30 d’abril 2017

Els caps de moro de la Seu

Tòtems de guerres i conquestes

Al museu de la basílica de la Seu de Manresa (sí, hi ha un museu a la Seu!) es poden veure moltes coses interessants de la nostra ciutat, algunes de desconegudes i fins i tot d'altres que directament ningú ens explica d'una forma entenedora i clara sense defugir ni un mil·límetre del discurs acadèmic de torn. En aquesta entrada us parlaré dels dos caps de moro que encara hi ha al Museu de la Seu i que s'havien col·locat a sobre dels dos portals de la Seu, al portal de Santa Maria, o de la plaça, i del portal del Lledoner, o de migdia. Abans d'entrar en matèria, un cop més vull agrair a Francesc Comas i al seu nou llibre, Històries de Manresa 2, publicat pel segell manresà Zenobita aquest any, la seva brillant divulgació de la història de Manresa.

Ambdós caps són figures de fusta, d'una grandària considerable, pintades i caracteritzades per tenir el nas prominent i una cara allargada i ossada amb una llarga cabellera, dues arracades daurades, barba també molt llarga, bigotis, tot natural i amb un turbant lligant i amb tires de roba de coloraines de color vermell i blau al voltant. El turbant és de color beix amb ratlles marrons i blaves, mentre que el de l'altre és blanc amb ratlles blaves i vermelles. Un dels dos caps té la boca articulada, i l'altre la té fixa. Aquestes imatges festives simbolitzaven el triomf contra el turc, el pirata berber i l'enemic secular de la fe cristiana. Aquesta simbologia i exaltació feia por a molts nens i nenes de Manresa, al veure dos caps de persona i uns ulls gèlids que per moments semblava que els seguien la mirada. De ben segur, que a molta canalla aquelles imatges de dos caps no els feien gens de gràcia.

Una tradició de casa nostre: els caps de moro de sota els orgues

Els caps s'instal·laven just a sota dels orgues barrocs d'algunes esglésies de Catalunya i formaven part de l'ornamentació i de la decoració de l'instrument, al costat de campanetes, ocellets i altres motius florals i musicals. El cap de moro solia tenir moviment de boca i ulls, que el mateix organista podia accionar, en alguns casos, sortint del propi orgue. Disposava d'un tub que feia sonar des del mateix teclat, fent-lo bramar amb uns sorolls no molt agradables. Durant l'Edat Moderna, segles XVI-XVIII adornaven mols temples del nostre país, destacant aquelles poblacions costaneres (doncs havien patit alguna ràtzzies dels pirates) i també poblacions de l'interior. Algunes d'aquestes poblacions eren Arenys de Mar, Barcelona, Cadaqués, Vilafranca del Penedès o Vilanova i la Geltrú. En aquesta ultima població, el cap del moro fins i tot tenien nom, se'l coneixia popularment com a Manani. Molts orgues van ser destruïts durant la Guerra Civil, durant l'estiu de 1936, i es va deixar de fer "sonar" els caps de moro.

Manresa i els caps, festes, tradicions... i confits!

Els manresans i manresanes més grans encara ens expliquen com els caps dels moros es podien veure perfectament a sobre les portalades laterals d'accés de la Seu, al portal de Santa Maria i al portal de Sant Antoni. La canalla no li feia molta gràcia veure aquelles dues figures, alguns fins i tot preguntaven molt espantats si aquells caps eren de dues persones de veritat, que havien estat assassinades. Com veieu la canalla eren els únics que tenien certa moralitat davant de dos caps que s'exhibien com a tòtems, juntament amb la resta de la imatgeria del temple. 

El dia de Cap d'Any hi havia "llibertats d'orgue". Eren tonades profanes que els organistes es podien permetre els dies del cicle de Nadal quan interpretaven melodies populars a l'interior de les esglésies i que el públic cantava. El costum era que el cap de moro (o carassa) fes uns crits aterridors, tot movent els ulls i la boca de manera inquietant i atordidora. Els infants manresans, que es trobaven sota de l'orgue, era alliçonada pels adults, tot seguit, mentre el cap del moro feia ganyotes entre la cridòria i els nervis de la quitxalla (sobretot els més petits) espantada per aquell espectacle que no entenien, la carassa vomitava confits, castanyes i llaminadures per la boca, convertint els plors i temors de la canalla en alegria, joia i abraçades. Els nens i nenes aprenien la lliçó ràpidament, sobretot si despès es podien omplir les butxaques de gormanderies, que rarament menjaven la resta de l'any.

Aquest fet forma part d'un conjunt de costums en què l'obsequi i l'ofrena, en forma de llaminadures o petits regals, fa referència a la generositat de la natura, talment com la tradició de picar el tió. El tió i la carassa del moro vomiten o escupen, tots dos, però, són una clara referència simbòlica a la riquesa i la generositat de la terra adormida pel fred de l'hivern.

El final dels caps i dels confits

A mitjan anys cinquanta, i en la majoria de casos abans de la Guerra Civil, les autoritats eclesiàstiques decidiren suprimir aquesta tradició pel gran enrenou i xivarri que s'organitzava dins els temples. De tota manera, però, les figures restaren encara uns quants anys sota l'orgue. A la Seu la tradició de la carota dels confits es va perdre a principis del segle XX probablement com a conseqüència de la nova reglamentació de la musica sagrada instaurada pel papa Pius X el 1903.

Tot i la prohibició de certes músiques, els dos caps del moro encara restaren uns quants anys sota els orgues del temple. Després de la Guerra Civil, en què es va cremar l'orgue barroc construït per Francesc Bordons de la primera meitat del segle XVII i el moble neogòtic que el contenia, van quedar les dues carasses penjades al damunt de les dues entrades de la basílica. Però això, durant la postguerra molts pares i mares amenaçaven als seus fills quan es portaven malament, que "anirien a veure el cap del moro penjat de la Seu". Finalment el Concili Vaticà II (1959-1964), les parròquies catalanes de l'estat espanyol van decidir retirar definitivament les carasses per considerar-les anacròniques i en total disconformitat amb el nou sentit ecumènic de l'església, ja que eren una ofensa i un insult a les persones musulmanes.

Qui vulgui veure avui en dia aquests caps, ho pot fer encara, només cal visitar la Seu de Manresa i anar al museu basilical, on resten amagades al gran públic i els seus ulls clavats, gèlids i tristos ja no espanten la canalla de la ciutat.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2017): Històries de Manresa 2. Ed. Zenobita, Manresa

21 d’abril 2017

Una recomanació per Sant Jordi

El Llibre Verd de Manresa de Vicenç Prat i Brunet

Un any més Manresa s'omplirà de llibres i roses per celebrar la diada de Sant Jordi, amb moltes novetats editorials i llibres per a tots els públics i gustos. La recomanació d'aquest bloc no és un llibre nou ni tampoc d'un autor conegut o popular, és un llibre poc conegut per la ciutat, és el Llibre Verd. Però que carai és això del Llibre Verd, us preguntareu molts.

El Llibre Verd de Manresa és un manuscrit on es recullen tots els privilegis atorgats a la ciutat pels reis de la Corona d'Aragó i d'Espanya, des de Jaume I fins a Maria Cristina d'Hasburg-Lorena. És un cartulari manuscrit amb cobertes de fusta folrades amb vellut de color verd, fet que li dóna nom. El primer data de l'any 1218 i el darrer del 1902. És, doncs, un llibre singular, possiblement el de major significació i interès per a la història local. Des d'octubre de 1358 -quan el rei Pere el Cerimoniós va donar permís perquè el Consell de Manresa comencés la redacció d'aquest llibre de privilegis- fins a 1902 s'han copiat en aquest volum 194 privilegis complets i 2 fragmentaris, essent especialment nombrosos els instruments de l'època baix medieval. En definitiva, constitueix un treball essencial per donar a conèixer el funcionament del règim municipal de Manresa durant l'esmentat període.

A banda de privilegis pròpiament dits, el llibre inclou cartes reials on es fan constar exempcions, guiatges, pactes i concòrdies, sentències arbitrals, constitucions i capítols de cort i altres documents de tipologia ben diversa. Al llarg de les seves pàgines trobem les concessions per a la celebració de les fires, el permís de construcció de la Sèquia, diversos privilegis del règim municipal amb els quals s'organitza el govern de la ciutat i els diversos càrrecs municipals, les confirmacions del títol de ciutat i exempcions i privilegis relatius al desenvolupament de la vinya.

L'any 2011 una de les seves pàgines fou el cartell principal de la Fira de l'Aixada.

La versió satírica de 1932

Un "Llibre Verd" (Visió parcial de Manresa), escrit per Vicenç Prat i amb dibuixos d'Anselm Corrons es publicà a la ciutat de Manresa el 1932, en els anys d'eufòria de la Segona República, i s'imprimí a la Impremta de Ramon Torra S. en C. És una visió molt personal i crítica de la Manresa del seu temps, d'en Vicenç Prat un joier que treballava als populars Magatzems Jorba des dels 13 anys. La publicació d'aquest "Llibre Verd" va suposar una alenada d'aire fresc al panorama cultural de Manresa, en una ciutat on destacaven intel·lectuals de pes i persones de la talla com Josep Terme, Xavier Casulleras, Josep M. Rosal, Nina Martín, Joaquim Amat i Piniella, Antoni Martí Farreras i Ramir Torres. 

Contra tot pronòstic, vuitanta-cinc anys més tard descobrim que la ironia i l'humor dels textos de Vicenç Prat i les excel·lents il·lustracions d'Anselm Corrons són, en molts casos, descaradament vigents avui en dia en una ciutat que ha perdut el respecte per la seva pròpia història i probablement la seva identitat col·lectiva. La lectura de l'obra de Prat ens obliga a repensar la nostra manresanitat: un retrat irònic, humorístic i crític, però alhora tendre de la Manresa de la seva època. En definitiva, una manera agradable de comprendre els deliris d'una ciutat, els seus punts de vista tan oposats dels seus habitants, els espais de reunió o la manera de celebrar les festes tradicionals. El Llibre Verd de Prat va ser un èxit els anys 30 però la dictadura posterior en va prohibir la seva reedició i no seria fins els anys 70 que tornaria a les estanteries manresanes.

Per cert si voleu llegir aquest llibre, se'n va fer una versió facsímil l'any 2002 i es podrà trobar a la parada de Sant Jordi del Passeig Pere III del Centre d'Estudis del Bages aquest Sant Jordi.

Per saber-ne més:

- Josep Maria Planas i el Llibre Verd: aquí
- Extracte del Llibre Verd, el Parc de la Seu: aquí
- Manresa vista pels escriptors: aquí
- L'activisme literari dels anys 30: aquí

15 d’abril 2017

La Setmana Santa manresana

Viacrucis a la Baixa dels Drets amb el Cos de Portadors del Sant Crist, l'any 1912. (Fotografia: Arxiu Parròquia de Sant Josep)

Els armats en la formació, el Divendres Sant de l'any 1958, al seu pas pel carrer de Sant Miquel i presidits pel manaia, capità Marià Rubio, i Noguera. (Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages - Fons Marià Lladó)

05 d’abril 2017

Astruc Jucef i el convers Jaume Desfar, denúncies al call

La guerra dels metges jueus del segle XIV

En aquest bloc hem explicat en diferents entrades com era la vida i la societat manresana del segle XIV. La ciutat abans de l'arribada de la Pesta Negra vivia una situació de puixança econòmica, social i fins i tot cultural. Fou durant aquest segle, el XIV, quan la ciutat de Manresa va rebre més privilegis reials, i es van fer les obres més importants, com el pont nou, el reforç de les muralles, la sèquia i la més important de totes, la Seu. També hem fet menció en diferents entrades de com s'organitzava la ciutat i qui l'habitava.

Les minories religioses són el tema que en aquesta entrada tractarem, concretament dels jueus que vivien a la ciutat i també dels conversos, aquells jueus que es batejaven per convertir-se en cristians, un fet que acabaria portant problemes i fins i tot denúncies a la ciutat de Manresa. Comunitats tancades amb fortes tensions internes, on els seus membres i ex-membres recorrien a la calúmnia i a les falsedats per acusar-se de tot els mals i desgràcies. Les víctimes d'aquestes calúmnies i falses denuncies eren els jueus del call de Manresa. Sovint eren denunciats per antics jueus, que s'havien convertit al cristianisme, fent bo el tòpic de la "fe del convers" aquell que havia de ser més papista que el papa. Alguns conversos fins i tot arribarien a cobrar per convertir jueus al call de Manresa, com el cas de Nicolau de Gràcia l'any 1361, i d'altres denunciarien els propis jueus davant tribunals eclesiàstics i fins i tot davant el mateix batlle, que hauria de recorre a la llei i als soldats per evitar linxaments dintre el call de Manresa.

El cas de Jaume Desfar (convers jueu) i les seves denuncies l'any 1366, n'és un bon exemple. Desfar havia denunciat al metge jueu manresà Astruc Jucef per amenaces i calúmnies, acudint a l'inquisidor Bernat Armengol. Jaume Desfar havia llançat un total de sis acusacions contra Jucef. Els jueus de Manresa gaudien de prestigi gràcies a que molts es dedicaven a la medicina, fins al punt que molts havien estat cridats pels mateixos comtes de Barcelona. A part del citat Astruc Jucef, destacaven altres metges jueus a la ciutat com: Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida. Segons la documentació, durant el regnat del rei Pere III es va fer venir: "un tal Mestre Cresques, metge jueu de Manresa", perquè visités el seu germà, l'infant Jaume, comte d'Urgell, que estava malalt. Pero tornem al cas que ens pertoca.

Jaume Desfar va el·laborar com hem dit, sis acusacions sobre Astruc Jucef, fins i tot contra la seva família i fills. Segons la seva versió els jueus del call de Manresa l'havien insultat i fins i tot atacat. Astruc Jucef es va assabentar a través d'un tal Lleonet, corredor de Manresa, del que pensava Desfar sobre les seves pràctiques medicinals i l'exercici d'aquesta. Sembla ser que Jaume Desfar, abans de convertir-se al cristianisme, no estava d'acord amb les tècniques medicinals d'Astruc Jucef i les males "cures" que aplicava.
"Magister Jacobe, ego persequor vos quia dimisistis legem sacram quam tenebatis et receptis nescio qualem legem et teneor ex hoc persequi vos et expellere de mundo si possam"
Un altre acusació contra Astruc Jucef, era la d'insults i calumnies. Jaume Desfar acusava a Astruc Jucef i al seu fill d'insultar la seva dona, quan aquesta venia de la missa amb un rosari al seu coll. 

Metges jueus enfadats, la relació metge-malalt

Les denúncies de Jaume Desfar van aixecar mala maror dintre els jueus de Manresa, sobretot entre els metges. Aquesta disputa va afectar les relacions entre metge-malalt. Astruc Jucef es negà sistemàticament a atendre als jueus conversos de la ciutat de Manresa i d'altes llocs. D'altra banda cal assenyalar que Astruc Jucef i els metges jueus de Manresa, mai es van negar a atendre als cristians. De fet, existeixen encara a l'Arxiu Comarcal del Bages, molts documents on s'exposava les bones arts d'aquests metges hebreus i fins i tot visites de metges i astròlegs de fora Manresa per aprendre les seves tècniques. 

La conversió era l'autèntic pecat pels jueus catalans, tot i ser cristià un convers jueu sempre seria un "jueu pecador" a ulls dels jueus del call. De fet molts jueus es veien forçats a convertir-se al cristianisme, primer per evitar ser exclosos del sistema feudal català i amb el anys molts es convertirien per salvar la vida, i evitar ser linxats en pogroms i atacs sistemàtics als calls, sobretot a partir de l'arribada de la Pesta Negra l'any 1348 al nostre país. En Jaume Desfar, Abraham era el seu nom de jueu, apareix com a magister (mestre) en la documentació i tot sembla indicar que també era metge. Probablement la seva conversió al cristianisme fou una revenja "professional". Desfar va aprofitar la seva conversió per atacar a Astruc Jucef, no tan sols en el camp professional de la medicina sinó també en acusacions infundades que mai van arribar a corroborar-se. Cap testimoni ni cap judici posterior van evidenciar que Astruc Jucef, el seu fill i els jueus de Manresa ataquessin a Jaume Desfar, la seva muller i fins i tot llur filla. 

En aquell període de temps, els metges jueus de Manresa estranyament treballaven a la mateixa ciutat durant molt de temps. És cert que tenien una residència fixa dintre el call però la majoria recorrien diferents viles i ciutats, cridats molts per la noblesa i els consellers de les viles, per les seves bones arts mèdiques. Un document que corrobora aquest fet l'aporta l'historiador i arxiver Joaquim Sarret i Arbós, al seu llibre Els Jueus de Manresa, de 1917. Sarret ens diu que el metge i cirurgià Astuc Jucef fou enfranquit l'any 1359 perquè vingués a viure a Manresa i a practicar la medicina a casa nostre. De fet Astuc Jucef va realitzar un testament l'any 1391 (annus horribilis dels jueus catalans) davant un notari de la ciutat. La seva presència durant tants anys a Manresa, li va fer guanyar una excel·lent reputació important dintre la comunitat jueva de la ciutat i també pels consellers locals, doncs aquest, tal i com hem dit, fou enfranquit perquè pogués viure amb garanties a Manresa.

L'altre protagonista aviat desapareix del mapa, almenys de Manresa. La pista de Jaume Desfar es perd, i no apareix de nou fins l'any 1372, quan el calvari de Barcelona li atorgà un ajut de 50 sous per la seva filla Margalida, suposada víctima feia sis anys dels atacs dels jueus manresans quan aquesta tenia tan sols nou anys.

Bibliografia: 

- COMAS, Francesc. (2009). Històries de Manresa. Editorial Zenobita, Manresa 

- TORRAS i CORTINA, Miquel. (2004). L'escriptura i el llibre a la Catalunya Central als segles XIII i XIV. Universitat Autonòma de Barcelona 

- FERRAGUD DOMINGO, Carmel. (2005). Medicina i promoció social a la baixa edat mitjana: Corona d'Aragó, 1350-1410. Publicat per CSIC. Madrid 

- RIERA i SANS, Jaume. (1987). Les Llicències reials per predicar als jueus i als sarraïns (segles XIII-XIV) dins a Calls 2, pp. 114-131 

- SARRET i ARBÓS, Joaquim. (1917). Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. Manresa