30 de gener 2016

"A sota l'asfalt hi ha el torrent"

La via de Mèder i els set ponts

Durant l'època medieval, el torrent de Sant Ignasi se'l anomenava Mèder o Miràbilis. La zona era un punt d'atracció dels gremis de treballadors que assaonaven i blanquejaven pells, perquè podien utilitzar l'aigua del torrent. El vial d'aigua que separava l'actual barri de les Escodines i el de Sant Marc del nucli urbà, era creuat per una sèrie de ponts, passeres i pontarrons, fins a un total de set.

El torrent de Sant Ignasi a principis del segle XX, amb un dels set ponts que el creuaven, just a sota del carrer de la Codinella. A l'esquerra de la fotografia hi ha ca l'Asols. Fotografia: Arxiu Ramon Salisi i Bonastre

Segles més tard, amb l'arribada de l'indústria, el torrent fou el lloc escollit per ubicar les primeres fàbriques de filats i teixits de cotó, com la de Ca l'Areny o la del Salt, que utilitzaven l'aigua del torrent per genera energia. Les rodalies del torrent formaven una zona molt poblada. Eren els treballadors que vivien apinyats, en pisos, a l'entorn de les industries del torrent i a principis del segle XX, la situació es convertí en un problema greu d'higiene i un focus de malalties, doncs el torrent també era a la vegada el clavegueram de tota la ciutat de Manresa. L'any 1911 l'alcalde de Manresa Maurici Fius i Palà ordenà el cobriment del tram de torrent de la plaça Sant Ignasi fins a la font de l'Obac.

El torrent de Sant Ignasi en una fotografia de la dècada dels anys 20. Fotografia: Arxiu Payàs Bertran

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Zenobita. Manresa, 2005

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Zenobita, Manresa, 2009

- GARCIA i CASARRAMONA, Gal·la: "L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965". Efadós, 2001

- JUNYENT, Francesc: "Manresa. Guia de la Ciutat". Parcir/Ajuntament de Manresa, 1993

Llegiu més sobre el torrent de Sant Ignasi:

- Les rates gegants del torrent de Sant Ignasi: aquí
- El cobriment del torrent de Sant Ignasi: aquí
- El cobriment del torrent de Sant Ignasi en imatges: aquí

19 de gener 2016

Louis Berger el jueu que va sobreviure a l'Holocaust

De Manresa a Barcelona (passant per Miranda de Ebro)

El bloc Històries Manresanes ha parlat en diferents entrades de les rutes d'evasió, dels passadors, dels maquis, dels evadits i dels jueus que s'escapaven de l'Europa dominada pels nazis, durant els anys de la Segona Guerra Mundial (1941-1944). Conegudes i estudiades a fons per molts historiadors i investigadors són aquestes rutes que utilitzaven els passadors per ajudar a travessar els Pirineus (i també bona part de la geografia del nostre país) a persones perseguides pels nazis: soldats aliats capturats pels nazis i ciutadans jueus dels països ocupats (Bèlgica, Paisos Baixos, França). En aquesta entrada us vull parlar de Louis Berger, un jueu polonès que va viure un autèntic periple per escapar dels nazis i que va aconseguir sobreviure a l'Holocaust, als camps de concentració de la França de Vichy i de l'Espanya de Franco i que finalment es va establir amb la seva família a la ciutat de Barcelona el 1946. Josep Calvet, doctor en història per la Universitat de Lleida ha estat uns dels investigadors que millor ha treballat les rutes d'evasió dels maquis a Catalunya. En el seu article publicat a la revista berguedana L'Erol número 123, repassa les rutes de la comarca del Berguedà que feien els passadors per arribar fins a Manresa i d'altres ciutats, per agafar el tren que els duia fins a Barcelona.

Berger havia estudiat ciències químiques a Viena atès que no aconseguí plaça a les universitats del seu país a causa del “numerus clausus” que afectava als estudiants jueus. A la Polònia d'entreguerres, del general Józef Piłsudski, els jueus eren tolerats però se'ls tenia vigilats. Quan va acabar l'universitat va començar a treballar en diverses fàbriques d’adobament, primer a Berlín i després a París. A la capital francesa contrau matrimoni amb una jueva també polonesa. L’any 1937 neixen les seves dues filles bessones. Quan va començar la Segona Guerra Mundial Louis s’enrolà a la prestigiosa Legió Estrangera del exèrcit francès, on hi havia molts jueus desitjosos de parar els peus als nazis. Al 1940, després de ser desmobilitzat, aconsegueix passar a la França lliure (França de Vichy no ocupada pels nazis) amb tota la família, establint-se a les proximitats de la ciutat industrial de Lió. L’avenç de l’exèrcit alemany es imparable i l'any 1942, Louis decideix fugir cap a la "neutral" Espanya mentre la seva dona i les dues filles s'amaguen, ja que a la França de Vichy, titella dels nazis, havia començat a detenir tots els jueus que trobava. Berger havia estat denunciat per ser jueu i enviat en un camp de concentració francès on va entrar amb contacte amb republicans catalans que estaven connectats a la Resistència francesa i als maquis que operaven als Pirineus catalans. Berger s'escapa del camp de Vernet.

La Guàrdia Civil i els camps de concentració

Louis Berger contracta els servies d'un guia (passador) per travessar els Pirineus, el seu objectiu era l'estació de tren de Manresa (moltes estacions de tren com les de Lleida, Puigcerdà i d'altres viles, eren el punt final del trajecte, ja que amb tren el viatge fins a Barcelona era molt més segur), allà la xarxa que s'encarregava de passar els evadits, el faria pujar en el famós "electrico" que anava fins a Barcelona. Louis mai agafaria aquell tren, seria detingut per una parella de guàrdies civils a les proximitats de Manresa. A Manresa Berger és interrogat, i com que anava indocumentat és traslladat a la presó de la Model de Barcelona. La Guàrdia Civil de Manresa sospita que pot ser un espia aliat, o pitjor encara, un jueu que ha entrat de forma il·legal a l'estat espanyol, si és així, seria retornat a la frontera hispano-francesa, on la Gestapo vigilava que no escapés cap ciutadà jueu. La Guàrdia Civil de Manresa estava a l'aguait, tenia coneixement que la ciutat era un punt habitual de moltes xarxes d'evasió i l'estació del Nord sovint era vigilada per guàrdies i policies de paisà. Molts passadors (com en Joan Peremiquel) actuaven amb cautela, fent llargues esperes i amagant-se a la zona del Congost (propera a l'estació de tren) per evitar la policia, d'altres passadors (com en Josep Baldrich) optaven per una via més diplomàtica i "conciliadora", el suborn a policies i personal de l'estació del tren. Amb diners pel mig, les coses anaven millor, i ningú feia preguntes. Malgrat tot, més d'un ensurt s'havien endut moltes vegades, tal i com va passar en una ocasió amb un passador, de nom Viadiu, quan fou interceptat per la policia. Viadiu va acabar amb el seu grup dispersat a trets a l'estació de tren de Manresa.

Berger fou tractat de forma cordial (li van donar cafè calent per reanimar-lo del fred) pels guàrdies manresans, tal i com explicaria el seu gendre, Victor Papo, en una entrevista anys més tard. Aquí comença el seu periple de detenció i privació de llibertat. Un llarg viatge per les presons franquistes que el dugué a la presó Model de Barcelona i, més tard, al camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos) on es tancava a tots els nois en edat militar, 18 i els 40 anys. Gràcies a les gestions del American Joint Distribution Committee i el seu delegat a Barcelona (que disposava d'una important "xarxa" de cases segures pels refugiats jueus), Samuel Sequerra, que aconseguí sortir del camp de concentració. Berger fou dels escassos refugiats jueus que aconseguí establir-se a Barcelona desprès de la guerra. Muntà una fàbrica d’adobament a Badalona, tal i com havia fet abans de l'esclat de la guerra. L’any 1946, finalitzada la Segona Guerra Mundial la família Berger aconseguí retrobar-se a la Ciutat Comtal després de quatre anys d'infausta guerra.

Bibliografia:

- CALVET, Josep: La fugida de jueus a través del Berguedà. Guies i xarxes d'evasió. L'Erol, revista cultural del Berguedà, num. 123. Any 2015

- LUENGO, Andrés: Passadors, guies de la llibertat. Revista Sàpiens, núm. 73. Novembre 2008

- Televisió de Catalunya | Boira Negrahttp://www.ccma.cat/tv3/boira-negra/

Més informació:

- Perseguits i salvats: www.perseguitsisalvats.cat

08 de gener 2016

Jesuïtes contra caputxins

L'autenticitat de la balma de Sant Ignasi

Avui us vull parlar d'una polèmica, que va quedar enterrada i cap historiador, local o forà, la va tractar en profunditat i amb dades a la mà, més enllà de petites referències en algun article o noticia relacionada amb l'activitat dels caputxins a Manresa. Gràcies al llibre El Convent de Framenors caputxins de Manresa 1582-2007 de Pere Cardona, publicat a la col·lecció "Monogràfics" del Centre d'Estudis del Bages l'any 2014, ressuscitem la agria polèmica entre els caputxins i els jesuïtes sobre l'autenticitat de la cova de Sant Ignasi.

La polèmica entre jesuïtes i caputxins manresans "per culpa" de Sant Ignasi va arrancar l'any 1662 i s'allargaria fins el 1734. Eren els manresans víctimes d'una estafa? Un engany potser? I si Sant Ignasi va anar a un altre balma de la que trobem a la Santa Cova d'avui en dia? Aquesta polèmica donaria per un bon documental i seria motiu de debat en els mitjans sens dubte. El plet entre l'autenticitat de la balma de Sant Ignasi va durar 72 anys i va acabar amb una concòrdia signada per les dues parts. Els caputxins s'havien establert molt abans que els jesuïtes a Manresa, la ubicació de l'ermita de Sant Bartomeu i el convent (avui edifici de l'AA.VV. de les Escondines) estaven edificats sobre una de les moltes balmes que hi havia ("les codines") i des de les quals es podia veure tota la panoràmica de Montserrat, així com el Pont Vell i el riu Cardener, no és impossible que la cova situada sota Sant Bartomeu fos la o una de les coves en què Sant Ignasi hi féu vida de penitent. Per situar-nos al temps una mica millor, l’establiment de la primera fraternitat de caputxins a Manresa data del 24 d’agost de 1582. Els frares s’aplegaren a redós de la capella de sant Bartomeu, ubicada al barri de Les Escodines, en aquells temps a la zona d'extramurs de la població, és a dir, fora de la ciutat emmurallada.

Va ser amb motiu de la visita del pare general de l'Ordre jesuïta, Innocenci de Calagirone, que va demanar que els frares de Manresa tinguessin una especial veneració i cura de la cova que era tinguda per la de Sant Ignasi (sempre segons la versió caputxina) i que, de tant en tant, s'hi retiressin a fer exercicis espirituals tal i com havia fet el guipuscoà. El pare Ignasi de Sant Feliu Sassera va manar que s'arreglés de manera digna la cova situada sota el claustre del convent tal i com havia ordenat el pare general de l'ordre mendicant l'any 1649. La polèmica anà pujant de to entre caputxins i jesuïtes, i aviat els ciutadans de Manresa van anar prenent partit a favor d'uns o dels altres. Tan és així que l'any 1661 el Consell de la ciutat va voler acabar amb la discussió del "lloc" sant d'Ignasi de Loiola i va publicar un al·legat titulat Protesta de la ciudad a N.P: Provincal sobre la fingida cueva de S. Ignacio. 1661, amb un títol que donava com a versió oficial la versió dels jesuïtes. 

El novembre del 2014, durant les visites a la "Manresa Insòlita. La ciutat que no t'han explicat" organitzat pel Centre d'Estudis del Bages dintre les Aules de Cultura de l'Ajuntament de Manresa, els visitants van tenir l'oportunitat de veure "la cova de Sant Ignasi" dels caputxins. Per accedir aquest espai s'ha d'entrar a l'edifici de l'Associació de Veïns de les Escodines per la zona antiga. [Fotografia: Centre d'Estudis del Bages]

A la fotografia, la "creu" on va resar Sant Ignasi a la balma que es trobava sota l'antic convent dels caputxins de Sant Bartomeu l'any 1522. Suposadament, i sense que en tinguem cap coneixement de la persona concreta, l'espai es va anar pintant i restaurant de forma puntual. Difícilment és factible que aquesta creu es remunti fins al segle XVI.[Fotografia: Centre d'Estudis del Bages]

El 1663 els caputxins manresans van aixecar unes capelles en les coves que es trobaven sota el seu claustre i restaven protagonisme a la devoció del sant als caputxins. Davant aquest clima de confrontació el pare caputxí Ignasi de Sant Feliu Sasserra va delegar al pare Josep de Puigcerdà perquè aquest obris un procés d'informació sobre l'autenticitat de les coves i la seva devoció. Va presentar una suplica al degà de la Seu, mossèn Jaume Aldabó, demanant-li que interrogués a persones de "bona fe" per establir i fonamentar la versió que Sant Ignasi l'any 1522 feu penitencia, en alguna o moltes vegades, en la balma o cova sota de l'era de Sant Bartomeu, situada en aquell temps sota el claustre del convent de caputxins. La petició anava acompanya d'un qüestionari de nou preguntes per a interrogar els testimonis. Els interrogatoris van començar el 19 de desembre de 1664 i el lloc on van ser convocats a declarar fou el convent del Carme. Com a notaris actuaven Francesc Madriguera i Josep Rovira. Els ciutadans escollits per declarar  van ser mossèn Jaume Geli (canonge de la Seu), Joan Rovira (pagès) i el mossèn Leandre Capdepós.

Bibliografia:

- CARDONA, Pere (OFMCAP): El Convent de framenors caputxins de Manresa 1582-2007. Aproximació història. Centre d'Estudis del Bages, Col·lecció Monogràfics núm. 28. Manresa, 2014

- Monestirs.cat: http://www.monestirs.cat/monst/bages/ba15capu.htm

02 de gener 2016

Una de carrers estrets

La ciutat dels vials: peculiars i especials 

El carrer més curt de Manresa és el carrer de Vallcendrera que enllaça el carrer de Sant Miquel amb la plaça del mercat de Puigmercadal per damunt del carrer Nou. És fa difícil situar-lo a la majoria de mapes de Manresa, i quasi ningú el fa servir per res, com molts altres carrers de l'anodí Barri Antic. Tan sols una placa penjada en una façana li dóna "el certificat" de carrer de Manresa. Aquest vial té tan sols 22 metres de llargada. Segons les dades que dóna l'Ajuntament, és el més curt de la ciutat. En contraposició, al més llarg, la carretera de Vic, té, entre la muralla del Carme i el Pont de Ferro, 2,3 quilòmetres de llargada. Tot i que aquí fem trampes, ja que aquest vial és una travessia i no un carrer, és una carretera dintre un tram urbà. Pel que fa a l'amplada, comparteixen protagonisme l'avinguda Universitària, a les Bases de Manresa, i el carrer de la Divina Pastora, al barri de les Escodines, ambdós amb una calçada de 40 metres.

Si hi ha quelcom que dóna caràcter peculiar a la ciutat de Manresa són les baixades i pujades. No és com les set muntanyes de Roma, però tenim uns quants puigs: Puigberenguer, Puigmercadal, Puigcardener... Això fa que alguns vials siguin especialment costeruts i amb pendents considerables. És el cas de la baixada del Pòpul, a la banda esquerra de la casa consitorial, i de la baixada dels Jueus, a la banda dreta. La nova estètica del primer, reurbanitzat fa pocs anys, contrasta amb la del segon, que probablement és igual ara que quan era l'epicentre del call jueu manresà, entre els segles XIII i XIV. Ja fora del Barri Antic, hi ha el Torrent dels Predicadors i el passatge Sinera, dos carrers que van deixar de ser cul-de-sac i a tenir sortida i entrada per les dues bandes. El primer, que comunica el carrer del Cós amb la carretera de Vic, té accés per aquest cantó gràcies a les escales. El segon serveix per lligar la carretera de Cardona amb el passeig de Salvador Espriu.

Per trobar l'accés més estret a un espai públic cal anar fins a la carretera de Santpedor. Al costat del semàfor per travessar, a la banda oposada de la plaça de Mallorca, hi ha l'entrada al parc infantil de la Mineta: un túnel no gaire llarg fet de maons que no supera el metre i mig d'amplada. Dues persones juntes de costat no hi passen.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Història de Manresa". Zenobita. Manresa, 2009

- Diari Regió7: "Del més ample al més estret i costerut" (11/08/2010)