15 de juny 2016

El tabac de la llibertat

El contraban dels passadors: dos dies a peu fins a Manresa 

El novembre del 1942 els nazis decideixen envair la part no ocupada de França, coneguda com la França de Vichy. Les cadenes d’evasió que ajudaven a fugir persones (ciutadans jueus i soldats aliats escapats dels camps de concentració) de la rereguarda nazi han de buscar nous camins, més difícils de controlar, i les parts més centrals dels Pirineus esdevenen rutes més transitades. El Principat d'Andorra i el Pirineu central veuen augmentar el nombre de refugiats provinents de França a partir de l'hivern de 1943. La vall del Nord, la vall del Valira d’Orient i la vall del Valira del Nord eren les més seguides pels passadors.

L’excusa del contraban de tabac permetia sortir de casa sense que els veïns sabessin que una persona era un "passador". Els contrabandistes sovint eren persones desconegudes pels habitants dels pobles del Pirineu. De totes maneres les activitats de contraban es combinaven sovint amb el de persones o de documents en sobre segellats. En aquest bloc ja hem explicat la vida i miracles de passadors com en Joan Peramiquel o d'en Joaquim ("Quimet") Baldrich. Per altra banda, els passadors no coneixien el nom dels refugiats que passaven ni aquests tampoc no sabien els noms dels qui els ajudaven, s'utilitzaven noms inventats o en la majoria d'ocacions, sobrenoms, per evitar qualsevol suspicàcia. Els intercanvis durant el viatge, que durava uns dos dies entre Andorra i Manresa, eren limitats, sovint perquè no parlaven el mateix idioma i perquè valia més guardar silenci durant el trajecte per por de ser descoberts per alguna parella de la guàrdia civil. El trajecte es feia sovint de nit, evitant el màxim ser interceptats per a ulls de curiosos (no se sap qui podia denunciar o avisar a les autoritats) i s’intentava recuperar forces durant les hores de sol.

La sort o la desgràcia era pur atzar. Alguns, la fortuna se’ls acabava ben d'hora, concretament a la Seu d’Urgell, on eren descoberts per la guàrdia civil i enviats directament a la temuda presó de Lleida, un antic seminari reconvertit en lloc d’empresonament per als evadits i antifranquistes. Per contra, els més valents i afortunats, els tocava sovint haver de caminar des d’Andorra fins a la nostra ciutat, Manresa, on, per fi, podien agafar el tren fins al consolat britànic de Barcelona, situat davant mateix del consolat alemany, a la plaça Universitat, tota una aventura! La majoria d'evadits arribaven a Manresa per la zona del Congost, i s'amagaven en els forats i mines pròximes a l'estació del Nord i del riu Cardener.

Els evadits i els passadors baixaven a la Plaça Catalunya, i eren conduits en parelles fins al consolat britànic, per no aixecar sospites o malentesos. Es tractava d'evitar grans aglomeracions de gent i passar el màxim desapercebut. Els camins de sortida d’Andorra cap a Catalunya eren diversos i es canviaven per esquivar als sometents, informadors o la pròpia guàrdia civil. Pràcticament tots els passadors cobraven, segons explicava Joaquim Baldrich, 3.000 pessetes per persona, una enorme quantitat de diners per a l’època de la postguerra, tot i que després calia descomptar-hi les despeses d’allotjament i menjar en les cases de pagès segures o fondes utilitzades, sempre amb persones de màxima confiança dels passadors. El suborn de les patrulles de la guàrdia civil i altres despeses, com els bitllets de tren, també eren necessàries i bàsiques perquè els evadits aconseguissin arribar fins a Barcelona.

Bibliografia de referència:

- BENET MAS, Claudi: "L’Andorra 'fosca' i l’Andorra 'generosa' durant la Segona Guerra Mundial". Papers de Recerca Històrica, 4: (2004)