30 d’agost 2016

Els hostalers de la Casa Fàbregas

Els orígens de la Fonda de Sant Antoni

Els primers hostalers de la popular fonda de Sant Antoni van ser el Martí Camprubí Molins nascut a Gósol (Berguedà) i la seva dona Margarida Puigneró Pardols de Sallent. El 1902 van obrir un establiment en el número 1 del carrer dels Jueus de Manresa, prop de la plaça Major. Pocs anys després l'ajuntament va comprar l'immoble i es van haver de traslladar. El 1908 el negoci hostaler ja es trobava situat a la plaça major número 20, on hi havia el cafè de cal Cases. L'edifici on hi havia la fonda Sant Antoni es coneixia com Cal Fàbregas.

En aquells anys a Manresa hi havia set hotels i fondes: Fonda San Antonio, Hotel del Centro (carretera de Vic), Universo (Born 8 i Nou 15), Hotel Comercio (Urgell), Fonda de España (Sobrerroca, 40), Posada de la Polla (Drets) i Fonda Santo Domingo i vuit restaurants i cases de menjars. El 1929 a l'exterior de la fonda hi havia un rètol amb el nom de "Posada San Antonio". La fonda aleshores era coneguda pels seus menjars casolans, econòmics i abundants. Al frontispici d'una porta es podia llegir "Centro Federal", una clara referència als temps de la primera República. Després la fonda Sant Antoni fou regentada per la segona generació familiar, sota la direcció de la Trinitat Camprubí i el seu marit Josep Bruguera Inés. Aquest era músic, tocava la trompeta. En una ocasió van anar a tocar a Manresa i es va allotjar a la fonda Sant Antoni on es va enamorar de la filla. Ben aviat esdevingué el gendre de la casa i manresà d'adopció. Ja de gran, era una mica panxut i feia d'aguatzil, i de cridador i fou el darrer pregoner de la ciutat de Manresa. El matrimoni va tenir dues filles. Una d’elles Laura Bruguera Camprubí es va casar amb Pere Massegú Selga i va ser la tercera generació que va regentar l’establiment després de la guerra.

El seu fill gran Josep Maria Massegú Bruguera es va incorporar als anys seixanta i va mantenir l’establiment fins el 1984. Una curiosa anècdota relaciona l'humorista Joan Capri amb la Fonda Sant Antoni. En una de les vingudes de Joan Capri a Manresa, acabada la funció teatral, l’actor se’n va anar a sopar al restaurant de la fonda de Sant Antoni. Al moment d’aixecar-se de la taula, el client va demanar al cambrer de saludar el cuiner, el qual va comparèixer tot seguit, honorat i emocionat per un reclam de tan prestigi. Diuen que Capri se li va atansar i va dir-li, tot obrint cordialment els braços: “Abracem-nos ara, perquè mai més no tornarem a veure’ns”. El 1984 Josep Maria Massegú va traspassar tot el negoci hostaler al cambrer Isidoro de Gregorio. El setembre del 2006 la fonda Sant Antoni fou precintada per la policia local de Manresa seguint l'ordre dels serveis tècnics d'urbanisme de l'Ajuntament, ja que les pluges havien provocat filtracions d'aigua en el seu interior, amb el risc que caigués un fals sostre de l'edifici. De Gregorio al jubilar-se va intentar trobar algú idoni a qui traspassar l'establiment emblemàtic però no va trobar ningú que se'n fes càrrec. La fonda va tancar portes el 13 de març de 2014, finalitzant un negoci amb més de cent anys d'història. Ha estat un establiment on s’hi ha celebrat nombrosos àpats socials i familiars.

Text adaptat per Francesc Comas Closas

Llegeix més al bloc:

- L'Isidoro de la Fonda de Sant Antoni: aquí
- Els passadissos secrets i la llegenda de la ciutat subterrània: aquí

Bibliografia d'interès:

- Estudi històric de can Fàbregas, fet per Àqaba documentació històrica Montserrat Villaverde i Jordi Ortega Barcelona, 2005-2006 

- Pàgina web: Antics Hostals de Camí Ral, la fonda Sant Antoni

- VIRÓS, Lluís: Casa Fàbregas. Manresa: El Pou de la Gallina. Setembre 2013

17 d’agost 2016

El triomf de la burgesia manresana del XIX

Una societat de classes i el sufragi censatari

En general el nom de "burgesia", el grup dominant que sorgeix amb la societat industrial i el final de l'Antic Règim, no s'acabaria imposant fins als anys 70 del segle XIX. A Manresa la primera descripció de la burgesia la podem trobar en la lectura d'aquest text publicat al diari La Antorcha Manresana el 5 de setembre de 1858:
"A las 10 de la noche abriéndose sus espaciosos y magníficos salones (els del Casino de Manresano) brillantemente iluminados por centenares de bujías y decoraciones con gusto y con riqueza. Una hora más tarde infinidad de parejas danzaban al son de armoniosa orquesta entre torrentes de luz y suaves perfumes que despedían las aromáticas plantas del jardín iluminado a la veneciana con numerosos vasos u faroles de colores. Entre otras, descollaban por su belleza o por sus adornes las señoras de Ristol (el jutge), de Prat (el coronel), de Suaña, de Torres, de Puig, de Lluch, de Godoy, de Rovís, de Pons (entre d’altres families burgeses de Manresa)"
A la nova Manresa del segle XIX, el lloc ocupat per cadascú ja no venia donat pel naixement com passava a l'Antic Règim i els estaments (noblesa, clergat i tercer estat), sinó per la riquesa. Tenir diners, capital financer, vendre i comprar era clau per obrir portes en la nova societat de classes que s'anava imposant mica en mica. Els diners eren el termòmetre del poder, a més diners més poder. A cada lloc concret el grup social que ostentava el capital i posseïa els mitjans de producció dominava a la resta de la societat, fossin pagesos, menestrals, assalariats o els cada vegada més nombrosos obrers que omplien les fàbriques de Manresa. 

Per comprovar com era la ciutat de Manresa, i el seu desigual grau de distribució i riquesa podem mencionar el cens electoral de 1864. Per a les eleccions a diputats de Corts, on consten els manresans amb dret a vot d'acord amb les rentes que pagaven, només podien votar els propietaris i sempre que paguessin una nombrosa contribució al fisc públic. Amb xifres a la mà, no hi ha dubtes. Manresa amb una població aproximada de 16.000 habitants tan sols podien votar 295 persones, en total 1,84% de la població. Una xifra ridícula.

Els majors contribuents, a més de la seva participació a la vida política local, tenien un gran d'influència en els ajuntaments de l'època, ja que en temes que afectaven els pressupostos i la hisenda municipal havien de ser aprovades conjuntament pel consistori i la Junta de Majors de Contribuents. Aquesta junta la composaven 25 persones, els 25 "manresans" més rics: fabricants, hisendats, comerciants, administradors i amb residència fixa als carrers més importants de Manresa: Sobrerroca, Sant Miquel o Plana de l'Om, per citar els més destacats. Ben segur que els més rics en diners no eren els que més impostos pagaven i que possiblement els terratinents eren els més beneficiats. L'impost sobre la renta era summament beneficiós pels grans amos de terrenys, doncs si be eren rics en patrimoni, no generaven les mateixes rendes que els amos de les grans fàbriques tèxtils de Manresa.

De 1840 a 1870 la burgesia manresana estava en ple zenit, la seva satisfacció es manifesta de forma clara en els mitjans de comunicació, diaris i revistes, molts dels quals ells n'eren propietaris. D'aquell període es coneixen diaris com: La Antorcha Manresana, El Manresano o La Crónica de Manresa. A Manresa es fundaren casinos per esbarjos de les families notables i es realitzaven funcions de teatre i de cant, que servien per mantenir la cohesió de les grans families manresanes i fer els contactes necessaris per aconseguir més poder econòmic i social. L'èxit de classe de la burgesia, era tal, que l'hisdendat Ramon d'Argullol va protestar en un diari pel soroll que feien les sirenes de les fàbriques de Manresa cada cop que s'acabava un torn de treball. Les mateixes fàbriques que els feien guanyar molts diners, però que per les nits no els deixaven dormir.

Més informació al bloc:

- Els orígens de la burgesia: La formació de la burgesia manresana segons Llorenç Ferrer i Alòs 

- La ciutat de les Bases de Manresa: (I), (II), (III)

Bibliografia:

- COMAS i CLOSAS, Francesc. Història de Manresa. Zenobita. Manresa, 2009

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep. Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870). Manresa, 1985

02 d’agost 2016

El carrer on es jugava a la pilota

El Joc de la Pilota

El nom del carrer Joc de la Pilota de Manresa té un origen històric molt concret relacionat amb una antiga activitat esportiva que es practicava en aquest lloc, el popular "joc de la pilota". No és clar si el joc de pilota és originari de França o d’Itàlia, però no hi ha cap dubte que va ser a França on aquest joc va ser tan popular que va arribar a convertir-se en una mena d’esport nacional. Qui no recorda el jurament del jeu de paume, de la Revolució Francesa?

Les regles del joc eren pràcticament iguals a les del tennis actual, del qual és l’antecedent més directe. Així, dos o quatre jugadors es posaven a banda i banda d’una xarxa penjada a mitja altura just al mig de l’àrea de joc. Tot i que hi havia versions que es jugaven amb la mà, la versió més popular del joc establia que els jugadors havien de fer servir raquetes de fusta amb els cordills fets de budell. Les pilotes, per la seva banda, eren fetes de pell d’anyell. El reglament fixava, com el tennis d’avui, una sèrie de jocs que calia guanyar per derrotar el contrari. De fet, ja es feia servir una numeració similar a l’actual: 15, 30, 45 i joc guanyat. Tot i que no hi ha unanimitat sobre la raó d’aquesta numeració, hi ha una teoria que diu que es feia servir un rellotge de referència, de manera que calia guanyar els quatre quarts d’una hora per vèncer un joc. Aquest esport es podia jugar en un camp obert com en llocs tancats, "els trinquets". L’àrea de joc més habitual tenia trenta metres de llarg per deu metres d’ample.

El joc va causar un gran impacte i es van obrir sales especials per jugar-hi. A la ciutat de Barcelona com a mínim es podia jugar al joc de pilota en una vintena de trinquets. El joc no va escapar a la passió catalana per les apostes, de manera que sempre que es disputava una partida de pilota hi havia el públic que feia apostes sobre qui seria el guanyador. També els jugadors hi tenien una motivació econòmica, atès que la tradició deia que l’equip derrotat havia de pagar el lloguer de la sala i el dinar que aplegava després els jugadors rivals. Podem remuntar-nos a la Corona d'Aragó, on el joc de pilota va ser molt popular, gaudint fins i tot de protecció del rei i sent regularment prohibit en diferents poblacions, símbol del poc cas que se'n feia de tals prohibicions. La seva practica i popularitat s'estenien des del propi rei (el metge Arnau de Vilanova el recomanava al rei Jaume II l'any 1305) la noblesa, la cúria, el poble i els petits de cada carrer.

El joc de la pilota a Manresa: més enllà de les muralles

Els administradors de l’Hospital de Sant Andreu, situat encara no a cinquanta metres, van demanar permís per instal·lar en aquest indret un recinte permanent per jugar-hi a pilota amb pal, en un solar d’un tram de la muralla que anava des del portal del Planeta (actual plaça Europa) fins al portal de Sobrerroca. L’Hospital llogava aquest espai i n’obtenia uns bons beneficis. Aquest peculiar “camp d’esports” es va inaugurar l’any 1752 i a més de jugar a la pilota s’hi feien d'altres activitats prou lucratives, com les apostes, que eren seguides amb gran expectació i eren una bona atracció. En la desamortització de Madoz de l'any 1855 es van expropiar aquests terrenys a l’Hospital que foren retornats als successors de l’antic amo i el solar de jugar a la pilota es va tancar definitivament el 1857. En el seu lloc s’hi van construir edificis comercials i habitatges. A principis del segle XX, concretament a l'any 1908, al carrer del Joc de la Pilota s'hi va fundar el Patronat Obrer. Les religioses Serves del Sagrat Cor el regentaven i oferien un servei de pensió per a noies treballadores i un servei de menjador mixt.

Durant la vaga revolucionària del 21 de gener de 1932 del Llobregat, entre les nou i les deu del vespre, un desconegut situat a la cantonada d’aquest carrer amb els Drets va disparar amb una arma curta contra el sergent de la guàrdia civil Patricio Gómez i Clarindo Sanchez, també membre de la guàrdia civil. Els dos van resultar ferits a les cames mentre l’agressor va fugir. A principis de la dècada dels anys 30 al carrer, concretament en el número 10, hi havia la seu del Bloc Obrer Camperol (BOC); mentre que en el número 7, hi havia el local de la Joventut Catòlica, que es va constituir, el desembre de 1931, i la Federació de Joves Cristians de Catalunya, coneguts amb el nom de fejocistes que, més endavant, van disposar de local propi al número 22 del carrer de Sobrerroca. Tot plegat feia d'aquell indret un espai amb una forta càrrega ideològica, sens dubte als anys 30 era un dels carrers més entretinguts de la ciutat!

Durant l’etapa franquista es va canviar el nom pel de Pintor Francisco Morell. Aquest artista manresà (1846-1916) va pintar els murals de les esglésies de Joncadella, Valldaura, Sant Francesc (destruïdes el 1909), de les monges Reparadores i els vitralls i la rosassa de la Seu. També va fer diferents retrats a la galeria de Benefactors de la Seu. El nom tradicional "Carrer del Joc de la Pilota" es va recuperar de nou en el Ple municipal del 5 de juny de 1979 mentre que a Francesc Morell se li va dedicar un carrer al barri de la Sagrada Família, molt a prop del Centre Cívic Joan Amades.

El desembre del 2015, es van acabar les obres del carrer del Joc de la Pilota. Unes obres necessàries, ja que l'ultima actuació important en aquesta via datava dels anys 50 del passat segle i el ferm estava en un estat molt delicat. Les obres d’urbanització es va iniciar tres mesos abans. De fet, la reforma del carrer es va aplaçar fins després de la Festa Major, per evitar que les obres no fossin un impediment. Amb la nova reforma del carrer del Joc de la Pilota es van ampliar les voreres pels vianants, es va anul·lar definitivament l'estacionament de vehicles i es va restaurar el paviment per un de nouEl seu objecte era renovar i ampliar els elements d’urbanització i les infraestructures de les xarxes de serveis existents, uns treballs que van costar 445.830 euros segons fonts oficials.

Bibliografia:

- CLOTET, Jaume: Passió pel joc. Revista Sàpiens núm. 137

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). Manresa: La ciutat transformada, Volum 1. Ed. Zenobita, Manresa