23 de febrer 2017

Les confraries, els canonges i l'escolania de la Seu, un breu resum

L'altra història del temple: devoció i organització

La Seu sempre ha estat el temple de referència de la comunitat religiosa catòlica manresana i ha acollit tot tipus de cerimònies tan festives com individuals. Cada una de les capelles laterals del temple és dedicada a un patró dels diversos gremis i confraries de la ciutat: la del Pilar, Sant Isidre, Sant Honorat, Santíssima Trinitat, Dolors, Santíssim, Sant Salvador, la Puríssima, Verge de Lorda, Sant Antoni Maria Claret, l'Esperit Sant, Sant Josep, Sant Nicolau, Sant Pere (o de l'orgue), Sant Marc, Mare de Déu de Montserrat i Sant Crist. Com veieu una bona llista de sants i patrons!

Les confraries sempre han tingut la Seu com espai de referència, tot i que algunes confraries havien tingut un altar en altres temples de la ciutat, que fins l'enderroc massiu de 1936, estaven repartides per una bona pila d'esglésies de Manresa. La Reial Confraria de la Purísima Concepció (fundada el 1489 i coneguda amb la "dels Favets"), la Confraria dels Cossos Sants (1379), la de Minerva o del Santíssim Sagrament, la de la Puríssima Sang i la de Sant Isidre. Després de la Guerra Civil, va acollir la Congregació dels Dolors, que es va establir el 1704 a l'església de Sant Miquel, fins que el temple fou destruït l'estiu de 1936. També en podem trobar de més recents en la nostra història com la de Sant Josep (1902), la de Sant Antoni Maria Claret (1949) o la de la Verge d'Alba (1944). Els membres de la Confraria de Minerva organitzaven les festes del Corpus, una de les celebracions més populars del calendari festiu de la ciutat.

En el capítol de la Seu de Manresa la comunitat de canonges i de preveres beneficiats de la col·legiata, configuren la corporació eclesiàstica més antiga de Manresa i es formada per un nombre de preveres que ha variat al llarg dels anys. Un canonge és un dignitari dins l'església catòlica i apostòlica romana, membre d'un capítol d'una catedral o d'una col·legiata. Hi ha diferents canonges, com ara: els canonges seculars i els canonges regulars, els canonges agustinians, els premonstratencs o els del Sant Sepulcre. La funció dels canonges d'un capítol està regulada pels cànons 503 a 510 del codex del dret canònic. Mentre que un prevere és un sacerdot (també dit capellà) que ha rebut l’orde del presbiterat per a exercir, en comunió amb el bisbe propi, el ministeri eclesial en una comunitat de creients. Té per missió primordial de presidir la celebració de l’eucaristia. També li pertany dirigir la proclamació de la paraula cristiana, batejar, fer la unció dels malalts, administrar el sagrament de la reconciliació o de penitència i, per dret —el qui és rector—, ésser testimoni principal del consentiment matrimonial.

Tornem a la Seu de principis del segle XX fins l'any 1936, moment que esclata la Guerra Civil, el nombre de canonges i residents al temple va disminuir de forma dràstica per manca de vocacions. La Seu havia estat servida per un rector i vicari. Un fet destacat fou la creació, als anys 40, de l'Escolania de la Verge de l'Alba, que va tenir una molt bona acollida. Els escolans, a més, podien assistir a una escola gratuita finançada pels propis responsables del temple i situada a la Baixada de la Seu. L'organista oficial de l'escolania era el mossèn Eudald Pla i el mestre, Francesc Marigot. El vicari era mossèn Genís Padrós, un dels impulsors d'aquesta escolania, així com també de les activitats de l'escolania. com per exemple la del grup Acció Catòlica. Les activitats que es realitzaven en els antics locals adjacents a la casa parroquial van començar a ser recollides en el butlletí d'Acció Catòlica de la Seu, anomenat "Pax" a partir de l'any 1943, dirigits per Emili Vilanova els primers anys.

Bibliografia:

- COMAS i CLOSAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita, 2009

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'Abans. Manresa recull gràfic 1876-1965". Edaifós, 2001

12 de febrer 2017

Quan explotaven bombes a Manresa

L'endemà de l'atemptat al Casal Alimara 

A finals dels anys vuitanta la ciutat de Manresa fou un centre important de l’independentisme "extraparlamentari", de fet l'indepenentisme d'aquells temps era una corrent política minoritària i subscrita a determinats col·lectius de joves, res a veure amb el que avui ens podem trobar. Un dels moments més crítics es visqué el 4 de novembre del 1989, quan a la seu del MDT (Moviment de Defensa de la Terra), el Casal Alimara, va patir un atemptat amb forma de bomba. L'atemptat afortunadament no va causar danys personals. 

L’estructura de l’edifici -on es trobava el local Alimara- al número 53 del carrer Àngel Guimerà, va resultar seriosament malmesa per l’explosió, segons l’informe que va havia elaborat l’arquitecte municipal. Això significava que, si es volia habitar de nou l'edifici, s’hi havien de fer obres considerables per assegurar la seva fortalesa. L'explosió va provocar l'enfonsament de l'escala interior de l'habitatge, per la qual cosa una família va haver de ser desallotjada pels bombers mitjançant una escala hidràulica. L’alcalde de Manresa en aquells temps, Juli Sanclimens, havia visitat l'edifici el dilluns 6 de novembre i s'havia reunit amb els afectats, veïns i comerciants de la zona. Sanclimens va comunicar als afectats per l'explosió que s’havien fet gestions al ministeri de l’Interior per saber quina classe d’ajut hi podria haver en casos d’aquests, però només n'hi havia per les víctimes mortals. En declaracions de l'alcalde al diari Regió7 es va anunciar una intensa campanya per trobar ajuda i descobrir quin artefacte havia explotat el dissabte dia 4 de novembre.
"Esgarraparem allà on sigui per veure quines possibilitats hi ha de trobar ajuda". 
Juli Sanclimens, alcalde de Manresa, 6 de novembre de 1989

Passats pocs dies de l'atemptat, es van fer públics els resultats de l’anàlisi de l’artefacte explosiu, segons les fonts de Govern Civil la bomba estava formada per cloratita dins d’una olla de pressió. Un dels dos comerços de la planta baixa havia tornat a treballar normalment i l’altre va tornar a obrir dos dies desprès de l'atemptat. La mateixa nit que va esclatar la bomba al Centre Alimara de Manresa, en va esclatar d'altres a la Clínica Dexeus de Barcelona, contra els avortaments, i al domicili de Sant Boi de Llobregat del militant del PSAN Jordi Moners. Les tres accions van ser reivindicades pel grup d’extrema dreta Milícia Catalana.

El Casal Alimara va obrir la tardor de 1986 al carrer Àngel Guimerà numero 53. El nou espai era la seu del MDT, però també s'hi trobaven altres col·lectius i diverses associacions, com el Casal d’Amistat catalano-cubà, el Centre de Solidaritat amb Nicaragua o la CUP, que era el Centre d’Unitat per la Pau, amb Carles Franco, al capdavant. Poc temps desprès s'afegirien diversos grups com ara Bandolers, amb Marcel·lí Canet i Sebastià Datzira; Segadors, amb Toni Francitorra o Jordi Grané; Serrallonga, amb Jordi Bardina i Enric Lázaro; Acció estelada, amb Lluís Salsamora i Raül Miras; Almogàvers-2, Folls, F4b (Fills de les quatre barres) i RNI (Resistència de Nens Independentistes).

Forces de xoc para-policials? La confessió de Joan Carles Criado

La policia va pactar al juliol de 1986 la desarticulació del grup terrorista d'extrema dreta Milícia Catalana, segons havia declarat el comandant general de la banda terrorista, Joan Carles Criado, en una conversa amb periodistes del diari EL PAÍS l'any 1989. Malgrat aquest pacte -desmentit sempre per la policia nacional- Milícia Catalana va ressuscitar el mes de maig de l'any 1989 a Catalunya per atemptar contra la seu principal del Moviment de Defensa de la Terra (MDT) a la ciutat de Barcelona.

Joan Carles Criado era un dels màxims responsables i fundadors del grup terrorista Milícia Catalana, i l'any 1989 es trobava en llibertat provisional des de l'11 d'abril, després d'haver complert la major part de la condemna imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona, ​​per la seva participació en els atemptats perpetrats entre agost de 1985 i juliol de 1986, contra llibreries catalanistes i locals especialitzats en la comercialització del sexe. De fet a partir del seu alliberament les activitats terroristes de la banda van tornar a l'escenari públic, i en un dels seus atemptats es va decidir atemptar contra la seu del MDT de Manresa, l'espai més important de l'indepenentisme a la ciutat en aquells anys.

Més informació al bloc:

- L'atemptat al MDT i el final del comando Manresa, aquí
- La ciutat dels ultres, aquí

Bibliografia:

- Diari Regió7: "L’atemptat de Manresa va causar «danys seriosos» a l'estructura de l'edifici" (07/11/1989), p.13

- Diari El País: "El general del grupo 'ultra' Milicia Catalana asegura que pactó con la policía" (04/12/1989)

- Llibertat.cat: "Sota les bombes: terrorisme contra l'independentisme (1985-1991)" (03/05/2014)

- SARDANS, Jordi: "Entrevista a David Martínez Sala" | El Pou de la Gallina, número: 280, pp. 23-26. Octubre 2012.

06 de febrer 2017

El convent de Santa Clara

La història d'una comunitat religiosa (1602-1936)

L'avui en dia comunitat de monges dominiques de clausura del convent de la Mare de Déu dels Àngels i Santa Clara és a la ciutat de Manresa des de l'any 1602, tot i que la presència de monges contemplatives en aquest edifici es remunta fins al segle XIV, més concretament els anys 1322 i 1326, amb una antiga comunitat de clarisses que va desaparèixer el 1599 per la falta de noves vocacions.

El convent de Santa Clara es troba al vell camí que unia Manresa amb la ciutat comtal de Barcelona passat pel Pont de Vilomara, als afores de Manresa i molt a prop de la Casa de la Culla. En aquest indret, envoltat de verd, hi havia al segle XIII, un capella molt petita dedicada a Sant Blai i Sant Llàtzer, construïda per ordre de Guillem de Coromina, rector del santuari de Viladordis. De fet al nomenclàtor actual, podem trobar el carrer "Sant Llàtzer" i "Sant Blai" relativament a prop del convent de Santa Clara. La capella dedicada a aquests dos sants era atesa i cuidada, en aquell temps, per dos capellans.

L'antiga capella de Sant Llàtzer i Sant Blai es va convertir en un espai de culte del monestir del nou convent, que es va construir l'any 1326 i que va ser ocupat per les monges clarisses, formada per l'abadessa i cinc monges més. L'any 1346 ja hi havia setze monges, però el nombre de religioses va disminuir considerablement al principi del segle XV, fins que només n'hi restaren dues el 1546. Per evitar que el convent quedés del tot abandonat, els consellers de Manresa es van posar en contacte amb diverses ordres religioses del Principat, perquè el convent quedés sota la jurisdicció d'alguna ordre que se'n fes càrrec. Finalment, el 1602, es va signar un acord amb el monestir de la Mare de Déu dels Àngels de Barcelona sobre la fundació del monestir; el bisbe de Vic el va erigir de nou aquell mateix any i les monges dominiques -onze monges més la priora- es van comprometre a viure-hi.

El nou convent de Santa Clara, les obres de 1904

El nou convent va adoptar el nom oficial de monestir de Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara, unint el seu doble origen històric. Amb l'ordre de les dominiques, van començar tot un seguit d'obres de millora de les instal·lacions, la més important fou la de 1904, sota la direcció de l'arquitecte Alexandre Soler i March. De fet la seva família fou la que va pagar les obres. A principis del segle XX l'edifici estava envoltat de xiprers, i davant l'edifici, al costat del camí de Barcelona, hi havia un pou amb un altar i una imatge dedicada a Sant Domènec. Havia estat costum dels veïns de la zona pujar a beure aigua del pou i a menjar anisets per la festa de Sant Domènec el dia 4 d'agost.

La comunitat es va mantenir i va augmentar el nombre de religioses, l'any 1905 ja hi havia 28 monges. Onze d'elles eren manresanes, sobretot del barri de les Escodines, i d'altres eren filles de persones benestants de la ciutat i fins i tot de l'alta societat manresana. Al llarg del primer terç del segle XX, la zona de Santa Clara va anar creixent amb lentitud. A la dècada dels 20, els carrers Nou i Vell de Santa Clara encara no estaven pavimentats. D'alta banda, el convent va patir els efectes de la Guerra Civil, i de fet, el juliol de 1936, va ser saquejat i transformat de forma provisional en una presó. Les monges foren evacuades i no hi tornaren fins l'any 1939.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa recull gràfic 1876 - 1965. Ed. Edaifos, Barcelona.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Ed. Zenobita, Manresa