03 de juliol 2019

La gentrificació social a Manresa, una realitat palpable al Barri Vell?

La lluita de classes, el motor imprescindible per entendre la Història: els espais socials

Sobre el Barri Vell (Barri Antic) de Manresa s'han escrit moltes coses, de tot color i en base a l'interès que cadascú en vulgui extreure. Històricament, fa més de 180 anys que la burgesia manresana ja emprenia el viatge de no retorn cap a la ciutat comtal o se'n anava al Passeig Pere III, la nova avinguda de fora muralles que havia d'ajudar a "oxigenar" una ciutat encara ofegada dintre unes muralles medievals del tot inútils en ple segle XIX. La ciutat ja no havia de defensar-se de cap atac carlista, les industries de manufactures i transformació anaven prenen forma, i la població es disparava, al igual que el comerç majorista i al detall. Manresa enfilava a finals del segle XIX, com una de les ciutats més importants de Catalunya, a nivell econòmic. Tot i aquest zenit, les diferències socials van augmentar.

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Se'ns dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries. El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en que hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època.

L'escletxa de la industrialització, un passat difícil de superar?

El segle XIX va marcar com mai la història de Manresa, la ciutat va viure de primera mà la Revolució Industrial. L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de Manresa. Els ingressos d'aquests burgesos i rics fabricants van deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els ingressos de les grans fàbriques de cotó no es s'invertien a casa nostra tot i que la feina atreia a molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma més digna i honrada que en el medi rural.

En aquest llistat, el·laborat per l'historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se'n anava a la metròpoli.

1825 Ignasi Torres Galobardes
1844 Josep Solà Perramon
1828 Llogari Serra
1846 Maurici Pla
1853 Francesc Sacristà Font
1855 Joan Arañó Argelaguet
1855 Lluís G. Pons Enrich
1856 Caietà Arañó
1857 Jacint Vidal Torres
1858 Josep Balet Bellver
1860 Ramon Enrich
1865 Ignasi Prat
1870 Josep Torras Corrons
1871 Magí Gallifa Perera
1875 Josep Oller Bages
1888 Josep Torrents Serra
1892 Ignasi Vidal Balet
1893 Lluís G. Pons Enrich
1904 Joan Guitart Santasusanna
1905 Heribert Pons Arola
1906 Josep Portabella Cots
1915 Josep Perera Vives
Ferrer i Alós, Llorenç: El poder de Manresa al llarg del temps, a "Calidoscopi Manresa". p. 90

Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos, patrons i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. Aquests habitatges miserables, sovint eren remuntes, pisos que augmentaven la seva alçada construïts amb materials de baixa qualitat, que avui encara podem veure en molts carrers del Barri Vell. Un herència post-industrial palpable, tan sols cal aixecar el cap i comprovar l'arquitectura i els materials emprats per la construcció d'aquests habitatges.

La gentrificació... pobres cada cop més pobres, rics cada cop més rics. Un retorn al passat?

La gentrificació, un concepte en ocasions impronunciable, ha saltat al nostre país des de la literatura acadèmica a qualsevol debat sobre la ciutat, des de mitjans de comunicació fins a moviments socials. Però que carai significa aquesta paraula? El terme gentrificació ve de la veu anglosaxona Gentry, que significa aristocràcia. L’origen de la paraula gentrificació es remunta als anys seixanta, quan la seva autora, la sociòloga marxista Ruth Glass, la va utilitzar, l’any 1964, per explicar el què estava passant a Londres amb l’invasió per part de les classes mitjanes al centre de la ciutat, deixant a la població més marginal fora del que havia estat fins al moment el seu hàbitat natural.

La gentrificació és el canvi que es produeix en la població dels usuaris d'un territori tal que els nous usuaris són d'un estat socioeconòmic superior al dels previs, els quals són desplaçats dels seus barris en aquest procés. El mecanisme bàsic que genera la gentrificació -que és el diferencial de renda o rent gap en un territori que permet comprar barat i, amb una certa inversió, vendre car- és cada vegada més complex. Si les classes mitjanes locals s'empobreixen, la demanda s'internacionalitza, especialment quan un determinat mercat local -com l'espanyol després de la crisi- resulta barat en el context internacional.

Una vegada que el barri els pertany inmobiliariament en gran part, i una vegada que se li ha efectuat el necessari rentat de cara de carrer, ve el procés de gentrificació pròpiament dit. Es comencen a oferir locals atractius i amb molt bona imatge en condicions econòmicament molt avantatjoses. Comencen per establiments a les zones del barri més atractives i confrontants amb les zones prime dels voltants. A poc a poc, i atrets per la nova seguretat als carrers, per un florent comerç minorista, i per uns preus sensiblement inferiors a les zones circumdants, comencen a arribar massivament nous negocis. Després d'aquesta renovació dels aparadors, aquesta incipient vida comercial i econòmica, aquesta nova sensació de seguretat que es respira als carrers acaben arribant també els habitants de rendes superiors, d'acord amb el nou aire que se li ha donat al barri.

Amb això, tant els preus de locals comercials, com també dels pisos, es comencen a revaloritzar, la qual cosa comença ja a atreure l'atenció de tercers inversors i altres grans empreses que no han promogut aquest procés de gentrificació. Tot acaba redundant en un efecte crida que onada sobre onada acaba convertint al barri en un barri d'activitat econòmica puixant i preus alts, d'acord amb els barris adjacents. I per descomptat, això acaba resultant en un procés d'enriquiment de les empreses i particulars que van iniciar aquest procés de gentrificació, van comprar massivament a preu de barri deprimit, i veuen ara suculentes guanys amb la revalorització dels lloguers i de les propietats que van acaparar abans de la transformació.

L’antropòleg Manuel Delgado, definia així aquest fenomen: “Tot centre marcat com a històric a les guies o inventaris reclama, per poder exercir com a tal, mantenir allunyada la vida real, amb tots els seus ingredients d’inestabilitat incompatibles amb la tematització de la qual és objecte un territori per ser posat en venda”.

La gentrificació al Barri Vell: "la doble velocitat"

La gentrificació modifica els espais relacionals de Manresa, amb una conclusió sobre la taula a estudiar: les dues comunitats diferenciades al Barri Vell. La vida s'estratifica i s'eternitza marcant rols clarament definits: la vida de l'immigrant (del canvi de segle XX-XXI) es buida de forma progressiva perquè no consumeix als nous establiments de nova creació del barri, ni participa de l'activitat lúdico-privada de l'espai on viu ni al mateix temps es programen activitats fora de l'emergència social o la simple figuració de rols culturals. D'altra banda, el mal anomenat "ghetto" s'eternitza i crea vincles propis, amb una sèrie de relacions interpersonals i econòmiques prou definitoris (proliferació de negocis d'alimentació 24 hores, per exemple, al costat del mercat municipal del Puigmercadal amb la meitat de les parades tancades).

Hem de focalitzar bé el tema de la gentrificació a Manresa com a concepte més cultural i d'una determinada indústria de l'oci local que ha fet vincles amb l'administració municipal per imposar una certa calendarització dels esdeveniments a la zona del Barri Vell per incentivar llurs negocis i/o botigues amb un màrqueting encobert -força interessant en termes econòmics- que no pas d'alça de preus estudiada i programada de l'habitatge (seria un tema a tractar a part) ni tampoc en l'expulsió de veïns i veïnes al Barri Vell, deguda a la particularitat habitacional de la ciutat de Manresa, amb gairebé 8.000 pisos buits i el 90% d'aquests en mans de petits propietaris. Tot i això, darrere aquest fenomen hi ha un objectiu primordial: substituir la classe empobrida i envellida del Barri Vell per una nova classe més desacomplexada, i sobretot més rica, que gaudeixi dels nous espais socials i d'oci d'un barri antic, on els serveis bàsics cada cop són més difícils de trobar.

Per tant la pregunta és: quin sentit té la gentrificació en l’urbanisme neoliberal i postindustrial en una ciutat empobrida com Manresa? Tot i res. Les ciutats han esdevingut els espais centrals de disseny d'estratègies político-ideològiques i han anat agafant un nou rol econòmic i una nova forma de govern: la partició entre l'inversor privat i el públic, on el primer posi el capital i el segon posi les llicències. I que passa amb l'arquitectura? Que fem amb el disseny? Doncs una arquitectura superficial i anodina, que defuig de la problemàtica dels barris que històricament han patit un abandonament regressiu. Un episodi clàssic de la gentrificació, de manual, veïns que han deixat de ser fidels amb el barri i la seva història per convertir-se en consumidors de nous establiments, que no s'ajusten molts cops amb la realitat social ni econòmica de la comunitat resident.

Les ciutats són vives i dinàmiques, d'això no en tenim dubte. Les transformacions han fet dels éssers humans una matèria d'estudi inacabable i com a "individus socials" necessitem relacionar-nos en els entorns on vivim. Hi ha barris que canvien, alguns fins al punt que expulsen els veïns de tota la vida i els substitueixen per altres, o en el cas de Barri Vell de Manresa, no es tracta d'expulsions indiscriminades, sinó de canvis socio-econòmics a "peu de carrer" ja sigui amb l'ocupació d'espais públics per a terrasses de bars i cafeteries, o per actuacions artístiques via murals street-art (la majoria fets per persones que no viuen al barri), per camuflar l'abandonament de finques i solars urbans.

En l'anàlisi dels agents gentrificadors, no només hem de considerar a ciutadans particulars que decideixen mudar-se, també juguen un paper important les administracions públiques i les empreses privades que poden dinamitzar un barri. Diferents corrents teòrics urbanístiques consideren que, respectant la premissa de canvi gradual de població que ha de succeir, no sempre és causa de economies més benestants. La immigració, el turisme low-cost, i fins i tot els millennials tenen i tindran capacitat per a canviar els barris que habiten. Són aquests canvis i tots els agents que en participen qui marcaran si la gentrificació s'accelera.

Actuacions fredes al Barri Vell, on són els veïns?

Per acabar, tal i com deia l'arquitecte manresà Marc Ballús l'any 2018 al portal NacióManresa, les actuacions al Barri Vell s'han fet sense cap tipus d'incidència amb el teixit associatiu del barri:
Una certa prepotència de caire urbanístic ha donat lloc a actuacions com la dels 4 Cantons, amb la construcció d'un edifici que no dóna resposta a la trama de la ciutat, i que està totalment fora d'escala. O també com la de la Via Sant Ignasi, on s'han fet entrar amb calçador edificis moderns en en teixit que no és el seu, obrint una ferida de la que la ciutat ja no es recuperarà. El pitjor del cas és que aquestes dues actuacions són les que han generat habitatge social al barri, però en comptes de fer-ho d'una manera respectuosa amb l'entorn, li ha passat per damunt. I és que tot enderroc en el Barri Antic, ni que sigui d'un edifici humil, és una pèrdua irreparable. La substitució dels edificis i els carrers antics per d'altres de nous acabarà donant lloc a un barri que ja no serà històric.
Bibliografia:

BENACH, Núria i ALBET, Abel. (2015). La gentrificación como una estrategia global. Papers, 60, 17-23.

- CAMPS, Gemma. (09/10/2018). MAPA | Més del 64% dels edificis del Barri Antic de Manresa tenen entre un segle i un segle i mig. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/10/09/mes-del-64-dels-edificis/502564.html

DÍAZ PARRA, Ibán. (04/07/2019). La gentrificación en la cambiante estructura socioespacial de la ciudad. 03/07/2019, de UB. Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana. Lloc web: http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1030.htm

- FERNÁNDEZ DURAN, R. (2000). Capitalismo financiero global y guerra permanente, Barcelona: Virus.

- FERRER ALÓS, Llorenç. (2009). La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27. Barcelona: Col·legi de Notaris de Catalunya, pp. 321-366.

- FIORI, Mirela. (09/04/2014). Gentrificación, ¿presagio o realidad? 03/07/2019, de UOC Ciudades. Blog del Máster oficial de Ciudad y Urbanismo. Lloc web: http://ciudad.blogs.uoc.edu/2014/04/gentrificacion-presagio-o-realidad/

- GARCIA, Gemma. (Abril 2017). Comprar, expulsar, reformar i vendre. 03/07/2019, de La Directa. Lloc web: https://directa.cat/comprar-expulsar-reformar-vendre

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PUIG SEDANO, Xavier. (04/06/2017). La sacsejada dels barris vells. 03/07/2019, de El Temps. Lloc web: https://www.eltemps.cat/article/1564/la-sacsejada-dels-barris-vells

- REDACCIÓ. (10/05/2019). «La cultura té un efecte col·lateral en la gentrificació» conclouen a la jornada del FABA. 03/07/2019, de NacioDigital. Lloc web: https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/83439/cultura/te/efecte/collateral/gentrificacio/conclouen/jornada/faba

- REDACCIÓ. (19/08/2018). El 90 % dels habitatges buits, de petits propietaris. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/08/19/90--dels-habitatges-buits/493214.html

- SANTAMARIA GARCIA, Pere. (2013). Anàlisi urbanística, constructiva i energètica del Casc Antic de Manresa. Tesina: http://santamariaarquitectes.cat/wp-content/uploads/2019/01/tesina.pdf

Printfriendly