants van fugir, però poc temps després la Policia Nacional detindria sis membres a Sant Joan de Vilatorrada i a la masia de Cal Subirana del poble de Fals, municipi de Fonollosa. Les detencions van portar les investigacions policials cap a Manresa, on els membres de l'escamot tenien un pis franc, gràcies al suport i entrenament que havien rebut per part de membres de l'ETA mesos abans.

L'autèntic mòbil del grup armat no era cap altre que aconseguir armes i "donar un cop espectacular que fos un veritable baptisme de foc per part de l'organització", segons va declarar posteriorment Miquel Cura Morera, un dels manresans implicats en l'assalt fallit de Berga. El llogater del pis era Robert Ara, de Sant Fruitós del Bages.

Autors, còmplices i condemnes

Robert Ara i Miquel Cura van aconseguir fugir a França sense que la policia pogués donar amb ells. El primer actualment és membre de Solidaritat per l'Independencia (SI) i el 2011 es va presentar a les eleccions municipals com a cap de llista per Manresa, sense sortir escollit. Ara va estar a França 12 anys, abans de tornar al seu poble de Sant Fruitós de Bages on s'integraria a ERC.

Per la seva banda Miquel Cura va estar fora de l'estat espanyol fins al 6 de juny de 1986, en què es va presentar voluntari davant el jutge, acollit a les mesures de reinserció social acordades entre Juan María Bandrés, diputat d'Euskadiko Ezquerra, i Juan José Rosón, llavors ministre de l'Interior, i una vegada que va entrar en vigor el nou codi de Justícia militar pel qual aquest delicte era competència de la jurisdicció ordinària.

Per l'assalt frustrat a la caserna del batalló "Catalunya LV" a Berga van ser condemnats set presumptes membres d'ETA i un independentista català a penes que oscil·len entre vuit i 41 anys de presó, en un consell de guerra celebrat a Lleida. El 29 d'abril de 1986 el Tribunal Constitucional no va admetre a tràmit el recurs que van presentar, per entendre que la inadmissió d'algunes proves en el consell de guerra no va vulnerar drets fonamentals dels processats ni va violar el principi d'igualtat davant la llei.

Més informació:

- "La nit en què ETA va entrar a Berga" (Aquí, novembre 2011, núm.6): aquí

Recerca:

- Diari Regió7: "L'assalt frustrat a Berga i el llarg segrest d'un bagenc, empremta de la banda" (21/10/11)

- Diari El País: "Absuelto el último acusado del asalto al cuartel de Berga" (10/02/1988)

Printfriendly