Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La No-Manresa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris La No-Manresa. Mostrar tots els missatges

10 de maig 2021

L'obtenció del permís de conducció de vehicles, de Montjuïc a la Balconada

Zona de proves per a l'obtenció del carnet de conduir, Balconada (Manresa) 1974. Arxiu: Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga
El carnet de conduir l'any 1974, un circuit amb pocs aprovats

L'any 1975 es complia un any de la posada en marxa per la Jefatura de Tráfico de Barcelona (avui en dia DGT) de l'examen per a l'obtenció del permís de conduir de vehicles i ciclomotors a la ciutat de Manresa. Cada dilluns aspirants, curiosos, professors i examinadors es reunien als carrers i avingudes del barri de la Balconada (pendent d'execució de les obres dels habitatges) per realitzar les proves corresponents per gaudir del permís de conducció. El barri de la Balconada, era la zona on es feien les proves, els carrers i avingudes estaven ja pavimentats i acabats, però els populars blocs d'edificis encara estaven pendents d'executar i era un espai poc transitat i encara força allunyat del centre de la ciutat. 

Fins al 7 de gener de 1974, els manresans que volien obtenir el carnet de conduir havien d'anar a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc. Les gestions del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, l'Ajuntament de Manresa i el Ministeri de Governació (interior) van aconseguir que Manresa es convertís en una seu fixa, per a l'obtenció dels permisos de conducció de vehicles del Bages, Berguedà, Anoia i Osona. L'alta demanda d'aspirants havia disparat el nombre de sol·licituds que desitjaven aconseguir el permís de conduir i es van crear noves seus d'exàmens.

La revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa i Berga, el gener de 1975, feia un repàs del primer any de proves de conducció a la ciutat de Manresa. L'any 1974 van optar un total de 25.586 aspirants a obtenir el carnet de conduir, amb un resultat no gaire esperançador. Tan sols 7.921 van superar l'examen de conducció. La mitjana era un 55% d'èxit en l'examen teòric, i un paupèrrim 31% en el pràctic. La premsa es feia ressò d'aquestes dades, i mirava de matisar-la, cenyint-se en el fet que el vehicle de motor era encara molt perillós i molta població desconeixia els riscos i la tecnologia que implicava circular amb un vehicle motoritzat pels carrers. Això deia el butlletí número 309 (gener 1975) del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol de Manresa-Berga:

Para muchos, conducir un vehículo no tiene importancia, la conducción para ellos se limita únicamente a saber manipular el volante, el cambio de marchas, el embrague y el freno, pero olvidan lo más principal, que un vehículo debe saberse conducir.

Bibliografia:

- Revista del Montepio de Conductors de Sant Cristòfol Manresa-Berga, núm. 309. Gener 1975.

30 de novembre 2018

Aproximació històrica de la Manresa de 1892: la ciutat vista a ulls d'un escriptor romàntic

“Manresa, vista general per J.Carrasco” a La Ilustració Catalana. (1a etapa) Núm. 291. 31/08/1892

A l'entrada d'avui us parlaré de Luciano García del Real, molts i moltes segurament mai haureu sentit mai el seu nom. Del Real va néixer el 1835 a la ciutat d'Oviedo (Astúries) i pertanyia a una família d'escriptors, ja que també el seu germà Timoteo i les seves nebodes Elena i Matilde van conrear les lletres, i Matilde es va distingir com a pedagoga de prestigi. Luciano García del Real va cultivar preferentment la narració històrica. La seva descripció de la ciutat de Manresa de l'any 1892 (el mateix any que es va celebrar les Bases de Manresa), esdevé un exemple perfecte per descobrir com era la nostra ciutat. Una descripció sobre el terreny, sense filtres, sincera, d'un viatger que ens va deixar un magnífic retrat de casa nostra. La seva va ser una aventura que es va recollir al projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa de l'any 2016.

Com era la ciutat de Manresa l'any 1892?

L’any 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades del padró municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en què hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Sobre un total general de 7.063 treballadors registrats, el 53,3% treballava a la indústria, un 30,8% a l'agricultura i ramadera, i la resta -15,9%- en el sector dels serveis i el comerç. Dels treballadors de la indústria, uns 2.159 i el 30,6% de total general eren obrers del tèxtil, el qual consistia la principal i primera força d'ocupació de la ciutat. Manresa vivia plenament immersa en la industrialització tèxtil, l’obertura definitiva de la ciutat fora de les muralles medievals (aparició de nous carrers, places i avingudes), els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Sens dubte una ciutat de contrastos, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven

Luciano García del Real ens descriu la Manresa de l’any 1892 a la revista La Ilustració Catalana (primera revista gràfica publicada en català a Barcelona), on remarcava tres aspectes rellevants: la basílica de la Seu i el Puigcardener; el seu potent teixit industrial amb fàbriques funcionant tot el dia i els carrers ben empedrats en una ciutat amb forts pendents. 
L’aspecte de Manresa es molt pintoresch, de qualsevol part que’s miri, sobre tot dominantla, com quan se puja al campanar de la Seu, ò tant sols desde’l bonich parch que volta a la catedral de la montanya y que constitueix un excelent passeig per pendre la fresca. […] A la nit los llums de las fábricas sembla que brollin del riu, y entre’l silenci solemne de la naturalesa se percibeix lo remor del treball, perqué moltas d’ellas funcionan sens descans de nit y de día. com abellas á las que exigexen incessantment cada cop mes productes, los mercats no sois d’Espanya, sino de sonas molt apartadas de nostre continent. Quasi tota la ciutat está molt ben empedrada, lo qual te mes mérit si’s considera la desigualtat de son terrer montanyós, perqué la base de Manresa es una veritable montanya. Tal volta aquesta desigualtat influexi á l’escassés de casas construidas ab l’amplitut moderna y en proporció á la fama d’aquesta ciutat, d’ésser de las que tenen mes diner. 
A Manresa, La Ilustració Catalana. Núm. 291. 31/08/1892.

Bibliografia: 

- Oliveras i Samitier, Josep (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Revista Dovella, núm.41.

16 de setembre 2016

El castell de Puigterrà

Un castell destruït pels sarraïns?

Al Puigterrà o al turó del Castell hi ha restes del que havia estat probablement una fortalesa o castell, fora del recinte ciutadà primitiu i de la ciutat emmurallada del període medieval. Grans carreus, força ben escairats, constitueixen una romanalla d'antigor, dalt del Puigterrà, i es presumeix que l'obra inicial pot ser anterior al segle XII. En aquesta altura (un puig a 281 metres per sobre el nivell del mar) pogué estar situat el castell de la ciutat de Manresa, devastada pels genets sarraïns del cabdill Almansor entre els anys 1000 i 1002.

L'historiador Pere Català creu que podria tractar-se del castell de Manresa destruït pels sarraïns entre el 1000 i el 1002"Vastata est civitas Minorisa, destructae que sunt Eclesiae et a fundamentis evulsae", segons un document de l'any 1020, "El conde D. Sancho el Prior lo hizo levantar de nuevo en 1074, rodeándole de fuertes muros de piedra sillar, flanqueados de torres... Se le distinguía con el nombre de Castillo de Manresa" (Mas i Casas). Sobre la localització del castell de Manresa, l'historiador i arxiver de la ciutat Joaquim Sarret i Arbós deia: "El puig del Mercadal (Carme) i el puig Cardoner, on s'aixeca avui la Seu, eren probablement les dues fortaleses dels primers temps". Al Puig Cardoner, hi hauria la paleòpolis; al Carme, la neàpolis, "lligant ambdós recintes amb fortes muralles defensades per torres circulars. Del Puig Mercadal, se n'ha escrit alguna cosa, atribuint al visigot Recared la fundació del castell, que després va reedificar el comte Wifred".

Un altre autor manresà, Josep Mas i Casas, va escriure al segle XIX: "En el año 1300, la ciudad de Manresa cedió a la orden del Monte Carmelo el castillo, que reedificó Recaredo en 590 para defensa de la población, en la cumbre de una colina que se eleva al norte de la ciudad. El conde Wifredo el Velloso al recobrarla de los árabes en 876, lo tuvo que reedificar".

El fortí de Santa Isabel i les guerres carlines

El rastre del castell es perd quasi set segles. L'any 1761 l'Ajuntament de Manresa compra una part de terreny, per fer un magatzem o dipòsit de pólvora sobrant de la venda al detall. L'enclavament es converteix en militar l'any 1822 (en el període del Trienni Liberal) quan es construeix un fortí equipat amb canons per a la defensa de la ciutat davant un possible atac. Més endavant el 1834, el fortí es va millorar de forma contundent: fortificació amb bones parets, parapets, fossat i troneres, anomenant-se Fort de Santa Isabel, un equipament militar de primer ordre pels cànons d'aquella època.

El 31 de desembre de 1862, el governador Civil de Barcelona va cedir a l'Ajuntament el castell i torre de Puigterrà amb la condició que la ciutat se'n fes càrrec, ergo, el seu manteniment. En la revolució, dita de la "Gloriosa" de 1868, es traslladà la Verge a la capella dels Infants, quedant tot el terreny en propietat de l'Ajuntament. Durant les carlinades es va fer servir el fortí per a la defensa de la ciutat, ja que la seva posició era ideal per bombardejar l'enemic, igual que la Torre Santa Caterina, Manresa podia ser bombardejada per grans canons sense cap mena d'impediment.

El dia 7 d'octubre de 1880 el Capità General del Districte militar va disposar en tornar "el castell" a l'Ajuntament. El fortí quedaria ben aviat rodejat de cases i de carrers, ja que la ciutat havia decidit enderrocar les muralles, per donar resposta al seu creixement demogràfic. Abans de la guerra civil encara es podia veure les ruïnes del fortí del Castell. Avui en dia tan sols es pot veure les restes del que era una paret del castell. Per la guerra civil fou considerat el lloc més indicat per a la construcció d'un refugi per salvar la població dels bombardeigs aeris franquistes. En el seu interior s'hi va obrir una xarxa de galeries comunicades entre elles. Les obres van començar, a la banda del carrer de Circumval·lació i també per la del carrer del Sol, per cinc boques diferents i el tipus de terreny obligà a fer-hi servir explosius per a la construcció dels túnels i galeries. Tanmateix, l'any 1936 s'hi començà a instal·lar el centre emissor del castell de Puigterrà, que entrà en servei l'abril del 1937.

Bibliografia en línia:

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Restes de la fortalesa al Puigterrà. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia:

- SERRET i ARBÓS, Joaquim (1984): Història de Manresa, Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

07 de desembre 2015

Adéu i gràcies!

L'enderroc de la Sala Ciutat

L'1 d'octubre de 2015 els malls dels operaris van posar punt final a 249 dies d'ocupació de la Sala Ciutat per part d'un grup que s'oposava a la demolició de l'edifici. L'arrancada dels treballs va anar coordinada amb un desplegament policial que a primera hora va acompanyar els operaris, per evitar alguna concentració per evitar l'enderroc, la qual cosa no es va produir. Una vintena de persones convocades pel col·lectiu Recuperem la Sala Ciutat es van reunir al vespre abans de l'enderroc davant de l'edifici per mostrar el seu rebuig a l'enderroc i van col·locar una pancarta davant l'entrada del teatre desaparegut.

Els treballs per enderrocar la Sala Ciutat es van centrar primer a retirar les plaques de fibrociment d'amiant, conegut popularment com a "uralita", un producte altament tòxic i que requereix una equipació especial pels operaris que han de retirar-la. Una altra de les primeres coses que es va fer va ser situar a la cartellera de la façana de la sala una simulació de gran format de com ha de quedar l'entorn de la capella del Rapte. La làmina es va col·locar mentre els treballs de demolició de l'edifici avançaven a marxes forçades i s'eliminava la part posterior de la sala. Els operaris van tirar a terra el primer pis després d'haver reduït a runes la platea i l'escenari. A mesura que avançaven les obres anava quedant al descobert l'enorme pany de paret del lateral de l'antic col·legi de Sant Ignasi. A banda de la mitgera amb el museu, es va passar a desmuntar les encavallades de la coberta i a demolir el volum proper a la plaça. La darrera etapa ha estat la façana que s'ha anat desmuntant amb cura per la proximitat d'edificacions i espai públic.

El resultat, després de cinquanta dies d'obres d'enrunament, és l'aparició a la paret fins ara parcialment tapada de l'antic col·legi de Sant Ignasi (avui Museu Comarcal i Arxiu) l'antiga església de Sant Ignasi va ser enderrocada durant la Guerra Civil. Executats els treballs d'enderroc, i fent el recompte dels camions que s'han omplert, de la Sala Ciutat de Manresa n'han tret unes 1.200 tones de runa. El solar resultant –d'una superfície de 1.008 m²– limitarà a l'est amb el Museu Comarcal de Manresa, a l'oest amb la capella del Rapte, al nord amb la Via Sant Ignasi i al sud amb l'actual plaça de Sant Ignasi. Un cop conclòs tot l'enderroc s'obrirà un parèntesi en la intervenció que està fent La Caixa per transformar la Via de Sant Ignasi, com a contrapartida prevista en l'operació "fallida" de Fàbrica Nova, amb una inversió d'uns 2,7 milions d'euros. L'actuació urbanística té l'objectiu de millorar i fer valdre aquest àmbit de la ciutat de gran riquesa patrimonial ignasiana i condicionar de forma adequada un entorn que es considera estratègic per al projecte de la marca "Manresa 2022", que commemora els 500 anys de l'arribada de sant Ignasi a Manresa.


Apareix l'antiga església de Sant Ignasi

Antiga paret de l'església de Sant Ignasi. Fotografia d'autor

Una vegada eliminat del tot el terra de formigó de l'edifici, s'ha arribat a les bases dels murs de l'antiga església de Sant Ignasi, de la qual ja es tenia constància i que es documentaran abans de fer el projecte d'urbanització. Fonts de l'Ajuntament de Manresa van informar que s'està planificant l'estudi arqueològic i que, quan comenci, es preveu que hi hagi una màquina excavadora fent feines per "esgarrapar" a poc a poc i acabar de descobrir els murs de l'antiga església, juntament amb els arqueòlegs que ho supervisaran.

L'església de Sant Ignasi s'assentava on en l'actualitat es troba la capella del Rapte i hi havia la Sala Ciutat. L'església es va inaugurar el 1820, i es va enderrocar el 1937. Després de ser enderrocada, l'espai va quedar obert fins a la construcció de la Sala Ciutat (mítica "Sala Loyola") a finals dels 50.

Més informació:

- Adéu a la Sala Ciutat: http://www.elpou.cat/noticia/1860/sala/ciutat

- Cinquanta-quatre anys de records: http://tinyurl.com/salaciutat50anys 

Bibliografia:

- Diari Regió7: "42 dies que han canviat el sector de les Escodines" [14/11/2015]

- Diari Regió7: "Sala Ciutat: l'abans i el després de l´enderroc" [20/11/2015]

- Diari Regió7: "La Sala Ciutat demolida ha quedat convertida en 1.200 tones de runa" [06/12/2015]

03 d’octubre 2015

Història d'una decepció

10 anys del fallit avortament de "La Fàbrica Nova"

El 3 d'octubre de 2005 es donava el primer cop de mall de l'operació de la Fàbrica Nova, una intervenció que havia de dotar Manresa d'una nova centralitat i que deu anys més tard, ha acabat esdevenint la decepció urbanística més gran de la història de la ciutat. Un bluf, de proporcions èpiques, un somni d'una nit d'estiu que avui en dia s'està podrint literalment a l'aire lliure des de fa quasi vuit anys, quan les obres es van aturar l'any 2008. "Ara va de bo", va ser el missatge que autoritats i representants de les empreses promotores van llançar per deixar clar que començaven les obres d'un projecte històric que capgiraria la fesomia de sis hectàrees al nucli de Manresa havien de convertir una de les fàbriques més grans de Catalunya en un nou espai de referència a la ciutat.

L'octubre del 2008, l'emblemàtic complex fabril de la Fàbrica Nova de Manresa va canviar d'amo. La família Sanahuja es va vendre per 42 milions d'euros la seva part de l'operació a Servihabitat XXI SA, la línia de serveis immobiliaris de La Caixa, per intentar eixugar deutes de Sacresa, que va fer fallida. Deu anys després no hi ha ni el gran parc urbà projectat amb 685 arbres de 25 espècies diferents ni els 420 habitatges ni el pàrquing subterrani d'un miler de places ni 10.000 metres de superfície comercial ni les places ni els punts d'aigua ni el canal que havia de recórrer el límit del parc de Sant Ignasi i anar baixant fins a les Piscines Municipals. El que sí que hi ha és una operació a mitges que passa adormida un any rere l'altre a l'espera que es posi a lloc el mercat immobiliari després de la punxada de la bombolla del totxo que va fer fallida a la promotora Sacresa i va fer anar a parar la seva part de l'operació a mans de Servihabitat XXI SA, la línia de serveis immobiliaris de La Caixa. Més recentment el Banc Sabadell es va quedar un terreny de 2.300 metres quadrats que fins llavors era propietat de Cots i Claret, exsocis de Sacresa en l'operació.

Espais per protegir o per tirar?

Dels vint edificis que havia tingut el complex industrial de la Fàbrica Nova tan sols en queda la nau de l'any 1925; una part molt petita del total. La polèmica va sorgir quan es va començar a enderrocar tot l'interior de les grans naus de la fàbrica per deixar tan sols les façanes exteriors, avui tapades amb grans lones de roba per evitar veure la brutícia i la descomposició del seu interior. És realment un cas insòlit en un edifici catalogat com a patrimoni de la ciutat, es buidés completament com la closca d'un ou. De fet, per observacions de l'evolució de les obres al llarg d'aquests anys, s'ha buidat l'interior i molt més, fins i tot han desaparegut algunes façanes i una gran quantitat d'elements de ferro, víctimes de la deixadesa -tant de l'empresa privada responsable com de manca de voluntat política municipal- i sobretot del vandalisme i com no, dels saquejadors i lladres de ferro (drapaires il·legals). L'any 2006, Jaume Serra i Carné, historiador i membre de la Comissió de Defensa del Patrimoni del Centre d'Estudis del Bages, deia al respecte: 
"La Fàbrica Nova és una catedral del treball. Les naus són les plantes, els pilars són les columnes de ferro, les voltes són les encavallades i els revoltons, els nervis de pedra són les bigues de ferro, el campanar és la xemeneia i la torre de l'aigua. Cal que es conservi tot l'edifici sense mutilar-lo, sense desgraciar-lo. No val que sols es conservin les parets exteriors, que es conservi sols la façana. Com a patrimoni que és cal que es conservi íntegrament i es restauri amb respecte i rigor. Manresa no pot deixar-se destruir la Fàbrica Nova perquè és un patrimoni bàsic de la ciutat, un dels seus símbols de la ciutat moderna. És un patrimoni que forma part de la identitat de la ciutat, és història viva per a moltes generacions de treballadores i de treballadors que hi van deixar anys de vida, de treball i de lluites obreres."

La Fàbrica Nova segons l'arquitecte Batlle i Roig

Més informació al bloc:

- La gran marca: la Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova, aquí

Bibliografia:

- Bloc: Frank Gómez. Passat industrial (1985-2015)

- Diari Regió7: "Avui fa 10 anys de l'arrencada fallida de l'operació de la Fàbrica Nova" (03/10/2015)

- Diari Regió7: "La Fàbrica Nova de Manresa, encallada des de fa 50 mesos" (10/01/2013)

- Templos Modernos: http://www.rtve.es/alacarta/videos/repor/repor-templos-modernos/3063169/

12 de setembre 2015

Un pont insatisfet

Un desnivell a combatre i una terrassa davant l'estació del Nord

Projecte de la nova estació i del pont d'entrada a la ciutat, dels enginyers Josep Llansó i Eduard Peña.
(Arxiu Municipal de Manresa)

L'any 1911 la ciutat de Manresa confiava que l'estat es faria càrrec del pont que havia de comunicar la plaça de la Reforma amb l'estació del Nord. El temps anava passant i el Ministeri d'Obres Públiqúes no donava cap senyal de voluntat, així que l'ajuntament va iniciar gestions amb la companyia dels ferrocarrils del Nord (l'actual Renfe) perquè aquesta empresa contribuís a la realització del projecte del pont de la Reforma. Tres anys més tard, es demanaria ajuda a la Diputació de Barcelona, que finalment concedí una subvenció, sense fer-se càrrec de la direcció i execució del pont. Tot i això encara hagueren de passar 12 anys i esperar una moció de 1926, en plena dictadura de Primo de Rivera, en què un ple especial de l'ajuntament aprovés d'urgència la redacció d'un projecte de pont nou sobre el riu Cardener, davant l'estació del Nord. El projecte el firmaren els enginyers Joaquim Llansó i Eduard Peña. Fins i tot es demanà a la Companyia del Nord, que fes una nova estació de viatgers que s'adaptés al nou pont.

El projecte presentat era espectacular i trencava tots els esquemes. El nou pont contemplava un accès directe a l'estació, mitjançant una rasant per la carretera d'Esparreguera, creant una terrassa a l'entrada de l'estació del Nord, que salvaria el desnivell entre la plaça de la Reforma i l'estació. Es construirien unes escales dintre el recinte de l'estació perquè els usuaris poguessin accedir a les andanes. La idea era genial. Tot i l'enginy presentat, el projecte no va agradar gens ni mica als comerciants i industrials de Manresa, que no els feia molta gràcia això que el nou pont passés per sobre la carretera. El projecte fou ràpidament tombat per la majoria dels regidors de l'ajuntament -que en plena dictadura era més una cambra de cacics, amos de fàbriques i propietaris que no pas la voluntat d'unes urnes- per l'alt cost de la seva construcció, per les obres que s'haurien de fer a l'estació per adaptar-la i construir-hi un terrat d'accés a les vies, i finalment perquè els honoraris exigits pels enginyers eren massa cars, més de 86.000 pessetes (un autèntic dineral per l'època). L'ajuntament es quedà amb uns bonics dibuixos i plànols, pagats a preu d'or i poca cosa més, que de fer-se realitat haurien estat una important obra, que per exemple, avui en dia, ens haguessin permès crear una genial terrassa davant del riu Cardener per observar la Seu, el Pont Vell i part de la Cova, des de l'estació del Nord.

La Guerra Civil i el "nou" pont de la Reforma

El juliol de 1936, esclatava la Guerra Civil, però això no és motiu perquè l'arquitecte municipal d'aquells dies de Manresa, Pere Armengou, aturés la seva feina. Ell i l'enginyer de camins Antoni Ochoa havien dissenyat un nou projecte de pont que unís de forma eficaç l'Estació del Nord (Renfe) amb la plaça de la Reforma, que era poc més que un monticle de terra ple d'herbes sense urbanitzar de la prolongació de la plaça de les Creus. El nou pont que s'havia de realitzar entre la plaça de la Reforma i l'estació del Nord, havia de substituir la vella palanca de ferro per un nou pont de dimensions més grans, perquè poguessin passar vehicles, camions i autobusos, però hi havia un problema, el desnivell entre la plaça i l'estació. Rebutjat el projecte de fer un pont i una terrassa a l'estació, aquest nou projecte s'ajustava més a la funcionalitat que no pas a l'espectacularitat.

La solució proposada implicava resoldre el problema del desnivell de 12,76 metres que hi havia entra la carretera d'Esparraguera (antiga C-1411) i l'entrada a la ciutat per la plaça de les Creus. Es tractava de construir un pont lleugerament inclinat amb una rasant del 3%. La rasant de la calçada del pont a la plaça de les Creus seria del 7% i d'un 9% l'accés des del Passeig del Riu; a més a més es recomanaven unes altres millores que afectaven la Companyia del Nord i la carretera, la qual cosa obligava l'ajuntament de Manresa a fer un pla conjuntament amb l'empresa ferroviària i la diputació de Barcelona, titular de la via.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc. «Històries de Manresa». Ed.Zenobita, 2009 

- DD.AA. «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, 1991

- GARCIA, Gal·la: «L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965». Efadós Editorial, 2001

12 de maig 2015

La Torre de l'Àguila

Una torre desapareguda

L'últim llibre de l'historiador Xavier Sitjes i Molins, "Els castells i torres medievals del Bages" ens descriu una torre que amb el pas dels segles semblava haver desaparegut dels annals de la història de la ciutat. Una torre situada a l'antic perímetre de les muralles medievals de Manresa. Gràcies a la investigació i el profund treball de camp de Sitjes podem descobrir on estava aquesta antiga construcció.

A l'extrem nord del Puigmercadal, a tocar de la plaça dels Infants, hi havia hagut una torre anterior a la muralla medieval, anomenada torre de l'Àguila, de la qual l'historiador manresà del segle XIX Mas i Casas, que l'havia vist en peu abans de ser enderrocada l'any 1822, diu que tenia més de 200 peus d'alçada, uns 52 metres, alçada inversemblant, com ho són també falses les referències històriques sobre la seva erecció, però l'existència de la torre ve confirmada per un gravat del segle XVIII, on és representada en forma de prisma quadrangular a l'angle que feia la muralla que anava del Carme al convent de Sant Domènec i amb una alçada doble de la muralla. Les torres de l'antic terme de Manresa que no tenien una funció pública eren les dels monestirs i canòniques, la d'alguna parròquia i les dels particulars. 

Bibliografia:

- SITJES MOLINS, Xavier (2014). Els Castells i torres medievals del Bages. Manresa: Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

13 d’abril 2015

El xalet mutilat de Casa Caritat

Negre sobre gris, un xalet modernista

Navegant en dos blocs manresans, he trobat un cas que potser molts coneixeu, encara que a simple vista passi del tot desapercebut al públic general. Als blocs Manresa Calidoscopi i 2n 2a fa temps que en van parlar i ens van explicar la mutilació que va patir el xalet modernista situat al carrer Verge d'Alba, a tocar de la Casa Caritat (avui en dia seu del SOC), l'antiga Fundació Cots. El xalet en qüestió fou projectat per Alexandre Soler i March tenia una teulada plena de corbes i una petita torre amb un curiós però bonic coronament. Un xalet amb formes sinuoses d'una inspiració radicalment modernista i amb influències d'Antoni Gaudí i una semblança amb la torre que corona la casa Batlló de Gaudí, a la ciutat de Barcelona. 
"La rauxa i les corbes pròpies del Modernisme s’expressaven amb total normalitat en un edifici que semblava sorgit de la imaginació dels més petits. Els seus elements més identificatius eren una teulada amb voladissos ondulats i una torre circular, amb un coronament d’inspiració gaudíniana".
Alex Gomez Ribera, 2n 2a
El 1909 a l'arquitecte Soler i March se li encarrega crear una escola de pàrvuls (regentat durant anys per la popular Sra. Llasera de l'anomenat Liceu Infantil), confiada a les mateixes monges del patronat del Sagrat Cor de Jesús de la Casa Caritat, en un local nou, que col·locà a continuació de l’edifici Cots i la seva autonomia formal respecte a l’edifici principal fou tan contundent que provocaria certa perplexitat. Popularment, se la coneixia amb el nom del “xalet” tot i que era una escola. L’any 1911 el paleta Cristòfol Botinas, constructor de Ca la Buresa, el Casino i la Florinda, entre altres edificis importants de la Manresa de l'esplendor burgès, va començar les obres de construcció del xalet modernista, segons projecte de l’arquitecte Alexandre Soler i March. Les obres es van acabar l’any 1913, amb un cost total de 20.000 pessetes. En aquells dies l'edifici estava ubicat als afores de la ciutat, envoltat d'espais de joc i horts.

Bibliografia:

- Bloc 2n 2a: "La destrucció modernista"

- Bloc Manresa Calidoscopi: "El Xalet de Casa Caritat"

- Bloc Memòries del Segle XX. Descobreix-te Vic-Remei: "Els cotxes PTV i altres"

- Diari Regió7: "He treballat documents que no havia obert ningú feia més de 100 anys" (09/12/09)

- Garcia i Casarramona, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

- León Barturó, Marc (2012): "Estudi i anàlisi de l'obra arquitectònica d'Alexandre Soler i March (1873-1949)". Projecte de final de carrera, UPC.

- Memoria.cat; La República en un clic (1931-1936): "Les escoles religioses"

- Vilaró i Llach, Joan (1983): "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Manresa. Llibreria Sobrerroca

29 de desembre 2014

Adéu Sala Ciutat! (1960-2014)


La plaça de Sant Ignasi i la Sala Loiola (Sala Ciutat) a la dècada dels 60. A la fotografia podem veure que la barberia de Lluís Casasayas havia estat substituïda per una farmàcia. Llegir reportatge "54 anys de records: La Sala Loiola diu adéu a Manresa" d'Aina Font Torra al diari digital Manresainfo, aquí

Fotografia extreta del llibre de Garcia, Gal·la: L'Abans: Recull gràfic de Manresa (1876-1965)

18 de març 2013

La Ciutat Aïllada

La no-Manresa: espais clausurats

Estrenem un nou apartat al bloc, titulat: "La Ciutat Aïllada" on podrem contemplar mitjançant fotografies, espais que una vegada van formar part de la ciutat, i que avui en dia ja no es poden visitar o resten tancats per portes, parets o murs de formigó enterrats sota terra.

En aquest primer post, dues fotografies i dos espais de la ciutat de Manresa aïllats del seu entorn. La primera fotografia correspon a les antigues escales d'accés dels FGC del baixador de Viladordis i la segona fotografia l'interior de la Sala Ciutat, antigament coneguda com a sala Loyola. Dos espais que hem perdut, dos llocs que ja no podem visitar.

Antigues escales d'accés al Baixador de Viladordis dels FGC. Avui en dia estan tapades per portes i murs de formigó. Des del 2008 únicament s'utilitzen com a sortida d'emergència i per l'ús intern dels treballadors del Baixador. (Fotografia original d'Enric Casas)

Més informació: aquí

Aspecte interior de la Sala Ciutat. Avui en dia roman tancada i en un futur s'ha de destruir per donar més espai al Museu Comarcal del Bages. Les darreres setmanes s'han vist cossos de Bombers fent pràctiques i simulacions d'incendis. (Fotografia original de Modest Francisco)

Més informació: aquí

08 d’agost 2011

Els fanals de les cantonades

Vestigis de la ciutat

Caminant tranquil·lament pels carrers de Manresa, podem observar vells fanals que presenten un estat d'oxidació i abandonament força avançat, són els antics fanals de l'enllumenat públic, que amb el pas dels anys van deixar d'utilitzar-se i es van anar substituint progressivament per fanals més moderns. Com a nota històrica i curiosa, s'ubicaven a les cantonades i interseccions entre carrers per evitar accidents durant la nocturnitat.

En aquesta fotografia del barri de les Escodines (publicada en aquest post), de l'any 1911, es poden observar els fanals (marcats amb un cercle vermell) instal·lats en les cantonades de les cases del carrer.

Els carrers Nou i Vell de Santa Clara (barri de les Escodines), en una fotografia de 1911.
(Arxiu Museu de la Tècnica de Catalunya)

Encara que avui en dia en queden molt pocs (ara ja no són a les cantonades, a causa de la construcció de nous habitatges dels darrers 40 anys), existeix un carrer de la ciutat, el carrer Arquitecte Montagut (entre el carrer Gaudí i la carretera del Pont de Vilomara), on segueixen il·luminant la nit manresana.

Fanal al Carrer Arquitecte Montagut, a l'edifici de la Taverna del Mallol.
(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Vell de Santa Clara, al barri de les Escodines.
(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Sant Llàtzer, molt a prop de la carretera del Pont de Vilomara.
(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal a la carretera de Vic, molt a prop del pont de ferro dels FGC.
(Autor: Jordi Bonvehí)

Fanal al carrer Gaudí, uns metres més endavant una de nova.
(Autor: Jordi Bonvehí)

Printfriendly