30 de setembre 2016

Fotografiant la ciutat de Manresa durant 30 anys

Antoni Quintana i Torres

Antoni Quintana i Torres va néixer al carrer del Call de Capellades el 20 d’abril de 1920. De petit va viure un temps a Sant Pere de Riudebitlles. El seu pare treballava a la companyia de llum “Fuerza y Alumbrado Sociedad Anónima” (FASA) i el van desplaçar primer allí i poc després a Manresa. A la capital del Bages el petit Antoni va estudiar dels 9 als 11 anys als Germans de les Escoles Cristianes fins que de nou, i com a conseqüència d’un altre desplaçament laboral del pare, va retornar a Capellades. Era l’any 1931 i s’hi va estar fins a 1951 (justament fins als seus 31 anys), que és quan es va establir a Manresa de manera ja definitiva, però va mantenir sempre la casa de Capellades. La passió per la fotografia li va venir d’un oncle, que era fotògraf a Igualada i que va vendre-li una càmera amb la qual agafà l’afició de capturar les imatges del seu entorn. Ja durant la Guerra, com a soldat de la mítica Lleva del Biberó, Quintana Torres va començar a fer les primeres fotografies, però la seva passió autèntica pel món de la fotografia es faria famosa a la nostra ciutat.

Al poc temps d’arribar a Manresa va començar a col·laborar a la revista manresana “Oliana”, a la “Gazeta de Manresa” i al diari “Manresa”, i de seguida es convertí en fotògraf oficial de premsa que prenia imatges de tots els esdeveniments públics i socials del moment. També treballà al cinema Olímpia i també esdevingué secretari de la Federació Catalana de Futbol des de l’oficina de Manresa. Igualment es convertí en corresponsal del “Diari de Barcelona” i als anys 60 col·laborà gràficament per a l’agència de notícies “Europa Press”, sobretot en temes esportius. En els primers temps de la televisió va publicar també moltes fotografies per a noticiaris, i tot plegat sense deixar la seva tasca professional a la companyia elèctrica. Avui en dia, les seves fotografies es poden trobar als Arxius en Línia, la web de la Generalitat de Catalunya on s'apleguen tots els arxius públics del nostre país. L'arxiu Quintana Torres el composen 39.169 negatius i des de l'Arxiu Comarcal del Bages, encarregat de la seva custodia i classificació, s'està fent una important feina per datar correctament totes les fotografies.

L'home de la "lleva del Biberó"

L’any 1982, i una vegada jubilat, va col·laborar en l’entitat “Justícia i Pau”, i juntament amb el Josep Oliveras, van tenir la pensada de fer una crida a tots els nascuts l’any 1920 que havien combatut a la guerra formant part de la lleva més jove. Resultat? A la primera trobada s’hi van aplegar més de 600 i la xifra no va parar de créixer. Com a màxim responsable d’aquesta lloable iniciativa, l’Antoni Quintana fou nomenat president de la Lleva del Biberó-41 i exercí el càrrec des de 1982 fins a la seva mort. L’entitat (amb seu al número 34 del carrer de sant Francesc de Capellades) ha organitzat multitud d’actes arreu del territori i, sota l’empenta incansable del seu president, des de fa més de mig segle treballa per a la Memòria Històrica d’una manera tan constant que l’any 1999 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. 

Cada 25 de juliol els supervivents d’aquesta lleva de l’Exèrcit Popular es troben a la cota 705 de la Serra de Pàndols on, en record dels combats sagnants que s’hi produïren al final de la guerra, erigiren un monument a la Pau. Durant la seva presidència l’Antoni Quintana va tirar endavant diferents publicacions relacionades amb la Lleva del Biberó-41 (que l’any 1995 comptava amb 3326 socis d’arreu del país) i va aparèixer en diferents mitjans informatius d’abast nacional per donar compte dels fets esdevinguts durant la guerra. També en aquest sentit, una part de la seva documentació com a soldat es troba al Museu de la Batalla de l’Ebre situat a Gandesa. L'Antoni Quintana i Torres va morir l'any 2007.

Entrevista a l'Antoni Quintana i Torres, realitzada per memoria.cat a l'any 2006:



Informació extreta de:

- Bloc de Joan Pinyol: "Antoni Quintana Torres (1920-2007), onzena estampa" (27/12/2007)

23 de setembre 2016

Les cases barates de la Sagrada Família

Les cases dels obrers durant la República

Vista de "les cases barates", edificades per la Caixa d'Estalvis de Manresa, prop de l'actual carretera del Pont de Vilomara. En l'actualitat estan envoltades de cases i integrades al carrer Vallès.
(Imatge: Arxiu Comarcal Bages: FONS ACBG30-154 / JOSEP M. ROSAL I D'ARGULLOL)

La construcció a la ciutat de Manresa de barris destinats a la classe treballadora estava contemplat dins el Pla de l’Eixample de l'arquitecte Pere Armengou de l'any 1933. Un d’aquests barris és el de les casetes (o xalets) de la Sagrada Família, coneguts popularment com les cases barates, on l'extinta Caixa d’Estalvis de Manresa, com a part de la seva obra social, construí entre els anys 1926 i 1932, 9 xalets dels 44 que hi havia projectats en l'inici de l'obra. La resta del projecte, obra de l’arquitecte Josep Firmat i Serramalera (el mateix que construiria l'escola Renaixença o el Kursaal, entre d'altres edificis importants de la ciutat), no es dugué mai a terme.

Set dels nou xalets són d'una planta i els altres dos són de dues plantes, situades als extrems, tal i com podem observar en la fotografia superior de Josep Maria Rosal i Argullol. Disposaven d'un petit jardí al davant i pati al darrere. Avui en dia aquests nou xalets formen part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Als anys 50, la Caixa de Manresa hi edificà el nou barri de blocs de pisos de la Sagrada Família just davant els xalets, seguint l'estètica dels blocs de pisos alineats i totalment anodins del Ministerio de la Vivienda.

Els xalets o "cases barates" de la Sagrada Família, l'any 2014. (Imatge: Martí Mateos)

El somni petit-burgés del president Macià: "els barris de treballadors amb hort i jardí"

Plànols de la barriada-jardí del Poblenou, un ambiciós projecte que no s’arribà a realitzar mai. 
(Imatge: memoria.cat)

L'arquitecte Pere Armengou, al seu Eixample de la ciutat de Manresa, també tenia present les àrees verdes del Puigterrà i Puigberenguer, que havien d'esdevenir en grans zones verdes per al lleure dels ciutadans i la formació de nous barris: un de xalets d'alt standing al sector del Poblenou, i dos de "casetes-jardí-hortet" per les classes proletàries (Tortonyes i a l'actual Sagrada Família), segons la ideologia petit-burgés del president de la Generalitat Francesc Macià. Seguint els plànols de l’arquitecte Firmat, es volia construir 50 llars unifamiliars, dues escoles i un edifici social que fos la seu social de la cooperativa (amb economat, sala d’actes i secretaria).

El projecte fou exposat a partir de l’abril de 1932 als aparadors dels Magatzems Jorba, i es disposava d’un préstec de la Caixa de Pensions de Barcelona per dur-lo a terme. Després de salvar molts obstacles burocràtics, fou aprovat provisionalment pel ministeri de Treball el febrer de 1936. L'esclat de la Guerra Civil el juliol de 1936 impedí l’edificació d’aquesta barriada-jardí. Malgrat això, durant l’alcaldia de Lluís Prunés es van poder inaugurar dues escoles al barri del Poblenou.

Més informació:

- L'eix de creixement de l'Eixample, el passeig Pere III i els diferents noms i nomenclatures: aquí

Webgrafia:

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya: "Cases Barates de la Sagrada Família".

16 de setembre 2016

El castell de Puigterrà

Un castell destruït pels sarraïns?

Al Puigterrà o al turó del Castell hi ha restes del que havia estat probablement una fortalesa o castell, fora del recinte ciutadà primitiu i de la ciutat emmurallada del període medieval. Grans carreus, força ben escairats, constitueixen una romanalla d'antigor, dalt del Puigterrà, i es presumeix que l'obra inicial pot ésser anterior al segle XII. En aquesta altura (un puig a 281 metres per sobre el nivell del mar) pogué estar situat el castell de la ciutat de Manresa, devastada pels genets sarraïns del cabdill Almansor entre els anys 1000 i 1002.

L'historiador Pere Català creu que podria tractar-se del castell de Manresa destruït pels sarraïns entre el 1000 i el 1002"Vastata est civitas Minorisa, destructae que sunt Eclesiae et a fundamentis evulsae", segons un document de l'any 1020, "El conde D. Sancho el Prior lo hizo levantar de nuevo en 1074, rodeándole de fuertes muros de piedra sillar, flanqueados de torres... Se le distinguía con el nombre de Castillo de Manresa" (Mas i Casas). Sobre la localització del castell de Manresa, l'historiador i arxiver de la ciutat Joaquim Sarret i Arbós deia: "El puig del Mercadal (Carme) i el puig Cardoner, on s'aixeca avui la Seu, eren probablement les dues fortaleses dels primers temps". Al Puig Cardoner, hi hauria la paleòpolis; al Carme, la neàpolis, "lligant ambdós recintes amb fortes muralles defensades per torres circulars. Del Puig Mercadal, se n'ha escrit alguna cosa, atribuint al visigot Recared la fundació del castell, que després va reedificar el comte Wifred".

Un altre autor manresà, Josep Mas i Casas, va escriure al segle XIX: "En el año 1300, la ciudad de Manresa cedió a la orden del Monte Carmelo el castillo, que reedificó Recaredo en 590 para defensa de la población, en la cumbre de una colina que se eleva al norte de la ciudad. El conde Wifredo el Velloso al recobrarla de los árabes en 876, lo tuvo que reedificar".

El fortí de Santa Isabel i les guerres carlines

El rastre del castell es perd quasi set segles. L'any 1761 l'Ajuntament de Manresa compra una part de terreny, per fer un magatzem o dipòsit de pólvora sobrant de la venda al detall. L'enclavament es converteix en militar l'any 1822 (en el període del Trienni Liberal) quan es construeix un fortí equipat amb canons per a la defensa de la ciutat davant un possible atac. Més endavant el 1834, el fortí es va millorar de forma contundent: fortificació amb bones parets, parapets, fossat i troneres, anomenant-se Fort de Santa Isabel, un equipament militar de primer ordre pels cànons d'aquella època.

El 31 de desembre de 1862, el Governador Civil de Barcelona va cedir a l'Ajuntament el castell i torre de Puigterrà amb la condició de que la ciutat se'n fes càrrec, ergo, el seu manteniment. En la revolució, dita de la "Gloriosa" de 1868, es traslladà la Verge a la capella dels Infants, quedant tot el terreny en propietat de l'Ajuntament. Durant les carlinades es va fer servir el fortí per a la defensa de la ciutat, ja que la seva posició era ideal per bombardejar l'enemic, al igual que la Torre Santa Caterina, Manresa podia ser bombardejada per grans canons sense cap tipus d'impediment.

El dia 7 d'octubre de 1880 el Capità General del Districte militar va disposar en tornar "el castell" a l'Ajuntament. El fortí quedaria ben aviat rodejat de cases i de carrers, doncs la ciutat havia decidit enderrocar les muralles, per donar resposta al seu creixement demogràfic. Abans de la guerra civil encara es podia veure les ruïnes del fortí del Castell. Avui en dia tan sols es pot veure les restes del que era una paret del castell. Per la guerra civil fou considerat el lloc més indicat per a la construcció d'un refugi per salvar la població de les bombardeigs aeris franquistes. En el seu interior s'hi va obrir una xarxa de galeries comunicades entre elles. Les obres van començar, a la banda del carrer de Circumval·lació i també per la del carrer del Sol, per cinc boques diferents i el tipus de terreny obligà a fer-hi servir explosius per a la construcció dels túnels i galeries. Tanmateix, l'any 1936 s'hi començà a instal·lar el centre emissor del castell de Puigterrà, que entrà en servei l'abril del 1937.

Webgrafia:

- Memoria.cat: La República en un click (1931-1936)

- Pat.mapa: arquitectura. Restes de la fortalesa al Puigterrà. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.

Bibliografia:

- SERRET i ARBÓS, Joaquim (1984): Historia de Manresa, Manresa: Caixa d'Estalvis de Manresa.

08 de setembre 2016

Ynda el graffiter més buscat de Manresa

El grafitter sense cara

Quasi 2.000 signatures per tota la ciutat de Manresa, entre 15.000 i 20.000 euros gastats per l'ajuntament en material per pintar ponts, parets, comptadors de la llum, bústies de correu, papereres, contenidors o senyals de trànsit. "Ynda" era el nom en clau (tag) del graffiter o graffitera més buscat per la Policia Local de Manresa des de fa prop de quatre anys, malgrat que la seva actuació transcendeix més enllà dels carrers, camins i places de Manresa.

El grafitter Ynda es limitava a escriure el seu tag, una autèntica incògnita per molts i per d'altres un possible anagrama d'algun tipus de nom, i rarament pintava cap més detall en els seus graffits. Aquest graffiter sense cara, però conegut per la Policia Local de Manresa, ha causat un gran enrenou entre tots els manresans durant aquests últims anys, on la polèmica sobre la seva actuació artística en diferent mobiliari urbà no ha deixat indiferent a ningú. Qui era realment aquest graffiter? Quin significat tenien aquestes lletres?

Les forces policials mai l'han enxampat in situ pintant, tot i que a principis de l'any 2015 afirmaven a la premsa que tenien identificada a la persona que firmava sota el segell d'Ynda. Molts es pregunten quin era el significat real d'aquest nom en clau, inclús alguns arriben a la deducció de què el seu nom era realment el d'Andy o Daniel (Dany), en canvi, d'altres afirmaven que era una tendència contracultural, un nom d'una banda juvenil o un nou moviment suburbà musical, que barrejava les lletres per tal de què no el reconeguin. Tot plegat un misteri, i un nom que ens ha acompanyat en aquests últims anys per gairebé tota la ciutat de Manresa.

Les parets ens parlen: art o vandalisme?

El graffiti és vist avui en dia com vandalisme i també com a art urbà segons on preguntis. Expressen vivències, alguns valoren el seu atractiu i uns altres ho veuen com contaminació visual. El graffiti és una manifestació d'art en espais públic i està directament relacionat a diversos moviments, com el hip hop per exemple, que és la forma d'expressar la realitat que viu tot el món: els desavantatges, l'opressió, l'odi racial i també reflecteix la realitat dels carrers de les nostres ciutats, molts d'ells a causa de la ràbia i la manca d'oportunitats a molts joves. Els graffiters brasilers dels Jocs Olímpics del passat mes d'agost eren reconeguts com un dels millors de tot el món, quan es tractava de denunciar la gran misèria i desigualtat social que van deixar els jocs a la ciutat de Rio de Janeiro. Molta gent no sap la diferència entre graffiti i vandalisme. Al món acadèmic es discuteix encara si el graffiti és una forma d'art, que alguns defineixen com la manifestació artística per antonomàsia de la ciutat contemporània i post-industrial o un simple acte de provocació polític en forma de mural empastifador.

Quan es parla de graffiti existeixen opinions oposades sobre si es tracta d'una expressió artística o un mer acte vandàlic tipificat com a falta; la veritat és que el significat d'aquest fenomen urbà sempre dependrà del matís amb què es miri. Pintar en els murs és una pràctica amb molts anys d'antiguitat, les pintures rupestres més velles que es coneixen van ser fetes en parets de coves fa 40 mil anys. Els professionals en aquesta disciplina diuen que la paraula "graffiti" prové del grec graphein que significa escriure, i del terme italià "sgraffiti", que es tradueix com a dibuix o gargot sobre la paret; tot i que alguns destacats graffiters dubten si la paraula sigui universalment acceptada.

En tot cas, escriure i dibuixar en els murs de l'espai públic són pràctiques molt antigues, però és molt probable que els graffits que avui adornen les grans ciutats del món, estiguin estèticament emparentats amb els que van sorgir al Bronx de Nova York en els anys setanta del segle passat com una vessant expressiva de la subcultura urbana del hip hop abans esmentada. En definitiva tot plegat és un cercle viciós que es retro-alimenta. El graffiti crea o destrueix? És qüestió del punt de vista de què vulguem veure-ho, talment com el dilema filosòfic del got d'aigua per la meitat: està mig ple o mig buit?

Tornant al nostre Ynda i a Manresa, en Quintí Torra Cordons, a la revista el Pou de la Gallina del juny del 2016, li dedicava una part de la seva secció "Bugada al Pou": 
"Personalment, el tal Ynda —que ha deixat la seva marca d’incivisme arreu de Manresa— em sembla un embrutador professional de parets sense cap criteri ni proposta artística coherent. Servidor ha estat al MOMA de Nova York i ha vist obres d’art contemporani que, tot i ser exhibides en un museu de prestigi, li han semblat una presa de pèl. La mateixa sensació que em provoquen les pintades d’aquest individu. Davant de la impunitat amb què continua actuant, ara s’ha decidit a fer adhesius que va enganxant per tots els carrers. Tot plegat, ben lamentable".
Bibliografia:

- NacióManresa: "Ynda, el grafiter més buscat del Bages" (05/01/2015)

- Bloc 'Manresa més jove': "El rastre del grafiter Ynda" (09/01/2015)