26 de maig 2015

L'autopista més cara i l'Operació Roca

La intrahistòria de l'autopista Terrassa-Manresa

El 1985, la gran banca espanyola es va adonar que Felipe González podria obtenir la majoria absoluta a l'any següent, possibilitat inquietant d'acord amb episodis com l'expropiació del holding Rumasa de 1983. Els banquers temien una deriva esquerrana del PSOE després de les eleccions generals de l'any 1986, cosa que finalment no es va produir, tot i que l'expropiació de l'empresa del controvertit empresari Ruiz Mateos va provocar un cert pànic a les grans fortunes i banquers de l'estat.

Tal preocupació era comprensible si tenim en compte les possibilitats reals dels contrincants de Felipe González: el líder d'Aliança Popular, Manuel Fraga, havia aconseguit el seu sostre electoral a causa del seu passat franquista, i les querelles internes havien acabat per descompondre a l'UCD, el partit que va crear Henry Kissinger i Adolfo Suàrez per "controlar" la Transició Espanyola. Pel que fa als partits de dretes, només CiU es mantenia constant a Catalunya i el PNB, al País Basc, pero el problema era que eren dos partits nacionalistes, o com deien abans regionalistes. Calia fer el salt, a Madrid i potser, qui sap, a les autonomies que feia poc que s'havien creat. Aquí es on neix l'Operació Roca, crear un partit conservador, deslligat del franquisme, o el que es deia en aquella època, una dreta al estil Tatcher, cosa que a l'estat espanyol era difícil, ja que la dreta vivia dels rèdits que havia donat el franquisme. Banquers, grans empresaris i mitjans de comunicació volien un partit nou, un partit liberal, democràtic i sense el tuf de naftalina provinent del franquisme, per donar una projecció de l'estat espanyol a Europa i món anglosaxó de país compromès amb els valors democràtics. A més, l'any 1985 l'estat espanyol estava en negociacions per entrar a la Unió Europea, que en aquells dies es deia Comunitat Econòmica Europea.

Els bancs espanyols van creure necessari catapultar des de les files de Jordi Pujol a un nou partit polític capaç de convertir-se en la frontissa entre els dos partits majoritaris (PSOE i AP) i expulsar del poder a González o, almenys, evitar que obtingués una majoria absoluta. El candidat idoni per a aquesta missió no va ser altre que Miquel Roca (diputat de CiU i un dels pares de la Constitució espanyola de 1978, juntament amb Manel Fraga per exemple), i el partit en qüestió va ser batejat com Partido Reformista Democrático. Un jove empresari madrileny, Florentino Pérez es va unir al projecte com a número dos de bord. De moment havien començat amb bons peus, ara faltava crear una base sòlida i consolidar un programa i obtenir els vots d'una classe mitjana-alta, una classe desacomplexada, que fugís dels clixés del nacionalcatolicisme i apostés pel que es coneixeria com a "nous rics" de la dècada dels vuitanta. Es buscaven (sobretot) els vots dels yuppies (pares de l'Íbex35) i gent de casa bona vinguda a menys, més interessada en fer diners, passar una bona estona a la borsa i esquiant a les millors estacions del país que en banderes, nacionalismes i lleis.

Els bancs, els deutes pendents i la "Operación Reformista"

El PRD va rebre dels grans bancs espanyols la suma de 24 milions d'euros (prop de 4.000 milions de pessetes, una xifra espectacular en aquells temps), tenint en compte els préstecs que van rebre els altres dos partits majoritaris per aquell temps: 9,6 milions d'euros per al PSOE i 7,2 milions per AP. Semblava que afluixant la cartera i posant els diners sobre la taula, la cosa seria fàcil i aniria tot vent en pompa.

L'èxit que va suposar la campanya electoral del PRD (més de 1.700 actes en 37 províncies de les 51 que té l'estat espanyol) va contrastar amb el sonor fracàs dels seus resultats. És el fracàs polític més important de tota la democràcia espanyola moderna, mai ningú amb tants diners ha fet el ridícul com ho va fer Miquel Roca Junyent i Florentino Pèrez. Fou la darrera vegada des de Francesc Cambó en què el nacionalisme moderat català es va involucrar fins al coll en la política espanyola a canvi d'un increment de fortunes privades.

El partit liderat per Roca no va aconseguir ni un sol diputat, i el PSOE va guanyar  les eleccions amb majoria absoluta. Van resultar ser els 24 milions d'euros pitjor invertits de la història de la política espanyola. Però evidentment tal suma de diners no era un regal, sinó un préstec, i els mesos següents a les eleccions els creditors cridarien a la porta del despatx de Roca per saldar deutes, volien recuperar la seva inversió.

Com és lògic, ni el senyor Roca ni el partit CiU disposaven de tals fortunes, així que el desemborsament va provenir del propi poble català, que va pagar de la seva butxaca sense saber-ho les aventures de polítics i banquers per intentar assaltar el poder a la capital de l'estat. A l'Banc Hispano Americano, per exemple, se li coneix el seu cobrament per mitjà de l'empresa constructora Ferrovial (empresa controlada per CiU), a la qual va ser adjudicada la construcció i explotació de l'autopista Terrassa-Manresa, per decisió personal i directa de Jordi Pujol, president de la Generalitat.

Tot i que el projecte presentat a ultima hora per Ferrovial estava inacabat, no complia amb els requisits de l'adjudicació de l'autopista que havia d'unir Terrassa amb Manresa, i, en definitiva, no podia competir amb les altres ofertes, es va moure cel i terra perquè Ferrovial es fes càrrec de la construcció de l'autopista. Va ser el mateix Pujol qui el 20 de juny 1989 inaugurava amb tota la pompa corresponent aquest tram d'autopista, ple de revolts tancats i sense un trist túnel, de tan sols 33,5 quilòmetres el recorregut i que costava 360 pessetes de l'època, tot un dineral... i cosa curiosa, s'inaugurava abans de la data oficial establerta.
"La Generalitat había concedido a Ferrovial la construcción de una autopista de peaje entre Tarrasa y Manresa, pese a que estos, había presentado un proyecto deficiente e incompleto. El banco Hispano Americano, el de mayor participación en Ferrovial, gracias a la concesión, sufragó la enorme deuda dejada por la calamitosa Operación Reformista de Miguel Roca y Florentino Pérez. Como tantas otras veces, se utilizó dinero de los contribuyentes para pagar gastos de los partidos, y quizá también, gastos particulares".   
Memorias líquidas, d'Enric Gonzalez

Bibliografia:

- Albert Rivera o l’operació Roca a la inversa [Diari ARA, 23/02/2015]

- El estrepitoso fracaso de la 'operación Roca' [El País, 15/05/1988]

- Miquel Roca o cómo medrar con España rompiendo España [Vozpópuli, 10/08/2014]

- Hemeroteca diari Regió7 [diversos anys i entrades]

20 de maig 2015

Ni Glasgow, ni Liège... Manresa!

"A Manresa us trobareu en plena indústria; la ciutat ben construïda, gairebé nova, coquetament empedrada, curada, pintada, regada per aigües corrents, abillada amb polida toilette com una jove obrera, fabrica amb la joia de la prosperitat els teixits de cotó que construeixen la seva riquesa. Cal mirar el sol i el cel blau perquè un hom no es cregui transportat als voltants de Glasgow o de Liège"
Antoni Ramon i Arrufat: "Montserrat vist pels turistes estrangers" al Butlletí del Centre Excursionista del Bages, octubre 1927, núm. 115- Manresa


Al llarg de la seva dilatada història Manresa ha estat coneguda en l'imaginari col·lectiu dels catalans i fins i tot a nivell d'estat espanyol, per gestes militars, personatges peculiars, batalles èpiques o fins i tot miracles medievals com el de la "Misteriosa Llum". Tot això va començar a canviar al segle XVIII i sobretot al XIX, quan la ciutat va adquirir una forta presència industrial gràcies a les fàbriques tèxtils que van anar apareixent al costat dels torrents que travessaven la ciutat. De fet en molts manuals de la geografia espanyola del segle XIX, era molt habitual llegir la descripció de Manresa com la segona població més important de la província de Barcelona i amb una gran nombre d'indústries dedicades al cotó.

El paràgraf del principi d'aquesta entrada està extret del Butlletí del Centre Excursionista del Bages, i és un bon exemple del que acabem de dir. La descripció de la ciutat de Manresa sorprèn si la comparem amb l'actualitat. L'autor era Justin Cénac-Moncaut, un erudit francès del segle XIX que va viatjar per bona part d'Europa descrivint ciutats. Moncaut parla d'una ciutat ordenada, neta, ben delineada, amb aigua abundant i la compara amb dues ciutats europees referents en la Revolució Industrial, la ciutat valona de Liège i Glasgow, la ciutat més gran d'Escòcia. Tot i que a Manresa, el riu Cardener, no es pot comparar amb els rius Clyde o Mosa que travessen aquestes dues ciutats, el fet industrial convertia la nostra ciutat en un exemple de ciutat-fàbrica de la Revolució Industrial al continent europeu. Sens dubte tot un referent que no va passar per alt als viatgers i estudiosos del segle XIX.

Més informació al bloc:

- La ciutat borbònica, la Manresa del segle XVIII: aquí
- Els orígens de la burgesia manresana: aquí
- Indústria i urbanisme, desenvolupament industrial i evolució urbana: aquí
- La consolidació industrial: aquí

Bibliografia:

- COMAS, Francesc (2009): "Històries de Manresa", Ed.Zenobita, Manresa

- RELAT, Claudina (2009): "Projectar la ciutat: El pla de Manresa de 1933", Treball del màster oficial d'urbanisme - DUOT etsaB

12 de maig 2015

La Torre de l'Àguila

Una torre desapareguda

L'últim llibre del historiador Xavier Sitjes i Molins, "Els castells i torres medievals del Bages" ens descriu una torre que amb el pas dels segles semblava haver desaparegut dels annals de la història de la ciutat. Una torre situada al antic perímetre de les muralles medievals de Manresa. Gràcies a l'investigació i el profund treball de camp de Sitjes podem descobrir on estava aquesta antiga construcció. Així doncs, entrem en matèria i anem a descriure com era aquesta torre i on era.

A l'extrem nord del Puigmercadal, a tocar de la plaça dels Infants, hi havia hagut una torre anterior a la muralla medieval, anomenada torre de l'Àguila, de la qual l'historiador manresà del segle XIX Mas i Casas, que l'havia vist en peu abans de ser enderrocada l'any 1822, diu que tenia més de 200 peus d'alçada, uns 52 metres, alçada inversemblant, com ho són també falses les referències històriques sobre la seva erecció, però l'existència de la torre ve confirmada per un gravat del segle XVIII, on es representada en forma de prisma quadrangular a l'angle que feia la muralla que anava del Carme al convent de Sant Domènec i amb una alçada doble de la muralla. Les torres de l'antic terme de Manresa que no tenien una funció pública eren les dels monestirs i canòniques, la d'alguna parròquia i les dels particulars. 

Bibliografia:

- SITJES MOLINS, Xavier (2014) "Els Castells i torres medievals del Bages". Manresa: Centre d'Estudis del Bages

05 de maig 2015

La gran marxa minera del 2001

Miners pels carrers

El 21 de juny del 2001, a tocar del estiu, tot el comerç de Súria i Sallent va tancar caixes i persianes per recolzar una protesta obrera i, per primera vegada, els miners d'ambdues poblacions van participar en un acte de protesta de manera conjunta, eren prop de 2.000 manifestants. En joc, estaven 174 llocs de treball de l'empresa Iberpotash, propietària de les mines dels dos pobles. A la tarda, uns 700 miners van ocupar els carrers de Manresa, molts d'ells amb megàfons en mà i repartint pasquins entre la població. La fotografia de l'entrada és a la travessia entre la Carretera de Cardona i la Muralla de Sant Francesc, just quan passava el cotxe que guiava la manifestació.

Durant el recorregut pels carrers de la ciutat de Manresa, es van cremar alguns pneumàtics, sense causar desperfectes greus. Els representants dels treballadors -dels sindicats Comissions Obreres, UGT, CGT i USOC- van presentar un manifest a l'alcalde de Manresa d'aquell temps, Jordi Valls, i a d'altres autoritats del Consell Comarcal del Bages. Els treballadors de la mina de potassa de Sallent, propietat d'Iberpotash, i els de Súria no acceptaven un pla de regulació d'ocupació que preveia retallar la plantilla en 174 treballadors, amb un pla de jubilació que establia que no es reemplaçarien les baixes per jubilació. Els miners consideraven que els responsables de la situació eren el conseller d'Indústria, Comerç i Turisme, Antoni Subirà, i l'antic ministre d'Indústria, Josep Piqué.

Hemeroteca:

- Diari El País: "Unos 2.000 mineros del Bages protestan contra los despidos de Iberpotash" (22/06/2001)

- Diari Regió7 [Any 2001]