Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alimentació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Alimentació. Mostrar tots els missatges

12 de gener 2014

Comprar als mercats

Els mercats i les places

Per facilitar l'intercanvi de productes agrícoles i en especial de cereals, des de l'edat mitjana existien mercats setmanals als carrers de Manresa. Al segle XIX el mercat més important era el de la Plaça Gran (Plaça Major) i al canvi de segle del XIX al XX, la Plana de l'Om i d'altres places de Manresa van adquirir major importància. En algunes de les places més cèntriques, com la plaça Major, la Plana de l’Om, la plaça Gispert, la plaça de Sant Domènec i la placeta Calsina, hi havia parades de mercat als matins dels pagesos de la ciutat i dels pobles de la rodalia. La plaça Major era el mercat més important i el més gran que podien trobar, hi havia pageses de la comarca que venien a vendre el que havien collit el dia abans. Hi havia parades de conills i aviram, parades de formatges, la més important li deien les Toves, parades de galetes, el Reverter, i una molt gran que era del Rei de les Olives a l’entrada del carrer Sobrerroca.

A la Plana de l’Om hi havia pageses amb cistells grans plens de verdura tendra. La gent passava entre dues fileres de parades en direcció al carrer de Sant Miquel o al carrer Vilanova. En aquell temps i al matí no hi passaven cotxes, tan sols alguna bicicleta i com que no existien encara les neveres ni els supermercats amb productes congelats, era molt normal que les dones de la casa anessin cada dia a comprar els productes frescos per fer el dinar. A la plaça Gispert, des de 1877, hi havia el mercat de la llenya que es traslladà posteriorment a la plaça Valldaura.

A la placeta Calsina hi havia molt poques parades, si ho comparem amb la Plana de l'Om o la Plaça Major. Cada dia n'hi havia una de fixa i els dissabtes n'hi havia alguna més, de pageses. La parada fixa era de conills i aviram. Aquests animalons els sacrificaven allà mateix al davant de la gent. Els pollastres se’ls posaven sota el braç dret, amb una mà els hi aguantaven el cap per la cresta i amb l’altre els hi feien un tall al coll, deixant que s’escolessin recollint la sang en uns petits gots d’alumini que després venien aquesta sang quan s’havia coagulat. Els conills els penjaven d’un ganxo per una pota del darrere cap per avall, els feien un tall al coll amb un ganivet i els deixaven que s’escolessin. L’animaló mentre es moria anava espernegant i tota la quitxalla que passava es parava i la majoria en silenci contemplaven l’agonia de l’animal, alguna vegada algú podia preguntar “i no li fan mal?” cosa que als més grans o la mare els costava contestar.

A l’estiu en aquesta placeta es muntava una gran parada de síndries i melons. La feien de caixes de fusta de les que transportaven els melons i les síndries i per sobre les tapaven amb un tendal de camió. Aquestes fruites es venien senceres o a talls. Si les compraves senceres les deixaven ratllar, que era fer un quadrat amb el ganivet per extreure una mostra del seu interior per provar, si t’agradava te la quedaves i si no, n’agafaves una altra. Com que això es donava a l’estiu, els mesos de més calor, bona part de les mosques de Manresa es trobaven en aquest racó.

Més informació:

- El mercat de la Plaça Major del baró de Maldà, aquí
- Els pagesos del regadiu de Manresa, aquí

Bibliografia:

- Garcia i Cassarramona, Gal·la: "Els Mercats públics, punts de venda d'aliments i d'altres productes" pàg. 525-527. l'Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965. Edafós, Manresa 2001

- Bataller, Joan Maria: Atlas de la Diversidad, "En algunes places cèntriques de Manresa"

14 de desembre 2013

El mercat de la Plaça Major del baró de Maldà

Els millors llegums de la Segarra i l'Urgell

Els dilluns i els dijous a la plaça Major de Manresa se celebrava el mercat de llegums que es portaven de la Segarra i l’Urgell. A principis del segle XIX es va traslladar aquest mercat a la plaça de les Bastardes (avui carrer de Na Bastardes), però no va tenir molt d'èxit i al cap de pocs temps retornaria a la plaça Major, on s'uniria al mercat tradicional dels pagesos de la ciutat i comarca que es desplaçaven fins a la plaça per vendre els seus productes. Sota els arcs de l’Ajuntament, hi havia el mercat del peix en el lloc anomenat “la barra de les perdius”, on no hi tocava el sol, mentre que els venedors de pesca salada es col·locaven en el lloc anomenat “les graelles”. El peix salat més popular de Manresa era el bacallà, ja que les cambres frigorífiques i el gel encara no eren assequibles i s'optava pels remeis de tota la vida per conservar fresc el peix. D'aquí que molta gent conegui la famosa recepta del Bacallà a la Manresana, perquè era la forma en què les cuineres manresanes preparaven el bacallà abans de menjar-lo.

També des de fa segles s’ha fet el "mercat de les pageses" que venen fruites i verdures. El baró de Maldà escrivia a Calaix de sastre, a finals del segle XVIII, la seva visió particular del mercat dels pagesos de la plaça gran:

“y después com born de Barcelona la
Plaza gran del mercat, ab multitut de
homens y donas, grans y xichs de pagesos,
pagesas, menestrals y menestralas
de la Ciutat y gran número de forasters y
forasteras (...) La provisió de comestibles
en la Plaza, com abundantíssim de fruita
y verdura, de tota especie, haventne vist
de esta, com també taulas ab molta cansalada,
canastos de pa, etc.(...) que era un
tutti li mundi”.

El Calaix de sastre del Baró de Maldà és una de les obres més importants de la narrativa en català produïda entre els segles XVIII i XIX, en ple absolutisme borbònic, on la llengua catalana havia quedat apartada i arraconada. El seu estil, fresc i espontani amb el lector, té molt a veure amb la literatura popular satírica i es podria considerar un precedent del periodisme local que va començar a despuntar a finals del segle XIX i es va popularitzar a les primeres dècades del segle XX.

Bibliografia bàsica:

- Comas, F.; Redó, S.: "Manresa la ciutat transformada", Zenobita, Manresa 2006 
- Escriptors.cat: Rafael d'Amat (Baró de Maldà), aquí

01 de juliol 2013

Jueu no toquis la carn!

Miniatura sefardí barcelonesa del segle XIV.
Prohibicions alimentàries: el problema de la carn

Les prohibicions que els jueus entressin en contacte directe amb menjar o beguda que havia de ser consumit pels fidels cristians foren la tònica general en moltes ciutats medievals. Existien normes, edictes i lleis feudals que també delimitaven als sarraïns (musulmans) quin menjar podien tocar i quin no, però és el cas concret dels jueus on les autoritats de la Corona d'Aragó van legislar de forma restrictiva quins comestibles havien d'adquirir els jueus catalans. El consum de carn a l’edat mitjana era molt més freqüent del que sovint ens imaginem i els conflictes que va originar entre la comunitat jueva i la cristiana van perdurar al llarg de tot aquest període.

A la ciutat de Manresa l'oligarquia local era qui capitanejaven la campanya contra les carns jueves. L'any 1338 els consellers de la ciutat publicaren una ordre, ratificada pel rei Pere III, prohibint als jueus manresans tocar la carn abans d'haver-la comprat, tot i que se'ls permetia vendre la seva als mercats sempre que anunciessin que l'animal havia estat sacrificat per un jueu"que negun juheu no menjaràs pa, fruita ne erbolam tro que'n haja comprat".

Com hem vist, la ciutat de Manresa aplicava filtres morals a la carn i d'altres aliments com la fruita i el pa. Els jueus no podien tocar els aliments cristians per temor a "contaminar-los", per tant, existia una divisió estipulada entre ambdues comunitats els dies de mercat. Els mercaders jueus eren obligats a instal·lar-se en les zones on es venien les carns i viandes més barates, de fet era freqüent veure la carn jueva de les boqueries juntament amb les de pitjor qualitat. Els consellers de Manresa aplicaven una tolerància delimitada amb les viandes jueves, probablement era de les poques ciutats catalanes on els comerciants de les dues religions compartien el mateix espai de venda, tot i que els cristians tenien les millors zones assignades. En resum, podríem afirmar que la carn jueva era tolerada, però no era promoguda.

La pesta negra i el temor a la contaminació

Els jueus eren considerats "cofre i tresor" del senyor rei, depenien exclusivament del poder reial i se'ls considerava una font de rendes a canvi de protecció. Tot i aquesta protecció del senyor feudal, no foren exempts de patir atacs violents en forma d'assalts. Les acusacions contra la comunitat jueva eren constants, el temor a morir a causa d'una estranya malaltia, coneguda posteriorment com la pesta negra o pesta bubònica, feia creure a la ingènua població que els jueus eren els responsables dels morts que assolaven les urbs medievals. Tal era el temor cap a la minoria jueva que molts dels principals problemes endèmics de la societat s’atribuïen als jueus. Així, durant els anys de la pesta negra, la població cristiana va acusar els jueus d’enverinar l’aigua dels pous i els camps per causar la malaltia. La desconfiança mútua també va quedar palesa quan els rabins van prohibir als jueus comprar o adquirir carn i aiguardent dels conversos, ja que els seus productes havien entrat en contacte amb els cristians.

L'aspecte econòmic i fins i tot comercial, també era un punt a ressaltar. Els porquers i carnissers cristians van exercir una pressió constant a les autoritats perquè els seus competidors jueus venguessin llur carn més barata, donant una falsa imatge d'un producte més dolent i poc adequada per la taula. A prop de Manresa, a Tàrrega els jueus de la ciutat van recórrer al rei les disposicions que els paers i prohoms targarins havien aprovat el dijous abans de Pasqua de 1347, en les quals s’estipulava: "quod carnes judaycas venderentur minus uno denario pro libra carnium que per christianos ementur"1 (que la carn juïga sigui venuda a un diner menys per lliura que la carn que és comprada pels cristians).

Mestre de Santa Coloma de Queralt, Retaule dels sants Joans, (detalls del ball de Salomé) c. 1356, Museu Nacional d’Art de CatalunyaUn text curiós el targarí, perquè obligava els jueus a vendre la carn més barata, però deixava al descobert que els fidels cristians no tenien cap escrúpol ni prejudici moral a l'hora d'estalviar-se uns calerons quan feien la compra al carnisser jueu de torn. La intenció era separar els jueus dels mercats i ubicar-los fora dels recintes emmurallats, tot i que les places de mercat estaven prohibides fora del perímetre de la muralla, en resum no els quedava més remei a destinar un petit espai per vendre les seves carns i comestibles. D'altres poblacions catalanes van disposar prohibicions similars a les de la capital de l'Urgell, com Lleida o Solsona. A la ciutat de Tortosa l'any 1443, els cristians tenien prohibit vendre raïm i llenya a la juderia o moreria de la ciutat, sota pena, de confiscar-los el raïm i multes que anaven des de 5 sous fins a la presó.

Els predicadors més vehements llançaven les seves condemnes contra els jueus, com Vicent Ferrer, que arribava a recomanar: "No comprar d'ells vitualles, e que estiguen tancats e murats, car no havem majors enemichs. Christians no ésser dida de aquells, ne menjar ab ells. Si us envien pa, lançau-lo als canso. Si us envien vianda viva, prenets-la, e morta".2

El porc durant l'edat mitjana es criava en boscos glandífers en semillibertat, però entre els segles XI i XIII les roturacions massives i la desforestació fa que es passés cap a un tancament progressiu de l'animal i cap a la marginalització progressiva. La carn porcina esdevé minoritària, si la comparem amb la dels ovins. Malgrat la carn de porc salada, era vital com a reserva per passar els durs hiverns medievals, per tant durant el període estival la carn porcina de temporada se salava per la seva conserva i es destinava pels dies més freds de l'any.

Els jueus no poden menjar porc ni cavall, donat que no es pot beure ni menjar sang, els animals han de ser sacrificats d'una forma concreta i ritual (xehità) i la carn sempre ha de ser remullada amb aigua almenys mitja hora i salada, a fi de ser convenientment dessagnada. Tots els aliments que puguin incloure sang, com els embotits, estan estrictament prohibits. Això eliminava de la dieta jueva alguns aliments que sovintejaven a les taules dels cristians, no solament el porc, sinó també el conill, la llebre, el congre, l'anguila o els caragols.

Bibliografia:

- Banegas López, Ramon A. (2008): «L’Aprovisionament de carn a Barcelona durant els segles XIV i XV». A: Butlletí de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, [en línia], p. 167-7, https://www.raco.cat/index.php/ButlletiSCEH/article/view/60292

- García Marsilla, Juan Vicente (1993): «Puresa i negoci: el paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures en la Corona d'Aragó». A: Revista d'història medieval, 1993, No. 4. Exemplar dedicat a: Jueus, conversos i cristians: mons en contacte: 161-182

- Llop i Jordana, Irene (2001): Les relacions entre les comunitats jueves de Vic i Girona (S.XIV). Girona: Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XLU.

- Muntané Santiveri, Josep X. (2008): L'alimentació a l'aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l'Urgell. 22, pp. 105-127

- Riera i Sans; Jaume (1988): La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals.

- Sarret i Arbós, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Manresa: Impremta Anton Esparbé y Serra.

1 MUNTANÉ, Josep Xavier: L'alimentació a l'aljama medieval de Tàrrega. Urtx: Revista cultural de l'Urgell. Núm. 22 (2008), p. 114
2 FERRER, Vicent: Sermons, vol. III. Barcelona (1975), p. 14.

09 de març 2013

Manresa i el vi jueu

L'elaboració del vi hebreu 

La participació dels jueus catalans en el comerç de vi durant els anys de major expansió de la Corona d'Aragó (després de la conquesta de València i Mallorca), és a dir els segles XIII i XIV, va estar molt restringida pel caràcter kasher que aquest tenia, el que va poder induir a què, per por de "contaminar", no s'aplicaran a tractar amb vins cristians, cosa que no sempre van complir. En algunes ocasions, i sens dubte per raons de la distància, el raïm no era transportat fins a les bodegues jueves de Barcelona sinó que es transformava en vi, això sí jueu, al mateix lloc d'origen de la mercaderia. Així va passar amb la compra que va fer el jueu Sentou Domasc al vinicultor Pere de Manresa. Als calls catalans hi havia també tavernes on els jueus que no tenien celler propi podien comprar el vi. Per abastir se servien de comerciants també jueus, segurament per assegurar la puresa del vi.

La tendència a assegurar la producció domèstica de vi limitava les possibilitats de compravenda entre jueus, fora d'algunes grans ciutats on aquest autoabastiment era insuficient. Aquests serien els casos de les ciutats de Barcelona i València. Ambdues ciutats amb importants calls delegaven la responsabilitat a altres comunitats hebraiques més petites, però alhora importants com Manresa o Tortosa de proveir de vi les tavernes dels calls barcelonins i valencians. Manresa tenia bones vinyes (a la comarca del Bages la vinicultura estava molt arrelada) i els jueus locals ho van aprofitar per fer negocis amb els seus compatriotes de la capital catalana. La nostra ciutat gaudia d'una tolerància amb l'aljama jueva per obra i servei de la protecció reial i del batlle, com demostra que l'actual Baixada dels Jueus està tocant a l'edifici de l'actual ajuntament, a la Plaça Major. 

Aquest és un exemple més que el call de Manresa era un important focus de comerç i productivitat, de fet els jueus manresans van ser grans mestres de l'intercanvi i els seus negocis s'estenien fora dels murs de la ciutat i arribaven a bona part de les ciutats catalanes que gaudien de la protecció del rei envers els jueus. Un detall que no podem passar per alt és que el lliurament de raïm per part dels cristians viticultors es feia com a pagament pels préstecs de diners que els havien avançat els jueus de Barcelona. Els cristians tenien prohibit la usura (préstec amb interès) i estaven obligats arribar acords amb els jueus de llurs ciutats, en cas que aquestes tinguessin un call o desplaçar-se a altres poblacions amb un call.

Bibliografia:

- Piqueras Haba, Juan: "Los Judíos y el Vino en España. Siglos XI-XV. Una Geografia Histórica". Cuadernos de Geografia, núm.75. València, 2004

Més informació:

- "Llevadures i carns", disposicions per menjar carn hebraica a Manresa: aquí
- "El call de Manresa", on residien els jueus de Manresa?: aquí

06 de febrer 2011

Llevadures i carns

L'alimentació dels jueus i cristians manresans: la carn i el pa

Els cereals eren la base de l’alimentació de la població en l’edat mitjana, inclosos els jueus. Es consumia principalment blat, sègol i civada, en forma de pa, també com sèmola o farinetes. El consum de cereal era elevadíssim entre les famílies de recursos econòmics limitats, tant entre els cristians com entre els jueus. La ració mitjana de cereal podia ser d’un quilo i mig per persona i dia. Gairebé no existien diferències entre el pa que menjaven els cristians i el que menjaven els jueus, excepte durant els set dies de la Pasqua jueva, en els que els jueus tenen terminantment prohibit el consum de pa amb el llevat corresponent.

El consum de la carn porcina funcionava com el veritable signe distintiu dels cristians catalans respecte als musulmans i jueus. Perquè d’entre les grans religions monoteistes, com és ben sabut, només el cristianisme tolerava el consum d’aquest animal. I és que entre els estrictes preceptes alimentaris jueus s’establia –i s’estableix encara avui en dia– que no podia menjar la carn d’animals que no fossin mamífers remugants amb el peu partit, com el porc (que tenia la peülla partida, però no era remugant), el camell, el conill i la llebre: "No mengeu la carn d’aquests animals ni toqueu els seus cadàvers. Considereu-los impurs" (Levític, 11:8). I també l’Islam en prohibia el consum des dels seus orígens, sembla que en part com a herència jueva. De fet, el porc és l’únic animal específicament proscrit pels musulmans: "perquè Déu, Al·là només us ha prohibit, [...] que no es pot menjar, la carn d’animals que estiguin morts, i no matats ritualment davant vostre, la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha ofert a altres deïtats, que no siguin Déu, Al·là" (Sura 2:173).

Consells per l'obtenció de carn no jueva i l'impost de Pasqua, el "dret de fornatge"

Els consells més moderats per l'obtenció de carn per part dels consellers de la Manresa de l'any 1338, es limitava a assegurar que no es cometien fraus, delimitant un únic indret on se servís la carn hebrea: la boqueria, o un lloc on es venien les carns de pitjor qualitat, i obligant el venedor a què informés els seus clients que aquesta carn: "la mort a jueu". Es deixava d'aquesta manera la decisió de consumir-la o no a la consciència personal del comprador.

Malgrat tot, els principals problemes dels jueus manresans se centraven en la Pasqua jueva, època en la qual havien de portar a coure el pa sense llevat juntament amb el fermentat que feien els cristians. L'única alternativa era coure'ls a casa, cosa prohibida per la llei, el que va significar el permís especial de les autoritats de la Corona d'Aragó, a la ciutat de Manresa, i també la de Lleida, del 1326 que permetia els jueus d'ambdues ciutats a coure el pa a casa seva, a canvi de pagar el dret de fornatge (impost que es pagava al senyor feudal per utilitzar llurs forns per l'elaboració del pa) als arrendadors. El problema religiós, per tant, es podia solucionar sempre que es pagués l'impost corresponent.
«Nos Jacobus et cetera, ut vos judei aljame civitatis Minorise panes non fermentatos seu azimos quibus in festo Pasche juxta legem vestram uti habetis possitis in domibus vestris decoquere seu decoqui facere vobis tamen solventibus dominis furnorum dicte civitatis seu emptoribus reddituum eorum jura que solvere haberitis si in furnis ipsis panes decoqui faceretis predictos»
ACA, Canc., reg. 228, f. 45r (9/3/1326), J. Régné, History of the Jews in Aragon. Regesta and Documents 1213-1327 (Jerusalem 1978), doc. 3372. 

(Entrada actualitzada el 02/05/2015)

Bibliografia:

- García Marsilla, J. V. (1993). Puresa i negoci. El paper dels jueus en la producció i comercialització de queviures a la corona d'Aragó. València: Universitat de València.

- Riera i Sans, Jaume. (1988). La conflictivitat de l'alimentació dels jueus medievals, segles XIII-XV. Barcelona: Institució Milà i Fontanals. Unitat d'Investigació d'Estudis Medievals

Bibliografia en línia:

- Medievalistes en bloc: "A cada porc li ve el seu Sant Martí" 

Printfriendly