19 de novembre 2018

De convent a teatre, el Conservatori

La gran obra musical i social (1876-1949)

El teatre Conservatori ocupa un antic solar on abans hi havia el claustre de l'antic convent dels Predicadors (dominics) de Sant Domènec, aixecat en ple segle XIV. Aquest convent va estar actiu fins l'any 1835, quan es van exclaustrar els monjos dominics amb un procés de desamortització dels béns de l'església impulsat pel govern i l'Ajuntament en demanà la propietat a canvi de construir: "un conservatorio de música y declamación". Finalment al 1876, una iniciativa privada local, la Societat del Conservatori de Música i Declamació de Manresa, va presentar un projecte que consistia en la construcció d'un teatre i d'una escola de música annexa als terrenys de l'antic convent de Sant Domènec, que havien estat cedits el 1845 al consistori manresà. Entre el 1876 i el 1878, es construí l'actual edifici del Teatre Conservatori dins el pati del claustre aprofitant part de l'estructura de l'antic convent. S'inaugurà el dia 9 de novembre de 1878 amb l'obra teatral Don Juan Tenorio. L'arquitecte de l'edifici del Conservatori fou Josep Torres i Argullol, que hi conferí un aire classicista i d'ambient d'opereta italiana.

A principis del nou segle XX, amb el creixement de la ciutat (obertura de l'eixample, Carrer Angel Guimerà i Passeig Pere III), l'edifici va esdevenir teatre i conservatori de musica i de declamació alhora, on s'impartien classes de solfeig, teoria, cant, instrumentació, piano i composició. L'any 1910, l'Orferó Manresà signà un acord amb l'Ajuntament de Manresa per ocupar els locals del primer pis de la façana principal del Conservatori i s'encarregà de les classes. Els alumnes hi assistien de dilluns a dissabte: al matí es feia gimnàstica rítmica i, a la tarda, classes de solfeig, teoria, dictat, assaig i piano. S'hi entrava amb 10-12 anys i els cursos duraven vuit anys.

Al 1930 es va prendre la decisió de municipalitzar el Conservatori de Música, tot i que fins l'any 1932, no passaria a ser Escola Municipal de Música. El seu primer director en fou el mestre Miquel Blanch, director de l'orfeó i del Conservatori, regentat per l'entitat coral. Les classes i la seu de l'orfeó es van traslladar el 1937 a un pis del carrer Sobrerroca, quan l'ajuntament de Manresa tenia intenció de tirar l'edifici per fer-hi una enorme plaça. Finalment, passada la Guerra Civil, l'edifici no es va ensorrar i es torna a l'antic local al final de 1949, coincidint amb un increment d'alumnes. En aquells temps, els instruments més estudiats eren el piano (Blanca Morera n'era la professora), el violoncel i el violí. El Conservatori va passar a ser professional i admetia alumnes que feien exàmens lliures i que arribaven d'arreu de la comarca.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. L'Abans. Manresa Recull gràfic 1876-1965. Efadós, 2001. 

05 de novembre 2018

Manresa... final Bonavista?

Fotografia aèria de Manresa de l'any 1929, on es pot veure al centre de la imatge la Carretera de Vic i també el Puigterrà (Castell) sense arbres. 

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF.46967 | Fotografies aèries de Catalunya (Gaspar, 1929)

22 d’octubre 2018

Manresa, la ciutat dels esclaus del segle XV

Els registres d'esclaus del Liber Manifesti

Fa 10 anys l'historiador Jeff Fynn-Paul va presentar un resum i anàlisi dels esclaus i esclavistes que vivien en una ciutat medieval, concretament de la ciutat de Manresa. Ho va fer a la prestigiosa Journal of Medieval History, que porta celebrant-se des de l'any 1975, esdevenint en la més important revista acadèmica internacional dedicada a tots els aspectes de la història d'Europa a l'edat mitjana. Les dades d'aquesta visió provenen de l'any 1408 i són al Liber Manifesti de Manresa, un document fiscal molt semblant al Catasto florentí de 1427, i dels pocs que es poden trobar a Europa que continguin informació de caràcter fiscal tan especifica, com el citat Liber. Tanmateix, al contrari del Catasto florentí, el Liber Manifesti designa sistemàticament els esclaus com a distintius d'altres servidors. Com a resultat, el document manresà ens permet conèixer moltes figures bàsiques, però sovint poc treballades, com el nombre total d'esclaus de la nostra ciutat, la proporció d'esclaus a les persones lliures, el percentatge de llars que tenien esclaus, la proporció de dones i nens entre els esclaus i fins i tot el valor de mercat dels esclaus femenins, masculins i infantils respecte al cost de la contractació d'un criat domèstic. Fins i tot el seu origen ètnic i/o país de procedència, on per cert, destacaven els esclaus tàrtars (un poble turcomà de l'Europa oriental i Sibèria), i també alguns provinents de la zona Tracia, que actualment ocupen els estats de Grècia i Bulgària.

Existeix un altre font realment molt útil i fonamental que tracta sobre l'esclavitud a la ciutat de Manresa al segle XV, és el treball de Marc Torras i Serra (l'arxiver de l'Arxiu Comarcal del Bages) titulat: L'esclavisme a Manresa en el segle XV. Un cop més les dades obtingudes provenen del Liber Manifesti. Els documents esmenten 45 amos esclaus amb 67 esclaus, en general dones grans amb experiència sobretot al que avui en dirien la llar. Bàsicament eren dones domèstiques, que servien a casa dels seus amos. El preu dels esclaus adults a la ciutat de Manresa oscil·lava entre les 38 i les 55 lliures. El treball de Marc Torras remarca que els propietaris d'esclaus pertanyien a diferents estrats socials de la ciutat i que amb la crisi demogràfica i econòmica, el nombre d'esclaus a Manresa va disminuir fins a la completa desaparició dels esclaus després de l'any 1480, on es va perdre el rastre dels esclaus a la ciutat.

On es "compraven" els esclaus de Catalunya?

Gràcies a la tesi d'Iván Armenteros Martínez, podem fer un detallat recompte d'on procedien els esclaus de Catalunya entre els anys 1479-1516. Des de mitjans del segle XIV, l'activitat mercantil en l'Egeu va tenir importants conseqüències per al proveïment d'esclaus, especialment pel mercat de Barcelona. Malgrat que l'esclavitud sarraïna sempre va estar present a casa nostra, l'impacte del trànsit oriental és innegable. Així, els principals centres comercials de la Mediterrània occidental van actuar com a punts de proveïment per als mercaders catalans: Gènova va oferir, especialment, esclaus orientals (a través de Crimea, i d'on per cert, procedia la Pesta Negre); Sicília, sarraïns, orientals i subsaharians de Barqah; Marsella, esclaus de procedències diverses; els florents mercats de la costa dàlmata, balcànics i orientals, sobretot des de finals del segle XIV i durant les primeres dècades del XV, i llocs no tan destacats per al tràfic occidental d'esclaus, com Nàpols i Venècia, una oferta que basculava entre els esclaus orientals i balcànics i els sarraïns i subsaharians. En termes generals, l'esclavitud a terres catalanes es va caracteritzar per la diversitat etnogràfica.

Bibliografia

- FURIÓ, Antoni (2002), “Treball esclau i treball assalariat a la baixa edat mitjana. Una introducció”, Recerques, 52/53, pp. 7-18.

- FYNN-PAUL, Jeffrey (2008), “Tartars in Spain: renaissance slavery in the Catalan city of Manresa, c.1408”, Journal of Medieval History, 34, pp. 347-359.

- TORRAS I SERRA, Marc (1999), "L’esclavisme a Manresa en el segle XV". De l'esclavitud a la llibertat: esclaus i lliberts a l'edat mitjana. Actes del col.loqui internacional celebrat a Barcelona. CSIC 2000, ISBN 84-00-07873-X, pp. 341-361.

16 d’octubre 2018

Així es feia el pa

Els antics moliners fariners i els forners

Encara no fa masses anys el pa es pastava a casa amb la farina que es comprava. La majoria dels que feien el pa a casa el compraven als molins fariners i posteriorment es portava als forns per coure'l. Igualment es podia dur un sac de farina cada setmana al forner i recollir el pa per tota la setmana després. A la nostra ciutat hi havia una gran quantitat de farineres, destacaven: La Favorita, La Florinda i L'Albareda; i molts molins fariners com el dels Comtals, el Molí Nou o el de les Obagues. Amb els anys la tradició de pastar el pa a casa es va anar abandonant i es va deixar tota la feina als forners, que s'encarregaven de fer tot el procés del pa: pastar, coure i venda del pa.

Els forners treballaven de nit fent el que es coneix com les "fornades" per vendre el pa a l'endemà a les botigues. Pastaven a mà cada fornada dins d'una pastera, després feien els pans i, al final, el coïen. Primer de tot posaven els costals -feixos de llenya que es cremaven- dins el forn, i després, l'escombraven per tal d'enfornar-hi el pa. Utilitzaven una dalla de ferro allargat com a mànec que servia per apartar les brases quan el forn estava a punt i retirar el carbonet. D'altres eines populars per fer el pa eren el cossi, on es guardava la massa fermentada i les pales de fusta, per col·locar el pa dintre els forns.

A primera hora, obrien la botiga. Els pans més populars eren els pans de quilo, de mig, peces més grans de nou lliures o més petites, els més famosos eren els llonguets, i es posaven a la venda. Alguns forners fins i tot repartien el pa per les cases amb bicicleta o petits carros. A partir dels anys 60 es van començar a instal·lar forns giratoris, i amb el temps la feina manual més feixuga es va anar substituint per un sistema més mecanitzat, tot i això a meitats del segle XX, la ciutat de Manresa encara disposava d'una cinquantena de forns de pa artesanal en plena activitat.

Més informació:

- Apugem la Persiana: Forn de pa Massana (Carrer Sobrerroca)
https://apugemlapersiana.wordpress.com/2016/12/17/forn-de-pa-masana/

Llegir més al bloc:

- La fàbrica de farines "La Favorita", aquí
- Cent anys de farina, aquí

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la: L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Efadós, Manresa 2001

04 d’octubre 2018

Un partit al camp de Santa Clara


Fotografia d'un grup de nens jugant a futbol al camp de la residència de la Cova de sant Ignasi de Manresa, també conegut com el camp de futbol de Santa Clara. A la dreta de la imatge, al fons, es veu l'edifici modernista del convent de Santa Clara. Anys: 1910-1932. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-205-N-111 / Col·lecció de fotografies de la Cova de Sant Ignasi

25 de setembre 2018

Les muralles de la Reforma

Descobrint les muralles de Manresa: la plaça de la Reforma

A finals de l'any 2009 es van realitzar els treballs d'excavació i documentació arqueològica de la traça de les antigues muralles medievals al seu pas per la plaça de la Reforma, quan aquesta plaça semblava que havia d'acabar amb tots els debats de savis de Manresa de com havia de ser una de les entrades més transitades de la ciutat. El resultat final segueix sent un desastre arquitectònic, una rèmora dels nostres temps en forma de ciment, però tornem al cas que ens pertoca.

Els diferents estudis arqueològics que es van fer van resseguir el traçat de la muralla des del carrer Llops -un carrer defenestrat en l'actualitat-, passant pel carrer Alfons XII i finalment al principi del carrer de les Piques. Es va seguir treballant també en la localització de la muralla medieval del segle XIV, i es va identificar un paviment empedrat posterior a la muralla i un forat que podria ser un encaix de la porta d'entrada a la Muralla del carrer de les Piques. Aquestes construccions podrien ser força tardanes, i datables tranquil·lament al segle XVII. Tanmateix es va descobrir diferents parts de construccions de cases anteriors a la Muralla que es van haver d'ensorrar el segle XIV, quan es va construir el "nou" mur medieval que engrandia la ciutat dintre muralles.

L'anàlisi de les restes ha permès comprovar la diferència de la façana de la muralla entre les Piques i la plaça Montserrat de la resta del perímetre emmurallat manresana. La muralla estava acompanyada de torres de defensa i foses per reforçar la protecció. La façana del riu Cardener estava protegida pel desnivell natural i no tenien tanta protecció. Ni tan sols la porta del carrer de les Piques tenia torres a banda i banda, es limitava a un simple accés.

En vermell, la part excavada de la Plaça de la Reforma l'any 2009. En el dibuix de les muralles medievals de Manresa fet per Lluís Comallonga -aparegut al llibre 'Manresa explicada als infants' de Gasol, J.M.-, apareix el portal de les Piques amb torres. 

D'altres elements que es van identificar va ser l'antic camí de ronda que, en el seu pas per la plaça de la Reforma, passava per l'interior de la Muralla. Aquest és el mateix camí que ja es va identificar en les prospeccions del carrer Arbonés i la plaça Montserrat uns anys abans. Tots aquests treballs ens van permetre als historiadors de Manresa conèixer la part de l'antiga muralla de Manresa de forma més eficient i amb evidencies arqueològiques.

Durant les obres de la controvertida plaça de la Reforma, en el moment de l'excavació del nou clavegueram a la part alta de la plaça, es va identificar el traçat de la muralla medieval en aquest indret. Segons la documentació recollida, l'antiga muralla passava pel límit nord de la plaça, entre el carrer Alfons XII i el de les Piques. Finalment quan es van realitzar les obres d'urbanització del carrer Alfons XII també es va recollir informació arqueològica del tram situat al final de l'Alfons XII.

Bibliografia:

- PIERA i TEIXIDÓ, Marc (2007). Memòria del desmuntatge d'estructures al jaciment del carrer Arbonés 29-43 de Manresa. Generalitat de Catalunya: Calaix, Memòria

- VALDENEBRO, Raquel (2007). El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles. ARQUEOLOGIA MEDIEVAL, núm. 3, pàgs. 80-97

- SITJES MOLINS, Xavier (2014). Els Castells i torres medievals del Bages. Centre d'Estudis del Bages, Manresa.

16 de setembre 2018

Memòria i Història de Manresa publica un curtmetratge d'un casament a la Seu el 1947, l'endemà de la visita de Franco

Maria Àngels Feixas Planas i Miquel Prunés Canals. (Memoria.cat)
L'Associació Memòria i Història de Manresa incorpora al seu portal de webs un curt de 15 minuts d’un gran interès documental. Es tracta de les noces dels manresans Miquel Prunés i Maria Àngels Feixas, amb escenes ubicades a l’interior i l’exterior de la basílica de la Seu i del Casino. El casament va tenir lloc el dimecres 21 de maig de 1947, l’endemà de la visita del general Franco a Manresa. La basílica va ser l’escenari del casament de dos joves de la ciutat que van haver de posposar 24 hores el seu enllaç que inicialment era programat per al dia anterior, en una coincidència impossible amb el “Generalísimo”.

Qui eren els dos contraents?

Ella era Maria Àngels Feixas Planas (1925-2010) i era filla del dentista Josep Feixas Riba que durant gairebé mig segle va visitar a l’emblemàtica Ca la Buresa. Ell era Miquel Prunés Canals (1921-2005), primogènit d’Emili Prunés Sató que era fabricant de pasta alimentària per a sopa (“La Manresana”), amb la seu de l’empresa a la Plaça dels Infants.

El nuvi era soci del Centre Excursionista Comarca de Bages (CECB) i, a banda de les sortides de lleure a la muntanya, era molt aficionat a la fotografia i al cinema, seccions molt actives a l’entitat. El seu vincle amb altres socis del centre que compartien aquestes aficions va fer possible la realització d’aquesta pel·lícula.

El curtmetratge

D’un quart d’hora de durada, el curtmetratge recull la sortida dels dos contraents dels seus respectius domicilis, l’arribada, la cerimònia i la sortida de la basílica i el posterior lunch al Casino, a la sala que ara ocupa la Biblioteca. Els càmeres van ser Josep Arola i Romo, Josep Maria Font Vilaseca i Xavier Cirera Riu. Cirera i Font van ser responsables, respectivament, de les seccions de Cinema i Fotografia del CECB. Josep Arola va ser autor de films, ja inclosos a Memoria.cat, de diferents moments de la Segona República com la visita a Manresa del president Macià, imatges d’esports, festes, desfilades militars o les eleccions del febrer del 1936. Glossant un acte social familiar, aquest breu film de 15 minuts del casament Prunés-Feixas, ens dóna una visió documental de la capital del Bages al 1947, només vuit anys després del final de la Guerra Civil. El curt no té so original.

Els vehicles i els vestits de festa dels convidats són algunes de les estampes del curt, que ensenya també com molts curiosos s'atansen als diferents escenaris. A la baixada de la Seu es veu clarament com els treballadors municipals encara estan retirant les tanques i les tribunes de fusta que el dia abans havien format part de l’operatiu de rebuda al general Franco que havia passat per l’indret abans d’entrar a la basílica sota pali.

Nebot de l'alcalde republicà Lluís Prunés Sató

El nuvi, Miquel Prunés, vivia a l'edifici de la serradora Datzira. El seu pare, Emili Prunés Sató, va ser membre de la Junta de Govern Provisional de la ciutat en proclamar-se la Segona República, el 14 d'abril del 1931. Posteriorment va ser regidor de l’Ajuntament de Manresa per Acció Catalana. Un germà de l’Emili, Lluís Prunés Sató, va ser el segon alcalde republicà de Manresa (juliol de 1931-desembre de 1932) agafant el relleu de Joan Selves i Carner. Lluís Prunés va tenir diferents càrrecs (governador civil de Girona, comissari d'Ordre Públic de la Generalitat de Tarragona), així com els de conseller d’Economia i Agricultura (maig de 1936) i de Treball (agost de 1936) del Govern de la Generalitat. Es va exiliar a França amb la seva família i, més tard, a Cuba i Mèxic, on va morir el 1964. Per tant, òbviament, Lluís Prunés no surt en aquest curt del casament del seu nebot ja que es trobava a l’exili.

El pare de la núvia, Josep Feixas Riba, provenia de la masia de les Feixes de Coaner. La mare de Maria Àngels, Antònia Planas Bransuela, era tia del prestigiós ginecòleg Ramon Llatjós Planas, cosí de la núvia i un dels convidats que apareixen a la filmació. Destaca a la pel·lícula, pel seu uniforme pertanyent a la marina mercant, Pere Prat Pujol, fill de qui aleshores era el batlle de la ciutat, Joan Prat Pons. Els Prat i els Feixas eren veïns a Ca la Buresa. El germà de Maria Àngels era Josep Feixas Planas conegut a Manresa per la seva gran afició a la tauromàquia i que va intentar obrir-se camí com a torero, amb escàs èxit, amb el nom de Pepe Planas 'Planitas', rivalitzant amb un altre company de fatigues, el 'Manresanito'. Polifacètic, amb bona mà per al dibuix, Feixas va ser un dels extres locals en la mítica pel·lícula "Plácido" de Berlanga. Agraïm a la família Prunés-Feixas que ens hagin fet arribar el material per a la seva difusió a través de Memòria.cat.

Podeu veure el curtmetratge del casament en aquest enllaç: 

07 de setembre 2018

El manresà que va inventar el tennis modern

Juan Bautista Augurio Perera i el "lawn" tennis 

El naixement del tennis, com el de molts esports que es practiquen a l'actualitat, és objecte de polèmiques i debats entre historiadors que sovint acaben amb més punts de desacord que no pas d'acord. Tradicionalment s'havia atribuït la seva paternitat al major Walter Clopton Wingfield i es parlava de desembre de 1873 com la data de l'inici del tennis modern o "lawn tennis". No s'ha d'oblidar l'existència del "real tennis" o "jeu de paume", esport medieval del que són formes locals supervivents la pilota basca, la pilota valenciana, el "pallone" italià o el "kaatsen" frisó i del que descendeixen tots els esports de raqueta i, singularment, el tennis modern. Precisament a Manresa tenim un carrer que encara porta el nom de Joc de la Pilota, que demostrava la practica en la nostra ciutat d'aquesta modalitat d'esport.

L’inventor del tennis modern, Juan Bautista Augurio Perera, va néixer el 1822 a Manresa mentre el seu pare defensava amb les armes la constitució liberal del general Priego. La seva família es va exiliar a Londres després de la intervenció dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, que va acabar amb el que coneixem com el Trienni Liberal (1820-1823). Diferents documents acrediten que Juan Buatista va néixer a la nostra ciutat. L’acta de nacionalització de Juan Bautista Augurio Perera, que es pot consultar als Arxius Nacionals del Regne Unit, afirma clarament que “és natural del Regne d'Espanya”. En aquesta acta, amb data del 25 de febrer del 1856, el propi Perera diu que porta 30 anys vivint a Anglaterra, els deu primers a la ciutat de Londres i la resta a Birmingham, i que vol residir de forma permanentment al país. Perera deia que estava casat, amb quatre fills, i de professió afirmava que es dedicava “als negocis com a comerciant a Birmingham”. La reputació de la ciutat de Birmingham es va forjar com la locomotora de la Revolució industrial al Regne Unit, sent coneguda aviat com "El taller del món" o la "Ciutat dels mil oficis". 

L'empresa de Perera tenia la seu al número 28 de Great Charles Street de Birmingham. Perera volia sol·licitar la nacionalitat britànica un any després de la mort a Manchester del seu pare, Augurio Perera Pla, antic militar exiliat a la Gran Bretanya. És l’historial militar del seu pare, nascut a Manresa el 1793, el que aporta llum definitiva sobre l’origen de l’inventor del tennis. El full de serveis de Auguri Perera i Pla, conservat a l'Arxiu General Militar de Segòvia, comença amb una data molt assenyalada per a la història de Catalunya i per la ciutat de Manresa: el 6 de juny de 1808 (quatre dies abans Manresa havia rebutjat signar la rendició als francesos), dia de la primera batalla del Bruc contra els 3.800 homes de la divisió del general francès Schwartz que es dirigeixen a Manresa posar fi a la sedició dels seus habitants contra Napoleó.

L'arribada de Perera a Anglaterra: l'invenció del tennis juntament amb Thomas H. Gem

El destí del petit Joan Baptista seguirà lligat al del seu pare. L'any 1826, Auguri Perera i la seva dona Francisca Orfila surten de la Península Ibèrica amb el seu fill per recalar a Anglaterra. El naixement en la seva nova pàtria dels dos fills següents del matrimoni, Pedro Ricardo i Frederic, fa pensar que, després de la intervenció dels "Cent Mil Fills de Sant Lluís", el liberal Auguri Perera pogués haver patit un forçós distanciament de la seva dona, a causa d'haver estat a la presó per la seva oposició a l'absolutisme del rei Ferran VII. És molt probable que en el seu exili anglès, el pare s'inculqués al seu primogènit la voluntat de girar full d'aquell terrible passat de guerres i lluites fratricides. Segur que el jove Joan Baptista Auguri va assumir la lliçó del seu pare a consciència i la va posar en pràctica mentre corria amb tota la seva energia sobre l'herba del jardí de casa seva a Ampton Road, raqueta en mà, inventant sense saber-ho un esport de projecció mundial.

Molt poc se sap de la vida de Joan Baptista Auguri Perera a Anglaterra excepte que s'inventés el tennis amb el seu bon amic Thomas Henry Gem. No se sap la data exacta de la seva mort, tot i que estaria situada a l'entorn de l'any 1889. Uns anys abans, el 1874, el seu amic Gem havia deixat escrit, en una carta al setmanari The Field, que la invenció del tennis era mèrit exclusiu del seu amic Perera. Els dos eren aficionats al joc del racket, una disciplina que es jugava a l’interior. Decidits a innovar, van tenir la idea d’aprofitar el camp (lawn) de croquet que Perera tenia al jardí per instal·lar sobre la gespa una xarxa de quatre peus d’altura (1,2 metres) i marcar un terreny de joc rectangular de 30 per 12 iardes (27,5 per 11 metres, aproximadament). El nou joc el van anomenar al principi lawn ball i lawn racket i finalment el van batejar amb el nom de lawn tennis. Tanmateix no hi ha constància de quan Perera i Gem van començar a practicar el joc del tennis modern, però se situa al voltant del 1859, és a dir, quinze anys abans que el major Walter Clopton Wingfield, que tradicionalment s’havia identificat com el seu inventor, establís les regles del seu joc de nova creació, l’sphairistikè, fins al moment considerat l'inventor del tennis modern. 

A l’antiga casa de Perera a Edgbaston ara hi ha una placa que diu: “El 1865 el major T. H. Gem, advocat i esportista, i J. B. A. Perera, comerciant, van crear i jugar aquí el joc del tennis sobre herba”. Diversos investigadors, com Fernando Arrechea i Kirsty Hooper, han buscat la trajectòria de Perera a Anglaterra en diferents arxius del país. Les seves investigacions no deixen dubtes sobre l’origen de l’inventor del tennis. Entre els documents que han investigat es troba el cens anglès del 1871, en el qual apareix com a nascut a Espanya, encara que nacionalitzat britànic, i resident a Edgbaston amb la seva dona, Louisa, amb qui s’havia casat el 1847, i els seus fills Fanny Elizabeth, Joseph Carles Augurio, Adrianne Louisa i Carmen Mariana.

L'èxit del tennis d'herba

El tennis de la gespa "lawn tennis" va ser immediatament popular a l'Anglaterra victoriana ja que va portar el joc de moda Real Tennis a l'aire lliure. Amb la producció del cautxú de Charles Goodyear, es va poder desenvolupar pilotes prou suaus per no danyar l'herba, però que encara conservaven l'elasticitat i el rebot del cautxú. Un segon impuls per al tennis es va produir el 1875 quan l'All England Croquet Club va decidir oferir tennis de la gespa com a mitjà per solucionar els seus fons de disminució. Per guanyar prou com per pagar els costos d'augmentar els lloguers i adquirir un nou corró, es va celebrar un torneig de tennis de la gespa l'estiu de 1877, quatre setmanes després que Edgbaston Archery Society agregués oficialment les paraules "tennis de gespa". Es va establir un comitè per codificar les regles i amb només 22 jugadors i 200 espectadors van néixer els campionats de Wimbledon. Els orígens del sistema de puntuació 15, 30 i 40 es creuen que tenen arrels a la França medieval i es diu que el terme "deuce" ha derivat del francès 'l'oeuf', l'ou, que no simbolitza res.

Bibliografia:

- CORRAL, Pedro: Joc de Patriotes. El País (16/08/2017)

Webgrafia d'interes:

- Alcherton.com | Augurio Pereira
https://alchetron.com/Augurio-Perera

- Countrylife.co.uk | The True Home of Tennis

- Tennis.com | ¿Quién pegó primero? ¿Qué es el Sphairistikè? ¿El Mayor Wingfield era un impostor?
http://www.tenniscom.com/setlectura/historiaanales5.htm

28 d’agost 2018

El santuari de Santa Maria de la Salut

Una visita al santuari de Viladordis

El santuari de la Mare de Déu de la Salut, antiga parròquia de Santa Maria de Viladordis (i abans de Vilamajor), és un centre de devoció mariana de la ciutat de Manresa i d'un bon sector del Pla de Bages. Tanmateix hi va lligat el record del pas per Manresa de Sant Ignasi de Loiola. El santuari és a dos quilometres del llevant de Manresa, dintre el seu terme municipal i l'extrem del petit altiplà situat entre els rius Cardener i Llobregat, aquest últim passa a poca distància, més al llevant, de Viladordis. L'accés és fàcil des de la carretera del Pont de Vilomara, on s'agafa el carrer de Viladordis (un dels més llargs de la ciutat), o des d'un trencall que es troba prop del quilòmetre tercer d'aquesta mateixa carretera que condueix directament al Pont de Vilomara. També per l'autopista Terrassa-Manresa i per l'Eix Transversal pel barri del Guix.

La història com a parròquia del santuari és tan llarga i densa que costa de sintetizar-la. Podem fer menció que era una de les set parròquies filials de Santa Maria de Manresa i que existia, per tant, entre el 915 i 938, quan es féu la primera dotació de la que seria la Seu de Manresa. En la nova consagració de Manresa del 1020 consta com Santa Maria de Vilamajor, nom que coexisití algun temps amb el de Viladordis, que és potser més antic i que devia ser el d'alguna gran hisenda veïna que acabà per imposar la seva denominació. Unes excavacions fetes recentment davant l'església han posat al descobert tombes antropomòrfiques i de fossa que daten del segle X, juntament amb parets i fonaments d'aqulles reculades epoques.

Al final del segle XII es reconstrueix l'església, de la qual queda l'absis i bona part de la nau, però el despoblament del segle XIV li va fer perdre importància parroquial; el 1553 tan sols tenia els masos Guerau, les Marcetes i el Torrent. El seu rector, des d'abans de 1315, residia a Manresa i tenien cura de l'església uns ermitans que vivien en una casa propera, la qual fou refeta el 1522 amb l'ajuda dels consellers de Manresa, que s'hi reservaren una cambra per cas de pesta.

L'església va patir les primeres modificacions l'any 1519 de la mà de l'ermità fra Gaspar, el 1543 se li construí el campanar, més tard modificat en el seu darrer pis, i el segle següent es van construir les capelles del Roser i de sant Isidre; també es va fer un portal nou i s'amplià la nau. Malgrat tot, conserva un aire romànic i les restauracions modernes li han tornat bona part de la gràcia antiga. També s'ha embellit el seu redós amb un jardí u una font on es guarden antics sarcòfags, piques i d'altres elements procedents de les excavacions i de l'obra de restauració.

El 1878 l'església de Viladrodis fou agregada com a ajuda a la parròquia de Vilomara i es construí una casa per al sacerdot, adossada a l'església, però desproporcionada i que sembla ofegar-la. A desgrat de la seva categoria parroquial, hi predomina l'aspecte de santuari i d'indret de quietud i placidesa, afavorida per la seva posició planera, aïllada de la ciutat i d'amples horitzons.

Devoció al santuari: la relíquia de Sant Ignasi

Al segle XVI ja tenia la consideració de santuari, i és tradició que venia sovint a visitar-la i a pregar-hi Sant Ignasi, refugiat a Manresa des del 1522, a causa de la pesta que l'impedí entrar a Barcelona. El títol de la mare de Déu de la Salut sembla arrencar del segle XVII, potser arran de la imatge mariana que es féu el 1552 o de l'actual, feta un segle més tard. Aquesta fou restaurada el 1890 per disposició del bisbe Morgades i, entre els anys 1936 i 1939, se salvà amagada en una balma.

Viladordis té un tríptic dins de la Ruta Ignasiana a Manresa, on es parla de la pedra que hi havia a l'entrada de l'església, ara exposada a l'interior, on sant Ignasi s'agenollava per pregar. Si no hagués desaparegut durant la guerra civil, també hi hauria un reliquiari de plata amb el cenyidor que el pelegrí va lliurar, abans de marxar, al veí mas de les Marcetes, on anava a demanar caritat. La recreació d'aquesta donació protagonitza un dels medallons que hi ha a l'espai d'acollida de la Cova, que abans eren a la coveta.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc: Història de Manresa. Volum I. Manresa: Zenobita, 2009

- SARRET i ARBÓS, Joaquim: Història religiosa de Manresa: esglésies i convents, Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987

05 d’agost 2018

El Comitè de dones contra la tuberculosi de 1912

La malaltia infecciosa de la tuberculosi

La tuberculosi és una infecció causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosi, també coneguda com bacil de Koch. Afecta principalment als pulmons (tuberculosi pulmonar), però també pot atacar a altres parts del cos com els ronyons, el sistema limfàtic o els ossos (tuberculosi extrapulmonar). La major part de les vegades, el bacil s'expandeix lentament pels pulmons, formant nòduls (tubercles) que fan cavitats i destrueixen el teixit respiratori. Els vasos sanguinis també poden ser erosionats amb l'avanç de la malaltia, fent que la persona infectada tosa sang. És curable i prevenible, però sense el tractament adequat pot ser mortal.

El 16 de juny de 1912, una gran gentada es va concentrar al parc de Sant Ignasi de Manresa per celebrar el festival antituberculós. Les dames del Comitè de Sant Ignasi es van encarregar d'organitzar aquesta trobada, i un dels principals convidats fou el doctor Soler. La concentració era una demostració per conscienciar a la ciutat de la importància de la higiene i el control sanitari, i també per reivindicar una millora social. Al principi del segle XX, el contagi de malalties infeccioses a Manresa era un perill tan real i proper, que es feia difícil d'aturar a causa de la manca de netedat dels habitatges i també pel gran dèficit nutricional de bona part de la població. Una de les malalties infeccioses que més preocupava la ciutat era la tuberculosi, que, en la dècada de 1910, provocava fins al 10% de la mortalitat a Manresa, però sobre d'altres malalties terribles com el tifus, la tos ferina i la verola.

Bibliografia:

- GARCIA, Gal·la. (2001). L'Abans, Recull fotogràfic de de Manresa 1876-1965. 

30 de juliol 2018

El Casc Antic de ponent des de l'aire

Fotografia aèria de Manresa de l'any 1929, on es pot veure l'església del Carme i voltants, així com el mercat de la Plaça Major.

Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. RF.47120 | Fotografies aèries de Catalunya (Gaspar, 1929)

11 de juliol 2018

L'Associació Memòria i Història de Manresa publica el nom dels treballadors de l'Ajuntament de Manresa de 1931-1939

Els treballadors municipals durant la Segona República

El portal de webs de l’Associació Memòria i Història de Manresa, compta a partir d’ara amb un nou web, “Els més de 1.000 empleats de la plantilla municipal de Manresa durant la República i la Guerra Civil (1931-39)”. En aquest web podeu trobar la relació dels treballadors i treballadores de l’Ajuntament de Manresa durant tot el període republicà. 

Es pot consultar la llista alfabèticament i també pel departament o servei al qual treballaven. Es destaca el personal empleat més conegut i també es pot consultar els noms dels treballadors que es van jubilar i també d’aquells que van morir, víctimes de la repressió republicana, com a conseqüència de la guerra o per mort natural durant aquells anys. L’autora del web és Carme Botifoll Benasat, membre de l’Associació.

- Pàgina web:

07 de juliol 2018

Manresa i la Guerra Civil Catalana: nobles, burgesos i remences (1462-1472)

L'estocada definitiva: una guerra nefasta

Entre el 1462 i el 1472 Catalunya va viure una devastadora guerra civil. Havien passat cinquanta anys des del compromís de Casp, però l'arribada dels Trastàmara al tron encara no s'havia paït. La mala relació entre el rei Joan II i el seu primogènit, Carles de Viana, va ser l'excusa perfecta perquè les institucions catalanes i la monarquia mesuressin les seves forces. De rerefons, un país que encara patia els excessos del feudalisme.

Podem resumir la Guerra Civil Catalana com un cúmul de xocs entre sectors socials i polítics que, per diferents raons, va acabar configurant dos bàndols oposats. Per una cantó, a nivell polític, enfrontà la nova dinastia dels Trastàmara (castellana), que anava acumulant i introduint a Catalunya tics absolutistes, amb una oligarquia que volia continuar amb el model pactista català preexistent. Per altra banda, l’oligarquia urbana, organitzada al voltant de la Biga, volia mantenir els privilegis de govern a la capital del Principat on les classes mitjanes, agrupades al voltant de la Busca, volien aconseguir alhora un major accés als càrrecs municipals. 

Finalment, al camp, des de la crisi del 1333 i l'esclat de la Pesta Negra, els senyors feudals havien incrementat les càrregues als pagesos amb l’execució dels mals usos, per tal de contrarestar la baixada de les rendes. Aquesta varietat de motius va configurar dos bàndols, que es van acabar enfrontant a nivell armat: els reialistes, partidaris del rei Joan II d’Aragó, amb el suport dels pagesos de remença per una banda i el Consell del Principat, integrat per les institucions catalanes –Diputació del General i Consell de Cent– per l’altra, per tal de tenir el control polític del Principat.

Els efectes de la guerra a casa nostra: empobriment, malestar rural i èxode burgès 

La guerra civil catalana va durar 10 anys, durant la qual Manresa va patir setges i amenaces de tot tipus. El conflicte va significar el cop definitiu a la rica i poderosa burgesia manresana. Els habitants de Manresa ja estaven debilitats per les penúries que havien començat a mitjans del segle XIV, i el conflicte civil català va acabar per reduir a la meitat el nombre de burgesos i patricis de la ciutat. La majoria van perdre tot el seu poder econòmic i d'altres van emigrar cap a les grans ciutats del país, com Barcelona o la fastuosa València, que va rebre molts refugiats catalans que fugien de la guerra. Abans de la guerra, Manresa tenia alguns ciutadans amb unes fortunes que superaven les 3.000 lliures. Després de la guerra la fortuna del ciutadà més ric de Manresa arribava a poc més de 800 lliures.

A la dècada dels anys 80 del segle XV, segons l'historiador nord-americà Jeff Fynn-Paul, els burgesos de Manresa pràcticament es van esfumar de la ciutat, almenys com un grup que podia igualar als nobles locals. Els cavallers del camp, que estaven limitats per l'aliança entre el veguer i el consell de la ciutat durant un segle i mig, van tornar a sorgir amb força aplicant una nova era de violència feudal contra els serfs i els remences. La pressió al món rural era molt dura, de fet, sempre fou molt dura pels serfs que estaven cansats dels capritxos dels seus senyors feudals. Tornaven a practicar-se de forma desacomplexada els denominats "mals usos" que tan mal havien fet al sistema feudal català, tot i que el rei Ferran havia redimit l'exercici d'aquests mals usos a la Sentència Arbitral de Guadalupe de l'any 1486.

El declivi de les elits burgeses manresanes, va afavorir la seva assimilació dins d'una cultura urbana menys burgesa i sobretot menys moderna, que la del segle XIV, segle cabdal per la ciutat i que la historiografia local va assenyalar com L'Època d'or manresana. Manresa hagués pogut mantenir la seva vitalitat econòmica, social i política si la població no hagués disminuït a mitjans del segle XV. Un cop més les causes principals d'aquestes pèrdues de població eren: la pesta, l'emigració degut als abusos dels nobles locals, el debilitament dels vincles amb l'economia local que va comportar l'arribada del sistema de censals, el desig de les elits riques locals de portar una vida més confortable tal i com feien a Barcelona i finalment la natura opressiva en una ciutat petita com Manresa, on afloraven els conflictes i enveges. Amb aquest clima de decreixement i involució, la vitalitat urbana i la falta d'oportunitats i del favor reial, el govern municipal va perdre bona part de la seva importància. La guerra civil catalana va acabar de donar l'estocada a una ciutat que feia un segle i mig, havia viscut el moment més àlgid de la seva historia.

Més informació que et pot interessar:

- El mas de la Conomina, un exemple d'alimentació de la pagesia manresana de finals del XIV. 
http://bit.do/manresaalimentacio

- Els Trastàmara entre dues aigües: castellans catalanitzats. 
http://historiavibrant.cat/els-trastamara-entre-dos-aigues-castellans-catalanitzats/

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017) Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

29 de juny 2018

Manresa i el ducat de Girona

Un nou ducat per un príncep

El rei de Catalunya i Aragó Pere III, el Cerimoniós, visqué molts anys preocupat per la falta de successor mascle. En néixer el seu fill Joan, volgué exterioritzar la seva satisfacció amb la creació del Ducat de Girona, a favor de l'hereu de la Corona. La creació del Ducat s'institucionalitzà amb una disposició reial signada a Perpinyà l'any 1351. Aquell mateix any, la ciutat de Manresa va entrar a formar part del ducat de Girona. D'aquesta manera el rei Pere volia copiar la creació del principat de Gal·les a Anglaterra o del Delfinat a França. Mentre el príncep era jove, la pertinença al ducat de Girona no va afectar en els afers de la ciutat.

A partir de 1360 les coses van començar a canviar quan el jove príncep Joan va començar a exercir la seva autoritat governamental amb el seu propi dret. L'any 1387 quan el príncep Joan va ser rei, el càrrec començà a ser significatiu per la ciutat de Manresa i el seu govern. La creació del ducat de Girona tan sols suposà la creació d'una nova capa de govern i burocràcia dins d'un estat que estava evolucionat cap a nivells moderns de govern. En general, l'existència del ducat de Girona va tenir un efecte positiu en el nivell de vida de les elits i prohoms de Manresa. Els ciutadans amb talent van veure com se'ls obrien les portes a un llarg ventall de càrrecs ben remunerats a la cort del duc, molt més fàcils d'aconseguir que els funcionaris reials, pels quals hi havia molta més competència.

Bibliografia:

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

05 de juny 2018

La cirurgia medieval i els barbers

Els barbers de l'Edat Mitjana, molt més que barbes!

El 1215 va ser un any nefast per a la medicina medieval: el papa Innocenci III va prohibir als clergues practicar la cirurgia pel seu "caràcter cruent", menyspreant aquest ofici pel aversió que l'Església tenia a la sang. La tasca manual va ser menyspreada i es va quedar en mans dels barbers i també de certs individus que van intentar fer-se passar per cirurgians. Si en aquesta època s'hagués pogut protestar, el lema podria haver estat "les retallades del barber maten", tot i que seria injust ja que el cirurgià-barber va ser una figura essencial durant molts segles. És una època en la qual el cos és menyspreat per ser un mer recipient de l'ànima: en la qual es pensava que la malaltia era un càstig diví per la qual la majoria de les vegades només servien resos, penitència i amulets.

En tot cas, si no disposaves de molts diners i tenies un problema de salut, la teva única solució era anar al barber sangrador o mestre sangrador, una figura multidisciplinar que el mateix podia fer-te una sagnia (activitat en la qual eren mestres consumats), treure't un queixal o donar-te un massatge i tot en una mateixa sessió. La posició social del barber estava entre aquells professionals titulats de la medicina com podien ser els metges o els cirurgians (cars), i els curanderos, santiguadors o ensalmadors que no tenien argumentació empírica i que avui entrarien en el camp dels estafadors. Igual que els altres gremis de l'Edat Mitjana, el barber sangrador atenia als seus clients en el baix de casa, mentre que a la primera planta vivia amb la seva família, i en alguns casos amb els aprenents d'aquesta singular professió que abastava activitats d'allò més diverses.

En primer lloc, el barber sangrador era el que supervisava al barber de tota la vida, la comesa era tenir cura de la higiene del client rentant i tallant els cabells i la barba. A més, aquest "lampista de la salut" treia dents i queixals, posava ventoses i sangoneres, i fins tractava fractures i luxacions. Per si fossin poc, les llevadores tenien l'obligació d'avisar al barber cirurgià si el part es complicava; en aquest cas treien el cos del nen si havia mort mitjançant instruments quirúrgics, o bé realitzaven una cesària post-mortem per intentar salvar la criatura. Si les families eren riques podien contractar un metge jueu, però aquest era massa car i sovint s'havia de desplaçar fora de la ciutats medievals, la qual cosa li comportava problemes. Els jueus catalans havien de complir amb l'horari establert als calls. Aquests es tancaven quan es feia fosc amb el toc de l'oració de la nit i els jueus que no tornaven a l'aljama de nit podien ser multats, o en el pitjor dels casos, arrestats.

Els clients d'aquests professionals de la salut eren majoritàriament camperols i artesans. No obstant això, els nobles també contractaven els seus serveis per recomanació dels seus metges de cambra. Al llarg del segle XIII es va constituir el gremi dels barbers sagnadors, el que va significar una estructuració dels coneixements de la disciplina fins a la seva entrada a la universitat un segle més tard. Per diferenciar-los, van col·locar, en les seves façanes, un pal pintat de vermell que simulava la sang, al qual li van lligar venes de color blanc. Alguns d'ells van passar a realitzar operacions considerades grans, com treure hèrnies i hemorroides. Van arribar fins i tot a realitzar perforacions en el crani (trepanacions) per "alleujar" els mals de cap o la bogeria. S'atrevien, a més, a amputar cames o reduir fractures, entre d'altres pràctiques quirúrgiques.

La Manresa dels barbers de finals del segle XIV

L'any 1370 Manresa comptava amb uns 690 focs (3.500 habitants) i estava recuperant-se dels efectes de la Pesta Negra i encara patia la imposició fiscal del rei Pere III per culpa de la guerra amb Castella. La jerarquia que podem establir a Manresa a nivell patrimonial ens marca el patró que va ser habitual en qualsevol municipi important de la Corona catalano-aragonesa d'aquell període. A finals del segle XIV la ciutat de Manresa ja tenia documentats barbers, boticaris, astròlegs i físics. El cas dels barbers és especial ja que molts d'ells són considerats metges en la majoria de documentació (en alguns casos podem arribar a entendre que un barber era també un cirurgià), i fins i tot un patrici manresà rellevant de l'època com Bernat de Figuerola els recomanava als seus visitants com a metges reputats.

L'esmentat Bernat de Figuerola va ser un personatge influent a Manresa, i també una persona molt rica, per exemple, la construcció de la Sèquia, una bona part li devem a ell. El seu era el quart patrimoni de la vila a inicis del segle XV, i estava molt per sobre de qualsevol dels practicants de la medicina, més encara si ho comparem amb el patrimoni menys valorat, el de Joan Bassa. Bernat de Figuerola va participar en la vida política exercint càrrecs i també va estar relacionat amb la monarquia, per a la qual treballà eventualment. Els seus bens eren diversos, d'explotacions agràries d'importants dimensions, a unes rentes elevades que entraven en forma de censos cobrats per les terres i pels censals crediticis. En segon lloc, apareixen els patrimonis dels boticaris i, finalment, els dels barbers, els protagonistes d'aquesta entrada. L'any 1389 els barbers de Manresa Pere de Comalba i el seu fill Tomàs, van formar una societat amb Ferrer de Comalba, substituït després de la seva mort pel seu fill homònim, super officio barberie et art cirurgie. Els beneficis es repartirien a parts iguals tant per raure o adobar com per segnar com per offici de cirurgia. Com veieu els barbers d'aquells dies tallaven molt més que les barbes als seus clients!

Et pot interessar:

- Altres Barcelones: Barbers mèdico-musicals. Un ofici polifacètic
http://www.altresbarcelones.com/2009/02/barbers-medico-musicals-un-ofici.html

Bibliografia:

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2005) Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2007) Los oficios relacionados con la medicina durante la baja edad media en la Corona de Aragón y su proyección social. Publicat per Anuario de Estudios Medievales (AEM) 37/1, pp. 107-137

Webgrafia:

- Barber History: The barbers' poles and the reasons for their colors
http://wordinfo.info/unit/3364/ip:17

Arxius:

 - AHPM, "Llibre particular de la família Comalba", 1373-1434.

03 de juny 2018

Una nit de foc


Fotografia dels efectes de l'incendi que la nit del 7 al 8 de novembre de 1925 va cremar l'edifici del molí fariner de ca l'Arenys (a la planta baixa) i la fàbrica de vetes de Ramon Puigarnau (a les plantes superiors), a la plaça de Sant Ignasi de Manresa. A la imatge, l'edifici cremat vist des de la baixada dels Drets. 

Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-154 / N-571 / Josep Maria Rosal i d'Argullol

24 de maig 2018

La "Santeta", una verge que ningú veu

Racons indòmits de la Seu de Manresa: Santa Clara Màrtir

En una dependència a tocar de la capella dels Favets de la basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, fora dels focus dels visitants, turistes i feligresos despistats, s'amaga el cos momificat de Santa Clara Màrtir, coneguda popularment per les famílies tradicionals del Barri Antic com la Santeta. La Santeta és el cos d'una noia de 16 anys, verge i màrtir, que va morir apedregada, amb els cabells llargs, que la família manresana Soler i Arola va portar des de Roma fins a la nostra ciutat el segle XVII.

Els segles XVII i XVIII les famílies nobles que havien col·laborat significativament amb l'església era costum que fossin obsequiades amb relíquies durant els seus viatges a la ciutat del Vaticà. En el cas de Santa Clara Màrtir, el cadàver va arribar a Manresa com a agraïment per la participació a les Creuades contra els infidels de Terra Santa. De fet, segons recordava Montserrat Moll, la seva família, a banda de la Santeta, també tenia una col·lecció de petites relíquies de sants, una per cada dia de l'any, i un Lignium Crucis, una creu feta, segons marca la tradició, a partir de la fusta original amb la que es va crucificar Jesucrist. Tanmateix el cos de Santa Clara Màrtir anava acompanyada d'una extensa documentació en llatí, que es troba a la basílica de la Seu i es va donar amb una butlla papal que va traspassar set generacions.

De les catacumbes del Vaticà a Manresa

De les catacumbes del Vaticà, Santa Clara Màrtir va ser traslladada al pis principal d'un bloc propietat dels Soler i Arola del carrer Sobrerroca, on s'hi va construir un oratori presidit pel Lignium Crucis i amb la Santeta, que junt amb la corona, el calze i la palma del martiri, reposava en la mateixa estructura de l'altar protegida per un vidre frontal a la Seu. Al seu cos s'hi poden trobar restes de la seva mort: té el nas trencat i un forat al cap dels impactes de les pedres. Fins a l'esclat de la Guerra Civil era tradició de la família obrir periòdicament l'oratori a la ciutadania per a què poguessin veure la Santeta. Quan va esclatar la guerra l'any 1936, Santa Clara Màrtir va ser enterrada a la Cova per evitar-ne qualsevol dany i fins i tot la destrucció. Al cap de tres anys va ser desenterrada i tornada al pis del carrer Sobrerroca.

El 1995, els descendents de la família van decidir donar el cos de Santa Clara Màrtir a la basílica de la Seu. Per fer-ho la van traslladar discretament a les sis del matí. Allà es va deixar en una dependència al costat de cassulles eclesials i altres estris religiosos històrics. Quan una família noble s'emportava un cos sant de les catacumbes del Vaticà, un monsenyor en feia un document acreditatiu. Aquest document, escrit en llatí, certificava quan i de quina manera va morir el sant o la santa en qüestió. L'antiguetat del cos d'aquesta Santa Clara, la Santeta, segueix sent un misteri, malgrat que no té menys de 500 anys: els gairebé 400 que fa que és a Manresa i, com a mínim, un segle més per aconseguir-ne la seva momificació.

El culte de les relíquies

El culte de les relíquies ha estat un dels elements més característics i cridaners del cristianisme des dels seus orígens. Les relíquies es defineixen com les restes dels màrtirs o els sants, ja siguin corporals -com els ossos, el cabell o fins i tot teixit orgànic- o objectes associats amb el sant en qüestió i el seu martiri. Es guardaven en recipients especials, els reliquiaris, i es col·locaven en les esglésies -sota l'altar o en una capella- perquè els fidels els veneressin en el dia de cada sant i participaran de la santedat i gràcia lligades a aquestes restes. El culte a les relíquies es va popularitzar immensament durant l'Edat Mitjana; les gents esperaven d'elles efectes gairebé màgics i no dubtaven a peregrinar centenars de quilòmetres per arribar a les més preuades, les dels apòstols Pere i Pau i altres incomptables sants que hi havia a Roma, o la de Santiago a Compostela. Fins i tot a la catedral de Colònia on hi ha el reliquiari amb els ossos dels Reis Mags que van visitar Jesucrist el dia del seu naixement.

En l'Alta Edat Mitjana, les catacumbes romanes van donar abundant material als col·leccionistes de relíquies. Al segle IX, el diaca Deusdona va crear una associació destinada a la seva venda i va començar a exportar fora d'Itàlia. El mercat va anar creixent, però la matèria primera va començar a escassejar. Així, si al principi l'interès se centrava en objectes relacionats amb Crist, els apòstols o els màrtirs, després es va estendre a les restes d'altres sants, bisbes, abats i fins i tot de reis i aristòcrates que havien mostrat en vida alguna relació amb la causa religiosa. En ocasions el trànsit s'accelerava.

Existia un autèntic rànquing de relíquies en funció del seu valor. Les més apreciades eren les relacionades amb la vida de Crist, les relíquies dels apòstols i les restes dels sants més venerats. Les Creuades a Terra Santa van ser una "bona font" de relíquies. Els cossos sencers, els caps, els braços, les tíbies i els òrgans vitals tenien més importància que altres restes humanes, i la seva antiguitat incrementava el seu valor. Els llocs amb menys sants, i amb menys poder econòmic o polític, comptaven amb objectes de menor rellevància. Amb ossos, dents, pells, estelles i retalls es consagraven altars, es encapçalaven processons i s'elaboraven reliquiaris. Els clergues els compraven, incentivats per decrets conciliars en què s'instava a posseir relíquies per consagrar amb elles els altars.

Bibliografia:

- FONTANALS, Pere: La «Santeta» el cos momificat d'una noia de 16 anys que la Seu guarda lluny de la mirada del públic [NacióManresa el 15/09/2017]

13 de maig 2018

Els últims del Carme

La darrera guàrdia de la caserna

El 24 de març de 1965 es va fer l'ultima guàrdia a la Caserna del Carme. El 1965 una reestructuració de l'exèrcit va obligar a traslladar el Batalló Catalunya de la Divisió d'Urgell 42 a Lleida i a Berga. D'aquesta forma Manresa "desapareixia dels mapes" de la estructura militar espanyola. La ciutat deixava de ser un lloc on s'hi feia la mili. Isaac Rodríguez, comandant d'infanteria, es va quedar com a vigilant del quarter fins que se'n va fer càrrec l'Ajuntament de Manresa, que el va destinar a alberg. Des del 1849, com a conseqüència de la desamortització dels governs liberals de torn de Madrid, el convent de les carmelites (d'aquí ve el nom del Carme) va ser cedit pel govern central a la ciutat perquè el destinés a caserna militar.

L'antiga caserna del Carme de Manresa era clau, per la muntanya catalana, ja que, gràcies al ferrocarril -que va arribar a la ciutat l'any 1859- hi podien anar tropes militars de diferents indrets de forma ràpida, si ho comparem abans de l'arribada del tren a Manresa. L'aparell i complex militar del Carme ocupava la major part del Puigmercadal. Les quadres del bestiar i altres dependències s'estenien pels carrers de l'entorn de la caserna: carrer Pedregar, la Canal i la Canaleta. Un altre espai, fortament vigilat, era el polvorí, que al principi estava situat al carrer del Pedregar. Posteriorment va ser ubicat al costat de la torre de Santa Caterina l'any 1949. A partir de l'aquell mateix any la plaça militar de Manresa es va constituir en seu de la 42 Divisió, amb els batallons Barcelona IV i Catalunya IV.

Trobades d'antics soldats

Fa poques setmanes el diari Regió7 publicava que els darrers soldats que van fer la "mili" a Manresa encara es trobaven un cop a l'any. Una dotzena de soldats voluntaris (juntament amb les seves parelles) es reunien anualment en una trobada per recordar els vells temps i les antigues batalletes de la mili. El grup de voluntaris va entrar el setembre del 1963 a la caserna del Carme, d'aquí els van destinar dos mesos al campament de Talarn (Pallars), en el qual van jurar bandera i van tornar al novembre del mateix any a Manresa. Els darrers anys a la caserna del Carme, només hi havia uns 116 soldats i es feia molt poca instrucció.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009): Histories de Manresa. Zenobita, Manresa 

- Diari Regió 7: Més de mig segle preservant el record de la caserna militar del Carme de Manresa. Eva Casas, 08/05/2018


03 de maig 2018

L'estació, la fàbrica i finalment la ciutat


Vista aèria de Manresa l'any 1929, amb l'estació de Manresa-Alta al bell mig de la fotografia. Al fons es pot observar la Fàbrica Nova. 

Fons: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Fotografies aèries de Catalunya. (Gaspar i Serra, Josep)

22 d’abril 2018

La carta del rei Joan I al batlle de Manresa

Com es va evitar un bany de sang jueu l'any 1391 a casa nostra?

El 1391 el rei Joan, conegut com el Caçador, va enviar una carta d'agraïment al batlle de Manresa. Una carta per donar-li les gràcies per evitar el linxament dels jueus del call manresà i al mateix temps l'emplaçava a fer un llistat dels desperfectes de l'assalt al call de la nostra ciutat. Feia mesos que els calls jueus de la Corona d'Aragó (contaminats per les prèdiques antisemites provinents de la Península Ibèrica) havien estat saquejats de forma brutal i criminal. No es feien distincions dintre el call, i la sang corria carrer avall, amb autèntiques matances. El 5 d'agost de 1391 va tenir lloc el més violent linxament de jueus ocorregut a la ciutat de Barcelona, ​​un pogrom en tota regla molt abans que aquesta paraula d'origen rus fora encunyada. Se suposa que van morir uns 300 jueus, segons les conclusions que s'ha arribat desprès d'estudiar diferents fonts i fer-ne una interpretació adequada i imparcial.

Tornant a Manresa, sabem gràcies a diferents fonts com els jueus de Manresa van salvar-se dels linxaments indiscriminats que havien patit a d'altres ciutats catalanes l'estiu de 1391. No podem dir que el call no fos atacat, però tampoc podem parlar d'un gran assalt i matança. Pràcticament poc es va poder fer en moltes ciutats i viles catalanes per evitar aquests atacs programats, doncs eren atacs ben perpetrats, amb una gran nombre d'assaltants ben equipats (evitant localitzar-ne els instigadors reals), i que en moltes ocasions es repetia amb el patró clàssic: sense destinar un gran nombre d'homes per evitar-ho la macabra jornada estava guanyada. Per exemple, gràcies a l'obra de prestigi apareguda l'any 1929 de Fritz Baer, Die Juden im Christlichen Spanien, sabem que el rei Joan I va enviar diferents cartes als veguers i batlles catalans (Barcelona, Tortosa, Figueres, Lleida, Cervera, Cotlliure, Berga, Manresa, Besalú, Vic, Puigcerdà o Vilafranca del Penedès; entre d'altres) per interessar-se sobre els atacs a les juderies catalanes i buscar-ne els responsables, tot i que com hem dit abans, es feia difícil buscar els culpables, ja que eren atacs amb un gran nombre de participants. Van existir personatges nefastos com Sant Vicent Ferrer que amb les seves prediques antisemites, barrejades amb un grau indecent d'obscurantisme apocalíptic, gràcies als efectes que encara s'arrossegaven de la Pesta Negra, van ajudar a crear un clima de crispació i tensió permanent. En tot cas, el rei Joan estava més interessat en avaluar el grau de desperfectes que havien patit els calls catalans, i saber quin era el cost econòmic real de tot el patrimoni que s'havia destruït, cremat o robat.

A Manresa, precisament l'actuació de les forces d'ordre van evitar una veritable matança de proporcions mai vistes malgrat els intents de la població cristiana per assaltar el call. Una carta dedicada al batlle manresà Gallart i al veguer de la ciutat del rei donant les gràcies per aturar les matances del dia 5 de novembre de 1391 n'és la prova més fidel. Tot i la protecció, un altre font ens parla d'atacs i assalts. Un oficial del tresor de la corona, Andrea Denari escrivia al procurador general del rei que a les poblacions de Lleida, Tortosa, Vilafranca del Penedès i Manresa, així com també a Cervera i d'altres ciutats, els jueus havien estat assaltats sense contemplacions, remarcant el gran grau de pillatge i saqueig. El saqueig era també un bon motiu per assaltar els calls, i amb un afany de rampinya exultant, la població es va llançar al pillatge de forma fulgurant i amb la cobertura d'una gran massa darrere teu, el triomf estava ben assegurat. Carta blanca per robar.

Finalment a casa nostra el call no va ser saquejat de forma contundent, o almenys no disposem d'evidències clares a nivell d'arqueologia, i de fet l'inventari realitzat posteriorment demostraria que els jueus manresans no eren tan rics i poderosos. És més, els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava si la comparem amb d'altres calls catalans de l'època. Els jueus catalans del període baix-medieval tenien la protecció "de cofre i tresor" per part de la corona, o el que es el mateix, els jueus estaven sota la jurisdicció directe del monarca, per tant, qui robava, manllevava, deshonrava o atacava a un jueu català, estava atacant al patrimoni directe del rei, i el càstig sovint era la mort.

Bibliografia:

- BAER, Fritz (1929): Die Juden im Christlichen Spanien. Akademie Verlag, Berlín.

- BENET, Albert (1983): L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392). Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30

- FYNN-PAUL, Jeff (2017): Auge i declivi d'una burgesia catalana. Manresa a la baixa edat mitjana, 1250-1500. Centre d'Estudis del Bages, Manresa

- GAMPEL, Benjamin R. (2016): Anti-Jewish Riots in the Crown of Aragon and the Royal Response, 1391-1392. Cambridge Press, New York

- MORELLÓ, Jordi (2011): En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim (1917): Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa

13 d’abril 2018

L'obertura del Passeig: cafès i quioscos de refrescos

Els quioscos de begudes

Un de les fites del creixement urbanístic de la Manresa industrial fou la construcció del Passeig de Pere III. Un vial en forma d'avinguda arbrada que rodeja el puig de Puigterrà i que fa poc més d'un quilòmetre. Amb les velles muralles a terra, a la dècada dels anys 80 del segle XIX es va planificar una gran via que obrís la ciutat i deixés enrere el traçat de la vella Manresa medieval, de carrers i carrerons estrets. El primer tram del Passeig Pere III es va inaugurar el 1891, pel dia de Sant Pere. Aquest tram, transcorre de la Plaça Sant Domènec fins a la cruïlla amb el carrer Àngel Guimerà, i bona part circula per sobre de l'antic torrent dels Predicadors.

El nou Passeig va esdevenir en un dels espais favorits d'oci de les noves classes socials de Manresa. Un símbol d'identitat popular on la societat es trobava tot caminant, rics i pobres, obrers i amos, tothom volia transcorre per una gran avinguda ample i que aviat s'ompliria de nous espais d'esbarjo com cafès, teatres, quioscos de begudes i fins i tot cadires a l'aire lliure per prendre la fresca sota l'ombra dels grans arbres. Podem fer un breu repàs dels nous espais d'esbarjo que es van instal·lar al primer tram del Passeig Pere III. Els més coneguts eren el Teatre Nou (1904) o el Kursaal (1927); cinemes com el Principal (1903), el Catalunya (1948) o l'Atlàntida (1976) i fins i tot places de toros (fins a cinc repartides per tot el Passeig, la més recent a darrere l'institut Lluís de Peguera).

L'estrella del Passeig: els cafès elegants (1894-1922)

El 1894, tres anys desprès de la inauguració del Passeig, l'Ajuntament de Manresa va autoritzar obrir un quiosc destinat a vendre i servir begudes a la via pública. Les primeres fotografies del Passeig ens mostren la primera ubicació d'aquest quiosc. L'any 1922 se sap que aquesta concessió anava en nom d'un tal Picarol segons els acords municipals d'aquell any. La segona referència d'un quiosc al Passeig la trobem a l'any 1901. Carlos Ruiz va demanar permís per instal·lar un quiosc de refrescos al Passeig. L'ajuntament el va obligar a presentar plànols i l'espai on volia ubicar la seva parada. Es va atorgar la llicència municipal per col·locar un quiosc a canvi de pagar una pesseta diària. A mitjans de juny de 1916 sortia publicat al diari Pla de Bages la construcció d'un tercer quiosc. Aquest era un quiosc de ferro, fet pels tallers de serralleria Epifani Armengol i fills. Més tard aquest quiosc es coneixeria com el quiosc Canaletas.

Si un tipus d'establiment va ser característic en el primer tram del Passeig, foren els cafès. El més antic és el cafè L'Alhambra de 1896 de l'Ignasi Oms i el Jardín Español. El primer es coneixia popularment amb el nom de "la Gàbia" degut a que hi havia una gran glorieta de fusta i canyes que hi van posar. En ambdós locals també es feien balls i espectacles en directe, la qual cosa els va convertir en molt populars ràpidament pels manresans. Pocs anys més tard els cafès estaven en plena expansió, l'any 1911, trobem el Gran Cafè Mundial, als números 16 i 18. El cafè és obra de Josep Coll i Villaclara, i la premsa de l'època el descrivia com un espai de luxe de primer nivell: "El más céntrico, comodo y mejor decorado. Servicio de toda clase de bebidas y refrescos. Helados de varias clases. Servicio a domicilio". Aquests no serien els únics cafès que aterrarien al Passeig de Pere III, d'altres noms serien l'American Bar (1922), el Plat del Dia, el Café-Royal-Bar i el Perdiu.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc: Històries de Manresa, 2. Ed. Zenobita. Manresa, 2017

08 d’abril 2018

El vicari de la Seu de Manresa


Fotografia d'un grup de gent a les escales de la façana principal de la Seu a la dècada dels anys 40. Al mig de la imatge, al costat d'altres capellans i mirant a la càmera, el vicari de la Seu de Manresa, Genís Padrós i Pladevall. Per sobre de la gent hi ha una traca. 

(Arxiu Comarcal del Bages. Fons: ACBG30-218 / Genís Padrós i Pladevall)

28 de març 2018

Educats, rics, manresans i... polítics!

El mirall manresà de finals del XIX

L'alternança pacífica del poder durant el període històric conegut com la Restauració Borbònica fou un sistema polític espanyol implantant l'any 1876 que va durar fins l'any 1923, per alguns historiadors i per altres va acabar l'any 1931, quan es va proclamar la Segona República Espanyola. De fet aquest és un període que va durar molts anys, la constitució aprovada l'any 1876 que legitimava aquest sistema és la constitució que ha estat més anys vigent a l'estat espanyol i no pas l'actual de 1978, però tornem al cas que ens pertoca que és la nostra ciutat. El sistema de partits d'aquest període es tractava bàsicament en un "intercanvi" entre liberals i conservadors, seguint el model britànic, o el que es el mateix, i en argot mundà dels castellans: "quítate tu, que me pongo yo". Un intercanvi pacífic entre aquests dos partits que acceptaven de bon grat estar a l'oposició i al govern, mentre d'altres de més minoritaris no fessin la guitza, com els republicans, socialistes, carlistes o els primers partits catalanistes. Per donar joc aquesta trampa es feien unes eleccions de vidre, que fins l'any 1890 no es van obrir a la ciutadania general, la masculina, les dones haurien d'esperar 40 anys per votar. L'any 1890 l'estat espanyol recuperava el sufragi universal masculí (implantat per primera vegada al Sexenni Democràtic 1869-1874) a tots els homes majors de 25 anys. L'electorat passava de 800.000 electors a cinc milions d'electors a tot l'estat.

Dintre el món manresà, els anys 90 del segle XIX foren molt importants, la nova política de masses va suposar un canvi en la mentalitat de moltes persones: des dels més rics fins als més pobres. Es deixava de fer política en salons, casinos i cafès pels amics, familiars, socis i coneguts, i es portava la política al carrer, en bars, cantines i ateneus, doncs la majoria del nou electorat era de la classe treballadora. Calia exercir un control ideològic sobre aquestes noves capes de població, que no vivien precisament en l'abundància i el treball ben remunerat. La funció de la política manresana a grans trets, seguia sent la mateixa, protegir els drets dels amos, fabricants, grans comerciants i cacics locals. Grans propietaris agrícoles i amos de fàbriques aviat van donar importants sumes de diners als partits del torn dinàstic (liberals i conservadors), perquè aquests defensessin llurs interessos. Calia assegurar el poder, i el trampolí a la política municipal primer, i qui sap, potser estatal més tard. La carrera política era un camí per mantenir el poder i tenir contents als teus amics.

Igualment, la qüestió social va condicionar tota la política d'aquell període, i per exemple en les grans vagues de 1890 i 1897 de Manresa, molts treballadors van quedar-se sense feina, esdevenint la ciutat de Manresa en un autèntic polvorí, on fins i tot moltes families burgeses de Manresa van optar per abandonar la ciutat i instal·lar-se a Barcelona, la nova ciutat que s'havia annexionat els pobles del costat i havia construït un barri residencial de primer ordre com l'Eixample o el Passeig de Gràcia. Barcelona era on fer negocis i ampliar les xarxes amb noves oportunitats de fer més diners. Manresa s'havia quedat petita i encara més, hi havia una gran massa d'obrers, que en cas que es revoltessin podrien fer-se amb la ciutat. Manresa era una ciutat allunyada de tot, de fet als anys 30 del segle XX, les grans fortunes de la ciutat ja havien tocat el dos de Manresa i s'havien instal·lat a la ciutat comtal, on havien construït les seves grans cases modernistes, tot i això la nostra ciutat encara gaudeix de certs elements d'aquest tipus d'arquitectura, sobretot en l'espai que ocupa el primer tram del Passeig Pere III. Un petit regal en comparació amb les seves opulents cases de Barcelona.

També cal mencionar un altre fet rellevant: el paper dels diaris, que treballaven al servei de grans partits polítics, fabricants i amos de la ciutat. Quan us diuen que un diari és basa en la llibertat d'expressió, és mentida, la llibertat d'expressió del diari és la del amo de la impremta i no la de la voluntat de la majoria. Un eufemisme recorrent dels periodistes per salvar el seu terreny i l'ofici. Paral·lelament les formes d'expressió populars van començar a expressar les seves idees polítiques mitjançant els fulletons i les proclames, i fins i tot es feia servir una paraula anglesa com míting per a les noves celebracions i concentracions d'obrers, que cada cop estaven més conscienciats políticament. Tanmateix per acabar, cal remarcar que la política local es feia exclusivament en castellà, arraconant el català en un estat d'abandonament administratiu, de fet era recorrent veure les plaques instal·lades, com la de l'alcalde Manel Oms i de Prat a la sala de plens de l'Ajuntament de Manresa en motiu de la seva reforma, en un perfecte castellà digne de Zorrilla. El català estava proscrit de la judicatura, la política i evidentment de tot el sistema educatiu espanyol, tot i que el poble de peu parlava exclusivament en català, el català no s'escrivia per enlloc i existien pocs diaris en català, un idioma que tothom escrivia com podia. Fins i tot els primers turistes espanyols que visitaven la ciutat es feien creus que els manresans i manresanes de carrer no entenguessin ni "papa" de castellà. El periodista Sinesio Delgado, natural de Palència (Castella), l'any 1897 explicava mig en broma, mig indignat, que quan va arribar a Manresa amb el tren, la gent no l'entenia!

Per saber-ne més:

- L'èxode burgès manresà cap a Barcelona. L'emigració a Barcelona: aquí
- El noble art de la política manresana. A tres quarts d'auca: aquí
- Carlistes i catalanistes en el consistori manresà: aquí

Bibliografia bàsica:

- PERRAMON, Montserrat: Les vagues del 1890 a Manresa. Dovella, núm.35 (1990), pp. 33-36.

- RUBÍ, Gemma. El caciquisme i el despertar de la societat de masses. Manresa, 1875- 1901, Centre d’Estudis del Bages/Arxiu Comarcal de Manresa, 2005.

Printfriendly