30 de maig 2016

El carbó de Sant Ignasi?

Els símbols ignasians en una mina abandonada 

L'any 2012 un excursionista descobria unes inscripcions religioses en una cova, gran i profunda, que es trobava situada a l'altra banda del riu Cardener a on hi ha l'edifici neoclàssic de la Cova de Sant Ignasi de Loiola. L'excursionista es deia Toni Fernández i es va aventurar a inspeccionar l'entrada d'una cova. Allà va descobrir, marcades a l'entrada, unes inscripcions que li van cridar l'atenció i que tenien un aire profundament religiós. Després de comentar-ho amb amics i coneguts va decidir posar-se en contacte amb La Cova de Sant Ignasi, un dels centres jesuïtes més importants del món i que es va aixecar just a la cova on el sant va escriure els seus exercicis espirituals.

El jesuïta Xavier Malloni i el director de la Fundació La Cova, Pol Valero, van visitar l'espai descobert per Fernàndez. Els símbols eren clars segons Pol Valero: un crismó, un símbol en forma de peix, un típic signe ignasià AMDG ("A major glòria de Déu") i un quadrat que a primera vista era més difícil d'identificar el seu sentit. Poques setmanes desprès de la troballa, el mateix Pol Valero, afirmava que quedava completament descartat que uns gravats amb simbolisme religiós apareguts en una balma a prop de la Renfe tinguessin quelcom de vincle amb la tradició eremítica que hi havia als segles del XIV al XVII en aquell indret, que va tenir com a màxim exponent sant Ignasi de Loiola, fundador de la Companyia de Jesús.

Una mina de carbó

El director del Museu de Geologia Valentí Masachs de Manresa, Joaquim Sanz, fou informat per la premsa local de la troballa de l'excursionista i va recordar que el doctor en Ciències Geològiques i catedràtic de la Universitat Politècnica de Catalunya, Josep Maria Mata Perelló havia localitzat una mina de carbó per aquella zona. Josep Maria Mata va confirmar sobre el terreny que no es tractava de cap cova, ja que no sorgeixen en aquest tipus de roca, sinó que era una excavació humana, més concretament una mineta de carbó d'uns 25 metres de fondària explotada a principi del segle passat i a la qual ell va fer referència en el llibre "Els minerals de Catalunya" (1990), i no hi havia tornat des dels anys 80.

Efectivament Josep Maria Mata havia fet referència en el seu llibre Els minerals de Catalunya, en el qual feia un repàs de minerals trobats en diferents punts de Catalunya, l'indret exacte de la mineta descoberta per Fernandez. Mata explicava al seu llibre que la zona on s'havia trobat les inscripcions es tractava d'unes petites eflorescències de lignit en què es troben també pirita, limonita, calcita i melanterita, tot i que el geòleg reconeixia que eren molt pobres. Mata explicava també el per què de les construccions de pedra seca antiga que es trobaven al voltant de la gruta i que evidenciaven l'activitat humana en aquest espai.

Hemeroteca:

- Diari Regió7: "Una troballa que és més mina de carbó que cova ignasiana" (05/04/2012)

- Diari Regió7: "La Cova descarta que hi hagi valor religiós en les inscripcions d'una mina" (25/04/2012)

- Diari La Vanguardia: "Un excursionista descubre unas inscripciones ignacianas en una cueva de Manresa" (30/0/2012)

- Diari La Vanguardia: "Las inscripciones religiosas encontradas cerca de la Cova de Sant Ignasi evidencian un pasado de minería del carbón en Manresa" (03/05/2012)

23 de maig 2016

L'escola manresana durant la Guerra Civil

Segona part: Problemes a l'escola i depuracions

L'evolució de la Guerra Civil va comportar una sèrie de problemes i maldecaps. El curs escolar 1936-1937 i gairebé tot el 1937-1938 es van poder donar amb relativa normalitat gràcies a la tasca organitzativa del CENU (veure capítol anterior), a la fi del curs 1937-1938 i al principi del curs 1938-1939 es va agreujar l'absentisme escolar, ja que en alguns centres no passava del 20% dels alumnes matriculats. Un altre problema va ser la substitució dels docents i professors que eren mobilitzats per les successives "quintes" per persones que no tenien la formació pedagògica suficient i la necessitat d'escolaritzar molts nens de famílies refugiades procedents de diferents llocs de l'estat espanyol. L'institut de segon ensenyament també es va veure afectat per aquests problemes ja que, a mitjan 1938, va ser habilitat com a hospital de sang i l'alumnat es va haver de traslladar a l'edifici de la Cova de Sant Ignasi, confiscat als jesuïtes, per començar el curs 1938-1939. A mesura que la Guerra Civil avançava les necessitats militars van reduir considerablement els recursos destinats a l'ensenyament.

Un altre tema que va generar desordre i caos a l'ensenyament va ser la instal·lació a Manresa dels serveis centrals de l'Exèrcit de l'Est a l'abril de l'any 1938. Els edificis dels grups escolars Renaixença, Natura, Llibertat, Cardener i Catalunya van ser habilitats com a oficines i centres d'instrucció militar o com hospitals d'evacuació. Això va obligar al Consell Municipal de Cultura a traslladar l'alumnat del Grup Escolar Natura al Grup Escolar Joan Selvas i Carner, i l'alumnat dels grups escolars Llibertat i Cardener a l'Ateneu Cultural Popular amb el consegüent problema de sobrecarregar les aules amb més nens del que en un principi s'havia atès. Per ordre del Ministeri d'Instrucció Pública es va crear una Comissió Depuradora d'alumnes en l'institut de segon ensenyament integrada pel Centre Federal, Acció Catalana Republicana, ERC, la UGT, el PSUC i la CNT. Durant el mandat del comissari-director Aniceto León, el any 1938, es va dur a terme la depuració dels alumnes que eren fills de pares que es consideraven contraris a la República; aquesta depuració va generar molta controvèrsia i polèmica entre els mateixos partits de esquerres antifeixistes i posteriorment, un cop dimitit el comissari-director, els expedients de depuració dels alumnes afectats van ser revisats i anul·lats. Aniceto León va dimitir a l’octubre del mateix any i, interinament, va ser substituït per la professora de Francès Maria Bachs, fins que el 9 de gener de 1939 es nomenà comissari-director el mestre de la preparatòria Josep Martínez Aguado.

Bibliografia de referència: 

- SERRA SALA, Joan: Evolución de la enseñanza pública en Manresa durante la Segunda República y efectos de la represión franquista sobre el profesorado. Cabás, Nº. 10, 2013, pp. 43-65 

Webgrafia: 

- Memoria.cat: La República en un clic

- Memoria.cat: Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions

14 de maig 2016

L'escola manresana durant la Guerra Civil

Primera part: La revolució de les aules

La derrota de l'alçament del exèrcit espanyol del 19 de juliol de 1936 a Catalunya va accelerar els canvis que impulsava la Generalitat republicana, des de la seva reactivació el març de 1936, quan el Front Popular va guanyar les eleccions del febrer. Les competències educatives van ser assumides finalment per la Generalitat de Catalunya i es va crear el Comitè de l'Escola Nova Unificada, el CENU, pel decret del 27 juliol 1936. El mes d'agost de 1936 es va constituir a Manresa la delegació comarcal del Bages del CENU. Estava formada per professionals de l'educació. Els seus membres eren: dos representants de la CNT, dos representants de la UGT i dos de la Generalitat. Els representants de la CNT eren el mestre racionalista Felip Díez i el mestre Ignasi Codina, els de la UGT el mestre Jaume Sellarès i el professor de l'Escola d'Arts i Oficis Josep Font, i els de la Generalitat el director de l'Escola d'Arts i Oficis, Antoni Invers, i el mestre Josep Torra. La presidia Felipe Díez i era secretari Antoni Invers.

La primera tasca a la qual es va dedicar la delegació comarcal del CENU va ser procurar que, en cada municipi del Bages, es constituís una subdelegació local del CENU, que havia d'estar formada per un representant de la CNT, un de la UGT i un altre de la Generalitat. Cada subdelegació havia de transmetre a Manresa el cens escolar del municipi, la llista d'edificis disponibles per ser utilitzats com a escola i les necessitats més urgents de cada centre educatiu. A Manresa, el canvi revolucionari en l'àmbit pedagògic es va traduir en l'increment de la escolarització, impulsant l'escola racionalista, d'inspiració anarquista, el naixement de centres educatius obreristes, com l'Ateneu Popular Manresà i la confiscació d'escoles religioses que van passar a mans de la Generalitat de Catalunya.

L'inici del curs 1936-1937 en aquests centres va ser una mica caòtic i es va retardar diversos dies per les circumstàncies de la guerra. Un dels problemes més greus era la falta de docents, el que va obligar a nomenar com a mestres interins a batxillers i tècnics sense el títol oficial de magisteri. No obstant això, al maig de 1937, la qüestió dels nomenaments ja estava resolta a partir de l'establiment de les proves del Certificat d'Aptitud Pedagògica per poder impartir classe.

L'ensenyament públic ofert en aquests centres educatius va ser complementada per centres educatius destinats a fills d'obrers i treballadors amb pocs recursos econòmics. Aquests centres eren l'Ateneu Obrer Manresà; l'Escola del Poble, situada a l'edifici dels Infants i que depenia de la secció de cultura del PSUC/UGT, i l'Ateneu Cultural Popular, situat a l'edifici confiscat a les monges Josefines, on se seguia el mètode d'ensenyament racionalista.

Bibliografia de referència: 

- SERRA SALA, Joan: Evolución de la enseñanza pública en Manresa durante la Segunda República y efectos de la represión franquista sobre el profesorado. Cabás, Nº. 10, 2013, pp. 43-65

Webgrafia:

- Memoria.cat: La República en un clic

- Memoria.cat: Els mestres de la República a Manresa. Trajectòries, pedagogies i depuracions

06 de maig 2016

El mercat de la Plaça Gispert

La plaça on hi havia de tot

A l'avui renovada plaça de Gispert s'hi havia celebrat el popular mercat de la llenya, que antigament s'havia fet a la Muralla del Carme. Durant uns anys els manresans coneixien la plaça Gispert -que ha tingut diferents noms- com a la "Plaça de la llenya", ja que es venia el combustible vegetal aconseguit mitjançant la combustió anaeròbica d'alzines. A les acaballes del XIX el mercat de la llenya de la Gispert es va passar a la plaça de Valldaura. Tot i això a la Gispert, no tan sols es venia llenya, sinó que la plaça també es destinava a parades de queviures que complementaven les que hi havia a les places Major i de l'Om.

L'any 1877 un grup de veïns del districte tercer -Quatre Cantons- van demanar a l'Ajuntament de Manresa una nou espai per fer un mercat que ampliés la de la plaça Major i la Plana, i assenyalaven la plaça de Gispert com un punt ideal, com per exemple perquè set carrers hi desembocaven: 
"como punto a propósito por reunir muy buenas condiciones y ventajas, ya por hallarse situada al centro del distrito tercero, ya también por que desembocan en ella siete calles". 
Una plaça amb set boques 

A la plaça Gispert hi arriben set carrers: Vilanova, Talamanca, Santa Maria, Sant Francesc, Barreres, de la Roñeta (ara Camp d’Urgell) i Roldonisses (ara Cirera). L'ajuntament va acceptar la petició dels veïns i va autoritzar la plaça Gispert per a la venda ambulant sense que haguessin de pagar cap arbitri al municipi. Aquell any 1877 es feia un pas més per donar un contingut més ampli i variat al mercat de la plaça Gispert, a part dels queviures, fruita i alimentació de tot tipus, s'hi van començar a vendre teixits de tota mena: 
"a instancias de los mercaderes de tejidos de esta ciudad se ha dispuesto que todas las que con carácter ambulante se dedicaban la venta de aquellos en puestos públicos se trasladen a la plaza Gispert". 
La normativa redactada per la Comissió de Mercats l’any 1892, que regulava les places-mercats, fixava en el punt tercer el següent: 
"quedará prohibida en las plazas-mercado y demas calles de esta ciudad la instalacion de puestos ambulantes que no sean de artículos de primera necesidad debiendo los de esta clase concurrir a la plaza Gispert en cuyo punto se les permitirá la venta sin exigirles arbitrio alguno".
Una ciutat d'interior i amb mercat de peix

Durant un temps les parades de pesca salada de la plaça Major van ser dutes a aquest a la Gispert i també es va demanar que hi anessin les dels planters. Això va provocar que els veïns del sector del Carme no estiguessin d'acord i protestessin al consistori: "de tiempo immemorial tienen señalado dicho puesto para la venta de tal producto". El 1879 l’Ajuntament va aprovar instal·lar parades de peix a la plaça de Gispert "sin construir en dicho sitio ni una mesa para la venta de pescado", així com a la Plana i Sant Domènec. 

El diari El Cardoner relacionava aquest fet amb que tres regidors municipals, Pons, Ballart i Clotet, vivien, respectivament, a la plaça de Sant Domènec, a la Gispert i a l’Om. Un equilibri polític que mantenia a tots tres contents. Així que a cada plaça hi havia el seu mercat, i tots satisfets. Les parades de pageses de la plaça de Gispert van ser suprimides per l’alcalde Josep Moll el desembre del 1963, com el mercat de la Plana de l’Om, argumentant problemes de circulació per als cotxes. I es que als anys 60, Manresa vivia una autèntica febre del cotxe, les classes populars van començar a adquirir bens de luxe i el cotxe (producte estrella del Desarrollismo franquista) treia l'espai a les parades dels mercats.

La Muralla del Carme i les parades de la fira al Passeig Pere III

Durant els primers anys del segle XIX es feia el mercat de la llenya "desde la puerta de santo Domingo hasta la torre del Carmen", però va ser mogut poc temps despres cap a la plaça de Gispert. Els venedors ambulants que antigament es col·locaven al carrer de Sant Miquel i placeta de Santa Magdalena es van traslladar a la Muralla del Carme a mitjan segle XIX. Era un mercat amb parades de tota mena com eines de pagès, roba, fusteria, ferreteria, llauners, bates i davantals, roba per a la llar, joguines, plats i olles, cordills, vetes i fils, sabates i espardenyes, entre altres. Amb alts i baixos es va mantenir l’activitat comercial en aquest vial fins a la dècada dels setanta del segle XX. 

Quan hi havia les fires de l’Ascensió i de Sant Andreu les parades de la plaça Major i la Plana de l’Om s’havien de posar a la Muralla del Carme i deixar aquells espais per als venedors de la fira. Això provocava moltes queixes i malentesos dels que tenien parada fixa a les places. Quan es va urbanitzar el primer tram del Passeig de Pere III l’alcaldia va decidir que les parades dels firaries es posessin al nou carrer acabat de construir, un espai més ample i que havia de ser l'espai de referència de la burgesia manresana. Als firaires els va agradar la nova ubicació però la majoria de venedors de la ciutat van protestar perquè van dir que estaven massa separats del centre de la ciutat.

Bibliografia bàsica:

- COMAS, Francesc (2009). "Història de Manresa". Zenobita, Manresa

- COMAS, F.; REDÓ, S. (2006). "Manresa, La Ciutat Transformada". Zenobita, Manresa

- Diari Regió7: "La plaça de Gispert, un mercat polifacètic" (28/07/2014)

- GARCIA, Gal·la (2001). "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial