23 de juny 2016

La remodelació de la plaça Sant Domènec

Un espai de transició

La remodelació de la plaça de Sant Domènec va ser l'actuació urbanística més important de la ciutat de Manresa durant el bienni 1996-1997. El dia 20 de desembre de 1997 la nova plaça s'inaugurava de forma oficial. La remodelació total de la plaça va tenir una inversió de 100 milions de pessetes. Les obres, es van efectuar en dues fases, van començar l'octubre de 1996 i van ser inaugurades 14 mesos més tard. La reforma va consistir a refer l'antiga plaça Sant Domènec, i fer-la créixer cap a la plaça Fius i Palà, el carrer del Born i reordenar l'espai lliure davant de l'edifici de Can Jorba. Espais que un cop reformats quedarien com a zones de vianants, exempts de la circulació de vehicles.


Fotografies realitzades per l'equip arqueològic, a encàrrec de l'Ajuntament de Manresa, prèvies a la urbanització. El paviment blanc i negre de l'esquerra de la fotografia inferior era de la capella barroca del Roser. Les estructures enganxades a la paret del Teatre Conservatori són les restes del refugi antiaeri de 1937 aprofitant els contraforts de la part est de l'església de Sant Pere Màrtir, enderrocada l'any anterior. Fotografia: Dipòsit Digital del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Durant la primera fase de les obres, es van realitzar importants treballs arqueològics. L'espai que ocupa l'actual plaça Sant Domènec, era fins l'any 1936, l'església de Sant Pere Màrtir. La plaça de Sant Domènec es trobava fora de l'espai emmurallat del segle XIII, fora del nucli urbà, entre el puig Mercadal i el puig Cardener. L’any 1305, el Consell de la Ciutat decidí enviar una delegació al prior de l’Ordre del Dominics o Predicadors per sol·licitar-ne l’establiment a la ciutat. L’Ordre es va mostrar molt interessada en l’oferta, però calgué el beneplàcit del Papa Climent V i del rei Jaume II el dia 14 de febrer de 1318 per tal que Manresa pogués fer donació a l’Ordre dels terrenys i diners per començar les obres.

Fotografia a les acaballes dels anys 40, on es veu la Plaça Sant Domènec un cop urbanitzada després de la fi de la Guerra Civil. Fotografia: Arxiu Comarcal del Bages

L'execució de l'obra, però, va tenir la polèmica de torn, sobretot quan el govern local de la ciutat, format en aquell temps pel pacte entre el PSC, ERC i ICV, va anunciar als propietaris i veïns que havien de pagar 26 milions de pessetes de la darrera fase d'obres per mitjà de contribucions especials. Durant el 1997, també es va anunciar un nou projecte urbanístic al sector de Sant Domènec que permetria revifar el triangle d'or format per can Jorba, ca la Buresa i l'edifici de la Caixa d'Estalvis de Pensions de Barcelona. Els propietaris dels edificis del xamfrà del carrer de Guimerà amb la Muralla de Sant Domènec van anunciar que ensorrarien les antigues cases i, en el seu lloc, van dir que tenien la intenció d'aixecar un bloc de pisos de 23 metres de façana.

Actual plaça de Sant Domènec, amb el quiosc de l'Arpa a l'esquerra de la imatge: Fotografia: Turisme Manresa

Bibliografia:

- Hemeroteca Diari Regió7 (anys 1996-1997)
- Dipòsit Digital del Departament de Cultura de la Generalitat (calaix.gencat.cat)
- Bloc "Història de Manresa": La història documentada de la ciutat de Manresa

15 de juny 2016

El tabac de la llibertat

El contraban dels passadors: dos dies a peu fins a Manresa 

El novembre del 1942 els nazis decideixen envair la part no ocupada de França, coneguda com la França de Vichy. Les cadenes d’evasió que ajudaven a fugir persones (ciutadans jueus i soldats aliats escapats dels camps de concentració) de la rereguarda nazi han de buscar nous camins, més difícils de controlar, i les parts més centrals dels Pirineus esdevenen rutes més transitades. El Principat d'Andorra i el Pirineu central veuen augmentar el nombre de refugiats provinents de França a partir de l'hivern de 1943. La vall del Nord, la vall del Valira d’Orient i la vall del Valira del Nord eren les més seguides pels passadors.

L’excusa del contraban de tabac permetia sortir de casa sense que els veïns sabessin que una persona era un "passador". Els contrabandistes sovint eren persones desconegudes pels habitants dels pobles del Pirineu. De totes maneres les activitats de contraban es combinaven sovint amb el de persones o de documents en sobre segellats. En aquest bloc ja hem explicat la vida i miracles de passadors com en Joan Peramiquel o d'en Joaquim ("Quimet") Baldrich. Per altra banda, els passadors no coneixien el nom dels refugiats que passaven ni aquests tampoc no sabien els noms dels qui els ajudaven, s'utilitzaven noms inventats o en la majoria d'ocacions, sobrenoms, per evitar qualsevol suspicàcia. Els intercanvis durant el viatge, que durava uns dos dies entre Andorra i Manresa, eren limitats, sovint perquè no parlaven el mateix idioma i perquè valia més guardar silenci durant el trajecte per por de ser descoberts per alguna parella de la guàrdia civil. El trajecte es feia sovint de nit, evitant el màxim ser interceptats per a ulls de curiosos (no se sap qui podia denunciar o avisar a les autoritats) i s’intentava recuperar forces durant les hores de sol.

La sort o la desgràcia era pur atzar. Alguns, la fortuna se’ls acabava ben d'hora, concretament a la Seu d’Urgell, on eren descoberts per la guàrdia civil i enviats directament a la temuda presó de Lleida, un antic seminari reconvertit en lloc d’empresonament per als evadits i antifranquistes. Per contra, els més valents i afortunats, els tocava sovint haver de caminar des d’Andorra fins a la nostra ciutat, Manresa, on, per fi, podien agafar el tren fins al consolat britànic de Barcelona, situat davant mateix del consolat alemany, a la plaça Universitat, tota una aventura! La majoria d'evadits arribaven a Manresa per la zona del Congost, i s'amagaven en els forats i mines pròximes a l'estació del Nord i del riu Cardener.

Els evadits i els passadors baixaven a la Plaça Catalunya, i eren conduits en parelles fins al consolat britànic, per no aixecar sospites o malentesos. Es tractava d'evitar grans aglomeracions de gent i passar el màxim desapercebut. Els camins de sortida d’Andorra cap a Catalunya eren diversos i es canviaven per esquivar als sometents, informadors o la pròpia guàrdia civil. Pràcticament tots els passadors cobraven, segons explicava Joaquim Baldrich, 3.000 pessetes per persona, una enorme quantitat de diners per a l’època de la postguerra, tot i que després calia descomptar-hi les despeses d’allotjament i menjar en les cases de pagès segures o fondes utilitzades, sempre amb persones de màxima confiança dels passadors. El suborn de les patrulles de la guàrdia civil i altres despeses, com els bitllets de tren, també eren necessàries i bàsiques perquè els evadits aconseguissin arribar fins a Barcelona.

Bibliografia de referència:

- BENET MAS, Claudi: "L’Andorra 'fosca' i l’Andorra 'generosa' durant la Segona Guerra Mundial". Papers de Recerca Històrica, 4: (2004)

12 de juny 2016

L'impost del cadastre i el corregiment

La nova Manresa borbònica: "pagar i callar" i els nous alcaldes

Al finalitzar la Guerra de Successió (1700-1714) i en el marc del Decret de Nova Planta instaurat per al Principat de Catalunya, va arrancar un procés de recompte oficial de la gent, els béns, les rendes i les càrregues tributàries que existien a Catalunya, que havia de servir de base per a fixar una nova contribució fiscal per al sosteniment de la Corona borbònica de Madrid. Aquest nou tribut rebria el nom de cadastre i tindria com a principal impulsor José Patiño, aleshores intendent general de Catalunya. L'impost era un càstig per haver recolzat a l'arxiduc Carles d'Àustria.

Manresa es va veure afectada per l'impost del cadastre, ja que els manresans van haver de contribuir més que mai a les arques de la corona a través del nou tribut imposat per l'administració borbònica, amb una vocació repressiva davant d'un país abatut per la guerra, les pestes i la misèria imperant. Les families de la capital del Bages, moltes de les quals havien perdut les seves vivendes, éssers estimats, rendes i propietats durant l'incendi borbònic de l'agost del 1713, van haver d'afrontar la nova fiscalitat amb moltes dificultats i mortaldats. Una repressió econòmica molt dura i totalment draconiana, fruït de l'ànsia de revenja. En la declaració cadastral de l'any 1720 figuraven a Manresa un total de 1.604 homes, amb edats compreses entre 12 i 70 anys, la qual cosa fa suposar que la població es situaria aleshores, sis anys després de la guerra, entre les 4.700 i les 5.500 persones, havent perdut probablement entre un 10 i un 15 % de la població durant els anys de la guerra.

Amb el triomf borbònic i l'establiment definitiu del Decret de Nova Planta, el gener de 1716, s'abolien les vegueries com a unitats territorials administratives de Catalunya, instaurades en època medieval, i passaven a ser substituïdes per corregiments, una administració típicament de Castella. La vegueria de Manresa, existent ja des dels segles medievals, era substituïda pel corregiment de Manresa, que s’estructuraria a partir del territori que comprenia l’antiga vegueria més els territoris de les sotsvegueries de Berga, el Lluçanès i també de Moià. El nou corregiment manresà, que tenia una superfície de 2,689 km² i agrupava unes 118 poblacions, tenia una població de 30.000 habitants aproximadament.

Mapa de Catalunya amb els "corregiments", divisió administrativa típica del Regne de Castella, imposada a Catalunya amb el Decret de Nova Planta (1716). Els corregiments van abolir la divisió en vegueries del Principat de Catalunya.

Des del segle XIV, Manresa era governada per un consell format per quatre consellers, que eren renovats anualment. El consell es reunia a la Casa de la Ciutat i era presidit pel conseller en cap. Els consellers cobraven un sou important per a la seves tasques de govern i vestien gramalles vermelles. Havien de tenir un mínim de 30 anys d'edat i el conseller en cap n'havia de tenir un mínim de 35. La seva elecció es feia per insaculació, un mètode on s'escollien els càrrecs pel sorteig. Per posar ordre i evitar les lluites intestines entre els grups de poder en els processos d'elecció dels dirigents de les corporacions institucionals, de les confraries i dels gremis, el rei Alfons el Magnànim va importar d'Itàlia el sistema de la insaculació. Aquest mètode del tot innovador consistia a posar el nom de totes les persones que podien optar a un càrrec determinat dins d'una bossa o sac. Per tenir dret a poder introduir el nom dins del sac (és a dir, a ser "insaculat"), els aspirants havien de complir una sèrie de condicions. Per exemple, no es podien tenir deutes pendents i, en general, hi havia una estricta limitació de mandats i calia esperar uns quants anys abans de poder tornar a ser insaculat. A més, era imprescindible el vistiplau reial a tots els noms que anaven al sac per evitar qualsevol suspicàcia o frau.

Aquest règim municipal català va ser vigent fins el gener de 1715, quan el capità general de Catalunya va suprimir els consellers i jurats de la ciutat de Manresa, substituint-los per persones addictes a la causa borbònica. Personal afí a la causa borbònica per fer la transició a un nou sistema de govern de tall castellà. Des d'aleshores, l'organització i administració municipal canviaria totalment, els nous integrants de la corporació municipal adoptarien el títol d'alcaldes (encara vigents avui en dia) i de regidors, adoptant la denominació que rebien els càrrecs municipals al regne de Castella. L'aplicació del Decret de Nova Planta (1716) posaria fi a tot el sistema municipal català per sempre més, així com també a tot el sistema institucional i constitucional català, és a dir, l'Estat català.

El dia 23 d'agost de 1718 els prohoms manresans Jaume de Llissach, Joan Rou i de Pastor, Carles Riu i Rovira, Jacint Torras de Bages, Josep Soler de la Plana, Bernat Casas i Joan Ignasi Daví van dirigir-se fins al monestir de San Lorenzo El Real (Escorial) a prestar fidelitat al monarca Felip V. Des del 1719 l'Ajuntament de Manresa va passar de tenir quatre regidors a tenir-ne vuit. Aleshores el càrrec de regidor, amb el suport del rei, podia esdevenir vitalici, cosa que succeí amb els regidors borbònics de la ciutat. Començava una nova època, la decadència borbònica. Al convertir-se els càrrecs en vitalicis, la manca de renovació i de substitució d'aquests càrrecs, va aparèixer una corrupció de tall despòtic i un règim de clientelisme associat al nepotisme, afavorint les noves elits burgeses de les ciutats protoindustrials que havien donat suport als Borbons, la qual cosa els va comportar l'obtenció de suculentes rentes, obtenció de capitals (més tard invertits en el tèxtil, la vinya o l'el·laboració d'aiguardent) i privilegis.

* Més informació, amb l'etiqueta: La Guerra de Successió

Bibliografia de referència:

- CLOTET, Jaume: "La insaculació o la sort d'una mà innocent". Diari ARA, 10/11/2012

- SERRA SELLARÉS, Francesc: "Les conseqüències de la Guerra de Successió a Manresa" a TORRAS, Marc (coord): Miscel·lània d’Estudis Bagencs. Manresa de la Guerra dels Segadors a la Guerra Gran. Centre d'Estudis del Bages, 2014

- Revista DOVELLA, Any: 2011 Núm. 107, Dossier especial: La Guerra de Successió a Manresa i el Bages

04 de juny 2016

Manresa i les manufactures de cotó

El procés de manufactura del cotó en la industria tèxtil de Manresa

Captura del vídeo "El Telar" de Angel Villatoro

Històries Manresanes recupera el vídeo de la Filomteca Española: "El telar" (1931), del director Angel Villatoro, on podem veure com es treballava en la industria de manufactures de cotó de Manresa. El vídeo dura poc més d'onze minuts. Un document que val la pena visionar!