26 de març 2016

Mones, padrins i caramelles

La Pasqua Florida: el diumenge de Resurrecció

El Diumenge de Pasqua era joia i alegria, s'acabaven els dejunis, les penitències i les abstinències de la Setmana Santa. Començava la Pasqua Florida, que es caracteritzava per l'esclat de festa i el cant de les populars caramelles. El Diumenge de Resurrecció els nois i les noies es vestien amb el seu millor vestit i anaven a visitar els seus padrins a buscar la popular Mona. Fa anys les mones eren de merenga, pasta de brioix o de pa de pessic i tenien forma de tortell. A sobre d'ella s'hi col·locaven els ous durs. Fins abans de la primera comunió del nen o nena es posava cada ou per cada any que tenien. Les pastisseries manresanes com l'Englantina, cal Ribera, Sant Miquel i el Cingle, exposaven les seves mones dies abans, perquè els padrins i padrines poguessin escollir la mona pel seu fillol o fillola. La tradició religiosa catòlica prové del regal que feien el padrins als infants que havien fet aquell diumenge la vetlla esperant la resurrecció de Crist i que, de bon matí, rebien la primera comunió. Com a premi i per tal de recuperar forces se'ls donava "l'altre pa" de Crist en forma de coca dolça i el símbol del naixement a una nova vida: els ous.

Un altre costum típicament manresana fins entrat el segle XIX del diumenge de Pasqua, a l'església de Sant Pere Màrtir, quan encara hi havien els dominics, era la processó de sang i fetge. En aquella data per esmorzar, es feia un gran àpat a base de menjar sang i fetge d'anyell. La processó feia una volta pels carrers del costat i a la Plana de l'Om s'aturava perquè un noi entonés cants des d'un cadafal. Les festes seguien, i en la vigila i fins la matinada del diumenge de Resurrecció es feien les caramelles (cants de tint religiós i d'ambient alegre on es feia sàtira de personatges populars, en moltes ocasions), que encara són ben vigents en molts pobles del Bages, com Súria, Callús, Cardona, Aguilar de Segarra o Fonollosa, per citar les més importants. Molts caramellaires anaven acompanyats pels trabucaires, que amb la seva pólvora avisaven de la seva arribada als masos de pagès i les viles de la comarca. La canalla de les parròquies de Manresa, congregacions i d'altres entitats recorrien els carrers de la ciutat cantant i recollint ous o diners que la gent els oferia al seu pas, sovint actuaven en espais amples com en places, i també en ateneus, cafès i algun teatre. Amb els ous o diners aconseguits el Diumenge acostumaven a fer un gran àpat quan acabava el dia. Molts cants de caramelles anaven acompanyats de balls tradicionals i dels balls de bastons o de cascavells.

Més informació:

- D'on prové la tradició de regalar la mona de Pasqua? aquí
- Auca de les Caramelles: aquí
- Les caramelles de Súria: aquí

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

19 de març 2016

El diumenge de Rams

Les autoritats a la Plaça Major amb els palmons l'any 1962, davant seu els escolans de la Seu. (Arxiu Montserrat Moll)

Gentada sortint de la missa de Rams, amb els palmons a la muralla del Carme, l'any 1963. (Arxiu Comarcal del Bages - ACBG)

09 de març 2016

Les creus de terme

Entre les parròquies i els municipis

Les creus sempre han estat un símbol religiós i alhora de protecció i fins i tot de guarda. Antigament es col·locaven a les entrades dels pobles i ciutats, vora dels camins i en algun cop fins i tot al bell mig de places o en capelles, esglésies i monestirs. A part de la finalitat de pietat, motles creus tenien com a funció indicar els límits del municipi, del qual moltes van rebre el nom de creus de terme. Per tal de celebrar la trobada de la Veracreu per Santa Elena (mare de l'emperador romà Constantí, que va declarar el cristianisme oficial a l'imperi Romà a inicis del segle III de la nostra era), l'església havia celebrat al llarg dels segles la festa de la Santa Creu el dia 3 de maig. 

A casa nostra, la festa de la Santa Creu al segle XIX, es va celebrar a la basílica de la Seu, on al matí, començava una processó dins el temple i es pujava dalt dels terrats de l'església, on es col·locava la Veracreu sobre un petit pedestal fet de pedres i es recitaven els Sants Evangelis. Al canviar de segle, la benedicció del terme tenia lloc quan acabava la missa. La comunitat, en processó, sortia pel portal de Sant Antoni (també conegut com el portal de l'Orgue), i al parc de la Seu, on antigament hi havia hagut el fossar, es feia la cerimònia. Quan aquesta finalitzava, la processó retornava a la Seu pel portal del Nord.

Manresa ha tingut durant moltes dècades moltes creus de terme, la majoria avui en dia han desaparegut o moltes han estat substituïdes per rèpliques modernes o per copies més petites. Les creus eren de pedra, però també n'hi havia de ferro. Algunes de les creus desaparegudes eren la de la Plaça, la de sant Ignasi, la de sant Jaume o la del carrer de Montserrat. D'altres han tingut més sort, i sobreviuen encara com la creu de la Culla (restaurada per complet el 1986), la creu del Pont Vell o de la Guia, la creu del Pont Nou o del cementiri, la creu del Pont Fumat (de camí per la carretera de Can Massana) i la creu de cal Gravat o la de la Coscollola, anant de camí a Viladordis.

Un altre creu que encara podem veure es la Creu Guixera, dita originàriament creu del camí del Guix, i que l'any 1920 es va traslladar al grup de cases de la carretera de Santpedor (a les afores de la ciutat en aquells anys). Avui en dia la creu es fàcil de localitzar gràcies a la nomenclatura, doncs la creu dóna nom a la via on està ubicada, al carrer Creu Guixera. D'altres creus famoses són la creu del Tort, la creu de Salelles i la creu de Viladordis.

Bibliografia:

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la (2001): "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós Editorial.

03 de març 2016

Viure als ravals

A tocar de les muralles

Pocs saben que la paraula raval és una paraula d'origen àrab ("Rabad"), que vol dir un suburbi o un barri extramurs. El seu nom s'associa de forma molt directe al popular barri de Barcelona que porta aquest nom i que abans era anomenat Barri Xino. Però tornem al camí que ens toca, i parlem dels ravals de Manresa. L'origen dels ravals de la nostra ciutat és del període baixmedieval, segles XIV i XV bàsicament. Els més importants eren el raval de Sant Andreu, el raval de les Escodines, el raval de Puigterrà, el raval de Predicadors i el raval de Valladura. Aquests ravals, o si voleu també podeu dir-ne agrupacions de cases, es construïen a la zona d'extramurs, és a dir, fora de la Manresa medieval, aquella que estava protegida per una fortificació militar, torres de vigilància i portes d'entrada.

Els ravals manresans naixien a tocar d'un "camí ral" i al costat dels portals de les muralles, doncs les portalades medievals es van construir en el trajecte dels camins i per tant eren els accessos directes a la ciutat. Si volies arribar a Manresa havies d'entrar per un portal sí o sí, vaja. Els antics camins (molts es remuntaven al període romà) que enllaçaven les ciutats i viles medievals eren les úniques vies de comunicació fins l'arribada del ferrocarril a meitats del segle XIX. Potser la millor definició que podem trobar de raval la trobem a la Wikipedia en català, que ens diu:
"Dins de les entitats de població, un raval era originàriament una agrupació de cases fora de muralles, si l'entitat major de la qual depenia en tenia, habitualment formada al llarg d'un camí de sortida d'aquella altra entitat més important. És molt fàcil, doncs, que la definició anterior en sigui l'origen: els primers ravals es devien erigir en terrenys de conreu ran dels camins rals, a tocar de les ciutats i viles. Modernament el nom ha perdurat en molts llocs, la major part dels quals es poden reconèixer encara com perifèrics, respecte dels nuclis urbans dels quals formaven part".
El nom de raval té connotacions negatives i sovint s'ha associat sempre a espais de delinqüència, gent de mala reputació, prostitució i contraban de productes il·legals de dubtosa procedència. A les fortaleses musulmanes de la península Ibèrica s'anomenava "rabad" a la part civil situada fora de la fortalesa o perímetre militar pròpiament dit, de forma que aquesta població quedava aïllada dels assumptes de la ciutat. També es deia "rabad" el barri de les prostitutes i el dels leprosos o entre els cristians, raval també designava una parròquia.


Més informació: 

- Les Muralles, el perímetre fortificat: aquí
- Muralles amunt!: aquí
- La gran expansió del segle XIII, les noves muralles: aquí