Històries Manresanes

Homenatge a l'anarquisme manresà

2012-01-28T16:22:00.014+01:00

Manuel Ruiz Cintas

Fotografia: Manuel Ruiz Cintas (àlbum familiar, Dictionnaire international des militants anarchistes).

Fa temps el meu company i amic historiador Dani Cortijo, va aconseguir que la ciutat de Barcelona, restaurés una pintada del carrer Sant Miquel, dedicada a Miquel Pedrola, combatent antifeixista del POUM que va morir a la Guerra Civil Espanyola. Sens dubte, un exemple de compromís social amb la història que convé recordar i que m'ha fet decidir escriure aquest post.

Us vull parlar d'en Manuel Ruiz Cintas, treballador de la Pirelli i de les mines de Fígols, que va ser el primer manresà mort al front d'Aragó, en plena Guerra Civil Espanyola. Tot i que la seva memòria ha quedat esborrada de l'actualitat quotidiana, en Manuel tenia un carrer al seu nom a casa nostre, en concret el primer tram de l'actual Passeig Pere III (Bonavista - Plaça 11 de setembre) duia el seu nom durant els anys que va discórrer la Guerra Civil: Passeig Manuel Ruiz Cintas. La seva mort fou tràgica, i causà un enorme dolor.

En Manuel va néixer el 1908 a Níjar, província d'Almeria, els seus pares fugint de la misèria local es van establir a la conca minera de Fígols (Berguedà), allà va créixer en Manuel i es on entra en contacte amb l'emergent moviment llibertari del Berguedà. Home de gran cultura, quasi es podia definir com intel·lectual, en Manuel era una amant de la lectura, noms com Spencer, Darwin, Huxley, Reclus, Kropotkin, Tolstoi... eren imprescindibles en la seva biblioteca particular. Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), va amagar-se en els cercles de la clandestinitat, per evitar la seva captura per part de les autoritats.

Amb la caiguda de la dictadura i el triomf de la República l'any 1931, la seva vida esdevé molt activa políticament i aviat es converteix en autèntic malson pels empresaris locals, les seves accions acaben en un munt de judicis i breus períodes de privació de llibertat a les presons. L'any 1932, mentre va estar pres a Barcelona, va ser un dels signants d'un manifest contra Àngel Pestaña i el seu Partit Sindicalista.

L'any 1934 fou despatxat de la mina de Fígols on estava treballant, la situació econòmica el va obligar a vendre llibres de la seva col·lecció per poder tirar endavant. Tot i aquest greuge, va continuar la seva militància a la CNT, en concret a Sallent i Manresa, però sobretot la zona de l'Alt Llobregat, on en fou delegat l'any 1933 i dos anys més tard el secretari fins el febrer de 1936. Poc dies desprès de la victòria del Front Popular a les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, en Manuel es readmès a les mines de Fígols.

A l'esclat del conflicte civil espanyol, el juliol de 1936, en Manuel aviat s'enrolà a la Columna Durruti, on es fa càrrec d'una companyia de metralladores a Manresa, per anar a combatre al front d'Aragó. És al front d'Aragó, a la població de Barbastre, on l'agost del 1936 un grup de milicians de la CNT i d'Izquierda Republicana, el confonen amb un sabotejador. La brutal confusió, acaba amb la seva vida, és afusellat a la rereguarda.

Bibliografia:

- Dictionnaire international des militants anarchistes

La ciutat transformada

2012-01-21T13:51:00.010+01:00

Capítol 3: La Manresa que no fou mai

Imatge: Vista de Manresa d'Alexandre de Laborde. Gravat del segle XIX a “Voyage pittoresque et historique de l'Espagne” 1808 - 1820 (Museu Comarcal de Manresa).

A finals de la dècada dels 50 del segle XIX, la tolerància en matèria d'obres urbanes augmentà considerablement, i en un diari seriós i moderat com La Antorcha Manresana hi ha un escrit que lamenta que es deixin consolidar edificis que haurien de rectificar la façana i demana que el consistori municipal exigeixi el plànol i perfil de la façana nova i vella perquè es vegi el que realment s'autoritza, al mateix temps que demana la formalització d'un nou plànol geomètric que cobreixi tot el terreny, "donde con el tiempo ha de ser la nueva Manresa, a fin de que los nuevos constructores no planteen ni eleven a su antojo edificios de ningua clase..."

El pla d'alineacions de 1847 del arquitecte Rovira i Trias es trobarà en seguida desfasat, sigui pel sorgiment de noves necessitats, i per tant de noves solucions (com el cas de la reforma del carrer de les Piques i l'enllaç amb la nova estació del Nord), o pel confrontament entre l'ideal planificador del pla i la realitat dels propietaris dels solars i finques afectats en la defensa dels seus interessos privats.

Fotografia: L'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias (Ruta Europea del Modernismo)

El gran arquitecte Ildefons Cerdà deia de les reformes urbanes que es renovava el mes just per a sortir dels problemes del moment, deixant sempre per demà la satisfacció de les dificultats que poguessin presentar-se. Les alineacions de Rovira i Trias responen a l'interès del moment determinat, i encara per imperatiu de la legislació centralista, d'adequar el traçat dels carrers de la ciutat a unes noves necessitats. Tot i l'interès dels primers moments en l'aplicació estricta de les alineacions, el pas del temps i els interessos personals dels propietaris establiren una major flexibilitat o tolerància, de tal forma que el projecte inicial d'alineacions mai s'arribà a portar a la pràctica.

Fins l'any 1933 no hi haurà un nou pla d'alineacions, el Pla Armengou, que comprengui la totalitat de la ciutat de Manresa, i tant aquest com les posteriors experiències en matèria de planificació urbana que hi ha hagut a la nostra ciutat, confirmen plenament la dificultat d'adequar les necessitats urbanes als interessos comuns de la ciutadania.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

En capítols anteriors:

- La ciutat transformada. Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa aquí
- La ciutat transformada. Capítol 2: La nova realitat urbana aquí

La ciutat transformada

2012-01-17T16:29:00.011+01:00

Capítol 2: La nova realitat urbana

Fotografia: La carretera de Cardona, en el tram inicial que enllaça amb la Muralla de Sant Domènec, en una imatge de principis de segle XX. Aquesta nova travessia es va obrir l'any 1850 (l'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965).

En un principi l'actitud dels Ajuntaments dels anys 50 del segle XIX va ser en general molt estrica per fer complir les noves alineacions marcades en el Pla Rovira i Trias. Les ordenances de l'any 1852 explicitaven que tota nova construcció o reedificació dels edificis existents s'havia de subjectar a la direcció i sentit de traça del plànol de l'any 1847, i la rectificació de les ordenances del 1856 posava molt més èmfasi en aquesta qüestió.

Els intents d'edificar d'acord amb la parcel·la urbana i independentment del pla Rovira i Trias de 1847 eren sempre rebutjats i si la construcció il·legal s'efectuava, l'ajuntament podia obligar a llur propietari a enderrocar l'obra construïda. La vigilància en el compliment de les ordenances i les alineacions dóna una gran importància a la Comissió d'Obres, que, junt amb els tècnics municipals, era l'encarregada de dictaminar els permisos d'obres corresponents i d'inspeccionar-les. Així, quan es sol·licitava permís per construir un nou edifici, aquest passava en un ple a l'esmentada commisió, la qual un cop efectuada la pertinent insepcció, donava llum verda o pel contrari en rebutjava el projecte.

Com a exemple ens serveix l'acord municipal de l'agost del 1855 on hi consta:

"Visto el plano geométrico vigente de esta ciudad, vista la certificación del Maestro de Obras, D.Mariano Ponó en la que manifiesta que D.Miguel Arcos se ha excedido en dar mayor anchura al edificio que posee en el arrabal de Puigterrà, contiguo a la carretera de Tarragona a Palamós (la transversal) sin autorización alguna e infringiendo el articulo 43 de las ordenanzas municipales, lo cual ha podido observar el Ayuntamiento del reconocimiento practicado en el dia de ayer pues debía haber retirado 8 palmos en la pared, en la obra nueva... acuerda se haga saber al relatado D.Miguel Arcos reponga las obras al ser y estado que tenían en primero de junio ultimo, derribando al efecto todas aquellas que ha mandado levantar en la parte que mira al callejón fuera de la línia".

A la diligència i el zel municipal per fer observar el pla, hi contribuïa sens dubte l'actitud del governador civil, el qual intervenia quan rebia instàncies que sol·licitaven la revisió d'un acord sobre llicència d'obres i havia de demanar explicacions a l'Ajuntament, el qual es veia obligat a raonar la seva posició.

Malgrat que en el moment de l'exposició pública del pla no hi haguessin esmenes de cap tipus, poc a poc apareixen problemes entre els propietaris afectats i l'Ajuntament que posaven en qüestió alguns dels aspectes dels nous traçats dels carrers de Manresa.

En algunes ocasions els problemes derivaven de la diferent interpretació del pla, segons es guiessin pels plànols parcials, o pel general, fet que obligà a una comissió de l'Ajuntament a exposar aquesta qüestió al governador civil, el qual reclama els plànols parcials que són aprovats el març de 1853 pel consistori manresà.

El problema era encara més greu quan el creixement urbà fora muralles s'incrementava i es demanaven llicències d'obres en zones on no hi havia cap carrer traçat. Molts permisos d'obra nous en llocs on no hi havia alineació de carrer havien d'acabar amb frases com la següent:

"en el concepto de que adicionándose actualmente el plano geométrico de esta ciudad en el ensanche que naturalmente debe tener la misma en varios puntos y entre ellos el en que trata de edificarse, deberán los interesados estar a las resultas de las proyectadas adiciones, sujetándose los edificios que construyan a las líneas y demás modificacions, que en el mismo plano se introducen..."

però si la casa ja estava feta ja no podia modificar-se fins que es tornés a reedificar.

Malgratot la necessitat de fer noves alineacions, aquestes mai no es faran dins el context global de la ciutat, sinó que sempre seran alineacions parcials, carrer per carrer, o fins i tot casa per casa, i moltes cases s'alinearien formant el carrer segons el caprici dels propietaris, o el carrer el formaria el propi propietari que vendria les parcel·les per edificar-les.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

El capítol anterior:

- La ciutat transformada. Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa, aquí

La ciutat transformada

2012-01-11T16:12:00.014+01:00

Capítol 1: Antoni Rovira i Trias, la nova Manresa

El pla geomètric de Manresa, d'Antoni Rovira i Trias (a. 1847), segons una copia del mestre d'obres Marià Pontó del 1861 (Arxiu històric de la ciutat de Manresa).

A Manresa poc cas es va fer del decret del ministre de Governació, José Pidal pel qual s'obligava les ciutats de "crecido vecindario" a efectuar un pla geomètric o d'alineacions, és a dir d'un nou pla urbà per reajustar els espais de les ciutats a nous criteris que es centressin en la racionalització de l'espai urbà, en una ciutat on encara restaven les muralles en peu com era el cas de la nostra ciutat. L'any 1846, el consistori manresà rep la notificació del governador civil que els informa del Reial Decret i la seva obligatorietat, i el gener de 1847 s'envia de nou el decret amb un afegit:

"no habiéndose dicho hasta aquí a pesar del largo tiempo transcurrido si se ocupa o no esa municipalidad en cumplimiento lo dispuesto por Su Majestad, lo reproduzco a V. encargándole lo verifique en un corto plazo y escite el celo de la corporación que preside para que dé fin cuanto antes al cometido que se la hecho y no se demoren las mejoras que necesariamente han de resultar de él a esa población".

Fins el segon avís del govern espanyol, l'ajuntament de Manresa no mou fitxa, dos mesos després, el març de 1847, es posa en contacte amb l'arquitecte barceloní Antoni Rovira i Trias. Les negociacions del consistori municipal i l'arquitecte es sostenen en criteris econòmics:

- Ajuntament de Manresa
"si quiere tomar a su cargo la formación de los planos geométrico general y particular de esta ciudad y arrabales, esperando manifestará la cantidad que pretenderá exigir por sus trabajos, caso de que los acepte".

- Antoni Rovira i Trias (resposta)
"que, con mucho gusto tomaré a mi cargo los trabajos que necesiten para ello y su importante unido con los jornales de los peones que se necesiten, instrumentos y gastos de viajes ascenderán a la cantidad de doce mil reales vellón".

La proposta fou acceptada en una sessió del 9 d'abril de 1847. Antoni Rovira i Trias realitzaria el pla geomètric de la ciutat de Manresa. L'1 de setembre Rovira i Trias notificava l'acabament del primer exemplar del plànol, mentre continuava treballant en un segon que havia de quedar arxivat a la secretaria de l'Ajuntament i en els plànols particulars de cada carrer. Durant tot el mes de setembre el plànol geomètric va restar exposat al públic, per ser enviat immediatament al Cap Superior Polític de la Província, qui l'informà i el trameté al Ministeri de Governació on havia de ser aprovat. En la carta que l'alcalde de Manresa Ignasi Oms acompanyà el plànol hi consta que el projecte d'alineacions va ser molt visitat sense que hi hagués cap reclamació, cosa que estalvià als consellers modificar el traçat dels carrers.

Fotografia: Imatge obtinguda del llibre "Pronostich catala historic, geografic, astronomic, instructiu y religios per lo any 1847". Representa la crema de Manresa del 30 de març de 1812. (Google Books)

El plànol passà del ministeri de la Governació a la Real Academia de San Fernando perquè en redactés un informe resolutori. Els senyors de l'Acadèmia de la Secció d'Arquitectura, que nomes coneixien la ciutat de Manresa per referències escrites, van dictaminar:

"que sin dejar de apreciar el singular esmero con que está egecutado (sic) el mencionado plano... hubiera querido sin embargo que se hubieran corregido muchas imperfecciones que aún quedan y que es temible permanezcan en una población importante por más de un título. Por esta razón la Sección ha indicado... las alineaciones que en su concepto podrían adoptarse y que harían de Manresa una población bella y agradable, pero sin pretender por esto que todas se lleven a cabo rigurosamente y si solo para que el Ayuntamiento de acuerdo con un Arquitecto que tan inteligente y conocedor se manifiesta en sus obras adopten de entre ellas las que juzguen que puedan realizarse sin lastimar demasiado la propiedad".

L'opinió de la Secció d'Arquitectura mostra la preocupació dels acadèmics per l'embelliment de la població manresana (carrers en línia recta i avingudes amples) i a la vegada el respecte absolut a la propietat privada. Els retocs que fa l'Acadèmia de San Fernando no són obligatoris, sinó vinculables, la decisió final és del Ajuntament de Manresa i els seus arquitectes.

Així doncs, amb les disposicions realitzades, el pla d'alineacions va quedar aprovat per un Reial ordre del 17 de març de 1848. La ciutat començava a transformar-se.

Bibliografia i textos:

- Miscel·lània d'Estudis del Bages 1, Centre d'Estudis del Bages, Manresa 1982

Més informació sobre Rovira i Trias:

- Pla Rovira i Trias o la Barcelona que no va ser, aquí

Manresa i les transformacions:

- L'origen de "l'eixample manresà" de finals de segle XIX, aquí
- L'eixample manresà de 1933, aquí

1.800 manresans privats de llibertat durant el franquisme

2012-01-07T21:04:00.006+01:00

La repressió franquista en xifres

Fotografia: Fitxa de privació de llibertat de la manresana Anna M. Solà Sardans (memoria.cat)

El proper dijous 12 de gener, a les 20:00 h, el Centre Cultural El Casino acollirà la presentació del darrer projecte de l’Associació Memòria i Història de Manresa: el web Cens de manresans privats de llibertat. Noms i xifres de la repressió franquista (1939-1975).

Aquest nou web -que estarà inclòs al portal telemàtic www.memoria.cat- recollirà les dades dels més de 1.800 manresans i manresanes que van patir privació física de llibertat sota el règim franquista per raons polítiques. Inclourà aquelles persones que van estar en camps de concentració, batallons de treballs forçats, presons o altres instruments que la dictadura va crear per castigar els perdedors de la Guerra Civil i els dissidents polítics, alguns dels quals van acabar sent executats o bé van morir en reclusió.

A més de la llista de persones privades de llibertat (a la qual es podrà accedir per mitjà d’un motor de cerca, o bé clicant directament sobre els noms), també inclourà un miler de documents procedents de diferents arxius i una anàlisi estadística de les dades recollides, que valorarà per primer cop l’impacte real de la repressió franquista a la capital del Bages.

Per elaborar aquest cens s'han consultat fins a vuit arxius, a més de diferents col·leccions documentals privades. A diferència de la majoria de municipis de l’Estat, Manresa conserva una bona part de la documentació generada per la repressió franquista tot just acabada la guerra.

Pocs municipis de Catalunya i de l’Estat espanyol disposen d’un cens d’aquestes característiques, fruit d’un projecte que té el suport del Ministerio de la Presidencia.

L’acte del dia 12 comptarà amb les intervencions de Joaquim Aloy, Joan Albert Pons, Conxita Parcerisas i Josep Alert.

Més informació:

- Diari Regió7 "El cens dels manresans presos en el franquisme puja als 1.821 noms" (05/01/12), aquí

- Memoria.cat, aquí

La gran marca: la Fàbrica Nova

2012-01-04T14:52:00.011+01:00

Memòria col·lectiva d'una gran fàbrica

Fotografia: El dictador espanyol Francisco Franco acompanyat per les autoritats visita les instal·lacions de la Fàbrica Nova l'any 1947 (Associació Memòria i Història de Manresa).

La "Fàbrica Nova" continua sent la principal fàbrica de la ciutat de Manresa, actualment resta dempeus les principals naus del complex industrial del que un dia fou la instal·lació fabril més gran de la Catalunya Central. La primitiva fàbrica del Remei fou erigida per la família Bertrand i Serra al 1894 i funcionava amb energia hidràulica. Amb l’èxit de la companyia es va projectar una nova fàbrica al 1925 amb 1.400 telers i 80.000 fusos. Va ser inaugurada el 1926 pel rei Alfons XII. La Fàbrica Nova va ser el gegant del tèxtil de la ciutat per excel·lència, on en la dècada de 1950 treballaven gairebé 3.000 persones en els telers i la filatura.

El significat històric de la fàbrica és molt gran a la ciutat de Manresa. Des de la seva construcció, i amb les diferents ampliacions, ha estat l'empresa més important del centre de Catalunya, la que més gent ha ocupat i el lloc on s'han viscut els conflictes laborals (la primera vaga del franquisme, l'any 1946) més significatius del darrers 120 anys. Tot i ser un recinte tancat a la majoria de ciutadans, ha estat l'escenari del treball de milers d'obreres i centenars d'obrers de tres, i fins i tot quatre generacions. Des del punt de vista tècnic i econòmic, ha estat el primer gran vapor de Manresa, mogut per la màquina més ambiciosa de la Catalunya del final del segle XIX, amb 600 cavalls de potència, vuit calderes i dues grans xemeneies. A partir de l'any 1925, es converteix en la fàbrica tèxtil més gran del país. Llavors va començar a funcionar amb electricitat subministrada per Energia Elèctrica de Catalunya, empresa participada pels mateixos Bertrand.

Fotografia: La Fàbrica Nova, entrada per l'Avinguda que porta el nom de la família que la va fundar: Bertrand i Serra (Vilà Vila).

Als anys 70, amb la crisi del petroli de 1973 i el procés d'integració a la Comunitat Europea posterior al franquisme, va deixar de ser competitiva i va viure una lenta agonia marcada per les reduccions de plantilla i les reconversions. Va deixar un gran deute a Hisenda i a la Seguretat Social, que es van convertir en propietaris de la finca.

La Fàbrica Nova va tancar les seves portes definitivament el 15 de març de 1989, i els edificis van passar a ser propietat de la Seguretat Social. Deu anys després, el 1999 i en subhasta, se la va adjudicar l'empresa Sacresa y Recave.

Bibliografia:

- Diari El País, "La fábrica de Bertrand i Serra de Manresa abre por última vez sus puertas antes de su demolición" (30/01/05)

- Centre d'Estudis del Bages, article de "Society for Industrial Archeology"

Més informació:

- La Fàbrica Nova, aquí
- La Fàbrica Nova fa cent anys (1910), aquí
- El frau de la Bertrand i Serra, aquí

L'exposició de Nadal

2011-12-29T17:56:00.004+01:00

Cartell de l'exposició col·lectiva de Nadal de l'any 1984 de la Sala d'Art Xipell. La il·lustració del cartell és del dibuixant manresà Joan Vilanova.

Bon any 2012!

La fe d'una ciutat amb la tragèdia d'un altre

2011-12-21T13:25:00.008+01:00

La loteria de Nadal de l'any 1962

El sorteig del 22 de desembre de la Loteria era i continua sent un costum de les festes nadalenques, un pròleg abans de les grans celebracions en família. Els punts més emblemàtics de la Loteria a Manresa encara són el carrer del Born i la Plaça Sant Domènec. Però l'any 1962, molts manresans no va comprar loteria a Manresa, ho van fer a la veïna ciutat de Terrassa. El tren s'omplia amb milers de persones que anaven a la capital vallesana a comprar Loteria de Nadal. Però per què? Quin sentit tenia anar fins a Terrassa i comprar loteria?

S'estengué un estrany costum popular de comprar Loteria en ciutats i pobles on passaven tragèdies: per exemple les riuades del setembre de 1962 de Terrassa, on més de mil persones varen perdre la vida, d'altres van perdre la casa i alguns fins i tot la feina. Segons aquest costum, les tragèdies eren una avantsala del "gordo" de la Loteria de Nadal.

Recerca:

- Garcia i Casarram0na, Gal·la: "L'Abans, Manresa recull gràfic 1876-1965

Els dotze capons del Castell de Balsareny

2011-12-16T15:28:00.007+01:00

La festa dels galls capons

Fotografia: L'alcalde de Manresa, Josep Camprubí, fent l'ofrena de capons l'any 2009 al Castell de Balsareny (Ajuntament de Manresa).

Ja fa més de 200 anys que cap manresà no talla arbres en propietats del senyor de Balsareny, però, tot i això, Manresa continua pagant religiosament un cens anual de dotze capons al baró. Un deute que es remunta des de 1584, quan es va signar un pacte en virtut del qual els manresans quedaven autoritzats a tallar arbres del baró a canvi de pagar-li dotze pollastres l'any.

La història del lliurament de capons es remunta a finals de l'any 1583, quan una riuada es va emportar la resclosa on s'inicia la Sèquia que uneix Balsareny i Manresa, precisament just a sota del castell de Balsareny. Els operaris manresans van tallar, sense permís, arbres propietat del baró del castell, que va posar un plet a la ciutat de Manresa, que va guanyar. Per això, el 1584 es va signar un pacte en virtut del qual els manresans podien tallar arbres si a canvi pagaven un cens de 12 capons. El cens es va pagar fins que, amb la desamortització del segle XIX, s'aboliren els títols i drets senyorials. Tot i així, al principi dels ajuntaments democràtics (1979) es va restablir l'acte de lliurament de capons, com una mostra d'agermanament entre Balsareny i Manresa.

Font:

- Hemeroteca Diari Regió7: "Camprubí entrega els dotze capons a Balsareny en una festa que passa a ser anual" (23/12/10)

- Ajuntament de Manresa

La Guàrdia Urbana i els obsequis de Nadal

2011-12-14T17:47:00.006+01:00

En la fotografia hom pot observar els obsequis a la Guàrdia Urbana al mig de la muralla de Sant Domènec, durant la dècada dels 50. Antigament les empreses de transport i altres entitats de la ciutat obsequiaven a la Guàrdia Urbana com a mostra d'agraïment per la seva tasca als carrers i places de Manresa, amb menjar i begudes sempre que s'acostaven les festes nadalenques.

(GARCIA, Gal·la: "L’Abans. Manresa Recull Gràfic 1876-1965". Edafós Editorial. Manresa, 2001)

L'eix Diagonal

2011-12-05T15:51:00.014+01:00

Un nou accés a la capital del Bages

Fotografia: L'Eix Diagonal a la comarca del Bages (territori.scot.cat)

El mapa comarcal de Catalunya de 1936 va portar-se a terme sota diversos criteris, un dels més destacats dels quals era que, des de cada poble, es pogués anar i tornar en un dia a la seva capital comarcal. La possibilitat pràctica de poder-se desplaçar al mercat setmanal de la capital limitava la possible artificiositat d’un mapa administratiu i li imposava allò que, avui en dia, en diríem criteris de sostenibilitat. El cas concret de les ciutats de Manresa i Igualada era difícil d'entendre, perquè la connexió d'ambdues ciutats, restava en un estat molt primitiu, amb una carretera estreta i plena de revolts, fins la construcció i finalització del Eix Diagonal.

La construcció d'aquesta gran infraestructura a la comarca del Bages es va efectuar en dues velocitats, el primer tram inaugurat el 2005, unia Salelles (Sant Salvador de Guardiola) i el poble de Castellfollit del Boix; i la segona fase es va iniciar el segon semestre del 2009, i es va acabar abans del termini previst, en concret el tram pendent d'executar era el que connectava l'Eix Diagonal amb l'Eix Transversal (c-25) molt a prop de Sant Joan de Vilatorrada.

L'Eix Diagonal uneix des del divendres 2 de desembre del 2011 les ciutats de Manresa i Vilanova i la Geltrú (juntament amb dues altres capitals comarcals com són Igualada i Vilafranca del Penedès), una infraestructura que ha comptat amb un pressupost de 368,4 milions d'euros. Els vehicles podran fer aquest trajecte en un temps de 45 minuts de mitjana. L'eix viari en total, suma 67 quilòmetres.

Circuli ara, pagui desprès

Fotografia: Viaducte sobre la riera de Rajadell, de 740 metres.

Si l'autopista Terrassa-Manresa inaugurada el 1989, l'antiga A-18, fou una obra costosa que es va finançar amb un peatge de cabines que obliga a aturar-se obligatòriament, el nou vial utilitza una forma de pagament conegut com el peatge a l'ombra. L'Eix Diagonal tindrà un cost total de 1.400 milions d'euros, degut al sistema de pagament del peatge a l'ombra, malgrat que el cost de les obres és de 368,4 milions d'euros. Aquest sistema suposa que l'empresa concessionària de les obres, en aquest cas ACS, no comenci a cobrar fins que no es posi en marxa la via. Llavors, rebrà una quantitat econòmica per cada vehicle que hi circuli. Per aquest motiu, el peatge a l'ombra fa que el cost de l'obra acabi sent molt més elevat, evita un peatge "real" incomode pels usuaris, i accelera les obres fins al punt de finalitzar-les abans del termini oficial previst.

L'impacte visual

Fotografia: Accessos a la Riera de Rajadell i el Gorg Blau.

La construcció de l'Eix Diagonal al seu pas per Manresa ha comportat importants ferides a alguns dels paisatges més emblemàtics de la ciutat i en concret de la seva anella verda (els espais i valors naturals del rodal de Manresa). Des de l'entitat ecologista Meandre asseguren que l'obra ha causat un important impacte ambiental i visual. En el terme de Manresa, el traçat triat, l’orogràficament més complex i car, ha tingut unes repercussions mediambientals irreversibles en l’entorn i paisatge d’un dels llocs més ben conservats de l’Anella Verda de Manresa: Els plans del Suanya i de Maria, el camí del Gorg Blau, i la falda de Collbaix.

Recerca:

- Vilanovadigital.cat: "La nova realitat de l'Eix Diagonal" (consultat el 5/12/11)
- Diari Regió7 (diverses consultes)
- Diari digital lamalla.cat (diverses consultes)

Manresa capital del absolutisme català

2011-12-02T14:50:00.014+01:00

La guerra dels malcontents: "El Catalán Realista"

Fotografia: Monarca espanyol Ferran VII.

Entre abril i octubre de 1827 va esclatar a Catalunya un aixecament armat ultra-reialista denominat la Guerra dels Malcontents, que consideraven massa suau la política repressiva del monarca Ferran VII contra els liberals. Aquest aixecament es va estendre per moltes zones de Catalunya de manera ràpida i finalment la substitució del marqués de Campo Sagrado pel comte de Espanya com a capità general de Catalunya, la condemna dels bisbes i el viatge del rei fins a la ciutat de Tarragona varen contribuir a pacificar el país a finals d'octubre. La política reial d'atracció per mitjà de l'indult va acabar amb una maniobra repressiva, la deportació a Ceuta de 300 ultra-reialistes i el posterior afusellament dels principals insurrectes.

Manresa com a capital dels ultra-reialistes

En un primer moment, el març i abril de 1827, van aparèixer algunes partides en diverses zones de Catalunya, però la seva acció va resultar un fracàs i, a l'abril, es van acollir a un indult reial. Al juliol van aparèixer més partides i al setembre tenien controlada les comarques del centre i nord de Catalunya, amb uns 30.000 homes armats i establint la capital a Manresa, on el 29 d'agost van formar una Junta Superior del Govern del Principat, que va editar el pamflet El Catalán Realista. Una de les figures més importants d'aquesta Junta fou el manresà Maurici Carrió, heroi de la Guerra del Francès i fidel defensor del absolutisme borbònic.

El diari El Catalán Realista, publicat íntegrament en castellà, va aparèixer per primera vegada el 4 de setembre de 1827, va tenir una durada molt efímer, tan sols 13 publicacions fins la darrera aparició el 2 d'octubre de 1827. El diari El Catalán Realista tenia com a subtítol:

"Viva la Religión, viva el Rey absoluto, viva la Inquisición, muera la Policía, muera el Masonismo y toda secta oculta".

Aquesta publicació es considera com una de les primeres edicions escrites, que postulava els ideals del que més endavant seria el carlisme polític català: "Pàtria, rei i furs".

Recerca:

- Diccionari d'Història de Catalunya, Edicions 62, p.637
- Wikipedia.org
- Dadescat.info

Més informació:

- Catalunya durant la dècada Ominosa, aquí

La Palanca de la Reforma

2011-11-30T12:36:00.004+01:00

Pont per a vianants o "palanca" que travessava el riu Cardener per comunicar l'estació del Nord (Renfe) amb el nucli urbà de Manresa. Interessant detall fotogràfic on es pot observar la Seu sense la torre del Baptisteri ni la façana neogòtica actual.

Font: "La Memòria de les imatges", Regió7 Llibres - Arxiu Jaume Pons

160 anys al servei de la ciutat

2011-11-21T15:18:00.008+01:00

El rellotge de la Seu

Fotografia: Operaris netejant el rellotge del campanar de la Seu (Diari Regió7)

El campanar de la basílica de la Seu de Manresa té un rellotge més antic que el famós Big Ben de Londres. El 17 de novembre del 1851 el van posar en marxa per primera vegada. Segons la recerca feta pel manresà Jaume Espinalt, que s'encarrega de tenir-ne cura, la decisió de renovar el giny horari de la Seu es va prendre el març del 1851, quan es va contractar el rellotger alemany resident a la ciutat de Barcelona Carlos Werhle. Es va comprometre a fer-ho per "460 duros" de l'època (uns 13,82 euros de l'actualitat). La instal·lació original encara hi ha guardat el petit motor original, el mateix enginy es va instal·lar tres anys després al rellotge Big Ben de Londres.

Recerca:

- Diari Regió7: "160 anys marcant les hores des del campanar de la Seu" (20/10/2011)
- Diari Regió7: "Netegen el rellotge de la Seu a fons perquè no s'aturi més" (22/09/2011)

L'assassinat de la cooperant Flors Sirera

2011-11-14T16:44:00.012+01:00

Rwanda 1997

Fotografia: La manresana Flors Sirera sosté un infant en un hospital.

El 18 de gener de 1997 al matí, tres cooperants de Metges del Món es van dirigir a un llogarret del nord-oest de Rwanda on treballaven. Un d'aquests cooperants era la infermera manresana Flors Sirera.

Quan van arribar-hi, es van trobar un munt de cadàvers escampats a la vora del camí. El mateix batlle del poble els va dir que havien estat els militars feia poc i que no gaire lluny hi havia un punt on hi amuntegaven altres cadàvers, per evitar contagis i epidèmies. Hi van anar i van veure un espectacle dantesc i inhumà. Un informador del govern ho va saber i es va convocar una reunió urgent dels alts càrrecs militars de la zona que, prèvia informació a les altes instàncies governamentals, van decidir que s’havia d’executar les tres persones abans de la nit per evitar problemes majors. Es va formar un comando especial i a quarts de nou del vespre del dia 18 de gener de 1997 es presentaven a llur casa i mataven a trets Flors Sirera, Manuel Madrazo i Luís Valtueña. Els tres havien vist el genocidi de primera mà, i se'ls havia de fer desaparèixer.

El testimoni de la seva mort: "assassinats selectius"

Fotografia: Paul Kagame (actual president de Rwanda), general tutsi el 1997, va ordenar la mort de la cooperant manresana Flors Sirera i dels seus dos companys.

T004 és la clau que protegeix la identitat d’un testimoni que es considera clau per aclarir l’assassinat de Flors Sirera, el 1997 a Rwanda, i vuit cooperants i religiosos més de l’estat espanyol.

El seu testimoni avala que van ser dirigents del Front Patriòtic Rwandès (FPR), sota l’autoritat del general tutsi Paul Kagame, els autors de l’assassinat. El T004 va assegurar que dos dies abans de l’assassinat de Flors Sirera va ser convocat a una reunió urgent en el destacament format per agents del servei secret i militars de l’exèrcit regular. En la reunió es va exposar que membres dels serveis secrets havien seguit a Flors Sirera mentre aquesta anava a repartir medicaments en dispensaris de la zona en conflicte i que un supervivent de les massacres va explicar a la infermera manresana el que havia passat i va donar indicacions precises de llocs on es podien trobar cadàvers. Aquella nit van ser cridats deu militars a una reunió secreta i va ser allà on es va decidir acabar amb la seva vida fent un atac més ampli per dissimular la voluntat de l’assassinat selectiu de cooperants internacionals, entre ells Manuel Madrazo i el fotògraf Luis Valtueña.

L’objectiu secundari era que les organitzacions no governamentals abandonessin el terreny i buidar l’escenari de les matances d’observadors internacionals i així prosseguir amb les seves operacions de desestabilització al nord-oest de Rwanda. Van aconseguir el seu objectiu entre les 8 i les 9 del vespre, a Ruhengeri, i les primeres informacions van atribuir a extremistes hutus la matança.

Més informació:

- Les matances de Rwanda de 1994, aquí
- El genocidi de Rwanda, aquí

Casa Flors Sirera:

- La seva web, aquí

Bibliografia:

- Inshuti.org
- Diari Regió7: "L’esfereïdor relat de l’assassinat de Flors" (04/05/2006)

La Torre Lluvià

2011-11-08T13:17:00.000+01:00

Una joia modernista oblidada

Fotografia: Els Lluvià eren amos d'una fàbrica tèxtil a Manresa a l'indret conegut com a "Manresa Centre" entre el carrer Àngel Guimerà i el Passeig de Pere III davant de l'església de Crist Rei. (imatge de "Tot Passejant")

La torre Lluvià va ser construïda el 1896. Josep Lluvià i Vidal va adquirir la finca a Agustí Ribas i Roviralta. La casa original era més petita que l'actual, només de planta baixa i una planta de pis. Lluvià, l'any 1896, va confiar el projecte d'ampliar-la a l'arquitecte Ignasi Oms i Ponsa, que va projectar una casa-torre amb baixos, primer pis i golfes, anomenada Vil·la Emília.

Josep Lluvià i Vidal va morir el 22 d'abril del 1913, i va deixar en testament a la seva dona, Emília Serramalera i Oller, entre d'altres pertinences, l'ús d'una de les habitacions de la casa. Va disposar diferents béns als seus fills Josefina Lluvià i Ramon Lluvià i la casa-torre Vil·la Emília (aquest era el seu nom original) la va deixar al seu fill Josep Lluvià i Serramalera.

Fotografia: La Torre Lluvià destaca per la seva posició, situada en un indret de camps de conreu, amb vistes magnífiques sobre una bona part del pla de Bages i les muntanyes de Montserrat al fons. (imatge de "Tot Passejant")

El 23 de març del 1922 va morir Josep Lluvià i Serramalera sense haver fet testament, i els hereus en van ser a parts iguals els seus fills Josep i Emília Lluvià i Roy, i usufructuària, la seva vídua, Anna Roy i Ponsa. El febrer del 1954, la família Lluvià va decidir vendre la finca, ara anomenada Vil·la Maria, per un import de 210.000 pessetes, a un matrimoni d'Avià, Joan Casòliva Marsinyach i Dolors Giralt Quer. Aquests, el 26 de juny del 1959, van vendre la propietat a Ignasi de Ventós i Rocafiguera, que en morir, el 1965, la va deixar en herència a les seves filles.

El 1975 hi va haver un canvi de propietat, concretament el 30 de setembre hi va haver la venda a la Immobiliària Ralop SA i Explotacions Agrícoles Urbanes SA, que van adquirir per un valor de 730.000 pessetes. Aquestes societats van hipotecar la finca l'any 1978 per un valor de 10.000.000 pessetes, i aquesta hipoteca va ser cancel·lada l'abril del 2004, just quan hi va haver la transmissió de la finca a les societats Pisleta SL, Els Salomons SL i Domar 75 SL.

Extracte original:

- Diari Regió7: "L'estat de la torre Lluvià pot ser irreversible" (7/11/11)
- Diari Regió7: "El delegat dels arquitectes diu que l'estat de la torre Lluvià pot ser irreversible" (4/11/11)

Més informació:

- Tot Passejant: La Torre Lluvià o Vil·la Emília, aquí

Les riuades de 1982

2011-11-03T13:11:00.008+01:00

El Pont Vell de Manresa, amb el riu Cardener quasi desbordat el dia 8 de novembre de 1982. L'aiguat va arrancar els arbres situats al Passeig del Riu, que estaven més a prop del riu, i va obligar a evacuar les persones que habitaven al carrer Sant Marc i al Passeig del Riu.

(Fotografia: REVISTA DEL COLEGIO DE INGENIEROS DE CAMINOS, CANALES Y PUERTOS, n.47. Any 1999, "RÍO Y CIUDAD", Volum II)

La Salle de Manresa

2011-11-02T13:29:00.007+01:00

Les noves instal·lacions del col·legi

Fotografia: Maria Carme Macià Fabregas, pubilla de Manresa i de la província de Barcelona l'any 1968, tallant la cinta de l'entrada de les noves instal·lacions educatives. (Arxiu Antoni Quintana Torres)

Desprès d'aplanar la terra dels camps on es construiria el col·legi La Salle, es beneí i col·locà la primera pedra, el dia 20 de maig de 1967. Immediatament començaren les obres de construcció del nou edifici que, al cap de vuit mesos i mig, seria capaç d'encabir 1500 alumnes, amb les instal·lacions dels laboratoris, capella, auditori, oficies, etc. Tanmateix, els alumnes de batxillerat el van ocupar a principis del curs 1967-1968, i a partir del segon trimestre es va traslladar la resta d'alumnes, amb els de l'escola Caritat. La inauguració solemne fou el diumenge 18 de febrer de 1968, en què el bisbe Doctor Ramon Masnou va beneir l'edifici, en presencia de les autoritats locals, germans exdirctors, antics alumnes i sota l'atenta mirada dels germans Carles Joan, director l'any 1967, i Joaquim Morató, director l'any 1968 encarregat de realitzar l'obra.

Les festes d'honor de Sant Joan Baptista de la Salle de l'any 1969 es van celebrar en diversos actes, cicle de conferències pedagògiques a la Sala Loiola, dels dies 2 al 14 de maig amb una massiva afluència de pares i alumnes de tota la ciutat de Manresa. Entre d'altres, la celebració principal fou el duia 17 de maig, en que es va oficiar una missa al pati de l'escola i, tot seguit, competicions esportives entre els alumnes del Institut Lluís de Peguera i els alumnes de La Salle.

Bibliografia:

- Revista El Pou de la Gallina, n. 268, setembre 2011, p.27

El tren del Parc de l'Agulla

2011-10-28T16:43:00.011+02:00

El Ferrocarril de la Festa Major

Un cop l'any, durant la Festa Major de Manresa, es feia un servei especial dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC) fins al Parc de l'Agulla, instal·lant un baixador provisional al ramal de mercaderies (potassa de les mines) de Sallent, utilitzant locomotores dièsel MAN, degut a que la via no estava electrificada.

La iniciativa era una excel·lent forma de transport perquè milers de manresans i manresanes es desplacessin fins al Parc de l'Agulla (a les afores del nucli urbà) per gaudir de la Festa Major en un espai verd i un entorn natural saludable, per contemplar el Castell de Focs (espectacle pirotècnic), entre d'altres esdeveniments lúdics que s'hi celebraven durant tota la jornada. Tot això sense necessitat d'utilitzar el vehicle privat: evitant col·lapses a les carreteres, la manca d'espais per estacionar vehicles i les aglomeracions del final de festa. La iniciativa gaudia de suport i de recolzament popular, però l'any 2008 el servei especial s'interrompí fins a data d'avui. La crisi econòmica en seria la responsable, tot i que l'ajuntament manresà tampoc estava molt disposat a implicar-se plenament per evitar la desaparició definitiva d'aquest servei especial de tren. En tot cas, des del 2008, ja no circula cap tren al Parc de l'Agulla el diumenge de la Festa Major de Manresa.

Bibliografia i fotografia:

- "El Tren de l'Agulla": Bernat Borràs - trenscat.com

La vaga de 1890

2011-10-19T18:23:00.012+02:00

Capítol 3: Vaga total i derrota

Fàbrica de Cal Gallifa (Sant Joan de Vilatorrada), el 20 de juliol de 1890, es produirà una batalla campal entre els treballadors en vaga i les forces de l'ordre del sometent.

Durant el mes de juny, amb l'arribada de l'estiu, es generalitza de nou el malestar, no hi ha cap tipus de dubte: 1890 esdevé l'any de les vagues. El nombre d'aturats el juny de 1890 ronda ja els 4.000 treballadors. A causa del tancament d'algunes fàbriques i de l'acomiadament d'alguns torns de feina, especialment a la conca del riu Llobregat. A el poble de Súria, a 15 quilometres de Manresa, unes afiliades de les Tres Classes del Vapor pateixen maltractaments físics i són acomiadades dels seus llocs de feina.

Durant la primera setmana de juliol, uns 800 treballadors es concentren al local social de les Tres Classes del Vapor, al carrer del Born, i es manifesten de forma pacifica cap a l'ajuntament, on lliuren una document al batlle de la ciutat. El consistori tracta la qüestió, i acorda nomenar dos representants que juntament amb dos dels treballadors es dirigeixen al governador civil de la província per demanar ajuda.

Durant aquest període estival, existeixen a la ciutat de Manresa dues opcions a l'associacionisme obrer: la Federació de Societat d'Oficis d'àmbit local, a la qual pertany la Societat de Cintaires, i les Tres Classes de Vapor que havia entrat amb molta força en el sector tèxtil de la ciutat. Fins el moment, les relacions entre ambdos sindicats havien estat agradables i totes les accions de protesta anaven coordinades pels dos sindicats. La conflictivitat del moment farà que comencin les discrepàncies entre les Tres Classes del Vapor i la Societat de Cintaires, cosa que provocarà certa confusió i desunió entre la classe treballadora local.

Fragment de recolzament per les vagues de Manresa i on es demana ajuda a nivell català.

En la petició d'ajuda al Governador civil, es crea una Comissió d'Auxili per socórrer els obrers sense feina. Aquesta comissió, que ja existeix a la ciutat de Barcelona, demanarà ajuda al Govern de Madrid i a la premsa, per tal que obri una subscripció a Manresa.

El 20 de juliol de 1890 s'inicia una vaga general a Manresa. Dins d'un ambient molt carregat, i amb una calor sufocant, el sometent ataca a un grup d'obrers de les fàbriques de Cal Gallifa de Manresa i del poble de Sant Joan de Vilatorrada, el resultat final es una batalla campal entre les forces de l'ordre i els treballadors.

Els punts que reivindiquen el conjunt de Societats Obreres davant el batlle són els mateixos que havien estat pactats anteriorment, feia encara no dos mesos, i que els fabricants i propietaris no van respectar i es concentraven en:

- Respecte a la Societat Tres Classes del Vapor, legalment constituïda.
- Regularització del preu de la mà d'obra.
- Fixació del nombre d'hores que durant la setmana han de treballar els operaris.

El 21 de juliol, (l'endemà de la batalla campal entre treballadors i forces del sometent), tancaran en solidaritat totes les botigues, i els gremis pagesos de Manresa s'organitzaren per donar suport als vaguistes, repartint aliments al Centre Local Obrer del carrer Vestales.

Per primer cop a Manresa, una vaga obrera compta amb el suport de tots els sectors populars de la població, fins i tot amb la dels gremis, que s'havien caracteritzat per la seva actitud reaccionaria i reàcia als canvis socials. També per primera ocasió, el clergat local es mostra a favor de les reivindicacions dels treballadors. La vaga s'allarga 15 dies.

Finalment la situació de misèria i de desesperació, obliga al govern a intervenir, i la vaga es dona per acabada el 3 d'agost de 1890 amb la derrota de les posicions obreres i amb un nou triomf de la burgesia propietària. Les reivindicacions dels obrers són oblidades, la repressió de la patronal és dura (acomiadaments en massa, detencions...) i no es perdona als responsables. Als pobles del Bages, de Sallent i el Pont de Vilomara, famílies senceres són expulsades de les seves cases. S'elaboren "llistes negres" de treballadors indesitjables, dificultant que els expulsats trobin feina en un altre fàbrica de la comarca.

Veure els capítols anteriors:

- Capítol 1. Explotació i salaris baixos, aquí
- Capítol 2. Que volen els treballadors, aquí

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

Un dissabte a l'escola de 1964

2011-10-12T13:59:00.000+02:00

Nois i noies al pati de l'escola Renaixença (en aquell temps Grupo Escolar Francisco Franco) l'any 1964, en una jornada esportiva dels dissabtes al matí. A la dreta de la fotografia es pot observar la ja desapareguda fàbrica de cintes Manubens (enderrocada el 2001). A l'esquerra de la mateixa es pot veure la casa Torra (1910) i al fons de tot, la torre Lluvià.

Font: Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada 2", Ed. Zenobita, Manresa 2007

La vaga de 1890

2011-10-10T15:07:00.010+02:00

Capítol 2. Que volen els treballadors

A mitjans d'abril de 1890, s'arriba a uns acords de mínims entre els treballadors manresans i els fabricants. El governador civil de Barcelona, arbitrarà en el conflicte, dotant-lo de legitimitat.

El 30 de març de 1890 la vaga ja és un fet. El detonant serà l'actitud de l'empresari de la fàbrica de cintes Vintró: es nega a reconèixer els representants obrers, i el fet provoca l'abandonament de la feina de la resta dels treballadors. Davant d'aquest greuge, el conjunt de la patronal també prendrà mesures i respondrà amb un locaut, els treballadors per la seva banda, es declaren en vaga.

Els punts de reivindicació dels treballadors eren els següents: millores econòmiques i el dret d'associació obrera; de tot manera, aquest serà un acord puntual, la comissió mixta (patronal i treballadors) continuarà reunint-se amb el compromís d'arribar a una solució definitiva en el termini de vuit dies. La federació de les Tres Classes del Vapor pacten el retorn immediat als llocs de treball, però amb l'amenaça d'una nova jornada de vaga sinó s'arriba a cap acord satisfactori. Durant els dies següents retornen al treball les fàbriques que restaven aturades, les de la conca del riu Cardener i Llobregat. Per primer cop, els treballadors del Bages i el Berguedà comencen a organitzar-se i acudeixen en massa per afiliar-se a les Tres Classes del Vapor.

El 12 d'abril de 1890 s'acaben les converses i s'arriben a uns acords patronal-treballadors, respecte a les hores laborals setmanals:

- La jornada diürna de treball es reduirà a setanta hores per setmana, repartides en 12 hores els cinc primers dies i deu hores el dissabte. Diumenge descans setmanal.

- El torn de nit haurà de ser d'un màxim de cinquanta-dues hores a la primera setmana, nou hores els cinc primers dies i set hores el dissabte. Diumenge descans setmanal.

El "Primer de Maig" és una de les dates mítiques del moviment obrer. En aquesta data, i com a homenatge a un grup de treballadors de Chicago assassinats per la policia, un congrés obrer internacional reunit a París el 1889, va acordar celebrar diverses manifestacions arreu del món.

Amb aquesta situació arriba la jornada del Primer de Maig, que es celebrarà amb tranquil·litat i relativa calma. Es farà un míting al solar del Buen Retiro, i posteriorment dues-mil persones es manifestaran ordenadament fins a l'Ajuntament de Manresa, on lliuraran a l'alcalde de la ciutat, un manifest signat pels diferents components de la Federació de Societats Obreres de Manresa, en aquest manifest obrer no apareix cap signatura de la federació de les Tres Classes del Vapor.

Els dies posteriors a l'1 de maig, es produeixen aldarulls a les fàbriques de Barcelona i altres ciutats obreres catalanes, sense que a Manresa tinguin gaire ressò, degut a que la demanda de 8 hores diàries (reivindicació obrera dels treballadors de tot el món) es veia com una utopia i fita impossible d'arribar-hi.

Veure el capítol anterior:

- Capítol 1. Explotació i salaris baixos, aquí

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

La vaga de 1890

2011-10-05T16:46:00.011+02:00

Capítol 1. Explotació i salaris baixos

Il·lustració a la "La Campana de Gràcia", en favor a les jornades laborals de vuit hores de la classe treballadora.

La segona meitat del convuls segle XIX i principis del segle XX es caracteritzen per ser un període de gran efervescència social i de lluita dels treballadors per assolir uns drets mínims i un reconeixement com a classe per part de la patronal i del estat.

Però de manera especial l'any 1890 serà un any clau pel moviment obrer internacional, ja que per primera vegada aconsegueix tenir una infraestructura organitzada que li permet tirar endavant la commemoració del primer de maig.

Les diferents organitzacions obreres existents a Catalunya no es quedaran al marge de la convocatòria i organitzaran el Primer de maig a cada ciutat, però aquesta celebració tindrà unes connotacions dramàtiques produïdes pel procés de solidaritat arran de les vagues de la ciutat de Manresa de 1890. Així doncs, durant l'any 1890 (any en que es reintrodueix el sufragi universal masculí i alhora es divideix la ciutat de Manresa en cinc districtes electorals) la capital del Bages gairebé esdevindrà l'eix de lluita obrera de Catalunya i ràpidament a altres zones, sobretot a les conques del riu Llobregat i Cardener.

Un encadenament de circumstancies portarà a la vaga general. A les fabriques tèxtils, sector hegemònic de l'industria manresana, els sous són en aquell moment irrisoris, es treballa moltes hores i la patronal gaudeix d'un control absolut, com per prendre represàlies sobre qualsevol treballador que gosi alçar la veu, al mateix temps que es nega a negociar qualsevol tipus de reforma laboral.

Moltes hores de feina i salaris irrisoris, era la tònica general dels obrers de les fàbriques tèxtils a finals de l'ultima dècada del segle XIX.

Aquesta actitud provoca un creixent malestar entre la classe treballadora. Peró aviat les coses començaran a fer un tomb, quan la federació de les Tres Classes del Vapor (TCV), convoqui un míting obrer al pati de davant de l'església del Carme, els principals oradors seran Brugueras, de les Tres Classes del Vapor; Sebastià Cots de Badalona i Antoni Sagués com a representant de la Federació Obrera de Manresa. En aquest míting es denuncia la jornada laboral, de fins a vuitanta hores setmanals i on rarament es respectava el descans dominical i els sous un 50% més baixos que a la capital (Barcelona), la qual cosa evidenciava greus problemes per a la manutenció de les famílies. En definitiva, el obrers que no estaven organitzats, es trobaven en mans de la patronal.

Durant el mes de febrer de 1890, s'inicia un proces critic que es reflecteix a través de la premsa local. Cada cop apareixen al·lusions més radicalitzades en motiu dels baixos sous i en contra l'actitud de la patronal que no admet representants obrers en diàlegs de negociació, acomiadant si fa falta a treballadors que, individualment, es queixen de la situació i practicant una campanya de desprestigi perquè no puguin trobar cap altre feina a la ciutat. Davant d'aquest desolador panorama es comença a plantejar la possibilitat d'endegar una vaga de caràcter general.

El dia 24 de març de 1890, la vaga esclatà a la fàbrica Vintró de Manresa, quan els treballadors exigeixen la demanda del compliment de la tarifa de preus defensada per les TCV. Els fabricants i la patronal responen amb un locaut, tanquen les portes de les fàbriques. El dia 27 de març, les Tres Classes del Vapor van a la vaga general a tot Catalunya en defensa dels treballadors fabrils manresans.

Bibliografia:

- Les Vagues del 1890 a Manresa. Montserrat Perramon i Augué. Revista Dovella, Desembre 1990 pp. 33-36.

- Indústria i ofici: conflicte social i jerarquies obreres a la Catalunya tèxtil (1881-1923). Carles Enrech Molina. Universitat Autònoma de Barcelona, 2003.

- Les vagues de Manresa (1890), aquí

Interpretant el Carrer del Balç

2011-09-28T13:37:00.007+02:00

Un carrer medieval quasi únic a Catalunya

Catalunya compta amb milers de carrers d'origen i traçat medieval, però en pocs es pot copsar de manera empàtica l'angoixa, l'estretor i el paisatge de les aglomeracions urbanes del segle XIV com en el carrer del Balç de Manresa. En aquest sentit, es pot afirmar que el conjunt manresà té pocs paral·lelismes al territori català a excepció del carreró de les Bruixes de Cervera.

És aquesta singularitat la que li dóna un enorme potencial turístic i de capacitat d'atracció de visitants cap a altres exponents de la Manresa medieval com la Seu, el Carme o l'Hospital de Sant Andreu. Experiències com les del conjunt occità de Carcassona o el Call Jueu de Girona han estat els referents a l'hora de conceptualitzar les propostes d'intervenció per al carrer del Balç.

"El carrer del Balç, centre d'interpretació amb el recorregut" (editat per Manresa Turisme)

1. Jaume Desfar, manresà i conseller del rei Pere III, ens evoca l'inici del regnat, i ens presenta com era el rei Pere III i les seves gestes, fins que l'any 1344 va visitar Manresa per primera vegada.

2. A punt d'arribar el rei Pere III i enmig de la cridòria del mercat, una carnissera retrata la Manresa popular de l'època, sovint critica amb les jerarquies.

3. Jaume Amargós, cuireter i conseller de la ciutat, prepara el banquet per honrar el rei mentre fa un repàs a les classes hegemòniques de la Manresa del segle XIV.

4. Després de desfilar pels carrers de Manresa, el rei Pere III, en la seva darrera visita a la ciutat, l'any 1375, Jaume Desfar fa balanç del regnat que ara ja s'acaba.

5. En aquest espai, trobem una maqueta del carrer del Balç feta a l'escala on podem veure diverses escenes de la vida quotidiana i la Manresa dels gremis i dels oficis.

6. Aquesta zona informativa ens permet aprofundir en com sorgeix el carrer del Balç i ens presenta les diverses classes de poder de la Manresa del segle XIV.

7. Audiovisual "El creixement de la ciutat" que ressegueix Manresa des d'abans de l'ocupació humana fins al segle XIV.

Més entrades del carrer del Balç:

- El carrer que esdevindrà museu, aquí
- La reobertura del carrer del Balç, aquí
- El carrer del Balç i la Llum (vídeo), aquí
- El carrer del Balç, aquí

La Plaça Major

2011-09-21T15:48:00.014+02:00

Nomenclatura de la plaça

Fotografia de 1973 on es pot veure la nomenclàtor franquista d’aquells anys. Cantonada amb la Baixada del Carme i començament del carrer de Sant Miquel. ("Manresa la ciutat transformada" - Fotografia: Enric Villaplana)

Al llarg de la història, la plaça gran de Manresa o "Plaça Major" ha rebut nombrosos noms, la majoria en funció de la situació política del moment: plaça del Rei (1830); plaça Reial (1833) amb motiu del naixement d’Isabel II; plaça de la República Federal (durant l'efímera I República); plaça de la Constitució (fins al 1931); plaça de la República, durant la II República (1931-39); Plaza de los Mártires de Manresa, després de l’entrada dels “nacionals” i durant la dècada dels anys quaranta; Plaza de los Mártires, durant l’etapa franquista i plaça Major (canvi en el Ple municipal del 5 de juny de 1979).

Una plaça d'origen medieval

L’estructura de la plaça ens presenta una dualitat molt destacada que és característica de moltes places medievals catalanes. Si ens trobem al mig de la plaça hom té la sensació d’estar en un espai tancat, però realment és molt obert perquè hi conflueixen un total de nou carrers.

Aquests carrers són, començant per la dreta del costat del edifici del Ajuntament, la Baixada dels Jueus que era l’indret on vivia aquesta comunitat fins que van expulsar-los, al segle XV; el carrer Amigant que conduïa al casal d’aquesta família noble manresana; el carrer de Sant Miquel que anava a l’església del mateix nom; la Baixada del Carme que portava a l’església gòtica del Puigmercadal; el carreró de Sant Ignasi Malalt on hi ha la capella dedicada a aquest sant; el Cap del Rec o punt per on arribava l’aigua de la Sèquia a la plaça; el carrer Sobrerroca aixecat en la cinglera que ha format el torrent de Sant Ignasi; la Baixada del Pòpul on hi ha la capella dedicada a la Verge del mateix nom i el carrer del Bisbe, que prové del malnom d’un sabater que hi vivia.

La Casa Gran o l'edifici del ajuntament

"Plaça Major de Manresa" per Marià Folch i Amich (1856) al Museu Comarcal de Manresa.

L’edifici de l’Ajuntament fou projectat per Joan Garrido i és obra de Jeroni Torrents, mestre d’obres de Moià. Es va començar el 1739 i es va acabar el 1777. Va edificar-se sobre el solar dels antics casals de les corts del Veguer i del Batlle, i de la casa que des de 1658 servia de lloc de reunió al Consell de la ciutat. Tots aquests edificis van ser víctimes de l’incendi de 1713, durant la Guerra de Successió, on la ciutat fou arrasada per les tropes filipistes.

(Més informació sobre les conseqüències de la Guerra de Successió a la ciutat de Manresa, en aquest enllaç: "José de Armendáriz i l'incendi de Manresa")

En un principi el nou Consell Municipal s’havia d’ubicar a la Baixada de la Seu, actual edifici dels Jutjats. Però com que el Decret de Nova Planta va abolir les institucions tradicionals catalanes, com la vegueria i la batllia, entre altres, es va decidir edificar l’Ajuntament a la plaça Gran. La pedra de l’edifici es va extreure de prop de la capella de Sant Joan d’en Coll, mentre que el marbre de l’escut és de Segueró, un poble de la comarca de la Garrotxa.

La corona que remata l’escut va ser destronada arran de la Revolució de Setembre de 1868 i es va recol·locar amb la Restauració monàrquica. Antigament els pals per hissar la bandera estaven apostats al balcó central, però l'any 1930 van situar-se al capdamunt de la façana.

Bibliografia:

- Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada", Ed. Zenobita, Manresa 2006

Les companyies blanques

2011-09-16T10:35:00.000+02:00

La construcció de noves muralles

El 6 d'agost de 1362 els consellers de Manresa, reunits com acostumaven al refectori del monestir dels monjos carmelites, comentaven que havien sentit rumors sobre gents estranyes que es feien dir "Companyies Blanques", i que s'apropaven cap a diverses parts del Principat de Catalunya en direcció a l'aragonesa Calatayud, a fi d'ajudar el senyor Rei en la guerra contra Castella. Però qui eren les "Companyies Blanques"?

Les Companyies Blanques eren un exèrcit mercenari del segle XIV, format per uns 12.000 aventurers de diverses nacionalitats, comandat pel cavaller bretó Bertrand Du Guesclin. Es constituïren amb bandes que havien lluitat tant al bàndol francès com a l'anglès a la guerra dels Cent Anys i que després de la pau de Brétigny (1360) havien quedat sense feina ni benefici; des d'aleshores es dedicaren a saquejar les terres occitanes, i per això Carles V de França procurà, pagant una part dels seus sous juntament amb el papa i el rei Pere III de Catalunya-Aragó, que passessin a Castella al servei d'Enric de Trastàmara, el qual ajudaren a conquerir la corona de Pere el Cruel (1365-68).

El mur inferior

Els consellers de la ciutat pensant que potser aquestes tropes formades per perillosos mercenaris s'acostessin a Manresa i l'ataquessin, van optar per reforçar les defenses de la ciutat i construir unes noves muralles, ja que com ells mateixos declaraven: "Civitas non est clausa" (La ciutat no resta tancada). Per fer complir aquesta ordre en el mateix moment es va nomenar uns procuradors especials per aquestes tasques. Tres per a cada barri de Manresa: Francesc Nerell, Berenguer Camps i Francesc Bellsolà al barri de Sant Miquel; Francesc Pla, Bernat Galceran i Berenguer Sobrebalç al barri de les Escodines; Bernat Figuerola, Jaume Sart i Francesc Gamiçans al barri de Sobrerroca; i finalment Bernat Gual, Berenguer Vilaozinosa i Pere Artús al Barri de Santa Maria. La seva tasca era tancar i clausurar les obertures que observessin a la muralla de la ciutat, a fi de garantir la protecció de Manresa.

La documentació que segueix als anys següents a aquesta ordre gira entorn de dos processos. El primer, dut a terme entre els anys 1362 i 1370, en el que l'atenció es concentrà en la revisió de murs vells i la rehabilitació del que s'anomena "mur superior" o "mur vell" que ens permet conèixer el traçat de les muralles anteriors al segle XIV; i en un segon procés, emmarcat entre els anys 1370 i 1383, en el que, un cop reforçats els antics murs, els esforços es van centrar en la construcció d'un nou tram que amplia el perímetre fortificat, envoltant els nous barris apareguts a ponent del Puig Cardener i del Puig Mercadal que s'anomenarà "mur inferior" o "mur nou".

Mapa del perímetre de les muralles de Manresa, en color vermell el tram de mur inferior o "mur nou" construït al segle XIV i en color blau el tram de mur superior o "mur vell" construït als segles XII i XIII.
(Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Sèquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002, p.185)

Més entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les falses muralles del segle XVI, aquí

Bibliografia:

- Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Sèquia de Manresa", Farell Editors, Manresa 2002

Llibres amb història

2011-09-12T13:24:00.014+02:00

Vicenç Prat i el Llibre Verd

Dibuix del manresà Anselm Corrons al Llibre Verd de Vicenç Prat

Les ciutats sempre han escrit llibres amb història, el seu passat i les seves llegendes que la cultura ha respectat, una excel·lent forma perquè la comunitat respiri tradicions pròpies i es senti arrelada a la vil·la on viu d'una forma participativa i quasi patriòtica.

Avui us parlaré d'un llibre que va veure la llum durant els intensos anys de la Segona República, es tracta del famós "Llibre Verd" (Visió parcial de Manresa), escrit per Vicenç Prat i amb dibuixos d'Anselm Corrons. Es publicà a la ciutat de Manresa el 1932, i s'imprimí a la Impremta de Ramon Torra S. en C. És una visió molt personal i crítica de la Manresa del seu temps, d'en Vicenç Prat un joier que treballava als Magatzems Jorba des dels 13 anys.

La publicació d'aquest "Llibre Verd" va suposar una alenada d'aire fresc al panorama cultural de Manresa. Contra tot pronòstic, vuitanta anys més tard descobrim que la ironia i l'humor dels textos de Vicenç Prat i les il·lustracions d'Anselm Corrons són, en molts casos, descaradament vigents avui en dia. La lectura de l'obra de Prat ens obliga a repensar la nostra manresanitat: un retrat irònic, humorístic i crític, però alhora tendre de la Manresa de la seva època. En definitiva, una manera agradable de comprendre els deliris d'una ciutat, els seus punts de vista tan oposats dels seus habitants, els espais de reunió o la manera de celebrar les festes tradicionals.

Reedició del llibre de 1932 d'en Vicenç Prat, editat per l'Ajuntament de Manresa i Centre d'Estudis del Bages l'any 2002, coincidint amb el 70è aniversari de la seva primera publicació

Més informació sobre els autors:

- Vicenç Prat, aquí
- Anselm Corrons, aquí

Bibliografia:

- memoria.cat, La República en un clic (1931 - 1936)

35 anys de la primera Diada a Manresa

2011-09-09T15:10:00.011+02:00

L'11 de setembre de 1976

Coincidint amb el 35è aniversari de la celebració del míting de la Diada de 1976 al pavelló del Congost de Manresa (la primera Diada que es podia celebrar en llibertat des del 1939, si bé una llibertat encara vigilada), l'Associació Memòria i Història de Manresa presenta l'àudio d'aquell acte multitudinari, que va tenir lloc el dia 10 de setembre –la vigília de la massiva concentració a Sant Boi de Llobregat-, i diversa documentació inèdita que hi està relacionada.

El document sonor de l'acte, de notable interès, ha estat facilitat per la manresana Maria Lluïsa Batlle Sanpera, i dura prop de 90 minuts. Inclou tots els parlaments: els de Josep Badia, Xavier Sitjes, Dolors Estrada, Joan Tatjé, Sebastià Vives i Isidre Badia (presentador). En nombroses ocasions els parlaments són interromputs per aplaudiments i proclames diverses, entre les quals les de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!" i "Visca l'Assemblea de Catalunya!".

Aquest míting del Congost va ser un dels actes polítics més remarcables de la transició a la ciutat. Sota l'impuls de l'Assemblea del Bages, van assistir-hi prop de 3.000 persones segons l'organització i la premsa –unes 1.600 segons la Guàrdia Civil- per reivindicar les plenes llibertats individuals i nacionals, just un dia abans de la coneguda i massiva concentració a Sant Boi de Llobregat.

L'Associació Memòria i Història de Manresa acompanya l'àudio del míting amb una trentena de documents, la major part dels quals desconeguts pel públic. Destaquen, d'una banda, els informes de la Guàrdia Civil sobre l'acte, un dels quals incriminava Josep Badia d'haver acusat al mateix cos de la Guàrdia Civil de l'assassinat de Jesús Maria Zabala, motiu pel qual va ser detingut. Escoltant l'àudio del míting es demostra que Josep Badia en cap moment no va fer aquesta afirmació. També s'hi pot veure la instància de petició del permís per celebrar el míting i la consegüent denegació per part del Govern Civil; diversa documentació de l'Assemblea del Bages i uns vint documents inèdits facilitats pel manresà Pep Centelles, que ofereixen informació de les despeses que va ocasionar l'acte, els materials que a l'entorn de la Diada es van vendre a les parades, les diverses factures generades per a la contractació de diferents serveis, etc. Finalment, també es poden veure prop de 40 imatges i una desena de retalls de premsa de l'esdeveniment.

Es pot escoltar l'àudio i veure tot aquest material en un web que Memòria.cat ha creat específicament sobre el tema i que es titula "El míting de la Diada Nacional de 1976 a Manresa".

Web 'El míting de la Diada Nacional de 1976 a Manresa'

La ruta modernista d'Ignasi Oms i Ponsa

2011-09-07T13:59:00.023+02:00

Mapa editat per Manresa Turisme, amb l'Itinerari Modernista de la ciutat
(prem l'imatge per veure més gran)

La ciutat de Manresa a començament del segle XX era una vil·la puixant. Els industrials que han fet fortuna en el tèxtil confien a un grup d’arquitectes d’ascendència local la construcció de les seves elegants cases, preferentment situades en un Passeig Pere III acabat d’estrenar. Però si hem de parlar d'un arquitecte, hem de fer-ho d'Ignasi Oms i Ponsa, el nostre "gaudí" manresà.

Casa Gabernet Espanyol

Ubicació: Passeig Pere III

41° 43′ 38.21″ N, 1° 49′ 25.91″ E

És la primera obra d'Oms (1898) i és d'estil eclèctic historicista amb una barana al terrat que recorda uns merlets. Amb clares referències neogòtiques en els finestrals de la planta baixa.

Casa Armengou

Ubicació: Carretera de Vic 17
41° 43′ 33.26″ N, 1° 49′ 33.26″ E

És una de les primeres obres d'Oms (1899) i és clarament eclèctica. Es tracta d'un edifici amb dues escales de veïns i dues plantes.

Col·legi-Asil dels Infants

Ubicació: Carretera de Vic 10
41° 43′ 33.65″ N, 1° 49′ 35.21″ E

És una obra representativa del modernisme historicista (1901-1911) que re-interpreta un gran edifici romànic amb un cos central en forma de basílica, amb finestres rematades en arcs de mig punt i amb arcuacions cegues d'estil llombard rematant la façana.

Casa Padró Domènech

Ubicació: Carrer Àngel Guimerà
41° 43′ 39.34″ N, 1° 49′ 28.78″ E

Casa unifamiliar modernista d'inspiració centre-europea (1903) amb un sostre a dues aigües i un frontispici esglaonat.

Casa Torrents

Ubicació: Plaça Fius i Palà / Plaça Sant Domènec
41° 43′ 28.77″ N, 1° 49′ 25.91″ E

Coneguda com "ca la Buresa" (1906) pel cognom de l'esposa de l'industrial Torrents. L'edifici té quatre plantes amb dos torreons circulars als angles, un de les quals està culminat amb una cúpula cònica, amb decoració ceràmica en forma d'escames. La façana és carreuada amb elements florals, ceràmica vidriada, esgrafiats i ferro forjat. Presenta una alternança de formes i llindes, especialment decorades les corresponents a les portes dels balcons volats.

Antic escorxador

Ubicació: Plaça Bages
41° 44′ 7.44″ N, 1° 49′ 25.36″ E

La construcció és a base de pedra emmarcada de totxo vist (1906). La coberta és a base de cavalls de fusta a dues aigües, i està suportada per pilars de totxo vist. A la nau central, la més alta, s'hi sacrificaven els animals, mentre que a les laterals s'hi acollien els corrals. Les torres de les cantonades s'utilitzaven d'assecadors de pells.

Casino de Manresa

Ubicació: Passeig Pere III
41° 43′ 38.05″ N, 1° 49′ 23.69″ E

Va ser durant molts anys seu del centre social de la burgesia de la ciutat. Actualment és la seu de la Biblioteca Comarcal. Ha estat recentment restaurat i rehabilitat. El cos principal es va construir en tres anys (1906-1909) com una obra de transició cap al modernisme. La façana segueix un tipus d'estructura clàssica i al mateix temps conté elements modernistes com el disseny de les finestres i balcons i els motius ornamentals. Algunes de les sales interiors, en l'actualitat sales de lectura, conserven vitralls de colors i una ornamentació molt rica. Les obres dels laterals continuaren fins al 1918. La tanca del passeig és clarament déco.

Casa Devant

Ubicació: Passeig Pere III
41° 43′ 36.31″ N, 1° 49′ 24.22″ E

Casa senyorial en una de les cantonades més privilegiades del passeig (1907), davant del Casino de Manresa i al costat de la Casa Lluvià. Destaquen les decoracions florals de sota de les tribunes i sobre les finestres del segon pis. Són alguns dels detalls modernistes que es combinen amb l'aire eclèctic que li atorguen altres parts de l'edifici.

Casa Lluvià

Ubicació: Carrer Arquitecte Oms 5
41° 43′ 36.51″ N, 1° 49′ 21.75″ E

Es va construir per encàrrec de Sebastià Tàpias i Selga, posteriorment la va adquirir el senyor Lluvià. L'edifici s'aparta del classicisme i l'autor hi combina, en un joc de volums asimètrics, un cos central amb dues torres de diferents proporcions i alçades. La façana conserva una ornamentació típicament modernista amb esgrafiats a les parets, ornamentació florals en capitells i mènsules, rematat amb un esglaonat de rajola i maó a les cornises. El jardí està ballat amb reixes de ferro forjat.

Casa Torra

Ubicació: Plaça Independència
41° 43′ 37.23″ N, 1° 49′ 20.30″ E

La façana encarada cap al sol consta d'unes magnífiques galeries decorades amb vitralls emplomats colorits i amb elements de forja. Les obertures estan ornamentades amb mènsules, i els balcons amb tribunes i baranes de ferro forjat. L'interior de l'entrada encara conserva el regust modernista.

Farinera la Florinda

Ubicació: Carrer del Bruc 33
41° 43′ 23.31″ N, 1° 49′ 3.58″ E

És un edifici industrial on s'hi remarca la verticalitat, a l'estil de les fàbriques angleses, format per diferents cossos dins d'un recinte tancat. El cos central té una alçada de quatre pisos i de les construccions laterals només en resta la de ponent. La de llevant es va substituir per un grup de sitges, i si bé el conjunt va perdre en simetria, va guanyar en majestuositat.

Bibliografia:

- Lacuesta, Raquel: "Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte: la consolidació del modernisme terra endins", Ed. COAC. 2009

- Diari Regió7: "El llegat d'Ignasi Oms vist des de dins" (14/04/2011)

- Manresa Turisme: Itinerari Modernista, aquí

- Tot Passejant: Ignasi Oms i Ponsa, aquí

- Modernitat europea a Manresa, aquí

Fotografies i localització GPS:

- wikipedia.org

Més entrades relacionades:

- "Arquitectes del segle XX: Un itinerari històric", aquí
- "Un itinerari al patrimoni industrial", aquí

Els veïnats de França

2011-09-03T12:26:00.000+02:00

La immigració occitana

Il·lustració: Diòcesis occitanes del Migdia de França (del bloc "Cultura a Navarcles")

Els diferents episodis de Pesta Negra que es succeïren entre els segles XIV i XVIII, les sequeres i les males collites varen provocar un important buit demogràfic a Catalunya. Aquest buit, però, va ser cobert per la immigració de francesos, en la seva majoria occitans i, també, una minoria de catalans del Rosselló i francesos "autèntics" (parlants de llengües d'oil). Degut a aquest aport demogràfic, però també biològic, aproximadament entre 1500 i 1700, i malgrat els flagells que patí, va doblar-se la població de Catalunya. No es disposen de dades exactes ni complertes per a tot Catalunya, però alguns càlculs estableixen que fins a un 40% de la població total al segle XVI era occitana o descendent d'occitans. Aquesta investigació sempre ha tingut un caire local i encara necessita avui d'un estudi general que permeti percebre d'una manera global la veritable incidència d'aquest fenomen en la Catalunya moderna.

Per començar caldria matisar alguns aspectes formals que ens faran arribar d'una manera més precisa a la realitat social i, sobretot, cultural de les persones que van creuar el Pirineu per establir-se a casa nostra. Malgrat la historiografia tradicional ha insistit en anomenar aquests immigrants com a francesos, cada cop va agafant més força la seva denominació cultural: occitans. De mica en mica els estudiosos tenen menys manies d'anomenar-los occitans en comptes de francesos.

Recuperació de la població manresana

A la segona meitat del segle XIV i tot el segle XV, la població de Manresa, patia les funestes conseqüències de la Pesta Negra i tot el que va generar: defuncions, epidèmies, males collites, carestia i crisis de subsistència. La població se'n va ressentir i va disminuir dràsticament. Dels 1.500 manresans de final del segle XV es va passar a la xifra de més de 5.000 en poc menys d'un segle. Malgrat la supervivència de les epidèmies, com la de l'any 1508, que va causar un gran index de mortalitat, l'arribada massiva de nouvinguts va equilibrar la balança demogràfica.

Fotografia: El nom del actual carrer Arbonés (documentat el segle XIV), ocupat per immigrants occitans de Narbona, probablement sigui fruit d'una modificació del seu nom original "Narbonès". (Ajuntament de Manresa)

L'origen dels immigrants occitans es concentrava en dues àrees: la zona del massis Central (bisbats d'Agen, Càors, Tula, Llemotges i Claramunt) i la del vessant nord del Pirineu Central (bisbats de Comenge, Coserans, Pàmies, Tarba i comtat de Foix). La majoria d'aquests nous manresans (62%) eren pagesos i en menor nombre, també eren artesans, teixidors, ferrers o boters.

Els cognoms occitans de més rellevància són els Vinyals, Carrera o Carreres, Font, Roca, Soler, Fàbrega o Fàbregas, Mas, Martí, Riu o Rius, Torra, Bòria, Camps, Costa i Moliner.

La major part dels nouvinguts occitans arribaven sense la seva família, tenien menys de 20 anys, eren homes solters i catòlics, tenien una cultura i una llengua força similar a la catalana i van trobar feina de seguida. I el més important: la major part es va casar amb dones catalanes, perquè d'immigració femenina n'hi va haver poca. El terme gavatx (gabacho), emprat per primera vegada el 1603, era un mot despectiu i pejoratiu per designar els immigrants occitans (o als seus fills i filles mestissos, fruit de l'unió d'una catalana i d'un occità) al Principat de Catalunya, i que per extensió, a posterioritat es va estendre a tots els francesos.

Bibliografia:

- Bloc Cultura a Navarcles: Navarcles i Occitània (I): l'immigració occitana (ss.XV-XVII) i el carrer de França
- Comas Closas, F.: "Històries de Manresa", Ed. Zenobita. Manresa, 2009

Per conèixer millor la demografia de la ciutat de Manresa de l'època, consultar:

- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (I)
- Una visita a la Manresa medieval: Demografia (II)

Més informació:

- La immigració occitana a Catalunya, aquí
- La immigració Occitana (s.XV - XVIII), aquí

El món medieval: l'assistència als necessitats

2011-08-30T17:39:00.006+02:00

Els hospitals medievals

Fotografia: Malalts de pesta bubònica

Les institucions medievals eren molt diferents del que avui entenem per un hospital. D’entrada cal observar que la pròpia paraula hospital deriva del llatí hospes (hoste) que fa referència a la hospitalitat. Tot i que aquestes institucions evolucionen al llarg de l’època, en els seus orígens eren més aviat centres religiosos i caritatius que no pas establiments destinats a la guarició dels malalts. En realitat estaven destinats a la hospitalitat amb els pobres, tenint sempre en compte el que s’entenia per pobre en l’Edat Mitjana.

Avui en dia un pobre és aquella persona mancada de mitjans materials que assegurin la seva pròpia subsistència. En l’època medieval un pobre era, a més, qualsevol persona en situació de debilitat física, social o jurídica que afectés temporalment o permanent a l’individu. Estem parlant doncs també dels nens orfes o abandonats, dels vells (a partir dels cinquanta anys en aquella època), de les dones que no tenien recolzament econòmic dels seus marits o familiars, de les vídues, de les prostitutes, dels captius. Ja en el primer Concili ecumènic de Nicea (325) l’Església va establir que allà on hi hagués un bisbe hi havia d’existir un hospital o lloc d’hospitalitat.

De tota manera cal no oblidar que el concepte racional i científic de salut és molt modern. Durant gran part de l’Edat Mitjana majoritàriament es creia que el guariment dels malalts sols estava en mans de Déu; la hospitalitat només hi ajudava. De fet fins i tot en temps relativament recents, encara hi ha qui ha considerat certes malalties com a càstigs divins. Sigui com sigui, el cas és que recórrer a un metge durant l’Edat Mitjana fou un privilegi reservat als rics els quals rebien assistència a domicili. Eren pocs els que practicaven la medicina i els hospitals eren l’única manera en que les classes populars podien accedir als remeis casolans que foren en aquella època les pràctiques més habituals davant d’una malaltia.

Fotografia: Església de l'Hospital de Sant Andreu (Pedro Salcedo)

Al segle XIV, en plena Baixa Edat Mitjana, Manresa comptava amb diversos hospitals que es dedicaven a acollir persones malaltes i pobres: l'Hospital de Sant Andreu, l'Hospital de Santa Llúcia, l'Hospital d'en Amergós, etc.

El primer d'aquests hospitals, fundat per iniciativa de personatges rellevants de la ciutat, es dirigia a persones mancades de salut i pobres, a l'acolliment de nens orfes i nens abandonats i, posteriorment, a l'asil d'avis. El segon, creat a partir de la pietat d'un il.lustre manresà, acollí en la seva casa malalts pobres, i posteriorment s'uní amb l'hospital de Sant Andreu. El tercer, fundat l'any 1348 per l'última voluntat d'en Jaume Amergós, fou dedicat a pobres i malalts fins l'any 1399, en que es va cedir a les monges de Valldaura per convertir-lo en un convent.

Bibliografia:

- Revista Dovella: "EVOLUCIÓ HISTÒRICA DE L'ASSISTÈNCIA SOCIAL A MANRESA". Núm. 23, Any 1987

Consultar més entrades relacionades amb la higiene i la medicina:

- Un hospital de 750 anys, aquí
- Els metges jueus, aquí
- Manresa davant les epidèmies de pesta bubònica del segle XIX, (I) (II)

Història del manresà i la cinta de Marilyn Monroe

2011-08-20T16:21:00.007+02:00

El misteri d'un film pornogràfic

L'any 1997, un anònim manresà va saltar als mitjans de comunicació per una antiga cinta que havia comprat a la ciutat de Paris fa vint anys. A la capital francesa, per un preu econòmic de vint dòlars, havia adquirit una misteriosa cinta de sis minuts de contingut sexual, on apareixia una noia que s'assemblava a l'actriu nord-americana Marilyn Monroe. El dubte era si realment es tractava de l'estrella del cinema abans de saltar la fama o era una falsificació.

La revista El Tiempo, ens ho explica en un article que va aparèixer el 16 de gener de 1997:

"Durant 20 anys, un col.leccionista de Manresa (centre de Catalunya) va mantenir sigil·losament guardada una de les tres còpies existents d'un curtmetratge de sis minuts on apareix Marilyn Monroe nua, interpretant una escena porno, segons es va saber ahir. Després d'haver estat 20 anys en la foscor, el film, del qual alguns extractes van ser difosos dimarts a la televisió espanyola, serà presentat a la Primera Fira del Disc i Cinema de col.leccionista que se celebrarà a principis de febrer proper a Vila-Seca, localitat balneària al sud de Tarragona, va informar dimecres el diari regional Regió7. El col.leccionista, que va insistir en mantenir-se en l'anonimat, va adquirir en un mercat parisenc aquesta peça-rodada el 1947 per 20 dòlars, 30 anys després de rodar-se el curt, ara rebutja ofertes milionàries que li arriben d'arreu del món. El documental dura escassament sis minuts i mig i només fa un mes el propietari va rebre una carta de l'American Film Institute a la que li confirmen que es tracta de Marilyn Monroe".

En seguida, es va sospitar del curt, la seva autenticitat era altament dubtosa, el 18 de gener de 1997, la pròpia revista El Tiempo, mitjançant un teletip de l'agència EFE, matisava:

"La representant del llegat de l'actriu, Anna Strasberg, va dir a Los Angeles (EUA), en conèixer l'existència del curtmetratge, que el film pot ser fals, mentre que l'Institut del Cinema Americà va negar que aquesta institució hagués certificat la seva autenticitat. Mario Prades, organitzador del Festival del Disc i Cinema de Col·leccionista, va dir que la pel.lícula, sense so, en blanc i negre, i de sis minuts i mig de durada, està a disposició de tots els experts perquè comprovin que l'actriu que apareix practicant el sexe és Norma Jean Baker, la dona que després es convertiria en Marilyn. Respecte d'això, Zygmunt Kaluzynski, un dels crítics de cinema més prestigiosos de Polònia, va dir que el suposat film pornogràfic de Marilyn Monroe és fals, i tal com va ser confeccionat es podria fer un altre qualsevol, per exemple, amb la dona del president polonès, i afirmar que és autèntic. La cinta suposadament trobada a Espanya i de la qual es diu que va ser rodada per Monroe als 21 anys i que van existir només deu còpies, no és més que un muntatge fet amb ajuda d'ordinadors, afegeix Kaluzynski. Segons el crític polonès, la vida de Marilyn Monroe va ser estudiada per tants i amb tanta meticulositat que li sembla impossible que ningú hagués descobert abans els seus contactes amb el cinema pornogràfic.

Prades va relatar els diferents processos que el propietari de la pel.lícula -un habitant de la ciutat de Manresa (Barcelona), que va dir haver adquirit la cinta en un mercat de París fa 20 anys- ha seguit per confirmar que la protagonista del curt era Marilyn Monroe, símbol sexual del cinema nord-americà que va morir el 1962 a l'edat de 36 anys. [...]

La següent prova va consistir en datar el rodatge a través de l'estudi del cel.luloide, en una prova que es va efectuar en uns estudis catalans que van revelar que el curtmetratge va ser rodat el 1947. Malgrat aquestes comprovacions i per guanyar credibilitat fora d'Espanya, va afegir Prades, es va trametre una còpia a un centre d'Estats Units, del qual no va dir el seu nom, que també va certificar, segons l'organitzador, que la protagonista del film era Marilyn Monroe. Prades va convidar a tots els experts a analitzar la pel.lícula perquè siguin ells els que confirmin la seva autenticitat i va dir que és normal que des de Hollywood s'intenti protegir, per interessos comercials i de prestigi, el mite de Marilyn. Tant Prades com un amic del propietari de la cinta, la identitat es manté en l'anonimat, van coincidir a explicar a EFE, per separat, que en l'últim mes han mantingut contactes amb l'Institut de Cinema nord-americà per verificar l'autenticitat de la cinta. La resposta d'aquest centre no ha estat totalment afirmativa, va revelar l'amic del propietari, però l'institut nord-americà va respondre que hi havia moltes possibilitats que fos la famosa actriu".

Finalment, tot i els misteris de l'autenticitat del film, el manresà desconegut va vendre els drets del curtmetratge per una quantitat de diners que mai es va rebel·lar, a la revista Interviú, que en va fer còpies i la va difondre públicament als seus lectors.

Recerca:

- Hemeroteca, revista El Tiempo (traduït al català)
- Diari Regió7, anuari 25 anys (1978-2003)

Atemptat a la Seu

2011-08-11T15:32:00.008+02:00

Atac a un símbol manresà

Fotografia: L'endemà del atac a la Seu (Arxiu Regió7 - J. Mazcuñán)

En un context en què la incertesa social i política encara era dominant i en què els atacs terroristes eren el pa de cada dia a tot el país, la nit del 28 al 29 de maig de 1979 li va tocar rebre a la basílica de la Seu de Manresa, que va ser incendiada i va patir seriosos desperfectes, el més greu la destrucció de la imatge de la Verge d'Alba.

L'atac es va fer a la matinada, sense testimonis. Al matí d'aquell dia, l'aleshores vicari episcopal, mossèn Jaume Franquesa, en obrir el temple, va observar la fumera que sortia de l'interior de la basílica. Després de ventilar l'edifici, en entrar a l'interior de la nau central va descobrir a terra la talla de la Mare de Déu de l'Alba, totalment destrossada. Segons la documentació, se li atribuïa una antiguitat que es remuntava entre els segles XIV i XV. També es va contemplar com havien quedat destruïts l'aparell electrònic que sincronitzava el rellotge amb les campanes, cortinatges, partitures de l'orgue, el monument de la processó de la Setmana Santa, el fons de la nau central, una part de l'altar i divers mobiliari divers.

Les reaccions de condemna van ser unànimes per part dels partits polítics de l'espectre ideològic més ampli i de totes les capes socials de la ciutat. Tothom va coincidir a dir que l'atac no era nomes contra la religió, sinó un atac contra la ciutat de Manresa i la seva història.

L'autoria dels fets?

Fotografia: El foc destrueix la talla de la Mare de Déu de l'Alba (Manolo Sànchez - Manresa: Història Gràfica de la Transició)

El foc es va iniciar en tres punts diferents, en els extrems, la qual cosa indicava que va ser un acte preparat i coordinat per diferents persones. Una trucada misteriosa a les onze de la nit al 091 de l'emissora Radio Manresa, feia corroborar l'esdeveniment com de terrorista:

"Tome nota: fuerza joven pro legalización de la marihuana, reivindicamos atentado fuego en Seo anarquista de Manresa."

Immediatament de la trucada, una patrulla del 091 es va personar als voltants del recinte de la Seu i no va veure res sospitós, tot feia indicar que la trucada es va realitzar després del incendi al temple. Així doncs, es tractava d'una bretolada de joves amb ganes de gresca? O d'un "comando" autèntic manresà a favor de la legalització de la marihuana? Sens dubte, és un capítol més de la "Manresa fosca".

Font:

- Especial Diari Regió7, "25 anys: 1978 - 2003"
- Hemeroteca Digital La Vanguardia: "Destruyen la imagen de la Verge del Alba", (30/5/1979)

Les faroles de les cantonades

2011-08-08T15:39:00.013+02:00

Vestigis de la ciutat

Caminant tranquil·lament pels carrers de Manresa, podem observar velles faroles que presenten un estat d'oxidació i abandonament força avançant, són les antigues faroles del enllumenat públic, que amb el pas dels anys van deixar d'utilitzar-se i es van anar substituint progressivament per faroles més modernes. Com a nota històrica i curiosa, aquestes antigues faroles, s'ubicaven a les cantonades i interseccions entre carrers per evitar accidents durant la nocturnitat.

En aquesta fotografia del barri de les Escodines (publicada en aquest post), de l'any 1911, es poden observar les faroles (marcades amb un cercle vermell) instal·lades en les cantonades de les cases del carrer.

Els carrers Nou i Vell de Santa Clara (barri de les Escodines), en una fotografia de 1911

Encara que avui en dia en queden molt poques (ara ja no són a les cantonades, degut a la construcció de nous habitatges dels darrers 40 anys), existeix un carrer de la ciutat, el carrer Arquitecte Montagut (entre el carrer Gaudí i la carretera del Pont de Vilomara), on segueixen il·luminant la nit manresana.

Farola al Carrer Arquitecte Montagut, a l'edifici de la Taverna del Mallol

Farola al carrer Vell de Santa Clara, al barri de les Escodines

Farola al carrer Sant Llàtzer, molt a prop de la Carretera del Pont de Vilomara

Farola a la Carretera de Vic, mol a prop del pont de ferro dels FGC

Fer la bugada al riu Cardener?

2011-08-02T14:56:00.009+02:00

Fotografia del 1911 en que es pot veure una singular i poc coneguda imatge d’un grup de dones fent la bugada directament al riu Cardener, sota el canal de la desapareguda fàbrica de “Les Roques de Sant Pau” i més avall del Pont Vell.

Arxiu d’Imatges del Centre de documentació mNACTEC. Fons: J. Forns.
Autor: Josep Forns Olivella

L'aventura europea del TDK Manresa

2011-08-01T15:21:00.010+02:00

L'Eurolliga de la temporada 1998-1999

Fotografia: Plantilla del TDK Manresa (campió de la lliga ACB la temporada anterior) de la temporada 1998-1999, última temporada en actiu que disputaria el base de Ripollet Joan "Chichi" Creus.

Després d'aconseguir el sorprenent títol de la lliga ACB, el TDK Manresa es disposava a jugar la màxima competició de clubs d'Europa, l'Eurolliga que organitzava la FIBA-Europa. Durant una temporada, els millors equips del panorama europeu van visitar el Pavelló Nou Congost. Equips de la talla del Panathinaikos, el Maccabi Tel Aviv, l'Estrella Roja, l'Efes Pilsen, la Cibona o el Zalgiris Kaunas van venir a la ciutat de Manresa per jugar-hi un partit de fase regular de l'Eurolliga (l'antiga Copa d'Europa de bàsquet).

El primer partit que va jugar el TDK Manresa, es va disputar el 24 de setembre de 1998, davant el campió turc, l'Efes Pilsen, al pavelló Nou Congost, amb derrota mínima, 67 a 68. Un partit on van destacar els 24 punts del jugador del TDK, el nord-americà Terquin Mott.

La temporada 1998-1999, es recordarà pel nivell de competició i exigència que suposava jugar l'Eurolliga davant els millors equips europeus i enfront jugadors que més tard acabarien a la NBA com Hidayet Türkoğlu, Marko Milič, Vladimir Radmanović o Gordan Giriček.

Si voleu veure tots els partits que va disputar el TDK Manresa aquella temporada europea podeu consultar aquest enllaç: aquí

El trajecte Terrassa-Manresa l'any 1935

2011-07-26T16:50:00.012+02:00

Un salt al passat

Fotografia: Vista aèria de la construcció de l'enllaç de l'autopista A-18, a la ciutat de Terrassa.

En aquest post, recuperem l'article de José Maria Milagro, publicat l'any 1987 a la revista Espais del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, sobre la construcció del tram del Eix Llobregat, entre les ciutats de Terrassa i Manresa. L'antiga autopista A-18 (en l'actualitat C-16, "Autopista de Montserrat"), començava a veure la llum amb el sistema de pagament (peatge), les obres es van iniciar l'any 1987, unes obres que per coses de la vida acabarien abans del termini fixat, cosa inaudita quan es tracta d'infraestructures com carreteres de gran pes o xarxes ferroviàries. Peró mig segle abans, el 1935...

Concebuda en el "Pla de Camins" de la Generalitat de Catalunya de l'any 1935 com una de les quatre vies "Metropolitanes" de la xarxa viaria de Catalunya, l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa-Manresa encara no té el tram Terrassa-Manresa, la construcció del qual, per concessió administrativa i en règim de peatge, fou autoritzada per un acord del Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya en la reunió del 5 de juny de 1986. Aquesta autopista figura també entre les propostes fetes per a la xarxa primeria en el "Pla de Carreteres de la Generalitat" actualment vigent, i dels 50 milions calculat per als 55'5 km de l'itinerari Barcelona-Manresa l'any 1935, hem passat als 19.000 milions per als 36,6 km del tram Terrassa-Manresa.

La finalitat de l'autopista Terrassa-Manresa és donar continuïtat a l'autopista Barcelona- Sabadell-Terrassa i connectar, al terme municipal de Sant Fruitós de Bages, amb la carretera (C-1411 o 'Eix del Llobregat', amb la N-141 i, al seu dia, amb l'Eix Transversal de Catalunya.

Els primers antecedents històrics d'aquesta autopista es remunten al "Pla de Camins" que, dins el "Pla General d'0bres Públiques", va redactar, sota la direcció del senyor Victoriano Mutioz Oms, la Generalitat de Catalunya entre els mesos de juliol i novembre de 1935. Els anys 1970-74 va ésser construïda i va entrar en servei l'autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa, de 22 km de longitud, construïda per l'Estat en règim de circulació gratuïta.

Entre el "Pla de Camins" de 1935 de la Generalitat de Catalunya i la decisió definitiva de la mateixa institució autonòmica ha passat més de mig segle, encara que en la primera ocasió no es va poder dur a terme la construcció total de l'autopista Barcelona-Manresa i en aquesta ultima i definitiva oportunitat, la Generalitat va obtenir el traspàs de competències en matèria de carreteres entre setembre i octubre de 1980 i a partir d'aquest any va haver de redactar l'actual "Pla de Carreteres". La decisió d'ara és històrica, pels seus antecedents i per la importància de la resolució.

Més informació:

- Inauguració de l'autopista A-18 (Terrassa-Manresa), aquí
- Eix del Llobregat (wikipedia), aquí

Document original:

- Jose María Milagro: Espais, Revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques. "L'autopista Terrassa-Manresa, una decisió històrica: dels 50 milions de 1935 als 19.000 milions de 1986", any 3, 1987

El buròcrata perfecte, Ramon Soldevila

2011-07-24T11:02:00.023+02:00

L'alcalde gestor

Fotografia: Ramon Soldevila (amb la mà alçada) amb les autoritats al antic pas a nivell del carrer Saclosa, any 1964 (Comas, F.; Redó, S.: "Manresa, La Ciutat Transformada 2", Ed. Zenobita, Manresa 2007)

Ramon Soldevila Tomasa va néixer al poble Sant Mateu de Bages l'any 1920, i era advocat de professió. Els manresans i manresanes d'una certa edat el recordaran com a figura política, però sobretot com alcalde de la ciutat de Manresa, durant la darrere etapa del franquisme (dècades de transició entre els 60 i 70), una època relativament còmode a nivell econòmic, on el desarrollismo havia fet que les classes populars obtinguessin un nivell de vida més desacomplexat, gràcies a l'accés de béns de consum bàsics i sobretot de luxe, com vehicles privats, telèfons, neveres o televisions. Malgrat l'immobilisme polític, el nivell de vida de la ciutat de Manresa havia augmentat, degut a una economia de consum planificada, dictada pels tecnòcrates de Madrid.

El pare d'en Ramon Soldevila havia destacat dins la conservadora Lliga Regionalista. Després de la Guerra Civil Espanyola (on no hi participà, al passar-se al bàndol sublevat, tot i formar part de la lleva del biberó), la seva promoció política estigué determinada per la relació personal amb el manresà Mariano Calviño de Sabucedo, amb l'afiliació a FET-JONS i la vinculació, en condició d'assessor legal, amb l'Organización Sindical Española.

Entrada al consistori manresà

El 1960 entrà al consistori manresà com a regidor pel terç familiar i primer tinent d'alcalde, fins l'accés a l'alcaldia l'any 1964 substituint a l'anterior batlle, Josep Moll. Soldevila ocuparia la màxima magistratura municipal fins l'any 1975, deu anys al capdavant de la nostra ciutat.

El seu llegat, en matèria urbanística, es resumia en un acondicionament dels carrers i accessos de la ciutat i la supressió de la xarxa ferroviària per dintre el nucli urbà (té el "record" de més quilometres asfaltats de la nostra ciutat) perquè hi poguessin accedir de forma més fàcil els vehicles privats que augmentaven any rere any, sacrificant les antigues vies del tren que desdibuixaven el plànol urbà de Manresa i pavimentant grans avingudes com la Carretera de Vic o la Muralla (Avendia del Caudillo durant el franquisme) amb materials de primera qualitat. També fou l'impulsor del Parc de l'Agulla, inaugurat de forma oficiosa el 1974.

Imatge del Parc de l'Agulla, amb el llac artificial.

L'any 1966 convidà al dictador espanyol Francisco Franco a Manresa, per intentar guanyar-se el respecte dels aparells del règim i alhora exigir millores bàsiques per la ciutat en matèria d'infraestructures com la tant desitjada connexió entre Monistrol de Montserrat i Abrera, evitant el pas per Collbató. Era una persona obstinada, i gran professional (malgrat que mai va arribar a ser escollit en unes eleccions lliures), el seu despatx obria a les 6 del matí, i personalment es dedicava a revisar totes les obres que dictava el seu equip de govern.

Després d'abandonar l'alcaldia (el nou alcalde, Ramon Roqueta seria proclamat batlle el 3 de novembre de 1975), s'incorporà a l'equip del governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, com a subgovernador, càrrec que conservà amb el posterior delegat governatiu a la província, Salvador Sánchez-Terán Hernández.

Durant el període que és coneix com la Transició, essent molt proper, però no militant, de la Unión de Centro Democrático (partit fundat per franquistes moderats com Adolfo Suàrez), fou designat governador civil de Lleida (1977-1980), aquest seria el seu darrer càrrec com a polític i gestor.

Consultar la llista dels alcaldes i regidors del ajuntament de Manresa, primera etapa del franquisme 1939 - 1959 (llista elaborada per memoria.cat), aquí

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Retirades, condemnes, expulsions i banderes robades: aquí
- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició: aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí
- Les eleccions municipals de 1983: aquí

Bibliografia:

- memoria.cat
- MARÍN, Martí: Els Ajuntaments Franquistes a Catalunya (Política i administració municipal 1938-1979). Lleida. Pagès, Editors. Col.lecció Seminari

"La Gazeta de Manresa"

2011-07-06T15:06:00.008+02:00

El diari manresà del post-franquisme

La mort del general Franco el novembre de 1975 i els preliminars de l'obertura política al camp editorial, i sobretot en els mitjans escrits, van suposar una serie de canvis estructurals i reciclatges, podríem dir de caire més democràtic, en molts diaris, periòdics i revistes. El diari "Manresa", publicat a casa nostra amb aquest nom des de l'any 1941 pels sectors propagandístics del Movimiento (òrgan polític del franquisme), va apostar per un canvi de nom el juny de 1976, un cop havia trencat la seva relació amb la Red Catalana de Premsa del Movimiento. El seu nom seria: "La Gazeta de Manresa -el periodico de la ciudad-". Juan A. Lozano, l'antic director del "Manresa" es convertia en director-editor del nou diari.

Amb l'adquisició de maquinària de segona mà, ara el flamant diari s'imprimia en tallers propis, situats als baixos del carrer de Barcelona números 4 i 6. Aquesta "nova" època es caracteritza per un major nivell periodístic i una informació més amplia i plural, fugint dels estereotips franquistes i dels òrgans censors. El format era de 32 x 44 cm, amb sortida trisetmanal, amb números de 20 a 24 pàgines. Els col.laboradors habituals en la nova etapa post-franquista, entre altres, eren: Ramon Albareda -informació municipal-, Josep Prat Julià, Mariano Fontrodona, Francesc Villegas, Bertran Teixidor, Antoni Quintana -entrevistes-, Toni Prat, Celdoni Sala -economia-, Àngel Finestres -cinema-, Josep Maria Pintó, etc... amb la fotografia de Joan Claret Font, Manolo Sánchez i Antoni Quintana. Actuava de redactor en cap l'infatigable periodista Joan Lladó i Font.

El "Gazeta de Manresa" finalitza la seva trajectòria el 30 de desembre de 1982. La seva publicació era bilingüe: català i castellà. Just quatre anys abans, el 30 de desembre de 1978, apareixia el diari íntegrament redactat en català: "Regió7 -diari de les comarques centrals-", després d'anys de dictadura sortia novament un diari als carrers de la nostra ciutat que apostava per la llengua catalana.

Recerca:

- Camprubí Plans, Josep: "Visió CONTEMPORÀNIA DE LA PREMSA A MANRESA (1940-1990)", Revista Dovella, Octubre 1994

Veure més articles i entrades relacionades amb la premsa manresana: aquí

El tiroteig del bar Alhambra, el final dels "Solidarios"

2011-07-02T16:46:00.013+02:00

Salvador Seguí (1886 - 1923), conegut amb el nom del "El noi del sucre", fou un dels líders més destacats del moviment anarcosindicalista de la Catalunya de principis del segle XX. Va rebre el seu sobrenom pel costum de menjar-se sols els sucres que li servien els cambrers pel cafè. Va morir el 1923, al barri del Raval de Barcelona, assassinat per pistolers pagats per el Sindicat Lliure, sindicat groc finançat per la patronal per combatre el sindicalisme de les classes proletàries.

Molts i moltes de vosaltres us preguntareu perquè he mencionat a Salvador Seguí, molt fàcil, per introduir-nos en un fet que va ocórrer a Manresa, poc després de la mort de Salvador Seguí. Voleu conèixer la història?

Pistolers als carrers de Manresa

Els companys de sindicat de Salvador Seguí, la Confederació Nacional del Treball (C.N.T.), assabentats de que José Luis Laguia (sospitós de preparar l'atemptat a Seguí al carrer Cadena del Raval de Barcelona el 10 de març de 1923) secretari general del Sindicat Lliure s'amagava a Manresa i que sovint freqüentava el bar Alhambra de la nostra ciutat, decideixen actuar el 6 d'abril de 1923. Aquell 6 d'abril, tres sindicalistes de la C.N.T. (Oliver, Figueras i Roig) troben a Laguia acompanyat per tres sicaris al bar en qüestió, no dubten ni un instant en obrir foc. En la refrega del intercanvi de bales José Luis Laguia resulta il.lès però els seus tres guardaespatlles que el protegien queden ferits.

El 9 de setembre de 1923, pocs dies abans del cop d'estat monàrquic de Primo de Rivera, en una petita nota de premsa, el diari La Vanguardia es feia ressò del ingrés a la presó d'un dels autors del tiroteig al bar Alhambra, el reusenc Joan García Oliver.

"Ha ingresado en la cárcel de Manresa Juan García Olivé, acusado de haber tomado parte en el atentado de que fueron víctimas varios camareros del sindicato libre".

Joan García Oliver i dos sindicalistes: Joan Figueras i Francesc Roig, ambdós membres del sindicat Fabril i Tèxtil de la CNT de Manresa, foren jutjats per rebel·lia el 23 d'octubre de 1923. Joan García Oliver va sortir de la presó dos anys després, l'any 1925 es refugiaria a París.

A partir del tiroteig al bar Alhambra, el grup "Los Solidarios" (del qual formava part el propi García Oliver) decideix abandonar l'enfrontament directe amb els pistolers pagats pel Sindicat Lliure i preparar allò que Joan García Oliver denominarà la "Gimnàstica revolucionària", començant per recaptar fons per a preparar la revolució.

Recerca:

- elPais.com: "Matar al rey", 30/10/2010
- Anarcoefemèrides, efemèrides anarquistes.
- Hemeroteca digital La Vanguardia (9/09/1923), pàg. 6
- Libros Aisa: "Centenario Juan García Oliver" a la revista “Enciclopèdic Noticiari” núm. 26 desembre 2001.

Immigració del segle XXI

2011-06-27T18:23:00.017+02:00

Ciutadans romanesos a Manresa, treballadors qualificats del metall

Romania és el país europeu que més cotitzants aporta a la Seguretat Social del estat espanyol: 286.294 persones. A l’agost del 2010, segons la Secretaria de l’Estat de Migració Ana Terrón, representaren un 42% del total d’afiliats europeus comunitaris (UE) que estaven registrats a la Seguretat Social.

A la nostra ciutat, en l'actualitat, són la segona comunitat estrangera, per darrere la marroquina, segons les dades del Idescat, l'any passat hi havia censats 1.422 romanesos a les oficines del cens manresanes.

Captura: Evolució de la població total i estrangera. Romania 2000-2010 Manresa. Font: Idescat

Captura: Evolució de la població de nacionalitat romanesa empadronada a Catalunya. 1998-2009. Font: Idescat, padró continu a 1 de gener de cada any i INE, avanç del padró continu a 1 de gener de 2009

En deu anys, del 2000 al 2010, la ciutat de Manresa ha passat a no tenir cap ciutadà de la República de Romania, a arribar fins a 1.463 l'any 2009, sempre amb les dades del cens a la mà. L'impacte demogràfic es pot comprovar a partir de l'any 2003, quan la Cambra de Comerç de Manresa va destacar el potencial que tenia el teixit empresarial de Romania com a possible subministrador per al sector del metall de la comarca del Bages. Les bones dades econòmiques del moment feien buscar nous proveïdors i clients de les empreses bagenques, en especial a Romania, que disposava de mà d'obra qualificada, en tres sectors productius: el metall, el plàstic i l'automoció. La mà d'obra qualificada en aquests tres sectors va fer que molts romanesos i les seves famílies emigressin a Manresa i comarca, atrets per la demanda de feina en sectors que gaudien de bona reputació econòmica, i amb uns sous ben remunerats.

També cal mencionar un altre sector, la restauració, on, sobretot, durant l'època d'estiu (juliol, agost, setembre) es contractava més personal per cobrir la demanda que requeria la clientela estival, la majoria d'aquest personal provenia de Romania, i avui en dia en molts bars i restaurants de Manresa, qui atén la barra són ciutadans romanesos.

Per últim, el darrer sector (on destaca el personal femení), són les treballadores de la llar, encarregades de cuidar persones malaltes o efectuar els serveis de neteja, moltes d'aquestes treballadores provinents de Romania, van trobar feina en aquest ram quan van decidir instalar-se amb els seus familiars (marits, fills, etc) a casa nostra.

Aquests últims anys de recessió econòmica forta han fet estancar l'arribada de ciutadans romanesos, a Catalunya i a Manresa. Avui en dia, per desgràcia, els ciutadans romanesos se'ls relaciona molt més amb delictes per furts de coure a instal·lacions elèctriques i per la comunitat gitana autòctona de Romania, els rômi, que no pel seu esforç humà per fer créixer l'economia de la nostra ciutat, comarca i país.

Més informació:

- Històries de romanesos a casa nostra, "Biografies Anònimes", publicades mensualment a la revista el Pou de la Gallina: aquí

- Programa de Televisió de Catalunya: "D'aquí d'allà" dedicat a Romania (gener 2011): aquí

- Principals dades demogràfiques de la població romanesa: aquí

D'altres entrades relacionades amb la immigració a la ciutat de Manresa:

- "Manresa fa 60 anys, els altres catalans", aquí
- "La immigració del canvi de segle (1999 - 2004)", aquí
- "Els veïnats de França", aquí

Els films inèdits de Josep Arola

2011-06-22T12:57:00.006+02:00

80 anys desprès

Fotografia: Amb el cercle vermell, Josep Arola i Romo, en una fotografia del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (memoria.cat)

L'Associació Memòria i Història de Manresa, Memoria.cat, ens ofereix sis films inèdits de l’època de la Segona República a Manresa, dels quals fins ara no se’n tenia coneixement. La durada total d'aquests films és de 13 minuts. Entre d’altres, s’hi poden veure imatges d’esports, festes, desfilades militars, les eleccions de febrer de 1936, uns segons de la visita del president Macià a Manresa i un paisatge urbà gairebé desconegut.

L’autor d’aquests curtmetratges fou el manresà Josep Arola i Romo (1911-1985), soci del Centre Excursionista de la Comarca del Bages, sardanista i fundador del Bàsquet Manresa. Era un amant de la fotografia i del cinema i amb la seva càmera Pathé Baby va enregistrar diferents esdeveniments de la ciutat, però fins fa molt poc no es van recuperar el seus vídeos de gran valor, que havien estat 80 anys amagats.

Els films van ser presentats al públic el passat 7 de juny a l'Auditori de la Caixa Manresa de la Plana de l'Om, i ara ja es poden veure íntegrament gràcies a la web:

http://www.memoria.cat/arola

Les falses muralles del segle XVI

2011-06-20T15:14:00.013+02:00

El nou perímetre fortificat de Sarret i Arbós

El cronista i arxiver de la ciutat, Joaquim Sarret i Arbós als seus escrits parlava d'un nou circuit de muralles que s'hauria construït al segle XVI i que hauria suposat una ampliació del perímetre fortificat del segle XIV.

Segons la seva idea, el límit de les muralles del segle XIV quedava establert al carrer Urgell amb la cantonada del Frare i de Santa Maria, i un nou circuit construït al segle XVI els hauria acabat de donar la seva fesomia definitiva arribant als actuals carrers de la muralla Sant Domènec i de la de Sant Francesc.

Aquesta idea es basava en l'existència del convent de Valldaura. Es donava per fet que aquest convent (avui inexistent) havia estat construït en els terrenys que ocupaven les ultimes cases del carrer Urgell, a l'actual plaça de Valldaura, per dues raons: l'existència d'una petita esglesiola dedicada a la Mare de Déu que ha existit fins al final del segle XIX, que se suposava que era l'ultim vestigi d'aquest convent, i per la referència documental del 1465 que, en plena Guerra Civil Catalana, donava l'ordre d'enderrocar el Monestir de Valldaura, ja que es trobava molt a prop del mur de la ciutat i els enemics podien fer-se forts.

Fotografia del historiador Joaquim Sarret i Arbós (Manresa 1853 - 1935), autor entre d'altres obres, de la col·lecció de cinc volums "Monumenta" històrica de la ciutat de Manresa.

Una revisió documental més precisa i rigorosa del segle XVI va desestimar la possibilitat que en aquell moment es treballés en les muralles de Manresa. La crisi econòmica i poblacional de la ciutat durant aquest període desestima qualsevol ampliació o creixement urbà. A més a més, no hi ha cap dada que indueixi a copsar que el monestir de Valldaura fos construït a l'actual plaça. Podia estar situat a extramurs, al començament de l'actual carrer del Cós. També cal tenir present que l'espai que queda entre l'antic monestir dels Predicadors i la muralla de Sant Domènec era la zona on els monjos tindrien els seus horts prop del torrent, per tant dintre els murs de la ciutat.

La opció de Sarret i Arbós quedaria desestimada, doncs les muralles del segle XVI, en base a la documentació, s'haurien construït al segle XIV, dos cents anys abans.

Bibliografia:

- Sarret i Arbós, Joaquim: "Història religiosa de Manresa. Iglesias i Convents (Monumenta Historica Civitatis Minorisae)", Manresa 1924, p.207

- Alabern, Josep; Virós, Lluís: "La Sèquia de Manresa", Manresa 2002

Entrades referents a les muralles de la ciutat:

- Muralles amunt, aquí
- Les muralles, el perímetre fortificat, aquí
- El món medieval, aquí
- Les companyies blanques, aquí

Manresa, 11 de novembre de 1918

2011-06-11T21:55:00.012+02:00

"Bella, horrida bella"

Fotografia: Un grup de catalans al front de Verdún, amb la barretina i mocador a la mà.

Després de quatre anys de conflicte internacional, la Gran Guerra (1914-198) que havia d'acabar amb totes les guerres, va arribar la pau. A casa nostra, la signatura de l’armistici alemany, l’11 de novembre del 1918, es va viure amb gran alegria, tot i ésser un conflicte estranger, a on l'estat espanyol es va mantenir neutral a la contesa internacional.

La crònica del periòdic Bages Ciutat explicava que, tan bon punt s’havia conegut la notícia, "van aparèixer il·luminats els balcons de la Cooperativa Manresana d’Energia Elèctrica, del Centre Nacionalista Republicà i del Centro Republicano, onejant en elles les banderes francesa, catalana i espanyola". A les deu de la nit, unes 500 persones van manifestar-se pel passeig Pere III, la Muralla, els Infants, el carrer Sobrerroca, la plaça Major i van baixar pel carrer Sant Miquel, la Plana de l’Om, Sant Domingo, fins a tornar al Passeig.

Durant la marxa, una orquestra anava tocant La Marsellesa i "era frenèticament aplaudida i corejada per la multitud". Finalment, la nit del divendres 22 de novembre, va tenir lloc un fastuós banquet a l’hotel Sant Domènec per celebrar la victòria aliada. L’escriptor i polític Maurici Fius Palà, fundador del Centre d’Unió Republicana de Manresa, va presidir l’acte. Al banquet van ser hi presents convidats belgues i francesos i es van tocar els himnes de La Marsellesa i Els Segadors. Després dels brindis es va llegir una carta del voluntari manresà Emili March, enrolat a la Legió Estrangera francesa que encara era al front, hi havia sobreviscut al conflicte.

La Primera Guerra Mundial enriquí considerablement els fabricants cotoners manresans, els quals feren ostentació de la seva fortuna construint magnífiques cases al Passeig i rodalies, era evident, que per a ells la guerra havia esdevingut molt beneficiosa.

Text i fotografia:

- Suplement "Revista", diari Regió7, 14/05/2011

El carrer que esdevindrà museu

2011-06-07T15:45:00.010+02:00

El museu medieval del carrer del Balç

Entre 15 i 20.000 visitants passaran cada any per l'espai museïtzat del carrer del Balç, on es podrà contemplar com era Manresa i Catalunya el segle XIV, en temps del rei Pere III (1276-1285). Aquesta és la previsió que ha fet l'Ajuntament, que compta que el renovat carrer es pugui obrir al públic per la Festa Major, el pròxim mes d'agost.

Actualment l'obra ja està gairebé enllestida després d'un any de treballs. A hores d'ara s'estan acabant els tancaments de portes i finestres, així com l'ascensor. Paral·lelament, l'empresa Pauta Comunicació està treballant en tots els elements de la museïtzació. "Si el nou equip de govern no disposa una cosa diferent, el carrer del Balç podria obrir-se per la festa major. Seria un bon moment per posar-lo en funcionament per reforçar l'atractiu turístic de Manresa i perquè la gent de la ciutat pugui conèixer una part de la seva història", explicava el regidor en funcions de Turisme, Ignasi Perramon.

Mentrestant, l'Ajuntament de Manresa està dissenyant una campanya turística per promoure visites conjuntes al carrer del Balç i a la basílica de la Seu, que són a tres minuts un de l'altra, amb la possibilitat, fins i tot, de vendre bitllets conjunts. Aquests dos elements, a més a més de la plaça de l'Ajuntament i el Museu de Manresa, que també és a prop, poden formar un conjunt que doni més atractiu a la ciutat, opinava Perramon. El bitllet per entrar al carrer del Balç costarà 5 euros, però hi haurà diverses modalitats en funció de l'edat o si es va en grup.

A part dels 450 metres quadrats útils que s'han rehabilitat respectant la seva originalitat de l'època medieval, també es podrà passejar pel tros de carrer que condueix fins als Arcs de Santa Llúcia.

Mostra un mapa més gran
Els Arcs de Santa Llúcia i el Carrer Sobrerroca

Revisar altres entrades del carrer del Balç:

- El carrer del Balç, aquí
- El carrer del Balç i la Llum, aquí
- La reobertura del carrer del Balç, aquí

Font original:

- Diari Regió7: "El carrer del Balç queda a punt per ser estrenat", 7/06/11
- Galeria d'imatges del Carrer del Balç (Mireia Arsó), aquí

Presentació de sis films inèdits

2011-06-04T16:22:00.011+02:00

Fins ara, de la visita del president Macià a Manresa només n’havíem vist fotografies, però ben aviat en podrem dir un altre cosa, gràcies a l'Associació Memòria i Història de Manresa.

Dimarts 7 de juny del 2011, el dia exacte que es compliran 80 anys de la visita del president de la Generalitat Francesc Macià a casa nostra, per primera vegada públicament se’n podran veure imatges en moviment. Són uns pocs segons, però d’un gran valor històric. Si voleu ser testimonis d'aquest esdeveniment veniu el dimarts 7 de juny, a les vuit del vespre, a l’auditori de la Fundació Caixa Manresa.

(Auditori de la Caixa de Manresa, aquí)

Presentació pública de films inèdits de la Manresa dels anys 30

Es tracta de pel·lícules enregistrades pel manresà Josep Arola i Romo (1911-1985), que ara veuen la llum per primera vegada. A més de la visita de Macià, es podran veure imatges en moviment de fets com les eleccions de febrer de 1936, l’homenatge al diputat Joan Selves, tronades, castells de focs, ciclisme, bàsquet, els bombers, una llarga desfilada dels soldats de la caserna del Carme i altres imatges d’una Manresa pràcticament desconeguda avui dia.

Si voleu veure un primer tast de les pel·lícules, aneu aquest enllaç: aquí

El lobby del tren

2011-06-01T13:10:00.016+02:00

Per Manresa molt millor, gràcies

La línia ferroviària de Manresa fou construïda per la companyia del Ferrocarril Barcelona-Saragossa a causa de la descoberta de carbó a la zona de Calaf (Anoia). El tren ja arribava a la ciutat vallesana de Terrassa el 1857, però l'accidentada orografia del terreny entre Terrassa i Manresa, feia perdre punts a la nostra ciutat. El més lògic i econòmic era fer passar el tren per Igualada, similar a l'actual trajecte de l'A-2 (antiga Nacional 2).

Els propietaris de la empresa ferroviària van muntar una important campanya (avui en dia se'n diu un lobby mediàtic) entre grans propietaris, administració local i gran burgesia comercial de Manresa a favor de la capital del Bages per fer circular el tren de la línia de Barcelona a la capital aragonesa. La cosa va resultar enormement satisfactòria i amb poc més de dos anys, el tren de Terrassa ja arribava a casa nostra. De 1857 a 1859 es va construir mitjançant túnels i viaductes una de les línies de tren més cares del segle XIX, el tram Manresa-Terrassa.

Viaducte d'Olesa, en el trajecte Manresa-Terrassa (fotografia trenscat.com)

L'estació del Nord, (l'any 1941 l'estat espanyol es va fer càrrec de la xarxa d'ample no europeu) es va inaugurar el 1859, és una de les 30 estacions més antigues del estat espanyol, amb un estil característic propi de les estacions del seu temps, l'estació original era un conjunt allargat format per tres cossos simètrics, la porta principal de la qual quedava en front de l'antic pont o palanca de ferro que conduïda al centre de la ciutat.

Bibliografia:

- Trenscat.com
- "La Manresa Industrial: Itineraris per la història de la Ciutat" a la Xarxa XATIC / Ajuntament de Manresa

La Fàbrica del Pont Vell

2011-05-23T15:35:00.006+02:00

Al costat del Pont Vell s'inaugurà, l'any 1862, una fàbrica tèxtil actualment desapareguda i situada sobre l'antic Molí Nou. Fou sense cap mena de dubte, un dels referents visuals d'entrada a la nostra ciutat per l'antiga carretera d'Abrera a Manresa, la C-1411, fins la seva demolició.

Fotografies del abans i el desprès:

Fotografia: Alabern i Valentí, Josep: "De l'artesania al coneixement: Aigües de Manresa 25 anys". Edita Aigües de Manresa, Manresa 2007

De pols, terra i palla

2011-05-20T02:57:00.003+02:00

Imatge de l’any 1911 a la confluència dels carrers Nou i Vell de Santa Clara, abans de la seva urbanització. Es pot observar encara el marcat component social agrícola que tenia el barri de les Escodines.

Arxiu d’Imatges del Centre de documentació mNACTEC. Fons: Oliveró

L'abans i l'ara

2011-05-11T15:20:00.012+02:00

A continuació en aquest post que he titulat: "L'abans i l'ara", un recull de fotografies de diferents punts de la ciutat de Manresa, recollides del portal Fotos de Catalunya. Evolució dels canvis que ha patit la majoria d'emplaçaments de la nostra ciutat.

La sèrie en qüestió és de set fotografies:

Retirades, condemnes, expulsions i banderes robades

2011-05-07T18:27:00.023+02:00

Avui en aquest post, un repàs a tres successos, amb l'ajuntament i llurs regidors que l'integraven com a principals protagonistes, que van marcar la trajectòria política de la nostra ciutat, durant els anys 1996 i 1997. Cap dins!

Retirada de la bandera espanyola del consistori

Els grups municipals d'Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya-AUP, amb el suport dels regidors de Convergència i Unió, van aprovar el 16 de juliol de 1996 la retirada de la bandera espanyola durant la celebració de la diada nacional de l'11 de setembre. La mesura va aixecar un gran impacte mediàtic a la majoria de mitjans de comunicació i Manresa es va fer famosa per ser la ciutat "de la bandera".

L'alcalde, el socialista Jordi Valls, es comprometia a respectar la resolució aprovada i presentada pels seus socis minoritaris en el govern municipal, tot i que hi votà en contra. El resultat de la votació seria de 14 vots a favor de retirar la bandera i 11 en contra, aquests últims del Partit dels Socialistes de Catalunya i del Parit Popular. Aquesta última formació, representada per Antoni Arderiu, votà en contra de la proposta per considerar-la anticonstitucional. Per la seva banda, el líder convergent (i cap de l'oposició), Pere Oms, aclareix que la decisió no pretenia generar cap animadversió contra la bandera espanyola, "sinó donar més relleu a la bandera catalana".

L'expulsió del regidor Toni Casserras del equip de govern

El juliol de 1997, la banda terrorista ETA segresta i executa el regidor del Partit Popular a Ermua (Euskadi), Miguel Angel Blanco, la qual cosa crea una gran commoció a tot l'estat espanyol. En seguida arreu dels ajuntaments es presenten mocions unitàries a favor de la democràcia i de condemna explícita a qualsevol forma de violència i la practica del terrorisme com a arma política. A casa nostre, es convoca un ple extraordinari al ajuntament, presidit per l'alcalde Jordi Valls, on es condemna aquest fet de forma unànime. Totes les formacions polítiques donen suport a la condemna excepte una, l'Assembla d'Unitat Popular (AUP).

A finals del 1992 neix l'AUP (Assemblea d'Unitat Popular), el nou intent a nivell nacional de crear una organització independentista àmplia i plural. En les eleccions municipals de 1995, l'AUP es presenta en coalició amb Iniciativa per Catalunya i aconsegueix que Toni Casserras (que anava de numero dos) entri de regidor.

L'AUP es negava a donar suport a la declaració del ple perquè no s'hi feia cap referència a les causes del conflicte basc de forma concisa i imparcial. El fet va aixecar una enorme controvèrsia, i finalment els seus socis de govern: ERC, IC i PSC-PSOE expulsen de forma immediata al representant de l'AUP, Toni Casserras, que era el regidor d'ensenyament. Poques setmanes després Casserras dimitiria com a regidor.

La bandera robada i els Setze Jutges

El regidor del grup municipal del PP a Manresa Antoni Arderiu va rebre el 29 d'agost de 1997, un sobre que contenia un tros de la bandera espanyola, que fou robada del ajuntament poques hores abans, acompanyada d'una carta d'un grup que s'autodenominava Setze Jutges on es firmava explícitament "Qui la fa, la paga" i se'l convidava a abandonar la ciutat de forma immediata.

El tinent de la Guàrdia Civil, el responsable de l'hamburgueseria McDonald's (situada en aquells moments al Passeig Pere III) i fins a un total de 15 persones de Manresa van rebre també un tros d'aquesta bandera acompanyada, així mateix, d'una carta, diferent en tots els casos. No obstant això, només la dirigida al regidor del PP Arderiu tenia un to amenaçant.

Setze Jutges es va atribuir el dijous 28 d'agost de 1997, el robatori de la bandera espanyola que onejava al consistori, i va anunciar la seva intenció d'enviar més trossos de la mateixa a una sèrie de polítics, entre d'altres el president de la Generalitat, Jordi Pujol.

Bibliografia:

- Anuaris, anuaris.cat
- Diari Regió7 (hemeroteca, 1997)
- Diari El País, 30/8/1997: "Un concejal del PP de Manresa recibe amenazas y un trozo de bandera española"
- Diari La Vanguardia, 26/8/1997, p. 4

Llàgrimes electorals

2011-05-06T14:42:00.010+02:00

Un canvi inesperat al consistori, les eleccions de 1987

Fotografia: Joan Cornet amb Ramon Puig (diari Regió7 - Joan Esteve)

Les eleccions municipals del dia 10 de juny de 1987 van comportar el final de l'hegemonia del Partit dels Socialistes a l'alcaldia de Manresa que n'ostentava el poder des dels comicis de 1979. Convergència i Unió obtenia la victòria contra tot pronòstic, el seu candidat Juli Sanclimens esdevenia el segon alcalde de la democràcia restaurada.

Una imatge val més que mil paraules per sintetitzar una derrota inesperada (doncs quatre anys abans, els socialistes manresans obtenien la majoria absoluta a les darreres eleccions municipals) del fins aleshores alcalde Joan Cornet. Manresa canviava el color vermell del Partit dels Socialistes (PSC), pel color blau de Convergència i Unió (CiU).

Resultats de les eleccions de 1987:

CiU: 14.900 vots
PSC: 13.291 vots
PP: 2.137 vots
ICV: 1.406 vots
ERC: 2.786 vots

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició: aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí
- Les eleccions municipals de 1983: aquí

L'esplendor del gòtic català: La Seu

2011-05-02T16:02:00.022+02:00

La Seu de Manresa és el principal monument manresà. L'església gòtica que avui podem contemplar fou dissenyada per Berenguer de Montagut, que també projectà obres tan importants com Santa Maria del Mar de Barcelona. La concepció arquitectònica és característica del gòtic català: austeritat en la decoració i predomini dels volums horitzontals, amb una gran amplada de nau. Les obres van inicar-se el 1325, però fins al final del segle XV no es va finalitzar el temple. La façana principal és neogòtica, dissenyada per Alexandre Soler i March assessorat per Antoni Gaudí. La Seu també presenta un gran interès per les obres d'art que conserva a l'interior, especialment el conjunt de retaules gòtics. Al costat de la basílica hi ha les restes romàniques més rellevants: la Porta de l'Abadia, amb un notable timpà, i el petit claustre.

Els tresors de la Seu de Manresa

El claustre: El claustre de la Seu conté elements de visita obligada. S'hi accedeix per un antic portal romànic i, a l'interior, conserva una columnata romànica i les tombes d'una necròpolis, al subsòl.

Espai interior: La planta se la Seu és d'una sola nau, d'una extraordinària amplada, vorejada per capelles laterals més baixes que provoquen l'efecte de ser dins un espai distribuït en tres naus.

La cripta: La cripta fou construïda el segle XVI i conserva peces barroques salades de la destrucció de l'any 1936. Formen un conjunt d'especial bellesa.

Retaule del Sant Esperit, obra mestra del pintor Pere Serra (1393-1394)

El retaule del Sant Esperit: Considerada l'obra mestra de Pere Serra, el millor pintor català del final del segle XIV. El seu estil es caracteritza per unes composicions equilibrades i amables.

El retaule de Sant Miquel i Sant Nicolau: Obra de Jaume Cabrera, deixeble de Pere Serra (inicis del segle XV) i representant de l'anomenat gòtic internacional.

El retaule de Sant Marc: És un dels millors retaules de la Seu, obra d'Arnau Bassa, de mitjans del segle XIV. Fou encarregat pel gremi de sabaters de Barcelona.

Museu Històric de la Seu de Manresa: Conserva peces d'un interès artístic molt notable: el Sant Crist de Manresa (segle XII), el frontal florentí (segle XIV) i les arques dels cossos sants de la ciutat (segle XVII).

El cor: Conserva setze peces tallades en fusta, recuperades del cadirat antic, obra de l'escultor manresà, Josep Sunyer (inicis del segle XVIII).

Més informació:

- Associació d'amics de la Seu de Manresa, aquí
- La Seu de Manresa, aquí
- Antoni Gaudí a la Seu de Manresa, aquí
- Monestirs de Catalunya, la Seu de Manresa (fotografies), aquí
- El Retaule del Sant Esperit (fotografies), aquí

Plànol de la Seu:

Mapa de la Seu, escala 1:300. Dibuix Ignasi Segon Comellas

La premsa manresana de principis de segle XX

2011-04-26T16:49:00.013+02:00

Epíleg. Evolució fins a la dictadura de Primo de Rivera

Arribem al final de la serie dedicada a la premsa manresana de principis de segle XX, amb paraules de l'any 1923 del historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbós:

"La premsa periòdica manresana del segle XIX ha sigut feconda, i creiem que més ho serà la de l'actual segle, si no cessa la febra tendenciosa que es manifesta en la exhibició i propaganda dels ideals de cada entitat, grup, fracció i altres similars que lluiten per a la defensa de llurs interessos. La premsa és un factor importantíssim de civilitat si ademés de la defensa de interessos en general i la informació diaria dels successos s'ocupa de fomentar la vida de família, la ciutadania, la justícia i la moral; estimulant la voluntat a l'estadi i al treball; fent una generació forta i gran que sia garantia d'un gloriós previndre per a la Pàtria".

La Sardana, publicació mensual òrgan oficial dels enamorats dels balls populars. Apareix l'abril de 1916, a vuit pàgines de 21 x 15 centímetres; imprès a la impremta de Sant Josep i a partir del numero 4 a la impremta Bausili i Alcaraz. L'ultima vegada que sortiria al carrer fou el maig de 1919.

La Bugadera ("Podrà fer poca solta, però tant si plou com si fa sol estesa cada setmana"), apareix el 18 de maig de 1918, a dotze pàgines, amb les cobertes de color, de 22 x 15 centímetres i dues columnes, al preu de 10 cèntims la unitat; imprès a la impremta Esparbé. La seva editorial era sarcàstica, barrejant l'humor negre i la política en un agradable contingut visual. El darrer nombre en aparèixer seria en el mes de desembre de 1919.

Joventut ("Portaveu de les Joventuts nacionalistes de la comarca del Bages"), surt de forma quinzenal el dia 30 de març de 1918, a vuit pàgines, amb anuncis classificats, de 35 x 25 centímetres, dues columnes i un preu de 10 cèntims la unitat, imprès a la impremta de Sant Josep. Arribaria fins a l'edició número 58.

Renovació ("Portaveu del Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria"), apareix l'abril de 1919, a vuit pàgines de 35 x 25 centímetres i un preu de 10 cèntims la unitat, imprès a la impremta de Sant Josep. L'any 1921 desapareix del mercat.

L'Avenç ("Diari de Manresa"), apareix el dia 2 d'abril de 1919 a vuit pàgines de 32 x 22 centímetres, amb anuncis, a tres columnes i preu d'una pesseta al mes; imprès a la impremta que portava el seu nom. El seu programa era: "Nacionalisme i República". L'11 de maig de 1921 en surt la darrera publicació.

Resum epíleg:

- Data d'aparició, febrer de 1914
"Revista Mariana" *

- Data d'aparició, abril de 1916
"La Sardana"

- Data d'aparició, 10 de gener de 1918
"Acció Integrista" *

- Data d'aparició, gener 1918
"El Defensor" *

- Data d'aparició, 18 de maig de 1918
"La Bugadera"

- Data d'aparició, 30 de març de 1918
"Joventut"

- Data d'aparició, 27 d'abril de 1919
"La Democracia" *

- Data d'aparició, abril de 1919
"Renovació"

- Data d'aparició, 2 d'abril de 1919
"L'Avenç"

- Data d'aparició, 24 d'abril de 1920
"Diario de Manresa" *

- Data d'aparició, 13 de desembre de 1920
"Patria" *

- Data d'aparició, agost de 1921
"L'Om" *

- Data d'aparició, 23 de juliol de 1921
"Seny" *

- Data d'aparició, 1 de febrer de 1922
"Unió Administrativa Manresana" *

- Data d'aparició, juny de 1922
"El Trabajo" *

- Data d'aparició, setembre de 1922
"Avant" *

- Data d'aparició, abril de 1923
"Centre Excursionista Montserrat" *

Amb * publicacions que no apareixen al post.

Bibliografia:

- Sarret i Arbós, Joaquim: "Història de la industria del comerç i dels gremis de Manresa". Monumenta Històrica, volum II. Manresa, 1923

Veure anteriors capítols:

- Capítol 1: "Segle nou, diari nou" aquí
- Capítol 2: "Expansió" aquí
- Capítol 3: "Diversificació del mercat" aquí
- Capítol 4: "Embranzida i aparició del català" aquí
- Capítol 5: "Pluralitat als carrers", aquí

La premsa manresana de principis de segle XX

2011-04-19T17:47:00.010+02:00

Capítol 5. Pluralitat als carrers

El cinquè capítol de la serie ens transporta de ple a la segona dècada del segle XX, on el nombre de publicacions a la ciutat de Manresa seguia un ritme accelerat i on la varietat, tant política com editorial, demostrava l'ascens de la ciutat com a nucli urbà plenament urbanitzat, amb fàbriques, treballadors, funcionaris, classes benestants, comerciants i burgesos de tot perfil i condició.

El Demócrata ("Semanario, órgano del Partido Liberal"), apareix per primer cop el dia 1 de juliol de 1912, a quatre pàgines de 44 x 32 centímetres, tres columnes i un preu de 50 cèntims mensuals; imprès a la impremta Esparbé. A partir de l'edició nº12 augmenta la mida a 57 x 43 centímetres, sis columnes i mantenint el mateix preu. A partir del nº74 s'anomena "Diario liberal de avisos y noticias". El 2 de gener de 1915 torna a canviar el nom, ara "Semanario Liberal" i es passa la seva tirada a la impremta Alcaraz, que estava al Passeig Pere III. El 19 d'abril de 1919 és substitut per la nova capçalera "La democracia". El diari era el portaveu del Parit Liberal, un dels partits dinàstics de la Restauració Espanyola (1876-1923) que s'alternava el poder amb el Partit Conservador.

La Reforma ("Diario Popular"), surt per primera vegada als carrer el 28 d'agost de 1913, a quatre pàgines de 50 x 34 centímetres, quatre columnes i a un preu d'una pesseta al mes; s'imprimia a la impremta Boixeda. Professava una política d'oposició contra les actituds antirepublicanes. El seu darrer numero, el 23, va aparèixer el 23 d'abril de 1920.

El Gato Negro ("Revista semanal ilustrada. Arañará todos los sábados"), revisa humorística de to satíric que va sortir per primera vegada el 22 de gener de 1916, a quatre pàgines de 32 x 22 centímetres, dues columnes i un preu de 5 cèntims la unitat, impresa a la impremta Editorial. La tercera edició augmenta de mida a 44 x 33 centímetres. La revista caricaturitzava de forma humorística la vida política i social, en algunes ocasions era titllada de xavacana i grollera pels regionalistes catalans. En van aparèixer dotze edicions, i mai més es tornà a publicar.

Resum del capítol 5:

- Data d'aparició, 1 de juliol de 1912
"El Demócrata"

- Data d'aparició, gener de 1913
"Butlletí de l'Agrupació de Dança" *

- Data d'aparició, 28 d'agost de 1913
"La Reforma"

- Data d'aparició, 15 de novembre de 1913
"El Eco del Bruch" *

- Data d'aparició, abril 1914
"Catalónia" *

- Data d'aparició, 3 d'octubre de 1914
"Agricultura e Industria, Comercio y Propiedad" *

- Data d'aparició, 15 d'octubre de 1914
"Estudiantil" *

- Data d'aparició, 13 de març de 1915
"Unión Comercial e Industrial" *

- Data d'aparició, desembre de 1915
"Cenacle" *

- Data d'aparició, 22 de gener de 1916
"El Gato Negro"

Amb * publicacions que no apareixen al post.

Bibliografia:

- Sarret i Arbós, Joaquim: "Història de la industria del comerç i dels gremis de Manresa". Monumenta Històrica, volum II. Manresa, 1923

Veure anteriors capítols:

- Capítol 1: "Segle nou, diari nou" aquí
- Capítol 2: "Expansió" aquí
- Capítol 3: "Diversificació del mercat" aquí
- Capítol 4: "Embranzida i aparició del català" aquí

La premsa manresana de principis de segle XX

2011-04-15T17:16:00.014+02:00

Capítol 4. Embranzida i aparició del català

Continuem amb aquest repàs als quioscos manresans de principis del segle XX, amb el quart capítol de la sèrie, on podem comprovar com la llengua catalana començava a treure el cap tímidament.

La Cigonya ("Humor. Literatura. Recreo"), apareix el 4 de setembre de 1909, a vuit pàgines de 34 x 25 centímetres i dues columnes, al preu de 5 cèntims la unitat; s'imprimia a la impremta Rubiralta. El seu caràcter satíric, li va jugar males passades en moltes ocasions, i la seva vida fou molt breu, doncs el 30 d'octubre d'aquell mateix any va desapareix definitivament.

Bages-Ciutat ("Diari de Manresa"), veu la llum per primera vegada el 2 de desembre de 1909, a quatre pàgines de 52 x 34 centímetres, cinc columnes i el preu d'una pesseta al mes; s'imprimia a la impremta Abadal i des del nº28 a la impremta Esparbé. Fou el diari del nacionalisme català conservador, fervent defensor de l'autonomia catalana, la seva darrera publicació fou la del 1 d'abril de 1919. Deu anys de vida de trajectòria era un bon aval, la seva herència la va seguir "l'Avenç" diari del mateix perfil polític que el Bages-Ciutat. El diari es publicava en llengua catalana.

L'Halley ("Diari Radical"), surt als carrers de Manresa el 28 d'abril de 1910, a dues pàgines de 31 x 22 centímetres i tres columnes, sense un preu fixat; s'imprimia a la impremta Rubiralta. Era la veu oficial del partit republicà de Manresa, es negava a reconèixer l'aliança dels republicals locals amb el partit conservador dinàstic. La seva vida fou intensa però curta, doncs el 7 de maig de 1911, desapareix definitivament. El diari es publicava en llengua catalana.

Germanor ("Periòdic Social Literari"), portaveu de l'Associació Obrera Catalanista, estava adherit a l'Unió Catalanista. Va aparèixer el dia 1 de gener de 1912, a vuit pàgines (dues amb anuncis classificats) de 35 x 26 centímetres, a dues columnes i un preu de 10 cèntims la unitat; s'imprimia a la "Societat Editorial Manresana". En sortirien poques edicions fins la seva desaparició. El diari es publicava en llengua catalana.

¡La Justicia! ("Periódico local independiente. Politico administrativo"), més informació: "1912, l'any de la Justícia" aquí

Resum del capítol 4:

- Data d'aparició, principis de juliol de 1909
"Revista Ilustrada Jorba" *

- Data d'aparició, 4 de setembre de 1909
"La Cigonya"

- Data d'aparició, 2 de desembre de 1909
"Bages-Ciutat"

- Data d'aparició, 28 d'abril de 1910
"L'Halley"

- Data d'aparició, 1 de gener de 1912
"Germanor"

- Data d'aparició, gener 1912
"¡La Justicia!"

Amb * publicacions que no apareixen al post.

Bibliografia:

- Sarret i Arbós, Joaquim: "Història de la industria del comerç i dels gremis de Manresa". Monumenta Històrica, volum II. Manresa, 1923

Veure anteriors capítols:

- Capítol 1: "Segle nou, diari nou" aquí
- Capítol 2: "Expansió" aquí
- Capítol 3: "Diversificació del mercat" aquí

La proclamació de la República

2011-04-14T12:54:00.007+02:00

Vuitantè aniversari (1931-2011)

Avui 14 d'abril, efemèride de la proclamació de la República, Històries Manresanes, vol fer un petit homenatge a dos figures del periodisme de la nostra ciutat: Joaquim Amat-Piniella i Josep Maria Planes. Gràcies a l'Associació Memòria i Història de Manresa, podem tornar als diaris d'aquells inoblidables dies d'abril de 1931.

Dos manresans van deixar escrites sengles cròniques de la proclamació de la República a Manresa i a Barcelona. La vigília del 80è aniversari de la proclamació de la República és un bon moment per recuperar aquests dos testimonis d’excepció.

Joaquim Amat-Piniella va viure intensament aquell 14 d’abril a Manresa. Al cap d’un any, i sota l’avantítol “Un full de diari íntim?”, publicava al diari manresà “El Dia” la crònica dels fets: “14 d’Abril de 1931 – 14 d’Abril de 1932”
Josep Maria Planes va seguir els esdeveniments a Barcelona en primera línia, com a ciutadà i com a periodista. Al cap de dos dies de la proclamació publicava al setmanari “Mirador” el seu testimoniatge: “14 d’abril. Dietari d’un ciutadà”

La premsa manresana de principis de segle XX

2011-04-07T17:24:00.014+02:00

Capítol 3: Diversificació del mercat

Els anteriors capítols hem vist com els diferents diaris i revistes de Manresa que apareixen a principis de segle XX, anaven forjant la política, l'opinió i el rostre de la nostra ciutat. Seguim doncs amb aquesta peculiar llista de mitjans escrits.

El Dependiente ("Periodico mensual. Organo de la Asociación de Dependientes de Manresa y su Comarca") va aparèixer per primera vegada als carrers de Manresa el 15 de juliol de 1905, a vuit pàgines (dues amb anuncis classificats) de 32 x 22 centímetres i dues columnes. El diari era gratis pels associats i s'imprimia a la impremta Vinyals Germans i a partir de la vuitena edició a la impremta Esparbé. El darrer numero en sortir fou el del 31 de març de 1910.

El Centinela ("Periodico semanal, defensor de los intereses morales y materiales de Manresa y su Partido") va aparèixer a la ciutat de Barcelona malgrat anar dirigit als manresans, el 20 de gener de 1906, a quatre pàgines de 50 x 35 centímetres i quatre columnes, al preu de 1,50 pessetes per trimestre. El lema del diari era "Libertad y Patria". El rotatiu es mostrà molt crític amb la política catalanista del ajuntament de Manresa d'aquell moment, interposant el caràcter espanyol per sobre qualsevol intent de regionalisme català. En sortirien onze edicions únicament.

Pu-put ("Setmanari humorístic") va aparèixer per primera ocasió el 3 de novembre de 1906, a 16 pagines de 30 x 20 centímetres, il·lustrat amb gravats; imprès a la impremta Viñals amb col·laboració d'una impremta barcelonina. La unitat valia 10 cèntims, el mateix que l'edició de Barcelona que duia el mateix nom. La versió manresana no tingué l'èxit esperat i es va retirar de la venda a l'edició nº14.

Lo Mestre Titas ("Setmanari escolar-carlí. Portaveu del requeté") apareix el 23 de març de 1907, a vuit pàgines de 23 x 16 centímetres i un preu a de 5 cèntims la unitat, s'imprimia a la impremta de Vídua Roca. Mitjà de propaganda carlista, destaca sobretot les figures carlistes de la ciutat i la seva ideologia. El diari desapareix en la seva edició nº20, el 10 d'agost d'aquell mateix 1907. El diari era en llengua catalana.

Portada de la revista "El Comarcano" (Vilaró, J.: "Art a Manresa, segles XIX i XX")

El Comarcano, fou una revista il·lustrada, de caràcter literari i artístic que va aparèixer el primer d'abril de 1909, a 16 pàgines de 32 x 21 centímetres. S'imprimia a la impremta de Sant Josep. La seva darrera publicació seria la del mes de desembre de 1911. En sortiria una versió amb el mateix nom a la ciutat de Barcelona.

La Previsión, fou el mitjà portaveu de la "Asociación de socorros mútuos, enfermedades, invalidez, vejez y defunción" que va aparèixer el maig de 1909, a quatre pàgines de 32 x 22 centímetres i imprès a la impremta Abadal. El seu darrer exemplar seria el nº61.

Resum del Capítol 3:

- Data d'aparició, 15 de juliol de 1905
"El Dependiente"

- Data d'aparició, 15 d'agost de 1905
"La Pagesia" *

- Data d'aparició, 15 de novembre de 1905
"Butlletí del Centre Excursionista de la Comarca del Bages" *

- Data d'aparició, 20 de gener de 1906
"El Centinela"

- Data d'aparició, abril de 1906
"Boletín Bibliografico" *

- Data d'aparició, 3 de novembre de 1906
"Pu-put"

- Data d'aparició, 3 de gener de 1907
"Boletín anunciador" *

- Data d'aparició, gener de 1907
"Boletín del Anunciante" *

- Data d'aparició, 23 de març de 1907
"Lo Mestre Titas"

- Data d'aparició, 1 d'abril de 1909
"El Comarcano"

- Data d'aparició, maig de 1909
"La Previsión"

Amb * publicacions que no apareixen al post.

Bibliografia:

- Sarret i Arbós, Joaquim: "Història de la industria del comerç i dels gremis de Manresa". Monumenta Històrica, volum II. Manresa, 1923

- Vilaró Llach, Joan: "Art a Manresa. Segles XIX i XX". Llibreria Sobrerroca. Manresa, 1983

Veure anteriors capítols:

- Capítol 1: "Segle nou, diari nou" aquí
- Capítol 2: "Expansió" aquí

La premsa manresana de principis de segle XX

2011-04-04T17:38:00.018+02:00

Capítol 2: Expansió

Hem comprovat en l'anterior capítol com l'aparició de nous diaris comença aglutinar diferents sectors de la societat manresana en tendències polítiques; la premsa esdevenia el motor del canvi social i de les corrents d'opinió de signe divers. En efecte, el còctel "periodisme i política" ja en feien de les seves a la industrialitzada capital del Bages. A continuació ens endinsem al segon capítol de la premsa de principis de segle XX.

La Lucha ("Periodico Republicano Obrero"), amb el lema "Uno para todos y todos para uno. Todo por el trabajo y para el trabajo" fou un setmanari que va aparèixer per primera vegada el 7 de febrer de 1903, a quatre pàgines i tres columnes de 38 x 27 centímetres, al preu d'una pesseta per trimestre. En un principi s'imprimia a Gràcia (Barcelona) i a partir del nº15 es va traslladar a la impremta Viñals de Manresa. Malgrat les proclames obreres, el setmanari va editar el seu ultim nº32 el 12 de setembre de 1903.

La Fraternidad Republicana ("Semanario político"), apareix el 17 d'octubre de 1903, a quatre pàgines (la darrera amb anuncis classificats), amb tres columnes de 38 x 28 centímetres, al preu d'una pesseta per trimestre; amb la tirada a l'impremta "Modernista" de Marcel·lí Busquets del carrer Santa Llúcia. L'ideari del setmanari era unir a tots els elements, tant els seguidors de Salmerón i de Pi i Margall, al mateix temps que la política socialista del moment. El setmanari republicà feia escarni i burla de la religió en moltes ocasions, acusant-la d'empobrir al poble i repartir-hi la misèria. El setmanari va deixar de publicar-se el 18 de març de 1905, després de les eleccions a Corts d'aquell mateix any.

El Pla de Bages ("Diari d'avisos, notícies i anuncis"), apareix el dissabte 12 de març de 1904, continuador del antic diari "La Veritat", amb els mateixos ideals, formats de pàgina i d'impremta. El diari seria el defensor del partit conservador, la Lliga Regionalista. L'any 1923 augmentaria a vuit pàgines de 47 x 31 centímetres, ampliant la secció d'anuncis i amb un preu de dues pessetes al mes. El diari sobreviuria fins a la Guerra Civil, on fou confiscat pel Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) el 19 de juliol de 1936. A partir d'aquell moment esdevindria l'òrgan oficial del POUM fins la seva desaparició definitiva arran dels Fets de Maig de 1937. El diari era publicat en llengua catalana.

(Nota: Més informació del diari El Pla de Bages, aquí)

Resum del Capítol 2:

- Data d'aparició: 29 d'agost de 1901,
"Fray Mecachis" *

- Data d'aparició: 30 d'agost de 1901,
"La Llumanera" *

- Data d'aparició: 7 de febrer de 1903,
"La Lucha"

- Data d'aparició: 17 d'octubre de 1903,
"La Fraternidad Republicana"

- Data d'aparició: 1 de gener de 1904,
"La Mujer Moderna" *

- Data d'aparició: 16 de gener de 1904,
"Apuntes" *

- Data d'aparició: 12 de març de 1904,
"El Pla de Bages"

- Data d'aparició: 21 d'agost de 1904,
"El Tito Pitones" *

- Data d'aparició: 1 de febrer de 1905,
"Butlletí mensual del Concurs y Exposició Regional de Fotografia" *

- Data d'aparició: 7 d'abril de 1905,
"L'Esquiva Moscas" *

- Data d'aparició: 29 d'agost de 1905,
"L'Amich del Poble" *

Amb * publicacions que no apareixen al post.

Bibliografia:

- Sarret i Arbós, Joaquim: "Història de la industria del comerç i dels gremis de Manresa". Monumenta Històrica, volum II. Manresa, 1923

- Memoria.cat, La República en un clic (1931 - 1936)

La premsa manresana de principis de segle XX

2011-04-03T18:33:00.015+02:00

Capítol 1: Segle nou, diari nou

La premsa escrita és l’únic mitjà que ha reflectit tots els grans esdeveniments dels darrers cent-cinquanta anys. Efectivament, cap a mitjans del segle XIX cada vegada més la premsa periòdica es defineix com un mitjà d'informació —polític o no—, mentre que l'aspecte cultural, artístic o científic és tractat d'una manera específica per les revistes, publicacions de contingut més monotemàtic.

(Nota: El primer diari de la ciutat de Manresa va aparèixer el 22 de juny de 1808. El periòdic fou la veu de la ciutat contra la invasió francesa, publicava proclames patriòtiques i noticies de la guerra.)

El Heraldo de Manresa ("Bisemanario independiente"), fou el primer diari que va sortir als carrers de Manresa al recentment estrenat nou segle XX, va aparèixer el dia 2 d'agost de 1900 a quatre pàgines (la darrera ja incloïa anuncis) amb una mida de 34 x 25 centímetres i tres columnes. El preu era de 50 cèntims (0.5 pessetes) al mes; i s'imprimia a la impremta Esparbé. Tot i ser el primer, tan sols en coneixem dues edicions.

El segon diari va aparèixer escassament mig any després, la capçalera duia per títol El Republicano ("Semanario político"), la primera edició va sortir el dia de Reis de 1901, a quatre pàgines de 50 x 36 centímetres. El preu era de 5 cèntims l'edició, i s'imprimia a la impremta "del Comercio", de la plaça Urgell. Com a nota curiosa, el diari va declarar: "la guerra sin cuartel a los reaccionarios y fanáticos; a los republicanos y democrátas la paz". Tot i aquesta curiosa crida política, el diari va tenir una curta durada, el 22 de juny de 1901, Manresa en veuria el seu ultim numero.

El diari La Veritat ("Diari Catalá de Manresa y sa Comarca") va veure la llum per primera vegada el 29 d'abril de 1901, a quatre pàgines de 50 x 35 centímetres i quatre columnes. El preu era d'una pesseta al mes, s'imprimia a la impremta de "La Veritat" del carrer Arbonés nº15. El diari era el portaveu del partit catòlic-regionalista. No cal dir les polèmiques que van encetar amb altres publicacions periòdiques contràries als seus ideals. L'ultim numero va sortir el dia 11 de març de 1904, on anunciava que cessava la seva publicació i recomanava als lectors el nou diari "El Pla de Bages", continuador dels seus ideals. El diari, era publicat en català.

La Montaña Republicana ("Periódico Democrático Obrero") va aparèixer el 6 de juliol de 1901, a quatre pàgines de 50 x 35 centímetres i quatre columnes. El seu preu era d'una pesseta. S'imprimia a la impremta del "Comercio". El diari era el difusor de les idees republicanes del Centro Republicano de Manresa, havia estat multat per les autoritats municipals en diverses ocasions degut al seu discurs democràtic i progressista. La Montaña Republicana havia canviat d'ubicació a mesura que canviaven els partits polítics del poder per evitar més sancions, fou el primer diari multat de Manresa al segle XX per injúries. Estava en batalla amb els altres diaris conservadors, regionalistes i petites publicacions com opuscles i revistes de caire religiós. El diari tindria intermitències en la publicació fins el seu final el desembre de 1916.

Resum del Capítol 1:

- Data d'aparició: 2 d'agost de 1900,
"El Heraldo de Manresa"

- Data d'aparició: 6 de gener de 1901,
"El Republicano"

- Data d'aparició: 1 de febrer de 1901,
"Lliga Escolar" *

- Data d'aparició: 16 de febrer de 1901,
"La Covadonga Catalana" *

- Data d'aparició: 29 d'abril de 1901,
"La Veritat"

- Data d'aparició: 6 de juliol de 1901,
"La Montaña Republicana"

Amb * publicacions que no apareixen al post.

Bibliografia:

- Sarret i Arbós, Joaquim: "Història de la industria del comerç i dels gremis de Manresa". Monumenta Històrica, volum II. Manresa, 1923

Les eleccions municipals de 1983

2011-03-30T13:13:00.014+02:00

Joan Cornet reelegit alcalde

La continuïtat va ser el referent més significatiu a la majoria de municipis catalans a les eleccions municipals del 8 de maig de 1983. La democràcia feia poc més de quatre anys que havia tornat a les nostres vides i els polítics tenien un munt d'idees, projectes i obres al cap. Continuïtat de l'alcalde o del mateix grup municipal, fos amb el mateix nom o fent entrar un antic grup d'independents en un partit o coalició.

A la comarca del Bages per fer una aproximació a la ciutat de Manresa, el partit amb més vots fou Convergència i Unió (CiU) amb un marge còmode respecte a la segona formació més votada. Tot i així, a Manresa, Joan Cornet, del Partit dels Socialistes, no només tornava a guanyar les eleccions, sinó que ho feia amb una majoria absoluta de 13 escons. CiU va aconseguir 10 escons, mentre que AP (Alianza Popular) tan sols n'era capaç d'obtenir 2.

Joan Cornet entrava en la història de la ciutat per esdevenir un dels pocs alcaldes elegits per majoria absoluta pels seus electors, per tant repetia com alcalde quatre anys més, fins la derrota a les eleccions municipals del 10 de juny de 1987 davant el candidat de CiU, Juli Sanclimens.

Fotografia: Joan Cornet (Hemeroteca diari Regió7)

Veure més entrades relacionades amb la política manresana:

- Josep Maria Mas i Casas: aquí
- Ramon Roqueta, l'alcalde de la Transició: aquí
- Una truita de tres ous: aquí
- Catalanistes i carlins en el consistori manresà: aquí
- El triomf de Maurici Fius i Palà: aquí

Un hospital de 750 anys

2011-03-16T14:46:00.008+01:00

L'hospital de Sant Andreu de Manresa (1260-2010)

La primera notícia documental que tenim de l’hospital de Sant Andreu de Manresa és de l’any 1260, i és per això que enguany se’n celebra el 750è aniversari. L’hospital, en aquell moment conegut com a hospital superior, va prendre el nom actual de la capella annexa que es va començar a edificar l’any 1300 dedicada a Sant Andreu. Al llarg del temps es va produir un canvi substancial en les funcions que havia de fer l’hospital. Fins ben entrat el segle XVI aquestes institucions, a diferència del concepte que tenim actualment dels hospitals, només eren centres assistencials on es donava acolliment als pelegrins, captaires i indigents. Així, la seva funció bàsica tan sols era la de donar menjar i aixopluc i, només en els casos de necessitat, es tenia cura dels malalts.

L’hospital de Sant Andreu comptava, inicialment, amb un edifici petit, annex a la capella de Sant Andreu, en una cambra del qual hi havia els llits per als acollits, mentre que la resta de dependències estaven destinades a l’habitatge dels hospitalers, el matrimoni que tenia cura del manteniment i neteja de l’edifici i de l’alimentació dels ingressats. Amb el temps, però, l’hospital va anar evolucionant i derivant les seves funcions cap a l’atenció dels malalts. Com a conseqüència, va anar augmentant progressivament la quantitat de llits, cambres i dependències dedicades a l’atenció dels malalts i també el nombre de persones que tenien cura dels interns, amb l’aparició de personal lligat directament al món de la medicina (metges, cirurgians, infermers i apotecaris).

Amb tots aquests canvis, durant la segona meitat del segle XVI es van fer diverses ampliacions i millores de l’edifici, una de les quals probablement correspondria a l’actual façana renaixentista que dóna a la plaça de l’Hospital. El canvi qualitatiu més important es va produir durant els segles XVII i XVIII. Segons un inventari del 1760, en aquell moment l’hospital ja comptava amb més de 6 cambres per a l’atenció i repòs dels malalts, amb un total de 44 llits, als quals es podien afegir 70 màrfegues més en cas de necessitat. També hi havia 2 cuines, 3 cellers i 1 estable. Quant a personal, a finals del segle XVIII, l’hospital comptava amb un prior o administrador, 3 criats, 5 criades, un metge i un farmacèutic.

A l'entrada de la sala d'exposicions del Casino trobem una recreació de la vestimenta de les monges de l'Hospital de Sant Andreu de mitjans del segle XX. A la mateixa exposició també podem veure la recreació mimètica (i a escala) de la farmàcia de l'hospital feta per l'artista Josep Berenguel.

Aquestes ampliacions, però, van quedar petites arrel de diferents guerres, quan l’hospital va haver de fer una funció militar. A sol·licitud de l’Ajuntament de Manresa, l’any 1844 es van instal·lar a Manresa les Germanes de la Congregació de Sant Vicenç de Paül per a tenir cura de l’assistència dels malalts i del règim intern de l’hospital. Amb el pas de les dècades, van deixar pas a una atenció més professionalitzada dels ingressats. L’edifici que coneixem actualment data de principis del segle XX i va ser obra d’Ignasi Oms i Ponsa.

La funció de l’hospital de Sant Andreu tal com el coneixem avui en dia es va iniciar a principis dels anys 90, quan aquest equipament es va començar a dedicar a l’atenció sociosanitària.

Informació extreta de: Butlletí monogràfic nº25, "Comunicat" FSSM, Octubre 2010

(Podeu veure l'exposició dedicada al Hospital de Sant Andreu de Manresa, a la Sala d'Exposicions del Casino, fins el dia 27 de març del 2011: aquí)

Història d'un pneumàtic

2011-03-12T17:21:00.014+01:00

Males companyies i trobades fortuïtes al hospital de Manresa

El 1933, un simple accident de cotxe sense conseqüències greus esdevindria en el catalitzador d'un fosc drama "de faldilles" que acabaria per esclatar del tot tres anys després, el 1936. Els que viatjaven en aquell automòbil sinistrat camí a la nostra ciutat eren dos dirigents de les JERC (Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya): Miquel Badia, més conegut entre els seus seguidors i amics com "Capità Collons" i Carles Duran. Aquest últim, un protagonista secundari, únicament significat per ser el marit d'una jove, també militant del partit, Carme Ballester i Llasart (futura segona esposa de Lluís Companys). El trencament d'un pneumàtic a la carretera que uneix Barcelona amb Manresa obrirà, doncs, la primera escena d'una obra que acabaria amb la mort a trets d'en Miquel i el seu germà Josep a mans de pistolers de la FAI el 28 d'abril de 1936.

Després d'aquell accident, Miquel Badia va ser traslladat a l'hospital de Manresa. Allí es trobaria amb Carme Ballester, que, alarmada, hauria anat al centre a la recerca del seu espòs. No obstant això, Carme no coincidiria amb el seu marit, ja que aquest no hauria considerat necessari rebre assistència mèdica i optaria per retornar immediatament cap a Barcelona. Inesperadament sols a l'habitació hospitalària, segons sembla, en determinat moment, de la trobada del tot casual entre Miquel Badia i Carme Ballester, el tema "es va escalfar" més del compte. Fins aquí, la peripècia semblava acabar en una anècdota privada de resultat eròtic. I així hagués estat de no irrompre en l'argument principal un tercer protagonista, el recentment nomenat president de la Generalitat, Lluís Companys.

Rivals polítics

Miquel Badia i Capell (1906 - 1936)

Així les coses, el xoc entre els dos homes només podia ser una qüestió de temps. D'un temps que l'atzar va voler que coincidís amb la Revolució d'Octubre del 1934 ("Sis d'Octubre"). Una revolució en què Companys assumiria el protagonisme des de les institucions i l'altre, Badia, el lideratge al carrer com a cap de les milícies i forces d'ordre de Catalunya. Aquest seria el repartiment de papers, tot i que un mes abans, el setembre de 1934, Companys havia decidit cessar al seu competidor, fins a aquest moment comissari general d'Ordre Públic de la conselleria de Governació. Va ser aquesta una maniobra en la qual el president Companys no va calibrar suficientment la força real del seu enemic personal i polític dins d'ERC. En efecte, la pressió dels partidaris a Miquel Badia forçaria a Companys a anunciar públicament que la seva decisió havia estat un error, i la disposició presidencial a reposar Badia en el seu lloc al comandament de les forces de seguretat de la Generalitat, compromís que Badia es va afanyar a exigir-li que complís en una acalorada entrevista personal plena d'insults i amenaces.

"Aquest càrrec no és per a un home com tu", crida Companys.

"Què vols dir amb això?", replica enfurismat Badia.

"Ella és una santa!", clama fora de si Companys.

I aquí, en el ple clímax de l'enfrontament verbal, és quan Badia esclata i procedeix a relatar al president la confraternització manresana amb tot luxe de detalls. En aquest instant de la discussió, segons pregonarien després els amics i partidaris de Miquel Badia, aquest podia haver signat la seva pròpia sentència de mort. El més desagradable de tot aquest affair era que Carme Ballester s'havia convertit en la segona esposa de Lluís Companys.

La relació entre Companys i Badia quedà marcada per l'affair Ballester; rivals i competidors, dintre ERC, Lluís Companys i Miquel Badia no tornarien a confiar l'un en l'altre.

Més informació que us pot interessar:

- Complot per assassinar a Lluís Companys, aquí
- La mort dels germans Badia, aquí
- Mitges veritats i amors polítics, aquí
- Documents inèdits de Lluís Companys i Carme Ballester, aquí

Bibliografia:

- "El complot nacionalista contra Companys", La Vanguardia, p.45 (5/11/04). Consulta l'article: aquí
- VV.AA.: "La Guerra Civil a Catalunya", Edicions 62, Barcelona 2006

1912, l'any de la Justicia

2011-03-10T15:26:00.007+01:00

Portada de la revista ¡La Justicia!, febrer 1912 - nº2

(Vilaró, J.: Art a Manresa, segles XIX i XX, p.93)

La revista local independent, escrita en castellà que va aparèixer l'any 1912 que portava per nom ¡La Justicia!, fou una publicació dedicada principalment als afers econòmics, administratius i artístics de la ciutat de Manresa. La revista en qüestió no depenia de cap partit polític, ni de cap societat ni associació cultural. De sortida mensual a partir del mes de juliol de 1912, fins el mes de desembre del mateix any, en què finalitzà la seva publicació, aquest mitjà escrit pretenia ser una eina social que estaria per sobre de les batalles polítiques, econòmiques i els interessos personals dels més poderosos, on es defensarien tan sols els assumptes importants de la ciutat que tinguessin un caràcter administratiu i econòmic d'interès comú per la ciutadania manresana.

La redacció de la revista estava a la Baixada del Carme i s'imprimia als tallers del Germans Viñals del carrer del Bruc, amb el peu d'impremta de "Sociedad Editorial Manresana".