28 de juliol 2015

Adéu seda, hola cotó!

Les fàbriques del riu del segle XIX

Mapa amb les principals fàbriques tèxtils que hi havia al costat del riu Cardener a finals del segle XIX. 
Imatge: "Manresa. Una història per conèixer" p.86

El segle XIX una sèrie de canvis econòmics, socials i demogràfics van alterar notablement l'evolució de Manresa, que en aquesta centúria deixaria de ser un nucli manufacturer per esdevenir en un ciutat-fàbrica de primer ordre al panorama català. La producció de seda havia decaigut i el cotó entrava en força a la ciutat. Les causes d'aquest canvi, principalment foren dos, la pèrdua del mercat colonial espanyol d'Amèrica i la Guerra del Francès (1808-1814). L'ascens del cotó va lligat amb la crisi de la seda i amb la demanda de de nova matèria tal com feia referència un document de l'ajuntament de Manresa datat l'any 1831:
"Desde la pérdida pués de nuestras colonias el tráfico de Manresa se ha reducido en una pura fabricación y esta ha quedado reducida en una centésima parte de lo que se hacía antes."
A principis del segle XIX els esforços i els capitals s'invertiran en la industria del cotó. De fet la gran activitat industrial de la història de Manresa per antonomàsia, ha estat la cinteria de cotó. La fabricació de cintes, anomenades vetes també, ocupava quasi la totalitat de les fàbriques de la ciutat. El 1854, hi ha constància d'un sindicat que agrupava aquests treballadors, era el Montepio de Cintaires, que defensava els drets dels cintaires. Més endavant, el 1872 va aparèixer la Societat de Treballadors de Cintes de Cotó i el 1939, la nova oligarquia franquista creava el Gremi de Cintaires. Manresa és avui en dia la seu actual del Gremi de Cintaires d'Espanya. Una dada que corrobora aquest fet: l'any 1971 el 25% dels teixits estrets (cintes i vetes) produïts a l'estat espanyol es feien a la ciutat de Manresa.

Tornant al segle XIX i a les cintes, aquesta nova activitat era més complexa i necessitava més maquinària per produir. La força manual per fer anar els instruments i màquines no era suficient i es requeria la força de l'energia hidràulica. Per aquest motiu les noves fàbriques tèxtils van construir-se al costat dels corrents fluvials. Les primeres fàbriques construïdes a Manresa al XIX, no són curiosament al riu Cardener, sinó al torrent de Sant Ignasi, tot i que més endavant el riu seria el punt de referència de les noves instal·lacions fabrils. Les fàbriques tenien una resclosa, que a vegades era compartida per mes d'una fàbrica, per retenir l'aigua que baixava del riu, la qual era conduïda a través d'un canal fins a la fabrica. Allà, i gracies a un petit salt, l'aigua feia firar una roda hidràulica que, connectada a un sistema d'embarrats, feia moure les màquines, ja siguin les que filaven o les que teixien. 

La majoria d'aquestes noves fàbriques s'hi filava cotó, però també n'hi havia de tints, que aprofitaven l'aigua dels torrents de la ciutat. El fort creixement del sector tèxtil va comportar l'aparició d'un seguit d'indústries i negocis complementaris i auxiliars, com foneries, tallers metal·lúrgics, fusteries industrials, empreses de construcció, magatzems d'obres... que s'afegien a les tradicionals ocupacions de Manresa com els marbristes, ebenistes, vetaires i com no, els espardenyers.

Més informació al bloc:

- Les filatures: (I), (II), (III)
- La industria del cotó: aquí
- Industria i urbanisme: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Ed. Zenobita, Manresa 2005

- OLIVERAS, Josep: "Desenvolupament industrial i evolució urbana a Manresa (1800-1870)". Caixa d'Estalvis de Manresa. Manresa, 1985

- VIRÓS, Lluís: "La indústria tèxtil". Actes de les V Jornades d'Arqueologia Industrial de Catalunya. Manresa, 2000

18 de juliol 2015

La sublevació militar africana

18 de juliol de 1936: cop d'estat frustrat

Treballadors manresans, pocs dies després del fallit intent de cop d'estat. (Fotografia: memoria.cat)

El 18 de juliol de 1936 els efectes del cop d'estat van arribar ràpidament a Manresa. Per les ràdios (als anys 30 eren el gran mitjà de comunicació popular) s'anunciava amb butlletins especials que diferents militars destinats a l'Àfrica s'havien revoltat contra el govern republicà d'esquerres de Madrid. A casa nostra la insurrecció fou aturada gràcies a l'acció defensiva de partits d'esquerres i sindicats així com pel propi Ajuntament i per suposat la Generalitat de Catalunya.

Les organitzacions populars van constituir comitès revolucionaris per frenar qualsevol intent d'alçament reaccionari a la ciutat. Les seus dels partits de dreta foren incautades per evitar que hi aprovisionessin armes per donar als revoltats. Els sindicats CNT i UGT, així com els partits d'esquerra, el PSUC (creat pocs dies desprès del dia 18), ERC i Estat Català van repartir-se el poder de la ciutat i es van fer càrrec de la gestió dels afers municipals. Els primers dies de la guerra, es va crear un altre comitè que va prendre el nom de Comitè d'Enllaç Antifeixista de la comarca Manresa-Bages, format per un petit grup de la CNT-FAI de Barcelona comandat per Solé i Asensi que varen arribar a Manresa amb dos camionetes carregades de fusells i armes. La situació va acabar quan la Federació Local de Sindicats de la CNT va decidir unificar el comitè d'Enllaç Antifeixista amb el Comitè Revolucionari. Josep Corbella membre del comitè d'Enllaç Antifeixista va esdevenir el primer secretari del Comitè Antifeixista de Manresa el dia 10 d'agost de 1936.

Sortida de soldats de la Caserna del Carme cap al front de guerra. 
(02/08/1936. Fons: Josep M. Rosal i d’Argullo - Arxiu Comarcal del Bages)

El 2 d'agost surten els primers soldats de la Caserna del Carme, sota les ordres del comandant Luis Menéndez Maseras, cap al front de guerra. Al seu pas pel Passeig de Pere III fins a l'Estació del Nord, són aclamats per la ciutat de Manresa.

Més informació:

- L'esclat de la Guerra Civil: aquí
- El gran soviet de Manresa: aquí
- Sortida de soldats des de Manresa cap el front: aquí

*Amb l'etiqueta del bloc "La Guerra Civil" podeu llegir totes les entrades referents aquest període.

Bibliografia:

- COMAS, Francesc: "Manresa. Una història per conèixer". Manresa, Ed.Zenobita, 2005

- La República a Manresa en un clic (1931-1936): www.memoria.cat/republica

09 de juliol 2015

Vides creuades

Passadors sense escrúpols: els lladres de jueus

En aquest bloc, hem parlat de com la ciutat de Manresa era un punt vital, de moltes rutes d'evasió dels nazis. Durant l'ocupació nazi de França (a partir de 1943 efectiva a tot el país) molts refugiats jueus, comunistes o soldats aliats (americans, anglesos, polonesos...) capturats a la rereguarda nazi, havien d'enginyar-se una via de fuga i evitar ser capturats per la Gestapo. Molts travessaven la frontera hispano-francesa i els Pirineus. La majoria van ser guiats per experimentats passadors (guies), com hàbils contrabandistes, soldats republicans i maquis, que es coneixien les muntanyes del Pirineu com la palma de la seva mà. Moltes de les rutes d'evasió passaven per la ciutat de Manresa, on agafaven el tren per anar a Barcelona, i refugiar-se en els consolats dels aliats i les "cases segures" que hi havia a la capital catalana. La participació dels passadors fou vital per salvar la vida a milers de persones. Molts d'aquests passadors van cobrar molts diners i d'altres no tant per fer aquesta feina. Alguns fins i tot, ho feien per vocació idealista i no cobraven ni cinc, doncs creien que un cop derrotats els nazis d'Europa, el següent a caure seria el dictador Franco i tot seria més fàcil.

Mapa de les rutes d'evasió utilitzades pels refugiats jueus per fugir de la França ocupada i llocs d'estada i detenció a la península ibèrica. Font: mhcat.cat

Fer la travessa amb l’ajut d’algun passador també tenia el seu risc, ja que no tots tenien els mateixos principis morals i ètics, alguns d'aquests passadors eren estafadors, lladres, assassins i delinqüents que s'aprofitaven dels jueus per robar-los (doncs solien anar amb joies, or i molts diners durant la travessia), fins i tot alguns acabarien sent confidents de la Guàrdia Civil i la Gestapo que vigilava les rutes d'evasió d'Andorra. Molts jueus foren assassinats pels seus passadors per evitar descobrir aquest pèrfid doble joc. Calia, per tan, vigilar molt bé amb qui anaves i sobretot no fer res que aixequés sospites a tercers. Van ser anys difícils, on la gent de la muntanya estava molt vigilada. Confidents per tot arreu, gent que delatava, gent que denunciava, els diners eren un bon al·licient en una època de dura postguerra on no hi havia quasi de res enlloc per menjar. Denise Berger, esposa d’en Víctor Papo (un jueu italià, nascut el 1927, més endavant parlarem d'ell) i jueva natural de la devastada Polònia, explica l’itinerari que va fer el seu pare fugint pels Pirineus el 1942, i el perill que representaven els estafadors i lladres que assassinaven els jueus per robar-los. El seu cas ens porta fins a Manresa:
«Mi padre emprende el camino con el guía y creo que el guía lo dejó en la misma frontera. Creo que era español, era español, lo dejó en la frontera realmente, había patrullas alemanas constantes allí y bueno seguramente conocía un buen camino y entonces desde la frontera hasta Manresa o cerca de Manresa donde lo detuvieron, tuvo que andar, entonces se paraba en granjas, [...] tenía un poco de dinero, le preparaban algunos huevos fritos, y tengo que decir que tuvo, mucha, mucha suerte con el guía, porque había muchos guías que mataban a los judíos o simplemente los daban a los alemanes para robar el poco oro que llevaban encima o lo que sea».
Louis Berger era el pare de la Denise, un ciutadà francès jueu d'origen polonès que havia estat delatat per ser jueu i detingut quan intentava creuar la frontera hispano-francesa. La policia feixista de Vichy el va tancar al camp d'internament de Vernet, un camp de concentració infestat de republicans catalans i espanyols. Allà molts presoners del camp, que tenien contacte amb la resistència francesa i els maquis, van recomanar a Berger, que fugís cap a l'estat espanyol. Berger s'escapa del camp de concentració de Vernet amb l'ajuda d'un guia, i aconsegueix finalment travessar la frontera sense ser descobert. Va estar de sort, el guia era una bona persona, no el va trair ni tampoc robar, el va deixar a Andorra, on les xarxes d'evasió catalanes tenien diferents rutes per arribar fins a Barcelona. Berger va entrar amb contacte amb els passadors, Joan Català i Joaquim Baldrich, que el va portar fins a Manresa, on havia d'agafar el tren per arribar a Barcelona. 

La travessia d'en Berger per territori català començava a Andorra, d'Andorra fins la Seu d'Urgell i després direcció a la Serralada del Cadí per anar agafar "l'elèctric" (el tren) a la ciutat de Manresa. Tot això a peu i vigilant de no ser capturats per la Guàrdia Civil ni tampoc els seus col·laboradors. A prop de Manresa Berger fou detingut i enviat directament a la caserna de la Guàrdia Civil, era l'hivern i feia molt de fred. Els guàrdies li van donar una tassa de cafè calent (molt poc habitual a la postguerra i primer franquisme, i encara menys en un detingut) i el van portar fins a la presó Model de Barcelona, que estava plena fins dalt.

Victor Papo i les misses militars

Precisament en Victor Papo i el seu sogre, tenen en comú la ciutat de Manresa. Històries creuades, històries que passen per un mateix lloc, i en aquest cas, històries familiars. Victor Papo arribaria a Catalunya l'any 1941 fugint de la França de Vichy, on havia estat denunciat per un treballador del hotel del seu pare. Quan era petit, el seu pare regentava un hotel a París: “Un dels treballadors de l’hotel va dir a la Gestapo que el meu pare era jueu. Ens va avisar un periodista i el meu pare va anar a veure el cònsol espanyol a París, Bernardo Rolland”, explica Papo. Rolland li va dir al pare de Papo: “Li aconsello que marxi a Espanya. Jo l’estic protegint però no sé el que li passarà. Si l’han denunciat, pot ser molt greu. El poden internar al camp de Drancy”. Era el setembre del 1941 i els Papo van agafar un tren nocturn fins a Hendaia. Es van instal·lar a Barcelona i Víctor va estudiar a l’Escola Industrial. Papo va conèixer Denise Berger, la seva dona, que era també una refugiada jueva, a Barcelona.

Papo viuria a l'estat espanyol com a ciutadà neòfit, si volia ser ben vist, havia de fer el que es deia en aquell temps, tal i com recordava la propaganda franquista: "Si eres español, habla español". Papo havia de ser espanyol, o almenys actuar com ho feia un espanyol compromès amb l'estat filofeixista del moment. Passada la Segona Guerra Mundial, l'any 1947 Victor Papo es desplaçaria a Tolouse a estudiar enginyeria, amb la condició que havia de retornar a realitzar el servei militar, que hauria de fer a Manresa.

Papo va ser fidel a la seva paraula i tornà el 1950 a la capital del Bages a realitzar el servei militar obligatori. Durant el seu servei militar, Papo es feia un fart d'assistir a misses catòliques, fins que se'n va cansar i va anar directament al despatx del seu tinent coronel de la caserna del Carme. Quina excusa posaria aquest cop? Volia "escaquejar-se" de la missa, però com? Va optar per dir la veritat. A veure que passava... El propi Papo ho explicaria en una entrevista radiofònica:
«Estuve un año y medio en el servicio militar sin ningún problema, no tuve nunca problemas de ninguna clase, por cierto, te cuento una anécdota, en el servicio militar en Manresa un día fui a ver al teniente coronel y le pedí permiso para no ir a misa y me preguntó: ¿porque?, porque soy hebreo, soy judío, y dijo: Ah!! que interesante. Me dio el permiso y nada más y ya está».
Bibliografia:

CALVET, Josep: "El Berguedà. Camí dels Pirineus, camí a la llibertat". L'Erol. Num. 114. Any 2012

- Diari ARA: "L’evasió de milers de jueus a través dels Pirineus" [07/07/2015]

- Documental "Boira Negra" (2008): www.ccma.cat/tv3/boira-negra

- LUENGO, Andrés: "Passadors, guies de la llibertat". Revista Sàpiens. Num. 73. Novembre 2008

- Museu d'Història de Catalunya: Vides silenciades

- Perseguits i salvats. Itineraris per la memòria: www.perseguits.cat 

Més informació referent al bloc:

El camí cap a la llibertat. L'estació del Nord i els evadits: aquí
- L'oficial francès i el seu estrany maletí. L'home de la bomba atòmica: aquí

02 de juliol 2015

Benvinguts a Manresa!

La carretera que havia d'acabar amb tots els maldecaps, un alcalde pesat i la visita d'un dictador
«Creo que esta carretera ha nacido con las alas encogidas para al futuro. Dos carriles me parecen un equipamiento insuficiente para el tránsito que ha de discurrir por este itinerario. Sólo prolongando hasta Manresa la autopista Barcelona-Sabadell-Terrassa se podría hacer frente a las próximas necesidades que ha de generar el túnel del Cadí»
José María Milagro a "La Vanguardia Española" (1975)

En l'ultima entrada del bloc vam parlar de l'obertura de la nova carretera que seguia el riu Llobregat i connectava Manresa amb Abrera directament a l'antiga N-II, avui autopista A-2. Les cròniques periodístiques de l'època destacaven la persistència de l’alcalde Soldevila per aconseguir que les autoritats franquistes portessin la carretera a Manresa.

De fet l'any 1966 en l'ultima visita del dictador espanyol (la primera fou en ple període autàrquic) a la nostra ciutat, Soldevila va explicar-li en persona al dictador la necessitat de millorar les connexions entre Manresa i Barcelona per carretera. El propi dictador va palpar de primera mà que el viatge de Barcelona a Manresa era una travessia de quasi 2 hores. Els manresans i bagencs haurien d'esperar pràcticament 10 anys perquè el trajecte entre la capital catalana i la capital del Bages, s'escurcés en gairebé la meitat passant de les dues hores a una.

El nou eix Manresa-Abrera ja es preveia en el Pla General d’Ordenació de la província de Barcelona de l’any 1959. Formava part de l’eix del Llobregat fins a la Cerdanya. De fet, com van dir diferents persones destacades de la ciutat al llarg del temps, l'alcalde Ramon Soldevila tot i ser un "tecnòcrata de buró" del franquisme més immobilista fou un alcalde titllat de constructor i gestor capacitat, doncs la ciutat post-industrial que avui coneixem forma part de la seva trajectòria al capdavant del consistori. 

La primera obra es va completar el juliol del 1973 amb l'eixamplament de la carretera al seu pas per Sant Vicenç de Castellet i l'obertura del túnel de Bogunyà per evitar passar per dintre el nucli de Castellbell i el Vilar, però la segona fase, la carretera de Monistrol de Monistrol a Abrera no es va acabar fins a final del 1974. Les obres van costar més de 300 milions de pessetes de l'època. Inicialment, s’havia projectat un túnel a la Puda, però va ser substituït per un viaducte de gairebé un quilòmetre de llargada, que va ser la part més espectacular de l’obra. La carretera es va batejar com a C-1411, en sintonia amb el nom de tot l’eix del Llobregat concebut fins a la Cerdanya. El nom es va mantenir fins al 2001, quan la Generalitat de Catalunya va canviar la nomenclatura de tota la xarxa viària sota el seu control, per acabar amb la codificació estatal basada en un únic punt de referència clau, la Puerta del Sol de la capital espanyola.

NO-DO “Noticiero” núm. 1670. Any XXXIII del 13/01/1975 (Sense àudio)

Hemeroteca:

- La Vanguardia: "Apertura del nuevo tramo de acceso a Manresa por el valle del Llobregat", p.38 (24/12/1974)

- Regió7: "L’eix Manresa-Abrera compleix 40 anys", p.4 (24/12/2014)

Més informació sobre el tema:

- La finestra, el riu i l'alcalde Soldevila: aquí
- L'autopista més cara i l'Operació Roca: aquí
- El nou eix del Llobregat: aquí