24 de maig 2018

La "Santeta", una verge que ningú veu

Racons indòmits de la Seu de Manresa: Santa Clara Màrtir

En una dependència a tocar de la capella dels Favets de la basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, fora dels focus dels visitants, turistes i feligresos despistats, s'amaga el cos momificat de Santa Clara Màrtir, coneguda popularment per les famílies tradicionals del Barri Antic com la Santeta. La Santeta és el cos d'una noia de 16 anys, verge i màrtir, que va morir apedregada, amb els cabells llargs, que la família manresana Soler i Arola va portar des de Roma fins a la nostra ciutat el segle XVII.

Els segles XVII i XVIII les famílies nobles que havien col·laborat significativament amb l'església era costum que fossin obsequiades amb relíquies durant els seus viatges a la ciutat del Vaticà. En el cas de Santa Clara Màrtir, el cadàver va arribar a Manresa com a agraïment per la participació a les Creuades contra els infidels de Terra Santa. De fet, segons recordava Montserrat Moll, la seva família, a banda de la Santeta, també tenia una col·lecció de petites relíquies de sants, una per cada dia de l'any, i un Lignium Crucis, una creu feta, segons marca la tradició, a partir de la fusta original amb la que es va crucificar Jesucrist. Tanmateix el cos de Santa Clara Màrtir anava acompanyada d'una extensa documentació en llatí, que es troba a la basílica de la Seu i es va donar amb una butlla papal que va traspassar set generacions.

De les catacumbes del Vaticà a Manresa

De les catacumbes del Vaticà, Santa Clara Màrtir va ser traslladada al pis principal d'un bloc propietat dels Soler i Arola del carrer Sobrerroca, on s'hi va construir un oratori presidit pel Lignium Crucis i amb la Santeta, que junt amb la corona, el calze i la palma del martiri, reposava en la mateixa estructura de l'altar protegida per un vidre frontal a la Seu. Al seu cos s'hi poden trobar restes de la seva mort: té el nas trencat i un forat al cap dels impactes de les pedres. Fins a l'esclat de la Guerra Civil era tradició de la família obrir periòdicament l'oratori a la ciutadania per a què poguessin veure la Santeta. Quan va esclatar la guerra l'any 1936, Santa Clara Màrtir va ser enterrada a la Cova per evitar-ne qualsevol dany i fins i tot la destrucció. Al cap de tres anys va ser desenterrada i tornada al pis del carrer Sobrerroca.

El 1995, els descendents de la família van decidir donar el cos de Santa Clara Màrtir a la basílica de la Seu. Per fer-ho la van traslladar discretament a les sis del matí. Allà es va deixar en una dependència al costat de cassulles eclesials i altres estris religiosos històrics. Quan una família noble s'emportava un cos sant de les catacumbes del Vaticà, un monsenyor en feia un document acreditatiu. Aquest document, escrit en llatí, certificava quan i de quina manera va morir el sant o la santa en qüestió. L'antiguetat del cos d'aquesta Santa Clara, la Santeta, segueix sent un misteri, malgrat que no té menys de 500 anys: els gairebé 400 que fa que és a Manresa i, com a mínim, un segle més per aconseguir-ne la seva momificació.

El culte de les relíquies

El culte de les relíquies ha estat un dels elements més característics i cridaners del cristianisme des dels seus orígens. Les relíquies es defineixen com les restes dels màrtirs o els sants, ja siguin corporals -com els ossos, el cabell o fins i tot teixit orgànic- o objectes associats amb el sant en qüestió i el seu martiri. Es guardaven en recipients especials, els reliquiaris, i es col·locaven en les esglésies -sota l'altar o en una capella- perquè els fidels els veneressin en el dia de cada sant i participaran de la santedat i gràcia lligades a aquestes restes. El culte a les relíquies es va popularitzar immensament durant l'Edat Mitjana; les gents esperaven d'elles efectes gairebé màgics i no dubtaven a peregrinar centenars de quilòmetres per arribar a les més preuades, les dels apòstols Pere i Pau i altres incomptables sants que hi havia a Roma, o la de Santiago a Compostela. Fins i tot a la catedral de Colònia on hi ha el reliquiari amb els ossos dels Reis Mags que van visitar Jesucrist el dia del seu naixement.

En l'Alta Edat Mitjana, les catacumbes romanes van donar abundant material als col·leccionistes de relíquies. Al segle IX, el diaca Deusdona va crear una associació destinada a la seva venda i va començar a exportar fora d'Itàlia. El mercat va anar creixent, però la matèria primera va començar a escassejar. Així, si al principi l'interès se centrava en objectes relacionats amb Crist, els apòstols o els màrtirs, després es va estendre a les restes d'altres sants, bisbes, abats i fins i tot de reis i aristòcrates que havien mostrat en vida alguna relació amb la causa religiosa. En ocasions el trànsit s'accelerava.

Existia un autèntic rànquing de relíquies en funció del seu valor. Les més apreciades eren les relacionades amb la vida de Crist, les relíquies dels apòstols i les restes dels sants més venerats. Les Creuades a Terra Santa van ser una "bona font" de relíquies. Els cossos sencers, els caps, els braços, les tíbies i els òrgans vitals tenien més importància que altres restes humanes, i la seva antiguitat incrementava el seu valor. Els llocs amb menys sants, i amb menys poder econòmic o polític, comptaven amb objectes de menor rellevància. Amb ossos, dents, pells, estelles i retalls es consagraven altars, es encapçalaven processons i s'elaboraven reliquiaris. Els clergues els compraven, incentivats per decrets conciliars en què s'instava a posseir relíquies per consagrar amb elles els altars.

Bibliografia:

- FONTANALS, Pere: La «Santeta» el cos momificat d'una noia de 16 anys que la Seu guarda lluny de la mirada del públic [NacióManresa el 15/09/2017]

Printfriendly