27 d’agost 2015

La dictadura de Primo de Rivera

La Unión Patriótica

El cop d'estat del general Primo de Rivera de 1923, fou un intent fallit de portar el model italià de feixisme de Benito Mussolini a l'estat espanyol, i més concretament un intent per regenerar per enèsima vegada el nacionalisme espanyol al entorn d'un sol partit polític i d'un cabdill que havia d'acabar amb les picabaralles polítiques i les eleccions viciades del sistema de la Restauració imposat des de 1876. Molts sectors conservadors van veure amb alegria aquest nou sistema pseudo-feixista, però ben aviat i sobretot la burgesia catalana que volia tranquil·litat política perquè els seus negocis rutllessin, van veure com el dictador espanyol començava a fiscalitzar massa llur activitat econòmica. La dictadura de Primo de Rivera (1923 - 1929) és l'expressió clàssica de la crisi de l’Estat burgés.

En política es va crear un partit únic des del poder, la Unión Patriótica Nacional, mentre d'altres partits eren més o menys tolerats, sobretot en la dreta catalanista com els carlins i la Lliga. És curiós veure quins eren els homes que formaven part de les estructures locals del nou partit de Primo de Rivera a Manresa. El partit estava format per homes que no tornarien a ser rellevants fins a un altre dictadura, la franquista 15 anys més tard. Aquest es el cas de Josep Rosal Esteve, el fabricant Jaume Sitges, Joan Gallifa, etc. El cap local de la Unión Patriótica de Manresa era el fabricant Fermí Rica Coma, que provenia de la Joventut Carlista. L'any 1927 la Unión Patriótica tenia més de 950 afiliats i era una de les organitzacions més important de la província de Barcelona.

L'any 1925 van publicar el seu ideari polític, al diari "Patria" on declaraven que:
"La Unión no es un partido, sino que aspira a ser generadora o propulsora de futuros partidos, cuando más adelante se disipen dentro de ella las tendencias y los matices que en su dia determinaran el nacimiento de nuevas agrupaciones políticas."
El diari Patria, escrit íntegrament en castellà, començà a publicar-se el 1920 i el 1925 va ser adquirit per la família Gomis i dirigit pel capellà Lluís Gomis i Cornet fins 1934; durant aquesta etapa defensà la religió catòlica, el sentit tradicionalista de la "pàtria", i fou portaveu dels carlistes manresans. A finals de 1934 esdevé òrgan oficiós d'Acció Popular Catalana (branca de la CEDA estatal) i segueix una línia marcadament antirepublicana sota la direcció de Ramon Barniol Tuau.

El lema del partit de Primo de Rivera no deixava dubtes als indecisos: 
"...avivar el amor inextinguible de la pátria española y la adhesión a la Monarquia."
La Unión Patriótica va aparèixer tan ràpid com va desaparèixer la dictadura de Primo de Rivera a principis de la dècada dels anys 30. El manresà Vicenç Prat recull en les seves memòries quina fou la trajectòria del partit i comparà el partit a una bombolla de sabó.

Bibliografia:

- Ciències Socials en Xarxa: La dictadura de Primo de Rivera: el directori militar (1923-1925)

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936) 

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals

- VV.AA. (1991) Història de la ciutat de Manresa. Volum 2. Caixa d'Estalvis de Manresa. Manresa

19 d’agost 2015

Eren pobres els jueus de Manresa?

Els sous que pagaven els jueus manresans

A la ciutat de Manresa es documenta el primer jueu cap a l'any 1274. Tot i això, dos anys abans, la corona els va concedir als jueus el privilegi per l'ubicació d'una fossana (cementiri) a canvi d'una ajuda econòmica de 1500 sous barcelonesos al rei. De fet és durant la segona meitat del segle XIII, quan els jueus, dits "catalans", apareixen en la documentació i per tant podem afirmar amb rigor històric la seva presencia real al nostre país. Per exemple a Vilafranca del Penedès i Tarragona la presència de jueus comença l'any 1257; a Puigcerdà, el 1260; a Cervera i Montblanc, el 1261; a Balaguer, el 1263; a Vic, el 1266; a Santa Coloma de Queralt, el 1272 i a Camprodon i Agramunt el 1273. L’aljama de la ciutat de Manresa –segons l'historiador Albert Benet– es formà per la immigració de jueus d’altres comunitats de Catalunya, i s’ha documentat que vingueren de Barcelona, Berga, Cardona, Granollers, Vic, Ripoll, Vilafranca, Camprodon, Besalú o fins i tot de Montpeller, que en aquells anys formava part del patrimoni comtal del rei Jaume I. La gran sort que van tenir els historiadors manresans és la disposició dels anomenats "Llibres dels Jueus". 18 llibres en total, que formen part del fons notarial conservat a l'Arxiu històric de la ciutat. Les escriptures estan datades entre el període 1294 i 1391 i foren autoritzades pel notari Jaume d'Artés, el mateix que va recollir en paraules el miracle de la Llum de 1345.

Els oficis que realitzaven els jueus a Manresa coincideixen en el període de màxima esplendor de la ciutat medieval ("L'Edat d'Or Manresana" dels segles XIII i XIV). A part de l'usura i la compra-venda de possessions (algunes incloïen esclaus), eren molt diverses les feines, oficis i tasques que feien, des de sastres, enquadernadors, metges i cirurgians, a agricultors, vinicultors, comerciants i fins i tot hi ha documentats astròlegs. Per tant era mentida que tots els jueus fossin prestadors de diners o que la majoria visquessin sense treballar gràcies a les rendes dels interessos ("lucros"). A tall d'exemple, destacaven sobretot els jueus manresans dedicats a la medicina, podem anomenar els sis més importants: Astruc Jucef, Cresques Malet, Bonsenyor Malet, Salamo-Vidal Cesacaleta, Bonjuhà Caravida i Vidal Caravida.

La seva presencia en l'àmbit més quotidià era força tolerada, dintre el que era possible en els cànons i prejudicis que hi havia a l'Edat Medieval. Gaudien de la protecció de la corona que els considerava "cofre i tresor", per tant, qui atacava o robava a un jueu significava que atacava una possessió del rei. Els dies de mercat a Manresa, per exemple, podien establir-se amb els seus veïns cristians als mateixos llocs públics per vendre, però se'ls reservaven els pitjors llocs (sovint llocs estrets i bruts o en zones on no hi tocava l'ombra) i havien d'assenyalar la seva carn amb símbols perquè el consumidor pogués distingir les viandes cristianes i les jueves. Fins a la segona meitat del segle XIV, no hi ha documents dels primers conversos jueus a Manresa, que predicaven la conversió al cristianisme dintre el call. El 18 d'octubre de 1412, el batlle de Manresa, Albert Merles i els consellers de la ciutat, dicten l'ordre, seguint la nova reglamentació establerta, segons la qual els jueus havien de "ser diferenciats de la resta de ciutadans amb un distintiu o marca a la vestimenta exterior o al centre del pit".

És difícil fer una valoració demogràfica de la població jueva de Manresa amb força exactitud, comparant amb d'altes viles catalanes, hauria d'estar a la franja compresa entre els 50-100 focs. Una població considerable per la Manresa medieval però no comparable en percentatge a d'altres ciutats com Barcelona, Lleida, Girona o Tortosa, les quatre ciutats catalanes on hi vivien més jueus el segle XIV. Un document firmat pel rei Joan I datat a l'any 1391, on es repassava els efectes econòmics dels pogroms que es van produir aquell any als grans calls catalans, deia que els jueus de Manresa eren la comunitat hebraica que menys diners pagava. De fet, el document en qüestió no diu que a Manresa hi haguessin víctimes mortals ni tampoc cap brot de violència greu. Que el document no ho digui -bàsicament perquè bona part del mateix fou robat de l'arxiu manresà-, no significa que no sigui veritat o que s'ometés per falta de fonts directes, sinó que algú es va preocupar que aquest fet s'esborrés de la història de Manresa. El mateix document afirmava que els jueus de Manresa vivien còmodament però sense moltes ornamentacions, ni mobiliaris luxosos en els seus habitatges integrats al call (tenien prohibit adquirir béns i possessions fora de la seva aljama). Tot i això, si disposaven de certs elements primordials segons indicaven les lleis jueves, com una sala de bany o dipòsit d'aigua per al seu ús. Un fet que destacava en comparació amb els seus veïns cristians, per exemple.

Comparant els tributs recaptats en d'altres calls catalans, el de Manresa era el més baix del Principat. Per fer-nos una idea del que pagaven els jueus manresans a l'erari públic, podem mencionar que a l'any 1348, l'aljama de jueus de Manresa pagava tan sols 5.000 sous, una quantitat de diners de les més minses del país juntament amb la de Tarragona, si es compara amb les quantitats exigides per aquell temps a altres comunitats de jueus, com les de Lleida (8.000 sous), les de Montblanc (13.000 sous), les de Vilafranca del Penedès (18.000 sous) i la compresa entre Tàrrega-Vilagrassa (20.000 sous), poblacions amb un fogatge (habitants) semblant a la nostra ciutat. Molt per sobre de la contribució de Manresa, se situava les de Barcelona (30.000 sous) i la que pagava més de tots, Girona-Besalú (amb 35.000 sous). Els sous a pagar dels calls no eren quantitats fixes i variaven cada any, per exemple a partir de 1350, quan la Pesta Negra va afectar a la població de forma directe, aquests sous serien reduïts en la majoria de casos fins a la meitat.

Sous que pagaven els calls catalans, any 1348:

Ciutat (call)
Sous/any
Girona-Besalú
35.000
Barcelona
30.000
Tàrrega-Vilagrassa
20.000
Vilafranca del Penedès
18.000
Montblanc
13.000
Lleida
8.000
Manresa
5.000
Tarragona
5.000
Font: MORELLÓ, Jordi: "En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona"

Bibliografia:

- BENET, Albert: "L'origen i desaparició dels jueus de Manresa (1294-1392)". Revista Dovella, núm. 10, pp. 29-30, 1983

- COMAS, Francesc: "Històries de Manresa". Manresa: Zenobita, 2009

- MORELLÓ, Jordi: "En torno a la presión fiscal sobre las aljamas de judíos de Tarragona". Sefarad, vol. 71:2, pp. 293-348, Juliol-desembre 2011

- PONS, Josep: "Els jueus i el Call de Manresa". Revista Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 30, pp. 342-345, 1987

- SARRET i ARBÓS, Joaquim: "Els Jueus a Manresa". Manresa; Esparbé y Sèrra, 1917

13 d’agost 2015

Quan l'home del sac era...

Resseguint la Manresa de Sant Ignasi de Loiola

La vida del guipuscoà Sant Ignasi de Loiola (Íñigo López de Recalde) per Manresa és pot resseguir de forma senzilla, gràcies a les plaques i cartells informatius col·locats en carrers i places de la ciutat. Tot i que molts espais i llocs tenen una nomenclatura associada a la seva persona, que fa més propera la seva història a la nostra vila, els seus passos es poden seguir amb facilitat. Un personatge que en un principi fou conegut com "l'home del sac" pels manresans del segle XVI, que l'havien vist rondejar sense aparentment un rumb clar. Qui era aquell foraster amb cara d'estar malalt? Un solitari que es parava a resar a les ermites i esglésies que trobava i que aviat va despertar la curiositat de molts. D'on havia vingut aquest peculiar home?

El peregrí Ignasi de Loiola va contemplar Manresa per primer i únic cop, l'any 1522. Segons narra la tradició, el primer lloc on va fer nit a Manresa Sant Ignasi fou les balmes que hi ha sobre el barri de les Escodines el 25 de març de 1522, on avui hi ha construïda la Santa Cova. Feia pocs anys que la ciutat s'havia recuperat de la terrible Pesta Negra, dels cicles de males collites i de la Guerra Civil Catalana del segle XV. Aquests successos havien fet minvar la població, tot i que al segle XVI i sobretot XVII la població tornaria ha créixer. Joaquim Sarret i Arbós, al seu llibre d'Història de Manresa de l'any 1910, ens explica com fou l'entrada del Sant a Manresa:
"Ignasi de Loyòla entrá a Manrèsa pel camí de la Guia, passant l'actual Pònt vell. En la iglesièta que hi ha pròp de dit pònt, s'aturá el sant penitent a fer oració; y còm era a la vesprada y quedés sòl, diu la tradició que la Vèrge Santíssima li senyalá el llòc o Còva aont s'havia de guarir y fer penitència, aquedat desde llavòres la santa imatge girada de cara a dita santa còva."
El periple del Sant per casa nostre va seguir a l'antic Hospital de Santa Llúcia i a la casa Amigant, propietat d'una antiga família noble manresana que tenia un auspici per cuidar als malalts. La Casa dels Amigant està situada a tocar de la Plaça Major, a la baixada del Carme, i era propietat de la família Amigant que el va acollir fins a dues vegades. Aquest fet va donar nom a la petita plaça que hi havia al costat, i des de d'aquell moment es coneix com la placeta de Sant Ignasi Malalt. La tradició, esmenta que Sant Ignasi dibuixà tres creus amb sang a la paret de la cambra dels Amigant on s'estava recuperant, un de les quals encara es pot veure.

Durant la seva estada a l'Hospital de Santa Llúcia va patir un esvaniment, el qual molts l'arribaren a donar per mort. Durant una setmana, pràcticament restà inconscient fins que tornà a recuperar-se. A l'actual església del Rapte, al costat de la Sala Ciutat, es commemora aquesta vivència com un petit miracle, en que fins i tot alguns historiadors han vist en aquesta "recuperació" la inspiració per la fundació de la Companyia de Jesús més tard. La capella del Rapte de Sant Ignasi és una construcció del segle XX, inaugurada l'any 1958. Va ser construïda en el lloc on hi havia hagut l'hospital i capella de santa Llúcia, dels quals se'n té notícia des del 1321. Al segle XVIII en aquest lloc es bastí l'església de Sant Ignasi, enderrocada durant la Guerra Civil.

Seguim, recorrent els carrers i arribem al carrer Sobrerroca, sens dubte, la zona amb més punts de referència aquest sant. Des del famós "Pou de la Gallina" on va obrar el miracle de fer pujar l'aigua, perquè segons la llegenda va trobar una nena plorant perquè l'hi havia caigut una gallina dintre el pou, fins a diferents baixos de cases del mateix carrer on s'afirmava que hi havia passat més d'una nit, com és el cas del edifici número 30.

Altres llocs ignasians eren espais que simplement formaven part de la ciutat, i ara encara molts d'ells podem veure'ls quasi iguals que com els va veure el pelegrí, com són: el Pont Vell, la Seu, el monestir de Santa Clara, la petita església de Sant Pau i el mas de les Marcetes, on es guarda un reliquiari amb el cinyell del sant. També podem destacar espais que es trobaven en aquell temps "fora muralles" on es pot documentar interacció del Sant com la Creu del Tort, lloc on Sant Ignasi hi fou acollit per la família Tort i on es conservà el bol d'escudella de fusta d'olivera del sant fins a la mort de la seva propietària la Lluïsa Santanach. La copia que tenien els jesuïtes la tenen els actuals propietaris de la Casa del Tort. Un altre espai fora de la ciutat, és la petita ermita de la Salut de Viladordis, on el pelegrí hi anava a resar molt sovint.

Durant els onze mesos que va estar-se a la ciutat, va ensenyar catecisme i va menar una vida contemplativa d'oració, meditació i penitència. A partir de les experiències tingudes a Manresa, va escriure el llibre dels Exercicis Espirituals. Un mètode de recerca de la voluntat de Déu que consisteix a dedicar un període de 30 dies de silenci a la meditació i a la reflexió, durant els quals es revisa la vida d’un mateix i se'l convida a seguir el model de vida de Jesús, a comprometre’s, i a practicar la solidaritat.

Webgrafia:

- Auca de Sant Ignasi: auca.covamanresa.cat

- Bloc Arquitectura Medieval: arquitecturamedieval-jespi.blogspot.com

- Historia documentada de Manresa: historiademanresa.wordpress.com

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Ed.Zenobita. Manresa, 2005

- SARRET, Joaquim: "Història de Manresa". Impremta Sant Josep. Manresa, 1910

- VALDENEBRO, Raquel: "El paisatge de la Manresa medieval a partir de l’estudi de les seves muralles". Arqueologia medieval (2007), núm. 3

07 d’agost 2015

Les eleccions generals de 1936: cara o creu

El Front Català d'Ordre contra el Front d'Esquerres

Resultat de les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, per districtes a la ciutat de Manresa.
(Diari "Pla de Bages", Any 32, núm. 89 - 17/02/1936)

La tardor de 1935 va esclatar una forta crisi de govern a Madrid. El Partit Radical va veure’s afectat per un seguit d’escàndols de corrupció, com el cas de l’estraperlo (una ruleta trucada que, mitjançant suborns a les autoritats, s’havia implantat en diferents casinos espanyols) i els casos de malversació de fons públics per part de diferents polítics radicals (conegut com el cas "Nombela"). Aquests escàndols van agreujar les diferències a la coalició governamental, ja que el cap de govern Alejandro Lerroux havia quedat esquitxat per la corrupció dintre les files del seu propi partit. La descomposició de les forces de la dreta va dur al president de la República, Niceto Alcalá Zamora, el qual va negar-se a permetre que Gil Robles esdevingués el cap del govern, a convocar unes noves eleccions pel 16 de febrer de 1936. Tot i que la campanya electoral va ser curta, aquestes eleccions es van presentar com una clara polarització de la vida política. Les eleccions generals a les corts espanyoles del 16 de febrer de 1936 foren sens dubte les eleccions més especials de la Segona República, on els discursos polítics previs a la jornada electoral van pujar més de to. La campanya per a aquestes eleccions fou una batalla dialèctica (i en alguns casos excepcionals, més enllà de les mateixes paraules) carregada d'una gran expectació, on els polítics, sindicats i periodistes van elevar la crispació fins a quotes altament inflamables.

La demagògia, la retòrica simplista, les acusacions de malversació, la intimidació patronal o els titulars sensacionalistes de bona part dels mitjans escrits van recòrrer pàgines i pàgines. Les tertúlies radiofòniques eren tenses i la gent omplia hores i hores en cafès, ateneus i bars discutint de política. En definitiva, les eleccions del 16 de febrer de 1936 van esdevenir, un autèntic cara a cara entre la dreta clàssica (propietaris, amos, cacics, sometents rurals, fabricants i burgesos de diferent gamma) i l'esquerra (obrers, menestrals, intel·lectuals comunistes, pagesos, masovers, petitburgesos i sobretot la gran massa de treballadors de les ciutats catalanes, on cada cop hi vivien més i més obrers). Pràcticament tots els partits catalans que van concòrrer a les eleccions del 16 de febrer, tan de dreta, com d'esquerra, i també de centre van conformar llistes unitàries i es van presentar en un sol bloc unitari, on l'eix dreta-esquerra era el pol on girava tot. Alguns corresponsals de mitjans estrangers van afirmar que eren: "unes eleccions entre feixistes i comunistes". Excepte partits polítics residuals i amb poc recorregut, la majoria de partits polítics van optar per agrupar-se en un front únic. La dreta ho feu sota "El Front Català d'Ordre" i l'esquerra sota "El Front d'Esquerres".

La participació fou molt elevada, la qual cosa va evidenciar que l'ambient polític que es respirava era molt intens. Dretes i esquerres mobilitzaren al màxim la seva maquinària electoral: foren les eleccions que van tenir un nombre més elevat de mítings propagandístics a la ciutat de Manresa. Tot i aquest clima d'alta tensió política, a la ciutat, al Bages i a la resta de Catalunya, les eleccions es van celebrar amb absoluta tranquil·litat i sense fets greus a remarcar. El diari El Pla de Bages de l'endemà, dia 17 de febrer, ho recalcava a la pàgina tres:
"Es va significar per una completa tranquil·litat i per l'extraordinari número de ciutadans que emeteren el seu vot".
La victòria de les esquerres va comportar l’amnistia dels presos polítics de 1934, va permetre a les forces d'esquerres recuperar l’alcaldia de Manresa (Francesc Marcet tornava a ser alcalde) i es van depurar els càrrecs que s'havien instal·lat arbitràriament i sense eleccions arran dels Fets d'Octubre de 1934. Precisament el jutge encarregat dels Fets d'Octubre a la ciutat de Manresa, notificaria el sobreseïment del cas pocs dies desprès del triomf de les esquerres a bona part dels processats per aquests fets. La majoria d'acusats de rebel·lió i sedició a la ciutat de Manresa i la comarca foren indultats i el cas es va arxivar. Un cop més la premsa en tornava informar:
"El jutge senyor Peñalver ha notificat el sobreseïment de la causa pels fets d'octubre a Manresa, als que apareixien processats. Solament quedaran a disposició de la jurisdicció ordinària, Lluís Soler i Terol, Marian Aranda i Josep Tarrés i Torres, per tinença il·lícita d'armes".
(El Pla de Bages, 18/02/1936, p.4) 

Bibliografia:

- Ciències Socials en Xarxa: La victòria del Front Popular

- Memoria.cat: La República en un clic (1931-1936)

- Trencadís: Fons Locals Digitalitzats de la Xarxa de Biblioteques Municipals