19 de desembre 2016

La Plaça Major de 1906

Breu repàs dels negocis de la plaça gran

La plaça Major és probablement l'espai que menys ha canviat de fisonomia de la ciutat vella de Manresa amb tots aquests anys. Tan sols s'han substitut les antigues façanes per altres de més modernes i elegants. Un factor clau per entendre aquest manteniment històric ha estat mantenir l’alineació de les cases de la Plaça donant una imatge de continuïtat que ha permès identificar de forma inqüestionable la Plaça Major. La història del comerç en aquesta plaça forma part de la història de la nostra ciutat en majúscules. A continuació fem un repàs dels comerços de que hi havia a la Plaça tal i com els va fotografiar l'any 1906 l'editor barceloní de postals, Àngel Toldrà. Àngel Toldrà i Viazo va editar un segon grup de 12 postals de Manresa el primer semestre de 1908, de les fotografies que havia fet l’any 1906. El col·leccionista Joan Vila-Massana i Portabella les va tornar a recollir per la revista del Centre d'Estudis del Bages, Dovella l’any 2009.

Començant per l’esquerra cap a la dreta veiem en primer terme les dues portes, sota tendals, de la pastisseria, confiteria i botiga de queviures La Virreina d’en Josep Fàgregas on s’hi venien els articles de menjar més selectes de la ciutat. A continuació, sense tendal, la Impremta Vinyals Germans on s’editaven llibres, s’en venien i es feien qualsevol treball d’impressió. Els tres tendals següents eren de la Drogueria d’Àngel Ferrer i Granera i la Farmàcia de Ramon Oliveras. El següent tendal correspon a la Cansaladeria Torner, però fins pocs anys abans hi havia hagut el cafè més famós de Manresa: el Café Gual on es reunien la gent de la ciutat per parlar de moltes coses, entre elles de política, el que va fer que hagués estat tancat en més d’una ocasió segons el moment polític en què es vivia. A continuació hi havia la Carnisseria de Francesc Tomàs i a sobre, al primer pis, la consulta de l’odontòleg Francesc Horta i Felip que tenia un rètol negre d’anunci que ocupava tot el balcó. A continuació a la part dreta de la plaça des del carrer de Sobrerroca hi tenim l’altre pastisseria que hi havia a la plaça, parlem de la Pastisseria i confiteria La Palma. Al costat, amb un tendal, hi ha l’espardenyeria La Permanent i a sobre al primer pis amb un gran rellotge que presideix aquell costat de la plaça la popular i coneguda Rellotgeria i joieria de Joan Bransuela. Al costat i per acabar un dels establiments emblemàtics de la plaça, la Barberia de Jaume Blanch que al mateix temps feia d’agència d’encàrrecs i ell mateix feia de comissionista per a qualsevol afer degut a la gran quantitat de relacions que tenia.

Bibliografia:
  • Vila-Massana i Portabella, Joan (2009): “Postals de Manresa. Imatges per a la història”, Revista Dovella, num. 101.

16 de desembre 2016

Una capital de bisbat

Un bisbe propi a Manresa?

Els antics jutjats de Manresa. Fotografia: Jordi Preñanosa

El 5 de febrer de 1955 el diari Manresa es feia ressò d'un rumor, amb el títol: ¿Manresa, capital del Obispado? on és parlava de crear un nou bisbat de Manresa, concretament es volia convertir els antics jutjats de la Baixada de la Seu en la nova seu episcopal del bisbat manresà. La noticia explicava fins i tot que el bisbe de Vic passés mig any a Manresa i l'altre a la capital de l'Osona.
"Se rumorea insistentemente sobre la creación de una nueva diócesis, cuya capital radicará en esta ciudad, en la que, de tiempos remotos, se levanta un edificio destinado al palacio episcopal. Exponen los historiadores que en el año 1351, los consejeros municipales, por carecer de local propio para celebrar sus sesiones, adquirieron en propiedad un huerto y patio delante el cementerio de la Seo para levantar en dicho solar la primera Casa de la Ciudad que a últimos del siglo XVII se pensó destinarlo a palacio episcopal ante la expectativa de contar Manresa con obispo propio, o al menos con la probabilidad de que dicha jerarquía eclesiástica residiera seis meses del año respectivamente en Vich y Manresa, creando en ésta un vicario general independiente del de aquella ciudad. Por eso los consejeros determinaron trasladar el Consistorio en las casas de la Plaza Mayor y poner en condiciones de estabilidad el edificio de la bajada de la Seo y ofrecérselo al señor obispo, consignándole, además una subvención. Las aspiraciones de los manresanos no tuvieron efecto a causa de las guerras que sucedieron y por la tenaz oposición de algunos diocesanos"
Webgrafia:

  • El primer franquisme a Manresa en un clic (1939-1959): Manresa i el bisbat de Vic

09 de desembre 2016

La Manresa medieval com mai la podràs llegir

El proper dilluns dia 12 de desembre, a dos quarts d’una del migdia, a l’Espai 1522 (Plaça Sant Domènec), el Centre d’Estudis del Bages farà una roda de premsa als mitjans de comunicació locals per presentar el llibre de Jeffrey Fynn-Paul (professor de la Universitat de Leiden, Països Baixos) The Rise and Decline of an Iberian Bourgeoisie. Manresa in the Latter Middle Ages, 1250-1500, publicat per Cambridge University Press el novembre de l’any 2015. Com indica el subtítol, aquesta obra de nivell acadèmic analitza la ciutat de Manresa a les acaballes de l'Edat Mitjana. Atès l'innegable interès per a la ciutat, l’estudi de Fynn-Paul es traduirà al català per iniciativa del Centre d'Estudis del Bages amb la col·laboració de l’Ajuntament de Manresa, i es previst que estigui a la venda per la diada de Sant Jordi. 

El llibre suposa una fita destacada en la historiografia medieval de la ciutat i del país perquè dóna a conèixer al públic anglòfon la història política, social i econòmica d’una capital regional del Principat de Catalunya a finals de l’Edat Mitjana. Amb aquest llibre, Manresa es converteix en una de les primeres ciutats catalanes i de la Península Ibèrica que disposa d’una anàlisi tan completa i detallada d’aquest període històric.

Pel que fa al contingut de l'obra, les més de 350 pàgines que té el llibre estan organitzades en dos grans blocs temàtics. El primer bloc tracta l'organització política de la ciutat, especialment centrada en la gènesi del règim municipal a principis del segle XIV basada en la sinergia entre la burgesia urbana i els monarques del Casal de Barcelona. Aquesta unió d'interessos entre el rei Jaume II i els seus successors i la burgesia urbana va néixer com a contraposició al feudalisme secular representat per la noblesa i l'estament eclesiàstic.

El segon bloc analitza l'evolució econòmica de la ciutat i l'efecte dels diversos esdeveniments del segle XIV, com ara la irrupció periòdica de la Pesta Negra a partir de maig de 1348 o la guerra contra el Regne de Castella de 1356-1375. En l'àmbit econòmic, també hi té un paper destacat l'anàlisi de les conseqüències que va tenir a nivell local l'anomenada “revolució financera de la Corona d'Aragó” del segle XIV, és a dir, la implantació per primer cop en la història medieval d'un sistema de deute públic a escala “nacional”. Gairebé com un subbloc de la part econòmica, el llibre també conté una anàlisi comparativa del nivell de vida durant el primer terç del segle XV entre la ciutat de Manresa i Pistoia, una ciutat de mida similar a tocar de Florència. Aquesta comparació és possibles gràcies a l'existència de sengles documents fiscals detalladíssims únics a Europa (el Liber Manifesti de 1408-1411 en el cas de Manresa; i del Catasto de 1427 en el cas de la ciutat toscana). Sorprenentment, la conclusió és que a principis de segle XV es vivia millor a Manresa que a la Toscana en termes de nivell de vida.

01 de desembre 2016

L'home que atacava els jueus

Un misteriós assaltant de camins: com tractaven els bojos a l'Edat Mitjana?

Les relacions entre jueus i cristians han patit diverses vicissituds al llarg de la Història. Si a l'Edat Antiga existia un judaisme anticristià, a l'Edat Mitjana, sense desaparèixer el primer, pot parlar-se més bé, almenys en determinats casos, d'un cristianisme popular antijueu. Els antics emperadors romans que van abraçar el cristianisme, com es veu en el codi de Teodosi i en el de Justinià, van tractar de restringir els drets dels jueus en matèria de propietat, de successió i en les seves relacions socials. Anàlogues restriccions trobem en els concilis de la França merovíngia i dels visigots de la Península Ibèrica. El papa Gregori I, cap a l'any 600, va expedir un decret, pel qual prohibia atacar els jueus, encara que d'altra banda inculcava la separació de jueus i cristians. A partir dels segles XII i XIII, els jueus havien d'habitar separats dels cristians en un barri, el call o aljama. Perquè la distinció fos més clara i consegüentment es poguessin evitar amb més facilitat el tracte mutu i les celebracions de persones d'una i altra religió, se'ls obligava, des del Concili IV del Laterà, a portar un distintiu, consistent en una gorra punxegut i una franja groga o vermella cosida al vestit.

Mentrestant al segle XIV, Manresa viva, segons la historiografia local, el "gran segle de Manresa" o el segle d'or manresà. Un període puixant on es construeixen la Seu i la Sèquia, així com els temples del Carme i de Sant Domènec. També es constitueix el call de Manresa, ben documentat des de l'any 1266. El call manresà tenia una sinagoga, una escola i un cementiri propi, conegut amb el nom de la Fossana dels Jueus (a la zona del Passeig Pere III, darrere Puigterrà), en aquell temps fora del perímetre emmurallat de la ciutat. Fins a quaranta families havien viscut al call de Manresa, rondant quasi les 300 persones, durant l'època de més esplendor de la comunitat. El call tenia dues portes d'accés: una per la Plaça Major i l'altre pel Carrer de Na Bastardes. En les festivitats cristianes els jueus tenien prohibit sortir del seu barri per evitar que es barregessin amb els seus veïns cristians. El call tenia un toc de queda diari: les portes s'obrien al matí a tren d'alba, i es tancaven quan es feia fosc amb el "toc de l'oració de la nit". A la nit els jueus tenien prohibit romandre fora del seu espai. El batlle de la ciutat era qui guardava les claus.

L'any 1320 els jueus de Manresa es queixaven que un estrany home, que vagava sense rumb pels camins que rondaven la nostra ciutat, els atacava quan els veia. Aquest home, aparentment era un boig que es dedicava a maleir els jueus manresans, els insultava i en alguns casos els colpejava. Els oficials reials s'havien negat a actuar davant les supliques dels jueus, van dir, que aquell home els atacava no perquè fossin jueus, sinó perquè estava boig i era millor deixar-lo en pau, que ja es cansaria de fer-ho. El cas va portar cua, de fet els jueus manresans veient que no se'ls feia cas van acudir a la corona. El rei va ordenar que si l'home era detingut com un llunàtic o arrestat com un assaltant de jueus, hauria de ser tancat en qualsevol dels casos. La seva pista es perdria aviat, tot i que ja podem documentar un atac judeofòbic a la nostra ciutat al segle XIV. De fet, aquest segle es succeirien més atacs, avalots, desgreuges i insults als jueus catalans. Però que passava amb els bojos a l'Edat Medieval? Eren individus embruixats? Posseïts pel dimoni potser? Com se'ls tractava? Era realment boig l'individu que atacava els jueus de Manresa?

La bogeria, un capritx diví?

Des de la Antiga Grècia els "bojos" eren percebuts com uns individus que havien patit el càstig dels déus. Davant la inutilitat de la raó per explicar aquest mal, amb el pensament escolàstic medieval se'ls va estigmatitzar. Segons la medicina antiga, el cos humà estava compost per diferents temperaments que tenien la seva correspondència amb els elementals: foc, aire, terra i aigua. Així, d'acord al temperament, vindrien els nostres mals, com enviats per una divinitat capritxosa. Quan es declarava que algú "estava boig" a l'Edat Mitjana, els seus béns passaven a ser administrats per la Corona, qui es responsabilitzava de cuidar-los, sent responsable que no es deterioren ni destruïssin i que seguissin generant beneficis, a fi d'afrontar les despeses durant la malaltia, i li fossin després lliurats al malalt si millorava. No podia prendre res en el seu propi benefici. Val la pena remarcar que aquestes mesures no només eren aplicades a les classes acomodades del Antic Règim, ja que existeixen registres de l'època on es pot veure que el 60% dels bojos pertanyien del món dels artesans, agricultors i treballadors. No era un privilegi per a pocs.

La cura dels bojos en general estava a càrrec de la comunitat. Quan això no era possible, eren atesos en els hospitals i en els monestirs locals. Aquells que es pensava que estaven bojos eren examinats per una comissió integrada per "membres de la comunitat a la qual pertanyia el presumpte malalt, els que havien de ser bones persones i lleials". Aquesta comissió avaluava si el pacient s'orientava correctament, la seva memòria i seva capacitat intel·lectual. Per exemple, se li deia que nomenés els dies de la setmana, amb qui estava casat, que nomenés a les persones que coneixia. se'ls mostraven monedes i se'ls demanava que fessin càlculs elementals amb elles. s'analitzava seus vida quotidiana i els seus hàbits.

Arxiu:

  • Corona d'Aragó (ACA):C 364:190v (Any 1320/ 6/ 7)

Bibliografia: