28 de desembre 2018

La Seu de Manresa, del romànic al gòtic de la basílica de Santa Maria del Mar

L'origen romànic de la basílica de la Seu

Cap a l'any 947 es consagrà una església preromànica en el lloc que avui ocupa la basílica de la Seu de Manresa. En l'actualitat tan sols resta solament un capitell conservat al museu històric de la Seu. La primitiva església romànica fou destruïda a inicis del segle XI. La intervenció de reconstrucció del bisbe Oliba, i d’aquest període, en resta la porxada romànica de la canònica. A les darreries del segle XI se suposa que s’inicià la construcció de la seu romànica, de la qual queden fragments reutiliztats en l’església gòtica, especialment la porta de l’abadia i les arqueries, disposades en dues plantes al flanc esquerre de la Seu. 

Des del 1296 hi ha referències de l’intent de bastir una església dedicada a Santa Maria, més gran i ample que l’existent aleshores. El 1322 es procedí a la capta de diners per a les obres i el 30 de juny d’aquell any encarregaren el projecte a Berenguer de Montagut, que començà les obres tot seguit, per bé que oficialment s’ha dit que la primera pedra es va posar el segon diumenge d’octubre de 1328, i es prosseguí malgrat els entrebancs propis de les malvestats del segle XIV, entre les quals destaca la pesta negra de 1348. La destrucció de gran part de l’arxiu de la seu el 1714, fa que les dates vinguin donades pels historiadors amb diferències cronològiques notables. Tal és el cas de les opinions de Magí Canyelles i de Joaquim Sarret. 

Està provada documentalment una primera inauguració de la part bastida, el 12 de maig de 1353, la demolició de l'església vella el 1364 i la consagració del nou altar major el 1371, quan Berenguer de Montagut havia estat substituït per altres mestres com Arnau de Vellers o Pere Ermengou. El 1372 foren traslladats a la seu els “sants cossos” dels màrtirs Maurici, Fruitós i Agnès, procedents de Sant Fruitós de Bages, i, el 1578, es beneí la cripta en la qual foren dipositats i on continuen després de moltes vicissituds. També del segle XVI és el campanar de planta quadrada, situat a la part nord de l’església. El claustre es va fer a partir de 1628 i va patir molts canvis durant el segles XVII i XVIII.

Les dimensions de la Seu són 68 metres de llargada, 33 d'amplada i uns 30 d’alçada. L'amplada de la nau, 18,5 metres, la converteix en una de les més amples del gòtic europeu. El campanar de la torre és de planta quadrada, té una alçada de 50,5 metres i estava coronat per una balustrada, després substituïda per una barana neogòtica dissenyada per Alexandre Soler i March. L'interior, presidit per una talla de la Mare de Déu de l'Alba (còpia d'una del final del segle XIV, destruïda per un incendi "intencionat" l'any 1979), guarda una valuosa mostra de pintura gòtica catalana: el retaule de Sant Marc i Sant Anià, obra d'Arnau Bassa (1346); el monumental retaule de l'Esperit Sant, obra de Pere Serra (1394); el de Sant Miquel i Sant Nicolau, obra de Jaume Cabrera (1406); una llarga predel·la del desaparegut retaule de Sant Antoni Abat, obra de Lluís Borrassà (1411) i el retaule de la Trinitat, obra de Gabriel Guàrdia (1501), seguidor de Jaume Huguet.

Els investigadors del segle XIX: la Seu a estudi

El segle XIX significà per a la Seu de Manresa l’aparició de diferents estudis històrics i tècnics. El 27 d’abril de 1896 el diari La Renaixensa publicà la recensió d’una conferència de l’arquitecte Bonaventura Bassegoda Amigó a l’Ateneu Barcelonès, el primer estudi del gòtic fet en llengua catalana, on manifesta la presència de la influència germànica en l’estructura de la seu de Manresa. Però l’obra més destacable d’investigació del segle XIX és la que redactà l’arquitecte Josep Torres Argullol (1848-1911), que tingué ocasió de llegir en el curs de la visita corporativa de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya a Manresa, el 28 de novembre de 1897. Torres Argullol explica la història de l’edifici i també fa consideracions geomètriques sobre les seves proporcions, en seguir el pensament de Viollet-le-Duc, amb les corresponents figuracions geomètriques per aplicació de la teoria del triangle egipci. Torres Argullol opina, encertadament, que l’arquitecte de la seu de Manresa podia ser el mateix de Santa Maria de la Mar i deixà un seguit de plànols de planta, alçat i seccions, a més d’un projecte de restauració en el qual obria tres capelles absidals, convertia el campanar en planta octogonal i dissenyava una senzilla porta gòtica, a la façana de ponent. També comenta el que havien escrit amb anterioritat autors com Eduardo Támaro i George Edmund Street, a més de reproduir fragments de documents de l’arxiu de la seu.

La Seu vista per ulls foranis

L’arquitecte anglès George Edmund Street va visitar Manresa a començaments d’estiu de 1862. Quedà impressionat pel frontal florentí de la Passió de la Seu de Manresa. Així, no només el donà a conèixer en els cercles artístics de l’Anglaterra Victoriana, sinó que també en parlà encara amb major admiració en una de les seves obres més conegudes, publicada l’any 1865 i anomenada Some account of gothic arquitecture in Spain. L'any 1870 deia:
Un dels millors frontals d’altar que mai no hagi vist i que probablement mai no ha estat vist per ulls anglesos […]. Un d’aquests [frontals d’altar] es preserva a l’església col·legiata de Manresa, a Catalunya, i és, em sembla, el treball més exquisit del seu temps. És un frontal d’altar gros, de 10 peus i 9 polzades de llargada per 2 peus i 10 polzades i 3/4 d’alçada, i en el centre té un gran dibuix de la crucifixió, i a cada banda nou temes sobre la vida de Nostre Senyor. Una inscripció sobre el tema central en grans lletres llombardes, ens dóna el nom i la residència de l’artista que el va fer – Geri: Lapi: Rachamatore de Florència. Tot el conjunt va ser brodat amb bon lli, sobre el qual es van representar els temes marcant-los amb tinta marró, i les cares es van acabar amb pinzell, com les miniatures més acurades. L’expressió de les cares, el tractament dels temes, la coloració, i la totalitat d’aquesta obra, són com un treball exquisit de Fra Angelico, i porten l’art del brodat, indubtablement, al màxim límit assumible en aquesta direcció. M’imagino que la data de creació ha de ser al voltant del l’any 1400. L’obra és tan delicada que requereix un estudi detallat per estar segur d’on acaba el treball de pintura i on comença el brodat.
Bibliografia de referència:

- Lluís VIRÓS, La Seu: joia del patrimoni manresà. El Pou de la Gallina 25/11/2013

- Joan BASSEGODA NONELL, La Seu de Manresa i Santa Maria de la Mar. RACBASJ. Butlletí XIX, Num. 19. 2005

Llegiu més de la Seu al bloc:

- La comtessa Ermessenda i la Manresa del nou mil·lenni: aquí
- Els sarraïns, la Seu primitiva i els reis francs: aquí
- Una joia florentina a la Seu de Manresa: aquí
- L'esplendor del gòtic català: aquí
- Antoni Gaudí i la Seu de Manresa: aquí
- Els jueus i la Seu, el llibre dels administradors de la Seu: aquí
- Els caps de moro de la Seu: aquí
- Els cossos sants: aquí
- El misteri de les tombes de la Seu: aquí

Més informació:

- Anna ORRIOLS, La Seu de Manresa , Ed. Farell, Sant Vicenç de Castellet, 2006.

- Eduardo TÁMARO FABRICIES, Monografía de la Seo de Manresa, Manresa, 1884.

- J. M. GASOL, La seu de Manresa, Manresa, 1978, pàg. 162-170.

- Magí CANYELLES, Descripció de la grandesa i antiquitats de Manresa, 1896. Joaquim SARRET I ARBÓS, Cronologia de construcció de la seu, 1911.

18 de desembre 2018

Un dels nostres: els serenos i els vigilants dels barris

La vigilància dels carrers

Els més grans de cada casa encara recorden un ofici, que amb el pas dels anys, s'ha perdut completament, el sereno. El sereno va desaparèixer dels nostres carrers a mitjans dels anys seixanta i setanta del segle passat, coincidint amb la proliferació dels cotxes patrulla policials i la instal·lació de porters automàtics a les cases. El folklore popular relacionava el nom de sereno amb la suposada constatació que a altes hores de la nit era l'únic individu al carrer que no estava borratxo. Amb tot, no sempre va merèixer el respecte de tot el món, tal com demostra l'expressió col·loquial "prendre a algú pel pito del sereno", un modisme que s'aplicava a una persona a qui no es donava cap importància. Durant la dictadura franquista, per Nadal, els serenos (igual que els escombriaires i els carters) demanaven una almoina als ciutadans (el famós "aguinaldo") a canvi d'una estampa amb la qual felicitaven a la població. En moltes ciutats, els serenos també col·laboraven amb la Policia Armada per enxampar gent que feia pintades nocturnes contra el règim. 

L'ofici de sereno consistia a vetllar per l'ordre públic durant la nit. La ciutat de Manresa tenia estipulada una divisió en demarcacions i barris (per exemple, l'any 1890 estrenava la divisió en cinc districtes), i per a cada un d'ells hi havia el sereno. La majoria d'ells començaven la seva feina, coneguda com "la ronda", a les deu del vespre durant l'hivern i a les onze en horari estival. El seu rellotge era el de la Seu de Manresa. Tan bon punt el rellotge de la Seu tocava les hores, es col·locaven en filera davant les voltes de l'Ajuntament a la Plaça Major, on un superior passava llista i feia inspecció del personal. Després del control rutinari, cada sereno es dirigia a la zona assignada per l'Ajuntament. Els serenos duien un uniforme que els proporcionava l'ajuntament de Manresa, un revòlver i una llanceta -sabre els dies de festa- com a armes personals, un xiulet i un fanal de vidre.

En determinats carrers de la ciutat i sempre que els veïns ho reclamessin, l'Ajuntament de Manresa col·lacava un vigilant particular, que era com un ajudant del sereno. El vigilant, no duia uniforme, tan sols una llanceta. Els vigilants ajudaven els serenos en barris més grans de la ciutat i ambdós intentaven mantenir l'ordre públic i ajudaven en casos de necessitat com ara anar a buscar un metge o la llevadora. Anunciaven en veu alta l'hora i el temps atmosfèric durant la matinada mentre feien el recorregut pel barri. Tanmateix els serenos són més recordats perquè eren els responsables d'obrir i tancar les portes dels habitatges dels carrers que vigilaven.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la: L'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. Efados, 2001

08 de desembre 2018

La ciutat dels obrers i les esglésies

Fotografia del nucli urbà Manresa d'inicis del segle XX, feta des del turó de Santa Caterina. A la dreta de la imatge, l'església de la Seu de Manresa; a la seva esquerra, sobresortint entre les cases, l'església del Carme. Al centre de la imatge, entre les cases, la part superior de la façana i el campanar de l'església de Sant Pere Màrtir. Al fons, el turó de Puigberenguer.

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-232 / FRANCESC BLANCH i PONS

Printfriendly