28 de novembre 2015

Quan caminaven sobre llambordes

El raval de Sant Andreu i els llambordins del carrer Sobrerroca: pedres i carros (1840-1860)

Una de les reformes urbanes que més va captivar Manresa la segona meitat del segle XIX era la nova pavimentació dels carrers, i més quan el nou trànsit rodat causava desperfectes a les calçades de les vies públiques, algunes d'origen medieval i que havien aguantat quasi de tot durant segles. L'increment del comerç i la industria va portar noves necessitats de transport. La majoria del transport es feia amb carro i la tracció (la força) era per mitjà de "matxos" i mules. A la dècada dels 60 del XIX, es van introduir nous carruatges més moderns i podien suportar més càrrega, eren de quatre rodes i coberts amb vela. Aquest augment del transit rodat significà un major desgast dels paviments de la ciutat.

Entre els anys 1840 i fins 1860 el espais urbans més transitats no tenien res a veure amb l'actualitat. En aquests anys Manresa encara no s'havia eixamplat cap a la zona del Passeig Pere III i carrer Àngel Guimerà i l'entrada principal de la ciutat era pel carrer Sant Andreu, carrer Hospital i portal de Sobrerroca. De fet, el lloc amb més trànsit era el raval de Sant Andreu, per on entrava a la ciutat els traginers i els viatgers provinents del Bages, i d'altres comarques veïnes, com el Berguedà i l'Osona. Era l'indret on els paviments empedrats més reparacions i recanvis necessitaven. L'any 1843 l'Ajuntament es va empescar l'impost d'un ral pels amos dels carruatges que volien passar per Sant Andreu. Un impost de circulació "a l'antiga", amb la fi d'ingressar uns diners destinats exclusivament a la reparació dels empedrats i paviments de Manresa. Les despeses per l'arrengament dels empedrats es feien per mitjà de subhastes públiques entre els mestres paletes, i el guanyador era l'encarregat, durant un període estipulat de temps, d'arrengar camins, carrers i alguna plaça si era necessari. El primer mestre paleta en guanyar una subhasta d'obra pública per arrengar carrers fou Pere Lladó.

La destrucció dels empedrats pels carros va obligar a l'Ajuntament a prohibir el 1860 l'entrada de carros dins la ciutat, perquè els conductors no complien amb l'obligació de reparar els desperfectes i els carros havien "d'aparcar" al llarg de la Muralla. La prohibició no va durar molt temps, l'any següent es repararien els empedrats del carrer de Sant Andreu, i d'altres carrers com el Carrer Hospital, el Born, el Nou o Sant Miquel. La utilització dels llambordins ("adoquins") per primer cop a Manresa data de 1855 al carrer Sobrerroca. Aquell any, es va adjudicar per 18.950 rals de billó al mestre d'obres Josep Muntades, la reparació del paviment del carrer amb un nou sistema de pedres. Les condicions exigides eren:
"el empedrado y pavimentado de la calle se compondrá de losas y adoquines, será de adoquines la parte del centro que ocupaba la montea o bombado y losas las aceras... El arco de adoquines tendrá constantemente un diámetro de 16 palmos con 3/4 flecha o punta y las aceras serán lo restante de la calle. Los adoquines tendrán lo más un palmo 1/2 de longitud y un palmo de espesor lo menos y las losas serán de tales dimensiones que cada una de por sí ha de abrazar la latitud de la acera".
Bibliografia:

- DD.AA. (1991) «Història de Manresa 1900-1950». Volum 1. Caixa de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

- GARCIA, Gal·la (2001) «L'abans de Manresa, Recull gràfic 1876-1965». Efadós Editorial

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

22 de novembre 2015

Que es faci la llum... i el negoci!

Un nou enllumenat públic i la subhasta de la concessió

Dibuix satíric del setmanari "La Llantera" que representa els empresaris de la companyia d'electricitat Magí Gallifa, Lluís Vila i Àngel Ferrer. L'àngel que porta el llum és l'alcalde de Manresa Francesc Gallifa, germà del Magí, el qual actuà com a defensor dels interessos del grup. (La Llanterna, 17-12-1898, Arxiu Comarcal del Bages).

Un dels serveis més importants del darrer terç del segle XIX a Manresa fou el telèfon i l'enllumenat elèctric. Tot i que la ciutat ja tenia un servei telegràfic, el telèfon s'hi va introduir molt ràpidament en aconseguir el 1888 la societat manresana Graell i Balet la concessió per instal·lar i mantenir aquest nou mitjà de comunicacions. La central s'ubicaria a la casa de Balet al carrer Nou de Sant Domènec i aviat la xarxa es va allargar per tot el Bages.

En expirar el contracte entre l'Ajuntament i la companyia del gas per l'enllumenat públic de Manresa, es va estudiar una nova possibilitat perquè l'instal·lació fos elèctrica i no amb gas, com fins el moment. Després de diferents sessions dedicades a la instal·lació d'una xarxa elèctrica i d'unes proves pilot, el 16 de desembre de 1892 (pocs mesos després de la celebració de les Bases de Manresa) es va realitzar la subhasta per adjudicar l'enllumenat que inicialment havia de comprendre la instal·lació de 350 bombetes de 16 bugies cada una i de 10 arcs voltaics de 9 ampers, col·locats on l'Ajuntament estimés oportú i amb un cost de 27.000 pessetes anuals. La subhasta fou guanyada per Lluís Montada i Roca, enginyer de Barcelona, que poc després va transferir la concessió a la societat manresana formada per Ferrer, Vila i Gallifa, el primer dels quals havia estat justament el president de la comissió d'enllumenat que hauria intervingut en tot l'afer, i per tant la persona que tenia el poder de decisió sobre aquest tema.

La força elèctrica es fabricada per mitjà d'una central tèrmica instal·lada a la fàbrica que la companyia tenia entre els carrers de Llussà i Sant Salvador. El corrent produït era de tipus continu i per ampliar la producció es va construir una central hidràulica a les Hortes de Viladordris. Aquesta central funcionava a base de recollides d'un petit embassament i conduïdes amb canonades de ferro que les tirava sobre una roda Pelton que movia una dinamo. El creixement demogràfic i sobretot urbà de Manresa impulsava el naixement de noves necessitats i les innovacions tècniques possibilitaven la seva satisfacció.

Al mateix temps, la feblesa de la hisenda municipal impulsava l'empresa privada a fer-se càrrec de determinats equipaments i serveis, malgrat que hagessin de tenir a l'Ajuntament coma el seu principal o client exclusiu, la ciutat continuava mobilitzant capitals i els manresans que en disposaven pugnaven per aconseguir concessions. Quedava clar que amb el capital suficient i uns bons contactes dintre l'Ajuntament es podia aconseguir concessions suculentes, com el telèfon i l'abastament de llum i electricitat, dos serveis bàsics per entendre la Manresa industrial i la Manresa burgesa. Tanmateix els amos de les concessions tenien així una porta oberta a participar en futurs ajuntaments de la ciutat i aconseguir una esfera de poder, que els permetés que els seus negocis fossin rentables i obtenir més ingressos i al mateix temps més clients.

Bibliografia:

- OLIVERAS i SAMITIER, Josep (1986): "La Consolidació de la Ciutat Industrial (1871-1900)". Caixa d'Estalvis de Manresa, Manresa.

- COMAS i CLOSAS, Francesc (2009): "Història de Manresa". Editorial Zenobita, Manresa.

14 de novembre 2015

Els viatgers de Manresa

Nou projecte del Centre d'Estudis del Bages

Han estat molts els viatgers il·lustres que han visitat la ciutat de Manresa durant segles i n’han deixat constància escrita. El projecte que abordem des del Centre d'Estudis del Bages és a través d’aquesta constància escrita: les cròniques, descripcions, cartes, imatges, il·lustracions, monografies, relats i materials diversos d’aquests viatgers com a font per al coneixement de la història local, la nostra cultura, l’antropologia i patrimoni social, i al mateix temps, recuperar tot aquest material i posar-lo en valor a través d’un projecte col·laboratiu entre el Centre d’Estudis del Bages, altres entitats de la ciutat i particulars interessats. “Els viatgers a Manresa” seria un compilació del màxim de material possible dels viatgers que han fer parada a Manresa i ens van deixar quelcom per escrit. Persones que no van néixer a la nostra ciutat ni tampoc hi van viure durant períodes massa llargs. És per tant un projecte de recuperació de les impressions que han deixat destacades figures (escriptors, poetes, polítics, pintors, militars...) que van passar per la nostra ciutat i també d’altres de més anònimes. Descriure una ciutat es pot fer de moltes maneres, des de l'aproximació a la seva realitat social, passant per fets històrics fonamentals o relatant part de l'experiència del viatger, i és precisament aquesta ultima, la del viatger, la que volem posar en relleu i de marc de treball en aquest projecte. 

Viatjar i relatar sempre van lligats de la mà, i que visitants ens relatin les seves impressions de com és casa nostra ara i abans, ens ajuda a comprendre millor la nostra realitat local i quotidiana. La disposició del viatger en emprendre un viatge ha anat canviant amb el temps. Deia l’escriptor americà John Steinbeck que no són les persones les que fan els viatges, "sinó els viatges els que fan a les persones". El viatger il·lustrat del segle XVIII havia donat pas al viatger romàntic del XIX, i al viatger aventurer al segle XX. Com veien aquests viatgers la ciutat de Manresa? Que en van escriure? Que en queda? Preguntes que amb aquest treball volem respondre.

A qui va dirigit aquest projecte?

Amb aquest projecte l’intenció del Centre d’Estudis del Bages és la de realitzar una tasca de cerca i difusió de tot el que van deixar escrit els viatgers que van passar per Manresa durant diferents etapes de la història, i comprovar amb “ulls de fora” l’evolució de la nostra ciutat. Per això, considerem beneficiaris del projecte en qüestió tota la població de Manresa, posant especial èmfasi en aquells relats/escrits que veïns i particulars en general vulguin fer-ne un coneixement a través de cartes de familiars, fotografies i retalls de premsa de tot tipus. Ens interessaria que tot aquest material quedés plasmat a la xarxa (a la Viquipèdia, en un bloc...), i que esdevingués per tant, un projecte compartit 2.0, que permetés la interacció de diferents persones, entitats i administracions interessades en la temàtica abordada en el projecte. En definitiva, desitgem que aquest projecte, tingui continuïtat un cop s’hagi realitzat i pugui ampliar-se sempre que sigui necessari.

Més informació:

- Els viatgers a Manresa: http://cebages.org/els-viatgers-a-manresa/
- La línia del Temps: Cronologia

07 de novembre 2015

Joan Peramiquel i Sivila

TERCERA PART: El passador de Súria

Finalment arribem al tercer i últim capítol dedicat al passador de Súria, Joan Peremiquel i Sivila. En el capítol segon vam explicar com en Joan va començar a fer de passador i com se les empescava per fer arribar la gent des de la frontera andorrana fins a la nostra ciutat, seguint les rutes del contraban.

En un dels seus viatges Peramiquel va portar set aviadors i van anar a casa d'en Joan, a Manresa. Els va veure el sereno i els va dir que anéssim alerta. L'endemà van agafar el tren a l'estació del Nord, el popular "eléctrico" de Manresa a Barcelona. Els bitllets sempre els treien els guies i familiars o persones de màxima confiança dels passadors per dissimular. Que una persona sola comprès molts bitllets aixecava sospites. En una ocasió, en Joan acompanya a un grup de militars belgues i dos no van pujar al tren i van tenir la pensada de tornar allà on estaven amagats, al Congost. Quan en Joan va tornar de Barcelona els va trobar, l'endemà al matí els va portar amb tren fins a Barcelona, ja que en els viatges dels passadors no es solia estar més d'una nit en un mateix lloc.

El company guia d'en Joan (durant molts viatges) es deia Salvador Calvet, era de Puigcerdà i després de la guerra es va establir a Andorra on feia de paleta i va arribar a tenir 60 paletes treballant per ell. Els seus fills viuen a Andorra; era germà del darrer alcalde de Puigcerdà durant la guerra. Quan eren a Barcelona anaven en petits grups, novament per evitar suspicàcies, i es dirigien cap al consolat anglès (els consolats dels països ocupats pels nazis havien substitut el personal per col·laboradors) que era a la cantonada del carrer de Consell de Cent i després anaven al carrer de Jonqueres, en una de les cases més altes de Barcelona, tenia 16 pisos. Al consolat els atenia Miss Corlin que era una secretaria i també feia d'intèrpret. Al consolat els donaven tres mil pessetes per cada persona que portaven. Cobraven una quantitat de diners elevada, però la feina era de màxim risc, no sols pels passadors sinó pels grups de persones evadits, ja que si eren descoberts i detinguts eren tornats a la frontera davant els nassos de la Gestapo. En la majoria de casos els passadors havien de repartir aquesta quantitat entre tots els que ajudaven, el que avui en dirien logística. Molts passadors no eren de fiar, i robaven als grups que ajudaven a escapar, la majoria solien ser ciutadans jueus, que duien quantitats elevades de diners i sobretot joies a sobre. Afortunadament en Joan mai topar amb aquests estafadors. D'altres passadors eren infiltrats, que a canvi de diners o "favors", informaven a la Guàrdia Civil i la Gestapo de la frontera, quins passos i rutes seguien. 

En Joan Peramiquel calcula que va portar un total d'unes cent persones entre francesos, belgues i aviadors de diversos països, anglesos, canadencs, etc. La majoria eren militars que s'havien escapat dels nazis, un cop aquests havien ocupat el seu país, i ciutadans jueus que fugien de la Gestapo per evitar ser enviats en camps de concentració. En un dels viatges en Joan va portar a una persona que feia d'enllaç del Partit Comunista, i en un altre viatge va portar un que era l'enllaç directe entre París i el Comitè Central del Partit Comunista a Espanya, que li deien el "Comprendes"; era Luis Márquez Rosillo. Quan el va agafar la policia "va cantar" tot el que sabia. Ho va explicar tot, com havia vingut des de França, com havia passat la frontera amb el grup d'en Joan que operava des de l'hotel Palanques d'Andorra i les cases per on havien passat fins arribar a Manresa.

El recorregut d'en Joan: Andorra - Manresa

Passaven la frontera andorrana a la dreta del riu Valira i a la dreta de la Seu. Normalment passaven el riu Segre entre la Seu i Alàs, quasi sempre per dins l'aigua que els arribava fins a les cuixes. Una vegada, en Joan fins i tot va passar-lo amb una dona polonesa a coll. Després anaven cap a El Ges. Allà, a la vora de la serra del Cadí, descansaven i els feien menjar. Després anaven cap a la Vansa, després cap a Ossera i pujaven cap al Coll d'Ares. A l'altre cantó hi havia l'Alzina i Alinyà. Aquí reposaven i dormien en una fonda sense fer gens de soroll. 

L'endemà anaven en direcció cap a Solsona, cap a la serra de la Torregassa i fins a cal Rajolí, que era una casa de pagès, i allà paraven i passaven la nit. L'endemà continuaven cap a Castelltallat, fins a cal Pons on feien nit de nou. Allà hi passaven el dia i a entrada de fosc començaven a caminar fins a Manresa. Els portaven fins al Congost, molt a prop de l'estació del Nord. Després anaven a buscar bitllets i amb el primer tren del dia marxaven cap a Barcelona. En els viatges en Joan sempre portava unes espardenyes de recanvi lligades a la cintura. També portava un mocador de farcell amb la mica de menjar, que solia ser pa, xocolata i llonganissa. De beure no en portava perquè podia beure en fonts i rieres que trobava durant el trajecte.

En Joan va tenir sort i mai fou descobert. Encara que en alguna ocasió va estar en perill real. Una vegada a Cornellana els esperava la Guàrdia Civil perquè havien agafat a una persona que va xerrar per on passaven en Joan i els passadors. Però va resultar que un home de Cornellana els va avisar que havien mort un home. Es tractava d'un xicot de Fórnols que treballava de pagès i havia desertat. Aquest xicot sortia amb una noia de Cornellana i es va trobar la Guàrdia Civil, que li va demanar "l'alto". Espantat, va fugir, però la parella de Guàrdia Civil li van disparar i el van matar. Un veí de Cornellana que feia contraban va explicar als passadors l'ocorregut perquè canviessin de ruta. 

Bibliografia de referència:

- SERRA, Jaume: "Entrevista a Joan Peramiquel i Sivila". Revista Dovella, núm. 66. Any 1999

Els dos primers capítols: "Joan Pere Miquel, el passador de Súria"

- Primer capítol: aquí
- Segon capítol: aquí