21 de juliol 2016

Les fotografies perdudes de Valladolid

Els viatges de Robert Napper

Fotografia de Robert Napper de Manresa. (Font: “Victoria and Albert Museum” Copyright)

Robert Peters Napper (Newport, 1819 – 1867) tenia l’honor d’haver signat, per encàrrec de l’editor de postals Francis Frith l’any 1864, quatre de les imatges més antigues de Manresa. Les fotografies de la clàssica façana monumental de la capital del Bages –publicades per la revista del Centre d'Estudis del Bages Dovella el 2014 gràcies al col·leccionista Joan Vila-Massana Portabella – es troben a l’arxiu del The Victoria and Albert Museum de Londres, en els fons de la Frith & Co

Però n’hi havia més. I no se’n sabia res. A principis de l'any 2016 i gràcies al projecte del Centre d'Estudis del Bages Els Viatgers a Manresa, -on es fa una compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fer parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit o en imatge- els historiadors i investigadors d'aquesta entitat i de l'Arxiu Comarcal del Bages van descobrir dues noves fotografies de la capital del Bages, datades del mateix període, desconegudes fins el moment, sucosament del mateix autor i amb una particularitat: no retraten la façana monumental de la ciutat, amb la Seu i el Cardener, sinó dos carrers: Escodines i l’actual Via Sant Ignasi. Fins que es demostri el contrari, són les fotografies més antigues de carrers de Manresa de les quals es té coneixença. Les imatges estan datades de la dècada dels seixanta del segle XIX i serien d’abans del 1867, data en què mor Napper. 

De Valladolid a les Escodines

Una descoberta feta gràcies al conservador del Museu de Valladolid, a un grup de persones summament interessades en fotos antigues de la població castellana, i al projecte Els viatgers a Manresa, del Centre d’Estudis del Bages, que en la seva web de recerca que està elaborant ja esmentava les imatges de la Manresa monumental de Napper. Les dues fotografies antigues són propietat del Museu Victoria and Albert de Londres, estaven atribuïdes erròniament a Valladolid, com es pot veure imprès en la imatge del carrer de les Escodines (fotografia inferior). Però el conservador de l’equipament val·lisoletà, Fernando Pérez Rodríguez-Aragón, ajudat per un grup de Facebook, Nostálgicos del Valladolid antiguo, van arribar a la conclusió que, malgrat "alguns carrers val·lisoletants van tenir un traçat i característiques topogràfiques relativament similar", es tractava d’un altre lloc. No era Valladolid. Al Museu de Valladolid els grinyolava. Amb raó. Les dues imatges antigues han estat des de fa segle i mig identificades amb "Valladolid" pel The Victoria and Albert Museum. Però no. Són els carrers Escodines i Via de Sant Ignasi de la Manresa d’abans de 1870. 

Per què? Primer, perquè els arcs i els balcons de les cases semblava que es corresponien amb poblacions que podrien ser mediterrànies i, segon, per unes plaques metàl·liques que a primer cop d’ull podien passar desapercebudes que portaven un nom revelador: Aseguradora de Incendios La Unión Manresana. Una prova pràcticament definitòria que situava la primera fotografia al carrer de les Escodines. Un cop determinada la població, Manresa, els val·lisoletans es van centrar en la segona imatge. I van arribar a la conclusió que s’havia de tractar de la part mitjana del torrent de Sant Ignasi, davant de l’actual Museu. Totes aquestes recerques les va explicar el conservador del Museu de Valladolid, via e-mail, al Centre d’Estudis del Bages (CEB). A més, i per les dates, han arribat a una altra conclusió: són dues de les fotografies més antigues de la ciutat, anteriors al 1870 i les primeres que es coneixen d’aquesta època que retraten carrers de la ciutat.

La Via Sant Ignasi

Carrer de Les Escodines


Bibliografia:

- Diari Regió7: "Dues fotos atribuïdes a Valladolid es confirmen com les més antigues de carrers de Manresa" (27/02/2016)

14 de juliol 2016

Els passadissos secrets i la llegenda de la ciutat subterrània

La ciutat sota les pedres?

Des de petits hem sentit aquell mantra que ens deia que "existeix una Manresa subterrània", malgrat que resta invisible i oculta, només s'hi podia accedir des de les cases de l'antiga ciutat medieval (Carrer Sobrerroca, Plaça Major, Santa Llúcia o Baixada dels Jueus). Mitjançant uns passadissos, corredors i subterranis es podia anar des del carrer Sobrerroca fins a la Torre de Santa Caterina afirmaven alguns, sense caure en la impossibilitat que el desnivell i la massa rocosa del Puig Cardener ho faria impossible. En tot cas, és una llegenda, que sempre té partidaris i ja se sap, que les llegendes sempre guarden quelcom de realitat tot i que sovint són simples construccions fantasioses per dotar de més transcendència un fet puntual.

Tornant al tema que ens pertoca, fins i tot, aquesta mítica llegenda de la ciutat "amagada" gosava dir que aquestes construccions subterrànies anaven a parar fins al mateix santuari de Montserrat. La pregunta a tot aquest misteri és fàcil, per què hi ha gent que encara creu en una ciutat subterrània? Una de les respostes més confortables, prové del carrer del Balç, on hi ha arcades, construccions i elements del segle X al XIV. Aquest carrer reconvertit en un museu és paral·lel als de Sobrerroca i de Santa Llúcia. El nom d’aquest carrer ja ens denota l’existència d’un desnivell, cingle o precipici. És per això que arrenca de la Baixada del Pòpul i ens porta fins a la travessera dels Drets, coneguda també com a carrer Merdisser, un sobrenom prou "aclaridor". 

Cal dir una cosa del carrer del Balç, que no disposen la majoria de carrers de Manresa, és que a banda i banda d’aquest carrer s’obren els baixos i cellers de les cases sobreposades a la plaça Major i carrer Sobrerroca. Aquests cellers i baixos eren també les antigues entrades de les cases nobles, que tenien l'accés principal per la part superior, ja que el carrer Sobrerroca fins a meitats del segle XIX (amb l'obertura de la ciutat fora les muralles) era el més important de la ciutat. El carrer del Balç és l’únic espai continu que existeix a la ciutat i que, a més, penetra per dintre la roca. Aquests cellers, graners i sitges són del període baix-medieval, del segle XIV, i que al segle XVIII serien reformats de forma important. Però en aquesta zona hi ha materials i elements de diversos segles, una barreja i garbuix d'estils molt típica de l'arqueologia urbana, on a cada període s'utilitzaven els materials de construcció predominants en el moment en que es construïen o reformaven. Podria haver-n’hi dels segles X al XII, però és entre els segles XIV i XVIII que se’n conserva la major part, i de fet, és la que avui en dia podem veure si visitem el carrer del Balç.

La Manresa subterrània, entenent com a tal la que connectaria la Torre Santa Caterina amb la Plaça Major i el seu entorn, és impossible com hem dit abans. Impossible, perquè el carrer Sobrerroca –com indica el seu nom- està edificat sobre roca, concretament sobre la carena que uneix el Puig Mercadal amb el Puig Cardener: una barrera natural impenetrable, tal i com es pot veure en alguns comerços i establiments de la Plaça Major. En alguns d'aquests establiments llurs baixos entren uns metres endins, però s’acaben tan aviat com arriben a la roca que els talla en sec.

Un exemple d'aquest tipus de construcció és la Casa Fàbregas, coneguda més popularment com a Fonda de Sant Antoni. Una de les curiositats de l'edifici és la potent estructura dels seus soterranis, excavats a la pedra, que contenen un sistema de cisternes d'aigua anteriors al segle XVI. El celler de l'antiga fonda aprofita la roca natural present a la zona, hom pot penetrar-hi i arribar a caminar per sota les pedres de la Plaça Major i fins i tot accedir a un altre espai de la ciutat poc estudiant fins al moment, la Baixada dels Jueus. La Casa Fàbregas té 3.000 m2 i elements de gran valor, com l'arc a l’entresòl que és únic i que a l’època medieval és possible que hi hagués una zona de pas pública com la del carrer del Balç.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009). "Història de Manresa". Zenobita, Manresa

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). "Manresa, La Ciutat Transformada". Zenobita, Manresa

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001). "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial

Fotografies:

- Superior: Alba Pinzolas Torruella (Carrer del Balç)
- Inferior: Marta Pich (Celler de la Casa Fàbregas, Fonda de Sant Antoni)

Webgrafia: 

- SIMÓN, Jordi: "La Manresa subterrània" (web de l'atuor)

- VIRÓS, Lluís: "Casa Fàbregas" (El Pou de la Gallina - 25/09/2013)

08 de juliol 2016

Les parets que ens parlen

Personatges sense cara i amb mal nom

Ara que han començat, per fi, les obres al Museu Comarcal de Manresa, que deixaran un espai més obert i sobretot més presentable d'aquest equipament públic, us vull parlar en aquesta entrada del Draculino, un personatge conegut gràcies a pintades que van realitzar els soldats que s'havien allotjat a l'antic Col·legi de Sant Ignasi. Us preguntareu amb tota la bona fe del món, qui és en Draculino? Aquest peculiar nom apareix escrit unes quantes vegades, aquí i allà, amb frases amenaçadores com "Draculino Draculino no te duermas" i "Draculino pelao es un cagao". La identitat de l'individu que va merèixer aquest nom funest, va sortir a la llum per primer cop l'any passat, durant les visites de la Manresa Desconeguda que es celebren amb èxit cada Festa Major de Manresa. Un enigma que també podria afectar els motius pels quals l'apel·latiu es podia llegir a la paret d'una escala que porta al segon pis de l'edifici de Sant Ignasi que en el seu moment va ser una escola i ara acull les dependències del Museu i l'Arxiu Comarcal del Bages. El nom real del nostre amic Draculino és una incògnita que difícilment podrem resoldre. Durant part del segle XX, aquest edifici, fundat al segle XVIII per jesuïtes, va ser un apèndix de la caserna del Carme. Les inscripcions com aquesta d'en Draculino, i d'altres de contingut més obscè i sexual, eren guixades de militars amb moltes hores d'avorriment a sobre.

Dibuix obscè de grans dimensions, al Museu Comarcal de Manresa. Fotografia: Salvador Redó (Regió7)

Entre 1917 i 1924, es portaren a terme obres d'ampliació de la caserna del Carme (avui alberg) per acollir tots els soldats, i els que encara no hi cabien s'enviaven al Col·legi de Sant Ignasi. Durant molts anys, la caserna va tenir un polvorí situat molt a prop de les cases del carrer del Pedregar. que no es va traslladar als afores fins a 1949, vora la torre de Santa Caterina. Al principi del segle XX, a la caserna del Carme hi havia de guarnició el Batalló de Caçadors Alfons XII, el comandament del Regiment de Reserva d'Infanteria Bruch i la Zona de Reclutament. A la primeria de novembre de 1903, el Batalló Alfons XII va ser rellevat pel Batallón de Cazadores de Merida, procedent de Lleida, que va ser subsituit, poc després, el 1906, pel Batalló de Caçadors de Muntanya de Reus. Al principi del segle XX, els soldats de la caserna feien instrucció al camp dels Barrets, a prop de la fàbrica Pirelli, i al pati d'armes de l'edifici. També van fer servir altres indrets, com ara el camí de l'Escorxador o l'esplanada on avui s'alça l'institut Lluís de Peguera. Les pràctiques de tir es feien a Can Poc Oli, als afores de la ciutat. A l'estiu, un cop acabada l'instrucció, els soldats solien refrescar-se i banyar-se al riu Cardener o a la Piscina Municipal abans de continuar la jornada. Els darrers soldats van marxar de Manresa al final de gener de 1965.

Visita guiada del passat mes de maig (coincidint amb el Dia Internacional dels Museus) al pati interior de l'edifici de Sant Ignasi. Fotografia: Jordi Bonvehí

Històries de soldats a Manresa, "gent que va fer la mili a casa nostre"

- Victor Papo, jueu italià supervivent del Holocaust: aquí
- Josep Maria Espinàs, escriptor català: aquí

Bibliografia:

- MATA RIU, Toni: "El Museu de Manresa posa al descobert unes pintades dels seus anys de caserna" (Diari Regió7, 30/08/2015)

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial, 2001

01 de juliol 2016

El mercat del Puigmercadal

Un nou espai a la ciutat

El mercat Puigmercadal tal i com el coneixem avui, es va inaugurar el 29 de novembre de 1987. Després de diversos anys de lluita, els paradistes, comerciants i treballadors que abans formaven el mercat de les Mandongueres, a la Plaça Infants, es van traslladar al nou mercat Puigmercadal, situat a escassos metres de l'antic mercat. El mercat de les Mandongueres, a la plaça Infants, va ser el primer mercat cobert de Manresa i es va construir a la primeria del segle XX. Va ser la prolongació dels antics mercats que hi havia durant l'època medieval a Manresa situats a la plaça Major, la Plana de l'Om, a els Infants, el Carme i la plaça Gispert i contenia una desena de parades.

A causa de la necessitat d'un espai més higiènic i gran i en un context en què la ciutat creixia demogràficament i exercia un paper de lideratge i una clara influència comercial i de serveis, es va construir finalment el Puigmercadal. Amb poc temps, el nou mercat es va convertir en un referent comercial amb clients vinguts de Manresa, i de les poblacions i comarques veïnes. La situació però, ha canviat en aquesta ultima dècada. En l'actualitat, el mercat municipal ha entrat en un període de decadència per diversos motius, entre els quals hi ha la crisi econòmica, la proliferació de grans àrees comercials a les afores de la ciutat amb accessos i pàrquings molt còmodes per la clientela i també els nous establiments com els basars d'auto-alimentació que allarguen l'oberta durant hores. De les 39 parades que hi havia al mercat, 12 havien tancat i 6 ho feien en els últims mesos segons informava el diari Regió7 a principis del febrer del 2016.

El nom de Puigmercadal prové de principis del segle XI, a l’indret on ara tenim la Plaça Major, és a dir, als peus del turó, s’hi hauria instaurat el mercat. Durant la primera meitat del segle XII, per protegir els diversos ravals fora del perímetre murallat del Puigcardener que s’havien anat desenvolupant, es va construir un segon perímetre de muralles que englobava el raval del Puigmercadal i els ravals situats vora els actuals carrers de Sant Miquel, de Sobrerroca i de Santa Llúcia.

El mercat de les Mandongueres

L'actual plaça d'Europa de Manresa és el resultat de l'enderrocament de dos edificis que hi va haver en aquest espai al llarg de tot el segle XX. L'un era destinat a mercat de peix fresc i menuts, i conegut amb el nom de les Mandongueres o les Mocaderes; i l'altre, edificat durant la Segona República, com a Parc de Bombers. El nom de l'edifici més antic està relacionat amb les activitats que s'hi portaven a terme, ja que una "mocadera" era la persona que en la matança del porc s'encarregava de preparar la moca o les entranyes i que feia les botifarres; i la paraula "mandonguera" fa referència a la senyora que s'encarregava de fer el "mandongo". El mandongo era l'elaboració de productes derivats de la matança del porc, com la llonganissa i les botifarres.

A prop de la Plaça Europa -des de feia molts anys- s'hi celebrava un mercat a l'aire lliure. Per això no és estrany que en les actes municipals del 1885 consti que una colla de propietaris, comerciants i industrials van presentar un informe a l'Ajuntament de Manresa demanant: 
"La instalación de una plaza Mercado en la Plaza de los Infantes y bajos del Cuartel del Carmen. Atendiendo que dicho punto es sumamente céntrico y verdaderamente el de enlace entre la ciudad alta y la baja, no cabe duda de que reune todas las circunstancias apetecibles para un mercado". 
La demanda per part de la ciutadania d'un mercat tancat estava relacionada amb la construcció d'aquest tipus d'edificis que s'estaven edificant en aquells anys a les grans ciutats. La idea d'aquest tipus de construccions va aparèixer durant el segle XIX, en l'època de la divisió social de l'espai, quan es van començar a adoptar models urbans més racionals i més ben adaptats al desenvolupament demogràfic i industrial de les ciutats europees.

La brutícia dels mercats i els horaris deslleials

La construcció d’un mercat a Manresa feia temps que es demanava a causa del desenvolupament del comerç i l’expansió de la ciutat durant el fulgurant segle XIX. La brutícia que generaven, la falta d'higiene i les pèssimes condicions de moltes parades de fruites i viandes als carrers i places de Manresa justificava aquesta petició. També existien d'altres problemes, com els horaris comercials. La principal preocupació del Ram de l’Alimentació i de l’Associació de Dependents del Comerç i la Indústria era la competència deslleial per la desavinença d'horaris amb la resta de comerços, ja que era tradició a Manresa que el diumenge fos dia de mercat.

L’Ajuntament manresà va intentar frenar aquest desordre i va aprovar a finals de 1931, un dictamen de la Comissió de Places i Mercats que proposava regular la venda ambulant tant pel que fa al lloc com els horaris. Així, s’habilità la Plaça de la Independència (davant l'escola Renaixença) per a finalitats comercials. El 1932 es demana a l'Ajuntament la construcció d'una plaça-mercat per:
"acabar amb el depriment espectacle d'un mercat quotidià que comença a la plaça Gispert escampant per tot aquest trajecte tots els residus propis d'un mercat a l'aire lliure". 
Tres anys desprès el problema encara no estava resolt. Tot i la pressió de diversos sectors de la ciutat per tal de construir la plaça de mercat, el projecte no s’acabà materialitzant. Això no obstant, pel que fa la venda ambulant, l’agost del 1935, la Comissió de Govern Municipal va prendre l’acord de fixar el divendres de cada setmana com a dia en què es permetria fer-ho a la plaça de Cots i als Docs, un espai que hi havia darrere la Carretera de Vic i la Bonavista.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "El mercat Puigmercadal. 25 anys d’història (1987-2012)". Ed. Zenobita. Manresa, 2012

Webgrafia:

- Història de Manresa: La història documentada de la ciutat de Manresa

- Memoria.cat: La República a Manresa en un clic (1931-1936)