19 de juliol 2019

Manresa capital internacional del cotó


Retrat de tres dones assistents al XIV Congrés Internacional Cotoner, celebrat dins dels actes de l'Exposició Internacional de Barcelona, durant una visita a la fàbrica Textiles Bertrand Serra SA, a Manresa. 20 de setembre de 1929.

Arxiu Nacional de Catalunya. ANC-1-585-N-7773. Fotografia: Gaspar - Sagarra y Torrents (Barna)

03 de juliol 2019

La gentrificació social a Manresa, una realitat palpable al Barri Vell?

La lluita de classes, el motor imprescindible per entendre la Història: els espais socials

Sobre el Barri Vell de Manresa s'han escrit moltes coses, de tot color i en base a l'interès que cadascú en vulgui extreure. Històricament, fa més de 180 anys que la burgesia manresana ja emprenia el viatge de no retorn cap a la ciutat comtal o se'n anava al Passeig Pere III, la nova avinguda de fora muralles que havia d'ajudar a "oxigenar" una ciutat encara ofegada dintre unes muralles medievals del tot inútils en ple segle XIX. La ciutat ja no havia de defensar-se de cap atac carlista, les industries de manufactures i transformació anaven prenen forma, i la població es disparava, al igual que el comerç majorista i al detall. Manresa enfilava a finals del segle XIX, com una de les ciutats més importants de Catalunya, a nivell econòmic. Tot i aquest zenit, les diferències socials van augmentar.

Manresa vivia immersa en la industrialització tèxtil, els conflictes entre treballadors i patrons, les vagues i reivindicacions obreres i unes condicions de vida paupèrrimes per la majoria de manresans i manresanes. Se'ns dubte una ciutat de contrasts, on la burgesia preeminent del tèxtil treia el cap amb força i les classes populars s'ofegaven amb salaris baixos i un nivell de vida escàs d'alegries. El 1892 Manresa tenia 21.211 habitants, segons dades de l'estadística municipal, i uns 22.685 com a resultat de les correccions del cens oficial de l'any 1887. Des de la dècada dels 70 del segle XIX en que hi havia uns 16.000 habitants fins aleshores la població havia augmentat un 32,5% aproximadament. Per anys, representa un 1,5% anual, superior al nivell de Catalunya en la mateixa època.

L'escletxa de la industrialització, un passat difícil de superar?

El segle XIX va marcar com mai la història de Manresa, la ciutat va viure de primera mà la Revolució Industrial. L'èxode de burgesos i fabricants rics manresans cap a Barcelona va començar a ser constant a la segona meitat del segle XIX. Els rics marxaven cap a la gran ciutat, i deixaven subalterns a càrrec dels seus negocis i grans fàbriques. Gent que molts cops no era de Manresa, i no s'interessaven per la vida social, política, financera i econòmica de Manresa. Els ingressos d'aquests burgesos i rics fabricants van deixar d'invertir-se a Manresa per passar a fer-ho a la ciutat comtal. Una deslocalització en tota regla, els ingressos de les grans fàbriques de cotó no es s'invertien a casa nostra tot i que la feina atreia a molta gent a viure a Manresa, no perquè fos una ciutat opulenta i rica sinó per un motiu més clar, hi havia feina constant i oportunitats per viure de forma més digna i honrada que en el medi rural.

En aquest llistat, el·laborat per l'historiador navarclí Llorenç Ferrer i Alós, es pot veure com els grans burgesos i fabricants manresans van començar a instal·lar-se de forma oficial a la ciutat de Barcelona, deixant a Manresa els seus subalterns i treballadors. De fet, fins al segle XX, encara podem compatibilitzar, com la burgesia abandonava Manresa i se'n anava a la metròpoli.

1825 Ignasi Torres Galobardes
1844 Josep Solà Perramon
1828 Llogari Serra
1846 Maurici Pla
1853 Francesc Sacristà Font
1855 Joan Arañó Argelaguet
1855 Lluís G. Pons Enrich
1856 Caietà Arañó
1857 Jacint Vidal Torres
1858 Josep Balet Bellver
1860 Ramon Enrich
1865 Ignasi Prat
1870 Josep Torras Corrons
1871 Magí Gallifa Perera
1875 Josep Oller Bages
1888 Josep Torrents Serra
1892 Ignasi Vidal Balet
1893 Lluís G. Pons Enrich
1904 Joan Guitart Santasusanna
1905 Heribert Pons Arola
1906 Josep Portabella Cots
1915 Josep Perera Vives
Ferrer i Alós, Llorenç: El poder de Manresa al llarg del temps, a "Calidoscopi Manresa". p. 90

Els manresans rics i poderosos, van entendre que el tren (a partir de 1859) i els seus viatges els feien perdre poder i van optar per establir-se a la gran ciutat catalana del Mediterrani. En canvi les germanes vallesanes, Terrassa i Sabadell, van retenir els seus fabricants i burgesos perquè el seu negoci de llana no necessitava la ciutat de Barcelona. El cotó venia amb vaixells al port de Barcelona, i tocava estar al peu del canó. Una part molt important de Manresa va marxar i mai més va tornar.

Els obrers eren l'altra cara d'aquest mirall manresà. Depenien absolutament del seu treball i del salari, podien ser despatxats per qualsevol excusa i en qualsevol moment. Amb un estat del benestar inexistent eren les víctimes dels capritxos d'amos, patrons i fabricants. Els seus jornals eren escassos i miserables, pràcticament per sobreviure i obligats a mal viure de per vida. Treballar moltes hores (14 hores) al dia i condemnats a fer treballar els seus fills per poder ajudar a la precària economia domèstica, ja que vivien en pisos i habitatges de lloguer. Aquests habitatges miserables, sovint eren remuntes, pisos que augmentaven la seva alçada construïts amb materials de baixa qualitat, que avui encara podem veure en molts carrers del Barri Vell. Un herència post-industrial palpable, tan sols cal aixecar el cap i comprovar l'arquitectura i els materials emprats per la construcció d'aquests habitatges.

La gentrificació... pobres cada cop més pobres, rics cada cop més rics. Un retorn al passat?

La gentrificació, un concepte en ocasions impronunciable, ha saltat al nostre país des de la literatura acadèmica a qualsevol debat sobre la ciutat, des de mitjans de comunicació fins a moviments socials. Però que carai significa aquesta paraula? El terme gentrificació ve de la veu anglosaxona Gentry, que significa aristocràcia. L’origen de la paraula gentrificació es remunta als anys seixanta, quan la seva autora, la sociòloga marxista Ruth Glass, la va utilitzar, l’any 1964, per explicar el què estava passant a Londres amb l’invasió per part de les classes mitjanes al centre de la ciutat, deixant a la població més marginal fora del que havia estat fins al moment el seu hàbitat natural.

La gentrificació és el canvi que es produeix en la població dels usuaris d'un territori tal que els nous usuaris són d'un estat socioeconòmic superior al dels previs, els quals són desplaçats dels seus barris en aquest procés. El mecanisme bàsic que genera la gentrificació -que és el diferencial de renda o rent gap en un territori que permet comprar barat i, amb una certa inversió, vendre car- és cada vegada més complex. Si les classes mitjanes locals s'empobreixen, la demanda s'internacionalitza, especialment quan un determinat mercat local -com l'espanyol després de la crisi- resulta barat en el context internacional.

Una vegada que el barri els pertany inmobiliariament en gran part, i una vegada que se li ha efectuat el necessari rentat de cara de carrer, ve el procés de gentrificació pròpiament dit. Es comencen a oferir locals atractius i amb molt bona imatge en condicions econòmicament molt avantatjoses. Comencen per establiments a les zones del barri més atractives i confrontants amb les zones prime dels voltants. A poc a poc, i atrets per la nova seguretat als carrers, per un florent comerç minorista, i per uns preus sensiblement inferiors a les zones circumdants, comencen a arribar massivament nous negocis. Després d'aquesta renovació dels aparadors, aquesta incipient vida comercial i econòmica, aquesta nova sensació de seguretat que es respira als carrers acaben arribant també els habitants de rendes superiors, d'acord amb el nou aire que se li ha donat al barri.

Amb això, tant els preus de locals comercials, com també dels pisos, es comencen a revaloritzar, la qual cosa comença ja a atreure l'atenció de tercers inversors i altres grans empreses que no han promogut aquest procés de gentrificació. Tot acaba redundant en un efecte crida que onada sobre onada acaba convertint al barri en un barri d'activitat econòmica puixant i preus alts, d'acord amb els barris adjacents. I per descomptat, això acaba resultant en un procés d'enriquiment de les empreses i particulars que van iniciar aquest procés de gentrificació, van comprar massivament a preu de barri deprimit, i veuen ara suculentes guanys amb la revalorització dels lloguers i de les propietats que van acaparar abans de la transformació.

L’antropòleg Manuel Delgado, definia així aquest fenomen: “Tot centre marcat com a històric a les guies o inventaris reclama, per poder exercir com a tal, mantenir allunyada la vida real, amb tots els seus ingredients d’inestabilitat incompatibles amb la tematització de la qual és objecte un territori per ser posat en venda”.

La gentrificació al Barri Vell: "la doble velocitat"

La gentrificació modifica els espais relacionals de Manresa, amb una conclusió sobre la taula a estudiar: les dues comunitats diferenciades al Barri Vell. La vida s'estratifica i s'eternitza marcant rols clarament definits: la vida de l'immigrant (del canvi de segle XX-XXI) es buida de forma progressiva perquè no consumeix als nous establiments de nova creació del barri, ni participa de l'activitat lúdico-privada de l'espai on viu ni al mateix temps es programen activitats fora de l'emergència social o la simple figuració de rols culturals. D'altra banda, el mal anomenat "ghetto" s'eternitza i crea vincles propis, amb una sèrie de relacions interpersonals i econòmiques prou definitoris (proliferació de negocis d'alimentació 24 hores, per exemple, al costat del mercat municipal del Puigmercadal amb la meitat de les parades tancades).

Hem de focalitzar bé el tema de la gentrificació a Manresa com a concepte més cultural i d'una determinada indústria de l'oci local que ha fet vincles amb l'administració municipal per imposar una certa calendarització dels esdeveniments a la zona del Barri Vell per incentivar llurs negocis i/o botigues amb un màrqueting encobert -força interessant en termes econòmics- que no pas d'alça de preus estudiada i programada de l'habitatge (seria un tema a tractar a part) ni tampoc en l'expulsió de veïns i veïnes al Barri Vell, deguda a la particularitat habitacional de la ciutat de Manresa, amb gairebé 8.000 pisos buits i el 90% d'aquests en mans de petits propietaris. Tot i això, darrere aquest fenomen hi ha un objectiu primordial: substituir la classe empobrida i envellida del Barri Vell per una nova classe més desacomplexada, i sobretot més rica, que gaudeixi dels nous espais socials i d'oci d'un barri antic, on els serveis bàsics cada cop són més difícils de trobar.

Per tant la pregunta és: quin sentit té la gentrificació en l’urbanisme neoliberal i postindustrial en una ciutat empobrida com Manresa? Tot i res. Les ciutats han esdevingut els espais centrals de disseny d'estratègies político-ideològiques i han anat agafant un nou rol econòmic i una nova forma de govern: la partició entre l'inversor privat i el públic, on el primer posi el capital i el segon posi les llicències. I que passa amb l'arquitectura? Que fem amb el disseny? Doncs una arquitectura superficial i anodina, que defuig de la problemàtica dels barris que històricament han patit un abandonament regressiu. Un episodi clàssic de la gentrificació, de manual, veïns que han deixat de ser fidels amb el barri i la seva història per convertir-se en consumidors de nous establiments, que no s'ajusten molts cops amb la realitat social ni econòmica de la comunitat resident.

Les ciutats són vives i dinàmiques, d'això no en tenim dubte. Les transformacions han fet dels éssers humans una matèria d'estudi inacabable i com a "individus socials" necessitem relacionar-nos en els entorns on vivim. Hi ha barris que canvien, alguns fins al punt que expulsen els veïns de tota la vida i els substitueixen per altres, o en el cas de Barri Vell de Manresa, no es tracta d'expulsions indiscriminades, sinó de canvis socio-econòmics a "peu de carrer" ja sigui amb l'ocupació d'espais públics per a terrasses de bars i cafeteries, o per actuacions artístiques via murals street-art (la majoria fets per persones que no viuen al barri), per camuflar l'abandonament de finques i solars urbans.

En l'anàlisi dels agents gentrificadors, no només hem de considerar a ciutadans particulars que decideixen mudar-se, també juguen un paper important les administracions públiques i les empreses privades que poden dinamitzar un barri. Diferents corrents teòrics urbanístiques consideren que, respectant la premissa de canvi gradual de població que ha de succeir, no sempre és causa de economies més benestants. La immigració, el turisme low-cost, i fins i tot els millennials tenen i tindran capacitat per a canviar els barris que habiten. Són aquests canvis i tots els agents que en participen qui marcaran si la gentrificació s'accelera.

Actuacions fredes al Barri Vell, on són els veïns?

Per acabar, tal i com deia l'arquitecte manresà Marc Ballús l'any 2018 al portal NacióManresa, les actuacions al Barri Vell s'han fet sense cap tipus d'incidència amb el teixit associatiu del barri:
Una certa prepotència de caire urbanístic ha donat lloc a actuacions com la dels 4 Cantons, amb la construcció d'un edifici que no dóna resposta a la trama de la ciutat, i que està totalment fora d'escala. O també com la de la Via Sant Ignasi, on s'han fet entrar amb calçador edificis moderns en en teixit que no és el seu, obrint una ferida de la que la ciutat ja no es recuperarà. El pitjor del cas és que aquestes dues actuacions són les que han generat habitatge social al barri, però en comptes de fer-ho d'una manera respectuosa amb l'entorn, li ha passat per damunt. I és que tot enderroc en el Barri Antic, ni que sigui d'un edifici humil, és una pèrdua irreparable. La substitució dels edificis i els carrers antics per d'altres de nous acabarà donant lloc a un barri que ja no serà històric.
Bibliografia:

BENACH, Núria i ALBET, Abel. (2015). La gentrificación como una estrategia global. Papers, 60, 17-23.

- CAMPS, Gemma. (09/10/2018). MAPA | Més del 64% dels edificis del Barri Antic de Manresa tenen entre un segle i un segle i mig. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/10/09/mes-del-64-dels-edificis/502564.html

DÍAZ PARRA, Ibán. (04/07/2019). La gentrificación en la cambiante estructura socioespacial de la ciudad. 03/07/2019, de UB. Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana. Lloc web: http://www.ub.edu/geocrit/b3w-1030.htm

- FERNÁNDEZ DURAN, R. (2000). Capitalismo financiero global y guerra permanente, Barcelona: Virus.

- FERRER ALÓS, Llorenç. (2009). La industrialització de Catalunya: les fàbriques tèxtils del riu Cardener al segle XIX a Estudis històrics i documents dels arxius de protocols, vol. 27. Barcelona: Col·legi de Notaris de Catalunya, pp. 321-366.

- FIORI, Mirela. (09/04/2014). Gentrificación, ¿presagio o realidad? 03/07/2019, de UOC Ciudades. Blog del Máster oficial de Ciudad y Urbanismo. Lloc web: http://ciudad.blogs.uoc.edu/2014/04/gentrificacion-presagio-o-realidad/

- GARCIA, Gemma. (Abril 2017). Comprar, expulsar, reformar i vendre. 03/07/2019, de La Directa. Lloc web: https://directa.cat/comprar-expulsar-reformar-vendre

- OLIVERAS SAMITIER, Josep. (1992). La ciutat de les Bases de Manresa. Manresa: Revista Dovella, 41, abril 1992.

- PUIG SEDANO, Xavier. (04/06/2017). La sacsejada dels barris vells. 03/07/2019, de El Temps. Lloc web: https://www.eltemps.cat/article/1564/la-sacsejada-dels-barris-vells

- REDACCIÓ. (10/05/2019). «La cultura té un efecte col·lateral en la gentrificació» conclouen a la jornada del FABA. 03/07/2019, de NacioDigital. Lloc web: https://www.naciodigital.cat/manresa/noticia/83439/cultura/te/efecte/collateral/gentrificacio/conclouen/jornada/faba

- REDACCIÓ. (19/08/2018). El 90 % dels habitatges buits, de petits propietaris. 03/07/2019, de Diari Regió7. Lloc web: https://www.regio7.cat/manresa/2018/08/19/90--dels-habitatges-buits/493214.html

- SANTAMARIA GARCIA, Pere. (2013). Anàlisi urbanística, constructiva i energètica del Casc Antic de Manresa. Tesina: http://santamariaarquitectes.cat/wp-content/uploads/2019/01/tesina.pdf

30 de juny 2019

Taller Història i Educació per al curs 2019-20

La Història a les teves mans

Per al proper curs 2019-20 l’Associació Memòria i Història de Manresa i CIFE UManresa organitza el Taller Història i Educació. S’adreça a la població en general però, de manera prioritària, als docents d’ensenyament secundari. Inclou 4 mòduls de 5 hores cada un, reconeguts i inclosos dins del pla de formació del professorat del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya. Els mòduls es poden cursar de manera independent.

El preu del mòdul és de 15€ cada un. ​El preu de la matrícula conjunta als 4 mòduls és de 50€.

Programa

Mòdul 1 | Estudi de les arrels familiars: fonts, recursos i utilitats

Com iniciar la recerca d’informació per fer o reconstruir un arbre genealògic. Treball sobre fonts orals i fonts escrites. Consulta d’arxius.
  • A càrrec de: Raquel Valdenebro
  • Dia: 19 d’octubre de 2019
  • Horari: de 10.00 a 14.00 (+ 1 hora de dedicació no presencial)

Mòdul 2 | Instamaps i Catalunya offline: dues eines digitals per fer itineraris i mapes històrics

Realització d’itineraris històrics amb les aplicacions Catalunya Online i Instamaps.
  • A càrrec de: Marc Torres
  • Dia: 16 de novembre de 2019
  • Horari: de 10.00 a 14.00 (+ 1 hora de dedicació no presencial)

Mòdul 3 | Eines digitals per a la gestió, recerca i divulgació de les Ciències Socials

Ús de les Tecnologies d’Aprenentatge i Coneixement (TAC) en l’entorn educatiu. Google maps, Simbaloo, Kahoot, Timeline, Mahara, Mendeley, Canva; fons de Memòria Digital de Catalunya.
  • A càrrec de: Pep Castilla, Jordi Pons i Genís Frontera
  • Dia: 15 de febrer de 2020
  • Horari: de 10.00 a 14.00 (+ 1 hora de dedicació no presencial)

Mòdul 4 | Patrimoni i paisatge industrial a la Catalunya Central

El patrimoni industrial de Manresa, el Bages i comarques veïnes. Visita a instal·lacions fabrils i al Museu de la Tècnica de Manresa.
  • A càrrec de: Josep Oliveras i Samitier
  • Dia: 21 de març de 2020
  • Horari: de 10.00 a 14.00​ (+ 1 hora de dedicació no presencial)

Més informació i inscripcions: www.umanresa.cat/historia-educacio

21 de juny 2019

Un rei espanyol mort i un alcalde preocupat per Manresa

Capítol 1: L'origen de la plaça de la Reforma

L'any 1859 arribava el tren a Manresa amb tota la pompa del moment. Per comunicar l'estació del Nord (actual Renfe) amb el centre de la ciutat, s'havia anat formalitzant el projecte d'obrir un nou i ample carrer que unís el Born i la plana de l'Om amb el sector del portal de les Piques, a la part esquerra del riu Cardener just davant de l'estació de tren. Aquest nou vial s'havia d'anomenar en un principi, carrer Príncep d'Astúries, en honor a l'infant Alfons, però els anys van anar passat, i el príncep va acabant esdevenint rei, Alfons XIII, i el carrer encara s'havia de fer, tot i la voluntat desesperada dels prohoms de la ciutat de Manresa. Les obres no van començar mai i el segle XIX es va acabar.

L'any 1901, quan feia més de 16 anys que el rei Alfons XII criava malves, l'alcalde de Manresa Ignasi de L. March, preocupat per la pèssima imatge de l'entrada de la ciutat, va proposar una sèrie de reformes i inicià les obres d'obertura del carrer. El consistori manresà va arribar a un acord amb la vídua del fabricant Esteve Burés per enderrocar la casa número 16 del carrer Arbonés, però l'any següent les obres seguien aturades.

L'entrada de Manresa pel Cardener, fos per mitjà del tren o per la carretera del Bruc i la que va a Montserrat, oferia una imatge llastimosa de ciutat urbanísticament abandonada i amb poc criteri, que no coincidia amb la importància econòmica de Manresa, doncs a finals del XIX, la ciutat esdevenia de les cinc ciutats més importants del Principat gràcies a la seva potent xarxa industrial i comercial. La premsa local es va acarnissar amb aquest tema i reclamava l'execució de les obres sense més demora. El diari Pla de Bages, carregava contra aquesta deixadesa tal i com podem llegir en aquest escrit de P. Ribera Font:
[...] Les vores del riu, són el lloc propici a abocar-hi totes les runes de les obres, els desperdicis de moltes indústries i tota mena d'immundícies. La Seu s'aixeca damunt unes roques, en les quals aprofitant les seves balmes, s'hi han bastit unes cofurnes que sembles habitacions de troglodites.
Els jardins penjats "de Manresa": la gran Reforma

Per millorar aquesta imatge de la ciutat en aquest entorn, l'alcalde manresà Joaquim Gomis i Cornet proposà l'estiu de 1909 la realització d'uns jardins que servissin de nexe d'unió entre l'entrada del carrer pendent d'obrir i el nou pont que hauria de substituir la pobre palanca que conduïa a l'estació i a la carrereta d'Esperreguera. Un any més tard, amb un nou alcalde, el republicà Maurici Fius i Palà, es va encarregar a l'arquitecte municipal Ignasi Oms la realització d'un projecte que havia de comprendre una gran plaça enjardinada a l'extrem del nou pont de l'estació, pendent de construir, i unes grans escalinates que anirien de la plaça fins a la basílica de la Seu. Aquest projecte, anomenat la Reforma, implicava donar una nova cara a la façana meridional de la ciutat, i va comptar amb amb el suport de l'opinió pública, mitjans de comunicació i el més important, el suport de la Junta de Propietaris, així com d'importants comerciants com Joan Jorba i Rius.

El senyor Jorba era un dels defensors més acèrrims d'aquesta nova "reforma" i de l'obertura del que seria l'actual carrer Alfons XII, perquè conduiria directament als seus establiments comercials del carrer del Born. Jorba va exposar fins i tot a l'aparador del seu comerç l'obra futura, pintada per Francesc Cuixart, i també va vendre postals amb el que seria la gran Reforma de Manresa.

Havia nascut un mite, la Reforma, la Plaça de la Reforma. Una campanya publicitària en tota regla propiciada per Joan Jorba.

Bibliografia de referència:

- DD.AA. (1991). Història de la ciutat de Manresa 1900-1950. Volum I. Manresa: Caixa de Manresa

09 de juny 2019

Quan compràvem al centre


Fotografia de la muralla del Carme, de Manresa, vista des del davant de la cantonada amb la carretera de Vic. Dècada dels anys 50.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-156 / Ramon Soler i Casanovas

31 de maig 2019

Un passeig pels comerços emblemàtics

Botigues contra els temps moderns

L'any 1991 es va instal·lar a Manresa el primer centre comercial anys després del triomf dels hipermercats de barris. Als 90 i sobretot a l'entrada del nou segle van aparèixer els parcs comercials (cinemes, restaurants de menjar ràpid, etc.) i es va donar més importància a l'oci sent la primera dècada d'aquest segle l'època daurada dels centres comercials al nostre país. Es van construir centres comercials per tot arreu en les principals ciutats que van aixafar paulatinament al petit comerç amb certa connivència institucional. La resta de la història ja la coneix tothom, un mercat on el peix gran es menja el petit, millor dit, el devora sense miraments.

Fa poques setmanes l'Ajuntament de Manresa, a través del Comissionat del Centre Històric, va organitzar la primera ruta pels establiments emblemàtics de Manresa, aquells comerços que encara aguanten i apugen la persiana, malgrat els temps moderns i les presses que tenim molts quan anem a omplir el carro de la compra. La consolidació definitiva de Manresa com una ciutat industrial es va produir a la segona meitat del segle XIX, un fet que va comportar l'obertura de molts comerços i botigues, amb un repertori d'elements i decoracions propis dels estils modernista, noucentista, i posteriorment racionalista. Generalment se situaren en els baixos dels habitatges benestants i en els carrers i places del que avui és el Centre Històric de Manresa, o el Barri Antic com li diu la majoria de la gent de Manresa.

El carrer del Born, l'epicentre de la ciutat petit-burgesa

L'efervescència social, cultural i comercial d'aquesta Manresa petitburgesa és concentrava al carrer del Born. Establiments tan antics com la loteria del Born, establerta el 1910 per Emili Llatjós; la carnisseria de Josep Fainé, fundada el 1911; els calçats d'Antoni Torra de 1916; la fotografia Villaplana de 1923; la joiera de Salvador Tous de 1927; la Sasterira Tuneu -Señor des de 1961- establera el 1909: la llibreria Rubiralta, el Caribú i la Farmàcia Riu són els noms dels comerços que encara podem veure avui. Negocis que han passat de generació en generació. També la pastisseria Marsinyach, avui l'Englantina fundada per Josep Marsinyac el 1916, on esdevenia el primer lloc de la ciutat on es parlava d'un esport que amb el temps seria conegut per tothom, el foot-ball, el futbol. El propietari de la pastisseria, el senyor Marsinyac, escrivia en un pissarra els resultats dels partits desprès de trucar a Barcelona. Els aficionats esperaven la pissarra per veure quin resultat havia fet el seu equip.

La ruta dels comerços emblemàtics

El mapa de la ruta dels 21 comerços emblemàtics de la ciutat.



Més informació:

- Bloc Apugem La Persiana, entrevistes als antics botiguers de Manresa.

Bibliografia de referència:

- COMAS, Francesc. (2009). Història de Manresa. Manresa: Zenobita

- GARCÍA i CASARRAMONA, Gal·la. (2001). l'Abans. Recull gràfic 1876-1965. El Papiol: Efadós

- REDÓ, S.; COMAS, Francesc. (2006). Manresa, la ciutat transformada vol. 1. Manresa: Zenobita

21 de maig 2019

Un dia de Festa Major


Fotografia de Teresa Miret Fortuny amb el seu futur marit i unes amigues a la plaça Major de Manresa durant la Festa Major de 1960. Al terra de la plaça es poden veure les restes cremades del regueró de pólvora de la tronada.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113 / Col·lecció d'imatges de l'Arxiu Comarcal del Bages

07 de maig 2019

Busquem fotografies de la ciutat de Manresa (1960-1990)

L'editorial Efadós prepara el segon volum de l'Abans

Fa poques setmanes l'editorial Efadós va engegar els preparatius per treure la segona part del llibre l'Abans de Manresa. La primera versió de l'Abans va aparèixer l'any 2001 i la seva autora fou l'historiadora Gal·la Garcia Casarramona. El primer volum de l'obra, que duia per títol L'Abans. Memòria i història gràfica de Manresa, era una compilació amb fotografies (el llibre té 666 pàgines i actualment està exhaurit) inèdites compreses entre els anys 1876-1965, en què es tractava del Teatre Gran Kursaal, la Ràdio Manresa, l'automòbil PTV de fabricació manresana, la Misteriosa Llum, Favets i Tremendos, etc.

Per la preparació de la segona part, l'editorial i els autors del llibre, demanen la col·laboració de tots els manresans i manresanes, d'entitats, associacions, comerços, indústries i fins i tot de particulars, que tinguin material fotogràfic de la ciutat de Manresa, entre els anys 1960 i 1990, de diferents àmbits de la vida pública: societat, oci, política, comerç, esport, cultura, festa, lleure, etc. Totes les fotografies que apareguin a la segona part del llibre, seran referenciades amb el fons i l'autor de cada fotografia.

Si vols que les teves fotografies (o coneixes persones que tinguin fotografies) formin part de la segona versió de l'Abans, dues vies de contacte:

30 d’abril 2019

"Liber judeorum dei inimicorum"

Els jueus conversos, els criptojueus

El llibre sobre els jueus manresans de l'arxiver municipal Joaquim Sarret i Arbós, publicat l'any 1917 amb el títol Jueus a Manresa, és un dels estudis més complets del món jueu d'una ciutat catalana en època medieval i en aquest bloc ha estat un dels referents principals per descriure el món medieval manresà jueu. El llibre fou publicat com una ampliació d'una conferencia de Sarret i Arbós al Centre Escursionista de Bages el 16 de novembre de 1908, tal i com podem llegir a la portada del llibre. Ens aturarem precisament en aquest llibre novament, concretament al capítol 9 (IX) on es parla de la figura dels conversos, i l'autor ens aporta interessant documentació rescatada dels arxius de la ciutat que al final de l'entrada podeu llegir. Tanmateix és interessant comprovar com molt abans de l'edicte d'expulsió dels jueus dels Regnes Hispànics de l'any 1492, ja es produïen conversions de jueus al cristianisme, sobretot a partir dels atacs als calls dels anys 1348 i en especial de l'any 1391. De fet els atacs als calls (aljames), pogroms, foren un dels motius d'aquestes conversions.

Al segle XIV s'acaba el període de tolerància religiosa cap als jueus passant-se a una fase de conflictes creixents, a causa de les guerres i les catàstrofes naturals que precedeixen i segueixen a la Pesta Negra (1348) creen una situació nova. El poble es creu víctima d'una maledicció, castigada per pecats que hauria comès. Mentrestant el clergat convida els fidels a penedir-se, a canviar de conducta i tornar a Déu. És llavors quan la presència del poble deïcida [el poble jueu] entre els cristians es considera escandalosa. Com a conseqüència de les massacres de 1391 i les mesures que el van seguir, cap a 1415 més de la meitat dels jueus de Castella i d'Aragó havien renunciat a la Llei Mosaica (Torà) i s'havien batejat, entre ells molts rabins i personatges importants. Fou cop massa dur per la comunitat jueva de la Península Ibèrica, de fet mai es recuperarien d'aquest cop tal i com explicava l'hispanista francès Joseph Perez.

Els jueus de la Península Ibèrica que van preferir el baptisme a l'exili davant l'edicte de 1492 d'expulsió firmat pels Reis Catòlics, es van sumar com a nous cristians als descendents d'aquells milers que, un segle abans, ja s'havien convertit compulsivament durant les matances de finals del segle XIV per evitar la mort a mans de la torba. Succeiria el mateix amb els moriscos més endavant. L'ordre dels Reis Catòlics d'expulsió dels jueus els proposava aquesta alternativa: batejar-se o emigrar. Però no era alternativa, perquè no hi havia només aquests dos termes. Hi havia una tercera opció: batejar per fora i judaïtzar per dins, donant lloc al que més tard es coneixerien com els criptojueus. Generalment els més pobres, els que no tenien res a perdre, excepte la seva fe i la seva esperança, van batejar-se per romandre a les seves cases.

L'origen dels marrans i la Inquisició com a eina de combat

Els falsos conversos van ser també anomenats vulgarment marrans, que fa clara al·lusió al porc, carn abominable per als jueus, o ve de marrar, en el sentit d'errar, de desviar-se de la línia recta o, etimològicament, de «maranata», anatema. A Mallorca s'utilitzava el mot xueta. En tot cas tan marrans com xuetes, són dues paraules, que van tenir un sentit pejoratiu per anomenar els descendents dels jueus conversos. Avui en dia encara s'utilitza per insultar. Segons l'historiador Cecil Roth, els conversos practicaven les cerimònies de l'Església Catòlica externament, però a les cases mantenien les mosaiques. Roth afirmava que si els jueus es convertien, ho feien per evitar la pena de mort i, per tant, la majoria es mantenia fidel a les seves creences ancestrals. Fora del epítet de marrà, el poble feia servir una varietat de noms despectius per referir-se als conversos. Estrictament se'ls cridava cristians nous, ja que en aquesta forma se'ls separava dels cristians vells, o dels que havien estat cristians per dues generacions, almenys.

L'any 1413 les comunitats judaiques de la Corona d'Aragó estaven immerses en una profunda decadència iniciada amb els pogroms del 1348 i del 1391, coincidents amb les grans crisis que havien colpejat les classes populars d'arreu d'Europa. El problema de la conversió dels jueus catalans fou latent fins a finals del segle XIV, quan els pogroms de 1391 van començar a expulsar els jueus dels calls de les ciutats catalanes més importants de forma violenta, el cas de Barcelona n'és el més estudiat, per posar-ne un exemple.

La seva conversió al cristianisme els salvava de ser bandejats per la població cristiana. Per la seva nova condició, el convers era apte per a ésser subjecte de tots els drets polítics del ciutadà medieval, però tenia relacions tenses amb els ciutadans cristians “de natura” per la sospita, potser real o no, de la minsa sinceritat de les conversions i perquè no se’ls conceptuava com de la mateixa raça. Els jueus pensaven que un jueu, malgrat pecador, és a dir, convers, segueix sent jueu, per la qual cosa el convers que tornava al judaisme era rebut de bon grat.
¿Conversions sinceres? ¿Mitjà per a salvar la pròpia vida? Hom no dubta de la conversió de molts, però la historiografia sobre els conversos porta a fer pensar que la majoria dels conversos ho eren perquè no hi havia altre remei, com es pot deduir, entre d’altres fets, de les conversions massives produïdes l’endemà mateix de l’assalt al call de Barcelona el dia 5 d’agost de 1391.
Josep Hernando, Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. Anuari d'Estudis Medievals

L'origen de tot plegat és la Inquisició, la institució creada a Europa el 1184, segons un decret signat pel papa Lluci III, i que es convertiria en els segles posteriors en l'eina que va fer servir l'Església Catòlica per actuar contra tot allò que considerés que atemptava contra els seus fonaments. La Inquisició és configurada a Catalunya el 1232 de la mà del Papa Gregori IX i de Ramon de Penyafort, i a partir de llavors comença la seva croada contra l'heretgia, amb una dedicació especial a la persecució dels jueus. De fet la Inquisició dels Reis Catòlics seria vigent a l'estat espanyol fins l'any 1834, quan fou abolida definitivament.


Conversos al call de Manresa

Les extorsions monetàries i els avalots públics que els conversos provocaven a Manresa, forçaven els rabins a impetrar provisions reials de defensa per evitar linxaments dels jueus. El 27 d'agost de 1343 els jueus manresans obtenien del rei un manament al batlle perquè no deixés entrar cap convers a la sinagoga o a les cases particulars dels jueus, i que aquests no fossin obligats a assistir als seus sermons o a adduir textos i llibres. Un cop més les autoritats locals, obeint el rei, actuaven per frenar les temptatives dels conversos prohibint l'entrada d'aquests als calls i sinagogues.

L'any 1366 Jaume Desfar, un convers jueu que havia abandonat la seva fe judaica i que probablement havia exercit de metge, denunciava a Astruc Jucef davant l'inquisidor Bernat Armengol. Les acusacions, en total fins a sis, tenen com a rerefons el problema de la conversió religiosa: l'acusador es queixa de què quan fou batejat, i decidí aquesta mateixa sort per la seva esposa i la seva filla, Jucef les prengué i les portà a la seva casa per convèncer-les amb amenaces, que no haurien de batejar-se mai. El metge va afirmar a casa d'una clienta que per res del món permetia que la filla i l'esposa d'Abraham, el neòfit, es convertirien al cristianisme. Jaume Desfar es queixava dels insults i les agressions físiques -l'havien escopit i li havien esquinçat el vestit- que havia patit per part del jueu i dels seus fills contínuament, des que s'havia convertit a la fe cristiana.

Quatre textos de la documentació històrica, recuperats per Sarret i Arbós

TEXT 1

1334 - Pridie idus (dia 12 de febrer)

Els Consellers y jurats nombran procuradors per fer pregonar que aquells qui capturaran als que mataren dos jueus en el camí públic qui va a Barcelona al lloc anomenat na Molela, y aquells els presentin vius o morts se 'ls donara 500 sous y als qui ho denunciaran 100 sous.

TEXT 2

1361 - 21 de desembre

El Consell general reunit en el Carme ordenà al Clavarí, entregui "cuidam converso vocato Nicholas de Gracia qui dimissa lege judayca excecata, ad fidem catholicam veridicam se conversit amore dei et intuitu pietatis" trenta sous barcelonesos.

TEXT 3

1414 - 12 de juny

Els Consellers admeten a Bernat de Santjoan en altre temps jueu, y ara per la gracia de deu cristiá nou, en ciutedá segons l' acord per l' any passat per el qual acordaren que per la major població de la ciutat tots els que no sian naturals y vingan a polbarse aquí sian franchs per tota sa vida de les questias que 's fassin en la ciutat, salvant les del cequiatge y de les obres dels murs de la ciutat, ab condició que durant la seva vida tingan de fer habitació en Manresa.

TEXT 4

1416 - 23 de desembre

Els Consellers concedexen llicencia a Arnal Rubei carniser que puga rifar y donar a rifar de aqui a carnestoltes (carniprivium) prop vinent "carnes porcinas", y que puga rifar de dia y no de nit ab llum.

Llegeix més al bloc sobre el call de Manresa i els conversos:

- Els metges jueus i la conversió: aquí
- Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call: aquí

Bibliografia:

- COSTA, Esperança. (2013). La doble condemna dels conversos. Quadern. [El País, 23/01/2013]

- GARCIA-OLIVER, Ferran. (coord.). (2012). Jueus, conversos, Inquisició. Una convivència frustrada. Afers, 73

- HERNANDO, Josep. (2007). Conversos i Jueus: cohesió i Solidaritat. Necessitat d'una recerca. Anuari d'Estudis Medievals 37/1

- PEREZ, Joseph. (2005). Los judíos en España. Madrid: Marcial Pons.

- ROTH, Cecil. (1979). Los judíos secretos. Historia de los marranos. Madrid: Editorial Altalena.

- SARRET, Joaquim. (1917). Jueus a Manresa. Manresa: Impremta Esparbé.

15 d’abril 2019

El carrer del Balç dels anys 60


Fotografia del carrer del Balç de Manresa els anys 1964-1965. El carrer formava part del nucli de la ciutat medieval, situat a l'entorn de l’actual plaça Major. De traçat estret i sinuós, el carrer s'adapta al perfil d'un balç o balcera, amb diferents nivells esglaonats.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-253 / Col·lecció de documents de Josep Muncunill i Camprubí

03 d’abril 2019

La Guerra Civil als museus

"1939: L'abans i el després", la guerra civil a Manresa

Aquest dijous, 4 d'abril a les sis de la tarda, tindrà lloc, al claustre del Museu Comarcal de Manresa, la presentació de l'exposició 1939. L'abans i el després, que es podrà veure fins al 26 de maig en el marc de la Commemoració dels 80 anys del final de la Guerra Civil a Manresa.

Es tracta d'una mostra dispersa i transversal en la qual vint-i-quatre museus de Catalunya exhibiran peces relacionades amb l'acabament de la Guerra Civil. A Manresa s'exposarà una pica baptismal del segle XIV de l'escultor Jordi de Déu, que havia estat a l'església de Sant Miquel de la ciutat fins a la tardor de 1936. A partir d'aquesta peça s'ensenyarà l'ensulsiada que en el patrimoni artístic va suposar la guerra i la funció de salvaguardar que va fer-se des del museu durant i després del conflicte.

L'objectiu d'aquesta proposta expositiva, organitzada pel Museu Comarcal de Manresa i la Diputació de Barcelona (Oficina del Patrimoni Cultural) a través de la Xarxa de Museus Locals, és afavorir la reflexió històrica sobre els precedents, esdeveniments i conseqüències de la guerra i la funció que desenvolupen els museus, ara i abans.

Igualment, i al voltant de la mostra, es podrà gaudir d'una activitat complementària que es farà pel Dia Internacional dels Museus, diumenge 19 de maig, i serà un itinerari guiat a l'entorn de la història del Museu de Manresa i la salvaguarda del patrimoni històric en aquells anys: des de l'Espai Manresa 1522 (Antiga església de Sant Pere Màrtir) fins a l'exposició al Claustre del Museu. Es parlarà de les esglésies enderrocades i es visitarà el magatzem del museu on es conserven elements procedents d'aquests enderrocs. També es recorrerà el carrer del Balç, que va ser utilitzat pels veïns com a refugi antiaeri.

Context històric

Encara no havia acabat el juliol de 1936 que l'Ajuntament de Manresa va habilitar, a la cova de Sant Ignasi, un lloc per salvaguardar els béns artístics. Amb l'actuació arriscada i valenta d'un grup de voluntaris que actuaren seguint les directrius de la Generalitat, es van poder recollir diversos objectes en risc de desaparèixer; en primer lloc, per l'actuació d'avalots anticlericals; després, pels enderrocs d'esglésies que es van produir en aquell moment, i finalment, pel moviment del front de guerra.

I és que recordem que els dies 21 de desembre de 1938 i 19 de gener del 1939 la població civil de Manresa va ser bombardejada per l'aviació franquista, ajudada per la de Hitler i de Mussolini, que va provocar la mort de, com a mínim, 35 persones. El dia 24 de gener les tropes franquistes van entrar a la capital del Bages posant punt i final a la Guerra Civil a la ciutat. Tres anys llargs d'un conflicte que van causar un gran nombre de víctimes mortals, persones desaparegudes i exiliades, por i repressió, destrucció de patrimoni i carestia general, i que va donar lloc a una llarga i fosca dictadura.

Enguany fa 80 anys de la fi d'aquell període tràgic.

Una mostra en xarxa

1939. L'abans i el després és una mostra que s'articula a l'entorn d'un fet històric de rellevància cabdal que assenyala els museus com a dipositaris de la seva memòria material i com a transmissors d'un llegat cultural comú.

Amb aquesta finalitat, els museus en xarxa presenten instal·lacions singulars que configuren un relat compartit al voltant de tres eixos temàtics: salvaguarda del patrimoni, guerra i repressió, i simbologia del canvi. El recorregut és transversal en l'espai i el temps, i es podrà veure simultàniament a diferents municipis des d'inicis d'abril de 2019 fins al gener del 2020.

També està disponible en la seva totalitat per internet (a través d'aquest enllaç), en el qual s'ofereix la possibilitat de planificar visites, crear itineraris personalitzats i tenir a l'abast el conjunt de les activitats programades.

Dos projectes més sobre la guerra a Manresa que també s'exposaran

Amb la mostra 1939, l'abans i el després també s'exposaran dos altres projectes fets a la ciutat i que contribueixen a la commemoració dels 80 anys del final de la Guerra Civil a Manresa.

Un d'ells és Guernica, Un gest per la Pau, una creació artística col·lectiva de joves de de 4t d'ESO de cinc centres educatius de Manresa conduïda per l'artista Txema Rico i estrenada el 30 de gener a la Plaça Sant Domènec com a acte de commemoració del Dia Internacional de la No Violència. Es tracta d'un projecte impulsat per les regidories d'Ensenyament, Cultura i Cooperació i dinamitzat per la Casa Flors Sirera que va constar d'un treball educatiu previ al voltant de la resolució pacífica de conflictes. Tot plegat, amb un doble objectiu: fer un reconeixement a les víctimes de les guerres i aprendre de la història per tal de prevenir-les, i conèixer les causes dels conflictes actuals per tal de coresponsabilitzar-nos en la construcció de societats educadores i pacífiques.

El segon projecte que s'exposarà serà K.L. Reich: la veu de l'infern nazi, que oferirà una visió de conjunt de la novel·la autobiogràfica de l'escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella, que al llarg de quatre anys i mig va patir captiveri a Mauthausen -i altres camps de concentració nazis-, en va sobreviure i va escriure aquella experiència del terror per a donar-la a conèixer arreu.

En el marc de la mostra K.L. Reich: la veu de l'infern nazi (que va ser produïda per l'Ajuntament de Manresa i la Diputacióde Barcelona, amb el suport de Memorial Democràtic, amb motiu del centenari de Joaquim Amat-Piniella) es farà projecció contínua del documental Entre el soroll i el silenci. Els bombardejos franquistes a Manresa (1938-1939), realitzat per Jorge Caballero i Laura Casaponsa sobre recerca i documentació de Joaquim Aloy i Pere Gasol, produït l'any 2005 amb la col·laboració del Departament de Relacions Institucionals i Participació, Programa per al Memorial Democràtic de la Generalitatde Catalunya.

3.500 persones al refugi antiaeri de la Renaixença

Amb aquestes accions es continua el programa de la commemoració del final de la Guerra Civil a la ciutat, que es va engegar el mes de desembre de 2018 i que ha comptat amb l'homenatge a la Lleva del Biberó; obres de teatre; projecció de documentals; xerrades i taules rodones, i accions pedagògiques amb els centres educatius de la ciutat, entre d'altres.

També s'han fet diverses accions al refugi antiaeri del Grup escolar Renaixença, amb l'espectacle Refugiar-se i l'exposició I la mort va caure del cel, amb la qual el refugi va estar obert al públic durant un mes i mig. Les dues activitats van ser dutes a terme per l'Associació Memòria i Història de Manresa i per l'Ajuntament de la cuitat.

Entre aquestes dues accions, han passat pel refugi prop de 3.500 persones, fet que mostra el gran interès que genera aquest tema entre la ciutadania.

Més informació de la Guerra Civil a Manresa:

- Memoria.cat | El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): aquí

31 de març 2019

El balcó de la ciutat

La torre de Santa Caterina

Entre els equipaments militars que va tenir la ciutat de Manresa, a part de l'antiga Caserna del Carme al Puigmercadal (avui en dia és un alberg), destaquen altres fortificacions construïdes amb motiu de les guerres carlines del segle XIX, entre liberals i absolutistes. Una d'aquestes construccions és la torre de Santa Caterina, una torre del segle XIX, amb poca importància patrimonial i amb molta més de militar. L'altre construcció militar és la del castell de Puigterrà, que a finals del segle XIX, es va desmantellar i es va cedir a l'Ajuntament de la ciutat perquè tingués cura de la seva conservació.

La torre de Santa Caterina (declarada bé cultural d'interès nacional), situada en un turó a l'extrem sud-oest de la ciutat i a l'altra banda del riu Cardener, fou construïda l'any 1836 amb finalitats de defensa però també d'atac en cas de posar setge a la ciutat. La torre és de planta circular i tenia finestres i espitlleres al voltant, adequades per a l'ús de les armes de foc. El 1949 es va traslladar molt a prop de la torre un polvorí, que fins aleshores estava situat al sud-oest de la caserna del Carme, i es considerava un perill potencial per a la ciutat, ja que estava a tocar de les cases del carrer del Pedregar. La torre, gràcies a la seva situació estratègica, és avui una torre on pengen antenes de comunicació, la majoria propietat de l'Ajuntament de Manresa.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc. Història de Manresa. Ed.Zenobita. Manresa, 2009

- GARCIA, Gal·la. L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Efadós, 2001

22 de març 2019

L'antiga església del col·legi Sant Ignasi

Un repàs al seu paisatge històric: de les confraries al col·legi de Sant Ignasi

La zona de l'actual plaça de Sant Ignasi, al barri de les Escodines, i els seus entorns té un gran pes històric per Manresa. Al llarg dels segles, les diferents construccions i reformes que es van fer en aquesta zona van anar descrivint l'evolució històrica de la ciutat des de l'edat mitjana fins pràcticament els nostres dies.

L'espai que ara ocupa aquesta illa s'estenia a la riba de llevant del torrent Mirable, fora de la ciutat emmurallada, davant d'un dels portals de la ciutat i al peu del camí ral de Barcelona. A la baixa edat mitjana era part d'un raval menestral i de pagesos on hi havia nombrosos obradors de cuireters a banda i banda del torrent. A mitjan del segle XIII, s'hi fundà un hospital que va rebre el nom d'Hospital Inferior, on s'atenien els viatgers que acudien a la ciutat. La capella d'aquest hospital va ser sufragada gràcies a la confraria de Sant Tomàs i Santa Llúcia. La capella es va construir el 1323 i va ser renovada als voltants de l'any 1428. Al decurs del temps, l'Hospital Inferior ja conegut millor com a Hospital de Santa Llúcia, va donar lloc al naixement d'un col·legi de la Companyia de Jesús. L'estada del fundador de l'ordre, Ignasi de Loiola, a l'hospital de Santa Llúcia l'any 1522, va marcar una fita important. En aquest indret es on va experimentar, segons els creients, l'episodi del rapte.

L'any 1623 la confraria de Santa Llúcia i Sant Tomàs van marxar cap a la Seu i els pares jesuïtes, que de fet eren ja els propietaris dels edificis de l'hospital des de l'any 1602, van convertir l'església en un temple dedicat a Sant Ignasi. Al en l'indret on es va produir el rapte, van dedicar-hi la capella del Rapte, oberta vers l'antiga església de Santa Llúcia. Els jesuïtes van fer obres a l'hospital per convertir-lo en el col·legi i la seva residència. Els jesuïtes havien fundat el col·legi de Manresa el dia 15 d’abril de 1622 aprofitant la donació que el consell de la ciutat havia fet de l’antic hospital de Santa Llúcia, indret que Ignasi de Loiola freqüentava durant la seva estada a la capital del Bages cent anys abans. 

El col·legi de Sant Ignasi va viure un període daurat al segle XVIII. Durant aquells anys es va plantejar la construcció d'un nou edifici pel col·legi, de grans dimensions, al costat de l'antic hospital de Santa Llúcia. Un nou edifici de quatre ales amb una església monumental, annexada a l'ala de ponent. Les obres es van iniciar el 1737, gràcies al mestre d'obres José Galván però es van aturar quan per ordre del rei Carles III es van expulsar els jesuïtes el 1767 de tots els territoris de la Monarquia Hispànica. Sis anys després el monarca espanyol va aconseguir fins i tot que el papa Climent XIV suprimís l'ordre dels jesuïtes. El projecte s'eternitzaria durant dècades i fins l'any 1820 l'església no es va consagrar i les ales de llevant i migdia del claustre es van construir entre els anys 1865 i 1881, seguint el projecte de l'arquitecte Modest Fossas Pi.

Més informació:

- La primera expulsió dels jesuïtes de Catalunya (1767): aquí

- El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de la seva fundació fins a la primera expulsió: aquí

Bibliografia:

- BAJONA, Ignasi. L’antic Col·legi de Sant Ignasi de Manresa. Una crònica de les seves vicissituds, Centre d’Estudis del Bages, Manresa, 1998.

- COMAS, Francesc. Història de Manresa, Zenobita, Manresa, 2009.

- VILA, Ignasi. Sant Ignasi (Sarrià). Història d’un col·legi centenari, Barcelona, 1995.

09 de març 2019

Les festes de la Divina Pastora de 1981

Fotografia de les festes de la Divina Pastora de l'any 1981, al carrer de la Sardana. A la banda dreta de la fotografia es pot observar l'escola Oms i de Prat, amb les aules del parvulari abans de la primera ampliació.

Fotografia: Arxiu familiar Castañé Planas

27 de febrer 2019

SEGONA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

Una venda frustrada, una batalla guanyada

Una de les escenes sobre la vida de Jesucrist del frontal florentí. Arxiu: Regió7, Salvador Redó

A la primera part de l'entrada dedicada al frontal florentí de la Seu (de la Passió de Crist) vam explicar les peripècies que va patir aquesta obra de gran valor artístic, fins al punt que es va arribar a proposar de tirar-la al drapaire per aprofitar-ne els marcs de fusta. L'èxit d'assistència a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, on fou exposada amb bones crítiques, i del retorn a la ciutat de Manresa, desprès d'un període d'estança al museu episcopal de Vic a principis del segle XX, van convertir el frontal florentí de la Seu en una peça d'anàlisis d'estudis més rigorosos.

Bona part del seu millor coneixement prové de Salvador Sanpere i Miquel, recollida a l'obra publicada l'any 1906 Los cuatrocentistas catalanes. Historia de la Pintura en Cataluña en el siglo XV. L'historiador i arxiver manresà Joaquim Sarret i Arbòs també va estudiar el frontal florentí i ens va aportar la documentació bàsica l'any 1911 quan va rescatar el testament de Ramon Saera, on es mencionava l'obra en el seu testament. Però sens dubte l'autor que més va escriure sobre el frontal florentí fou l'arquitecte Alexandre Soler i March entre els anys 1918 i 1920. Llur text donava a conèixer totes les vicissituds que va patir el frontal florentí inèdites fins aquell moment, i també analitzava la seva iconografia i tècnica en profunditat, però el més important, es que va servir per presentar al gran públic una de les obres més importants del patrimoni artístic del país.

Les obres publicades d'Alexandre Soler i March parlant del frontal florentí van aixecar la llebre, ell mateix publicava que:
... un millonario americano instalado en nuestro país [...] admiraba este bordado en los Estados Unidos
La persona que descrivia Soler i March era el multimilionari filantrop Charles Deering (1852-1927), un ric industrial que es va instal·lar a Sitges i que residia al Palau Maricel. En aquest palau Deering va reunir una important col·lecció artística del qual figuraven obres medievals com el Retaule i Frontal d'altar de Quejana (1396), la Verge de Bellpuig de les Avellanes (segle XIV) de Bartomeu de Robió o la Taula de Sant Jordi matant al drac (1434-1436) de Bernat Martorell. També hi havia quadres de El Greco, Zurbarán, Casas o Rusiñol. Charles Deering, enginyer de professió i personatge polifacètic, tenia la intenció de reunir el millor del patrimoni artístic espanyol i bona part de la seva col·lecció fou adquirida gràcies a l'ajuda del seu assessor Miquel Utrillo.

Contactes amb el bisbat de Vic

Charles Deering, a través del seu assessor Utrillo, es van posar amb contacte amb el bisbat de Vic, amb la intenció d'adquirir el frontal florentí. Miquel Utrillo tenia una bona relació amb el bisbe Josep Torres i Bages i coneixia perfectament com funcionaven la majoria de bisbats catalans. Tan el bisbat com Utrillo van començar a negociar la venda de l'obra. Quan semblava que les coses anaven sobre rodes, un cop més, la mort d'un bisbe de Vic va tornar a salvar la ciutat de Manresa. La mort del bisbe Torres i Bages el 7 de febrer de 1916, va trastocar els plans d'Utrillo de forma considerable. El nou bisbe de Vic, Francesc Muñoz Izquierdo va emprendre de nou les negociacions per vendre l'obra però en l'ultim moment es va fer enrere, pel temor a la reacció de la ciutat de Manresa. El nou bisbe de Vic coneixedor que els manresans van començar una campanya als mitjans per reivindicar el frontal va decidir que la venda no es feia. Evitant un conflicte amb la societat civil manresana el bisbe de Vic va decidir que l'obra no es mouria de la Seu, tal i com va deixar per escrit en una carta enviada a Miquel Utrillo el 25 de novembre de 1920:
Por ahora no veo favorable la opinión por parte de los manresanos y temo se levantarán en polvoreda si se enteran de la salida de una obra de arte que la mayoría conoce y todos estiman en mucho.
El bisbe va aturar qualsevol negociació amb l'apoderat i finalment en prohibí directament la venda, tot i els intents de compra reiteratius d'Utrillo. Pocs mesos desprès el mateix Charles Deering i el seu representant, trencarien peres definitivament, i el primer marxaria amb tota la seva col·lecció als Estats Units, posant punt i final a la seva relació artística. Charles Deering moriria a Miami (Florida) l'any 1927.

Llegir la primera part:

- Així es va salvar el frontal florentí de la Seu: aquí

Bibliografia:

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià. Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Num. 24, 2012-2013, pp. 169-179

20 de febrer 2019

Els reis del cel


Imatge d'un avió a punt d'aterrar al Camp dels barrets, de Manresa, al costat de la fàbrica de pneumàtics Nacional, al Congost. Els primes espectacles i exhibicions aèries de Manresa es van realitzar en aquesta zona, on actualment hi ha les instal·lacions esportives del Congost. Anys: 1920-1930.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-113-N-204 / Col·lecció Arxiu Comarcal del Bages

05 de febrer 2019

PRIMERA PART | Així es va salvar el frontal florentí de la Seu

El frontal florentí de Ramon Saera

L’any 1357, el prohom i jurisconsult manresà Ramon Saera (també apareix en el documents com: ça Era, de Area o Raymundus d’Area en llatí) veient pròxima la seva mort va decidir fer testament. Llur testament anunciava tot el que havia de ser portat a la Seu de Manresa: llibres, ornaments, objectes litúrgics, un pal·li valorat amb 110 lliures i un frontal d'estil florentí on es representa la Passió de Crist (encarregat a un mestre de la ciutat de Florència) cosit de seda amb imatges, tal i com podem llegir al document original: "quandam pallium sutum de sirico cum imaginibus, et quoddam frontale sutum sirico cum imaginibus". Segons el testament de Saera el frontal estava destintat al nou altar major de la Seu de Manresa, que en aquells anys s'estava construint sota les penúries de la pesta negra i la inflació dels preus, sobretot del menjar. Els canonges de la Seu havien de guardar-lo al temple i evitar que fos venut. Pels volts de 1350, és segur que l’altar major de la Seu ja estava enllestit i es podia decorar amb el preceptiu frontal d’altar. Durant els següents anys, el frontal florentí apareix de nou en la documentació: el 6 de maig de 1379, quan van prendre possessió de sagristà els clergues Salomó i Oliva, i en un inventari realitzat l'any 1452 pels administradors de la Seu.

Esquema de la Seu de Manresa, a l'any 1357
Durant el segle XV degut a la construcció de l'altar de la Seu en forma de tabernacle, va propiciar que el frontal florentí fos arraconat, excepte en dies festius on s'ensenyava al públic que es concentrava a la Seu. Als segles XVII i XVIII el frontal ja estava molt deteriorat i es van fer actuacions per salvar-lo, com els punts de cosits gruixuts que es poden contemplar avui en dia. No fou fins a mitjans del segle XIX que tornem a tenir noticies fidedignes del frontal florentí de la Seu i l'estat en que es trobava. L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L’any 1870 Edmund deia:
Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.
El fuster que va salvar el frontal i l'Exposició Universal de 1888

L'any 1880, les paraules d'elogi de George Edmund Street, no van servir de gaire cosa. Segons explica Alexandre Soler i March a la revista Mvsevm (1918-1920), es va ordenar llançar el vell i brut frontal, per tal d'aprofitar el marc de fusta. El fuster encarregat de fer-ho es va negar a realitzar aquella tasca i va decidir construir un nou bastidor deixant el conjunt intacte. Una actuació vital que va evitar que el frontal florentí acabés en algun drapaire de la ciutat o venut a qualsevol col·leccionista de baixa estofa. Tot i l'escàs interès dels manresans en el frontal florentí, fora de la ciutat de Manresa tenia una excel·lent reputació. Pocs anys desprès del cas del fuster, l'any 1884, Pau Piferrer i Francesc Pi i Margall, van recomanar la visita del frontal florentí de la Seu a la seva obra: España. Sus monumentos y artes. Su naturaleza é historia.

El prestigi del frontal augmentaria de valor gràcies a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. La comunitat religiosa de la Seu de Manresa va acceptar cedir el frontal a la Secció Arqueològica, conjuntament amb d'altres obres procedents del Bisbat de Vic, on va continuar rebent elogis per part dels seus visitants. Francesc Miquel i Badia recollia l'èxit del frontal florentí, afirmant que era una de les peces més interessants exposades: "cuando se diga en alabanzas [...] no se igualará á su mérito y valor artístico". Acabada l'exposició, el frontal no fou tornat a Manresa, sinó a la ciutat de Vic, on va entrar a formar part de la secció del Museu Arqueològic-Artístic Episcopal. Aquesta era una decisió que no s'ajustava als desitjos que va fer en el seu testament Ramon Saera, però ningú es va atrevir a posar en qüestió les ordres del bisbe Morgades. Finalment el frontal florentí tornà a Manresa l'any 1901, aprofitant que es va celebrar l'Exposició General Manresana. Quan acabà l'exposició no fou retornat a Vic, sinó al seu emplaçament original de la Seu.

Bibliografia:

- SÀNCHEZ SAULEDA, Sebastià. Una venda frustrada el frontal trescentista de la seu de Manresa i el col·leccionista nord-americà Charles Deering. Lambard: Estudis d'art medieval, Num. 24, 2012-2013, pp. 169-179

Webgrafia:

- Història de Manresa: El frontal d’altar florentí o frontal de la Passió (el tresor més desconegut de Manresa). Llegir article

Printfriendly