Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Folklore manresà. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Folklore manresà. Mostrar tots els missatges

21 de maig 2013

El patró dels estudiants

Apedrega el penó a la torre Santa Caterina

"Santa Caterina, menjarem sardina, ous i botifarra, visca Santa Caterina"

El dia 25 de novembre era la diada de Santa Caterina d'Alexandria, patrona dels estudiants. Els estudiants de Manresa celebraven el dia amb una sèrie d'activitats. Al matí tocava la missa de rigor, i a la tarda, després del dinar, es reunien a l'escola per sortir amb els pendons o estendards fets de papers de colors, que tenien als balcons de casa seva, i que havien realitzat per aquesta festivitat. Anaven acompanyats dels mestres i professors, junts es dirigien al puig de Santa Caterina, on hi havia l'ermita de la patrona a resar.

Un cop finalitzat el rosari, venia la millor part de la festa estudiantil. Les obligacions religioses havien acabat i era moment del berenar i l'esbarjo, i sobretot, d'apedregar el penó. Apedregar el penó era un costum de la ciutat que es va mantenir pràcticament fins als anys 50 del segle XX. Abans aquesta tradició consistia a apedregar el "cap de ferro". El joc anava així: un noi es posava una cuirassa al cap mentre la resta tiraven pedres. Existeixen diferents versions en la qual, el qui encertava el cap havia de substituir el que duia la cuirassa, o una altra versió, era que el "cap de ferro" perseguia els altres i quan n'agafava un l'havia de substituir.

Aquest costum tan salvatge i macabre, típicament manresana, va variar substancialment al segle XIX, s'apedregava el penó que havien construït dies abans, en comptes de llançar pedres al "cap de ferro", és a dir, de llançar pedres a un noi amb el risc que implicava si erraves en el tir.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa 2009

Més jocs amb pedres:

- Jugar a pedrades al Raval de Barcelona: Jugar a pedrades, aquí

22 d’agost 2012

Els cossos sants

L'origen de la Festa Major

Com en molts temples d'estil gòtic, la basílica de la Seu té una cripta a la part inferior de l'Altar Major, on es guarden les relíquies dels Cossos Sants. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós ens descriu que durant la construcció de la Séquia (canal artificial que porta aigua a la ciutat provinent del riu Llobregat), el bisbe va obsequiar la fe i la constància de la ciutat.

"Atenent que dits cossos sagrats estaven en aquell lloc amb l'abandó que s'al·legava, fou donada autoritat i llicència als Consellers de Manresa per a traslladar aquestes santes relíquies de l'Església de Sant Fruitós a la Seu, com així es verificà el 30 d'agost de 1372 amb solemne i molt devota processió. Es disposaren les relíquies a l'altar major lloc en el qual estigueren més de dos segles, fins que es construí l'hermosa i artística cripta sota el baptisteri."

Joaquim Sarret i Arbós, Història de Manresa, pàg. 66

Altar de la cripta amb les relíquies dels Cossos Sants (La Vanguardia)

Abans la festa patronal era la diada de Santa Maria (La Mare de Déu d'Agost) titular del temple de la Seu i va començar a celebrar-se en la nova data (30/31 d'agost) l'any 1431 pel gremi dels paraires, teixidors i sastres commemorant el trasllat de les caixes sagrades de Santa Agnès, Sant Fruitós i Sant Maurici de Sant Fruitós de Bages a la basílica de la Seu.

La "tirallonga dels Cossos Sants"

Dibuix de Joan Vilanova al llibre "La Història de Manresa, explicada als infants" 

Quan els homes de la meva edat érem petits; jugàvem a la tirallonga dels Cossos Sants. Era un joc molt senzill: qüestió de formar una llarga fila ("la tirallonga") donant-los les mans, i anar amunt i avall del carrer o pati bo i cantant:

La tirallonga dels Cossos Sants,
xics i grans,
tots són sants:
santa "Ignès", sant "Frictós",
sant Maurici gloriós!

(En dir "gloriós" final, que es feia cridant una mica més, ens deixàvem caure asseguts a terra).

Si anàvem d'excursió a Sant Fruitós de Bages, o algun altre lloc ens trobàvem amb quitxalla d'aquest poble, ells cantaven:

Manresans,
lladres, pillos i gormands,
que heu robat els Cossos Sants;
santa "Ignès", sant "Frictós",
sant Maurici gloriós!

A nosaltres, la gent gran ens ensenyava a replicar-los:

Forasters,
putiners,
que els tenieu en galliners... 

Extracte:

- Franquesa, T.; Recasens, J. (1984). Coneguem la Séquia. Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa

Més informació:

- Manresans, lladres, pillos i gormands: aquí

- La Seu de Manresa: aquí

- Notícia: "Los desconocidos cuerpos santos de la Seu de Manresa, en una visita" (La Vanguardia, 22/08/12): aquí

10 de juliol 2012

Els empaitabisbes

Ceballots al cap del bisbe de Vic

Els manresans mai han estat prou bé amb els bisbes. Així ho explica una rondalla explicada per Mateu Valls de Manresa de l'any 1911, i que recull el folklorista Joan Amades en el seu llibre "Rondallística".


"El bisbat que avui radica a la ciutat
de Vic diuen que en altres temps
havia estat a Manresa.
En una ocasió els manresans estaven
disconformes amb la conducta del seu
bisbe. Aquest hagué d'anar a Vic
a fer una visita, i, en retornar al 
seu palau de Manresa, els manresans
sortiren a retrobar-lo i l'apedregaren
a cops de ceba, amb tant de delit
que no el deixaren entrar a la ciutat.
El bisbe se'n tornà a Vic, on fou molt
ben rebut, i decidí quedar-s'hi a viure.
Els manresans, penedits de llur fet,
moltes vegades han reclamat el retorn
del bisbe, però ell mai més no hi ha
volgut tornar".

Extracte:

- Franquesa, T.; Recasens, J.: "Coneguem la Séquia", Caixa d'Estalvis de Manresa, 2a edició, Manresa 1984

Altres entrades al bloc relacionades amb el folklore:

- Manresans, lladres, pillos i gormands: aquí
- Entre Tots Sants i Manresa: aquí

05 de setembre 2009

"Manresans, lladres, pillos i gormands"

Ja se sap que entre els pobles veïns sempre hi ha picabaralles, i discussions com per exemple, entre el poble Sant Fruitós de Bages i Manresa. Els avis i gent gran ens han explicat que quan eren petits cantaven la següent corranda: "Manresans, lladres, pillos i gormands, que heu robat els Cossos Sants; Santa Agnès, Sant Fruitós, Sant Maurici gloriós". La història d'aquestes corrandes va començar fa més de 600 anys.

Antigament la gent de Sant Fruitós tenia tres sants enterrats a la seva església. Cap a l'any 1372 quan els manresans estaven construint la gran basílica de Santa Maria de la Seu, i ja estaven a punt d'acabar-la, van demanar al representant del Papa a Catalunya, que els deixés portar les relíquies dels sants que tenien a Sant Fruitós per enterrar-los a la Seu. Deien que els fruitosencs no els tenien gaire respecte i que no els guardaven prou bé, que a la nova basílica els tindrien amb més reverència. El cardenal els va dir que sí, però que s'havien de posar d'acord amb el bisbe de Vic.

Tanmateix la gent de Sant Fruitós s'hi va negar rotundament. Quan els manresans va venir a buscar les relíquies, es van trobar que els fruitosencs els esperaven amb cara de pocs amics i amenaçant-los a cops de rocs. Les discussions van durar un mes, però per una ordre de l'església se'ls va endur els manresans. El dia 30 d'agost, una processó que partia de Manresa, va venir a buscar les relíquies. Actualment aquestes relíquies es poden veure a la cripta de Santa Maria de la Seu de Manresa. Els tres Sants són els patrons de Manresa i els dies 30 i 31 d'agost se celebra la Festa Major manresana amb una missa a la Seu, on assisteixen les autoritats civils i eclesiàstiques per retre homenatge. Però de tant en tant encara se sent a dir a la gent gran: "Manresans, lladres, pillos i gormands".

Bibliografia:

- GASOL, Josep M (1975). Història de Manresa explicada als infants. Manresa: Caixa de Manresa.

01 de novembre 2008

Entre Tots Sants i Manresa

Entre aquests dos punts es donen com a succeïdes totes les coses inversemblants i que es volen reputar com a impossibles o falses

A cosa d'un quilòmetre de la ciutat de Manresa, pel costat de tramuntana i damunt el camí ral d'aquesta ciutat a Calaf, hi ha una partida coneguda de molt antic pels Cossos Sants, i anomenada popularment Tots Sants. Hi havia hagut una capelleta dedicada a tots els sants, la qual fou destruïda pels francesos, que en varen enrunar l'altar. El 1819 fou tirada a terra i al seu lloc construïren una creu dedicada a la mateixa advocació. No hi ha dubte que el Tots Sants al·ludit en el refrany -i a primera vista sembla que no es tracta d'un lloc, sinó de la diada així mateix anomenada- fa al·lusió a la partida que hem indicat. La cosa difícil és saber quin fou el fet tan transcendental que es produí en aquest paratge i que donà lloc a la creació d'un dels refranys més arrelats de la nostra llengua. Nosaltres hem fet nombroses recerques en aquest sentit sense haver-ne obtingut el menor resultat.

És possible que la dita sigui llegendària i molt remarcable que amb idèntic sentit es trobi a València, on diuen entre Tots Sants i Penaila. Els castellans tenen un refrany anàleg de sentit, que diu: entre Pinto y Valdemoro, que són dues poblacions limítrofes de la província de Toledo, i conten una tradició escatològica com a origen de la dita.

Bibliografia:

- AMADES, Joan (1951): Refranyer català comentat. Barcelona: Ed. Selecta.

Printfriendly