24 de març 2017

Les fàbriques del torrent de Sant Ignasi

A salt de fàbrica!

El torrent de Sant Ignasi desemboca al riu Cardener. Avui en dia forma part del sistema de clavegueram públic de Manresa, i és quasi impossible veure'l a ull nu gràcies al cobriment d'aquest. Al segle XIV, en plena esplendor manresana de l'edat mitjana, pràcticament portava el cabal natural de les aigües de la pluja, però la construcció de la séquia, que permetia regar els voltants de la ciutat, va augmentar-ne el cabal amb les escorrialles de l’aigua de regadiu.

El fort desnivell, en un recorregut força curt, el va convertir en el lloc ideal per instal·lar-hi les adoberies de la ciutat, de tal manera que en el segle XIV ja apareixen dues formes de cuireters: cuyrateria superior i de la cuyrateria inferior i aquesta tradició es va mantenir fins al segle XVIII, tal com va dir el cronista i arxiver Sarret i Arbós. El barri de la Cuirateria estava format pels carrers de Santa Llúcia i Sant Marc on els gremis de blanquers, assaonadors i pelleters van instal·lar els seus obradors. Vora el torrent també hi havia l'anomenat Hospital Inferior (on s'allotjà Sant Ignasi en arribar a Manresa) i al seu costat la capella gòtica de Santa Llúcia. A partir del segle XVII, quan els jesuïtes construeixen el seu Col·legi (avui Museu Comarcal de Manresa) el torrent passa a anomenar-se de Sant Ignasi. També tenim una prova clara d'aquesta activitat, quan el 2016 es va tirar a terra el teatre de la Sala Ciutat i van aparèixer de nou les restes del que havia estat un espai dedicat al tractament del cuir.
Durant l'època medieval, el torrent de Sant Ignasi, aleshores anomenat Meder o Mirabilis, era una zona que atreia els gremis de treballadors que assaonaven i blanquejaven pells, perquè podien aprofitar l'aigua del torrent, que llavors corria a cel obert. El vial d'aigua separava l'actual barri de les Escodines i el de Sant Marc del nucli urbà, i era creuat per set ponts petits i una passera davant la font de l'Obac.
Extret de Garcia. Gal·la: Manresa. Recull gràfic 1876-1965. (Pàg. 283). Col·lecció L'Abans. Ed. Efadós, 2001

A la segona meitat del segle XVIII, es van ubicar en aquesta zona les tres fàbriques d’indianes que van existir a Manresa, potser per aprofitar l’aigua per al blanqueig i per als prats d’indianes. Al costat esquerre del torrent en qüestió hi havia la fàbrica d’indianes de Joan Baptista Soler que s’havia posat en marxa l’any 1785; en el marge dret, més avall, la fàbrica de Joaquim Argullol que havia estat la primera (1759), després l’adoberia Cantarell i la fàbrica de Joan Arenys (1790), les adoberies de Miquel Dalmau i Maurici Perera i, per acabar, allà on el torrent arriba al riu Cardener, el molí del Salt, que era de propietat municipal. Va ser sobre aquestes estructures antigues que es van construir les primeres fàbriques.

Mapa elaborat a partir de: Ferrer i Alós, Llorenç a SOCIOLOGIA DE LA INDUSTRIALITZACIÓ. DE LA SEDA AL COTÓ A LA CATALUNYA CENTRAL (SEGLES XVIII-XIX). Fundació Noguera, Estudis 58 (2011)

L'aigua putrefacta i els atacs de les rates 

El torrent de Sant Ignasi de Manresa discorria a cel obert separant el barri de les Escodines de la resta de la ciutat. Al llarg del segle XIX, i a mesura que la ciutat s’industrialitzava i creixia, el torrent s’anà convertint en el col·lector d’una gran part de la xarxa de clavegueres de la ciutat, que recollia els detritus de la població, de les indústries i dels regadius. El torrent un espai brut, pudent i antihigiènic.

Des de feia molts anys, es reclamava el cobriment del torrent per evitar el perill de malalties infeccioses a la població, per una qüestió estètica i també per un motiu urbanístic, ja que permetria la connexió i circulació entre diferents parts de la ciutat. El torrent de Sant Ignasi era un focus d'infecció i de malalties, ja que estava descobert i per més inri, les condicions dels habitatges i pisos del seu entorn eren molt deficients. Un apunt més, a finals del segle XIX i principis del mateix segle XX, era la zona de la ciutat en què la mortalitat infantil era més elevada, on les condicions de salubritat i higiene eren molt precàries. Els més petits de les cases del voltant sovint no passaven dels tres anys.

Al Diario de Avisos del 15 de novembre de 1911 podem llegir l'atac d'una rata a un nen de dos anys: 
“Anoche un ratón comióse la nariz y destrozó parte de los labios y cara de una criatura de dos años y medio acostado en una cuna de su casa de la calle del Torrent de San Ignacio”. 
El nen va morir pocs dies després a l'hospital, segons el mateix diari. El tema va preocupar les autoritats municipals de la ciutat, aquell mateix any l'alcalde de Manresa, el republicà, Maurici Fius i Palà va ordenar el cobriment del torrent des de la plaça de Sant Ignasi fins a la font de l’Obac. Per omplir-lo es va utilitzar pedra extreta de la propietat de la Culla. L'any 1911 s'inicien les obres de cobriment del torrent amb moltes interrupcions fins que el 1935, després de l'incendi i enderroc de la fàbrica de ca l'Areny, es va cobrir el torrent fins al salt dels Gossos. No és fins al 1956 que no es canalitzà i cobrir el tram final del torrent fins al desguàs amb el Cardener.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc; REDÓ, Salvador (2007). Manresa: la ciutat transformada 2. Manresa: Zenobita

- FERRER i ALÓS, Llorenç (2011). Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalunya central (segles XVIII-XIX). Pàg. 213-214. Fundació Noguera, Estudis 58

- SOLÀ PARERA, Àngels (2004). Aigua, indústria i fabricants a Manresa, 1759-1860. Manresa: Centre d'Estudis del Bages

Bibliografia en línia:

- Bloc "Les Escodines" de Jordi Grigera: El torrent de Sant Ignasi

- Bloc "Història de Manresa. La història documentada de Manresa": El Col·legi de Sant Ignasi de Manresa: des de l’estada de Sant Ignasi fins a la seva fundació (1522-1622)

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): El cobriment del torrent de Sant Ignasi

17 de març 2017

Els orígens de les Saleses

Un convent i residència d'avis

Les Saleses, les religioses de l'ordre de la Visitació de Santa Maria, fundat per Sant Francesc de Sales, van aterrar a la nostra ciutat l'any 1898. En un primer moment es van establir de forma provisional en una casa del carrer de Sant Andreu. El 15 de març de 1900 van inaugurar el nou convent -conegut popularment amb les Saleses-, construït a l'Era de l'Huguet (barri de les Escodines) seguint el projecte de l'arquitecte Bernat Pejoan. L'edifici, format per dues grans naus al voltant d'un cos central amb elements decoratius, estava presidit per una estàtua del Sagrat Cor de Jesús, que es va instal·lar al cim de l'edifici a principis de 1903 i fou beneïda de forma solemne per tres bisbes, el de Vic, Lleida i Tortosa. L'estàtua fou destruïda el juliol de 1936, durant els primers dies de la Guerra Civil, i substituïda per una de nova el 1950.

Al costat del nou edifici de les Saleses hi havia la casa del capellà, de l'any 1903. Durant els anys de la Guerra Civil, el convent va ser confiscat per l'Ajuntament de Manresa, i la Generalitat tenia el propòsit de transformar-la en una Escolta de Readaptació de Mutilats de la Guerra, però va ser més útil destinar-la a un hospital militar, perquè la Clínica de Sant Josep era molt a prop. Acabat el conflicte civil les monges van tornar al recinte. Aquest edifici té un lligam molt fort amb una altra comunitat religiosa de la ciutat, les Germanetes dels Pobres, que hi van arribar l'any 1863. Les Germanetes dels Pobres es van instal·lar a Manresa, a instàncies del cardenal Marià Lluch, per fundar un asil-residència i van ocupar l'antic convent dels frares caputxins al costat de l'església de Sant Bartomeu. Un cop més a l'inici de la Guerra Civil, l'església de Sant Bartomeu fou destruïda i el convent on vivien les germanetes fou destinada per una presó. Gràcies a la nacionalitat francesa de la fundació, les germanetes van aconseguir sortir de Manresa el 1936, abans l'Ajuntament els havia confiscat la casa i havia traslladat els asilats al convent de les Reparadores, que va passar a dir-se Casal de la Vellesa.

Transcorreguts els anys de Guerra Civil, les Germanetes van recuperar part de l'antic asil, mentre la resta de l'edifici feia funcions de presó. Però la precarietat del local i la demanda en augment d'asilats van obligar la comunitat a buscar un nou espai més gran per cobrir les seves necessitats. Es va iniciar una campanya d'ajuda, tant en l'àmbit dels particulars com d'empreses i fins i tot d'institucions, que van facilitar a les religioses el condicionament de l'edifici i la inauguració de la nova residència d'ancians, al carrer que porta el seu nom: Les Saleses que va de les Piscines Municipals fins al carrer dels Caputxins. A la dècada dels 70 es va reformar i ampliar l'edifici amb una nova església.

Més informació:

- El Pou de la Gallina: 150 anys de les Germanetes dels Avis a Manresa, aquí

Bibliografia bàsica:

- COMAS CLOSAS, Francesc (2009). Història de Manresa. Zenobita

- GARCIA CASARRAMONA, Gal·la (2001). L'Abans. Manresa, recull gràfic 1876-1965. Edadós

11 de març 2017

Primer itinerari guiat a través de les plaques Stolpersteine, de record als deportats

El passat i el futur: les Stolpersteine

El diumenge 19 de març, a les 11 del matí, a la plaça de Sant Domènec, s’iniciarà un itinerari guiat per algunes de les plaques Stolpersteine, que recorden els manresans que van ser deportats als camps nazis. La visita, gratuïta i d’una hora i mitja de durada, serà conduïda pels autors de la recerca: Alejandra Ibarra i Ariadna Moyano, exalumnes de l’Institut Pius Font i Quer, i Jordi Pons, historiador, professor de l’esmentat Institut i membre de l’Associació Memòria i Història de Manresa. El seu treball va permetre conèixer la identitat de 29 manresans deportats.

Els dies 25 i 26 de gener el creador de les plaques Stolpersteine, l'artista alemany Gunter Demnig, va col·locar a Manresa 21 plaques de domicilis identificats dels 25 deportats que el 1936 residien a la ciutat. Les plaques es col·loquen al paviment, just davant de la porta de casa d’on els va treure el cop d’estat militar del juliol de 1936 i la guerra civil que la va seguir. L’any vinent es col·locaran les 4 restants. L’itinerari guiat per les Stolpersteine és una activitat organitzada per l’Ajuntament de Manresa, Òmnium Cultural i l’Associació Memòria i Història de Manresa.

Les 21 plaques en memòria dels manresans deportats:
  1. Bernat Toran Martínez. Carrer Joc de la Pilota, 18 
  2. Enric Munt Costa. Carrer d'en Botí, 1 
  3. Jaume Viladrosa Montraveta. Carrer Amigant, 6 
  4. Josep Aparicio Sancho. Carrer Arbonés, 34 
  5. Ramir Sánchez Molina. Carrer Sant Francesc, 12 
  6. Josep Señal Esclusa. Carrer d'en Tahonas, 18 
  7. Josep Pons Pérez. Carrer de la Mel, 31 
  8. Miquel Camps Puiggròs. Carrer de la Mel, 23 
  9. Antoni Camps Vives. Carrer de la Mel, 23 
  10. Joaquim Amat-Piniella. Carrer Carrió, 12 
  11. Enric Cunill Marfà. Carrer Carrió, 11 
  12. Jesús Dalmau Colom. Carrer Canonge Montanyà, 12 
  13. Jaume Real Ventura. Ctra. de Cardona, 26 
  14. Josep García Pérez. Muralla Sant Domènec, 28 
  15. Bernat Comín Igualada. Camí dels Corrals 
  16. Maurici Ribas Pujol. Via Sant Ignasi, 14 
  17. Jacint Carrió Vilaseca. Carrer Aiguader, 22 
  18. Pere Parés Sans. Carrer Circumval·lació, 65 
  19. Pere Brunet Ferrer. Carrer Circumval·lació, 102 
  20. Joan Sallés Oliveras. Carrer del Castell, 61 
  21. Agapit Colom Armengol. Carrer Major

03 de març 2017

L'extorsió reial als jueus manresans 1343-1346

Cornuts i pagar el beure...

Les aljames de jueus de la Corona d'Aragó del segle XIV van ser considerades "cofre i tresor" del rei, cosa que, lluny de ser una expressió metafòrica, es corresponia amb l'alt nivell d'extorsió fiscal que van haver de suportar els calls catalans a instàncies de la monarquia. Els jueus que estaven sota la protecció del rei van passar a ser tractats com servents del fisc, per això mateix sotmesos a tota classe de contribucions; així, a més dels tributs que ja pagaven de forma ordinària, com els anomenats trahuts o questias, les aljames catalanes, com totes les altres de la Corona d'Aragó, van haver de fer front, cada vegada més, al pagament d'ajudes extraordinàries que la monarquia va acostumar a demanar per al finançament de les seves empreses bèl·liques o per altres motius.

La implementació d'una fiscalitat extraordinària sobre els jueus també va poder ser una forma de sobrepassar els límits del domini real, a força d'estendre aquells subsidis, no només a les comunitats de jueus de les ciutats i viles de reialenc, sinó també a les que estaven establertes en altres territoris de senyoriu nobiliari o eclesiàstic. De fet, poc importava. Encara que fluctuants, les quanties d'aquestes ajudes o subsidis solien estar molt per sobre del que havia de ser satisfet a la Corona a títol ordinari. Amb tot, no es pot passar per alt que hi va haver un altre tipus de prestacions extraordinàries, fos en forma de préstecs o "bestretes", com també remissions de penes o multes, pagaments efectuats a canvi de l'obtenció de determinats privilegis..., la qual cosa podria situar aquests índexs de pressió fiscal bastant per sobre del que la sola demanda de subsidis permetia entreveure.

Durant les dècades de 1330-1340, paral·lelament amb un augment de les sumes exigides, es van arribar a assolir índexs fins mai vistos. Per més inri, la Pesta Negra de 1348 i els seus posteriors rebrots van tenir un doble impacte en la població jueva. No només va reduir la població a causa de la malaltia sinó que també van ser atacats calls, en ser acusats els jueus d'haver provocat l'epidèmia i la mort. El cas de Tàrrega de 1348 n'és un trist exemple. L’arribada de la pesta a Catalunya el juliol de 1348 es produeix l’assalt al call de Tàrrega i posteriorment el de Barcelona i Cervera. A Manresa els jueus es van escapar dels atacs, gràcies a la protecció reial i del batlle de la ciutat.

Fins a l’any 1341 l’aljama de Manresa havia tributat amb la col·lecta de Barcelona, és a dir, al call de la ciutat comtal, i la seva participació es troba diluïda en les quantitats que en la documentació oficial s’adscriuen només a la comunitat que era el cap d’aquella col·lecta, Barcelona. Amb la dissolució de la col·lecta, el call de Manresa adquirí un rang diferent i es convertí en un subjecte fiscal tal com fins llavors ho havia estat la comunitat de Barcelona.

Els pagaments dels jueus de Manresa registrats als llibres 

La ciutat de Manresa, com moltes ciutats i viles medievals, tingué dintre els murs de la seva ciutat una comunitat jueva, centrada en el carreró anomenat encara avui Baixada dels Jueus, que del costat dret de la Casa de la Vila arriba fins al carrer Na Bastardes, on residiren, almenys, des de 1294 fins a 1392, encara no un segle, si ens atenim als protocols notarials que ens van deixar els jueus.

El Liber secretariorum aliame Judeorum Minorise és, dels dos únics exemplars d'aquest gènere de liber iudeorum conservats a Catalunya, el més extens. Conté un registre de documents en general relacionats amb la fiscalitat de l'aljama de Manresa, validats entre 1342 i 1353. Els secretaris de la comunitat hebraica apareixen a la majoria d'aquests documents, especialment en els acords econòmics pactats amb jueus no residents a Manresa però amb activitat creditícia a la ciutat (1343-1346). De fet, el fons medieval de l’Arxiu Comarcal del Bages, disposa d'una de les sèries de libri iudeorum més completes de Catalunya, junt amb les de Castelló d’Empúries, Vic i Besalú. El primer d’aquests volums arranca l’any 1294 i l'últim acaba prop de cent anys després, el 1392, un any després dels terribles pogroms (atacs als calls) que van patir diferents viles del nostre país.

Les referències a pagaments de subsidis ordinaris i extraordinaris són abundants i entre les quantitats que l’aljama de Manresa hagué de satisfer al fisc reial n’hi ha de considerables: una assignació de 2.000 sous per a la reina Maria; un subsidi extraordinari de 1343 amb motiu de les accions bèl·liques empreses contra Jaume III de Mallorca al Rosselló i la Cerdanya, de 6.500 sous, apareix en nombrosos documents; una bestreta de 3.000 sous del subsidi ordinari de l’any 1344; un subsidi ordinari de 7.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1345; l’ordre reial de repartir entre l’aljama de Barcelona i les que havien format part de la seva col·lecta 4.000 sous, que havia de percebre Joan Porta, ciutadà de Barcelona; en les dues ocasions en què apareixen desglossades les assignacions locals de 200 lliures que s’havien de recol·lectar entre diverses aljames catalanes, la contribució de Manresa és similar: 12 lliures, 7 sous i 6 diners, l’any 1346, i 25 lliures pels anys 1348 i 1349 junts; un subsidi ordinari de 2.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1348; un subsidi ordinari de 3.000 sous, a pagar en dos terminis els mesos de maig i setembre de 1351.

La pressió fiscal a la qual estaven sotmesos els jueus de Manresa era tan asfixiant i draconiana, que el call de Manresa es va endeutar més d'una vegada, ja que en moltes ocasions no podien pagar les quantitats que se'ls exigien, ja que no disposaven de prou moneda corrent (sous barcelonesos). Els jueus manresans havien de demanar ajornaments constantment a la Corona. Fins i tot en algun cas, es van arribar a empresonar a membres de l'aljama de Manresa per no pagar. Tanmateix a l'aljama manresana hi havia les despeses pròpies de la seva comunitat, com el lloguer del local que feia de sinagoga, els dels banys i de l'almoina, i també tot el relacionat amb la festivitat de la Pasqua jueva, la més important del calendari jueu.

Bibliografia:

- BENET, Albert: L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294 - 1392). Dovella, núm.10, pp. 29-30. (1983)

- MORELLÓ, Jordi: En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona. Sefarad, vol. 71: Núm.2 (2011)

- MUNTANÉ, Josep Xavier: Acords fiscals de prestadors jueus forasters en el Liber secretariorum aliame judeorum Minorise (Manresa, 1343-1346). Sefarad, Vol 76: Núm. 2 (2016)

- SARRET, Joaquim: Llibre dels jueus a Manresa. Imprenta Anton Esparbé y Serra. (1917)

Printfriendly